Page 2138 of 2145 FirstFirst ... 1138163820382088212821362137213821392140 ... LastLast
Results 21,371 to 21,380 of 21441

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21371
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    L'Operació PikaJosé Antich*
    Barcelona. Dijous, 2 de febrer de 2017
    2 minuts

    *****

    *****

    La justícia dirà en què queda l'enèsima operació policial contra elpresumpte finançament il·legalde la desapareguda*Convergència Democràtica de Catalunyadesenvolupada en les últimes hores i que, com totes les que s'han dut a terme en els últims anys, té com a finalitat demostrar si hi ha hagut cobrament de comissions -el famós 3%- a partir de la concessió a empreses amigues d'obra pública des de diferents administracions. De fet, el més raonable -i l'exigible- seria que ja ho hagués dit. De temps*n'hi ha hagut però fins ara només hem vist actuacions policials o de la fiscalia i, així, casos que s'arrosseguen des de fa diversos anys semblen recuperar només una presència mediàtica en moments polítics importants.

    L'assumpte que ens ocupa, la denominada policialment*Operació Pika*-el malnom tindria a veure amb el picar d'aquí i d'allà- té l'origen en una investigació que duu a terme el*jutjat del Vendrell*des del 2015. De fet, molts dels detinguts aquest dijous ja ho havien estat l'octubre del 2015, després de les últimes eleccions catalanes celebrades uns dies abans, el 27*de setembre. L'hemeroteca recorda dues coses d'aquelles detencions: que el diari*La Razón*les havia anunciat en les dates prèvies als comicis amb gran relleu tipogràfic i que, quan es van produir, Junts pel Sí estava negociant amb la CUP una resolució que acabaria sent molt polèmica sobre l'inici del procés de desconnexió, que seria impugnada pel TC. Poc o res*hem sabut des d'aleshores del que es va conèixer com la tercera fase de*l'Operació Petrum. Fins aquest dijous, quan 250 agents de la Guàrdia Civil s'han desplegat*pel territori buscant proves i practicant fins a 18 detencions.

    I com que, al final, el missatge és la notícia, des del primer moment ha*quedat*fixat: els principals detinguts són*amics d'Artur Mas. Vinculats, suposadament, a la trama del cobrament il·legal del 3%, però el ressenyable és*que són amics de l'expresident. Sobretot un d'ells,Sixte Cambra, el president del Port de Barcelona, detingut per la Fiscalia, segons una nota que el ministeri públic ha distribuït. Durant més de dotze hores aquest ha estat el titular de tots els informatius i la notícia de la seva posada en llibertat, sense passar ni tan sols pel jutjat del Vendrell, ha arribat*en els últims minuts del*Telenotícies vespre.

    Per cert que, la vigília, el Govern espanyol havia*anunciat*una sèrie de mesures coercitives per impedir que es dugui a terme el referèndum -tancament de*col·legis i previsible presa del control dels Mossos d'Esquadra i de les competències en educació- i dilluns està assenyalat el judici*a Artur Mas per la*consulta del 9 N; data per a la qual també s'ha convocat una manifestació de denúncia del procés judicial i en*què*participarà el Govern en ple, amb el president i el vicepresident al capdavant, i que ha despertat un gran interès de mitjans internacionals.

    Casualitat? Home, costa de creure.
    http://www.elnacional.cat/ca/editori...35432_102.html

    -----

  2. #21372
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    Exquisits nassos madrilenys

    SALVADOR COT

    En definitiva, les clavegueres de l'Estat es revolten, com sempre, escampant la pudor per la superfície

    A Madrid s'està donant una insòlita guerra entre bàndols policials i parapolicials que està proporcionant una visió bastant exacta de la rebotiga del règim del 78. Els mateixos serveis d'intel·ligència que han fabricat calúmnies contra dirigents polítics catalans –els suposats comptes ocults de Xavier Trias o Artur Mas, per exemple– ara estan subministrant, a petites dosis, informació exacta sobre el comportament real (i reial) de la classe política espanyola. D'aquí surten els enregistraments de les converses entre l'anterior ministre de l'Interior i l'aleshores responsable de l'Oficina Antifrau (allò d'“els hem destrossat la Sanitat” i “això la fiscalia t'ho afina”) i el cost en diners públics de la vida llibertina del penques del rei emèrit. En definitiva, les clavegueres de l'Estat es revolten, com sempre, escampant la pudor per la superfície.

    Tot plegat es combina amb una ultraexigència cap a les institucions catalanes, assetjades permanentment per una barricada judicial orientada cap al desgast de l'adversari català. És a dir, mentre es mira cap a una altra banda respecte a les martingales de la monarquia i la seva cort, l'exquisida sensibilitat olfactiva del règim detecta unes urnes de cartró que els ofenen els refinats nassos democràtics. Això només es pot fer amb una actitud canina de la premsa súbdita, que tan aviat publica dossiers falsos com dona per correcta l'actitud de la dinastia borbònica, amb les seves cortesanes mantingudes i els comptes amb fons reservats als paradisos fiscals.

    És tot això el que fa irreformable l'Estat espanyol. I també és per això que aquest dilluns milers de persones defensaran un dret a la ciutadania que només es pot imaginar des de les estructures d'una república creada, aixecada i fiscalitzada des de baix.
    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...adrilenys.html

    ----

  3. #21373
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    Una victòria política

    "Si són absolts la bufetada a l’estratègia del govern espanyol serà només comparable al seu ridícul nacional i internacional. Si se’ls inhabilita, l’escàndol serà monumental"

    per Eduard Voltas 10/02/2017

    El judici a Mas, Ortega i Rigau es tanca amb victòria política sense pal·liatius. Totes les cròniques dels mitjans internacionals, sense excepció, l’han tractat com un judici purament polític. El sobiranisme civil ha passat una nova prova d’estrès posant 50.000 persones al carrer un dilluns a les vuit del matí. El fiscal ha acabat a la defensiva, havent de negar en la seva intervenció final que rep instruccions polítiques del govern i demanant que el tribunal valori els somriures entre acusats i testimonis (sic). El bloc d’ordre dins del sobiranisme ha reconnectat emocionalment amb el procés. I l’opinió pública ha escoltat de boca de Puigdemont un dels millors i més transcendents discursos al Parlament des de la recuperació de l’autonomia (“la democràcia espanyola ha emmalaltit”).

    La victòria només pot créixer amb la sentència, sigui quina sigui. Si són absolts, la bufetada a l’estratègia del govern espanyol serà només comparable al seu ridícul nacional i internacional. I si se’ls inhabilita, l’escàndol serà monumental i reforçarà el terreny de joc on l’independentisme ha triat jugar la batalla final: democràcia versus demofòbia, urnes versus repressió. Tot plegat, un simple aperitiu si ho comparem amb el que pot arribar a passar quan la persona jutjada no sigui un expresident sinó una presidenta del Parlament en actiu.

    Amb aquest balanç, la mesquina baralleta interna sobre la línia de defensa dels acusats queda en això, una pugna més de baixa volada a les quals són tan aficionats alguns sectors de l’independentisme. L’estratègia repressiva de l’estat deixa sempre un balanç polític tan favorable a l’independentisme, que sembla mentida que, en comptes d’aprofitar-la i treure’n tot el suc possible, alguns es dediquin a ficar el dit a l’ull dels que estan sent jutjats. Faran el mateix amb Carme Forcadell quan, a banda de fer discurs polític, es defensi jurídicament dient que el reglament del Parlament l’habilitava perfectament per permetre aquell debat?

    Dèiem la setmana passada que la repressió farà patir el sobiranisme i que no es pot frivolitzar amb ella (que t’emmanillin no fa cap gràcia, que t’inhabilitin no fa cap gràcia, rebre multes de 250.000€ no fa cap gràcia), però que com a estratègia és un carreró sense sortida per a l’estat. Tot el que ha passat aquesta setmana ho confirma.
    http://elmon.cat/opinio/19330/una-victoria-politica

    ----

  4. #21374
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    Espanya se’n riu de tothom

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

    Aquesta setmana es destapava una nova passa en la immensa presa de pèl de l’AVE. El macro-projecte símbol de la re-centralització, que ara comparteix espai als mitjans amb l’anunci que els jubilats espanyols veuran substancialment retallades les seves pensions en un futur immediat. Espanya se’n riu dels catalans, dels valencians i de tots els europeus. Josep Vicent Boira, secretari d’Obres Públiques i Vertebració del Territori del govern valencià, destapava que el Govern espanyol es prepara per destinar 935 MEUR amb finançament europeu a la construcció d’un quart accés ferroviari a la capital, mentre continua sense connectar València i Barcelona. Es tracta d’enfortir el Corredor Madriterrani caracteritzat per Germà Bel. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

    ACUSATS. El dies 20 i el 22 de gener de 1927, Francesc Macià es declarava davant dels tribunals francesos com a únic responsable del denominat Complot de Prats de Molló, que havia mirat d’organitzar l’alliberament militar de Catalunya de les grapes de la Dictadura del general Primo de Rivera. El 14 d’octubre de 1940, el president Companys era sotmès a un consell de guerra sumaríssim i executat al dia següent al castell de Montjuïc. Ahir, per tercera vegada en el darrer segle, un president de la Generalitat seia al banc dels acusats de l’Estat espanyol. Primo de Rivera, Francisco Franco i Felip VI. La imatge de Mas, Ortega i Rigau davant d’un tribunal amb l’objectiu de castigar penalment un acte polític resulta completament incomprensible arreu i suposa una nova passa en el camí de no retorn del descrèdit de la metròpoli a Catalunya.

    CRIMINALITZAR. L’excusa permanent. Abans del 9-N de 2014 l’independentisme havia de guanyar unes eleccions; abans del 27-S, un referèndum. Ara ja només val una majoria de 2/3 al Parlament. Les giragonses de Lluís Bassets són de traca i mocador. Diu un dels més excelsos comissaris de narcòtics, en el seu darrer article a “El País”, que no es pot ser demòcrata i independentista si es defensa el mateix que la majoria absoluta del Parlament de Catalunya: Bassets prepara els lectors dependentistes per a acceptar un hipotètic escenari repressiu que suposarà la restricció de drets polítics fonamentals a una part dels catalans. Abans, cal deixar ben clar que les futures víctimes són culpables. Que allò que ens faci Espanya serà perquè ens ho hem merescut. És el paradigma de com s’obre pas un nou argument: els independentistes som responsables d’acabar amb l’autonomia que, en realitat, el PPSOE va matar unilateralment fa anys.

    DETENCIÓ. Els detalls de l’actuació judicial de la setmana passada resulten escruixidors. L’habitual estratègia consistent a barrejar algun element de base real amb un còctel d’informació esbiaixada publicada de manera immoral. Actuació de la Fiscalia Anticorrupció jeràrquicament dependent del Govern amb anunci previ als mitjans perquè no se’n perdin ni un detall. El testimoni de l’exsecretari del Govern i exregidor barceloní Antoni Vives posa els pèls de punta. La conclusió és clara: en el pendent de la lluita contra l’independentisme, el Govern espanyol està disposat a trepitjar els drets fonamentals que calguin: ara, amb la capacitat per detenir qui vulgui i quan vulgui. Persones retingudes il·legalment per la Guàrdia Civil durant un dia i mig sense ordre judicial, declaració ni imputació de càrrecs. Ja se sap, l’estat de dret i tal i tal. El respecte a la llei i tal i tal. Mentre l’esquerra espanyola s’ho mira.

    ESCOMBRANT. El jutge Jesús Maria Barrientos era triat ara just fa un any com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Des d’aleshores, no s’ha estat de fer declaracions contra la necessitat que els jutges entenguin almenys el català per a exercir a Catalunya. Diu que el nostre país seria un “desert judicial”. President del tribunal que jutja Mas, Ortega i Rigau, no s’ha estat de recriminar-los el seu retard del primer dia. Però, sobretot, ha resultat deliciós veure’l al rescat de la testimoni principal de l’acusació, l’excandidata i exdirectora de l’Institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat, en veure-la contra les cordes com a conseqüència de les preguntes de la defensa, que posaven de manifest la seva vinculació política estreta amb Ciudadanos. El mateix dia que “La Razón” anunciava/ordenava que hi haurà veredicte unànime. Visca el joc net i la independència del poder judicial.

    ESTRATÈGIA. La línia de defensa escollida pels encausats el 9-N ha suscitat polèmica dins els món independentista. No són pocs els qui consideren que caldria haver explicitat davant del jutge la desobediència a les imposicions del TC dictades pel govern espanyol. Que no fer-ho afecta a la credibilitat del procés. No són altra cosa que les dues estratègies que separen Junts pel Sí i la CUP des del primer moment. A la primera, predomina la idea que cal mantenir el respecte a la legalitat espanyola fins al mateix dia en què es faci néixer des del Parlament una nova legalitat catalana, a la qual caldrà també exigir total respecte. El punt intermedi entre dues posicions irreconciliables segurament passa per no allargar aquest penós interinatge d’acatament de les lleis espanyoles d’una democràcia malalta (en definició cartera del president Puigdemont) ni un minut més del que sigui estrictament necessari.

    FALLIDA. Marisol Blázquez, analista de l’agència Moody’s encarregada del seguiment de l’estat financer de les comunitats autònomes ens ha recordat la clau (què poc en parlem des de l’independentisme!), el desllorigador de la secessió: qualsevol atac de tresoreria contra les administracions catalanes seria entès per la comunitat internacional com una fallida del propi Regne d’Espanyaen el seu conjunt. La magnitud descomunal del deute espanyol és la nostra gran carta. Fa molts mesos, si no recordo malament, en el marc d’una altra conferència a Brussel·les, l’actual vicepresident Oriol Junqueras va parlar d’escenaris gandhians i de la conveniència de paralitzar l’economia catalana durant una setmana per provocar l’ensulsiada necessària per a una intervenció internacional. Avui encara continuem contemplant aquest escenari com a molt llunyà, però fa tota la pinta que serà justament aquí on es decidirà la partida.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
    http://www.directe.cat/noticia/57766...-riu-de-tothom

    --------

  5. #21375
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    Les 34 raons per les quals l'Estat, el TC i el TSJC no poden donar cap lliçó a Catalunya

    El constant incompliment de sentències fermes deixa en escac l'unionisme

    El Govern de la Generalitat ha denunciat aquest matí l'incompliment per part de l'Estat de 34 sentències fermes del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem favorables a Catalunya, 34 raons que deixen en evidència a unes institucions que pretenen fer valdre una falsa superioritat moral contra el moviment independentista.

    De les 34 sentències en ferm incomplertes per l'Estat, destaquen les d'àmbit de beques universitàries, la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, el medi ambient o cultura. Un incompliment, però, que no ha de ser cap sorpresa ja que segons un informe del Parlament europeu del 2016 Espanya és el tercer Estat amb més expedients oberts per incomplir la llei europea.

    En la roda de premsa del Govern, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Neus Munté, ha quantificat en 34 les sentències fermes del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem no acatades pel govern espanyol i ha constatat que aquest incompliment reiterat s’estén a directives i normes derivades de la legalitat europea. Munté, en el repàs d'aquests incompliments, ha lamentat sobretot el de la sentència sobre la descentralització del 0,7% de l’IRPF que provoca que les entitats catalanes que atenen les persones més vulnerables deixin d’ingressar 20 milions d’euros.

    A més a més, aquests incompliments també afecten a la manca d'inversions en infraestructures o el finançament de la llei de dependència, un fet que demostra la "desídia" Gobierno.

    Incompliments destacats en beques universitàries

    Des de l'any 1994 està pendent el traspàs de les beques. Fa més de 20 anys que l’Estat incompleix la llei en matèria d’ajuts a l’estudi. (STC 188/2001). L’última sentència del TC, del maig 2016, torna a exigir el traspàs de les beques a la Generalitat, fet que permetria ampliar els ajuts als estudiants en 150M€.

    Fre a les subvencions socials, culturals i medi ambientals

    En medi ambient s’incompleixen 3 sentències: dues del TC i una del TS, aquesta darrera del juliol de 2016. En l'àmbit cultural ja són 4 sentències del TC en matèria d’ajuts a museus, espais escènics i comunicació cultural. El més greu té relació amb els serveis socials, que recapten el 0,07% de l'IRPF, en total hi ha unes 24 sentències de diferents tribunals (Constitucional, Suprem i Audiència Nacional) que donen la raó a la Generalitat en la descentralització d’ajuts i subvencions. La darrera, d’aquest mateix gener, sobre l’IRPF. Pel que fa a l’IRPF, cada any les entitats catalanes i per tant les persones vulnerables que atenen deixen de rebre aproximadament 20 M€ anuals.

    Altres incompliments

    Model de finançament: El nou model hauria d’haver entrat en vigor l’1 de gener de 2014, ja fa més de 3 anys.

    Finançament insuficient de la Llei de la dependència: La llei establia un finançament públic a parts iguals entre Estat i CA. 2015: Generalitat 82% - Estat 18%. El tancament 2016 es preveu molt similar.

    Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’autonomia de Catalunya: 3.808 M€ pendents. Incompliment reiterat de l’Estat d’invertir a Catalunya en consonància al seu pes econòmic.

    Pla de Rodalies 2008-2015: Dels 4.000 M€ inicials, es va passar al compromís urgent de 306 M€ amb la ministra Ana Pastor 2014-2016. Només hi ha en servei un 5%.

    Acollida de refugiats: L’Estat espanyol està incomplint el compromís que va adoptar amb la UE d’acollir 17.337 persones refugiades. A hores d’ara ha reubicat 398 persones a l’Estat. I d’aquestes, a Catalunya només n’han arribat 124. Des del primer moment, el Govern de Catalunya ja va anunciar que està preparat per acollir 4.500 persones refugiades i així ho va comunicar al comissari europeu d'immigració.

    Papers de Salamanca: Més d’11 anys per donar compliment al retorn íntegre dels documents confiscats durant la Guerra Civil.
    http://www.directe.cat/noticia/57636...co-a-catalunya

    -----

  6. #21376
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    Josep Vicent Boira denuncia que la connexió entre Atocha i Chamartín es paga amb fons del corredor mediterrani

    El secretari valencià d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori ha explicat que aquesta infrastructura vol unir el nord i el sud de la península a través de Madrid

    Per: Bernat Surroca
    09.02.2017 20:02

    El secretari valencià d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Josep Vicent Boira, ha explicat en un contundent fil de piulets que el govern espanyol destina fons del corredor mediterrani a potenciar el corredor central a través de Madrid. Boira ha explicat a VilaWeb que les obres que connecten les estacions d’Atocha i Chamartín formen part d’una infrastructura més àmplia que té per objectiu connectar el nord i el sud de la península i que es paguen amb un fons europeu que s’havia de destinar al corredor mediterrani, que va des d’Algesires fins a la frontera amb l’estat francès pel litoral.

    El túnel a què fa referència Boira forma part d’una infrastructura que unirà l’estació d’Atocha amb Torrejón de Velasco, un municipi de la comunitat de Madrid d’uns 5.000 habitants. El túnel permetrà una connexió directa en tren de gran velocitat entre les estacions d’Atocha i Chamartín, a Madrid, que actualment no es connecten. La construcció de dues noves vies en el tram Atocha-Torrejón de Velasco i del túnel entre Atocha i Chamartín costen 935 milions d’euros.

    ‘Sé que és difícil de creure que un túnel entre Atocha i Chamartín es pagui amb fons del corredor mediterrani’, ha dit Boira a Twitter. Per a il·lustrar-ho, ha adjuntat un fragment de l’informe europeu ‘Mediterranean. Second Work Plan of the European Coordinator’, que explica els principals obstacles que poden impedir un desenvolupament eficaç del corredor mediterrani. Un d’aquests entrebancs és la construcció d’un túnel entre l’estació d’Atocha i Chamartín.

    L’any 2011, el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, corredor mediterrani. D’aquesta manera es crea una confusió que li permet de rebre fons europeus destinats al corredor mediterrani ‘autèntic’. El cas que denuncia Boira sembla que és un exemple d’aquesta pràctica.

    Boira ha escrit els piulets mentre esperava un tren que anava amb retard, un exemple pràctic dels problemes que els ciutadans han de suportar quan volen anar de València a Barcelona. Aquestes anomalies són un fre per a la indústria, com denuncien molts empresaris –per exemple, Joan Server en aquesta entrevista a VilaWeb.

    Aquesta situació no és pas nova. Boira ja criticava en aquesta entrevista a VilaWeb que el govern espanyol no executa el corredor mediterrani per motius purament polítics.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/jose...r-mediterrani/

    ------

  7. #21377
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    El món ens mira atònit (i ens entén més)

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

    El judici pel 9-N ha estat una enorme victòria de l’independentisme. A l’acabament de les sessions, capficat en el despropòsit, el fiscal ha mantingut les peticions de pena contra els acusats. Tothom ha vist, arreu, que es tracta d’una causa impossible d’entendre: un gest simbòlic de 2,3 milions de ciutadans portat als tribunals com si es tractés d’un acte criminal. Eurodiputats de tots els sectors ideològics han manifestat públicament la seva incomprensió per l’actitud del Regne d’Espanya. El trencament parcial que suposarà l’aprovació de la Llei de Transitorietat, en els propers mesos, ha guanyat aquests dies encara més legitimitat a ulls del món. Ben jugat. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

    LLENGUA. De les pàgines llardoses del diari “El Mundo” al mur de Facebook del regidor del PP de Roquetes Joaquim Llopis, les mostres de xenofòbia de la dreta espanyola han resultat escruixidores, com a reacció a la presa de possessió del nou senador d’ERC, el català d’origen indi Robert Masih. L’escàndol pel seu nivell d’espanyol (estrany, perquè l’home va prometre el càrrec en català) és el millor símbol de fins a quin punt el nacionalisme d’estat viu allunyat de la realitat, perdut en el seu monolingüisme militant. Als carrers d’Espanya hi ha centenars de milers de persones que parlen moltes llengües d’arreu del món: no està de més que hi siguin presents al “Congreso” i al “Senado” de la “capital del Reino”. En això també portem molt d’avantatge: que a les institucions hi siguin persones que desconeixen la llengua pròpia del país fa molts anys que passa a Catalunya.

    LOCALS. L’amenaça més o menys directa del Govern espanyol sobre recórrer al precinte dels centres d’ensenyament públic per a evitar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ha desfermant una degoteig d’oferiment de locals per part de particulars que en disposen i estarien oberts a posar-los al servei de la Generalitat. Gràcies de tot cor a tots plegats, però no. De cap manera. Ja no estem en aquesta fase. Ara cal fer-lo en els col·legis de sempre. El més semblant possible a una convocatòria electoral normal, protegida per la legalitat catalana. No podem repetir un procés participatiu. Ara toca que les institucions assumeixin de ple la seva responsabilitat i el portin fins al final... o que l’Estat espanyol l’impedeixi físicament i s’atengui a les conseqüències de blocar la voluntat política de més de la meitat dels catalans. Els temps del terme mig s’han acabat. L’autonomisme és mort.

    PARANOIA. El legalisme de la Brigada Aranzadi arriba a límits insospitats: aquesta setmana, davant l’allau de manifestants als carrers de Barcelona (anem tan sobrats que ja fem manis de 50.000 persones en dilluns a les 8 del matí!) la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría ens ha recordat que no es acceptable utilitzar el dret de manifestació que empara la llei per anar contra la mateixa llei: vaja que els drets fonamentals no són inherents a la condició de ciutadà lliure d’una comunitat democràtica, sinó que només se’n deriven del fet del seu reconeixement legal. És difícil agafar el rave per la part més extrema de la fulla. Vaja, que si la legislació espanyola no el contemplés, no tindríem dret de manifestació. I és que els autors de la llei mordassa preparen el terreny per retallar drets fonamentals, mentre l’esquerra espanyola brilla per la seva absència.

    RESSÒ. Tot i que l’impacte subterrani (potser molt i molt potent, de llaurar en silenci i veure els resultats en el temps de la sega) és molt difícil de valorar, si és cert que, de la darrera conferència del president Puigdemont a Brussel·les, ens va mancar un ressò més directe, més immediat i potent, a la premsa, si més no, europea. En canvi, de manera potser una mica inesperada, l’inici del judici a Mas, Ortega i Rigau va rebre un nivell extraordinari de cobertura que ha de resultar extraordinàriament feridora a la metròpoli. Que segurament explica notícies posteriors, com ara l’embargament d’un quart de milió d’euros a l’ANC. Els mitjans més importants del món, d’Al-Jazeera al “The New York Times”, passant per la BBC o “Le Monde”, tots han posat en lloc destacat la notícia. I el que és més important tots han manifestat la seva incomprensió davant la judicialització del conflicte polític.

    SALTAR. Mentre Núria Parlón intentava posar-hi seny, considerant una absurditat el procés criminal engegat contra l’anterior president i dues conselleres de la Generalitat, Miquel Iceta queia encara més avall en el seu pou particular. Declaració a declaració. A més de dir que la sort de la presidència de la Generalitat no va amb ell (i encara se’n reclama catalanista!), va pronunciar l’esplendorosa frase que pocs governs democràtics s’han atrevit a saltar-se la llei com el català. Ell, que va treballar al gabinet de Moncloa del Felipe González (presumptament) senyor X del GAL. Molta gent ideològicament, vitalment i sentimentalment molt vinculada al socialisme català es posa a hores d’ara les mans al cap: com és possible caure tan baix en la manca de sintonia amb la voluntat majoritària del país. Fa angúnia pensar quants gripaus més serà capaç d’empassar-se a mesura que creixi la repressió.

    SANG. Mentre des de les pàgines d’”El Mundo” Luis María Anson cridava a la suspensió de l’autonomia i parla de sang, la insigne dirgent de la FAES de José María Aznar i exdiputada del PP més ultra, Cayetana Álvarez de Toledo, reclama un nou Tribunal de la Sang. Des de les pàgines del mateix diari traça el calendari de la intervenció del Govern espanyol a Catalunya. Es tracta d’anar prenent una a una totes les competències bàsiques de la Generalitat i de liquidar el Parlament. El seu pla té una falla fonamental: creu que el milió i mig de catalans que ens hem mobilitzat una i altra vegada, ara ens quedarem a casa mirant. El setembre de 1567, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba, instaurava el Tribunal de la Sang, amb l’objectiu de castigar amb la màxima severitat els atacs iconoclastes a esglésies dels Països Baixos. Fou la tomba del prestigi dels Habsburg.

    XIULETS. La final de la propera Copa del Rei la disputaran el Deportivo Alabès (equip que ha guanyat al Camp Nou aquesta temporada) i el FC Barcelona. La fortuna (en aquest cas, contra l’Atlético, bastant!) ha volgut que el nostre comiat de la competició sigui gloriós. L’any vinent no sabem ben bé quina jugarem. I mentre Florentino Pérez corre a engegar l’obra que sigui al Santiago Bernabeu i la Federació Espanyola decideix on es disputarà el partit, milers de socis i simpatitzants del club català comencen a assajar, una altra vegada, la major xiulada de la història. Perquè aquest any, la final coincidirà de ple amb el punt de màxima tensió política on ens abocarà la intransigència de les institucions espanyoles contra el Referèndum en els propers mesos. I tocarà aprofitar al màxim totes les finestres per expressar el nostre rebuig al Règim del 78 que es resisteix a caure.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
    http://www.directe.cat/noticia/57766...-ens-enten-mes

    ------

  8. #21378
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    L'Estat insisteix que assumirà les autopistes radials en fallida (6 a Madrid)

    El Nacional / EFE
    Madrid. Dilluns, 13 de febrer de 2017
    2 minuts

    El ministre de Foment, Íñigo de la Serna, ha dit aquest dilluns que veu "pràcticament impossible" assolir un acord amb les entitats financeres tenidores del deute de les autopistes de peatge en fallida, la titularitat de les quals, ha recordat, tornarà a revertir l'Estat. "És molt difícil, des del principi hem dit que és molt difícil i estem ja gairebé en la fase d'impossible. Hem passat de molt difícil a pràcticament impossible l'acord", ha dit el ministre en una entrevista a RNE.

    Es tracta de nou autopistes radials de peatge, deficitàries, sis de les quals surten de Madrid, i amb una longitud en conjunt de més de 600 quilòmetres. El 2015, la patronal Seopan va xifrar en més de 5.500 milions d'euros el cost per a l'Estat d'assumir aquestes vies, encara que no existeix una valoració oficial. En concret, les vies afectades són:

    R-2 Madrid-Guadalajara
    R-3 Madrid- Arganda
    R-4 Madrid-Ocaña
    AP-41 Madrid-Toledo
    R-5 Madrid-Navalcarnero
    M-12 Eix de Barajas
    AP36 Ocaña-La Roda
    AP7 Cartagena-Vera
    Circumval·lació d'Alacant AP-7/A-77


    El titular de Foment ha explicat que el Govern central pot assolir un acord sempre que se situï "en uns termes beneficiosos per a l'Administració General de l'Estat", que són aquells en els quals el cost per a les arques públiques sigui inferior al que es produiria si es deixa que el procediment judicial arribi a establir la Responsabilitat Patrimonial de l'Administració (RPA).

    "Si l'acord se situa per sota de les expectatives del que pot ser la RPA, nosaltres estem disposats a això. No hem aconseguit cap avenç, sabíem que era una qüestió molt difícil", ha afegit.

    Mentrestant, ha explicat el titular de Foment, segueixen amb "el full de ruta" per facilitar que "en el moment que es liquidin les empreses, l'autovia pugui continuar funcionant".

    Ha insistit que el rescat no es produeix, ja que l'Estat no està intervenint per fer-se amb la infraestructura, sinó que aquesta "reverteix en titular, i el titular és el Ministeri de Foment", que ha llavors de gestionar-les.

    "Hi hagi o no hi hagi negociació, arribem o no a acord, hem de fer-ho sí o sí", ha conclòs el ministre.
    http://www.elnacional.cat/ca/politic...37352_102.html

    ------

  9. #21379
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts


    Bárcenas como medida de la CorruPpción Ppzoera!

    -----

    Un cas Scala contra l’independentisme?

    «Poden intentar el que vulguen, però ara guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures»

    Per: Vicent Partal
    14.02.2017 22:00

    El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

    Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

    Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

    Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

    Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

    Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

    Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

    És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

    En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

    El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

    I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/un-c...dependentisme/

    -------

  10. #21380
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,535 Times in 1,302 Posts
    El doble raser de la Fiscalia a Múrcia i a Barcelona

    Barcelona. Dimecres, 15 de febrer de 2017
    2 minuts
    Editorial José Antich - Sergi Alcàzar

    La Fiscalia General de l'Estat acaba d'ordenar no continuar endavant amb la investigació que duien a terme les fiscals del cas Púnica contra el president de la Regió de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. La notícia, l'acaba de revelar el diari El Mundo i l'ha ratificada La opinión de Murcia. A la vegada, tots dos mitjans assenyalen que les dues representants del Ministeri Fiscal que havien seguit totes les vicissituds del cas, Carmen García Cerdá i Teresa Gálvez, s'han negat a firmar l'informe i ha hagut de ser una superior seva de la Fiscalia Anticorrupció qui al final l'ha rubricat. La notícia no deixa de ser cridanera, si més no, ja que si bé és cert que hi ha una jerarquia a la Fiscalia, el beneficiari de la decisió és un president del Partit Popular.

    Aquí, a Catalunya, sabem prou bé què suposa això de la jerarquia a la Fiscalia encara que lamentablement en sentit contrari. Els nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van decidir per unanimitat que no hi havia delicte en la consulta o procés participatiu del 9-N i la Fiscalia General de l'Estat va ordenar que es presentés una querella contra el president de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació. Esclar, que, atès el que es va escoltar la setmana passada en les diferents intervencions del judici contra el 9-N i el brillant al·legat final del fiscal Emilio Sánchez-Ulled, es podria pensar que aquella decisió inicial dels nou fiscals del TSJC va ser poc menys que un rampell o un acte precipitat. Si no costa d'entendre per als profans en la matèria un error tan gran de valoració dels fiscals del TSJC.

    Desconec del tot, més enllà del que he llegit, si són certs o no els delictes dels què s'acusa el president Sánchez, que tenen a veure amb revelació d'informació reservada, frau i suborn en diferents contractes amb empreses. En canvi sí que sé que els delictes de desobediència i sobretot i de manera molt clara el de prevaricació, dels que s'acusa Mas, Ortega i Rigau, manquen de base sòlida i irrefutable perquè siguin castigats. Així ho han assenyalat diferents juristes no implicats en la causa una vegada conclòs el judici de la setmana passada. Després hi haurà qui es queixi del desprestigi de les institucions, però és que costa pensar que tot és producte de la casualitat.

    Per cert, encara que com a principi general no té data, ni tampoc previsió, la sentència del judici a Mas, Ortega i Rigau seria desitjable que els magistrats del TSJC l'emetessin abans que el Tribunal Suprem donés a conèixer la del judici que durà a terme contra el diputat i exconseller de la Presidència Francesc Homs pels mateixos delictes que s'han jutjat a Barcelona. No és bo el rum-rum que s'ha instal·lat a la capital catalana segons el qual hi ha un interès polític per intentar retenir la decisió fins que es pronunciï el Suprem.
    http://www.elnacional.cat/ca/editori...37940_102.html

    ------

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •