Page 2104 of 2154 FirstFirst ... 11041604200420542094210221032104210521062114 ... LastLast
Results 21,031 to 21,040 of 21537

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21031
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Núñez Feijóo, narcos, etarres i imbecil•litats

    Les fotos que van fer famós al dirigent del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, no el mostraven ni tocant la gaita ni cruspint-se una tapa de polbo a Feira sinó a bord del iot del narcotraficant i contrabandista de tabac, Marcial Dorado. Les va trobar la policia en una batuda i les va publicar El País a finals de març de 2013 junt amb un reportatge d’allò més entretingut que signaven, Xosé Hermida i Elisa Lois.

    Segons el que explicaven els periodistes, Feijóo, hauria conegut Dorado, (avui complint un condemna de 14 anys per narcotraficant), a través del seu testaferro, el també delinqüent i militant del PP de Ferrol, Manuel Cruz López. La relació de Feijóo i Dorado va ser molt i molt estreta. Viatges, festes, farteres.... Quan el van enxampar, Feijóo va confessar amb la boca molt petita que havia comès un error de joventut i lluny de reconèixer el pecat més gros va tirar merda sobre els socialistes i els nacionalistes als qui va acusar d’haver signat contractes amb les empreses de Dorado quan manaven a la Xunta. El cas es que Feijóo va cantar posant cara de peix bullit, encongit i no pas com l’altre dia que gallejant va comparar l’independentisme català amb ETA, les aspiracions democràtiques de la majoria dels catalans amb una pistola.

    No és la primera vegada que el popular treu pit a compte de la pàtria espanyola. El novembre de 2015 va qualificar la resolució de desconnexió votada pel Parlament de cop d’estat, de desvari, alhora que posava l’independentisme al mateix nivell que el terrorisme d’ETA, el 23-F i l’atemptat islamista de l’11-M. Artilleria pesada com quan a principis d’any va fer còmplice moral dels atemptats de Brussel·les als podemites d’Iglesias.

    Els dirigents del PP tenen una extraordinària tendència a la criminalització simbòlica de l’adversari sobretot quan els esquitxa directament la merda. Penso ara amb la seva col·lega valenciana Isabel Bonig que a les hores d’aparèixer en la premsa per una investigació del Tribunal de Comptes sobre adjudicacions fetes durant la seva etapa de consellera d’Infraestructures, acusava el president Ximo Puig d’alta traïció per haver-li obert les portes del Palau de la Generalitat al seu homòleg Puigdemont. No estan bojos o potser sí, també. En realitat, són uns carotes, uns desvergonyits sense escrúpols que no haurien pogut ni respirar en un país amb una democràcia real, entre una ciutadania conscient de l’anomalia i el perill que representen per a l’interés general.

    Tot plegat, Feijóo intenta fer passar per criminals a més de la meitat de la població catalana mentre oblida que la sucursal gallega del seu partit, la que ell mana, és una de les que més casos de corrupció aporta al total dels del PP de tota Espanya... Cas Baltar, Campeón, etc... El partit de Feijóo, ell mateix com a president de la Xunta, ha impedit –com Bonig i els seus en el País Valencià- que els gallecs se’n desferen de l’heretat sinistra de l’antic règim. L’emancipació política de les seves respectives societats representaria a la curta la seva desaparició com a casta parasitària.

    Les banderes d’aquesta gent no són les del patriotisme constitucional –que més voldrien els espanyols que es creuen Espanya- sinó les del caciquisme decimonònic amb tot el que això representa. Les seves comparacions, les seves imbecil·litats retòriques, són repugnants. No tenen cap autoritat moral. Són, ras i curt, una banda.

    Francesc Viadel
    http://www.directe.cat/de-manars-i-g...-imbecillitats

    ----

  2. #21032
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    El país que ens van arrabassar

    Marta Rovira26/09/2016 20:46

    Segueix-me

    Fa uns dies llegia, astorada, com*Sara Vilà posava en dubte que Esquerra Republicana de Catalunya hagués lluitat contra el franquisme. Vaig haver de llegir-ho diverses vegades. Però encara hi donava menys crèdit en pensar que qui deia allò era una senadora d’esquerres -per cert, escollida pel Parlament de Catalunya-. No ho puc entendre de cap manera, crec que sobrepassa de llarg el límit de l’arena del debat polític constructiu. Em dol que es qüestioni la memòria republicana i antifeixista d’ERC, construïda sobre el sacrifici personal de tants i tants, i que, fent-ho, es banalitzi el patiment de tots els ciutadans, fossin d’ERC, del PSUC, d’altres organitzacions o, senzillament, de cap.

    El compromís democràtic d’ERC està fora de tot dubte, ara i sempre. Es calcula que una quarta part dels 70.000 militants d’Esquerra van ser empresonats, afusellats o van morir a la Guerra Civil. Més de 700 militants van ser executats, entre els quals hi havia més de 60 alcaldes escollits democràticament. I el gruix de la nostra militància d’aleshores va haver d’exiliar-se per evitar una amenaça tan real com letal. Crec que, com a secretària general d’Esquerra Republicana, em pertoca subratllar-ho.

    Des de primera hora ERC va organitzar la lluita clandestina contra el règim de Franco, primer des de Catalunya i després des de l’exili. El 1949 va impulsar el Consell Català del Moviment Europeu, un important instrument de lluita antifranquista a escala internacional, i va formar part de totes les organitzacions antifranquistes durant la dictadura (el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya...). I no només això, sinó que va mantenir el llegat de la Generalitat de Catalunya amb Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, que va tornar com a president el 1977, conservant un fil feble de legitimitat democràtica amb una convicció i persistència que ens hauria d’enorgullir a tots els catalans, pensem el que pensem.

    ¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti?

    Som un partit que va ser durament perseguit i que fins i tot encara ara, en ple 2016, té béns confiscats... I tot plegat per defensar la democràcia. Som el partit de Lluís Companys, l’únic president electe de tot Europa executat pel feixisme, el 15 d’octubre de 1940. Som el partit de Josep Sunyol, president del FC Barcelona que, sent diputat, va ser assassinat quatre anys abans, el 1936. En arribar la democràcia, no de manera casual, ERC va ser l’últim de tots els partits a ser legalitzat.

    I precisament perquè tenim memòria, nosaltres mai no gosaríem qüestionar el llegat d’altres organitzacions polítiques que van pagar a sang i foc la seva oposició al dictador. El del PSUC, per descomptat. Però tampoc el del Partit Socialista, perseguit i castigat arreu, ni el d’altres forces d’esquerres, partits i sindicats, que mai no van poder refer-se’n, malauradament. Ni negarem la memòria d’altres forces que, sense ser d’esquerres, també van patir les ires del feixisme, com Unió Democràtica de Catalunya, que va perdre el seu president, Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, així com tots els ciutadans que, sense formar part de cap organització, van patir una repressió duríssima per catalanistes i demòcrates.

    El nostre compromís amb les víctimes i els nostres esforços per recuperar la seva memòria segueixen tan vigents que aquesta mateixa setmana hem estat treballant amb el fiscal general per als Drets Humans de l’Argentina per fer el seguiment de les querelles contra els crims del franquisme admeses a tràmit en aquell país (però no a l’estat espanyol). El mes passat, sense anar més lluny, vam impulsar des dels departaments de Justícia, Salut i Exteriors un banc d’ADN per a la identificació de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura.

    Però si em dol especialment l’acusació d’una militant d’ICV és perquè conjuntament hem fet alguns dels avenços més notables en polítiques de memòria a Europa, com la creació d’un banc de dades perquè els familiars poguessin saber on són les víctimes i disposar de les dades de la seva mort, l’elaboració d’un protocol d’actuació per a l’obertura de fosses o la creació d’un mapa de les fosses del país. Junts, també, vam batallar amb bona part de la societat civil per al retorn dels*papers de Salamanca, perquè junts havíem estat igualment espoliats. I junts vam fer justícia amb el Memorial Democràtic, homenatjant les víctimes de la guerra i conservant la memòria democràtica de Catalunya.

    Això no va de qui va pagar el preu més alt, sinó de per què les organitzacions de què som hereves van ser el blanc d’una repressió que no tenia res d’indiscriminada. És un error majúscul fomentar la divisió de l’antifranquisme, perquè tots vam ser víctimes d'aquell règim i tots l’hem combatut. Hem defensat i defensem els mateixos ideals de llibertat i justícia social. I el que ens hem de preguntar de debò és què hem de fer per assolir aquests ideals. Aquest és l’autèntic debat. ¿De debò voleu seguir esperant a obtenir el permís d’un estat, d’un govern espanyol, que manté vius a les places i als carrers els símbols d’una dictadura criminal? ¿De debò que hem de sotmetre el nostre desig de justícia social a l’arbitri d’uns tribunals sotmesos a uns partits polítics? ¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti? ¿De debò que hem d’esperar a tenir majoria al Congrés espanyol per posar fi a l’oligopoli energètic i a l’economia del BOE, que és, en realitat, un gravíssim espoli ciutadà? ¿De debò que hem d’esperar*ad eternum?

    El futur del país que ens van arrabassar aleshores, el país que fa dècades que maldem per reconstruir, el tenim només a les nostres mans. Un país lliure i just al servei de ciutadans lliures i justos. Una nova República, independent, fraterna amb els pobles de l’estat espanyol i moderna, a imatge dels països nòrdics. Una República bastida sobre la memòria i l’orgull de tots els que van donar la vida defensant la democràcia i els drets socials. Deixem de banda els debats fratricides i sumem en la defensa de les llibertats, els drets i els anhels del poble de Catalunya. Sense la independència no podrem fer realitat la justícia social que tots desitgem i que els ciutadans de Catalunya mereixen. Ara, com ja hem fet junts en el passat, estirem tots i ella caurà. Salut i República!
    http://m.ara.cat/opinio/pais-que-arr...658234188.html

    ---

  3. #21033
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Viatjant, el nacionalisme s’entén

    Salvador Cardús26/09/2016 19:06

    Segueix-me

    Es diu que va ser Camilo José Cela a qui se li va acudir -o va fer popular- allò tan estúpid d’“el nacionalisme es cura viatjant”. Havia de ser un recalcitrant nacionalista espanyol com ell qui ho pensés i ho digués. Recorda aquests monolingües que, com els va dir Gabriel Rufián a la cara i en seu parlamentària, volen obligar els bilingües a ser trilingües per decret. O aquest president basc que, veient perillar el seu concert econòmic -aconseguit en un clima de violència-, recomana als catalans que siguem pacífics i obedients. Cap geperut no es veu el gep, que diu el pare.

    NO: EL NACIONALISME*no es cura viatjant, a menys que parlem del turista adotzenat. Si només observes el món de fora sense baixar del bus turístic, sense topar-hi -i sense renunciar a la teva pròpia mirada nacional-, si ets un cosmopolita de sala d’espera d’aeroport i d’hotel internacional d’esmorzars continentals, certament el teu nacionalisme et passarà desapercebut tota la vida. El teu i el dels altres. Però el cert és tot el contrari: és quan topes amb el món amb una certa intensitat que descobreixes els perfils del teu nacionalisme i, esclar, el dels altres. És viatjant que el nacionalisme s’entén.

    PRECISO.*Aquí, per nacionalisme, no faig referència a ideologies etnicistes o identitàries o a projectes concrets d’emancipació política. Parlo, senzillament, de la pertinença a la nació, tant si se n’és conscient com si no. És a dir, parlo de tot allò que estableix vincles de pertinença, tant si són viscuts com a lligam a una comunitat càlida com a una societat política freda. Perquè de vincles n’hi ha de càlids i d’instrumentals. De generosos i d’interessats. N’hi ha que són resultat d’una elecció i n’hi ha que es viuen amb resignació perquè no sabríem com desfer-nos-en o, simplement, perquè mai hem tingut l’oportunitat, la intel·ligència o el coratge d’imaginar-nos-els diferents. Hi ha vincles, també, apassionants, ardents, i n’hi ha de viscuts amb irritació que, paradoxalment, com més profund és el sentiment d’autoodi més s’estrenyen. I hi ha vincles feliços, serens, impassibles, incòmodes, indignats o irascibles.

    ARA BÉ,*el més habitual és que tota aquesta mena de vincles es barregin en cadascun de nosaltres en proporcions diverses segons com t’ha anat la vida i, sobretot, segons com t’imagines que t’hauria d’haver anat i, encara, com esperes que et vagi en el futur. I si hagués d’apostar per quins són els més forts i estables, els més desitjables, ho faria pels menys cridaners però constants i pels viscuts sense vehemència però assumits amb responsabilitat, coratge i llibertat.

    ACTUALMENT,*totes les nacions viuen el repte de mantenir el sentiment de pertinença que ens converteix en ciutadans. Tothom en té, de problemes nacionals. En això també ajuda viatjar i llegir diaris de fora. Els problemes de la qualitat i la legitimitat democràtica no són locals, i tots s’assemblen. Totes les democràcies avançades debaten sobre com fer que la condició de ciutadà sigui vista com un avantatge, fruit d’uns drets conquerits a canvi de l’assumpció de tot un seguit de deures. La fortalesa depèn de l’absència de corrupció dels líders o d’una administració pública eficient, totes dues molt lligades i tan lluny d’on som aquí ara mateix. Hi té a veure, també, el paper dels mitjans de comunicació, sempre temptats d’exasperar els vincles tous, i el dels agents econòmics, a alguns dels quals ja els van bé els individus desarrelats. El nacionalisme -que allà on no s’ha de reivindicar en diuen patriotisme- no és una malaltia sinó un remei. I viatjar ajuda a saber-lo administrar sense sobredosis.
    http://m.ara.cat/opinio/salvador-car...658234166.html

    ----

  4. #21034
    Senior Member Balón de oro jomersulo's Avatar
    Join Date
    Aug 2007
    Location
    not available
    Posts
    41,491
    Thanks
    918
    Thanked 1,839 Times in 1,682 Posts
    vaya manía con poner cosas en un idioma que la gente que entra aquí normalmente, debido al bloqueo de usuarios que se conectan desde España, pais al que pertenece Cataluña, que es donde se habla ese idioma, no van a entender..........


    El loco Gayper y sus gayperadas......

  5. #21035
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    La pistola de Feijóo

    Ferran Sáez Mateu27/09/2016 19:17

    Segueix-me

    La setmana passada*vaig llegir a l’ARA una frase d’Alberto Núñez Feijóo, en aquell moment president en funcions de la Junta de Galícia i ara també, però amb 13.000 vots més de majoria absolutíssima. El comentari em va provocar una repugnància gairebé física: “No podem negociar amb la pistola del separatisme damunt la taula”.*L’Antoni Bassas s’hi va referir molt sensatament, per cert. Encara que sembli una sortida de to, aquesta frase és potser la mostra més evident que el nacionalisme espanyol continua sense arguments. Necessita recórrer als temps passats del terrorisme, i fer comparacions que, més que capcioses, són directament imbècils. Podríem jugar amb les simetries i dir: “No podem negociar amb l’estat espanyol mentre el partit que va fundar un exministre de la dictadura franquista sigui al poder”. No ho farem, però, perquè no es tracta ben bé d’una simetria. En la comparació de Feijóo hi ha una pistola imaginària o falsa, una quimera, un pobre recurs retòric, mentre que el significat històric de Fraga Iribarne, fundador del PP, és rigorosament real.

    A Núñez Feijóo el van fotografiar l’any 1995 en un iot d’un conegut delinqüent i narcotraficant gallec. La impunitat va prevaldre

    Feijóo és un producte típic de l’autonomisme, que és una estructura inevitablement i constitutivament corrupta. Al cap de 38 anys de rodatge, això ja es pot dir d’una manera taxativa, sense necessitat d’endolcir-ho amb matisos. L’essència de l’autonomisme derivat de la Constitució del 78 consistia i continua consistint en el següent: no saber mai amb exactitud qui mana sobre què, començant pel calaix on estan desats els quartets. Això implica un estira-i-arronsa perpetu, confús i enervant que, al capdavall, genera una concepció truculenta i purament gestual de la política. És tot just en aquest hàbitat malsà on tipus com Feijóo s’adapten -en el sentit més sòrdidament darwinià del terme- i prosperen. A finals de la dècada dels 70, el*cafè per a tothom*va servir per difuminar el caràcter plurinacional d’Espanya i reduir a l’absurd la legitimitat, i fins i tot la legalitat, de la Generalitat republicana (el restabliment de la qual, no em cansaré mai de repetir-ho, és anterior a la Constitució espanyola, de la qual no deriva).

    Gairebé quatre dècades després, el*cafè per a tothom*té altres funcions. A Extremadura, per exemple, una de cada quatre famílies viu de la funció pública. Per ser exactes, un 25,6% dels treballadors d’aquella comunitat són funcionaris. És molt. Massa. A Catalunya el percentatge només és d’un 10%. Nuñez Feijóo forma part d’aquest ecosistema insostenible i inviable sense l’asfíxia fiscal a Catalunya, i és per això que parla de pistoles imaginàries. No pot parlar d’una altra cosa. No té arguments. I no en té perquè, de fet, no existeixen: ¿qui podria justificar convincentment una aixecada de camisa d’aquest calibre? No es pot. En canvi, és possible apel·lar sense gaires problemes a pistoles imaginàries, perquè parlar és gratis i, a més, un sistema judicial colonial no actua mai d’ofici contra els seus, encara que en diguin de l’alçada d’un campanar. Un pot parlar de pistoles imaginàries només quan en té de reals, de les de debò, de les que poden matar. Perquè resulta que sí, que les pistoles existeixen. Retinguin aquestes sigles: HK USP. No són el nom de les de les pistoles fictícies del separatisme, no, sinó tot just el de les que utilitzen avui molts exèrcits d’Europa, inclòs l’espanyol. En democràcia les armes no s’han de barrejar amb les idees. Per si de cas, però, no oblidin aquestes cinc lletres. Mai se sap. Heus aquí una lliçó paradoxal a tenir en compte: un pot jugar a les amenaces inventades quan té la capacitat d’amenaçar realment amb modernes i eficients pistoles alemanyes Heckler & Koch -que això és justament el que volen dir les sigles HK- o amb tancs.

    A Núñez Feijóo el van fotografiar l’any 1995 fent l’hortera en un iot d’un conegut delinqüent i narcotraficant gallec, Marcial Dorado. Possiblement en aquell ambient patibulari sí que n’hi havia alguna, de pistola, i no era la del separatisme. En relació a aquelles fotos, la impunitat va prevaldre, òbviament. No només no va passar res, sinó que diumenge va guanyar 13.000 vots d’admiradors de Rita Barberá i Bárcenas. Fa només uns dies, en una entrevista que Víctor Maceda li va fer a la revista*El Temps, Xosé Manuel Beiras definia Feijóo de la següent manera: “Feijóo és un macarra, un mercenari [...]. Feijóo és un paràsit infecciós, no és ningú. Si Fraga ressuscités i el veiés li fotria una hòstia”. Fi de la cita. Deunidoret.
    http://m.ara.cat/opinio/pistola-Feij...658834112.html

    ----

  6. #21036
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Referendum o referendum!

    Seguimos adelante a toda máquina!

    Si el Estado Español quiere comparecer de una vez para concretarlo adelante, y sinó se hará igual. Ya no aguantamos más la unilateralidad de un Estado que se dedica a zancadillearnos constantemente y que no tiene el menor proyecto, no ya para los catalanes sinó siquiera para si mismo. Los españoles han votado masivamente a los periclitados partidos-bandas de la Transacción... nosotros vamos pasando.

  7. #21037
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Vagi-se’n, senyor González

    Carles Capdevila28/09/2016 19:23

    Segueix-me

    FELIPE GONZÁLEZ SURT A LA SER, presumint que ve de Colòmbia i ara és a Xile, anant d’estrateg mundial per la vida, admetent que no està ben bé al dia del que passa al PSOE, i tot seguit convertint-se en assistent personal de l’establishment que el manté: exigeix l’abstenció de Sánchez en nom d’una dignitat democràtica que no sap ni què és. I em treu el pitjor de mi, perquè em transmuto en Aznar i començo a dir sol, al cotxe, “Váyase, señor González”. I empitjoro, em transformo en l’exrei, i crido “Por qué no te callas”.

    No és només mandra d’escoltar els seus consells des d’una superioritat moral impròpia de qui té els GAL al currículum i va veure’s esquitxat pels casos Flick, Filesa, Roldán, Guerra i els que no sabem. És també que el PSOE té un futur complicat, i no té ni present, si mòmies com aquesta, que fa vint anys que no és president, que l’hem vist rodar en portes giratòries milionàries, continuen donant la tabarra.

    El PSOE té un futur complicat, i no té ni present, si mòmies com González continuen donant la tabarra

    Si fins i tot el Papa va plegar, si fins i tot el caçador d’elefants que intentava subornar els mafiosos de Manos Limpias va abdicar, ¿com s’atreveix ell a agafar-se a la poltrona i als micròfons i fer la vida impossible als que intenten rescatar el socialisme del pou on el va deixar amb les seves traïcions ideològiques i les seves misèries gestores?

    Aquesta gent que des de la Transició no marxen ni amb aigua calenta, que per edat podrien estar jubilats fa deu anys, que ja van manar 14 anys i que no entenen res del trist món que han deixat amb la seva gestió lamentable, ¿a sobre no tenen amics? ¿Ningú que se l’estimi no li pot dir que calli, que agafi un iot i es fumi un cigar i s’empassi tots aquests fums que té sense cap motiu i no empitjori més la seva biografia, si és que això és possible? Si no per Espanya, feu-ho per mi, que Aznar i Joan Carles no em posseeixin de nou.

    http://m.ara.cat/opinio/carles-capde...659434047.html

    ----

  8. #21038
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    De González a Puigdemont

    Antoni Bassas28/09/2016 20:44

    Segueix-me

    SI ALGUN DIA L’EXPRESSIÓ “vella política” ha tingut sentit va ser ahir, quan Neró va cridar “Em sento enganyat!”, i la guàrdia pretoriana va córrer a apunyalar el general. Gràcies a Felipe González, Espanya està un metre més a prop de tenir un govern encapçalat per un partit corcat per la corrupció i un president que sabia que la policia buscava proves contra adversaris polítics. I Felipe, qui l’ha vist i qui el veu, haurà coronat el seu full de serveis. I si algun dia l’expressió “nova política” ha tingut algun sentit també va ser ahir, quan Carles Puigdemont va anunciar el referèndum. Despatxos o urnes. Que no passi res o donar contingut a la política. La decisió de Puigdemont comporta riscos però el món va molt de pressa i els nostres trens van molt lents. Això quan van.
    http://m.ara.cat/opinio/antoni-bassa...659434081.html

    ----

  9. #21039
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    El túnel i les seves derivades

    Ja ho veieu. L’empresa que gestiona l’especulativa i gegantina infraestructura del Túnel del Pertús del TAV, TP-Ferro, s’ha dissolt. El Jutjat Mercantil de Girona ha declarat concurs de creditors . De fet, aquest situació de ruïna total ja es preveia des del primer moment de la construcció de l’obra. Un túnel de peatge, per a transport de i de viatgers i, sobretot per a mercaderies, no era viable. Encara que el més inviable de tota aquesta infraestructura, i les seves derivades, és un contracte entre l’Estat espanyol i TP-Ferro que imposava a l’Estat espanyol pagar obligatòriament “les despeses de la festa”. I és el que ha succeït . Ara molt probablement , ja tenim un segon “cas Castor” sobre la taula.

    La liquidació de TP-Ferro posa de manifest que a l’Estat espanyol les infraestructures es fan pensant molt més en l’especulació -beneficiar els amics- que no pas per afavorir l’economia productiva. En aquest projecte interfronterer del TAV s’han comés uns errors terribles que ara ens poden costar a tots “un ull de la cara”. Mai s’hauria d’haver iniciat una obra d’aquesta grandària, sense abans portar a terme una planificació adequada . Mai s’hauria d’haver tirat endavant una obra faraònica d’aquestes característiques sense, molt abans, tenir a punt el Corredor Mediterrani i dotar d’un enllaç ferroviari d’ample europeu els ports de Barcelona i Tarragona. Per altra banda, a la comarques gironines, en comptes de la construcció una estació excèntrica i sostinguda per interessos extraferroviaris, com la de Vilafant, s’hauria d’haver modernitzat, dignificat i soterrat l’actual estació del centre de Figueres i, alhora, dotar del tercer fil, l’ample de via internacional, fins a Portbou/Cervera de la Marenda. En síntesi, es va optar per una opció esbojarrada que beneficiava a una minoria plutocràtica en comptes de defensar una alternativa a favor del sentit comú i la gent del territori . Ara, en aquests moments a 2016 tenim una xarxa ferroviària convencional que cau a trossos –completament tercermundista- i un TAV molt desaprofitat que costa molts diners de manteniment; a més, com una d’espasa de Damocles, penja d’un fil l’amenaça d’haver d’indemmnitzar amb més de 500 millons d’euros a TP Ferro, quan aquests diners haurien de servir, amb molta urgència, per injectar-los en el conjunt del tren convencional català.
    http://in.directe.cat/josep-loste/bl...eves-derivades

    ----

  10. #21040
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,711
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Herois de la Transició

    SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 29/09/2016 18:30

    Feia temps que no teníem notícies del rei emèrit d’Espanya, Don Joan Carles, i quan n’hem tingudes ha resultat que estava ocupat mirant de subornar el líder d’una organització d’extrema dreta -Miguel Bernad, de Manos Limpias- perquè deixés d’assetjar judicialment la seva filla, i la Corona sencera, a canvi de dos milions d’euros. Fa temps també que no sabem gaire res de Jordi Pujol, aquell pare de la catalana tribu i referent no ja ideològic sinó també moral per a molts dels seus compatriotes, que va resultar que tenia la vertadera pàtria ubicada a Andorra i a Suïssa, com el seu amic Fèlix Millet. No hem deixat de saber coses, en canvi, de Felipe González, aquell artífex de l’Espanya moderna transmutat en el gerro xinès més loquaç que mai hàgim conegut (si se li aboquen monedes en abundància, canta la tonada que se li ordeni), i, últimament, en exterminador -a sou, sempre a sou- de joves líders socialistes que no van assistir a classe el dia que donaven la lliçó titulada “ come y calla”. Són només tres noms, però no escollits exactament a l’atzar, perquè entre tots tres van representar com ningú l’anomenat esperit de la Transició. Van ser el rei bo, el socialista bo i el català bo, cadascun amb les seves particularitats, és cert, però suposadament imbuïts d’una vocació de servei a la comunitat que els va convertir, a ulls i en paraules de molts, no tan sols en dirigents modèlics, sinó en veritables herois salvífics que havien sabut tirar endavant un projecte comú en temps d’extrema dificultat, qui sap a canvi de quins sacrificis i de quina temperància gairebé sobrehumana.

    Joan Carles I d’Espanya, Jordi Pujol, Felipe González. Darrere d’ells no hi ha tornat a créixer l’herba

    Qui sap a causa de quanta mentida i de quanta indecència, seria interessant reunir-los avui tots tres perquè es fessin la foto no ja de la mort de la Transició, sinó directament de la seva pública i notòria descomposició. Naturalment que no són ells tots sols, i que les trames i els protagonistes del relat (¿encara es diu “relat”?) que se’ns ha venut sobre la construcció d’un estat de dret impol·lut damunt els fonaments del que havia estat una dictadura criminal sorgida d’una guerra civil, es diversifiquen i s’espesseeixen fins a l’esgotament per poc que s’hi dediqui un mínim d’observació. Però apel·lem al valor simbòlic que sens dubte acumulen aquests tres noms per donar una idea del fenomen paranormal en què s’ha convertit Espanya, on l’únic partit polític de tot Europa que està imputat en el seu conjunt per la justícia -investigat, perdó- és l’únic que té opcions més que serioses de presentar-se a unes eleccions i guanyar-les, si convé per majoria absoluta.

    Joan Carles I d’Espanya, Jordi Pujol, Felipe González. Darrere d’ells no hi ha tornat a créixer l’herba, i els seus hereus han tingut existències atribolades i ansioses (en el cas de Sánchez, l’avi Felipe ha escanyat el nét per proclamar després que ell encara no es creu Déu). Quin espectacle tan intensament desagradable, quina democràcia sense qualitats i quina marca Espanya que ens queda després de tot plegat.
    http://www.ara.cat/opinio/sebastia-a...660033998.html

    ----

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •