Page 2132 of 2145 FirstFirst ... 11321632203220822122213021312132213321342142 ... LastLast
Results 21,311 to 21,320 of 21441

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21311
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts


    A punt per travessar el Delaware!

    //*//

  2. #21312
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    Fins on pensen arribar?

    ANDREU MAS-COLELL Actualitzada el 06/01/2017 00:00

    Durant cinc anys, a les reunions de govern he tingut asseguts a la meva esquerra el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i el conseller Francesc Homs, i a la meva dreta la consellera Irene Rigau. Tots estan ara processats per raó d’un exercici pacífic del dret fonamental a la llibertat d’expressió, el 9-N. Jo no ho estic. És una situació personalment incòmoda que no intentaré explicar. No podria. Però com que he fet els mateixos mèrits que ells, he de concloure que la diferència de tractament és una decisió arbitrària i estrictament política. Una manifestació de quelcom molt pertorbador: la utilització de la justícia per part d’un govern que pretén limitar la lliure expressió d’opinions.

    No és un cas isolat. Tenim, per motius similars, processada la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i un bon nombre de responsables municipals (Montse Venturós, alcaldessa de Berga; Joan Coma, regidor de Vic; etc.) i de ciutadans. La sanció al jutge Vidal n’és un altre exemple. Veiem com, lamentablement, l’Audiència Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de Orden Público del franquisme. Però el més greu és que el Tribunal Constitucional, o, més ben dit, una majoria de vuit membres (confesso que m’estranya que no sigui de set), no fa escarafalls a l’hora de ser el braç executor del govern central.

    No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en què el Tribunal Constitucional va ser molt respectat i en què els seus membres eren majoritàriament juristes de gran mèrit i de gran ponderació. Era un tribunal que entenia que les ambigüitats del text constitucional demanaven una tasca interpretativa que consolidés l’equilibri polític a què s’havia arribat a la Transició. En certa manera era el garant del manteniment del seu esperit. Va ser aquest tribunal el que, l’any 1984, va tombar la Loapa, i el que, l’any 1994, va resoldre a favor de la constitucionalitat de la llei de normalització lingüística del 1983, font del model educatiu català. Si el TC hagués persistit en aquest tarannà, potser avui Catalunya seria una entusiasta defensora de la Constitució. Però no ha estat el cas. Les forces involucionistes, molt principalment el PP i els influïts o condicionats per ell, van entendre que per assolir l’objectiu, intensament desitjat, de retornar a l’Espanya uninacional i hipercentralitzada els calia manipular i controlar el TC. I ho van aconseguir. En conseqüència van obtenir, l’any 2010, el vergonyós dictamen sobre un Estatut votat pels catalans, i tot el que ha vingut després i que és prou conegut.

    Se’ns diu que hem de respectar la justícia. Sona bé. Però si no se’ns respecta, ¿com podem respectar? Personalitzant, ¿com podem respectar un president del TC que només cinc anys abans de ser nomenat escrivia, entre altres perles, “ El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña ” i que, encara més greu, no ha considerat oportú excusar-se’n? És incomprensible, i fora dels millors referents internacionals, que un nomenament així fos possible.

    Obrir la via sancionadora judicial, incloent-hi la penal, per condemnar exercicis pacífics de llibertat d’expressió va ser molt poc assenyat. Fins on pensen arribar? ¿S’adonen, els que l’han impulsada, dels límits d’aquesta via en el marc europeu en què vivim (afortunadament som a Europa, i que ningú es faci il·lusions: no hi deixarem de ser)? Són conscients d’on porta? En una democràcia, quan hi ha un conflicte entre el govern i els que practiquen la llibertat d’expressió entorn d’algun tema (religiós, cultural, polític, de costums...), i per més agut que sigui el conflicte, sempre acaba guanyant la llibertat d’expressió. Excepte, esclar, que es deteriori la democràcia: és el camí de Putin i d’Erdogan. I com que ni l’un ni l’altre tenen cabuda a la Unió Europea, he de concloure que la via repressiva de la llibertat d’expressió està condemnada al fracàs. Deixarà, però, moltes ferides que ens podríem estalviar. Diagnosticaven bé, dit sigui de passada, els que, des de les posicions més dures i intolerants, van criticar el govern central per “permetre” el 9-N. Efectivament, el 9-N es va poder fer perquè, per un moment, l’actitud del govern central va semblar ser la de no interferir en la celebració de l’exercici participatiu. Era l’actitud correcta i intel·ligent, la que hauria d’haver portat a admetre amb naturalitat la legitimitat del sobiranisme català. Però va ser només un moment. La inconsistència de canviar d’actitud a posteriori i de prendre la via morta de la repressió aprofundeix el precipici, trenca ponts i agreuja el conflicte. No serveix, en absolut, als interessos a llarg termini ni d’Espanya ni d’Europa.
    http://www.ara.cat/opinio/Fins-pense...720027988.html

    ------

  3. #21313
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    Els «fanalets» franquistes

    La crítica dels partits de signe espanyolista per la presència de fanalets independentistes a la cavalcada dels reis d'Orient a Vic contrasta amb la tolerància que aquests mateixos partits han demostrat respecte a l'exhibició de tota mena de símbols de la dictadura

    Roger Pi de Cabanyes | 06/01/2017 a les 11:33h


    El Valle de los Caídos | Vikicommons
    La crítica dels partits de signe espanyolista per la presència de fanalets independentistes a la cavalcada dels reis d'Orient a Vic contrasta amb la tolerància que aquests mateixos partits han demostrat respecte a l'exhibició a les seus de les institucions espanyoles de tota mena de símbols del franquisme que, a mode de fanalet –en aquest cas antidemocràtic-, rememoren, legitimen i reten homenatge a la dictadura. Un dels últims exponents és l'adquisició a la casa de subhastes Balclis de Barcelona per part del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport de l'esbós de l'obra "Intercesión de Santa Teresa de Jesús en la guerra civil española" del pintor Josep Maria Sert (Barcelona, 1874-1945). Una pintura amb la llegenda "Plus Ultra" que alava els 'màrtirs' de l'exèrcit de Franco i que, mercès dels impostos dels ciutadans, ara està dipositada al Museo Nacional Reina Sofía de Madrid.

    L'ordre de compra del Ministeri –publicada al BOE el 25 de gener del 2016- és clara: exercir el dret de tempteig de l'Estat, pagar els 12.000 euros de preu, i incloure-la "a l'inventari del patrimoni propietat de l'Estat" que es custòdia al Reina Sofía. Independentment del seu valor artístic, l'elecció de l'obra de Sert –que és precisament l'autor dels murals de la catedral de Vic- explica la concepció lineal de l'imaginari estatal respecte a l'etapa anterior. Franco com a precedent històric, encara que sembli incòmode.

    Aquest va ser precisament l'argument que el socialista José Bono va esgrimir com a president del Congrés dels Diputats per no retirar de les parets de la cambra els retrats dels presidents de les Corts franquistes: Esteban de Bilbao Eguía (1943-1965); Antonio Iturmendi Bañales (1965-1969), Alejandro Rodríguez de Valcárcel y Nebreda (1969-1975) i Torcuato Fernández-Miranda y Hevia (1975-1977). Un any després de l'aprovació de la Llei de la memòria històrica, Bono responia una carta del senador del PNB Iñaki Anasagasti –que en demanava la retirada- assegurant que "la història constitueix per a qualsevol poble un compendi d'encerts i errors que serveixen com a referència per modelar el futur". L'únic gest de reacció de l'aleshores president del Congrés davant les peticions del PNB i d'ICV va ser ressituar els quadres, que encara formen part del catàleg del Congrés. Va ubicar el d'Esteban Bilbao Eguía –responsable de la repressió franquista al País Basc- prop del despatx de l'aleshores diputat del PNB José Ramón Beloki.

    "La intercesión" de Sert tampoc hauria desencaixat al nou despatx de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, al palau del Marqués de Villamejor, fins ara seu de la secretaria d'Estat d'Administracions Públiques. Coincidint amb la seva designació com a ministra d'Administracions Territorials –i comandant en cap de "l'Operació Diàleg"- Sáenz de Santamaría va demanar que s'obrís per al seu ús una sala de l'edifici del Paseo de la Castellana, 3 que havia quedat congelada des de l'assassinat del seu antic propietari per part d'ETA el 1973: Luis Carrero Blanco. A La Moncloa expliquen els canvis que la vicepresidenta ha introduït a aquest espai per a l'ocasió: ha retirat les cortines i ha mogut la taula de lloc.

    Malgrat la Llei de la memòria històrica, la pervivència de símbols del franquisme als ministeris –on també perduren els retrats dels ministres de la dictadura-, a les institucions i, sobretot, a l'imaginari d'administracions com la Justícia, posa en dubte la capacitat de l'Estat per repensar-se i transitar cap a un aprofundiment democràtic. Una possible explicació podria ser la mateixa essència de la democràcia espanyola, nascuda del trànsit del règim a la democràcia i no d'una ruptura que permetés connectar amb el llegat de les Corts republicanes. Ho exemplifiquen les biografies dels propis presidents de les Corts franquistes. Iturmendi va ser l'encarregat de prendre jurament al príncep Juan Carlos de Borbó com a successor del cap d'Estat, i Valcárcel va ser qui li va traspassar els poders després de la mort de Franco.

    La prova del cotó fluix sobre la salut de la democràcia espanyola consisteix, però, a preguntar-se si la Cambra dels Diputats italiana penjaria quadres dels responsables de la "Camera dei Fasci e delle Corporazioni", tutelada per Mussolini, o si l'Estat alemany compraria obres que enaltissin els ideals del nazisme. És clar que, a diferència del que va passar a l'Estat, a Itàlia i a Alemanya el feixisme va perdre la guerra.
    http://www.naciodigital.cat/noticia/...ts/franquistes

    ------

  4. #21314
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    El problema catalán no existe

    Els catalans no es dobleguen fàcilment. Al llarg de la història han demostrat en nombroses ocasions una voluntat irreductible de prevaldre políticament i culturalment. Ni el règim de terror del franquisme –val a dir que amb col·laboradors ben assenyalats a dins de casa- va aconseguir que desistiren. La rebel·lia catalana sovint s’ha manifestat en accions tant ingènues com arravatades com la que, per exemple, van protagonitzar un grup de joves just acabada la guerra civil per mantenir viu el símbol de la senyera. Accions que han mantingut encesa la flama la lluita per a existir en el context d’un Estat tradicionalment unitarista i reaccionari.

    Exemples hi ha molts com el dels Grups Nacionals de Resistència (GNR), un grupuscle de joves nacionalistes, esportistes i de casa bona. El cas és que la tardor de 1945 el madrileny Bartolomé Barba, aleshores governador civil de Barcelona, va afirmar arrogantment en la revista Destino que el ‘problema catalán’ no existia. Poc es podia pensar Barba que aviat s’hauria d’engolir aquelles paraules. El cas és que la nit del 9 de novembre mentre al Palau de la Música sonava la Setena Simfonia de Beethoven, es van sentir uns petards i tot seguit sobre l’escenari va caure una senyera mig desplegada amb la superba frase del governador. Al Palau hi era el mateix Barba junta a una bona representació de la classe dirigent franquista. Era evident que el problema català existia. La col·locació de la bandera va requerir d’una enorme preparació i va ser cosa de la noia d’origen alemany Maria Kremer, l’Oriol Doménech, Francesc Estragués, Robert Nolla i Esteve Cassanelles.

    No era la primera senyera que desplegaven una senyera ni tampoc seria la darrera. La primera, l’havien penjat el 5 de setembre de 1945 dels cables del telègraf en la cantonada d’Aragó amb Balmes. A la policia li va costar un plet treure la bandera. La tercera la posaren el 31 de desembre de 1945 entre les dues torres principals de la Sagrada Família. Oriol Domènech i Jordi Casassalles ‘Jaus’ van ser els responsables d’enfilar-se’n al capdamunt del temple mentre l’historiador Josep Benet, Maria Kremer i Robert Noya, vigilaven. Per mantenir-la més temps penjada van col·locar també unes piles grosses pintades de negre amb un llum i enrotllades de cables amb un rètol on es podia llegir: “Hay bombas”.

    Hi hagué algunes banderes més i una certa inquietud entre els franquistes convençuts que s’enfrontaven a un enemic molt més important del que en realitat era. Fins i tot el diari francès L’Indépendent se’n va fer ressò de les accions dels GNR amb una caricatura on es podia veure Franco i la seva dona a taula enfront d’una sopera d’on emergia una bandera catalana.

    El mateix grup va ser el responsable també de la senyera que es va desplegar des del Gorro Frigi mitjançant un rudimentari artefacte explosiu. La bandera va onejar davant dels nassos de totes les autoritats franquistes el 27 d’abril de 1946 durant els actes religiosos d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. L’ensenya, d’unes dimensions importants, la va cosir la dona de Benet amb trossos de tela comprats en diferents mercats i la va penjar un escalador i falangista penedit, Jordi Farreres. Aquesta va ser la darrera acció del grup que va haver de dissoldre’s davant de la pressió policial.

    Aquesta història la vaig recuperar per al setmanari El Temps l’octubre de 1997. Un dels membres del grup, Esteve Tàpies, em va manifestar que els espanyols temien més la llengua catalana que les pistoles. A fil d’aquesta opinió el seu company Francesc Estragués, va afegir: “Els que odien els catalans ja no ens diuen jueus perquè encara ens farien un favor, però s’entesten a combatre’ns en el terreny de la llengua. Amb tot, els sortirà malament, i el primer lloc on els sortirà malament serà al País Valencià, on la gent és més combativa. A més, d’aquí a cinquanta anys anirà cap a estructures supranacionals i a la força hauran de reconèixer les minories”.

    L’any 1997 l’independentisme no era ni ombra del que es avui. Esteve i Estragués van encertar a mitges però en el més fonamental i és que els intents d’anorreament polític i cultural dels catalans per part de l’Estat, han fracassat. També al País Valencià, malgrat tot i a les Illes Balears. Les coses han canviat molt menys a Madrid. Només cal recordar les declaracions de Mariano Rajoy fent de Bartolomé Barba el 2012, davant la primera gran manifestació del procés: “En este momento en España no estamos para grandes algarabías”. En una altra ocasió el president espanyol es va referir a les reivindicacions de l’independentisme amb el terme de zarandajas, és a dir, com a coses petites, sense valor. Els espanyols han passat de negar que hi hagi un problema català a la persecució sistemàtica de tota acció o manifestació que el fa evident. Encara com que no existeix...

    Francesc Viadel
    http://www.directe.cat/de-manars-i-g...alan-no-existe

    ------

  5. #21315
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    Quina hostilitat més trista

    Antoni Bassas06/01/2017 22:24

    Deixar de seguir

    COM TANTA GENT, vaig pensar que en una Cavalcada de Reis no calien fanalets amb estelada, i que tocava obrir el paraigua i aguantar el xàfec. Però el que ens ha caigut a sobre no ha sigut una pluja de crítiques justificades (que, d’altra banda, ja sabem fer-nos-les solets) sinó la tromba pudenta d’anticatalanisme i doble moral més torrencial dels últims temps. Veuen la palla del fanalet i ignoren la biga dels legionaris portant un santcrist. Això no va de protegir la festa dels nens. Els fanalets només han sigut el pretext per delectar-se en l’hostilitat amb què en l’opinió publicada majoritària espanyola es parla dels catalans com no s’ha parlat mai dels bascos, i avui seria políticament incorrecte fer-ho d’altres grups ètnics, religiosos o nacionals.
    http://m.ara.cat/opinio/Quina-hostil...719428152.html

    ----

  6. #21316
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    Unilateralitat(s)

    David Fernàndez06/01/2017 19:14

    Segueix-me

    "És impossible fins que deixa de ser-ho"

    Nelson Mandela

    Obvietats desobedients, cada cop que la PAH atura un desnonament o ocupa un bloc buit de la Sareb tira d’unilateralitat davant una realitat desigual i una legalitat brutalment injusta. Que se sàpiga, no espera tenir "totes les garanties", en tot cas les genera: actua, atura, impedeix, pressiona, transforma. A la dècada dels noranta, cada cop que un insubmís feia cas omís de la lleva militar forçosa practicava una antimilitarista unilateralitat: a aprendre a morir i a matar que hi anés el general i les seves medalles de cartró. Tampoc esperava contemplativament una "desmilitarització acordada" i que la cultura de la pau caigués del cel: sabien que la millor manera de dir era –i és i serà– fer. Que la millor manera*de no fer la mili era, directament, no anar-hi. M’estalvio els primers comentaris que el règim va dispensar a insubmisos i desnonats: utòpics, bojos o delinqüents. Els sona?

    La desobediència civil pacífica i no violenta –dolça dialèctica: l'obediència ètica a criteris vulnerats de dignitat, justícia o llibertat– ja és així, i per això sempre ha estat tan útil, solidària i eficaç. Amb una virtut inexpugnable: sempre és inimposable i ningú pot obligar l'altre a desobeir, perquè només pot néixer d’actes lliures i voluntaris. I unilaterals. Com la irreversible asseguda en un seient racista de Rosa Parks. "Ho vaig fer perquè n'estava farta", va aclarir de seguida: tan farta com els desnonats, els insubmisos o la llarga espera esgotadora d’una aclaparadora majoria social que vol decidir lliurement –ves quines coses– el futur compartit d’aquest país.

    Sobirania popular, ruptura democràtica i procés constituent davant un règim esgotat que no acaba d’acabar

    El fèrtil aixopluc emancipador i transformador dels moviments socials –feminisme, ecologisme, pacifisme– és ben aplicable avui al referèndum, que, dia rere nit, ens neguen amb una esparverant violència semiòtica: no votaràs. Fet i desfet, la gramàtica política del conflicte català –nascuda de l’anomalia espanyolista i la forja unionista del ranci nacionalisme d’estat– recorda cada dia que el règim –sí, allò que volíeu tombar– ens segresta cada matí el dret a decidir, negant la paraula i sabotejant la democràcia. Humilia el 80% de la societat catalana favorable al referèndum i el 95% que considera que la vigent Constitució espanyola és un caduc deix antic. Ben mirat, força semblant al que reclamaven unes places 'indignades' ara fa cinc anys: sobirania popular, ruptura democràtica i procés constituent davant un règim esgotat que no acaba d’acabar, que porta cinc anys aguantant la respiració a veure si escampa la boira i que avui té en l’esquerda catalana l’únic desafiament democratitzador viable, la més sòlida desautorització i la més justa deslegitimació.

    I més coses encara, que sembla estrany haver de repetir i recordar. De la rebel·lia del moviment veïnal i sindical als Països Catalans n'hem après sortosament la cultura del conflicte, d’on neixen drets i escoles i hospitals. Conflicte com a tensor democràtic i democratitzador, sempre denigrat*per la cotilla asfixiant d’un mot –'consens'– que el poder ha pervertit de forma ofegadora sense cap espai per al dissens. Però, que se sàpiga, unilateral i il·legal va ser la vaga de La Canadenca –d’on van néixer les vuit hores–, la vaga dels tramvies del 1951 –enmig de la negra nit del franquisme– o el segrest d’autobusos als barris perifèrics en plena Transició per garantir el dret al transport públic. 'Facta non verba'. O, més a prop i en democràcia, la guerra veïnal de l’aigua l’any 1991: que se sàpiga, les 70.000 famílies no van bloquejar-se plantejant-se si la unilateralitat era viable o no: es van negar a pagar la pujada i prou. L’endemà el poder ja buscava urgentment una taula de negociació.

    Avís a navegants: sense sobirania política popular l’hegemonia serà indisputable perquè serà dels de sempre

    Des d’aquesta perspectiva, el 2017 serà l’expressió d’un conflicte institucional irresolt entre dues legalitats i una sola legitimitat democràtica per provar de fer efectiu un dret polític fonamental, tant col·lectiu com individual: el de decidir. I per això desconcerta tant –com una rèmora convergent– això de sentir*que si no es fa com un diu –o fins que un mani les engrunes autonòmiques o fins que Godot arribi o combregant altres filigranes fugisseres– no es podrà fer. Ben propi d’'ancien régime', més aviat de vella política i pura invitació a la submissió. A aquestes altures, enmig del més gran desafiament col·lectiu al règim, confondre la disputa per l’hegemonia amb la batalla pel referèndum és pur partidisme o mera precampanya electoral. Sobretot –avís a navegants, que sembla mentida– perquè sense sobirania política popular l’hegemonia serà indisputable perquè serà dels de sempre. Que el referèndum, senyories, és un estri democràtic per a totes i tots.

    John Berger –amb l’esperança entre les dents– convidava sempre a estratègies de lateralitat contra el Poder: construir en paral·lel i al marge, gairebé en silenci, en xarxa i en comú. És el que ha passat els darrers deu anys a la nostra societat i és on l’Estat ja ha fet tard i ja ha perdut. Res serà com abans ni nosaltres ja els mateixos, rere un cicle devastador de gestió neoliberal de la crisi, metàstasi de les desigualtats i segrest corrupte de la democràcia. Aquesta lateralitat sobiranista, democràtica i social covada lentament, ens ha dut a la màxima unilateralitat –ja consumada– i a la màxima desconnexió –ja materialitzada-: la d’una majoria social plural, diversa i complexa que, contra els vents tèrbols que bufen a Europa i al món, reclama més i millor democràcia. El que concorre avui és si serem capaços de materialitzar políticament aquest arrelat anhel de canvi, perquè a la demofòbia feta règim i atrinxerada al búnquer caldrà oposar-hi la més ferma insubordinació democràtica.

    Escrivia Gilles Perrault, a propòsit de la lluita per l’alliberament dels pobles, que acaba guanyant "qui aguanta quinze minuts més" en el pols entre democràcia i imposició. Clau de volta: resistir pacientment per poder transformar. Més encara quan les institucions democràtiques catalanes –resseguint un mandat popular i les mobilitzacions més importants des del final de la dictadura– pretenen proclamar 86 anys després la República Catalana social, democràtica i de dret. I va: a veure qui és el deshonest que diu que això no és seguir lluitant, aguantant i resistint. Pel més vell dels nostres somnis. A risc de perdre la partida. Però mai –que se sàpiga– la dignitat.
    http://m.ara.cat/opinio/david-fernan...718828221.html

    -----

  7. #21317
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    L’impossible diàleg

    «Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com un igual, sinó com un element subordinat de manera orgànica»



    Per: Xavier Díez
    06.01.2017 22:00

    L’any passat, per Sant Jordi, l’historiador Borja de Riquer va publicar la seva compilació de treballs acadèmics i articles periodístics Anar de debò, els catalans i Espanya, un dels textos fonamentals per a comprendre amb perspectiva el conflicte que pot significar la ruptura definitiva del règim vigent, que pot propiciar una emancipació nacional del nostre país i que probablement significarà un dels traumes més profunds que haurà de superar (o no) Espanya. Tot i que aquests darrers anys s’ha publicat molt sobre el tema (amb alguns volums més reeixits que uns altres) i els opinadors hem comès molts excessos articulístics, no hi ha res com mirar-nos qualsevol conflicte des d’una òptica més global, i des d’una mirada més de longue durée com ens aconsellava Fernand Braudel. De Riquer, que ja fa dues dècades va sacsejar el panorama intel·lectual amb la proposta interpretativa de la ‘feble nacionalització espanyola’ al XIX com a explicació de l’absència de consens sobre la identitat a l’estat (i que, per cert, fou rebut amb grans dosis d’hostilitat entre els historiadors acadèmics espanyols), sofistica i aprofundeix els seus arguments en el retrat del reiterat desacord entre una Catalunya que cerca desesperadament un encaix en un estat que no és altra cosa que el residu persistent d’un antic imperi en decadència, on només la neutralitat a les guerres mundials i el seu alineament occidental durant la guerra freda va evitar una definitiva descomposició.

    Aquells qui hem dedicat bona part dels nostres esforços de recerca a l’etapa de la transició constatem, primer amb intuïcions, i a mesura que més dades són revelades amb la certesa, que el procés polític seguí la lògica de consolidar el resultat del 1939, i que la democràcia vigent té el límit de no discutir l’ordre sorgit pel resultat de la guerra civil. En els acords no escrits (i també els escrits, com queda clar en el testament del general Franco), s’estableix la norma que l’ordre franquista no s’altera en allò que és essencial, que els dogmes polítics (unitat, símbols, monarquia, hegemonia econòmica de la llotja del Reial Madrid) no es toquen i que les llibertats són sotmeses a la vigilància permanent (i suspeses quan hi ha alguna amenaça que aquesta lògica es qüestioni).

    La societat catalana que sorgeix del final del franquisme era ingènua, poruga, tímida, amb baixa autoestima, profundament traumatitzada, alhora que esdevenia també un focus de rebel·lió permanent. Barcelona era (i és) la capital de la dissidència global (a tots els nivells, social, polític, nacional). Es va arribar a un pacte mal entès: restabliment de la Generalitat en canvi de monarquia (segons que revela el darrer treball d’Enric Pujol sobre Tarradellas), a gaudir de certa visibilitat en canvi de no qüestionar la unitat. La societat catalana es va creure la propaganda d’una democràcia comandada (o esterilitzada) per franquistes, i feia el seu camí. Certament, les institucions catalanes, amb encerts de reconstrucció i renacionalització nacional d’acord amb iniciatives de Jordi Pujol i de bona part d’una societat civil profundament democràtica, permet de crear un ecosistema de mitjans en català, una escola amb immersió lingüística, una cultura que es pren seriosament ella mateixa… i sobretot una cultura política antifranquista que topa creixentment amb el franquisme sociològic adherit en les institucions i l’imaginari espanyol, especialment quan la generació de postfranquisme desacomplexat assalta la Moncloa a partir del 1996.

    La resta, més o menys, ja ho coneixem. La societat catalana fa la seva vida, cada vegada més divergent respecte de l’evolució política, social i cultural espanyola. Fins que el xoc arriba a ser explícit: el drama de l’estatut de 2003-2006 i la trista comprovació de saber que els fantasmes del Valle de los Caídos s’apareixen sovint a les sales del TC el 2010.

    Com ja he repetit en unes altres ocasions, ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real d’Espanya. Que només cal formalitzar el divorci. Que l’altra part es nega a reconèixer la separació de facto, i que farà tant com pugui (en un marc jurídic internacional que no ajuda per la manca d’una normativa clara) per evitar-ho.

    Aquest context fa que tot diàleg sigui impossible. Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com un igual, sinó com un element subordinat de manera orgànica. De fet, és en la substància nacional, adobada amb un sentit religiós monoteista (Nació, com Déu, n’hi ha només una, i qui ho nega són heretges que cal enviar a la foguera), la que impedeix una relació normal. Bona part de la intel·ligència espanyola, que existeix i que calla per evitar una cacera de bruixes (preguntem als escassos articulistes de Salamanca que defensaven el retorn dels papers de la Generalitat quin tracte van rebre), és conscient de la magnitud de la tragèdia. Sap que el preu de mantenir la unitat és impossible d’assumir per una opinió pública alimentada a còpia de menyspreus i falsedats sobre la qüestió catalana. Perquè… és possible, per posar alguns exemples pràctics, que es permeti de federar Catalunya amb el País Valencià, les Illes i la Franja? És possible de convertir el català en llengua oficial espanyola i que es pugui veure TV3 a Badajoz? És possible que Catalunya pogués esdevenir un estat lliure associat que controli els seus imposts i inversions i, encara pitjor, que tingui el seu comitè olímpic o selecció de futbol? És possible que a l’aeroport de Sevilla hi hagi indicacions en català? És possible que en un festival d’Eurovisió de cada quatre el representant de l’estat sigui Antònia Font (reunits feliçment per a l’esdeveniment). És possible que Espanya continuï com a monarquia, mentre Catalunya sigui república? Suposo que algun alt funcionari espanyol mínimament intel·ligent i honest tremola davant aquesta hipòtesi tenint en compte que el partit majoritari va fer una campanya per signar ‘contra los catalanes’ i que el PSOE va patir un cop d’estat intern per evitar aquest famós diàleg. Per la nostra banda, si més no al Principat, hi ha una consciència prou àmplia (i una amarga experiència històrica) per veure que la solució més realista és el divorci (amistós o no), i seguir la lògica del refrany castellà de ‘cada uno en su casa, y Dios en la de todos’.

    No cal ser historiador per mirar enrere. L’experiència compartida aquestes darreres dècades ens indica que el diàleg pot estar bé com a principi filosòfic, encara que sigui improbable a la pràctica. Quan una nació (o un individu, o un col·lectiu) ha rebut insults, amenaces, menyspreus (i silencis còmplices per part de teòrics amics), es pot perdonar, però en cap cas es pot oblidar. Per la banda hispànica, a l’altra banda, a l’estat, no hi ha ningú amb capacitat de reconèixer el mal causat, perquè el preu a pagar els sembla terrible: aparèixer com a culpables d’un trauma nacional històric, com els almiralls Cervera i Montojo, que el 1898 van aparèixer com a culpables de la derrota davant els Estats Units, quan en realitat eren els caps de turc d’un conjunt d’errors polítics i de pressió mediàtica.

    Per això, per la banda de Madrid, el diàleg és impossible. Per la part catalana, atesa l’experiència històrica, tampoc (no es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual) no hi pot haver cap confiança a mantenir una relació que només ha servit per a alimentar el ressentiment mutu.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/limpossible-dialeg/

    -------

  8. #21318
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    63 per cent de participació i 79 per cent de sí: aquest és el tema

    «Contra el referèndum eleccions. Contra el referèndum Baviera. Contra el referèndum fanalets i divisió independentista. Contra el referèndum tot el que siga possible»



    Per: Vicent Partal
    06.01.2017 22:00

    Seda Hakobyan i Alexandre Solano han analitzat a fons les dades públiques fetes pel GESOP en la seua enquesta per El Periódico i el resultat és espectacular. A dia d’avui, sempre segons aquesta enquesta, un 63 per cent dels votants del Principat estan decidits a participar en un referèndum unilateral d’independència i d’ells el 79 per cent votarien que sí. Aquest resultat i el fet que l’enquesta del GESOP coincidisca molt amb la del CEO presenta un escenari pel RUI realment definitiu. Amb un 63 per cent de participació i un 79 per cent de sí la legitimitat de la consulta seria simplement indiscutible, fos quina fos la posició de l’estat espanyol.

    El 63 per cent de la participació supera la participació dels referèndums sobre l’estatut o l’OTAN i és semblant a la xifra de moltes eleccions. El possible boicot de l’unionisme sembla, per això, cridat al fracàs. I per una altra banda un resultat que només per dècimes no arriba al vuitanta per cent del vot positiu és més que clarificador: posa Catalunya al nivell dels referèndums que han donat pas a la creació d’estat nous que avui formen part indiscutible d’Europa.

    Tothom pot imaginar que aquestes dades, i dades semblants d’enquestes semblants i millors encara, estan ara mateix en mans del govern espanyol. Les xifres en brut no es poden dissimular encara que després les interpretacions i els titulars poden descriure una realitat o una altra —i és evident que El Periódico amb les mateixes dades no optara per destacar això que ara hem destacat nosaltres. És lògic, per això, que l’alarma siga gran i que s’hagen redoblat els atacs en totes direccions, centrats ara en impedir com siga la celebració del referèndum. Contra el referèndum eleccions. Contra el referèndum Baviera. Contra el referèndum fanalets i divisió independentista. Contra el referèndum tot el que siga possible.

    63 per cent de participació i 79 per cent de sí: aquest és el tema. I en consolidar això, i no en alimentar polèmiques interessades, ens hauríem de concentrar tots.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/63-p...vicent-partal/

    -----

  9. #21319
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    Cartes creuades: eleccions contra el referèndum i operació diàleg a Euskadi*07.01.2017 22:00

    Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

    La coincidència no sembla innocent. Aquesta setmana hem viscut una nova campanya per frenar el referèndum, ara amb l’excusa de les eleccions. Han coincidit articles a la premsa, editorials i declaracions dels partits unionistes, així com també dels comuns que ja no saben massa bé com donar més voltes.

    El que cal no és un referèndum, ara toca eleccions. L’argument és sensacional. Veurem què passa a primers de febrer amb els pressupostos però si es supera aquesta votació estarem davant d’un govern recolzat al parlament per dos partits-coalicions que tenen una còmoda majoria absoluta. Demanar eleccions en aquest sentit sembla poc assenyat. No hi ha cap inestabilitat. Per quina raó, doncs, haurien d’haver-hi eleccions? Per què, si no és per impedir, precisament, que es faça*el referèndum.

    I tot, al final, perquè les xifres són difícils d’amagar. Ahir vam publicar a VilaWeb l’anàlisi completa de les xifres de l’enquesta de GESOP i el resultat és espectacular. En el cas d’un referèndum unilateral, sense el permís d’Espanya, i comptant els que afirmen tenir ja el vot i la participació decidides la participació es situa com a mínim en el 64 per cent i el vot a favor de la independència, sobre aquest 64 per cent de participació, es situa només a dècimes del 80 per cent. Amb un 36 per cent dels votants unionistes afirmant que participarien en la votació encara que siga considerada il·legal pel govern de Madrid.

    Són resultats que ja entenc que causen terror entre els partidaris de la unitat d’Espanya. I d’aquests resultats, segur que ells tenen encara enquestes més fiables, neix l’obsessió per no celebrar el referèndum, de cap manera. Perquè per més*que ells el consideren il·legal què creuen vostès que opinaria la comunitat internacional sobre la seua legitimitat si un 64 per cent de la població participara i el resultat fos d’un 80 per cent a favor de la independència?

    Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

    Hem començat*l’any amb el nomenament d’un nou delegat del Govern d’Espanya a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa: Javier d’Andrés. Coincidint amb l’esperit d’aquell refrany que diu any nou, noves intencions, el Govern d’Espanya ha volgut netejar la cara dels seus delegats, en substituir el rostre petri de Urkijo pel rostre rialler de De Andrés.

    A Catalunya també han dut a terme la mateixa operació estètica, mitjançant el seu nou delegat. En general han*destituït els delegats que pertanyen a una època de confrontació i n’han nomenat altres que semblen més adequats per a la nova era; és a dir, de pell més fina. D’entre tots els treballadors públics amb què compta Espanya segurament ha estat Urkijo qui més ha treballat durant aquests cinc anys. S’ha guanyat el seu sou ben guanyat.
    Però en aquesta petita porció de terra on tothom ens coneixem, uns i altres recordem el que ha dit cada un. Javier de Andrés, per exemple, el nou delegat que ens ha estat presentat com una persona més flexible a l’hora d’aconseguir acords, sempre canta*les quaranta a compte dels requisits lingüístics de l’euskara. Només cal una petita incursió a la venjativa hemeroteca per adonar-se que no té gens ni mica de sensibilitat envers l’euskara, si bé li correspon una altra actitud per la seva procedència familiar.
    Va ser a l’abril de 2015, durant la precampanya electoral per a les Juntes Generals d’Àlaba, quan va incorporar la política de normalització de l’euskara com a lema principal del seu discurs. Conscient que la qüestió de l’euskara comporta molta sensibilitat, va mostrar una actitud dura, creient que li reportaria vots. El que va fer el seu company de partit Maroto amb els immigrants ho va fer Javier d’Andrés amb l’euskara.
    En aquest moment en què l’euskara gaudeix a Araba d’una presència com de la que mai ha gaudit durant les últimes dècades i els últims segles*el nou delegat del govern espanyol ha tirat floretes*com aquesta en una roda de premsa: ‘Quan els partits abertzales exigeixen l’euskara com a requisit per entrar en l’administració, obstaculitzen el camí a la gent d’Araba, la marginen, i aquests llocs són ocupats per gent procedent de Biscaia i Guipúscoa’. O bé: ‘Hi ha organitzacions que viuen a compte de l’euskera, i estan en mans de la morralla de Batasuna i d’EH Bildu’.

    Operació diàleg. Vet-ho aquí.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/cart...leg-a-euskadi/

    ----

  10. #21320
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,524
    Thanks
    4,503
    Thanked 1,534 Times in 1,302 Posts
    La Roja salvarà els infidels

    "La campanya del referèdum ha començat i l’unionisme va fort: futbol i classes d’espanyol per als ximples dels fanalets..."

    per Gemma Aguilera 07/01/2017

    “Es un honor pertenecer a uno de los países que más ha contribuido al mundo con hechos tan importantes como batalla de las Navas de Tolosa, Lepanto o la colonización de América. Y la responsabilidad de estar a la altura de aquellos grandísimos españoles que nos precedieron”. Paraules del president de Marca España, Carlos Espinosa definint el sentiment de ser espanyol en un diari madrileny. O sigui, que l’Espanya oficial -ningú no el va destituir- es projecta al món amb l’orgull de guanyar guerres i protagonitzar genocidis culturals, una supremacia que empeny els poders estatals a avantposar la unitat de la pàtria a la radicalitat democràcia i la qualitat de vida dels seus ciutadans pels segles dels segles. I amb l’aval d’una bona part de la societat espanyola que vota PP, PSOE i C’s.

    Per això a Xavier García Albiol se li regira l’estómac quan veu que molts catalans perden el temps lluint fanalets de paper, organitzant cadenes humanes, campanyes a favor de l’acollida dels refugiats o consensuant al Parlament lleis contra la pobresa energètica. Tots ells adoctrinats per una televisió pública corrupta -que té una audiència de l’11,4%, la resta miren La Sexta i Gran Hermano-, una colla de jubilats i aturats manipulats que treballen al carrer a sou del Govern i una pila de mestres deixebles de Goebbles, que malden per “provocar una desconnexió del sentiment de pertinença a Espanya". Però el líder del PP català té la recepta perquè els separatistes vegin la llum. Partits de futbol de la selecció espanyola a Catalunya i el trasllat de la seu central de l’Instituto Cervantes. Molt més llaminer per als infidels separatistes que un servei digne de Renfe, una llei de pobresa energètica, la maduresa democràtica d’un referèndum a l’escocesa o el dret de dialogar sense amenaces judicials al Parlament.

    Més enllà de la coneguda indigència intel·lectual del personatge, només superada pel “me gustan los catalanes porque hacen cosas” de Mariano Rajoy, Albiol exemplifica la impotència política de l’Estat a Catalunya. El 9-N ja va perdre el control d’una part del seu territori quan, després de diverses amenaces judicials i policials, 2,3 milions de ciutadans van anar a votar sobre independència en urnes de cartró, en considerar que la legitimitat democràtica catalana estava per sobre de la prohibició espanyola. I si fem cas als líders independentistes i ens creiem mandat del Parlament, amb el referèndum o referèndum passarà el mateix. La campanya del referèdum ha començat i l’unionisme va fort: futbol i classes d’espanyol per als ximples dels fanalets...
    http://elmon.cat/opinio/18577/la-roj...a-els-infidels

    -----

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •