Page 2154 of 2154 FirstFirst ... 11541654205421042144215221532154
Results 21,531 to 21,540 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21531
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Diari de redacció




    Símbols

    Si aneu pels pavellons d’Espanya amb àguiles i fletxes a les banderes no tindreu problemes, però si porteu una estelada feu-ho amb un advocat al costat.

  2. #21532

  3. #21533
    Junior Member Principiante
    Join Date
    Mar 2018
    Posts
    1
    Thanks
    0
    Thanked 0 Times in 0 Posts

    Fresh Cut Financial Instrument For Lease/Sales (BG/SBLC)

    Dear Sir/Ma,

    We are direct provider for BG/SBLC specifically for lease, at leasing price of (3.0 + 0.5 + X)% of face value, Issuance by HSBC London/Hong Kong or any other AA rated Bank in Europe, Middle East or USA.

    Our BG/SBLC Financing can help you get your project funded, loan financing by providing you with yearly renewable leased bank instruments. We work directly with issuing bank lease providers, this Instrument can be monetized on your behalf for 100% funding : For further details contact us with the below information.

    Contact : Nagesh S Belur
    Email: bnsrlease.mandate@gmail.com
    Skype ID: bnsrlease.mandate

    Intermediaries / Consultants / Brokers are welcome to bring their clients and are 100% protected. In complete confidence, we will work together

  4. #21534
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Madrid abaixa impostos; Catalunya no ho pot fer «Des de fa anys, la política fiscal del govern de la Comunitat de Madrid es veu amb molt recel des d'altres autonomies» https://www.vilaweb.cat/noticies/mad...no-ho-pot-fer/

  5. #21535
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Europa jutja el règim del 78

    "L’exili català ja ha aconseguit una gran victòria moral, que la justícia espanyola estigui esperant la condemna o l’absolució d’Europa"




    per Gemma Aguilera 28/03/2018



    L’exili català ja ha aconseguit una gran victòria moral, que la justícia espanyola estigui esperant la condemna o l’absolució d’Europa. Suïssa ja ha dictat sentència –en el sentit figurat, perquè ni tan sols ha obert un procés judicial-, no extradeix ciutadans per suposats delictes polítics. Bèlgica i el Regne Unit envien a casa els consellers perseguits mentre no prenen una decisió, sense que mostrin cap interès ni pressa per extradir els seus nous ciutadans. És més, les mostres de solidaritat de les respectives societats i de la seva premsa ja són una derrota d’Espanya. Perquè passi el que passi, la percepció dels ciutadans europeus sobre aquest estat que empresona càrrecs electes escollits democràticament mai més no tornarà a ser la mateixa.

    Amb un GPS, dotze agents del CNI i molts diners públics, el règim del 78 ha internacionalitzat de manera abrupta i perillosa la seva aposta repressiva contra l’independentisme. La detenció del president Puigdemont en territori alemany no és casual, és el resultat d’una aposta a tot o res d’Espanya, convençuda que el país governat per Angela Merkel, la primera dama de la UE, extradirà el president Puigdemont i li servirà en safata un trofeu de caça per poder tenir la foto preuada del president aterrant a Barajas i un parell d’hores més tard empresonat. Serà un càstig exemplar per als catalans. S’acabaran les apel·lacions a Europa, als tribunals europeus i als organismes de defensa dels drets humans, perquè la gran UE els haurà donat un cop de porta... Però la jugada del jutge Llarena, el guardià d’aquest règim, pot acabar en estocada sagnant per a la imatge internacional d’aquest estat del sud d’Europa en fallida econòmica.

    De moment, Espanya perd per golejada la batalla ideològica. Ni els ciutadans alemanys, ni els belgues, ni els suïssos ni els escocesos no s’empassen el relat d’un Puigdemont, uns consellers i uns Jordis amb la pistola sota el braç perpetrant un cop d’Estat violent amb la complicitat de 2,1 milions de radicals. El que van veure els europeus va ser aquell títol repetit en diversos mitjans europeus l’1-O: “Espanya, la vergonya d’Europa”, acompanyat d’imatges de càrregues policials. Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit i Suïssa han estat obligats a prendre partit en un conflicte que fins ara era només cosa d’Espanya. No hi ha marxa enrere. Abans o després l’Europa oficial despertarà. Els seus ciutadans, majoritàriament, ja ho han fet.

    I un altre focus, França. Un manifest de columnistes de Le Monde, un rotatiu no precisament procliu al secessionisme, fa diana en el gran clic que comencen a fer els ciutadans d’estats de tradició democràtica. Només una frase, demolidora per a Espanya: “Ens pertoca defensar els ciutadans europeus que són entre reixes per la fidelitat a les seves paraules”. Demanen l’alliberament dels presos polítics, als quals acusen de rebel·lió, i sentencien: “Ells però, no tenien ni una sola pedra a la mà”. Touché.



    http://elmon.cat/opinio/29307/europa...l-regim-del-78

  6. #21536
    Junior Member Principiante
    Join Date
    Apr 2018
    Posts
    3
    Thanks
    0
    Thanked 0 Times in 0 Posts
    Quote Originally Posted by guevofrito View Post
    diego tambien la mezcla.

    y no por ello la pelota se mancha.

  7. #21537
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    ‘The Catalans’

    ANTONI VIVES Escriptor 29/04/2018 18:22
    111


    2




    ANTONI VIVES


    Segueix-me




    El que està en joc a Catalunya és Europa. Tal com va passar durant la Guerra Civil Espanyola, i en concret en batalles tan importants com la de l’Ebre, el que està en joc aquests darrers mesos al nostre país afecta el conjunt del continent europeu. I una manera d’entendre la societat. Per això aleshores tanta joventut de tot el món va venir a Catalunya a lluitar. Per això avui a Europa, a tot el món, com puc constatar setmana sí i setmana també, una immensa majoria de la ciutadania ens dona suport. No ho fan per catalanisme, ni per simpatia epifànica amb la nostra realitat nacional. Ho fan perquè intueixen que el que està en joc a Catalunya és la mena de societat que molta gent pensava que havia guanyat a la sortida de la Segona Guerra Mundial. Em refereixo a una societat oberta, democràtica, responsable, justa, regida pel rule of law, respectuosa, culta, meritocràtica, solidària i compassiva. El punt de partida no ha estat el mateix, ni l’evolució no ha estat equiparable, posem, a França, Alemanya o el Regne Unit, que a Hongria, Croàcia o Polònia. Ni l’evolució ni el punt de partida no han estat igual a Suècia o Noruega que a Espanya o Portugal. I si filem més prim, ni punts de partida ni evolucions no han estat equiparables a Milà i Nàpols, o a París i Marsella. En tot cas, amb l’esclat de les reivindicacions catalanes, a Europa s’ha posat de manifest un fet: allò que semblava un destí marcat per Schuman, De Gasperi i Adenauer; allò que va definir Churchill al seu discurs de Fulton; allò que va somiar Jean Monnet i que es definia per una manera específica de ser europeu: tot allò sembla que ha deixat de ser percebut com una necessitat per una part important de la ciutadania europea, i per tant dels seus legítims representants. El que està en joc a Catalunya és aquesta manera específica de ser europeus. Guanyant o perdent, els catalans, the Catalans, contribuirem a la victòria o la derrota de la mena d’Europa, i per tant de societat, que la majoria de catalans volem.
    Tanmateix hi ha una altra manera d’entendre Europa, una altra manera d’entendre les relacions humanes, una altra manera de construir la societat, els països, les ciutats. No cal anar gaire lluny per veure-ho. De fet tenim molts dels defensors de l’altra manera de fer comunitat entre nosaltres. Hi són a la dreta i a l’esquerra de l’espectre polític. La sort, la sort per a nosaltres, és que aquí no són majoritaris. Ho són, això sí, a Hongria, a Polònia, a Espanya, a una part molt important d’Itàlia i de França. Hi ha molta gent i molts polítics que pensen que la nostra manera de fer societat, la nostra manera representativa, oberta, basada en l’economia social de mercat, en el lliure comerç i la lliure iniciativa; basada en la integració, en la identitat compartida, en el respecte a les creences dels uns i dels altres, antidogmàtica; hi ha molta gent que senzillament pensa que aquesta manera de fer societat i de fer Europa és un error.
    El cas català ha tret la màscara a un Estat que vam creure que havia fet la transició a la democràcia plena. És possible que alguns sectors la fessin, més enduts pel corrent dels temps que no pas per una convicció íntima. En tot cas Espanya va esdevenir un estat democràtic, d’arrel constitucional, pensant, creient, militant en la fe d’esdevenir algun dia una mena d’Alemanya del sud. Diferències? Els alemanys van purgar en gran mesura el nazisme. Fins i tot els francesos, salvats per l’honor de De Gaulle, pel geni del ja esmentat Monnet, i per molts resistents, tot i que molts menys dels que diuen, van comprendre que el futur, l’únic futur digne, era el futur de l’Europa oberta. Espanya, en canvi, va deixar els deures per fer. Va ser una decisió pensada, voluntària. Majoritàriament acceptada. D’aquí que, vist a distància, el silenci de la gran majoria de la intel·lectualitat espanyola davant dels atropellaments flagrants i evidents de l’Estat contra la voluntat majoritària dels catalans no sigui gens estrany. Els és natural.
    No fa gaires setmanes vaig veure una pintada en un carrer de Londres: “ Catalans must win ”. És el moment de comprendre que el nostre cas és un cas que ens transcendeix. D’aquí la importància simbòlica de la presència del nostre president legítim al cor d’Europa. D’aquí que la presó dels nostres consellers i representants cívics hagi esdevingut el símbol de l’oprobi, a tot el món. D’aquí la iniquitat de tants cossos de l’Estat, als passadissos oficials, al carrer o als estadis de futbol. Ells són dels altres, dels que no només pensen que estem equivocats, sinó que estan convençuts que cal acabar amb nosaltres. Nosaltres, the Catalans, el gentilici que avui a Europa i al món és sinònim de societat lliure.






    https://www.ara.cat/opinio/The-Catal...006199362.html

    -´---

  8. #21538
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    El PP dona la cara pels torturadors

    "La justícia espanyola protegeix tots els criminals del franquisme i es nega a extraditar-los mentre, en paral·lel, considera que cal empresonar i reclamar polítics pacífics que no van fer res més que consultar la voluntat dels ciutadans"




    per Salvador Cot 30/05/2018

    El símbol vivent de l'actual règim polític espanyol és Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño. Aquest individu va ser, probablement, el torturador més famós de la policia franquista, un sàdic que apallissava, cremava, ofegava i, fins i tot, matava els detinguts que passaven per les seves mans i les dels seus homes. Billy el Niño va gaudir d'ascensos successius i fins i tot se'l va condecorar, ja el 1977, amb la Medalla de Plata al Mèrit Policial -a mans de Rodolfo Martín Villa, un altre franquista violent- una distinció que li va suposat, des d'aleshores, un increment del 15% en la seva nòmina d'aleshores i la seva pensió d'ara.

    El torturador Billy el Niño ha estat sempre protegit pel règim. Tot i tenir una ordre de recerca internacional pels seus crims, l'any 2014 l'Audiència Nacional de Madrid es va negar a extraditar-lo. I aquest dimecres, al Congrés, el PP va tornar a defensar-lo amb l'argument que els governs anteriors del PSOE també van fer el mateix. La diferència és que, aquesta vegada, el ministre Zoido va donar la cara pel torturador davant d'algunes de les seves víctimes, que eren a la tribuna de convidats.

    La justícia espanyola protegeix tots els criminals del franquisme i es nega a extraditar-los mentre, en paral·lel, considera que cal empresonar i reclamar polítics pacífics que no van fer res més que consultar la voluntat dels ciutadans. No cal rumiar-s'ho gaire, Billy el Niño és un d'ells.



    http://elmon.cat/opinio/30447/el-pp-...ls-torturadors

    -----

    El verdadero rostro del estado español al descubierto.

  9. #21539
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Les inusuals coincidències de l’11-M i el 17-A

    «La utilització política del PP dels atemptats i la presència de confidents policíacs en tots dos atacs són coincidències que criden fortament l'atenció»


    Per: Vicent Partal





    15.08.2018 22:00









    Els atemptats de l’11-M a Madrid i del 17-A a Barcelona i Cambrils tenen algunes coincidències que són inusuals en altres atemptats a Europa i que van més enllà de la lògica mateixa de l’atemptat. És evident que tots dos són atemptats inspirats per grups gihadistes, que per desgràcia tots dos van causar una gran quantitat de morts, i que en tots dos casos es van fer servir vehicles com a essència de l’atemptat, en la línia dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York i Washington.
    Aquestes són coincidències visibles en els atemptats d’aquest estil arreu del món, coincidències que fan evident l’existència d’un problema global que reclama una gran coordinació entre les forces de seguretat, però que sobretot reclama un enfocament polític que arrabasse als seus autors cap legitimitat per a cometre’ls. Els europeus no podem oblidar que determinades accions dels nostres governants no únicament no han contribuït gens a alleujar el problema sinó que l’han agreujat.
    Més enllà de totes aquestes consideracions, però, en el cas dels atemptats de Madrid i Barcelona hi ha unes coincidències pròpies, úniques, que resulten inquietants.
    En primer lloc, la utilització política. En tots dos casos, hi havia governs del PP a la Moncloa i en tots dos casos van provar de manipular els atemptats en benefici propi. En el cas de Madrid, amb aquell intent barroer d’adjudicar-los a ETA que tant de temps van aguantar els seus diaris amics. En el cas de Barcelona, obrint una guerra mediàtica contra els Mossos i el govern de la Generalitat per a fer-la servir contra el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència.
    No és normal, això. No és normal que davant un atemptat així de greu un govern reaccione telefonant a directors de diaris per enganyar-los, per exemple. Però tampoc no ho és que una part de la premsa reaccione als fets inventant-se una croada contra la policia que els va controlar i resoldre ràpidament. Molt més de pressa que en cap cas semblant a la resta del continent.
    Tant en l’11-M com en el 17-A, s’han generat de manera artificial debats polítics amb la intenció de treure un benefici partidista a curt termini. Després volen donar lliçons i pretenen tenir autoritat moral, però no, no és normal això que ha fet el PP en els dos atemptats, i en el cas dels de Barcelona i Cambrils, amb el suport de bona part del bloc del 155.
    I si això és inusual i inquietant, encara ho és més la presència en tots dos atemptats de persones vinculades a la policia espanyola. En el cas dels atemptats de Madrid, qui aconsegueix la dinamita és José Emilio Suárez Trashorras i qui la posa en mans dels autors de l’atemptat, Rafà Zouhier. I en el cas de Barcelona, qui organitza el grup és Abdelbaki es-Satti. I tots tres mantenien relacions amb els cossos de la policia espanyola.
    En el cas de Trashorras i Zouhier, després d’anys de moltes discussions, avui poca gent nega que fossen col·laboradors policíacs. A més, durant el judici van tenir un paper clau –sobretot Trashorras– en l’intent de desviar cap a ETA una operació que era d’al-Qaida. Amb es-Satti mort, tot és molt més complicat d’entendre i d’explicar, però les visites de la policia espanyola tant a la presó de Castelló com a Ripoll i el tracte de favor que va impedir d’expulsar-lo del país deixen poc marge al debat, encara que hi haja molta gent interessada a mantenir-lo obert per generar dubtes. De la mateixa manera que es van mantenir artificialment obertes durant anys i anys discussions incomprensibles sobre els atemptats de Madrid. Finalment han quedat aclarides, però durant massa anys han servit per a fabricar estratègies polítiques que no eren legítimes, a la vista de la gravetat dels fets.


    https://www.vilaweb.cat/noticies/les...l11m-i-el-17a/

  10. #21540
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,723
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,549 Times in 1,312 Posts
    Opinió
    16 agost 2018 2.00 h

    Jordi Sànchez

    Diputat al Parlament de Catalunya per JxC

    Conjurem-nos novament



    Jordi Sànchez

    Estem atrapats en un entramat polític amb forma de procés judicial i per raó d’estat

    Avui al vespre, al voltant de les nou, farà deu mesos que la secretària del jutjat 3 de l’Audiencia Nacional ens va decretar presó sense fiança a en Jordi Cuixart i a mi per ordre de la jutgessa Lamela. La mateixa que fa poques setmanes ha estat premiada amb un ascens al Tribunal Suprem per ocupar una de les places vacants a la mateixa sala, la segona, que ens jutjarà dintre de pocs mesos.
    Si Lamela ens va empresonar va ser Llarena qui ens ha anat denegant sistemàticament la nostra petició de llibertat. Lamela i Llarena han estat els executors perfectes d’una idea potser no tan perfecta atribuïda a un altre magistrat, en Manuel Marchena, que sosté que “la unitat d’Espanya és massa important per deixar-la en mans dels polítics”. En Marchena, per qui no ho sàpiga, serà el magistrat que presidirà el tribunal que ens jutjarà.
    Algunes persones m’han escrit darrerament a la presó de Lledoners per donar-me suport i demanar-me que tingués confiança en el fet que al final es farà justícia. M’ho deien com a reacció a unes declaracions meves en diverses entrevistes en què afirmava que no tindrem un judici just. Entenc el que la gent m’expressa, agraeixo l’escalf i el suport rebut. Admiro la determinació de creure en la justícia com a principi rector de l’actuació dels tribunals. Però lamento no poder creure que tindrem un judici just.
    És difícil pensar-ho després d’haver viscut una instrucció plegada d’arbitrarietats, totes denunciades, totes desestimades al mateix Tribunal Suprem i totes presentades davant del Tribunal Constitucional a la recerca d’empara i cap resolta per aquest organisme que és capaç de reunir-se un dissabte o un diumenge per atendre un escrit del govern espanyol però que també és capaç de trigar mesos i mesos abans de resoldre una petició d’empara de persones que estem a la presó.
    No tinc cap motiu per ser comprensiu amb el Tribunal Constitucional. Tothom ha de saber que la seva conducta –primer admetre la demanda d’empara i després posar-la al calaix per garantir que passin mesos i mesos abans de resoldre-la– té només dos objectius: 1) Evitar donar-nos la raó en un temps processal oportú per aconseguir la restitució d’allò que el Tribunal Suprem i l’Audiencia Nacional han negat (l’excarceració, poder ser jutjat per un tribunal predeterminat per la llei, poder assistir al ple del Parlament i també ser present com a candidat a la presidència de la Generalitat...) 2) Endarrerir tant com es pugui la presentació per part nostra de recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans (Tribunal d’Estrasburg) en cas que la resposta d’empara sigui desestimada pel Constitucional.
    No us negaré que és emprenyador saber-se atrapat en un entramat polític que pren forma de procés judicial i que respon a unes directrius dictades des de la raó d’estat. A vegades tinc la sensació d’estar protagonitzant una pel·lícula en què els poders de l’Estat han ordit una operació de càstig, a través d’uns pocs homes i dones, contra una gran part de la ciutadania que aquests últims anys s’ha expressat en llibertat al carrer i a les urnes.
    Conjurem-nos de nou a no defallir, a no aturar-nos en el camí cap a la llibertat i la República. Tornem a fer d’aquest Onze de Setembre una mobilització històrica a favor de la República Catalana. Fem que les institucions mantinguin el compromís que el 21-D va expressar majoritàriament per restituir allò que l’Estat de manera indigna va arrabassar-nos amb el 155.


    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...-novament.html

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •