El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

El dia que Madrid es va equivocar

"El cas d'Arnaldo Otegi, com els dels encausats catalans, és una baula més en l'ús de la desproporció com a arma política"


per Salvador Cot 24/08/2016



El cas d'Arnaldo Otegi, com els dels encausats catalans, és una baula més en l'ús de la desproporció com a arma política que, malauradament, té una llarga tradició dins dels organismes de poder a l'estat espanyol. Enlloc del món un sistema polític s'entestaria a allargar com fos un conflicte violent -que ja fa anys que està encarrilat- per convertir-lo en pura repressió contra objectius democràtics. Ningú no sap per què van condemnar Otegi i, encara menys, per què li impedeixen presentar-se a unes eleccions. O, millor dit, ho sap tothom.

Però la desproporció intimida. Utilitzar la democràcia per emancipar-se d'un estat constituït és un repte titànic, com saben a Escòcia o Québec, però assumir el mateix objectiu quan el poder de Madrid demostra, un i altre cop, que no hi ha regles és descoratjador. I exactament això és el que pretenen, canviant els criteris a voluntat, com demostra, inequívocament, el cas del diputat Iker Casanova, que es presenta a la reelecció sense que les institucions de l'estat no li hagin prestat ni la més mínima atenció.

Tot això és cert, però també ho és que la desproporció, combinada amb la injustícia, té doble tall. I l'estat acaba de revolucionar unes eleccions que fins ara semblaven plàcidament irrellevants. Atenció a Arnaldo Otegi.



http://elmon.cat/opinio/15263/el-dia...s-va-equivocar

-----

[Gamper]

Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?

«L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula»
Captura de pantalla 2016-08-24 a les 21.48.59

Per: Vicent Partal
24.08.2016 22:00

A primers dels anys vuitanta vaig llegir un llibre que em va canviar la vida. Era L’Empire éclaté, un volum apassionant de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, en què es preguntava què passaria si desaparegués la Unió Soviètica, molt abans que arribàs a passar. El llibre em va significar un combat terrible amb el jove dogmatisme comunista que encara formava part de mi. Em va ajudar molt a deslliurar-me’n però sobretot em va fer entendre que les lectures superficials de la realitat rarament encerten a veure els moviments de profunditat.

Anys després la URSS va esclatar, jo vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i el mètode de Carrère d’Encausse, que ho va pronosticar quan molt pocs ho veien (potser únicament ella i Andreï Amalrik) va prendre per mi un relleu intel·lectual enorme. Curiosament es va equivocar en l’aposta que feia sobre com passarien les coses, però no en què passaria. Totes les dades que acumulava al seu estudi eren correctes i ensenyaven una realitat indiscutible: que allò que era la segona potència mundial estava podrit per dins i girava fora de control. Amb tanta intensitat que, efectivament, havia d’esclatar.

Aquest estiu he volgut tornar a llegir el llibre i m’ha impressionat molt el possible paral·lelisme amb la realitat espanyola actual que una lectura interessada, ja ho dic jo, podria posar en relleu. Algunes de les peces clau de l’esclat de la Unió Soviètica poden intuir-se de l’actual situació espanyola. Salvant evidentment totes les distàncies del món. Torne a parlar, que se m’entenga, del mètode, que tal com em va ensenyar aquell llibre és més important encara que l’encert a l’hora d’endevinar quina serà l’anècdota que desencadenarà el final.

Espanya viu una crisi galopant. Enorme. Però com que vivim dins la seua bombolla ens hi hem acostumat tant que ni tan sols la xarlotada de fer les terceres eleccions per Nadal ja ni ens sorprèn. Quan hi arribaran, Espanya farà un any que haurà estat sense govern, enmig d’una crisi econòmica brutal, tan sols superada gràcies a la paciència europea. La burocràcia central espanyola, les famoses quatre-centes famílies, fa anys que va a la seua, insensible respecte de la realitat del país. Castiga, per raons polítiques, les regions econòmiques més fortes. Margina amb una imprudència suïcida els mercats més productius i importants mentre inverteix sumes incalculables de diners en projectes sense cap efectivitat ni raó. El caos a les infrastructures és demencial i fa un mal irreparable. I el funcionament de la seua economia és un circ. Les principals empreses de l’estat viuen totes de la política, dels decrets reguladors, de les subvencions i de les prebendes. Episodis com el del Castor posen en relleu fins a quin punt l’economia espanyola ha perdut el sentit de la realitat i per això mateix no és estrany que quan les seues empreses intenten eixir a l’estranger ens facen avergonyir. La corrupció és un pou sense fons. De fet, s’ha convertit en tot un sector econòmic. L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid –li queden ja dos mesos i prou de marge per al pagament de les pensions. I gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula. I fa grans discursos per a vendre una realitat inexistent de la qual tothom des de fora s’adona: Renzi, Hollande i Merkel es reuneixen a soles per parlar del futur. Per què haurien de convidar aquesta Espanya?

Però on la lectura paral·lela pot ser més interessant és als aspectes polítics. La URSS era destruïda abans d’esclatar, però Rússia era incapaç de rebentar-la. El colp havia de venir necessàriament de la perifèria perquè hi havia una característica cada dia més visible i cada dia més angoixant que ho feia inevitable: l’estat soviètic s’havia anant convertint de fet en un estat rus. Hi havia una URSS per als russos i una URSS per als altres. I la dels altres era molt pitjor, tant que no s’hi podia ni viure.

Així mateix hi ha ara una Espanya per als espanyols i una Espanya per als altres i la dels altres és molt pitjor. De l’anècdota superficial a la realment important. Superficial: la UEFA fa un mapa amb els horaris del sorteig de tot el món, posa Barcelona de referència en comptes de posar Madrid i Espanya es llança com un llop sobre l’organisme rector del futbol per fer-lo rectificar. Quin ridícul! Barcelona no és Espanya per als nacionalistes espanyols? Hola?

La broma de la UEFA és significativa però a l’altra banda de l’espectre és realment preocupant la inhabilitació electoral d’Arnaldo Otegi. Perquè és una arbitrarietat que diu molt del moment i el lloc en què vivim. És un acte indefensable des del punt de vista tècnico-jurídic i només explicable des del punt de vista de l’ús de la justícia com una arma política, ep! contra uns. Contra uns i prou. I ací és on la cosa es posa interessant.

La inhabilitació d’Otegi privarà els bascos de l’exercici més bàsic de la democràcia, que és decidir qui et governa. Ja ho van fer això al País Basc el 2009 quan van prohibir a l’esquerra abertzale que es presentàs a les eleccions. Amb aquesta trampa van aconseguir d’estroncar la continuïtat dels presidents nacionalistes des del 1980 fins avui. Aleshores la violència d’ETA podia fer la maniobra justificable als ulls d’alguns. Però avui? La persona que més ha fet per la pau ho ha pagat passant sis anys i mig en una presó condemnat en un judici a conseqüència de cap delicte. I resulta que ni amb això no en tenen prou encara. La més elemental lògica jurídica afirma que una pena accessòria no pot superar en el temps la pena en si, si aquesta ja ha estat complerta. Però, tal com ja explicava Carrère d’Encausse en el seu moment parlant de la URSS, cercar la lògica en un sistema paranoic que es creu la seua pròpia representació de la realitat és una tasca impossible.

Aïllat, doncs, del contrast amb la realitat, l’estat espanyol es llança a una atzagaiada repressiva, i se salta el propi marc legal, en una actuació que tan sols pot portar a la indignació perifèrica i amb això a l’esclat. La democràcia deixa de tenir sentit quan et diuen a qui pots votar i a qui no o quan fan servir la justícia per a penalitzar l’exercici dels drets polítics més elementals, per a aturar la voluntat de les urnes. Intenten inhabilitar Mas pel 9-N. Intenten inhabilitar Carme Forcadell per les decisions del parlament. Intenten inhabilitar Otegi no sé sap ben bé per què.

Que l’estat espanyol es troba immers en una crisi majúscula, tan sols els fanàtics no ho veuen. I que li farà un mal terrible aquesta pràctica de violar les regles del joc democràtic inhabilitant a tort i dret, tan sols els fanàtics no ho veuen. El Principat fa camí cap a la independència d’ací a pocs mesos. Al País Basc la inhabilitació d’Otegi obre pas a una reacció que ningú no sap quina pot ser, però que serà important. A Galícia En Marea supera la cotilla de Podem i podria fer valer una reivindicació desconeguda des del temps de la república. El ‘problema valencià’, fins fa poc inexistent, ja és una evidència a Madrid. Les reaccions a la provocació constant, a l’apartheid jurídic, en qualsevol moment ja podrien ser en cadena…

Perquè les coses són cada dia més descarades i això fa obrir els ulls. Perquè els criminals Manuel Fraga o Martín Villa sí que es van poder presentar a eleccions sense que ningú no els inhabilitàs. Perquè l’assassí de Guillem Agulló sí que es va poder presentar a les eleccions sense que ningú no l’inhabilitàs. Perquè els responsables del terrorisme del GAL s’han pogut presentar tranquil·lament a les eleccions sense que ningú no es pensés a inhabilitar-los. Perquè no inhabilitaran el PP ni quan s’acabe de demostrar que és una organització delictiva i que ha dopat les seues participacions electorals amb milions d’euros corruptes. Perquè fins i tot Tejero es va poder presentar un any després del colp d’estat i mentre encara era a la presó.

La resposta de l’estat espanyol, en podeu estar segurs, continuarà essent passar per alt la realitat i, quan no puguen fer-ho, intentar esborrar-la amb la repressió, amb el colp d’estat judicial sistemàtic. Però insistisc: només contra uns, i ací hi ha la clau del paral·lelisme. Hi havia dues ‘URSS’ com avui hi ha dues ‘Espanya’. L’una, allà, va fer esclatar el tot. L’una, també ací, podria fer esclatar el tot també.

http://www.vilaweb.cat.prx2.unblocks...spagne-eclate/

-----

Otegi, Forcadell, Mas; El Espagne eclatée?

«El estado se encuentra cadavérico pero se considera saludable, a pesar de que cada día va perdiendo líquido (...) Y por eso gasta de manera irresponsable para aparentar. Y gesticula »
Captura de pantalla 2016-08-24 a las 21:48:59

Por: Vicent Partal
08/24/2016 22:00

A primeros de los años ochenta leí un libro que me cambió la vida. Era El Empire Eclaté, un volumen apasionante de la historiadora Hélène Carrère d'Encausse, en el que se preguntaba qué pasaría si desapareciera la Unión Soviética, mucho antes de que llegara a pasar. El libro me significó un combate terrible con el joven dogmatismo comunista que todavía formaba parte de mí. Me ayudó mucho a librarse me pero sobre todo me hizo entender que las lecturas superficiales de la realidad raramente aciertan a ver los movimientos de profundidad.

Años después la URSS estalló, yo tuve el privilegio de vivir en primera persona y el método de Carrère de Encausse, que lo pronosticó cuando muy pocos lo veían (quizá únicamente ella y Andreï Amalrik) tomó por mí un relieve intelectual enorme. Curiosamente se equivocó en la apuesta que hacía sobre cómo pasarían las cosas, pero no en qué pasaría. Todos los datos que acumulaba en su estudio eran correctos y enseñaban una realidad indiscutible: que lo que era la segunda potencia mundial estaba podrido por dentro y giraba fuera de control. Con tanta intensidad que, efectivamente, tenía que estallar.

Este verano he querido volver a leer el libro y me ha impresionado mucho el posible paralelismo con la realidad española actual que una lectura interesada, ya lo digo yo, podría poner de relieve. Algunas de las piezas clave del estallido de la Unión Soviética pueden intuirse de la actual situación española. Salvando evidentemente todas las distancias del mundo. Vuelvo a hablar, que se me entienda, del método, que tal como me enseñó aquel libro es más importante aún que el acierto a la hora de adivinar cuál será la anécdota que desencadenará el final.

España vive una crisis galopante. Enorme. Pero como vivimos en su burbuja nos hemos acostumbrado tanto que ni siquiera la charlotada de hacer las terceras elecciones en Navidad ya ni nos sorprende. Cuando llegarán, España hará un año que habrá sido sin gobierno, en medio de una crisis económica brutal, tan sólo superada gracias a la paciencia europea. La burocracia central española, las famosas cuatrocientas familias, hace años que va a la suya, insensible respecto de la realidad del país. Castiga, por razones políticas, las regiones económicas más fuertes. Margina con una imprudencia suicida los mercados más productivos e importantes mientras invierte sumas incalculables de dinero en proyectos sin ninguna efectividad ni razón. El caos en las infraestructuras es demencial y hace un daño irreparable. Y el funcionamiento de su economía es un circo. Las principales empresas del estado viven todas de la política, de los decretos reguladores, de las subvenciones y de las prebendas. Episodios como el del Castor ponen de relieve hasta qué punto la economía española ha perdido el sentido de la realidad y por eso mismo no es extraño que cuando sus empresas intentan salir al extranjero nos hagan avergonzarnos. La corrupción es un pozo sin fondo. De hecho, se ha convertido en todo un sector económico. El estado se encuentra cadavérico pero se considera saludable, a pesar de que cada día va perdiendo líquido -le quedan ya dos meses y suficiente margen para el pago de las pensiones. Y gasta de manera irresponsable para aparentar. Y gesticula. Y hace grandes discursos para vender una realidad inexistente de la que todos desde fuera da cuenta: Renzi, Hollande y Merkel se reúnen solo para hablar del futuro. ¿Por qué deberían invitar esta España?

Pero donde la lectura paralela puede ser más interesante es los aspectos políticos. La URSS era destruida antes de estallar, pero Rusia era incapaz de reventarla. El golpe tenía que venir necesariamente de la periferia porque había una característica cada día más visible y cada día más angustiosa que lo hacía inevitable: el estado soviético se había ido convirtiendo de hecho en un estado ruso. Había una URSS para los rusos y una URSS para los demás. Y la de los demás era mucho peor, tanto que no se podía ni vivir.

Asimismo hay ahora una España para los españoles y una España para los demás y la de los demás es mucho peor. De la anécdota superficial en la realmente importante. Superficial: la UEFA hace un mapa con los horarios del sorteo de todo el mundo, pone Barcelona de referencia en vez de poner Madrid y España se lanza como un lobo sobre el organismo rector del fútbol para hacerlo rectificar. Qué ridículo! Barcelona no es España para los nacionalistas españoles? Hola?

La broma de la UEFA es significativa pero en el otro lado del espectro es realmente preocupante la inhabilitación electoral de Arnaldo Otegi. Porque es una arbitrariedad que dice mucho del momento y el lugar en que vivimos. Es un acto indefendible desde el punto de vista técnico-jurídico y sólo explicable desde el punto de vista del uso de la justicia como un arma política, ep! contra unos. Contra unos y basta. Y aquí es donde la cosa se pone interesante.

La inhabilitación de Otegi privará los vascos del ejercicio más básico de la democracia, que es decidir quien te gobierna. Ya lo hicieron esto en el País Vasco en 2009 cuando prohibieron a la izquierda abertzale que se presentara a las elecciones. Con esta trampa consiguieron de restañar la continuidad de los presidentes nacionalistas desde 1980 hasta hoy. Entonces la violencia de ETA podía hacer la maniobra justificable a los ojos de algunos. Pero hoy? La persona que más ha hecho por la paz lo ha pagado pasando seis años y medio en una prisión condenado en un juicio a consecuencia de ningún delito. Y resulta que ni con eso no les basta todavía. La más elemental lógica jurídica afirma que una pena accesoria no puede superar en el tiempo la pena en sí, si ésta ya ha sido cumplida. Pero, como ya explicaba Carrère de Encausse en su momento hablando de la URSS, buscar la lógica en un sistema paranoico que se cree su propia representación de la realidad es una tarea imposible.

Aislado, pues, del contraste con la realidad, España se lanza a un disparate represiva, y se salta el propio marco legal, en una actuación que sólo puede llevar a la indignación periférica y con ello al estallido. La democracia deja de tener sentido cuando te dicen a quien puede votar y al que no o cuando usan la justicia para penalizar el ejercicio de los derechos políticos más elementales, para detener la voluntad de las urnas. Intentan desactivar Mas por 9-N. Intentan desactivar Carmen Forcadell por las decisiones del parlamento. Intentan desactivar Otegi no sé sabe muy bien por qué.

Que el estado español se encuentra inmerso en una crisis mayúscula, sólo los fanáticos no lo ven. Y que le hará un daño terrible esta práctica de violar las reglas del juego democrático inhabilitando a diestro y siniestro, tan sólo los fanáticos no lo ven. El Principado hace camino hacia la independencia dentro de pocos meses. En el País Vasco la inhabilitación de Otegi abre paso a una reacción que nadie sabe cuál puede ser, pero que será importante. En Galicia En Marea supera el corsé de Podemos y podría hacer valer una reivindicación desconocida desde el tiempo de la república. El 'problema valenciano', hasta hace poco inexistente, ya es una evidencia en Madrid. Las reacciones a la provocación constante, al apartheid jurídico, en cualquier momento ya podrían ser en cadena ...

Porque las cosas son cada día más descaradas y eso hace abrir los ojos. Porque los criminales Manuel Fraga o Martín Villa sí se pudieron presentar a elecciones sin que nadie les inhabilitare. Porque el asesino de Guillem Agulló sí se pudo presentar a las elecciones sin que nadie la inhabilitare. Porque los responsables del terrorismo del GAL han podido presentar tranquilamente a las elecciones sin que nadie se pensara en inhabilitarlos. Porque no inhabilita el PP ni cuando se termine de demostrar que es una organización delictiva y que ha dopado sus participaciones electorales con millones de euros corruptos. Porque incluso Tejero se pudo presentar un año después del golpe de estado y mientras aún estaba en la cárcel.

La respuesta de España, podéis estar seguros, seguirá siendo pasar por alto la realidad y, cuando no puedan hacerlo, intentar borrarla con la represión, con el golpe de estado judicial sistemático. Pero insisto: sólo contra unos, y aquí está la clave del paralelismo. Había dos URSS 'como hoy hay dos España'. Una, allí, hizo estallar el todo. Una, también aquí, podría hacer estallar el todo también.

[Gamper]

Obsessió per la llengua

Miquel Riera / @mrierapla


Si el català hagués sucumbit al genocidi perpetrat
pels pares i els avis dels actuals ciutadans i populars, avui no seríem on som



Ciutadans va néixer fa deu anys amb l'objectiu gens amagat de posar fi a la immersió lingüística i de reduir el català a llengua de segon nivell. El Partit Popular potser no va ser creat amb aquest propòsit concret, però és innegable que el duu a l'ADN. N'hem tingut proves a Catalunya els últims anys i, sobretot, al País Valencià i a les Illes. Una obsessió per la llengua dels dos partits que només es pot qualificar de malaltissa. Tenint en compte, sobretot, la clara inferioritat del català en àmbits com la justícia, l'etiquetatge i el cinema, per no esmentar les limitacions a l'ús oficial de la nostra llengua a les institucions europees, entre moltes altres, per
exemple.
Ciutadans i el PP negocien aquests dies un acord d'investidura d'incerta concreció i una de les primeres coses que s'ha tret de la butxaca el partit d'Albert Rivera és la qüestió del català. Ciutadans vol deixar clar, en l'acord final, que quan hi hagi govern s'obligui la Generalitat a complir les sentències judicials dels últims mesos, conseqüència directa de la retallada del Constitucional a l'Estatut. Això sí, no s'obliden d'un millor finançament i el corredor mediterrani. Quina generositat!


Dèiem abans que no ens hauria de sorprendre l'obsessió de C's i el PP pel català. També hauríem de saber que té un objectiu superior. Saben perfectament que laminar l'oficialitat del català, treure-li importància a l'escola i reduir-lo al mínim en la vida pública significa atacar la base del país, l'essència, allò que ens diferencia i que ens fa poble. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La llengua no és el tot, certament, però, si el català hagués sucumbit al genocidi franquista perpetrat pels pares i els avis dels actuals ciutadans i populars, avui no seríem on som. De ben segur. Per defensar i protegir definitivament la llengua catalana és, entre moltes altres coses, pel que molts catalans volem la independència. És a dir, per oblidar-nos definitivament dels malsons que, periòdicament, ens voldrien receptar alguns.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...a-llengua.html

----

Obsesión por la lengua

Miquel Riera / @mrierapla

Si el catalán hubiera sucumbido al genocidio perpetrado
por los padres y los abuelos de los actuales ciudadanos y populares, hoy no estaríamos donde estamos

Ciudadanos nació hace diez años con el objetivo nada escondido de poner fin a la inmersión lingüística y de reducir el catalán lengua de segundo nivel. El PP quizás no fue creado con este propósito concreto, pero es innegable que lo lleva en el ADN. Hemos tenido pruebas en Cataluña en los últimos años y, sobre todo, en el País Valenciano y en las Islas. Una obsesión por la lengua de los dos partidos que sólo se puede calificar de enfermiza. Teniendo en cuenta, sobre todo, la clara inferioridad del catalán en ámbitos como la justicia, el etiquetado y el cine, por no mencionar las limitaciones al uso oficial de nuestra lengua en las instituciones europeas, entre otras muchas, por
ejemplo.

Ciudadanos y PP negocian estos días un acuerdo de investidura de incierta concreción y una de las primeras cosas que se ha sacado del bolsillo el partido de Albert Rivera es la cuestión del catalán. Ciudadanos quiere dejar claro, en el acuerdo final, que cuando haya gobierno obligue a la Generalitat a cumplir las sentencias judiciales de los últimos meses, consecuencia directa del recorte del Constitucional al Estatut. Eso sí, no se olvidan de una mejor financiación y el corredor mediterráneo. Qué generosidad!

Decíamos antes que no nos debería sorprender la obsesión de Ciudadanos y el PP por el catalán. También deberíamos saber que tiene un objetivo superior. Saben perfectamente que laminar la oficialidad del catalán, quitarle importancia a la escuela y reducirlo al mínimo en la vida pública significa atacar la base del país, la esencia, lo que nos diferencia y que nos hace pueblo. De Salsas a Guardamar y de Fraga a Maó. La lengua no es el todo, ciertamente, pero, si el catalán hubiera sucumbido al genocidio franquista perpetrado por los padres y los abuelos de los actuales ciudadanos y populares, hoy no estaríamos donde estamos. Seguro. Para defender y proteger definitivamente la lengua catalana es, entre otras muchas cosas, por lo que muchos catalanes queremos la independencia. Es decir, para olvidarnos definitivamente de las pesadillas que, periódicamente, nos quisieran recetar algunos.

[Gamper]

C’s descobreix el trilingüisme

Sebastià Alzamora25/08/2016 18:35

Segueix-me

Amb la finalitat de posar oli a les seves àrdues converses amb el PP, els sinuosos negociadors de Ciutadans van servir a taula la samfaina catalana, que és un plat que, entre constitucionalistes com Déu mana, sempre ve de gust. I enmig del plat, ben llustrosa, una proposta d’eliminació del model d’immersió lingüística, i la seva substitució per un ensenyament trilingüe (només a Catalunya i a les comunitats empastifades per la llengua catalana; a la resta d’Espanya es veu que els alumnes no necessiten aprendre anglès amb tanta urgència). El trilingüisme de C’s segueix la dieta indicada per l’inoblidable ministre Wert, enriquida amb suplements vitamínics com la utilització d’inspectors de l’Estat per vigilar que, a les aules catalanes, les hores lectives en castellà es compleixen d’acord amb el que digui el primer jutge que passi per allà, ja que C’s veu en les togues la màxima autoritat possible en matèria educativa.

Ciutadans veu en les togues la màxima autoritat possible en matèria educativa

En resum, una suculenta ració de xenofòbia anticatalana que la bona gent de C’s esperava que seria rebuda pels representants del PP amb delit i golafreria. Però no ha estat així i, ai las, la gavina s’ha fet la desmenjada, davant de l’estupor i la consternació de Juan Carlos Girauta, que efectivament es va posar taronja. Potser la inapetència del partit imputat té a veure amb la possibilitat que, a can Rajoy, a diferència de can Rivera, encara tenen present que C’s i el PP no sumen majoria absoluta ni que es posin un damunt l’altre. I també és possible que recordin un moble despintat que tenen ocupant un escó al Senat -aquella cambra irreformable- i que respon al nom de José Ramón Bauzá. No fa tant, el moble va ocupar la presidència del Govern Balear, i des d’allà va capitanejar una fulgurant i agressiva acció de govern en favor del trilingüisme i en contra del català que, després d’un incomptable seguit de despropòsits, va culminar en una castanya electoral per al PP que encara fa tremolar les urnes illenques. Res, que esperem per avui el moment en què Girauta abandoni la taula de negociacions enmig de grans escarafalls, com solia fer a les tertúlies. Estava molt graciós.

http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alz...639036087.html

---

[Gamper]

Valmojado, per exemple

Sebastià Alzamora26/08/2016 19:56

Segueix-me

Un vídeo difós aquesta setmana a les xarxes socials pel partit animalista PACMA mostra la*becerrada*que es va celebrar el diumenge 7 d’agost a Valmojado, Toledo, un poble de poc més de quatre mil ànimes en plena festa major. La*becerradaconsisteix a torejar dos vedells de pocs mesos que són sotmesos per una colla de coratjosos toreros a tota casta d’atrocitats: els claven banderilles i l’estoc, els rematen amb la puntilla, els tallen les orelles mentre agonitzen damunt l’arena i, en definitiva, abusen fins a la nàusea de la indefensió i la fragilitat de dos animals que amb prou feines s’aguanten drets mentre són torturats fins al vòmit de sang.

Sóc un de tants que no suporten més aquestes exhibicions de penúria intel·lectual a expenses dels animals

L’expressió de terror, estupor i pena amb què els seus ulls interpel·len els botxins commouria el lèmur més impàvid. Però no els gojosos veïns de Valmojado, que festegen la*faena*amb cridadisses, aplaudiments i riallades, incloses les d’infants educats en aquesta mena de tradicions que exhalen un tuf atàvic de misèria i mancances educatives severes, per dir-ho suaument. La condemna dels usuaris de les xarxes ha estat massiva, contundent i unànime, i per això l’Ajuntament de Valmojado (del PP, per variar) s’ha apressat a qualificar els matadors de vedells de “joves valents”, mentre acusen el PACMA d’haver “manipulat les imatges”, i l’alcalde del poble, Jesús Agudo, amenaça de denunciar tothom que gosi exclamar-se de la barbàrie de l’espectacle. Doncs ja pot apuntar el nom d’un servidor a la llista de milers de denúncies que haurà de presentar, senyor alcalde. Sóc un de tants que no suporten més aquestes exhibicions de penúria intel·lectual i moral que s’estenen encara a massa indrets de l’Espanya que ja entristien Machado. I ho he de fer extensiu, per desgràcia, a Catalunya i les Balears, on habitualment no hi raja la sang però sí encara, de vegades, la imaginació morbosa a l’hora d’empescar-se diversions indignes a expenses dels animals i encara defensar-ho amb presumptes drets adquirits per no se sap quina idea retorçuda de la cultura i les identitats col·lectives. I no, no sóc partidari de les prohibicions, però sí del darwinisme.

http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alz...639636064.html

---

[Gamper]

“¡Pues que espere!”

Toni Güell26/08/2016 19:32

Segueix-me

Un matí de primavera de fa deu anys m’endinsava en un edifici del carrer Serrano de Madrid, seguint una amable secretària que em conduïa a la saleta on havia d’esperar el meu entrevistador. Creuàvem passadissos i salons i em semblava que el pes dels segles s’acumulava als cortinatges altíssims, als quadres enormes d’escenes navals, als cassetonats de fusta fosca i potser vinguda d’alguna colònia que feien feixucs els sostres imperials. Jo estava content, més que intimidat. La fundació d’obra social d’una gran entitat bancària espanyola m’havia convocat per veure si el meu projecte d’investigació era mereixedor d’una beca substanciosa. M’entrevistaria el director de la fundació, un sociòleg eminent el nom del qual em resultava divertit perquè reunia ecos alhora rurals i urbans. Quaranta minuts després de l’hora a la qual se m’havia citat, des del meu retir il·lusionat i solitari vaig albirar l’acadèmic il·lustre, tres sales més enllà, perseguit per la secretària, que li deia amb tota suavitat quant de temps feia que jo havia arribat. L’egregi personatge va aturar-se, se li va encarar i va bramar: “¡Pues que espere!”

No m’importa confessar que jo no mereixia aquella beca, no havia tingut temps de preparar un projecte d’estudis amb prou cara i ulls. Però, tot i així, em va sorprendre la primera pregunta de l’entrevista d’avaluació. El sociòleg va desprecintar el sobre del meu dossier allà mateix, cosa que volia dir que no sabia res del meu expedient ni del meu projecte i que se li’n fotia si jo m’adonava de tal cosa, i després de passar-se uns minuts llegint em va preguntar si jo era de família catalana. Des que vaig dir que sí, la conversa es va convertir en un tràmit farcit d’hostilitats innecessàries. O potser ho hauria estat encara que jo hagués estat castellà; tant és.

Em faig creus que un moviment que no té la majoria absoluta dels vots malgasti el temps en lluites intestines

L’anècdota em va venir al cap fa unes setmanes quan el cap d’Economia de l’ARA, Àlex Font, va publicar*una peça sobre la tecnoestructura*d’interventors, advocats de l’Estat i inspectors d’Hisenda que governa Espanya des de l’ombra, que té més poder que els ministres, que tomba esmenes a lleis, que paralitza el corredor mediterrani als laberints de la burocràcia fins al punt que ni la mateixa ministra sap explicar-ne els endarreriments. I em van venir al cap les cortines pesants, els cassetonats de fusta fosca i en definitiva una Espanya, no tota, que ha portat l’esclerosi programada (“¡Pues que espere!”) a les institucions.

I a vegades, en vista de tot plegat, observo el panorama polític del sobiranisme català i me’n faig creus. Em faig creus que un moviment que no té la majoria absoluta dels vots malgasti el temps en lluites intestines, mentre l’adversari li proporciona cada dia elements (la tecnoestructura!) que li permetrien difondre un discurs demolidor, sistematitzat, detallat, sobre la qualitat institucional de l’estat nou. En canvi, les referències públiques dels líders sobiranistes a aquestes qüestions no passen d’unes vaguetats massa emparentades amb el discurs victimista de tota la vida. Que no hem esperat prou?

http://m.ara.cat/opinio/toni-guell-p...639636049.html

---

[Gamper]

Català, poc

Teia Bastons


En contra de la percepció que es pugui tenir, gairebé la meitat dels gironins no fa servir el català com a llengua habitual

Fa pocs dies, abans que Ciutadans tornés a posar sobre la taula la proposta de posar fi a la immersió lingüística a casa nostra per passar al trilingüisme, una persona comentava que el tema d'on es parla més o menys català “ja és molt conegut”. Però els comentaris apareguts arran de la proposta del partit d'Albert Ribera demostren que la realitat és molt diferent. Mentre uns insisteixen a denunciar la persecució del castellà a Catalunya, els altres no són, o som, prou conscients de quin és el vertader panorama de la nostra llengua. Fins i tot a les nostres comarques, on no val allò famós del Girona, rai! Com que torna a estar d'actualitat, ara pot ser un bon moment per fer un recordatori i una petita radiografia de l'estat del català. Per si algú tenia algun dubte, és la llengua habitual de només el 50% dels gironins. Exactament el 51,45%, segons les dades oficials més recents, bastant lluny del 74% de les Terres de l'Ebre, que és on es registren nivells més alts. O sigui que, en contra de la percepció que es pugui tenir, la meitat dels gironins no fa servir el català com a llengua habitual. Si ho extrapolem a tot Catalunya, només el fa servir com a llengua habitual un de cada tres catalans. És cert que més del 90% l'entén i prop del 80% el sap parlar, però de què serveix si després no es fa servir? Aquesta és la qüestió. Ampliar l'ús social del català continua sent una assignatura pendent, fins i tot a les comarques gironines. I això passa no solament per incorporar nous parlants, sinó també per evitar-ne la fuga. N'hi ha que es preocupen per la immersió lingüística a les escoles i potser no saben que mentre que a l'aula, i a casa, molts dels alumnes parlen en català, quan surten al pati o en el seu entorn d'amistats, la llengua passa a ser el castellà. Fins i tot quan són en teoria catalanoparlants. Ho són de moment, perquè és clar que si aquesta tendència continua, es convertiran en castellanoparlants i el català el reservaran per a la intimitat, i encara gràcies. No saben explicar per què ho fan, no saben per què abandonen la seva llengua materna pel castellà, però està clar que si passa vol dir que alguna cosa no rutlla. És indiscutible que la immersió ha augmentat el coneixement del català, però tampoc no ha estat la solució a tots els problemes de la nostra llengua ja que el seu ús social encara és lluny de ser l'òptim.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...atala-poc.html

-------

Catalán, poco

Teia Bastones
En contra de la percepción que se pueda tener, casi la mitad de los gerundenses no utiliza el catalán como lengua habitual

Hace pocos días, antes de que Ciudadanos volviera a poner sobre la mesa la propuesta de poner fin a la inmersión lingüística en nuestra casa para pasar al trilingüismo, una persona comentaba que el tema de donde se habla más o menos catalán "ya es muy conocido ". Pero los comentarios aparecidos a raíz de la propuesta del partido de Albert Ribera demuestran que la realidad es muy diferente. Mientras unos insisten en denunciar la persecución del castellano en Cataluña, los otros no son, o somos, conscientes de cuál es el verdadero panorama de nuestra lengua. Incluso en nuestras comarcas, donde no vale lo famoso del Girona, rayo! Como que vuelve a estar de actualidad, ahora puede ser un buen momento para hacer un recordatorio y una pequeña radiografía del estado del catalán. Por si alguien tenía alguna duda, es la lengua habitual de sólo el 50% de los gerundenses. Exactamente el 51,45%, según los datos oficiales más recientes, bastante lejos del 74% de las Tierras del Ebro, que es donde se registran niveles más altos. O sea que, en contra de la percepción que se pueda tener, la mitad de los gerundenses no utiliza el catalán como lengua habitual. Si lo extrapolamos a toda Cataluña, sólo lo utiliza como lengua habitual uno de cada tres catalanes. Es cierto que más del 90% lo entiende y cerca del 80% lo sabe hablar, pero de qué sirve si luego no se utiliza? Esta es la cuestión. Ampliar el uso social del catalán sigue siendo una asignatura pendiente, incluso en las comarcas gerundenses. Y esto ocurre no sólo para incorporar nuevos hablantes, sino también para evitar su fuga. Los hay que se preocupan por la inmersión lingüística en las escuelas y quizás no saben que mientras que en el aula, y en casa, muchos de los alumnos hablan en catalán, cuando salen al patio o en su entorno de amistades, la lengua pasa a ser el castellano. Incluso cuando son en teoría catalanoparlantes. Lo son por el momento, porque está claro que si esta tendencia continúa, se convertirán en castellanohablantes y el catalán el reservarán para la intimidad, y gracias. No saben explicar por qué lo hacen, no saben por qué abandonan su lengua materna por el castellano, pero está claro que si pasa significa que algo no funciona. Es indiscutible que la inmersión ha aumentado el conocimiento del catalán, pero tampoco ha sido la solución a todos los problemas de nuestra lengua ya que su uso social aún está lejos de ser el óptimo.

[Gamper]

Vuitanta anys de crueltat

"És important que l'actual Generalitat i la futura República es posin al costat de la democràcia i destinin recursos i suport a les famílies dels assassinats durant la Guerra Civil"

per Salvador Cot 26/08/2016



En un turó de Burgos han trobat el cor momificat d'una persona executada pels rebels de Franco ara fa vuitanta anys. Impressiona. Com també impacta la imatge d'un home de noranta anys que ensenya un retrat davant la caixa que conté les restes del seu pare. És una persona afortunada perquè podrà enterrar dignament el seu familiar, no com les famílies dels més de cent mil desapareguts que estan soterrats en les 2.200 fosses comunes que s'han identificat pels camins i muntanyes de tot l'estat espanyol. Només arribar al govern, Rajoy va retirar totes les ajudes per recuperar-ne les restes.

Només aquesta actitud repugnant justificaria qualsevol cosa per fer fora del poder el PP, un partit que amb accions com aquesta demostra, sense ni mica de vergonya, que és hereu ideològic -i, sovint, biològic- de la dictadura del general Franco. La inhumanitat d'aquell militar cruel i corrupte forma part de l'ADN polític de la dreta espanyola, sempre autoritària, sempre venjativa, sempre implacable.

Per això és tan important que l'actual Generalitat i la futura República es posin al costat de la democràcia i destinin recursos i suport a les famílies dels assassinats durant la Guerra Civil. Aquesta serà la superació més clara d'un règim que, com el del 78, encara protegeix amb una llei de punt i final els responsables d'una de les dictadures més sanguinàries del món.



http://elmon.cat/opinio/15266/vuitanta-anys-de-crueltat

----

Ochenta años de crueldad

"Es importante que la actual Generalitat y la futura República se pongan al lado de la democracia y destinen recursos y apoyo a las familias de los asesinados durante la Guerra Civil"

por Salvador Cot 08/26/2016

En una colina de Burgos han encontrado el corazón momificado de una persona ejecutada por los rebeldes de Franco hace ochenta años. Impresiona. Como también impacta la imagen de un hombre de noventa años que enseña un retrato ante la caja que contiene los restos de su padre. Es una persona afortunada porque podrá enterrar dignamente a su familiar, no como las familias de los más de cien mil desaparecidos que están enterrados en las 2.200 fosas comunes que se han identificado por los caminos y montañas de todo el estado español. Nada más llegar al gobierno, Rajoy retirar todas las ayudas para recuperar los restos.

Sólo esta actitud repugnante justificaría cualquier cosa para echar del poder al PP, un partido que con acciones como esta demuestra, sin mínimo de vergüenza, que es heredero ideológico -y, a menudo, biológico- de la dictadura del general Franco. La inhumanidad de aquel militar cruel y corrupto forma parte del ADN político de la derecha española, siempre autoritaria, siempre vengativa, siempre implacable.

Por eso es tan importante que la actual Generalitat y la futura República se pongan al lado de la democracia y destinen recursos y apoyo a las familias de los asesinados durante la Guerra Civil. Esta será la superación más clara de un régimen que, como el del 78, aunque protege con una ley de punto y final a los responsables de una de las dictaduras más sanguinarias del mundo.

[Gamper]

L'augment de l'espoli incrementarà el sentiment independentista, també a les Illes Balears

---

Ja en temps del Conde Duque de Olivares, favorit de Felip IV, es varen començar a estrènyer les corretges als territoris que no formaven part del regne de Castella. Quasi era la meitat del segle XVII, quan depenia de la monarquia la Corona d'Aragó, formada pel regne d'Aragó, el principat de Catalunya, el regne de València i el regne de Mallorca. Des de Castella ja començava a haver-hi un clima d'espoliació. Era quan el Conde Duque va pronunciar aquestes paraules: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”. Més de 300 anys de prohibició i repressió de la llengua catalana i dels trets identitaris dels catalans no varen aconseguir fer desaparèixer el poble català, però l'espoli es va instaurar com a fet normal en la relació de la metròpoli i de la colònia (i em referesc al que abans havia estat oficialment principat de Catalunya, regne de València i regne de Mallorca).Tots els recursos emprats des d'aquell temps fins a l'actualitat serviren per apaivagar el sentiment independentista en segons quins territoris. Però l'augment de l'espoliació en temps del general i de la mal anomenada democràcia (que havia fet pensar que solucionaria la majoria de problemes) va fer que al Principat anàs augmentant el sentiment independentista fins arribar ara a devers la meitat de la població.

La política del PP ha estat una fàbrica de fer independentistes. Si ara s'hi suma “Ciudadanos” (que l'única obsessió que tenen és anar en contra de tot el que faci olor de català, per això es varen fundar), segurament en poc temps, si abans no s'ha aconseguit la independència “de facto”, la població independentista del Principat podria superar el 60%. A les Illes i al País Valencià el moviment independentista encara està en estat embrionari, però a partir d'ara no s'aturarà de créixer, més si el Principat s'independitza i es demostra la millora de vida dels seus ciutadans.

De totes maneres la tasca realitzada pels diferents governs de l'Estat espanyol per evitar que el poble tengués i augmentàs el sentiment de voler separar-se ha estat immensa; un dels recursos més utilitzats ha estat i és la por, però un altre l'han anat destapant diferents governants amb les manifestacions que han fet. En temps del dictador Franco es deia que es deixava moltes regions espanyoles descuidades i a la misèria, perquè els seus habitants no hi poguessin viure i haguessin d'emigrar (no els agrada dir que emigraven, sinó que canviaven de lloc l'habitatge habitual). Volien que d'aquesta manera i amb l'excusa de “en castellano porque es una falta de educación” o “háblame en cristiano y no en polaco”, s'aconseguís el que no havien fet a força de lleis, multes i insults. Però també això ha ocorregut en temps de la “democràcia”. Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo, president del Govern espanyol entre 1981 i 1982, va dir: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. Nosaltres, les Illes Balears, per a aquest polític, érem la terra inexistent, com li agrada dir a l'escriptor Antoni Serra. N'ha venguda molta de gent als Països Catalans d'altres parts del territori espanyol i no han fet tant de mal als trets identitaris catalans com haguessin volgut els polítics espanyols, però d'alguna manera s'havia de notar.

Un estudi que ha fet el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) reflecteix que no existeix el mateix grau d'independentisme entre els nascuts al Principat i els que han nascut a la resta de l'Estat espanyol (s'ha de tenir en compte que hi ha molta gent nascuda allà que són fills i néts de gent nascuda fora). Dels nascuts al Principat, un 60% voldrien esdevenir independents d'Espanya, un 30% volen continuar a l'Estat espanyol i un 10% no ho sap o no contesta. D'entre els nascuts a la resta de l'Estat (inclosos el País Valencià i les Illes Balears), un 71,5% volen continuar units amb l'Estat espanyol, un 16,8% es declaren independentistes, l'11,7% restant, o no ho sap o no contesta. Si analitzam tota la població resulta un 47,7% està a favor de la independència i un 42,2%, en contra (amb aquests resultats, Rajoy seria investit president).

Però ara, a la lluita dels hereus del franquisme, establerts dins el PP, s'hi ha d'afegir la dreta extremada de “Ciudadanos”, que només té com a objectiu l'”España una, grande y libre” (vegeu com en la negociació estan disposats a cedir i incomplir totes les promeses electorals, excepte totes les mesures contra la política lingüística del Govern català). Això no farà més que augmentar i superar el 50% d'independentistes al Principat i servirà per establir les bases de la remuntada a les Illes (recordem que en uns 15 anys, l'independentisme ha augmentat més d'un 30% entre els principatins). La política lingüística de l'ensenyament en català té milions d'arguments en contra del visceralisme unionista de “Ciudadanos”. Té tants d'arguments com persones que han acabat l'ensenyament obligatori, després de fer-lo en català i que saben tant de castellà com els que han fet aquest ensenyament a qualsevol part de l'Estat espanyol. Quin argument poden oposar els “Ciudadanos”, que només s'expliquen visceralment des de l'odi? Si a tot això hi afegim la negació a aportar els doblers per a totes les infraestructures necessàries, després de destinar-los a altres llocs sense vertadera necessitat, i la gent arriba a comprendre el gran espoli al qual ens té sotmesos el Govern central de l'Estat, els independentistes continuaran augmentant... i darrere, la independència.

http://in.directe.cat/joan-lladonet/...-illes-balears

------

[Gamper]

Ciutadans, trilingüisme i aritmètica

«Unes terceres eleccions potser servirien per conèixer fins on poden caure els principis de Ciutadans. Mentrestant, ens obsequien amb un dels seus hits més celebrats»

Laura Pinyol | 30/08/2016 a les 00:00h




Ciutadans va debutar a les eleccions espanyoles del passat 20 de desembre amb aquella aurèola de partit nou, fresc, compromès amb la unitat d’Espanya i ferm defensor de la lluita contra la corrupció que aspirava a trencar el bipartidisme i ser una aposta liberal entre dreta i esquerra. El partit de l’Ibex, se’n va dir, i Albert Rivera semblava ser cridat a ser el nou Andolfo Suárez de la política espanyola. Però els resultats, molt per sota del que les enquestes pronosticaven, va donar-los 40 diputats –la quarta posició a l’Estat- lluny de ser cap alternativa ni al PP ni al PSOE. La lectura d’aquell primer fracàs es va atribuir a la llei electoral.

Rivera, llavors, bragat amb tantes hores de rodatge en platós televisius, va obsequiar als ciutadans amb l’escenificació d’un pacte amb el PSOE que sumava 130 diputats dels 176 que necessitava Pedro Sánchez per ser escollit president, mentre esgrimia raons per vetar el pacte a tres bandes amb Podemos, l'única combinatòria, a banda del pacte d’Estat volgut per Rajoy (PP-PSOE-C’s), que hauria sumat. Va fracassar Sánchez i, de retruc, Rivera. A aquella exhibició de política teatral, no hi va faltar Pablo Iglesias atribuint-se càrrecs en les pseudonegociacions per, excloure’s, ell mateix, a última hora, si amb això feia possible l’acord. Rajoy s’ho mirava tot tranquil.

Les eleccions del passat 26 de juny van deixar un escenari pràcticament igual d’enverinat, amb un PSOE més fluix, amb Podemos havent guanyat dos diputats que van tenir més gust a derrota que no a victòria pel l’escàs impacte de la suma amb IU i un PP lleugerament enfortit (Rajoy va guanyar 14 diputats, un dels quals a Catalunya i, això, pocs dies després de conèixer-se les des de clavegueram del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, contra les institucions catalanes). Però Rivera va seguir desenganyant i va perdre 8 diputats més (32).

En resum, que Ciutadans s’ha dedicat aquests mesos a fer gala d’aquella indefinició que va presentar des del seu naixement: ni dretes, ni esquerres. Perquè, tots i els resultats pèssims, ha redoblat esforços per semblar més del que és: una crossa inútil tant pel PP com pel PSOE. En definitiva, en el debat d’investidura al qual es presenta Rajoy, la suma de PP i Ciutadans assoleix 170 diputats. Segons l’aritmètica parlamentària, en falten sis per la majoria absoluta. D’aquí que els populars, l’aparell mesetari dels poders fàctics i els factòtums de la vella guàrdia socialista invoquin una sana abstenció que faci possible un govern a Espanya i eviti el ridícul internacional d’unes terceres eleccions.

Però, mira, unes terceres eleccions potser servirien per conèixer fins on poden caure els principis de Ciutadans. Mentrestant, ens obsequien amb un dels seus hits més celebrats: carregar-se la immersió lingüística, la gènesi fundacional de la seva creació a Catalunya. Perquè aquesta és una de les 150 mesures del pacte amb el PP, que airegen davant del PSOE per espigolar alguna abstenció, la unitat d’Espanya, el blindatge de la Constitució (per evitar, de totes totes la celebració d’un referèndum) i l’aplicació del trilingüisme a les escoles que acabaria amb la LEC de Catalunya.

Tants escarafalls amb les llengües i, al final, els mals del sistema educatiu comencen quan no se sap ni sumar ni restar. I, a dia d’avui, PP i Ciutadans segueixen sent una majoria insuficient per investir cap president, formar govern i evitar unes noves eleccions. En política, també, dos i dos, sumen quatre.



http://www.naciodigital.cat/opinio/1...sme/aritmetica

----