Page 2150 of 2154 FirstFirst ... 1150165020502100214021482149215021512152 ... LastLast
Results 21,491 to 21,500 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21491
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    No tenim por de res

    «Barcelona i Catalunya han deixat clar davant el món que ja no tenen por de res. Davant el món i també, molt particularment, davant l'estat espanyol, els representants principals del qual haurien de prendre bona nota del que va passar»


    Per: Vicent Partal





    26.08.2017 21:00









    Centenars de milers de persones s’han manifestat pels carrers de Barcelona en resposta als atemptats del passat 17 d’agost. La manifestació també ha esdevingut un clam contra el cinisme polític, especialment del rei d’Espanya i de Mariano Rajoy.
    Barcelona i Catalunya han donat aquests dies una resposta exemplar als atemptats. En molts països, la reacció a atemptats com aquests ha estat de qüestionar les llibertats i proposar mesures regressives. Ací, en canvi, tothom ha reaccionat reclamant més llibertat, més tolerància i més comprensió.
    La presència massiva de musulmans catalans en la manifestació i les mostres de simpatia i solidaritat cap a ells per part dels manifestants ha estat una de les moltes imatges emocionants del dia. Com ho són l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare d’un dels xiquets assassinats o el discurs valent d’Hafida Oukabir a Ripoll, una fotografia i unes paraules que són el ciment més sòlid que podíem imaginar per a construir el país que volem fer .
    La manifestació d’ahir encara va anar un pas més enllà. Perquè els manifestants van deixar clar de manera multitudinària el seu rebuig a les polítiques cíniques que permeten als dirigents dels estats europeus de condemnar el terror al mateix temps que armen i fan negocis amb els règims que hi ha darrere d’aquest terror i que el sostenen.
    Aquest és un debat que la societat internacional comença a posar sobre la taula i en el qual Barcelona i Catalunya han estat, novament, capdavanteres. No pot ser que els mateixos que fan negocis milionaris amb el règim de l’Aràbia Saudita siguen tan cínics per a manifestar-se contra l’anomenat Estat Islàmic.
    Algunes de les xacres modernes, com l’apartheid, han estat aniquilades derrotant els estats que les justificaven o que les posaven en pràctica. En aquest sentit, ha arribat l’hora que l’Aràbia Saudita, que exporta el wahabisme arreu del món i oprimeix la seua població com cap altra del planeta, i els règims semblants siguen acorralats com ho va ser la Sud-àfrica de l’apartheid. I aquesta demanda és el sentit profund del que vam viure ahir.
    Alguns opinaran que calia haver callat davant Felipe VI i Mariano Rajoy però, tal com es va veure ahir, aquest país ha canviat molt. Ha canviat tant que ja no accepta la submissió acrítica ni als polítics i mitjans que intentaven pressionar la població perquè hi acudís condicionada. La gent va caminar en llibertat, va aplaudir qui volia en llibertat, va callar en llibertat o va xiular qui volia també en llibertat.
    I amb això, Barcelona i Catalunya han deixat clar davant el món que ja no tenen por de res. Davant el món i també, molt particularment, davant l’estat espanyol, els representants principals del qual haurien de prendre bona nota del que va passar. Si és que volen entendre on anem i per què. Que no tinc gens clar que ho vulguen…


    http://www.vilaweb.cat/noticies/no-tenim-por-a-res/

    ------

  2. The Following User Says Thank You to Gamper For This Useful Post:

    lrboswellwalte (29th August 2017)

  3. #21492
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Transitorietat: una llei prudent per a encetar un canvi radical

    «La major part del contingut, a la pràctica, no fa sinó prolongar durant els primers mesos de la república l'esquema i l'organització de l'actual Catalunya autònoma»

    El president del grup parlamentari de JxSí, Lluís Corominas, parla amb els diputats de la CUP Benet Salellas i Gabriela Serra, abans de presentar la llei de transitorietat jurídica.
    Per: Vicent Partal





    28.08.2017 16:50









    La publicació de la llei de transitorietat és el començament d’un període polític trepidant, que menarà, si es guanya el referèndum, a una transformació radical del Principat i el convertirà en el nostre segon estat independent, juntament amb Andorra.
    Contra allò que alguns esperaven, la llei és molt prudent. Tant, que es pot dir que gairebé és una llei tècnica amb el sol objectiu d’assegurar la màxima suavitat en la transició cap al procés constituent i, doncs, la proclamació d’un ordenament jurídic nou a partir de la futura constitució republicana.
    Ja ho sé, que hi ha gent que no entendrà que una llei que proclama la república es puga definir de prudent. Què hi farem? Alguns han perdut tant de vista el país on viuen que s’exclamen de tot. Però la realitat, hi insistesc, és que és una llei dibuixada amb la màxima prudència i amb un objectiu molt concret i delimitat.
    De fet, la major part del contingut, a la pràctica, no fa sinó prolongar durant els primers mesos de la república l’esquema i l’organització de l’actual Catalunya autònoma, però retirant la interferència que ara significa formar part de l’estat espanyol. No es toquen les figures ni les funcions principals ni les atribucions ni les relacions que ara ja tenim, tot i que evidentment totes guanyen un poder i una representativitat enormes.
    Com era d’esperar, els canvis més substancials són els que es fan per remoure els obstacles a l’exercici de la democràcia, bàsicament tot allò que té relació amb la Sindicatura Electoral i amb el poder judicial i l’administració de Justícia. I, així i tot, és molt prudent, com es demostra en el fet que el TSJC passe a ser automàticament Tribunal Suprem.
    El títol VII, amb la definició del procés constituent és on hi ha la clau del moment del canvi. S’hi defineix un procés constituent que barreja la participació popular amb la feina parlamentària que sí que serà, entre el novembre del 2017 i el novembre del 2018, el full en blanc on es podran dibuixar les propostes noves que el país necessita amb tanta urgència, les mirades noves sobre el paper de les institucions i la relació d’aquestes institucions amb els ciutadans. El fet que les propostes del Fòrum Social Constituent siguen vinculants per a l’Assemblea Constituent és un bon inici, tot i que s’observa una certa contradicció entre els articles 87 i 88, perquè aquest darrer estableix que l’Assemblea, en qualsevol cas, tindrà plens poders.
    En resum: és una llei històrica destinada a fer el trànsit entre l’autonomia i la independència. Només això, però també, no ens enganyem, ni més ni menys que això. Quan la constitució futura de la República de Catalunya i Aran siga promulgada, la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República haurà fet la seua funció. I és pensant en aquest paper que tots l’hauríem de jutjar avui. Com un pas clau, imprescindible i transcendental però només això. Serà, per a la història, la llei prudent que va permetre el canvi radical.


    http://www.vilaweb.cat/noticies/tran...canvi-radical/

    -------

  4. #21493
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Ser unionista, a Espanya, és patir

    Hi ha motius per dubtar de les intencions dels mitjans que s’han dedicat a divulgar les postveritats que ara Trapero es veu en la necessitat de desmentir


    SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 28/08/2017 20:00







    La Guàrdia Civil no va oferir unitats dels Tedax als Mossos (tampoc hauria tingut sentit que ho fes), la informació internacional que administra la Policia Nacional de forma centralitzada i radial, des de Madrid para toda España, no arriba als Mossos amb la fluïdesa que seria desitjable, i és mentida que la CIA alertés mai els Mossos del risc d’un atemptat jihadista a Barcelona, i en concret a la Rambla. Ho va manifestar ahir a Catalunya Ràdio el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i no es veu en principi cap motiu per dubtar de la seva paraula: no perquè Trapero s’hagi convertit en l’home del moment, sinó perquè la política informativa i comunicativa dels Mossos ha estat tan bona durant tota aquesta crisi que cau pel seu pes que ara no vindrà el seu màxim superior a desbaratar-la dient coses que no siguin del tot certes. N’hi ha molts més, de motius, per dubtar de la integritat professional i de les intencions dels mitjans que, d’ençà dels atemptats, s’han dedicat a divulgar les postveritats (o les fake news) que ara Trapero es veu en la necessitat de desmentir. No em sembla insensat imaginar que un d’aquests diaris que han mentit s’aculli a l’opció de tirar la pedra i amagar la mà promovent una candidatura de Trapero com a Català de l’Any. De més verdes n’han madurades.

    Potser a algú li va semblar que l’ona expansiva de la tragèdia seria suficient per deixar el referèndum sense aire i asfixiar-lo
    Sigui com sigui, l’unionisme està sumit en la perplexitat. Han estat molts els factors en els quals han confiat perquè desactivessin el Procés i el referèndum, i cap els ha funcionat. Les divisions internes de Junts pel Sí, les bregues entre Junts pel Sí i la CUP, les campanyes de la por, les campanyes de ridiculització, les campanyes de criminalització, totes les anteriors campanyes sumades en successives megacampanyes amb tota l’artilleria desplegada, la pressió judicial, la pressió policial, la corrupció de CiU, l’operació Catalunya, els intents de desprestigi internacional amb la turismofòbia al capdavant. Cadascuna d’aquestes coses, o la concurrència de totes alhora, havia d’aconseguir aturar la qüestió catalana. Però no ha estat així. I quan ja estaven francament nerviosos, pensant què més se’ls podia acudir perquè el temps se’ls tira al damunt, va i es produeix la massacre a Cambrils i al cor de Barcelona.
    No direm que ningú se n’alegrés, perquè estem parlant de persones d’ordre, però potser a algú li va semblar que això canviava les coses i que l’ona expansiva de la tragèdia seria suficient per deixar el referèndum sense aire i asfixiar-lo. Per si de cas amb això no n’hi havia prou, alguns es varen apressar a carregar contra els que havien hagut d’assumir l’indesitjat protagonisme (els Mossos) i, en els casos més barroers, a barrejar islamofòbia amb catalanofòbia per fer-ho tot immund i més tòxic. Però n’hi ha prou que surti no ja cap polític sinó un policia amb credibilitat, i tot el tripijoc de tergiversacions, mitges veritats, mentides i insults se’ls en va en orris altra vegada. Arribaran a l’1 d’octubre preguntant-se què és el que els ha pogut fallar.






    http://www.ara.cat/opinio/sebastia-a...859814011.html

    ----

  5. #21494
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La guerra bruta com una operació d'Estat

    José Antich
    Barcelona. Dimarts, 29 d'agost de 2017
    2 minuts




    Al mig de tantes tones de guerra bruta per part de l'Estat, no haurien de caure en sac foradat les conclusions de la comissió d'investigació del Parlament sobre la denominada Operació Catalunya. Potser, el muntatge polític per eliminar una opció democràtica més important que ha sortit a la llum a Europa occidental en diverses dècades. Tot això mitjançant un complex entramat que troba el seu fil conductor a través de les clavegueres de l'Estat i en el qual han participat polítics, policies i periodistes. Per la seva gravetat, per un necessari compromís ètic i per higiene democràtica ha estat necessari des del principi arribar fins al final, una cosa que lamentablement ha estat del tot impossible des del primer moment. D'aquesta situació, de silenci primer i d'empara a la il·legalitat després, propiciada pel Partit Popular, hi ha altres responsables que, en última instància, han estat col·laboradors necessaris i sense els quals no s'hauria pogut generar una majoria absoluta al Congrés dels Diputats, i que no són d'altres que socialistes i ciutadans.
    Durant diversos mesos molts dels participants en la comissió del Parlament han aportat informació precisa de l'actuació de les clavegueres de l'Estat que no ha estat desmentida i que hagués necessitat en més d'una ocasió la intervenció de la Fiscalia i, en canvi, ha trobat repetidament l'arxivament de moltes de les diligències incoades. Va passar en el dinar de la Camarga, en les dues reunions entre l'exministre Jorge Fernández Díaz i l'exdirector de l'Oficina Antifrau Daniel de Alfonso i com s'evidencia àmpliament al documental produït per Jaume Roures sobre les clavegueres de l'estat. La gravetat del que hem anat sabent ha estat directament proporcional als esforços per córrer una cortina que segrestés el debat públic en nom de la salvaguarda d'Espanya. Amb una idea compartida per molts dels presumptes malfactors que en nom de la unitat de la pàtria tot era permès. Allò que un compareixent en una d'aquestes comissions quan va ser preguntat directament per un diputat sobre "Què faria vostè per la unitat d'Espanya?" va respondre sense pensar-s'ho: tot.
    El tancament de les conclusions ha propiciat una majoria política que va més enllà del que sol ser habitual al Parlament, ja que als dos grups de Junts pel Sí i la CUP s'ha sumat en aquesta ocasió Catalunya Sí que és Pot. Encara que és probable que les conclusions acabin novament a la Fiscalia —els tres grups tampoc no es fan gaires il·lusions que l'actitud ara sigui diferent— no deixa de tenir la seva importància el fet que des del Parlament es demani per àmplia unanimitat la dimissió del president del govern espanyol, la vicepresidenta i tots els membres de l'executiu que han tingut relació amb l'Operació Catalunya, als quals cal sumar a Jorge Moragas, el cap de gabinet del president Mariano Rajoy.
    Pel cap baix es pot dir que l'Operació Catalunya ha estat una vergonya en si mateixa i un acte d'indignitat política. Quedar-se al marge d'aquestes actuacions, per situar-se en una posició més còmoda que no inquieti els que l'han dut a terme o els que els protegeixen, pot tenir avui alguns avantatges. Però el mal causat és irreparable per a la imatge internacional d'Espanya i irreversible en les relacions entre el Govern i el govern espanyol.


    http://www.elnacional.cat/ca/editori...86675_102.html

    ------

  6. #21495
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L’unionisme, a la desesperada

    «Que aquesta és la darrera carta que tenen: ja que no poden capgirar la realitat des de la seua posició, a veure si ens canvien a nosaltres i amb això es transforma aquesta realitat que no els agrada»


    Per: Vicent Partal





    03.09.2017 22:00









    Realment impressiona de veure com una bona part de l’unionisme ha anat un pas més enllà d’on solia anar i exhibeix una fúria i una ràbia incomprensibles en allò que hauria de ser el debat polític, qualsevol debat polític, a l’Europa del segle XXI. Des de les mentides d’El Periódico a la campanya d’insults organitzada, fent servir el mot ‘xarnego’, és evident que l’unionisme –en gairebé tots els estats possibles– ha decidit d’abandonar el respecte a l’altre i a la realitat i també el poc debat que estava disposat a mantenir per abocar-se a mirar de provocar crispació, nervis i enfrontaments.
    I tot plegat per una raó evident. Saben que aquesta setmana el parlament i el govern aprovaran les lleis de transitorietat, si més no la del referèndum, i que convocaran oficialment la consulta del primer d’octubre. D’aquesta manera, per primera vegada, el sistema constitucional espanyol deixarà d’aplicar-se totalment a Catalunya i això serà un pas transcendental. Concretament, l’article 3.2 de la llei del referèndum ho deixa ben clar: ‘Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’ Això significa que a partir del moment que s’aprove, aquesta setmana mateix, les possibles reaccions de l’estat espanyol basades en les seues lleis i tribunals passaran a ser paper mullat. L’estat podrà dictar-les i comunicar-les però el parlament i el govern tindran una empara legal per a no fer-ne cas. I no en faran cas.
    Haurem arribat així a l’exercici concret i directe de la legalitat catalana, a allò que un temps es va anomenar ‘xoc de trens’. I hi haurem arribat sense que l’estat espanyol haja pogut fer trontollar per cap via el rigor i el sentit comú amb què les forces independentistes apliquen el mandat democràtic expressat a les urnes el 27 de setembre de fa dos anys.
    Tanmateix, per a ells encara hi ha una cosa molt pitjor en l’horitzó, que és la consciència que el primer d’octubre el resultat del referèndum serà positiu, a favor de la independència. S’han equivocat durant anys i anys i ara no tenen temps de rectificar i proposar el debat democràtic que haurien pogut proposar si el seu nacionalisme essencialista no els hagués impedit de pensar racionalment.
    Ara els queden només vint-i-set dies i la reacció del país i de les institucions als atemptats de Barcelona i Cambrils els ha deixat clar que ni tan sols provocant un xoc immens ja no tindran la capacitat d’alterar la determinació ciutadana, pacífica, democràtica i plural que ens ha dut on som. Aquesta és la raó per la qual ara, a la desesperada, maldaran per fer-nos descarrilar de la via per on circulem. Volen provocar-nos fins a extrems que ens resulten insuportables, a veure si acabem fent les coses que no hauríem de fer de cap manera, tot i saber que la realitat els va molt en contra. La imatge de les banderes espanyoles acceptades sense cap problema pels qui portaven estelades el dia de la manifestació va ser una immensa lliçó d’intel·ligència col·lectiva i un autèntic manifest polític en favor de la república de tots, també dels del no.
    Però, per si de cas, no perdeu de vista ni un segon els vint-i-set dies vinents que ens volen esquerps, agressius i violents. Que aquesta és la darrera carta que tenen: ja que no poden capgirar la realitat des de la seua posició, a veure si ens canvien a nosaltres i amb això es transforma aquesta realitat que no els agrada. Per tant, somrigueu, alegres, decidits i serens. Que tots hem treballat molt per guanyar i la victòria ens espera d’ací a quatre setmanes.


    http://www.vilaweb.cat/noticies/luni...tal-editorial/

    .....

  7. #21496
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Els que parlen d’extremismes

    El PP s'ha acostumat a vèncer mentint, tergiversant i intoxicant


    SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 04/09/2017 18:55

    Es pot definir el PP, sense por de mentir ni d’exagerar, com un partit nacionalista (fortament nacionalista) que dona cobertura al gruix de l’electorat de l’extrema dreta espanyola, sense que oficialment sigui aquesta la seva ideologia. Es camufla des de sempre i sense problemes dins la família liberal europea, però si li hem de buscar referents o forces consemblants dins de la UE, sens dubte està més a prop del partit polonès Llei i Justícia, d’Andrzej Duda i Jaroslaw Kaczynski (que figura que fa de mur de contenció de les forces poloneses més ultra mentre hi pacta sense cap problema quan convé), que no pas de la CDU alemanya d’Angela Merkel. El PP, com sap tothom que ho vulgui saber, també és la formació política que acumula més casos oberts de corrupció a tot Europa, un fet que sempre és necessari consignar.
    Aquest mateix PP que flirteja tan perillosament amb el radicalisme és el que titlla d’extremista el govern de Catalunya i els partits que li donen suport per la seva pretensió de celebrar un referèndum. I també l’acusa, al govern de Catalunya, d’haver mentit sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils, i de fer-ho al servei dels seus obscurs interessos electorals en aquest mateix referèndum.

    Fins ara, l’únic govern que ha mentit aquí sobre un atemptat terrorista ha estat un govern del PP, com a resposta als atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid
    Doncs bé, és xocant que ho faci perquè, fins ara, l’únic govern que ha mentit aquí sobre un atemptat terrorista ha estat un govern del PP, com a resposta als atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Ho va fer per por de perdre les eleccions espanyoles que s’havien de celebrar tot just tres dies més tard. Les va perdre, en efecte, però no per culpa dels atemptats sinó de la seva pròpia mala fe i ineptitud en intentar convèncer la ciutadania que els autors del crim no eren els terroristes d’Al-Qaida sinó els d’ETA. Durant més de vint-i-quatre hores el món sencer va assistir atònit a una cerimònia del caos en què els comunicats fiables no eren els del govern d’Espanya (sembrant la confusió amb les famoses dues línies d’investigació) sinó els dels terroristes: el d’Al-Qaida, que reivindicava l’atemptat, i el d’ETA, que negava que hi tingués res a veure. No sé si es coneix cap altre cas, en un país democràtic, en què els terroristes diguessin la veritat mentre el govern mentia.
    Val la pena recordar aquest episodi inqualificable perquè em sembla que aquí es va produir el tomb definitiu que va dur el PP a convertir-se en el que és: un partit que basa tota la seva actuació, tant a l’oposició com al govern, en la mentida constant i com més corrosiva millor, i rebaixa d’aquesta manera la qualitat del debat públic fins a un nivell lamentable. Sobre l’11-M no es varen disculpar ni corregir mai, i varen mantenir la mentida etarra fins al final. Sobre Catalunya, porten anys dient que es tracta d’una terra segrestada per extremistes i nazis, i ho seguiran afirmant perquè aquest és el fonament de la seva línia argumentativa. S’han acostumat a vèncer mentint, tergiversant i intoxicant. I robant, esclar. Tant en una cosa com en l’altra, han arribat a un punt que ja no té marxa enrere.







    http://www.ara.cat/opinio/sebastia-a...864013585.html

    -----

  8. #21497
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Cinc claus a recapitular abans de demà

    «Ara, doncs, és el moment de fer el pas, amb la força ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent conscients que la comunitat internacional reaccionarà com ha reaccionat sempre»


    Per: Vicent Partal



    04.09.2017 22:00




    Demà el Parlament de Catalunya començarà la desconnexió jurídica de l’estat espanyol aprovant, si no passa res, la llei del referèndum. Entrarem així en una nova fase del procés cap a la independència que ha ocupat aquest país tota la dècada. El moment és prou transcendental per a recapitular com hem arribat fins ací i posar llum a una decisió única com aquesta que es prendrà demà.
    1. Espanya va trencar les seues regles amb la sentència de l’estatut. L’origen de tot això que vivim és la sentència contra l’estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional espanyol. Avui ja és àmpliament reconegut que allò va ser un colp d’estat contra la pròpia constitució i va representar el trencament de l’equilibri que s’havia establert al final del franquisme.
    La relació entre el poder central espanyol i el poder autonòmic català es basava en les anomenades dues claus. En cas de qualsevol aspiració catalana, Madrid es reservava sempre una clau: l’estatut aprovat a Catalunya havia de passar pel sedàs de Madrid i podia ser alterat. I Catalunya tenia també la seua clau: en cas d’alteració podia rebutjar-lo en referèndum. El procés era nítid, transparent i equilibrat. Una clau donava garanties a Espanya i una altra en donava a Catalunya. Cada part tenia una cosa a dir-hi. La irrupció d’una tercera clau que no havia existit mai i que va fabricar el PP va trencar l’equilibri constitucional i va rompre la convivència. El culpable que siguem on som és l’estat espanyol, per una acció unilateral, la sentència del Constitucional, que va liquidar el pacte de la transició.
    2. Espanya s’ha negat a dialogar sobre res. No únicament sobre la independència: sobre res. Catalunya no té el dret d’imposar la secessió a Espanya, però Espanya tampoc no té el dret d’imposar la unitat a Catalunya. En cas d’un conflicte polític major com el que hi ha ara al Principat, l’única solució possible és la negociació, com va deixar clar la Cort Suprema del Canadà en l’opinió que emeté sobre el referèndum del Quebec, tan celebrada.
    La negociació hauria pogut tenir moltes formes i s’hauria pogut centrar en molts aspectes. Després de la primera gran Diada, el govern de Catalunya va proposar a Madrid un diàleg sobre el pacte fiscal i els drets culturals que no solament va ser rebutjat, sinó escarnit i tot. Les forces polítiques catalanes han reclamat gairebé vint voltes, formalment, de negociar les condicions d’un referèndum que servesca per a aclarir la voluntat política dels catalans. I qui s’ha negat sempre a negociar, no ara sinó sempre, ha estat Madrid. L’estat espanyol ha menystingut el principi democràtic que reclama que les desavinences es resolguen amb una negociació de bona fe i respectant l’expressió democràtica de qualsevol projecte polític. I aquest menysteniment deslegitima els arguments espanyols.
    3. El poble de Catalunya va atorgar al parlament un mandat democràtic clar per a la proclamació de la independència. En les eleccions del 27 de setembre de 2015 els ciutadans de Catalunya van atorgar la majoria absoluta dels escons del parlament a les forces que s’hi van presentar amb un programa que oferia la proclamació de la república catalana. El fet que no s’aconseguís per poc el 50% dels vots a favor de la independència ha portat aquests partits a considerar que calia validar l’opció amb un acte més de democràcia: un referèndum.
    Sempre s’ha volgut que aquest referèndum fos pactat amb l’estat espanyol, però això ha estat impossible. I és precisament aquesta negativa a negociar res que justifica i dóna valor legal a la decisió unilateral que prendrà demà el Parlament de Catalunya. No hi ha cap més alternativa ara mateix per a dirimir l’envit polític que els ciutadans de Catalunya han volgut traslladar als seus diputats.
    4. La llei internacional atorga cobertura legal a l’autodeterminació i fins i tot a la secessió unilateral. El dret d’autodeterminació de tots els pobles és una part essencial de la doctrina jurídica internacional. És un dret absolut que passa per damunt de les legislacions nacionals, car forma part de les dues convencions sobre drets humans de l’ONU del 1966, reconegudes com a norma legal superior per la constitució espanyola.
    El Parlament de Catalunya pot invocar de manera legítima aquest principi general de la llei internacional com a cobertura del referèndum. I encara més: la sentència de la Cort Internacional sobre Kossove ha aclarit definitivament dues coses molt importants. Que no hi ha cap provisió de la llei internacional contrària a la proclamació unilateral d’independència d’un territori i que la proclamació de la inviolabilitat de les fronteres només afecta els conflictes entre estats i no pot impedir de cap manera la secessió d’una part d’un estat.
    5. La pràctica internacional demostra el suport explícit als processos d’autodeterminació i que la norma resultant és l’acceptació dels nous estats dins la societat internacional. Unes quantes xifres poden resultar d’interès. Des del 1991, 53 entitats substatals, com Catalunya, han fet referèndums d’autodeterminació. D’aquests referèndums, 27 els han fets d’acord amb l’estat del qual formaven part i 26 unilateralment. L’estat espanyol ha reconegut 26 estats nous dels 27 que s’han constituït al món des del 1991, la majoria proclamats de manera unilateral. De fet, 7 estats dels 28 que avui formen part de la Unió Europea, el 1991 eren part d’uns altres estats, en situacions comparables a les de Catalunya avui. Els 7 estats membres de la Unió Europea que el 1991 no eren independents (Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca) se’n van fer tots de manera unilateral, i en 5 d’aquests casos amb referèndums unilaterals. I tots són reconeguts per Espanya i formen part de la Unió Europea.
    Dins la Unió Europea, tot i que no hi ha cap provisió legal sobre què cal fer en cas de secessió d’una part d’un estat membre, sí que hi ha una pràctica consistent de respecte i reconeixement dels referèndums d’autodeterminació. Per exemple, la UE ha pres decisions importants a partir del resultat dels referèndums del Sarre (1955), Grenlàndia (1982) i el Brexit (2016) i no ha posat cap trava al referèndum d’Escòcia (2014). Tots aquests referèndums s’han fet dins el territori d ela Unió. Alhora, ha acceptat com a estats membres set països nascuts de processos unilaterals i ha negociat i ha donat suport a la pràctica de l’autodeterminació en estats com ara Kossove, fins i tot en clara contradicció amb la posició espanyola.
    En resum: si hem arribat fins ací és bàsicament a partir de la legitimitat atorgada al Parlament de Catalunya per la població en les eleccions del 27-S i a la legitimitat atorgada per la comunitat internacional al dret d’autodeterminació. Però també hem arribat ací per la persistent deslegitimació de la posició espanyola, contrària a les regles i la pràctica internacionals, que arriba a violar la seva constitució i les provisions consegüents.
    Ara, doncs, és el moment de fer el pas, amb la força ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent conscients que la comunitat internacional reaccionarà com ha reaccionat sempre: guiada per la necessitat de resoldre un conflicte polític que no pot ser ofegat amb legalismes.



    http://www.vilaweb.cat/noticies/cinc...vicent-partal/

    ----

  9. #21498
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El fossat dels Monegros

    "Els atemptats de Barcelona i Cambrils han demostrat que la distància emocional entre Catalunya i l'Espanya espanyola és enorme"





    per Salvador Cot 04/09/2017



    Aquest dimecres, 6 de setembre, és la data subratllada en vermell. No hi haurà marxa enrere i les institucions catalanes emprendran, amb decisió, el camí que els ha marcat una part majoritària de la societat. Es tracta de l'epíleg inevitable d'una trajectòria que comença a cristal·litzar amb el Memorial de Greuges de 1885 i acaba amb la destrucció política de l'últim Estatut, ja fa set estius. Com que el pacte entre Catalunya i Espanya no ha estat possible, anem cap al veïnatge.

    Però això només és política. El més decisiu és que hi ha alguna cosa més profunda que s'ha trencat a nivell d'ambdues societats. Els atemptats de Barcelona i Cambrils han demostrat que la distància emocional entre Catalunya i l'Espanya espanyola és enorme. Un fossat que va fer que la manifestació de suport que es va convocar a la Puerta del Sol, sota el lema "No tengo miedo", només aplegués dos centenars de madrilenys benintencionats. A altres ciutats espanyoles, ni això.

    Els espanyols fa anys que estan bombardejats per una propaganda unidireccional que els dibuixa els catalans com a egoïstes, etnicistes i insolidaris, quan no malalts mentals. Un grup de gent que odia Espanya i ataca la seva llengua, amb l'agreujant -des del seu punt de vista- que molts d'ells tenen origen i cognoms castellans. Una gent que dóna majoria parlamentària a uns polítics que només volen tapar la pròpia corrupció. En definitiva, uns ciutadans zombies adoctrinats per TV3 i l'escola del barri... Qui s'hi pot sentir vinculat?

    En fi, les institucions arriben tard al que ja són dues societats allunyades irremeiablement. Dimecres comença a acabar-se el que fa temps que és inevitable.



    http://elmon.cat/opinio/24148/el-fossat-dels-monegros

    -----

  10. #21499
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El Prat aporta el 55% del benefici d'AENA però només rep el 7% de la inversió estatal

    El principal aeroport català tancarà l'any al 87% de la seva capacitat sense cap inversió ni alternativa de gestió prevista per part del govern espanyol


    Oriol March, Palau de la Generalitat | 05/09/2017 a les 13:44h
    1 comentari


    Diversos passatgers consulten el llistat de sortides de la T1 de l'aeroport del Prat Foto: ACN


    L'aeroport del Prat segueix sent escenari de la pugna política entre Catalunya i l'Estat. Segons un informe elaborat per la conselleria de Territori i Sostenibilitat que lidera Josep Rull, aquesta infraestructura catalana aporta el 55% (339,28 milions d'euros) del benefici d'AENA i només rep el 7% de la inversió pressupostària estatal, mentre que Madrid rep el 20% de la inversió tot i que només aporta el 4% (27,5 milions) dels beneficis. "La xarxa està pensada per tenir només un aeroport de referència", ha lamentat Rull en la roda de premsa posterior al consell executiu.

    El conseller s'ha referit a les cues al control de passaports de Setmana Santa i també al conflicte laboral als controls de seguretat per exemplificar els problemes que té El Prat arran de la gestió "centralitzada". L'aeroport barceloní tancarà l'any al 87% de la seva capacitat, però en l'horitzó no hi apareix cap inversió ni alternativa de gestió prevista. "Barcelona és dotze vegades més rendible, però la previsió és que rebi tres vegades menys d'inversió", ha destacat Rull.

    Segons el conseller, "la planificació està mal orientada". "AENA explica que l'any 2021 l'aeroport de Barcelona tindrà els passatgers que ja té ara", ha ressaltat el dirigent del PDECat, que ha assegurat que s'acabarà el 2017 amb gairebé 48 milions de passatgers. El màxim de capacitat anual és de 55 milions de passatgers.

    http://www.naciodigital.cat/noticia/...versio/estatal

    -----

  11. #21500
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Westminster avisa en un informe que l'1-O serà declarat "vinculant"

    Carlota Camps
    Barcelona. Dimarts, 5 de setembre de 2017
    2 minuts








    Westminster està cada cop més atent al procés català. Paral·lelament a la reunió d'aquesta tarda del grup de discussió sobre Catalunya (l'APPG on Catalonia) que debatrà sobre l'1-O amb polítics i especialistes, la House of Commons, la cambra baixa del Parlament britànic, ha publicat un informe sobre el referèndum. En ell, s'avisa als diputats que, a diferència del 9-N, aquest cop "sembla que la Generalitat tirarà endavant i declararà vinculant el referèndum".
    Es tracta d'un informe elaborat pel servei de recerca de la cambra, que s'encarrega de proporcionar informació imparcial i de servei als diputats i els seus equips. L'informe, publicat el 31 d'agost i que conté 11 pàgines, considera que la participació al referèndum serà similar a la del 9N, però que aquest cop "serà vinculant". "No obstant això, també assegura que Madrid desacreditarà la votació i que considerarà qualsevol participació com a "pobra" i "insignificant".
    A més, el document també fa un repàs del context històric del procés, explica la situació actual, exposa els arguments tant a favor com en contra de la votació i es fixa en la llei del referèndum que aquest dimecres aprovarà el Parlament.

    Concretament, el document, titulat La votació catalana per la independència del 2017, posa en context el lector britànic de la particular situació del nacionalisme català des de la guerra civil i fins a la sentència de l'Estatut, que motiva l'inici del procés sobiranista. Entre d'altres coses, l'informe destaca que, durant la Guerra Civil, els catalans van "pagar un preu molt alt", amb la "mort dels seus líders i la prohibició de la seva llengua".
    L'informe també fa un recull històric de l'augment de l'independentisme, i ho atribueix, en bona part, a la crisi econòmica. Tot i això, també explica des de la sentència de l'Estatut, fins la votació del 9 de novembre de 2014 i també la formació del nou govern i de la convocatòria d'un altre referèndum. A més, també parla de la persecució judicial i de la inhabilitació de l'expresident de la Generalitat, Artur Mas.
    Llei del referèndum

    El text també es fixa en la llei del referèndum que es va presentar el passat mes de juliol i que s'ha d'aprovar en el ple d'aquest dimecres. De fet, el document britànic tradueix a l'anglès els principals articles de la llei i destaca les interpretacions que en va fer la premsa. També assegura que la llei "està majoritàriament basada, en els aspectes tècnics, en la llei electoral espanyola", i destaca que "el resultat del referèndum serà o la declaració immediata de la independència per part del Parlament", o "la convocatòria immediata d'eleccions a Catalunya".
    A més, el document destaca que la llei estableix que Catalunya "romandria dins la UE", que "assumirà el sistema de judicial" i que "els espanyols que haguéssim viscut durant un any o més a Catalunya rebrien un passaport català".
    L'informe de la House of Commons Library també recull les opinions en contra del referèndum, tant del govern espanyol com de diversos partits de l'Estat i de grups d'intel·lectuals que han fet manifestos en contra.

    http://www.elnacional.cat/ca/politic...88481_102.html

    -----

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •