El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[caculete]

¿Quéeee passaaaa, nen?

¿Sigues sin encontrar la "V" cotidiana?

Hoy toca la "V" de "Vanidad guevelSSiana".

[Gamper]

El Suprem espanyol rebutja el recurs de Catalunya per ajornar l'aplicació de la llei Wert La Generalitat demanava la suspensió cautelar de la implantació del decret sobre la formació professional El Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs que la Generalitat havia interposat contra la nova llei d'educació espanyola (LOMCE), segons ha informat el 324. El recurs presentat pel govern català demanava la suspensió cautelar del decret sobre la Nova Formació Professional Bàsica, ja que l'executiu al·legava falta de temps i pressupost per aplicar els canvis de l'anomenada llei Wert. La resposta del tribunal ha estat que no es pot ajornar l'aplicació d'una llei aprovada. Així el Suprem dóna la raó al ministeri d'educació espanyol, i obligarà la Generalitat a pagar les costes judicials del procés. La LOMCE en vigor al setembre La nova llei educativa entrarà en vigor el setembre vinent a primer, tercer i cinquè de primària, així com també a la formació professional. La conselleria d'Educació de la Generalitat però, ha dit a les escoles que no modifiquin el currículum de l'educació primària i ha assegurat que el decret no s'aplicaria tampoc a la formació professional. http://www.vilaweb.cat/noticia/42078...llei-wert.html

[Gamper]

La "V", i l’asfalt de 'La Razón' "Si ara diuen que no hi havia gent i es veia l’asfalt, què escriuran el dia 12 de setembre després de la V?" Editorial L’assaig de la “V” a Gràcia va ser una “vergonya”, segons el diari ‘La Razón’. El que és una vergonya és que diguin que a aquesta prova no hi havia gent i només es veia “l’asfalt”. Això no és manipulació, sinó directament una mentida. Pel diari ‘La Razón’, ni la festa de Gràcia va aconseguir congregar voluntaris per l’assaig de la via, i només van insinuar una mena de lletra semblant a la “H”. El diari explica que la iniciativa de Gràcia, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, va ser poc concorreguda tot i la crida a la participació. Segons aquest rotatiu, “ni tan sols el ganxo de les festes del barri de Gràcia a Barcelona va servir ahir per fer una cosa semblant a una ‘V’ humana”. Afegeixen que a la concentració no calia ni el megàfon, perquè com que hi havia poca gent no calia alçar la veu. Però a quina “V” va anar, el periodista del diari amant de la frase “deliri sobiranista”? La veritat és que hi havia més de 2.000 persones, en to festiu, assajant i construïnt amb cura la lletra de la via. Els reporters del diari espanyolista esperen amb delit que aquesta suposada “punxada” sigui el preludi del desinflament del sobiranisme. Si ara diuen que no hi havia gent i es veia l’asfalt, què escriuran el dia 12 de setembre després de la Via? A vegades els arbres no deixen veure el bosc. Aquell dia, potser els catalans que resseguiran la Diagonal i la Gran Via els enlluernaran, però no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. http://www.elsingular.cat/cat/notice...zon_102504.php

[Gamper]

Superar l’ofec de l’estètica "El pronòstic fatalista d’Unamuno es va començar a esquerdar amb el cicle que ha acabat donant lloc al procés sobiranista" Joan Safont L’any 1906, l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno fa un viatge de tres setmanes a Barcelona. Invitat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el professor de Salamanca té l’oportunitat de viure de prop l’agitació desencadenada a Catalunya arran de l’assalt al Cu-cut!. Un moviment de protesta contra la Llei de Jurisdiccions que aviat agafaria forma política en la unitat del catalanisme, la Solidaritat Catalana, candidatura que acabaria aplegant dels carlins al republicans. Durant aquells dies, a banda de celebrar-se el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, es portà terme el gran míting monstre, “L’aplec de la protesta”, un gran acte polític que arribà a aplegar cap a 30.000 persones, i que va comptar amb l’assistència del mateix Unamuno. En un moment determinat, les infructuoses provocacions d’una colla de jóvenes bárbaros lerrouxistes van donar lloc a un moment de bellesa col•lectiva. Ho explica l’advocat, escriptor i diputat solidari Amadeu Hurtado a les seves memòries: “Aquell incident donava lloc a un dels més bells espectacles que he presenciat en reunions de grans multituds. Quan la gent va adonar-se que els avalotadors eren fora, va esclatar a la plaça un gran aplaudiment, i de sobte uns concurrents de la graderia agitaven els mocadors com una salutació a la massa amiga que es retrobava i per un contagi instantani, va aixecar-se en tots els indrets de l’ampli recinte un gran batec de milers d’altres mocadors. Durant uns minuts, sense sentir-se un sol aplaudiment, el públic es contemplava embadalit a ell mateix amb aquell immens voleiar d’ales blanques sota el cel blau d’un matí serè i lluminós de final d’estiu fins que retrunyia xardorosa una ovació delirant adreçada a la bellesa del moment viscut. [...] I al cap d’uns mesos d’una intensa campanya electoral, aquella mateixa multitud assegurada el triomf dels candidats de Solidaritat Catalana a les diputacions provincials....”. Unamuno va referir-se a l’episodi en carta al poeta Joan Maragall, a qui havia conegut personalment després de cartejar-se des d’anys enrere, amb uns termes que, tot i mesurades paraules d’elogi pel civisme demostrat pels catalans, transmetien una crítica, com qui perdona la vida, a la puerilitat dels catalans observada en l’acte: “Y al lado de esto, una envidiable educación cívica en las masas, que las hace celebrar reuniones políticas, a veces de muchísima gente, como la que presencié en la Plaza de Toros el domingo 21 de octubre de este año, en medio del mayor orden y el más pacífico entusiasmo. Entusiasmo más sensual que apasionado, más estético que poético –es decir, creativo–: entusiasmo que se vacio en gran parte en un agitar pañuelos blancos, diciéndose para sí cada espectador: “¡Oh, que hermoso!”, y yo, al salir de aquel miting monstruo, del que llamaron aplec de la protesta, iba parodiando a aquel sacerdote egipcio cuando habló a Solón de los griegos, dicíendome para mi mismo: “¡Ay barcelones, barceloneses, siempre sereis unos niños!””. En la mateixa línia, als versos del poema titulat precisament “L’aplec de la protesta”, Unamuno afinaria el tret: “Y al salir en el río de la gente / bajo el cielo a que lavan lagoteras / brisas del mar latino, / sentí en mi pecho / la voz grave del mar de mi Vizcaya, / la que brizó mi cuna, / voz que decía: / ¡seréis siempre unos niños, levantinos!, / ¡os ahoga la estética!”. El cèlebre “Os ahoga la estética”, una admonició –gènere al que era aficionat Unamuno– ja s’ha tornat habitual a l’hora de criticar alguns dels ancestrals vicis dels habitants de les terres catalanes. És a dir, una certa tendència a l’èxtasi i el deliri col•lectiu en les grans ocasions –“Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica…” escriu Pijoan a Maragall, durant la Setmana Tràgica, que havia de marcat el final de la Solidaritat– que tant sovint acaba sent asfixiant i que, comptat i debatut, s’ha resolt en la inanitat i el fracàs. Com si d’alguna manera, passada la festa, passat el moment d’entusiasme, passada l’hora de l’afirmació col•lectiva que ens fa creure en quimeres i objectius bellíssims, prevalguin els comptes i els càlculs individuals, tot tornés a la mesquinesa habitual. D’exemples a la història de la nostra terra, n’hi ha a bastament. Però, aquest pronòstic fatalista d’Unamuno es va començar a esquerdar amb el cicle que ha acabat donant lloc al procés sobiranista, i que podem iniciar amb les consultes populars, amb el tret de sortida a Arenys de Munt, i la manifestació del 10-J arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va esdevenir irreversible arran de la gran manifestació de l’11 de Setembre de 2012. A partir de la marxa independentista de la Diada, la política catalana ha emprès una girada decisiva, que no ha perdut pistonada pel que fa a mobilització col•lectiva –com es va poder veure a la Via Catalana de l’any passat– però, sobretot, pel que fa a decisions i determinacions polítiques. Enguany se’ns commina a apuntar-nos a la V organitzada per Òmnium i l’ANC i que s’allargarà a través de la Gran Via i la Diagonal, amb vèrtex a Plaça de les Glòries Catalanes. És provable que després de tants happenings, marxes, cadenes, vies, mosaics, estelades humanes, enceses d’espelmes, desplegaments de lones, actuacions i manifestacions sovint excessives, amb un deix xaró i només destinades a aquesta nafra de l’infantilisme, de l’ofec estètic en la qual burxava Unamuno, hi hagi qui n’estigui cansat. Esgotat. Qui pensi que ja n’hi ha prou i que vagin fent sense ell fins al dia de la consulta. Jo mateix tinc moltes ganes de passar-me la Diada Nacional a la platja, com es fa als països normals. Però, perquè no ens recordin una vegada i una altra l’advertència de Don Miguel, hem de fer un petit esforç. Un darrer. Un de decisiu. Perquè hem d’aconseguir rebatre l’escriptor i demostrar que ja ens hem fet grans, que ja no som com nens, que l’estètica no ens ofega ni ens embafa, sinó que hem aprés a canalitzar-la en la política, en la construcció, en la noblesa. “Perquè això no és un montón, senyor Maura (O senyor Rajoy, o senyor Pedro Sánchez, o senyora Rosa Díez o qui sigui), amb la companyia, això és un alçament….”. http://www.elsingular.cat/cat/notice...ica_102520.php

[Gamper]

Si véns amb mi "Hem entès que la política, si no s'exerceix amb coresponsabilitat ciutadana, no és política" Odei A.-Etxearte Si Espanya fos com el Regne Unit, si Mariano Rajoy fos com David Cameron, potser ara podríeu argumentar que no voleu que marxem perquè aquests segles d'història compartida també han tingut alguna llum. Podríeu entonar un mea culpa matisat, treure del calaix l'àlbum de fotos més sentimental i assegurar-nos que ara és segur que sí, que canviareu, i que corregireu això o allò altre, com fan les parelles en el crepuscle, abans de l'adéu definitiu. I llavors els independentistes ens ho podrem creure o no, i potser algun federalista idealista votarà com vosaltres. Si més no, alguns autonomistes no haurien de fer el ridícul al bar amb un “mira qué pone en tu DNI”, repetir fins a la sacietat que no podem votar perquè és il·legal o directament haver de callar per la vergonya de no tenir arguments sòlids amb què defensar la unitat de l'Estat espanyol. És pobre haver d'al·legar que Catalunya ha de romandre callada perquè la Constitució no permet la consulta, sentir que comparen l'independentisme amb la violència de gènere, saber que amb les amenaces no es va mai enlloc perquè tenen el do de la repulsió i potencien l'efecte contrari, encara que parlin de l'expulsió de la Unió Europea o de l'apocalipsi final. Els partits espanyols tacats de corrupció aprofiten l'evasió fiscal de l'expresident Jordi Pujol per carregar contra els catalans, com la veïna que critica la del primer segona perquè sempre li goteja la bossa de la brossa quan el seu gos orina al portal. Jo també estaria farta de sentir dirigents del PP i Ciutadans denunciant que no tenen ressò als mitjans de comunicació públics des dels micròfons dels mitjans de comunicació públics. Si Madrid tolerés la consulta, almenys podríeu votar que no en igualtat de condicions amb la resta, sense sentir que són els vostres els que carreguen el pes de la prohibició, els que limiten la democràcia a un fals estat de dret. De corruptes, mentiders i interessats, el món n'és ple. Però en aquest petit país ha estat el carrer el que ha forçat una revolució pacífica cap a la independència. Els partits, dividits entre la convicció i l'instint de supervivència, s'hi han hagut d'adaptar o estan en procés de fer-ho. És clar que tenim intolerants (n'hi ha que es prenen com una ofensa l'essencial crítica constructiva), activistes amb massa dificultats per dir les coses pel seu nom, i individus que es creuen repartidors de carnets de catalanitat. També podem dir que la resta som majoria i que en aquest minúscul racó de món hem entès que la política, si no s'exerceix amb coresponsabilitat ciutadana, no és política. Tenim un projecte de futur, l'esperança per trencar amb les servituds i els errors sistèmics del passat, l'oportunitat per construir un estat radicalment democràtic des dels fonaments fins a la teulada. Tenim l'ímpetu per batallar contra la injustícia social i per garantir, aquest cop sí, tots els drets vulnerats; la dignitat de la nostra llengua menystinguda; la determinació de trencar amb el els reductes del totalitarisme, el franquisme social que el govern espanyol encara tolera i fins i tot promou. Avancem amb totes les incerteses i la grandesa del que s'arrisca contra el que prohibeix. Ens faltes tu. http://www.elsingular.cat/cat/notice..._mi_102503.php

[Gamper]

TOTS SOM SEDICIOSOS
*
L’anomenat “sindicat” “Manos Limpias” ha anunciat que dimarts que ve presentarà una demanda contra na Carme Forcadell, per*haver incorregut en el delicte de “provocació a la sedició” en liderar la societat civil cap a la independència de Catalunya, segons ha avançat *el secretari general de “Manos Limpias”, Miguel Bernad, a Catalunya Ràdio. “Manos Limpias” preveu querellar-se també contra el president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, després que s’aprovi la nova llei catalana de consultes i que se signi el decret de convocatòria de la consulta, en base a un delicte de prevaricació i desobediència a les resolucions judicials. Prèviament, segons Bernad, compten amb que sigui l’Advocacia de l’Estat que impugni la llei de consultes per la via contenciosa i la porti davant el Tribunal Constitucional.

El delicte de sedició està recollit en els articles 544 i 545 del Codi Penal Espanyol. Hi diu, textualment (i el deixo en la llengua original, no perdré ni un segon en traduir-ho):

“Artículo 544

Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales.

Artículo 545

Los que hubieren inducido, sostenido o dirigido la sedición o aparecieren en ella como sus principales autores, serán castigados con la pena de prisión de ocho a diez años, y con la de diez a quince años, si fueran personas constituidas en autoridad. En ambos casos se impondrá, además, la inhabilitación absoluta por el mismo tiempo.
2. Fuera de estos casos, se impondrá la pena de cuatro a ocho años de prisión, y la de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de cuatro a ocho años.”
*

I bé, doncs, com que una servidora està disposada a “alçar-se públicament” i, tot fent cua a la mesa electoral del meu poble, se suposa que ho faré de manera “tumultuosa” al menys segons el parer de les competents i sempre amatents autoritats espanyoles, ja que serem una multitud i un tumulto és això, un alboroto producido por una multitud, segons el diccionari de la Real Academia Española,* bé, doncs, com deia, a partir d’ara mateix em declaro sediciosa, i suposo que, com milions de catalans, podem començar a dir que TOTS SOM SEDICIOSOS.

El 9N votarem.

http://blocs.mesvilaweb.cat/solbalaguer/?p=267535

[Gamper]

El president, amenaçat

Se n'ha anat parlant i és una sospita generalitzada, però ahir, de nou, Luis Maria Ansón, a El Mundo, repetia que els serveis secrets espanyols i el CNI investiguen el president Mas. La raó, òbviament, és la voluntat de convocar la consulta sobre la independència de Catalunya. I l'objectiu, encara més òbviament, que s'arrugui i 'replegue las velas de su barco secesionista. Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones'. Si algú coneix les clavegueres de l'estat, és el senyor Ansón. És un hàbitat on es troba bé. Cal donar, doncs, tot el crèdit a les seves paraules.

El nostre president, democràticament escollit, que ha actuat amb escrupolositat democràtica, que compleix el manament del parlament --i del poble que el va escollir--, és, a hores d'ara, investigat per l'estat impropi amb una finalitat política.
És intolerable que a l'estat en què de moment vivim s'investiguin ciutadans per motius polítics. Parlen molt de legalitats, però caldria recordar-los que se suposa que Espanya és un estat de dret. Si la màxima institució del país és investigada per motius polítics, no cal ser gaire agosarat per a imaginar-se fins on poden arribar. La nostra llibertat és amenaçada.

El fet és gravíssim i caldria que no només el govern català el denunciés a les màximes instàncies internacionals. Els nostres eurodiputats a Estrasburg i els diputats catalans a Madrid tenen l'obligació de denunciar-lo. El senyor Duran i Lleida, que té un seient a la Comissió de Secrets Oficials del congrés espanyol (on la presència del senyor Alfred Bosch ha estat vetada), hauria de demanar amb urgència la convocatòria.

Qui pot voler viure en un estat espia?

http://m.vilaweb.cat/opinio_contunde...-amenacat.html

[Gamper]

La crisi canària. Per què ens interessa?

El govern de les Canàries ha entrat en un conflicte seriós amb el govern espanyol. L'anunci de prospeccions petrolieres a la costa, prop de les illes, ha posat en peu de guerra una bona part de la població. El govern canari ha amenaçat, fins i tot, de trencar les relacions amb Espanya i ha anunciat que convocarà un referèndum sobre aquestes prospeccions. El parlament es reunirà al setembre i la idea és de fer-lo al novembre. Coincidirà, doncs, amb la consulta del 9-N.

Per a fer aquest referèndum, el govern canari també haurà de demanar permís al govern espanyol. Això ha fet que alguns es preocupen pensant que Rajoy pot permetre'l. Autoritzar el referèndum de les Canàries i prohibir el de Catalunya reforçaria la tesi que el problema és el tema, no la via.

Però el problema no és tan senzill. Es podria llegir al revés, convertint el no en la imposició política que és. I, en tot cas, el referèndum canari és un gran problema per a l'estat espanyol. Per al PP, perquè l'impulsor de les prospeccions és el dirigent canari del seu partit i ministre a Madrid. Però, per a l'estat en general, també, perquè la zona és explosiva. Les Canàries encara es consideren oficialment una colònia a l'OUA, el Marroc també ha començat a fer extraccions a la zona, la frontera entre el Marroc i Espanya --la marítima-- no s'ha definit de manera oficial i el problema del Sàhara surt per tot arreu.

Si els nacionalistes canaris --i el president Rivero és un home pròxim a Artur Mas-- aprofiten aquesta crisi per a obrir una escletxa a l'estat, això crec que només ens pot afavorir. Perquè Espanya no podrà aguantar dues crisis simultànies i perquè, si això passa, l'opinió internacional encara s'haurà de demanar més si el problema no és, en realitat, Madrid. Vull dir les famílies que manen a Madrid.

http://m.vilaweb.cat/editorial/42078...interessa.html

[Gamper]

Maria Antònia Font: 'Desobeirem a porta tancada, com els últims anys del franquisme'

Entrevista a la portaveu del sindicat STEI sobre l'inici del curs escolar a les Illes, marcat pel decret TIL

El curs escolar és a punt de començar i a les Illes serà marcat pel Decret de tractament integrat de llengües (TIL) aprovat pel govern de José Ramón Bauzá. S'hauria d'aplicar a partir del setembre, però una bona part de la comunitat educativa s'hi oposa. M. Antònia Font, portaveu del sindicat*STEI, explica en aquesta entrevista que 'molts claustres han votat que no al projecte TIL' i recorda que són els òrgans col·legiats de les escoles els encarregats d'aprovar els projectes educatius. Font explica que, durant el curs, els professors hauran de 'fer front a tot el que hi hagi d'antipedagògic en el que ens imposi la conselleria' i, alhora, 'mantenir la il·lusió'. Les mobilitzacions que reclamen diàleg amb el govern de Bauzá sobre la qüestió educativa van marcar el curs passat i continuaran aquest curs. Defensa que l'oposició s'ha de fer 'des de la unitat de la comunitat educativa'.
—Com es presenta el nou curs?
—Amb un doble sentit. D'una banda, segurament durant aquest curs continuarà el caos que han creat la conselleria i el govern de José Ramón Bauzá dins el sistema educatiu de les Illes Balears. D'una altra banda, tenim l'esperança que aquest sigui l'últim curs que ens trobem amb un govern que no és capaç de negociar ni consensuar les polítiques educatives que s'han d'aplicar.
—Hi ha una bona part dels claustres de les escoles de les Illes* que no han aprovat el decret del TIL.
—Hi ha un tant per cent considerable dels claustres que han fet els seus projectes d'acord amb la normativa que legisla el decret TIL, és a dir, que els han fet d'acord amb la norma, però n'hi ha hagut molts que han votat que no al projecte TIL perquè pedagògicament no és coherent ni amb els projectes educatius dels centres ni amb els principis pedagògics que donen coherència a l'educació. Els claustres, per llei orgànica, som responsables de dir sí o no als projectes pedagògics que s'apliquen als centres i hem exercit aquest dret, d'un òrgan col·legiat que fa una votació segons la seva opinió. En aquesta situació, l'única cosa que pot fer l'administració és acceptar aquesta votació democràtica.
—Com és que el TIL s'ha d'aplicar igualment, malgrat que els claustres no hi estiguin d'acord?
—Si el claustre diu que no al projecte, no es pot aplicar. Però com que les ordres estrictes del president del govern són de dictar unes normes i ja està, la conselleria ha fet una resolució per dir que s'ha d'aplicar igualment als centres que hi han votat en contra, perquè ho diuen ells. El govern actua contra la llei i els sindicats ho han recorregut. D'una altra banda, el nostre sindicat [STEI], a principi de juny, va demanar una suspensió cautelar de l'aplicació del TIL. L'any passat ja ho vam aconseguir i esperem que també es pugui fer ara. El nostre sindicat pretén actuar per totes les vies possibles: mobilitzem del professorat, mirem que la societat civil prengui consciència dels problemes que es viuen a les Illes i fem servir la via jurídica.
—Quines accions concretes prepareu de cara al curs vinent?
—Les accions que s'hagin de fer han de ser des de tota la comunitat educativa. Segons la nostra opinió, com a sindicat STEI, això és el que garanteix la possibilitat d'èxit. És des de la unitat d'acció de pares, mares, sindicats i l'Assemblea de Docents*que l'any passat es va aconseguir una mobilització molt important que va donar lloc a una gran manifestació el 29 de setembre, on també hi havia l'Obra Cultural Balear. És des de la unitat d'acció que podem establir un calendari de mobilitzacions que es proposarà a l'assemblea del dia 29 d'agost.
—Teniu alguna proposta prevista per a presentar a l'assemblea?
—De moment volem fer un dia de vaga a l'inici del curs, però encara no és una proposta compartida ni consensuada.
—Si les vies que feu servir per a frenar l'aplicació del TIL no funcionen, què passarà als centres?
—Que hi haurà més fracàs escolar de l'alumnat. És per això que diem que és un caos, perquè cap centre no l'aplicarà de la mateixa manera. Uns faran veure que s'aplica, però no l'aplicaran realment. Això pertorbarà el funcionament normal*dels centres i impedirà que es puguin fer uns altres projectes d'innovació pels quals es necessita la col·laboració i la il·lusió de tothom. Durant aquest curs, el professorat haurà de fer front a tot el que hi hagi d'antipedagògic en el que ens imposi la conselleria i, mentrestant, mantenir la il·lusió i el rigor acadèmic que els alumnes necessiten dins les aules. Això és un doble esforç.
—Proposareu una estratègia de desobediència?
—Sí, a porta tancada, com els últims anys del franquisme, en què fèiem ensenyament en català i cada mestre intentava fer allò que li semblava millor per als seus alumnes. I també hi ha una via de resistir en la democràcia interna dels centres. Això vol dir que ha de ser un acord de claustre o del consell escolar el que dugui endavant un projecte; no pot ser una decisió de la conselleria o de la direcció dels centres. Si els directors dels centres tenen una acord de claustre que diu que les decisions es prenen per acord de claustre o de consell escolar, això és la democràcia interna dels centres. Això serà així mentre duri aquest curs. Ens queda un any de PP de José Ramón Bauzá. Podria haver-hi un altre PP, que no fos espanyolista radical i excloent. I aquest altre PP tindria un consens en temes de llengua o d'educació i un tarannà diferent.
—De què va servir la vaga de fam de Jaume Sastre?
—La vaga de fam va voler ser un toc d'atenció per a acabar el curs. I només demanava al govern diàleg i negociació amb els comitès de vaga dels sindicats i de l'Assemblea de Docents. De fet, ja hi havia hagut una primera negociació. Durant aquest primer trimestre, nosaltres continuem demanant negociació perquè és el que volen els docents de totes les illes, no només de Mallorca. A l'última assemblea es va veure que, deixant de banda el TIL, es podien negociar totes unes altres qüestions de millora, perquè amb el TIL no hi haurà consens. I el que ha de quedar clar és que no tan sols la vaga de fam d'en Jaume Sastre demanava diàleg, sinó que a Mallorca també es van fer concentracions de silenci per demanar negociació. En vam fer una que deia 'Callarem fins que ens escolteu', que és una cosa que fem molts mestres: mentre els alumnes parlen, nosaltres no diem res.
—A comunitat educativa se us ha ajuntat la LOMCE i el TIL. Com se sobreviu després de tants atacs?
—Amb intel·ligència i aferrant-nos a la coherència pedagògica. I sobreviurem com ho hem fet fins ara, perquè hi ha hagut moments de la història que hem superat amb pitjors governants que aquests. Ara, en una democràcia no havíem viscut mai uns dictadors; però resistirem tant com faci falta, amb la complicitat de tota la comunitat educativa i el suport de la societat civil. Ens queden nou mesos de sobreviure. Intentarem, dins les aules, sobreviure com ho fèiem el temps del franquisme. I organitzarem la resistència des de la unitat d'acció.
—La situació de l'educació podrà canviar sense un canvi de govern a les Illes?
—Negociar i consensuar un model amb aquests polítics no ha estat possible. I allò que ens fa mirar cap als polítics són ells mateixos. Nosaltres ens veiem obligats a mirar cap als governants que estructuren una política educativa que no és la que volem.
—Quina alternativa hi ha?
—Ara la coalició MÉS reuneix totes les forces nacionalistes i d'esquerres, unes forces que han fet costat al moviment educatiu. Formen la coalició el PSM, Iniciativa Verds i Esquerra Republicana. Hi ha una esperança d'un canvi polític. També hi ha Esquerra Unida, per una banda, i el PI (Proposta per les Illes), per una altra.
—I aquestes alternatives poden tenir prou força per a ser una majoria a les Illes?
—Sí, perquè a les últimes eleccions europees el PP ha baixat moltíssim; ha tingut el pitjor resultat a les illes. I el PSOE també ha baixat. S'ha trencat un poc el bipartidisme. Esquerra Republicana ha pujat molt, i també Esquerra Unida.*
—Com veieu la irrupció en la política de formacions com Podem?
—A les eleccions europees han entrat a les Illes i han tret vots. El fet que no tinguin la qüestió de la llengua gaire clara trobem que és un problema. Els partits polítics d'esquerres han de recollir totes les lluites legítimes, i crec que la lluita per una identitat, una nació, una llengua i una cultura, democràtica, d'esquerres i amb inclusió social, són uns eixos irrenunciables per a qualsevol partit.

Autor/s: Núria Ventura

http://m.vilaweb.cat/noticia/4207899...ranquisme.html

[Gamper]

Stegmann: «Madrid es queda els diners dels lectorats de català a Alemanya»

El catalanòfil alemany critica la reducció dels estudis de llengua catalana per la política del govern espanyol

Presenta el llibre autobiogràfic 'Ambaixador de Catalunya a Alemanya'


El catalanòfil alemany Til Stegmann Foto: JP/ND

Til Stegmann (Barcelona, 1941), catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquesta universitat, és un catalanòfil convençut des que el 1969 va retornar a la ciutat on va néixer i viure fins els 10 anys per descobrir el que havia ignorat durant la infantesa, que a Catalunya es parla català, ja que el fill del director del Col·legi Alemany de Barcelona va créixer en un ambient on només es parlava castellà i alemany.

Ara Stegmann recull la seva llarga trajectòria en defensa de la llengua catalana i en la promoció de la realitat nacional de Catalunya a Alemanya al llibre 'Ambaixador de Catalunya a Alemanya' (Pagès Editors, 2014), una obra en la qual el nucli del llibre és "la projecció de la cultura catalana a Alemanya" i que ha presentat a Prada (Conflent) en el marc de la 46a edició de la Universitat Catalana d'Estiu.

Presència de Catalunya als mitjans alemanys

L'autor, fundador de la biblioteca amb més fons bibliogràfic en català fora de Catalunya, recorda que va poder engruixir-la gràcies a la fira del llibre de Frankfurt, on va arribar "a un acord amb els editors", gràcies al qual li regalaven exemplars de les obres que duien a la ciutat alemanya. D'aquesta manera, la biblioteca compta ja amb 35.000 volums.

Coneixedor del procés sobiranista català, Stegmann ha centrat la seva acció com a activista en aconseguir que a Alemanya "distingeixin els catalans dels espanyols", i en aquest sentit afirma que la realitat catalana cada cop és més coneguda allà. "Abans Catalunya apareixia als mitjans alemanys un cop al mes i ara surt deu vegades la setmana", apunta, per afegir que la postura dels polítics alemanys davant la possible independència encara és "refractària", principalment per fet que els corresponsals alemanys "estan a Madrid i difonen la visió d'allà", un punt de vista que intenta contrarestar "la territorial de l'ANC a Alemanya".

Reducció dels lectorats

Per això mateix és molt crític amb l'actual situació, ja que els lectorats -professors- de català a les universitats alemanyes, "han passat de 33 a 26" -una xifra que de fet, és superior als estudis universitaris en català a l'Estat espanyol fora de l'àmbit lingüístic català-. La raó de la reducció, per Stigmann, s'ha de buscar en els diners que es queda l'Estat espanyol, "que treu diners a la Generalitat per fer projecció exterior a base de lectorats, perquè a Madrid es queden els diners que haurien de servir per pagar aquests lectorats", amb una actitud amb la qual "directament fan mal als estudis de català a les universitats alemanyes".

Pel que fa a la consulta del 9N, Stegmann considera que "és una decisió democràtica que s'ha d'acceptar", i que per tant, "la cultura democràtica europea l'acceptarà", al temps que descarta cap efecte dominó a Alemanya arran de la independència de Catalunya. "Si Baviera o Baden-Württemberg tenen alguna queixa, es parla amb els altres lander i se soluciona, perquè entra dins de les possibilitats constitucionals", assegura, mentre que a Espanya "no existeix una tolerància que accepti el diferencial de Catalunya i això és negar un comportament bàsic per a la convivència de les comunitats humanes".

http://www.naciodigital.cat/noticia/...atala/alemanya