El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[caculete]

¿Quieres decir que en un país serio el nieto de Mensi debería esconderse cuando le pregunten por las hormonas y las evasiones fiscales de su abuelo?.

[caculete]

De risa: vea los efectos de “la immersió” en Quico Homs

El mismo conseller de Presidencia, licenciado en Derecho, las pasa canutas para hablar en castellano.

La Generalitat impone el catalán a todos los alumnos, aunque su lengua materna sea la del 51% de los catalanes: el castellano, y ello impida alcanzar sus objetivos académicos a los alumnos menos dotados para los idiomas.

Dice Quico Homs que “los alumnos cuentan con un nivel suficiente de catalán y castellano“. Vean el vídeo y comprueben que es mentira.

[Gamper]

Com més curt ens lliguin, més perill tindran*08.10.2015 02:00Pere Cardús Cardellach

Deia Aristòtil que el pitjor efecte de les lleis dolentes és que contribueixen a formar homes, pitjors que aquestes lleis, encarregats d’executar-les. Si no pensava en Rajoy i tota la trepa de governants i magistrats espanyols encarregats d’obeir i fer complir la constitució, poc li devia faltar. De bona fe, alguns havíem arribat a pensar que Espanya havia dedicat els últims quaranta anys a construir una democràcia i ens hem adonat que els ha dedicats a construir un estat. Ja fa uns quants anys que ens n’hem adonat, d’això. Però la constatació més gran de totes ha arribat quan s’ha produït aquest fet tan esgarrifós: han encausat i jutjaran un president per haver posat urnes amb el propòsit que els ciutadans expressessin una opinió.

Abocats com estem al frec a frec diari, potser no ens hem adonat com n’és de greu, aquest encausament del president Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. I potser per aquesta frenesia que acompanya el procés no hem fet l’exercici de comptar quins polítics han expressat un rebuig enèrgic al processament judicial i quins han callat vergonyosament. Ho dic amb la contundència que ho penso: no crec que cap dels qui han callat pugui ser considerat demòcrata. Perquè ser demòcrata és defensar els valors del vot, de la paraula i de l’exercici de la lliure decisió sempre, encara que un fet concret vagi contra els teus objectius, desigs o esperances.

Amb la tristesa de descobrir que al nostre paisatge polític hi ha menys demòcrates que no ens pensàvem, hem de decidir com continuem avançant. I per fer-ho cal ser conscients de la jugada de l’adversari. I la jugada és doble: d’una banda, la promesa d’una Espanya diferent; d’una altra, l’asfíxia calculada, premeditada i sistemàtica. Projecció d’una esperança de canvi i esforç constant d’anihilació. Pastanaga i bastó. Un clàssic. No era Cánovas del Castillo, promotor de la constitució espanyola del 1876, qui va dir que tan sols hi havia dues maneres de governar els pobles: per la força o per la farsa? Per desgràcia, ha tingut bons seguidors.

Nosaltres hem decidit, tanmateix, de fer cas d’aquell consell del grec Anaxàgores que diu: ‘Si m’enganyes un cop, la culpa és teva; i si m’enganyes dos cops, la culpa és meva.’ Hem decidit de no tornar a caure en el parany de la política i la història espanyoles. Bé, potser hi ha un 11% dels que van votar el 27-S que encara no han llegit Anaxàgores. Però aviat el llegiran.

I nosaltres què hem de fer d’ara endavant? Primer de tot, eixir d’aquest compàs d’espera que ha obert el resultat del 27-S. No tinc cap dubte que uns i altres trobaran la millor manera de sortir-ne, com ja han fet amb tots els esculls que hem trobat pel camí. Una mostra d’aquesta capacitat de sortir-se’n ha estat el silenci que s’han imposat tots plegats des de divendres. Escoltarem amb atenció la proposta que faci aquest vespre la CUP. Seguirem amb esperança els passos*que prengui Junts pel Sí.

Una vegada superada la situació actual, els passos següents seran decisius per a l’avenç a bon ritme de tot allò que vindrà. No ens vam cansar de repetir que això que vindria després del 27-S seria més dur que tot allò que havíem passat. L’encausament de Mas amb voluntat d’inhabilitació n’és un primer exemple. I l’anunci de suspensions cautelars pel Tribunal Constitucional d’algunes lleis i decrets de fort caràcter social és un avís que no pot passar-nos per alt. L’estat espanyol desplega tots els tentacles que té per aturar allò que alguns creiem que és inevitable.

No crec que els freni res. Però hi ha una cosa que els cervells de l’estratègia espanyola també haurien de calcular. Si en la repressió de la voluntat de llibertat dels catalans en fan un gra massa, poden fer miques la seva estratègia de pastanaga i bastó. Aprofitant que demà és el Nou d’Octubre i que el País Valencià avança decidit, en tindrien prou d’escoltar la veu del poeta de Burjassot: ‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.’ O, si ho volen fer més passador i els fa mandra de llegir, poden escoltar una cançó que ja és himne i avisa: ‘Quant més curt ens lliguen, més perill tindran.’

Pere Cardús*(@perecardus), periodista

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...erill-tindran/

[guevofrito]

junts pel si negociando con este crack
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/ret...video/4950651/
crispetes

[pacopina]

asesor de Hugo Chavez jajjajjajajja

[pacopina]

y pastelero jajajjajjajajja

[Gamper]

El fals problema «territorial»

«Parlem de factors prou sòlids com perquè ningú no continuï pensant en l’independentisme minoritari, a cops romàntic o prepolític de temps enrere»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 08/10/2015 a les 00:01h
5 comentaris





De fet, no som pocs els que mai no hem pensat en Espanya com una solució als nostres problemes, sinó com el primer d’aquests. La batalla de les paraules és molt important i, a força d’anar-les repetint, s’acaben instal·lant al cervell de la gent i la mentida esdevé veritat, el dubte certesa i la insinuació es converteix en dogma. És el que continua passant, ara mateix, després de la inqüestionable majoria parlamentària de signe independentista, obtinguda a Catalunya el 27 de setembre.

La premsa espanyola i, curiosament, també la basca, es refereix un cop i un altre a allò que anomenen la qüestió territorial o el problema territorial. En realitat, el debat sobre el falsament anomenat model territorial és més viu que mai. I és així perquè no es tracta d’una qüestió purament tècnica –de quina manera s’ordena el territori en un espai geogràfic determinat, de forma que aquesta planificació hi sigui respectuosa amb l’entorn, la natura, la flora, la fauna, etc- talment com si es tractés d’un tema purament ecològic o conservacionista.

L’eufemisme model territorial acull, amaga o desdibuixa, segons la intensitat de la intencionalitat ideològica de qui n’empra l’expressió, una realitat que no té res a veure amb la geografia, l’enginyeria tècnica o la planificació territorial i sí, contràriament, amb la política: la realitat o composició plurinacional de l’estat espanyol actual. Plurinacional, és a dir, també pluricultural i plurilingüístic. “En España existe un estado y hay varias naciones”, va afirmar ja fa un segle l’escriptor monover José Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, en un article al diari espanyol ABC. Però cent anys no semblen ser gaires per a prendre’s seriosament l’afirmació del prosista valencià, ni tan sols per a proposar-se anar una mica més enllà de les tres primeres lletres de l’alfabet, pel que fa a la comprensió i acceptació de la realitat plurinacional de l’estat.

L’eclosió del moviment independentista a Catalunya i la seva diversificació ideològica democràtica, des de la dreta fins a l’esquerra antisistema, comprèn tot l’arc parlamentari, de progressista a conservador. Però hi ha encara més: d’una banda, el seu eixamplament cap a tots els sectors de la societat catalana, de l’altra la incorporació a la idea independentista de ciutadans de les diverses onades migratòries arribades al país, al llarg de les darreres dècades, procedents dels més variats orígens geogràfics, nacionals, culturals, religiosos i lingüístics. Parlem de factors prou sòlids com perquè ningú no continuï pensant en l’independentisme minoritari, a cops romàntic o prepolític de temps enrere, sinó de quelcom de nou, mereixedor d’anàlisis acurades i no el fotimer habitual de tòpics, com ara les desqualificacions de la mena sectors radicals, si no és que la radicalitat pugui abastar milions de persones de tota edat i condició i a tota una majoria parlamentària, guanyada netament a les urnes. Amb una simple passejada per qualsevol ciutat o poble del Principat n’hi ha prou per adonar-se de la vitalitat, actualitat i importància de l’independentisme català, expressat, de forma espontània, amb milers de banderes estelades que ciutadans anònims exhibeixen a balcons i finestres i fan voleiar per terrats. I que tornen a substituir, pacientment, quan la força persistent de tots els vents les ha malmeses. Catalunya ha canviat, però Espanya continua negant la realitat, menyspreant les evidències, ignorant els sentiments de la gent. Espanya continua fent com sempre, immutable, contrària a reconèixer la diversitat i a valorar-la positivament. Per aquest camí, poden acabar passant d’un territori “donde nunca se ponía el sol”, a un altre de tan minúscul que feina rai perquè hi arribi a sortir.





http://www.naciodigital.cat/opinio/1...ma/territorial

[Gamper]

No ens alimenten les molles09.10.2015 02:00

Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré*lo*que me done la gana!*Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.

Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.

Però alerta.

Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.

Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.

El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...en-les-molles/

[Gamper]

La Constitució irreformable i el referèndum impossible

«Distreure's del mandat clar que les urnes han donat a la majoria parlamentària seria incomplir un compromís amb l'electorat»

Carles Mundó | 09/10/2015 a les 00:03h
1 comentari





El 27-S ha donat una victòria històrica de l'independentisme a Catalunya. Amb una participació de rècord i després de la campanya de la por que ha mobilitzat tots els poders de l'Estat, dos milions de vots, el 48% del total, han conformat un majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya i un futur govern independentista amb un mandat molt clar: posar en marxa les estructures per fer la desconnexió amb Espanya i constituir-se en un nou Estat independent.

Davant d'aquest compromís electoral avalat per la ciutadania, per distreure l'atenció, alguns han recuperat solucions impossibles com la reforma de la Constitució o el referèndum acordat amb l'Estat. Cap demòcrata pot defugir que la solució més idònia per saber què volen els ciutadans de Catalunya és votar, i així ho hem fet el 27-S, però cap demòcrata pot resignar-se a acceptar com a vàlides solucions màgiques que no tenen calendari i que segurament no arribaran mai.

La reforma de la Constitució espanyola per donar resposta a la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya és inviable. A Espanya no hi ha consens polític ni social per assumir una veritable transformació de l'Estat. Calen, entre altres exigències, el vot a favor dos terços del Congrés (234 diputats de 350) i un referèndum a tot l'Estat. És un fet que en l’horitzó polític present i futur, l'únic consens possible on es poden trobar els grans partits espanyols és per recentralitzar i uniformitzar encara més l'Estat.

El referèndum acordat, a la manera com es va fer entre el govern britànic i l'escocès és pura fantasia a Espanya. N'hi ha prou de recordar que no s'ha reconegut ni tant sols la condició de nació. Els partits que tenen opcions de governar Espanya a partir del desembre, PP, PSOE i C's, neguen que Catalunya sigui una nació i només en el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia retallat es diu que nosaltres diem que som una nació, però sense cap valor jurídic.

Els discursos basats en esperar una oferta de l'Estat, en fiar-ho tot a un referèndum acordat que mai no es produirà o en confiar en reformar una Constitució que es va fer perquè fos irreformable són, com va dir-li Oriol Junqueras a Miquel Iceta aquest estiu, un conte de fades. Distreure's del mandat clar que les urnes han donat a la majoria parlamentària seria incomplir un compromís amb l'electorat i viure instal·lats permanentment en el dia de la marmota.

http://www.naciodigital.cat/opinio/1...dum/impossible

[Travis_Bickle]

Jejejejej que grande la CUP, poniendo nerviosos a los fachitas peperianos hasta el punto de aconsejar a Mas, como si fuera su hijo, que no se deje mangonear por los malotes antisistema