El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Heitinga]

reconozco que no conozco al tal... eh... ¿Puigdemont? ¿pero qué mierda de apellido es ese? ¿es que es sirio o algo así?

era difícil tras conocer a Mas o a Junqueras, pero al parecer hay más gente que vive perdida en su mundo multicolor

Puigdemont avisa a los no nacionalistas: “Los invasores serán expulsados de Cataluña”

http://okdiario.com/espana/cataluna/...na-libre-50952

nos vamos a divertir con este personajillo

[Gamper]

Jejeje queda claro que el problema, para el nazionalismo español, no era Mas ni nadie en concreto... el problema para esta gente es el independentismo, es algo que desbarata toda la mentira sobre la que está erigida el Estado Español descendiente del franquismo y todas las dictaduras y absolutismos a lo largo de los siglos.

Oido cocina, guevo.

[guevofrito]

Artur Mas: "la CUP no té tanta força per canviar un president de la Generalitat" (29/12/15)


parece que si la tenia

[Gamper]

La lliçó catalana

SUSO DE TORO
10/01/2016 19:05

Segueix-me

La societat catalana ja no se sorprèn amb cada nova volta de cargol: viu en la sorpresa des de fa cinc anys, i es queda atònita quan es mira al mirall. Aquella imatge impostada de tranquil·litat, aquell temps i aquell país no tornaran. Catalunya ja no és ni tornarà a ser mai la que era fa cinc anys, ni per a ella mateixa ni per als espanyols. La imatge de sentit comú, astúcia i mansuetud ha mudat a la de rebel·lia caòtica i audaç.

Els poders madrilenys, que van desencadenar irresponsablement fa uns anys una fúria inesperada, s’han quedat amb la boca oberta. No saben el que poden esperar-se d’aquests catalans, és obvi que són capaços de qualsevol cosa -fins i tot de coses que ni ells mateixos s’havien atrevit a somiar-. A hores d’ara, que ridículs els fingiments de la política i els mitjans espanyols: els que han demonitzat i menyspreat Mas tots aquests anys, els que abans ridiculitzaven la CUP però fa dos dies celebraven que no investís Mas, critiquen ara el seu suport a Puigdemont com si fossin votants defraudats. Un torrent de queixes i laments des de l’esquerra i des de la dreta espanyoles que revela com els cou aquest acord. Mostren la impotència i el desconcert d’una política que, davant la intrepidesa de la catalana, resulta, tota ella, “vella política”.

La societat catalana no està presa de la por, com ho està el conjunt de l’espanyola, atrapada en l’ansietat de “la unitat d’Espanya” amb el seu correlat de monarquia obligatòria i l’exèrcit de cua d’ull. I el que acaben de pactar aquestes dues candidatures pot semblar raonable o no, i es pot compartir els seus objectius o no, però la feina dels polítics és buscar solucions i sortides per aconseguir els seus objectius. I ho han fet. ¿La política espanyola serà capaç d’aprendre la lliçó? ¿Serà capaç de formar un govern progressista sobre aliances? ¿O quedarà atrapada en els límits imposats, les pors, les pressions? L’audàcia i l’ambició de la política catalana són un desafiament a la imaginació de l’espanyola, incapaç d’una alternativa que no siguin negatives.

La decisió de Junts pel Sí i la CUP retorna al sobiranisme la iniciativa política que havia perdut des que Podem va prometre que defensaria un referèndum. El moviment cívic i polític català s’aixeca sobre la reclamació del “dret a decidir”; l’acceptació d’un referèndum per part d’un partit estatal va prendre força a l’argument polític del sobiranisme, que es justifica en el fet que l’Estat i la política espanyola no reconeixen la ciutadania catalana. Impedir votar a una persona és negar-li un dret particular com a ciutadà, però negar-ho a tots els habitants d’un territori és una coacció a tot un país i crea un problema nacional. Que un partit amb direcció a Madrid prometés defensar aquest dret va debilitar el marc nacional català del problema i, de fet, el triomf electoral d’En Comú Podem va reinserir Catalunya, que semblava un espai polític independent i sobirà, dins dels paràmetres de la política espanyola.

Es comprenen les insistents crítiques a Mas, a la política de Convergència i a la corrupció dels Pujol, i les lloances a la coherència esquerrana de la CUP, perquè aquest procés de caràcter fonamentalment nacional s’atura en passar a un eix social o de classe que accepti l’actual marc estatal.

L’acord per investir un president és un triomf polític del sobiranisme perquè recupera el control del joc. Pot ser que la política espanyola ofereixi un referèndum o no, ja ho veurem, però no n’hi haurà prou que la ciutadania pugui acudir a les urnes un dia: l’empoderament de la societat catalana no té marxa enrere. M’és impossible imaginar una Catalunya com la de fa cinc anys, una comunitat autònoma espanyola i prou.

El sobiranisme no té prou base social per concloure el seu projecte, però sí que té base legal i, en aquest moment, iniciativa política per seguir conduint-lo. En algun moment hi haurà d’haver un diàleg i una negociació amb algun govern espanyol i s’establirà algun acord que reconegui alguna forma de sobirania política a Catalunya. I això és desitjable per a una societat catalana que mereix recollir algun fruit i no ha d’acabar frustrada i vençuda, però també per a una Espanya que no tindrà més remei que afrontar que està sotmesa a poders centralistes que utilitzen la seva por, la seva falta de sentit cívic, el seu nacionalisme paralitzant i la seva falta d’amor per la llibertat.

Algun dia els espanyols comprendran que “la unitat d’Espanya” no només és una presó de països sinó també un parany per a les aspiracions de justícia i llibertat.

http://m.ara.cat/opinio/llico-catala...502249773.html

---------------------------------------------------------------------

La lección catalana

SUSO DE TORO
01/10/2016 19:05

Sígueme

La sociedad catalana ya no se sorprende con cada nueva vuelta de tuerca: vive en la sorpresa desde hace cinco años, y se queda atónita cuando se mira en el espejo. Aquella imagen impostada de tranquilidad, aquel tiempo y aquel país no volverán. Cataluña ya no es ni volverá a ser nunca la que era hace cinco años, ni para ella misma ni para los españoles. La imagen de sentido común, astucia y mansedumbre ha mudado a la de rebeldía caótica y audaz.

Los poderes madrileños, que desencadenaron irresponsablemente hace unos años una furia inesperada, se han quedado con la boca abierta. No saben lo que pueden esperar de estos catalanes, es obvio que son capaces de cualquier cosa -incluso de cosas que ni ellos mismos se habían atrevido a somiar-. A estas alturas, que ridículos los fingimientos de la política y los medios españoles: los que han demonizado y despreciado Mas todos estos años, los que antes ridiculizaban la CUP pero hace dos días celebraban que no Invest Mas, critican ahora su apoyo a Puigdemont como si fueran votantes defraudados. Un torrente de quejas y lamentos desde la izquierda y desde la derecha españolas que revela cómo los cuece este acuerdo. Muestran la impotencia y el desconcierto de una política que, ante la intrepidez de la catalana, resulta, toda ella, "vieja política".

La sociedad catalana no está tomada del miedo, como lo está el conjunto de la española, atrapada en la ansiedad de "la unidad de España" con su correlato de monarquía obligatoria y el ejército el rabillo del ojo. Y lo que acaban de pactar estas dos candidaturas puede parecer razonable o no, y se puede compartir sus objetivos o no, pero el trabajo de los políticos es buscar soluciones y salidas para conseguir sus objetivos. Y lo han hecho. ¿La política española será capaz de aprender la lección? ¿Será capaz de formar un gobierno progresista sobre alianzas? ¿O quedará atrapada en los límites impuestos, los miedos, las presiones? La audacia y la ambición de la política catalana son un desafío a la imaginación de la española, incapaz de una alternativa que no sean negativas.

La decisión de Juntos el Sí y la CUP devuelve al soberanismo la iniciativa política que había perdido desde que Podemos prometió que defendería un referéndum. El movimiento cívico y político catalán se levanta sobre la reclamación del "derecho a decidir"; la aceptación de un referéndum por parte de un partido estatal tomó fuerza al argumento político del soberanismo, que se justifica en el hecho de que el Estado y la política española no reconocen la ciudadanía catalana. Impedir votar a una persona es negarle un derecho particular como ciudadano, pero negarlo a todos los habitantes de un territorio es una coacción a todo un país y crea un problema nacional. Que un partido con dirección a Madrid prometiera defender este derecho debilitó el marco nacional catalán del problema y, de hecho, el triunfo electoral de En Común Podemos va reinsertar Cataluña, que parecía un espacio político independiente y soberano, dentro de los parámetros de la política española.

Se comprenden las insistentes críticas a Mas, a la política de Convergencia ya la corrupción de los Pujol, y las alabanzas a la coherencia izquierdista de la CUP, para que este proceso de carácter fundamentalmente nacional detiene al pasar a un eje social o de clase que acepte el actual marco estatal.

El acuerdo para invertir un presidente es un triunfo político del soberanismo porque recupera el control del juego. Puede que la política española ofrezca un referéndum o no, ya lo veremos, pero no será suficiente que la ciudadanía pueda acudir a las urnas un día: el empoderamiento de la sociedad catalana no tiene marcha atrás. Me es imposible imaginar una Cataluña como la de hace cinco años, una comunidad autónoma española y basta.

El soberanismo no tiene suficiente base social para concluir su proyecto, pero sí tiene base legal y, en este momento, iniciativa política para seguir conduciéndolo. En algún momento tendrá que haber un diálogo y una negociación con algún gobierno español y se establecerá algún acuerdo que reconozca alguna forma de soberanía política en Cataluña. Y esto es deseable para una sociedad catalana que merece recoger algún fruto y no debe terminar frustrada y vencida, pero también para una España que no tendrá más remedio que afrontar que está sometida a poderes centralistas que utilizan su miedo, la su falta de sentido cívico, su nacionalismo paralizante y su falta de amor por la libertad.

Algún día los españoles comprenderán que "la unidad de España" no sólo es una prisión de países sino también una trampa para las aspiraciones de justicia y libertad.

[Gamper]

L'últim president de la Generalitat afronta la Història

"L'acord entre Junts pel Sí i la CUP és la materialització política d'una aspiració popular que ve de tres segles, la consecució pràctica del que quinze generacions de catalans han considerat una utopia per la què valia la pena lluitar"


per Salvador Cot 10 de Gener 2016 a les 22.21 h

Carles Puigdemont serà l'últim president de la Generalitat... O fracassarà. Aquest és l'objectiu -titànic- de la majoria que es va activar un diumenge a la nit al Parlament de Catalunya: Crear un nou estat a Europa Occidental, una república amb un cap d'estat democràtic que respongui, únicament, davant del poble català. L'acord entre Junts pel Sí i la CUP és la materialització política d'una aspiració popular que ve de tres segles, la consecució pràctica del que quinze generacions de catalans han considerat una utopia per la què valia la pena lluitar. Puigdemont farà Història o desapareixerà d'ella.


Per tot això, el president Puigdemont complirà amb alguns rituals per última vegada -serà nomenat pel rei d'Espanya, per exemple-, però amb la voluntat d'utilitzar aquesta legalitat per crear-ne una de nova, la que emanarà del Parlament de Catalunya. Puigdemont haurà de sortir-se'n amb el que no han afrontat els seus 129 antecessors, Mas inclòs.

I un apunt de justícia. Aquests dies hem vist com marxaven dos expresidents. Un, Artur Mas, amb el que potser és el major capital polític de la història d'aquest país. I l'altre, José Montilla, anant a buscar a Madrid un escó de senador. A aquestes dues imatges no s'hi pot afegir res.



http://www.mon.cat/cat/notices/2016/01/_156533.php

--------------------------------------

El último presidente de la Generalitat afronta la Historia

"Acuerdo entre Juntos el Sí y la CUP es la materialización política de una aspiración popular que viene de tres siglos, la consecución práctica de lo que quince generaciones de catalanes han considerado una utopía por la que valía la pena luchar"

por Salvador Cot 10 de Enero 2016 a las 22:21 h

Carles Puigdemont será el último presidente de la Generalitat ... O fracasará. Este es el objetivo -titànic- de la mayoría que se activó un domingo por la noche en el Parlamento de Cataluña: Crear un nuevo estado en Europa Occidental, una república con un jefe de estado democrático que responda únicamente ante el pueblo catalán. El acuerdo entre Juntos el Sí y la CUP es la materialización política de una aspiración popular que viene de tres siglos, la consecución práctica de lo que quince generaciones de catalanes han considerado una utopía por la que valía la pena luchar. Puigdemont hará Historia o desaparecerá de ella.

Por todo ello, el presidente Puigdemont cumplirá con algunos rituales por última vez -será nombrado por el rey de España, por ejemplo-, pero con la voluntad de utilizar esta legalidad para crear una nueva, la que emanará del Parlamento de Cataluña. Puigdemont deberá salir adelante con lo que no han afrontado sus 129 antecesores, Mas incluido.

Y un apunte de justicia. Estos días hemos visto cómo marchaban dos ex. Uno, Artur Mas, con lo que tal vez es el mayor capital político de la historia de este país. Y el otro, José Montilla, yendo a buscar en Madrid un escaño de senador. A estas dos imágenes no se puede añadir nada.

[Gamper]

Un discurs de futur i de compromís

Carles Puigdemont, investit des d'ahir al vespre com a cent trenta president de la Generalitat de Catalunya, va deixar ben clar des del primer moment el seu compromís total, i amb totes les conseqüències, amb el procés cap a la independència que marcarà aquesta legislatura excepcional. En un discurs clar, contundent i ple de coratge, Puigdemont no va dubtar primer de tot a demanar perdó als catalans per la manca d'acord entre els independentistes durant tres mesos, però de seguida es va comprometre amb fermesa i claredat meridiana a complir amb l'encàrrec rebut a les urnes el 27-S. En aquest sentit, Puigdemont es va mostrar com un independentista ferm per liderar una legislatura no pas de fireta, com la voldrien alguns, sinó amb la intenció seriosa de portar el país cap a la seva plena llibertat. Un camí per al qual el fins ara alcalde de Girona va reclamar, de manera encertada, la necessitat d'ampliar la majoria social independentista. Puigdemont va saber mostrar també perfil propi, malgrat les urgències que han marcat la seva candidatura i el poc temps que havia tingut per preparar el seu discurs i el programa de govern. Un programa, d'altra banda, molt condicionat pels acords de legislatura i pels necessaris compromisos assolits en l'àmbit social, sobretot.

L'oposició, d'altra banda, va voler treure transcendència i menystenir les intencions del nou president i del bloc independentista, en la repetició d'uns discursos, sovint en to amenaçador, ja molt vistos i que semblen obviar que hi ha una majoria de la cambra catalana, i no pas justa, que vol construir un nou estat. Una oposició també en fora de joc per un acord d'última hora entre Junts pel Sí i la CUP que ja no preveien que es produís.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...compromis.html

-------------------------------

Un discurso de futuro y de compromiso

Carles Puigdemont, investido desde anoche como ciento treinta presidente de la Generalidad de Cataluña, dejó bien claro desde el primer momento su compromiso total, y con todas las consecuencias, con el proceso hacia la independencia que marcará esta legislatura excepcional. En un discurso claro, contundente y lleno de coraje, Puigdemont no dudó ante todo a pedir perdón a los catalanes por la falta de acuerdo entre los independentistas durante tres meses, pero enseguida se comprometió con firmeza y claridad meridiana a cumplir con el encargo recibido en las urnas el 27-S. En este sentido, Puigdemont se mostró como un independentista firme para liderar una legislatura no de feria, como la quisieran algunos, sino con la intención seria de llevar el país hacia su plena libertad. Un camino para el que el hasta ahora alcalde de Girona reclamó, de manera acertada, la necesidad de ampliar la mayoría social independentista. Puigdemont supo mostrar también perfil propio, a pesar de las urgencias que han marcado su candidatura y el poco tiempo que había tenido para preparar su discurso y el programa de gobierno. Un programa, por otra parte, muy condicionado por los acuerdos de legislatura y los necesarios compromisos alcanzados en el ámbito social, sobre todo.

La oposición, por su parte, quiso quitar trascendencia y menospreciar las intenciones del nuevo presidente y del bloque independentista, en la repetición de unos discursos, a menudo en tono amenazador, ya muy vistos y que parecen obviar que hay una mayoría de la cámara catalana, y no justa, que quiere construir un nuevo estado. Una oposición también en fuera de juego por un acuerdo de última hora entre Juntos el Sí y la CUP que ya no preveían que se produjera.

[Gamper]

El rei no ens pot ni veure

CARLES CAPDEVILA11/01/2016 20:42

Segueix-me

FELIP VI VA DIR a la presidenta del Parlament Carme Forcadell que no la podia rebre, que li expliqués per escrit això que havíem investit un nou president. La resposta em sembla unes quantes coses, que poso per escrit perquè evidentment no goso demanar-li audiència.

1.*És un gest que no demostra ni cap voluntat de diàleg ni cap respecte per la legalitat, quan el seu discurs oficial és diàleg i llei.

2.*És despectiu amb el Parlament i amb tots els catalans als quals aquesta institució representa.

3.*És lleig perquè li fa vergonya fer-se una foto amb una presidenta elegida democràticament mentre a la família s’han fet fotos amb elefants morts i dictadors vius.

4.*És una provocació, perquè convida a rebre un tracte recíproc el dia que sigui ell el visitant.

5.*És partidista: se salta un protocol quan no li agrada el resultat de les eleccions, en un acte de poca elegància democràtica.

6.*És desagraït amb Girona, ciutat de la qual ha sigut príncep, i amb tot el que ha fet la Fundació Príncep de Girona per la seva figura, donat que el president que li volien presentar n’era justament l’alcalde.

7.*És agosarat, perquè si tens poca feina i és simbòlica, escaquejar-te’n qüestiona la justificació del lloc laboral i el cost per a l’empresa.

8.*És una promoció imprudent de la desconnexió entre Catalunya i Espanya: una tàctica sorprenent.

9.*És un acte d’arrogància impropi de qui el mateix dia té la germana asseguda a la banqueta d’acusats.

i 10.*És una frivolitat que donarà per fer uns quants gags, per mantenir una imatge superficial de la monarquia i per confirmar que continua allunyada de la realitat.

http://m.ara.cat/firmes/carles_capde...502849736.html

[Gamper]

La justícia, Hisenda i la Corona

ANTONI BASSAS11/01/2016 20:45

Segueix-me

CAS NÓOS: el fiscal defensa l’acusada, l’advocacia de l’Estat ha triat la Corona en comptes d’Hisenda, i tots dos s’emparen en la jurisprudència que va servir per salvar d’una condemna Emilio Botín. Això no és tot: l’advocada de l’Estat considera que en un delicte contra la Hisenda pública la perjudicada no és tota la societat sinó una administració concreta (olé, tu) perquè, per a la llei, Hisenda no som tots, que allò només va ser un eslògan. Tampoc és meravellós que el que acusi Cristina de Borbó sigui el mateix sindicat ultra que va denunciar Mas, l’ANC o els 33 jutges catalans. Per tot plegat, no és que el rei Felip VI no volgués fotos amb la presidenta Forcadell (que tampoc) sinó que, ahir, volia ser invisible. Tot d’un gran nivell.

http://m.ara.cat/firmes/antoni_bassa...502849737.html

[Gamper]

Quin aire de victòria…

Per: Vicent Partal

Dimecres 13.01.2016 02:00


Fa anys que, per qüestions protocol·làries, he d’assistir a la presa de possessió del president de la Generalitat de Catalunya. Mai, en les ocasions anteriors, no havia viscut al Saló Sant Jordi un ambient tan elèctric, tan carregat, tan feliç i tan segur alhora.
Hi havia el ministre Fernández Díaz amb la delegada Llanos de Luna i la seua gent –com ara uns pocs membres de les forces armades espanyoles–, aïllats en les seues cadires o relegats al darrere del tot, dempeus. Però no hi havia ningú de la judicatura –detall curiós. Es veien tensos, però sobretot incapaços de fer res. Jugant en camp contrari. Perquè eren envoltats, simbòlicament, d’un país sencer representat per gent de tota condició que sabia que les coses s’han de fer ben fetes i que està disposat a fer-les-hi. El 130è president va avisar que no deixaria que les coses es fessen de qualsevol manera. I ahir no s’hi van fer.
La promesa en va ser l’exemple clar. Simplement, ningú no pretenia provocar res, ningú no volia crispació de cap mena, però Catalunya afirmava amb dignitat allò que calia afirmar. I, fent-ho així, és molt difícil que et puguen buscar les pessigolles. El president Puigdemont va jurar lleialtat al poble, que és d’on emana la democràcia, i al parlament que representa aquest poble. No era qüestió de desobeir, sinó precisament d’obeir. No era qüestió de destruir, sinó exactament de construir.
Entre els assistents, somriures amples i francs quan la presidenta Forcadell va recitar la fórmula. El president Macià va instaurar una fórmula en l’inici d’una època, el president Tarradellas en l’inici d’una altra i ara ho ha fet el president Puigdemont. Amb seguretat, sense sobreactuar, amb una naturalitat que té aire de victòria. Perquè com atacaran allò que és inatacable? I com es revoltaran contra la bona educació i el saber fer? Potser per això Fernández Díaz remugava sol a la cadira i es va escapar ben aviat per l’escala lateral, sense ni acostar-se al pati dels Tarongers on tanta gent celebrava. On tanta gent celebrava la nova era d’un país que ja ha tingut 130 presidents.


(D’acord: quatre d’ells d’Amer…)



http://www.vilaweb.cat/noticies/quin-aire-de-victoria/

------------------------------------

Qué aire de victoria ...

Por: Vicent Partal
Miércoles 01/13/2016 02:00

Hace años que, por cuestiones protocolarias, debo asistir a la toma de posesión del presidente de la Generalidad de Cataluña. Además, en las ocasiones anteriores, no había vivido en el Salón Sant Jordi un ambiente tan eléctrico, tan cargado, tan feliz y tan seguro vez.

Estaba el ministro Fernández Díaz con la delegada Llanos de Luna y su gente -como unos pocos miembros de las fuerzas armadas españolas-, aislados en sus sillas o relegados detrás del todo, de pie. Pero no había nadie de la judicatura -detalle curioso. Se veían tensos, pero sobre todo incapaces de hacer nada. Jugando en campo contrario. Porque eran rodeados, simbólicamente, de un país entero representado por gente de toda condición que sabía que las cosas deben hacerse bien hechas y que está dispuesto a hacerlas allí. El 130º presidente avisó que no dejaría que las cosas se hicieran de cualquier manera. Y ayer no se hicieron.

La promesa fue el ejemplo claro. Simplemente, nadie pretendía provocar nada, nadie quería crispación de ningún tipo, pero Cataluña afirmaba con dignidad lo que había que afirmar. Y, haciéndolo así, es muy difícil que te puedan buscar las cosquillas. El presidente Puigdemont juró lealtad al pueblo, que es de donde emana la democracia, y el parlamento que representa este pueblo. No era cuestión de desobedecer, sino precisamente de obedecer. No era cuestión de destruir, sino exactamente de construir.

Entre los asistentes, sonrisas anchas y francos cuando la presidenta Forcadell recitó la fórmula. El presidente Macià instauró una fórmula en el inicio de una época, el presidente Tarradellas en el inicio de otra y ahora lo ha hecho el presidente Puigdemont. Con seguridad, sin sobreactuar, con una naturalidad que tiene aire de victoria. Porque como atacarán lo que es inatacable? Y como se sublevarán contra la buena educación y el saber hacer? Quizá por eso Fernández Díaz mascullaba sol en la silla y se escapó pronto por la escalera lateral, sin ni acercarse al patio de los Naranjos donde tanta gente celebraba. Donde tanta gente celebraba la nueva era de un país que ya ha tenido 130 presidentes.

(Aceptar: cuatro de ellos de Amer ...)

[Gamper]

14/1: Rajoy se’ns ha tornat chavista

VICENÇ VILLATORO13/01/2016 17:59

Segueix-me

Ves qui ho havia de dir. No sé si Maduro imita el líder del PP o Rajoy copia el líder del chavisme, però l’un i l’altre han adoptat la mateixa estratègia: utilitzar els tribunals contra els Parlaments. Posen el centre del sistema polític no en els Parlaments triats pel vot, sinó en els tribunals que controlen ells. El Tribunal Suprem de Veneçuela ha declarat que les decisions del Parlament del país no són vàlides, perquè va permetre el jurament de tres diputats de l’antiga oposició al chavisme, avui majoria parlamentària. Mentrestant, el govern de Rajoy posa els seus advocats a invalidar la fórmula de prometre el càrrec de president de la Generalitat que va fer servir la presidenta del Parlament de Catalunya. La llei, la seva llei, contra les decisions de Parlaments democràticament escollits. La premsa parla, en el cas veneçolà, d’*artimañas legales*contra la victòria democràtica de l’oposició. És una bona expressió. Rajoy i Maduro segur que discrepen en moltes coses. Però n’hi ha una que comparteixen: la idea que hi ha coses que estan per damunt de la democràcia i del vot popular: la revolució bolivariana, la unitat d’Espanya. I que, per defensar-les, intentes conservar gràcies als tribunals allò que has perdut a les urnes.

http://m.ara.cat.prx2.unblocksit.es....504049587.html