El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

La ruptura democràtica és la clau que buscàvem

09.10.2015 02:00
Vicent Partal

Enmig del silenci espès que envolta la negociació entre Junts pel Sí i la CUP, l’acte d’ahir va fer evident que hi havia un factor que reunia les condicions per a ser la clau de l’acord: portar a terme una autèntica ruptura democràtica.

Curiosament, aquest concepte és vell i molts el consideraven caducat. Però ara es pot revifar amb més força que mai. Al final del franquisme els grups*opositors parlaven tots de fer aquesta ‘ruptura democràtica’ amb les*institucions del règim. Començant per la monarquia. Dissortadament, però, quasi tots van caure en la trampa de la famosa*‘reforma democràtica’. Una reforma que al final significava el pacte amb un règim encara fort i enquistat en les institucions. Quaranta anys després, tots*sabem quin preu tan car que ha costat aquell error i quin esguerro d’estat*que ha acabat creant aquell pacte. Un estat encara avui impregnat de les formes, de l’estil i la manera de fer del franquisme sociològic, i ben sovint polític i tot.

Que ara, al Principat, es recupere el concepte i que una*nova generació es presente disposada a rematar la feina a mi em sembla*la millor de les notícies possibles.

M’ho sembla perquè obre el focus de la independència i perquè posa al mateix temps el*dit en la nafra. Obre el focus de la independència en una línia que*molta gent insinuava, sentia, però no concretava: una revolució*democràtica que vol posar fi a un model autoritari i supremacista de relació amb els*ciutadans. I amb les nacions.

El retorn a les essències que va*encapçalar José Maria Aznar, i d’ací ve tot, engega un pèndol històric que*només pot portar a un altre retorn, en aquest cas al*projecte radicalment democràtic que consisteix a desmuntar les*estructures de l’estat nascut el 1939 i fer-ne unes de completament*noves. I he dit les de l’estat del 1939, posant el dit a la nafra, perquè al final aquesta és la ‘legitimat’ que empara les institucions que ens governen, començant per la monarquia mateix.

Si durant dècades molts catalans van pensar que*això es podia fer a poc a poc i dins Espanya, ara una majoria més que suficient ha*optat per fer el camí ràpidament i fora d’Espanya. Això, que és el que passa, supera el nacionalisme i acosta al procés gent*de procedències, sensibilitats i emocions diverses. Que necessàriament han d’anar*unides si volen que una operació tan ambiciosa tinga èxit.

I, com molt bé va aclarir ahir la CUP, aquesta ruptura demana la desobediència a les institucions espanyoles i a les seues ordres.

Aquesta, efectivament, és la clau*de tot. I segurament aquesta és també la ròtula que unirà Junts pel Sí i la CUP, que posarà en comú l’acció de sensibilitats tan extenses que*van des de la democràcia cristiana a l’anarquisme. Sensibilitats, totes, necessàries per a fer un procés com el que volem. No hi ha cap manera millor d’explicar a Europa que aquesta revolució és per a la democràcia que ensenyant que per això mateix tothom camina junt, fins i tot ‘la gent d’ordre’, fins i tot els ‘revolucionaris’ més extrems.

Si assumim que aquesta*tasca de desobediència i ruptura institucional l’ha de fer el conjunt*del país (com la podia haver feta el 1976 guiada per l’Assemblea de Catalunya i, en menor mesura, pels organismes paral·lels al País Valencià i a les Illes), la conseqüència gairebé ineludible és una crida a la unitat d’acció democràtica, que simplement obliga a l’acord, si més no entre la CUP i*Junts pel Sí.

Tinc la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que ahir es van ensenyar les bases –unes bases molt i molt sòlides– dels mesos vinents. I si no mireu com s’han posat de nerviosos alguns. I com estaven de tranquils i contents, satisfets, uns altres.

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...-que-buscavem/

[pacopina]

sip, que grande la CUP tensando la cuerda....
que siga asi,tengo ganas de marcha.

[caculete]

jejeje qué grande la CUP... una semana de meditación para no decir nada nuevo.

¿Será que no han conseguido ningún carguito?

[caculete]

Por cierto... veo que el enfermo no ha encontrado aún la ruta correcta hacia el subforo donde tiene que depositar sus "excrements ideològics".

[caculete]

Mazazo de Standard & Poor's a la imagen de Cataluña ante la comunidad inversora. La agencia de calificación crediticia ha rebajado este viernes el «rating» de la deuda pública de la comunidad autónoma de «BB» a «BB-», lo que supone calificar esos títulos de «bono basura» o inversión arriesgada.

Mi vena indepencia franquista de la CUP cree que vamos bien.

Muy bien.

[Gamper]

El ‘misteri silenciós’ dels votants de Ciutadans o per què hem fracassat tant amb 735.000 vots*06.10.2015 09:25Francesc Abad

Una de les moltes coses que han passat aquest 27-S ha estat l’extraordinari increment de vot de Ciutadans, que dels 275.000 vots que va obtenir el 2012 ha passat a la tremenda xifra de 735.000 votants. És una dada sobre la qual haurem de reflexionar, i molt, per saber què hi ha al darrere d’un fenomen d’aquesta naturalesa i de l’impacte i les conseqüències que pot tenir, no únicament en el nostre panorama polític, sinó també en la nostra societat.

Aquests dies hi he pensat bastant, per mirar d’entendre un fet que d’entrada em resulta altament incomprensible, s’escapa de les meves coordenades racionals d’anàlisi. I és que potser el fenomen Ciutadans té molt poc de racional i molt d’unes altres coses. Però això podria ser un apriorisme meu desencertat i que m’impedís d’observar el fenomen d’una manera més global, més integral.

Què sabem de Ciutadans i dels seus votants?
Ciutadans sorgeix com una aposta de laboratori per mobilitzar i radicalitzar el vot unionista. Fins que no apareix, el vot unionista no havia tingut una actitud centrada exclusivament en l’espanyolisme, en l’espanyolisme radical i desacomplexat com a única proposta. La gran força política espanyolista era el PP, però tenia també un fort component ideològic, a partir de propostes polítiques que vertebraven l’espai conservador. El PP era i és un partit espanyolista, però era i és també un partit conservador, d’ordre i de govern. A més, el PP havia estat en alguns consensos inicials criminalitzats després per Ciutadans, com ara la immersió lingüística, que finalment també ha acabat combatent. El PP, a més, com a partit de govern, havia participat en pactes amb CiU (a Madrid i a Catalunya) i amb el PSC (en les grans ‘qüestions d’estat’ que ells en diuen).

L’objectiu de Ciutadans, des del seu naixement, és articular, captar, mobilitzar un segment de votant molt determinat, molt concret: el dels ciutadans de Catalunya nascuts fora de Catalunya i el dels seus descendents.

Dic que és una proposta de laboratori perquè és la primera que s’atreveix a explotar sense contemplacions una realitat de la societat catalana: l’origen dels seus ciutadans. Tots sabem que les grans onades migratòries cap a Catalunya del segle XX van provenir d’Espanya: d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, de les Castelles, de Múrcia… Segons algunes dades que circulen, el 70% de la població de Catalunya o ha nascut fora, o hi ha nascut algun dels seus pares o algun dels seus quatre avis.

La societat catalana ha tingut històricament –o això pensàvem– una gran capacitat d’integració. El fet que la catalanitat, el fet de considerar-se català, es vinculés històricament a la voluntat de ser-ho n’és l’exemple més clar, com ho aquella frase tan cèlebre que diu que ‘és català qui viu i treballa a Catalunya’.

I, tot i que el lerrouxisme ha estat sempre l’eina que ha fet servir l’estat per intentar dinamitar aquest procés d’integració i les conseqüències que se’n deriven (l’assumpció d’una realitat social i política amb unes demandes i plantejaments propis), el fet cert és que sempre ha estat més fort el treball de la majoria de forces polítiques, sindicats i societat civil per fer realitat allò de ‘un sol poble’. En aquest sentit, no em cansaré mai de reivindicar l’enorme feina del PSUC, que va fer anar de bracet la qüestió social i nacional i que va donar un marc d’integració a moltíssima gent, com el meu pare, murcià i del PSUC.

La transició i la recuperació de l’autogovern a Catalunya van anar acompanyades d’uns consensos molt grans i molt importants, en els quals inicialment també hi havia el món actualment del PP, llavors UCD i Alianza Popular. L’impuls de la normalització lingüística i de la immersió lingüística a l’escola són dues fites d’aquell moment.

Malgrat el consens polític, el fet és que ràpidament els sectors més ferotgement espanyolistes i anticatalans es van mobilitzar i van superar els partits que podien recollir el seu vot.

El seu gran objectiu sempre ha estat –i continua essent– la immersió lingüística. En aquells primers anys de l’autogovern recuperat es va produir la virulenta reacció que es va concretar en el ‘Manifiesto de los 2.300’, contra la immersió lingüística i en general la normalització lingüística. Tots els partits i tots els sindicats de l’ensenyament hi van reaccionar amb una gran unitat. Recordo que mon pare, que va ser fundador de la USTEC, el sindicat de mestres majoritari, d’un fort component esquerranista i catalanista, va anar, amb molts altres companys de sindicats com ara Comissions, al Palau Blau-grana, on feien un aquelarre anticatalanista els d’aquest ‘manifiesto’, per plantar-los cara. Ho recordo com si fos avui. I parlem de començament dels vuitanta…

Socialment es va aturar i no va tenir cap repercussió. I, sense suport social, la batalla la van traslladar –i encara hi és– a l’àmbit judicial.

Durant els anys noranta es va reprendre ‘la guerra de la llengua’, per fer servir l’expressió tan precisa d’Eduard Voltas que va donar nom a un llibre magnífic i indispensable per a saber tot allò que va passar llavors i els seus actors. Un cop més l’escola i la immersió lingüística al centre d’aquesta guerra.

La victòria sense majoria absoluta del PP d’Aznar en l’àmbit espanyol i els pactes del Majestic amb CiU per garantir la governabilitat a Espanya van desactivar aquesta guerra. Va ser una de les condicions de CiU. De retruc, això va implicar que el PP hagués d’apartar un dels màxims líders d’aquella guerra de la llengua, Alejo Vidal Quadras. I aquest relleu va acabar d’embogir aquest personatge tan sinistre.

En un context en què CiU havia pactat amb el PP a Madrid i el PP havia acabat falcant els últims governs Pujol, quan va perdre la majoria absoluta, sorgeix Ciutadans.

Ciutadans es presentà davant la societat amb un únic objectiu i proposta política: convertir en un fet polític l’origen de les persones, mobilitzar les persones i el seu vot simplement per l’origen. Ciutadans esdevé així una atroç proposta política de caràcter únicament identitari, que podríem considerar també etnicista: l’origen ha de determinar el sentit del vot. I ho ha de fer no amb cap voluntat inclusiva socialment, sinó divisiva.

Si l’origen de la majoria de catalans és a Espanya, cal mobilitzar aquest origen, transformar-lo en vot, i així imposar un projecte polític inequívocament colonialista, que combati, fins a liquidar-lo, qualsevol rastre o manifestació de la catalanitat. Fins en aquell moment, les expressions de la catalanitat, el fet de la catalanitat s’havia combatut sempre militarment.

En un context d’eleccions democràtiques, si els ciutadans voten segons el seu origen, és possible d’articular majories des de les quals es pugui imposar un projecte radicalment espanyolista que liquidi qualsevol manifestació o expressió de la catalanitat, de la llengua, de la cultura, del sentiment, i així posar fi no tan sols al fet diferencial, sinó també a l’atàvica ‘qüestió catalana’, expressió política amb què es defineix la resposta a un greuge i saqueig a la societat catalana ininterromput i salvatge.

En aquesta estratègia, des de sempre, el gran objectiu ha estat liquidar la immersió lingüística. Una escola que formi i tracti igualment tots els nens, que en garanteixi les competències lingüístiques en català i en castellà i que ho faci sense distinció d’origen era i és la gran amenaça per al projecte identitari i etnicista de l’unionisme que es condensa en Ciutadans. La divisió segons l’origen s’ha d’establir des de la primera aula, perquè és això que acabarà conformant dues societats, la dels ‘catalans’, ‘guetitzats’, i la de la resta, que, menats pel seu origen, creixeran com a societat paral·lela. I com que estatísticament se sap que som majoria els nascuts fora o amb origen forà dels nostres progenitors, així es farà realitat el seu projecte polític.

Després d’una presència política poc més que testimonial, el 2012, en un moment en què el procés ja avançava amb intensitat, van saltar del grup mixt a aquests 275.000 vots que van rebre.

I ara, aquest 2015, el 27-S, en unes eleccions de caràcter plebiscitari, és quan el seu projecte identitari i etnicista de vehicular un vot a partir de l’origen ha assolit el seu gran èxit, amb 735.000 vots.

Tot i que el creixement de Ciutadans ha anat radicalitzant el Partit Popular a Catalunya, el PP no ha deixat mai de fer propostes polítiques alineades amb la seva ideologia conservadora. Igualment, el PSC-PSOE, que és l’altre vot refugi de l’unionisme, no tan sols presenta propostes ideològiques alineades amb la socialdemocràcia europea, sinó que també, a diferència de PP i, no cal dir-ho, de Ciutadans, manté un compromís amb els elements centrals que configuren els consensos per a ser o continuar essent ‘un sol poble’.

Una primera resposta, per tant, al creixement de Ciutadans la trobem directament vinculada al creixement del projecte independentista. Aquest 27-S, amb caràcter plebiscitari, és la màxima tensió independentista que ha tingut mai Catalunya. En vista d’aquesta tensió evident, la reacció d’una part de la societat no ha estat donar suport a unes altres propostes polítiques amb propostes diferents per a les problemàtiques socials diverses que tenim a Catalunya, sinó convertir el seu origen en el motor del vot, que és la proposta que els feia de fa tants anys Ciutadans.

‘¿Tu o tus padres no habéis nacido fuera de Catalunya? Pues a ti lo que te toca es votar contra los catalanistas, votar contra la independencia, porque esto es una cosa de los de aquí, y tu no lo eres, tu eres ESPAÑOL’

Fa uns anys l’inefable Jordi Cañas bramava en un míting a Cornellà: ‘¡Cómo le voy a decir a mi padre [o al seu avi, no ho recordo] que no está enterrado en España! ¡Cómo le voy a decir que ahora está enterrado en un país extranjero! ¡Nunca! ¡Esto es España!’

Fixeu-vos l’abisme que va d’aquell PSUC que treballava incansablement per millorar les condicions de vida de tots els treballadors, a les fàbriques, als barris, a les escoles, i que ho feia sempre sense distingir origen, fent realitat allò de ‘un sol poble’, a aquest discurs de Ciutadans, en què no importa res d’allò que passa a la societat; simplement importa que som espanyols i, per damunt de totes les coses, hem de continuar essent espanyols, i no per voluntat, sinó perquè estem encadenats a un origen.

Com puc ser tan miserable de pensar en un futur millor per als meus fills si el meu pare murcià és enterrat a Corbera d’Ebre i ara, quan el vagi a visitar al cementiri, a portar-li flors, li hauré de dir ‘Pare, ho sento, no he pogut impedir que no estiguis enterrat a Espanya, ara d’això en diuen Catalunya’?

Bé, el meu pare, pobre, si em sentís dir alguna cosa així, el sentiria regirar-se al nínxol, sentiria la seva bufetada i el sentiria cridar-me: ‘¿Esto es lo que yo te he enseñado? ¿Éste es el ejemplo que te dí? ¿Esto es lo que entiendes por luchar por una vida mejor para todos? ¿Esto es lo que es para ti proteger a los más débiles?’

No, Cañas no parlava d’un futur millor per als seus fills ni per a cap dels qui l’escoltava. Cañas deia que tot el que feia políticament era per l’origen del seu pare, o del seu avi. És això, que transmetia a la gent. Oblideu-vos de la vostra vida, oblideu-vos de totes les parides d’un futur millor per a tots vosaltres i per als vostres fills. La vostra missió en aquesta vida i en aquest lloc on esteu és garantir-ne l’espanyolitat. I això està per damunt de qualsevol altra consideració.

I això, aquest 27-S, hi ha hagut 735.000 persones que ho han comprat, que ho han avalat. Ciutadans no té cap més proposta, ni econòmica, ni social, ni en res de res, que aquest ‘yo soy español’.

‘Escolti, ha sentit parlar dels setze mil milions d’euros fruit del treball de tots els catalans que confisca l’estat espanyol i que no retornen a Catalunya ni als catalans?’ Per a un votant de Ciutadans serveix qualsevol d’aquestes respostes:

–’No ho he sentit’,

–’Ho he sentit i no m’ho crec’

– ‘Ho he sentit, ho sé i tant me fa perquè jo sóc espanyol’.

‘Escolti, vostè agafa cada dia els trens de rodalia, oi? Sí. Sap quina és la inversió que fa l’estat a Catalunya i quina a Madrid? Sap que per això cada dia té incidències, arriba tard o no pot ni entrar als trens?’

–’No ho sé’,

–’Ho he sentit i no m’ho crec’

– ‘Ho sé i tant me fa perquè jo sóc espanyol’.

I així fins a l’infinit. Perquè infinites són pràcticament les motivacions racionals que tenim per voler la independència, que Ciutadans ha aconseguit no tinguin cap valor perquè, per als seus votants, la cosa important és ‘yo soy español’.

Dues anècdotes d’aquesta campanya al barri de Sant Ildefons, on em vaig criar, on van anar a viure els meus pares procedents de Lora del Río, quan jo tenia quatre anys. Repartíem opuscles d’informació «7 razones para la independencia».

Un noi, molt educadament, va sacsejar en aspa les dues mans perquè no li donés dient-me: ‘Lo siento, yo soy espanyol.’ Ok. Fi de la cita.

A una senyora gran l’hi dono, l’agafa, continua caminant i al cap de poques passes es gira, ve cap a mi i em diu: ‘¿Y por qué ahora no nos queréis? ¿Llevo más de cincuenta años aquí y ahora me decís que no me queréis?’ ‘Senyora…’, vaig intentar replicar, però no va ser possible. Se’n va anar, ella i els més de cinquanta anys que deia que havia viscut aquí, pensant que li proposàvem una cosa que ofenia el seu origen, aquell lloc d’on va sortir fa més de cinquanta anys per tenir un futur millor i va arribar a Cornellà. Per a ella pesava més aquell lloc d’on feia més de cinquanta anys que se n’havia anat que no pas qualsevol altra consideració sobre el lloc i la gent on des de feia més de cinquanta anys que vivia.

Em vaig quedar trist. No vaig poder-li explicar res. La dona se’n va anar. ‘Ahora no nos queréis’, amb un plural que incloïa, per a ella, tota la gent que no havia nascut a Catalunya, pel simple fet de demanar la independència. No li calia atendre cap argument, cap motiu, cap explicació.

És evident que perquè el missatge d’enervació identitària i etnicista de Ciutadans hagi triomfat ha calgut una presència en mitjans de comunicació que no hem pogut contrarestar de cap manera. Amb molta habilitat l’establishment ha promogut i impulsat les veus de Ciutadans, i ho ha fet a través dels mitjans que arriben més directament al seu públic de referència, i que nosaltres no hem tingut cap possibilitat de contrarestar.

La gent que ha votat Ciutadans no ha anat als seus mítings, que han omplert amb autocars vinguts de tot Espanya. Ni es manifesten. Ni participen en la vida social o associativa dels seus barris, fàbriques, escoles o universitats. No els cal. Res de tot això no els preocupa.

Ciutadans aconsegueix una cosa contra la qual sempre tots havíem treballat: fracturar la societat segons l’origen de la població. No importa res del que et passi a tu ni del que passi al teu voltant. L’única cosa que importa és que o tu o els teus pares no heu nascut a Catalunya. De manera que fes honor al teu origen i vota’ns, vota Ciutadans. I no preguntis. I no pensis en res més que en ‘yo soy español’. ‘Porque de aquí, al cielo, con la tranquilidad de saber que cuando te mueras estarás enterrado en España.’

I així fins a 735.000 persones. 735.000 motius d’intranquil·litat i de fracàs a l’hora d’explicar que tot allò per què treballem és amb la consciència de ser ‘un sol poble’ i que la independència beneficia tothom, absolutament tothom, independentment del nostre origen o del dels nostres pares.

*

Francesc Abad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública.

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...t-amb-735-000/

[Gamper]

La Generalitat denunciarà als tribunals europeus els problemes i retards amb el vot exterior*10.10.2015 12:54

La consellera de Governació en funcions, Meritxell Borràs, ha dit que recorreran al Suprem i també als tribunals europeus els problemes i retards que hi va haver amb el vot exterior a les eleccions del 27-S. Un de cada tres sol·licitants de vot a l’estranger finalment no van poder votar perquè en alguns països les paperetes no van arribar a temps. Per Borràs, ‘s’ha vulnerat el dret fonamental de poder votar’, i per això el govern no ‘s’estarà de braços creuats’ i anirà fins al final amb totes les conseqüències, ha explicat la consellera al programa El Suplement de Catalunya Ràdio.

Borràs ha comparat aquesta actitud de la junta Electoral Central amb la qual va tenir a les eleccions europees, en què va donar una ‘resposta positiva’ als votants a l’estranger. En canvi en les eleccions del 27-S els va arribar ‘centenars de demandes i queixes’ de persones que no van poder votar.

Borràs també ha carregat contra el Tribunal Constitucional, que ha qualificat de ‘totalment polititzat’ i hi ha argumentat recordant que 19 de les 47 lleis aprovades al Parlament de Catalunya s’han portat al TC.
Pel que fa a les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí de cara a formar govern, Meritxell Borràs veu bé que s’exerceixi la sobirania que emana del Parlament. La titular en funcions de Governació creu que ‘la majoria dels ciutadans volen un marc de legalitat que doni resposta a les seves necessitats’, i per ella, aquest marc de legalitat ha de ser el català.

Finalment, Meritxell Borràs ha dit que Neus Munté seria una bona candidata a presidir la Generalitat.

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...-vot-exterior/

[Gamper]

10/10: Ser víctima ajuda molt a ser victimista

VICENÇ VILLATORO09/10/2015 18:16

Segueix-me

Ben sovint s’ha acusat el catalanisme de ser victimista. No és l’únic cas. En la banda dramàtica, s’ha acusat de victimista el poble jueu, després de l’Holocaust. En la banda frívola, el Barça quan s’ha queixat d’arbitratges tipus Guruceta. Ara està de moda fer servir aquesta paraula referida al president Mas, davant de la seva declaració als jutjats el 15 d’octubre, l’aniversari de l’afusellament del president Companys. Quan sento el terme, aplicat a algunes situacions, m’enrecordo d’un diàleg en una pel·lícula (o potser en més d’una). Un psicòleg detecta mania persecutòria en un pacient. I el pacient respon: és possible que tingui mania persecutòria; però és que a més a més em persegueixen. I, en el guió de la pel·lícula, és cert. Vull dir que si et persegueixen és més fàcil que tinguis mania persecutòria. Jo no sé el grau de felicitat que provoca en els catalanistes exhibir els atacs que reben (el més clàssic, l’acusació de nazisme o de totalitarisme). Però els atacs existeixen. No sé l’efecte polític que pot tenir la declaració del president Mas. Però en qualsevol cas no és ell qui ha decidit anar a declarar ni qui ha triat la data. Per acusar algú de victimisme és millor assegurar-se que no és víctima.

http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villa...446455368.html

[Gamper]

Pep Cruanyes: ‘Si l’estat espanyol no reconeix l’assassinat de Companys el denunciarem a Europa’

Entrevista al president de la Comissió de la Dignitat

Per: Josep Rexach Fumanya

Diumenge 11.10.2015 02:00









Fa exactament setanta-cinc anys el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, es trobava reclòs al Castell de Montjuïc a punt de ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals. Sis dies més tard seria afusellat a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia. ‘Per Catalunya!’, va cridar en el seu últim sospir de vida.
Dijous se celebraran setanta-cinc anys exactes d’aquell fatídic dia i per commemorar-lo, la Comissió de la Dignitat celebra avui un acte especial. Un acte d’exigència que tindrà lloc a la Sala Oval del MNAC a les 12 del migdia i que estarà obert als ciutadans que s’hi acostin. Pep Crunayes, president de la Comissió de la Dignitat, ens explica que aquest any es vol donar una dimensió més gran a l’homenatge, tenint en compte la xifra de l’aniversari: ‘La intenció és fer un crit de reivindicació davant l’estat espanyol’. I és que s’ha requerit al govern que condemni l’assassinat d’una vegada per totes i es declari nul el judici al qual va ser sotmès Companys. Crunayes és clar: ‘Si abans del dia 15 no ens han dit res, els denunciarem a Europa’.
—Heu demanat al govern espanyol i al Tinent General Ricardo Álvarez Espejo, màxima autoritat militar de Catalunya, que condemnin l’assassinat de Lluís Companys. Heu rebut resposta?
—De moment no. Vàrem enviar una carta el dia 5 d’octubre i de moment no hem rebut resposta. Al govern li demanem que facin aquest acte de reconeixement, homenatge i restitució. Com han fet França i Alemanya, que demanin perdó per la implicació en aquest crim i que anul·lin el procés de Companys. A la màxima autoritat militar de Catalunya, li demanem que el dia quinze tingui una participació activa d’homenatge al president Companys perquè va ser afusellat a Barcelona i sotmès a un consell de guerra.
—Confieu a rebre resposta?
—A veure, si nosaltres ho hem fet, és perquè pensem que és just fer-ho. I perquè que com a institucions democràtiques que són, i per tant, que condemnen d’una manera clara, franca i sense dubtes aquest crim, ja és hora que facin aquest gest. I que sigui definitiu. Creiem que és el normal i que es faria en qualsevol país. De tota manera, si l’estat espanyol no respon, la Comissió de la Dignitat el denunciarà davant del Parlament Europeu i del Consell d’Europa.
—Les Nacions Unides ja han requerit a l’estat espanyol que repari les víctimes del franquisme i anul·li els processos injustos. Què més es pot fer per denunciar aquest greuge?
—El que s’ha de fer és denunciar i fer conèixer al món quina és l’actitud de l’estat espanyol. Quan els relators de l’ONU venien aquí, desconeixien el tracte rebut per les víctimes del franquisme. I se’n feien creus. Si ja se sorprenien els relators, que estan especialitzats amb la qüestió dels drets humans i de l’incompliment, més ho desconeixerà la resta del món. Per tant, el que hem de fer, és donar-ho a conèixer i posar en evidència que Espanya incompleix els requisits mínims i les exigències que les Nacions Unides els requereix amb el compliment dels tractats que el mateix estat espanyol ha signat, i en concret, de respecte dels drets humans. Recordo que va ser ratificat l’any 1976, fins i tot, abans que s’aprovés la constitució espanyola de 1978.
—En lloc de requerir, les Nacions Unides no poden exigir a Espanya el compliment dels drets humans?
—Les Nacions Unides malauradament no tenen una força coercitiva, sinó que només tenen la força de posar en evidència els incompliments en informes periòdics davant del món. De manera que l’estat espanyol figura des de fa molts anys, com a mínim des del 2009, en diverses comissions de les Nacions Unides on se’l requereix a fer una sèrie d’actes en compliment dels drets humans. I hi consta com a constant incomplidor.
L'estat espanyol figura des de fa molts anys en diverses comissions de les Nacions Unides, com a constant incomplidor dels drets humans

—Això és molt greu.
—És més, en la presentació a Ginebra de l’informe dels relators, l’ambaixador espanyol va dir que no ho pensaven complir. Que no pensaven fer cap política de memòria i que el que volien era una política d’amnèsia per fer oblidar a la població el que havia estat el franquisme. Això, davant dels relators i de tots els representants de les Nacions Unides.
—Teniu constància que aquest greuge es produeixi en algun altre país?
—Vejam. Al món trobaríem estats que incompleixen els drets humans. Recentment es parla de països del Golf Pèrsic i d’altres països. Doncs bé, l’estat Espanyol està dins d’aquest, diguem-ne, deshonorable grup de països que vulneren els drets humans d’una manera directa o referent a les obligacions de reparació de les víctimes de la repressió franquista.
—Aquesta actitud és inimaginable que, per exemple, la protagonitzi un país com Alemanya.
—Exactament. Per exemple, en un acte que va fer la Comissió de la Dignitat amb els cònsols alemany i francès el 2008 al Palau de la Generalitat de Catalunya, aquests dos països van condemnar l’assassinat del president Companys i van assumir la responsabilitat que havien tingut en la seva detenció i deportació. La cònsol alemanya va ser claríssima dient que ells tenien com a deure i com a obligació reconèixer els crims que havien comès els seus estats, reconèixer-los, reparar-los i demanar perdó tantes vegades com calgués perquè el que volien és que quedés ben clar davant dels seus ciutadans i sobretot dels joves, els crims que havien comès. I que allò no havia de tornar a passar mai més. Doncs bé, sembla que l’estat espanyol fa justament tot el contrari, amagar-ho i propiciar que hi hagi equívocs i situacions com les que avui s’estan produint de veus que banalitzen el franquisme i tot el que va ser la seva repressió.
França i Alemanya van condemnar l’assassinat del president Companys i van assumir la seva responsabilitat

—Com és que una llei com la de la memòria històrica no ha permès anul·lar el judici?
—Perquè els partits que hi van donar suport no van voler que aquesta llei possibilités un sistema per anul·lar d’aquests processos, simplement va ser així. És a dir, en el procés de discussió de la llei, concretament el diputat Joan Tardà, va defensar un sistema que permetés l’anulació d’aquests processos, però la majoria de partits que van votar aquesta llei van excloure això. Per tant, va ser una decisió política; no casual, sinó intencionada.
—Confieu que un canvi de govern espanyol pugui reparar aquest greuge?
—Tenim poca esperança des d’aquest punt de vista perquè hem vist que aquesta actitud s’ha compartit per part dels governs del PP i del PSOE que hi ha hagut aquests anys. Per tant, si aquests dos partits són els que s’han d’anar alternant en el poder en futurs governs, realment la situació és descoratjadora. De tota manera, nosaltres el que pensem és que la solució definitiva arribarà en el moment en el qual Catalunya sigui sobirana com un estat. Esperem que un dels deures o prioritats que tingui sigui un compliment estricte dels drets humans i dels tractats internacionals, i per tant, en conseqüència, el compliment dels requeriments de les Nacions Unides que l’estat espanyol no n’ha fet cas.
—També exigiu que el govern de l’estat espanyol retorni a la Generalitat la part de l’arxiu institucional que va ser dut a París. Què hi ha en aquests documents?
—En aquests documents s’hi trobaria l’arxiu més reservat de la Generalitat. És a dir, la Generalitat quan se’n va anar a l’exili es va endur tota una sèrie de documentació, i aquesta serien els documents de presidència. Per tant, l’arxiu reservat i secret de documents interns de la Generalitat es van portar a París perquè no caiguessin en mans del franquisme. Entre altres coses donen fe de l’actuació del govern de la Generalitat en fets importants que van ocórrer durant la guerra. Per exemple, tots els esforços que va fer el govern per acabar amb els excessos de violència de l’inici de la guerra. També, altres coses rellevants com la documentació de la relació tensa i dura que va haver-hi entre el govern de la Generalitat i el govern de la República de Negrín en els darrers temps de guerra.
—I tot això està immobilitzat a Àvila.
—Sí, a l’arxiu militar d’Àvila. Nosaltres el què plantegem no té res a veure amb la documentació que els franquistes van confiscar a Catalunya i que Espanya ha de retornar pel que coneixem com els papers de Salamanca. Sinó que és la documentació que va prendre la policia alemanya quan les seves tropes van entrar a París i van clausurar les dependències de la Generalitat. La documentació es va posar a disposició dels franquistes. I una part d’aquesta documentació ara s’ha localitzat en aquest arxiu, on hi ha documentació requisada del govern català i basc.
—Creieu que fer coincidir la declaració de Mas amb aquest aniversari està fet amb mala fe?
—Vejam, si s’ha fet volgudament, és molt greu; molt greu. I si no s’ha fet volgudament hauria d’haver estat rectificat perquè evidentment és un dia significatiu. Planteja una qüestió que és que precisament el dia que va ser afusellat el president Lluís Companys es crida a declarar un president de la Generalitat, evidentment, en una situació diferent però també, sobre un suposat delicte polític com és el de promoure unes eleccions; unes votacions democràtiques.
—Avui homenatgeu el 75è aniversari de la mort de Companys. Heu preparat un concert carregat de simbolisme.
—És una data significativa i per això hem volgut organitzar un acte de participació popular a la Sala Oval del MNAC en el qual farem un gran concert. Aquest concert s’ha pensat perquè s’hi interpretin dues peces que tenen un significat especial. ‘Egmon’ de Beethoven i la ‘Marxa Fúnebre de Sigfried’ de Wagner, són dues peces que l’orquestra Pau Casals, dirigida pel mestre, va tocar al Liceu el desembre del 1936 en homenatge als soldats que lluitaven per la República. Després, s’interpretaran dues peces de dos músics catalans represaliats. Ricard Lamote de Grignon, que fou represaliat pel franquisme i que va ser sotmès a un consell de guerra. I una altra de Jaume Pahissa, que es va haver d’exiliar i va patir el silenci de la seva música.



http://www.vilaweb.cat/noticies/pep-...arem-a-europa/

[Gamper]

Hay que salir por piernas

Decía Miguel de Unamuno que, “Se viaja no tanto para buscar el destino, sino para huir de donde se parte"

Se agotan los adjetivos para calificar la postura que el Estado español está, (nunca ha dejado de hacerlo) exhibiendo, en el devenir del “procés”. Cada semana se superan y ahora tras el 27S, aún peor. Este pasado miércoles el discurso de su altísima majestad feudal en su primer discurso en el Parlamento Europeo de Estrasburgo, en el que ha instado a los eurodiputados a contar con una España "unida y orgullosa de su diversidad". Ni una cosa ni la otra. Más falso que un billete de siete Euros. Ese mismo miércoles el presidente socialista de la Generalitat valenciana Ximo Puig reclamaba nueva financiación para su territorio. Un día después el presidente socialista de Aragón, Javier Lambán, ha aprovechado su intervención durante la inauguración del embalse de San Salvador, en la provincia de Huesca, para reclamar al presidente del Ejecutivo de España, Mariano Rajoy, un cambio en el modelo de financiación autonómica.

Ante tanta ‘unión” española de concordia y diversificación y bajo la sospecha de que el PSOE o el PP puedan llegar a cuestionar el sistema de financiación singular del País Vasco llevó este mismo miércoles el Gobierno del peneuvista Iñigo Urkullu ha advertido de que el modelo de Concierto y Cupo supone para él y su partido una línea roja infranqueable. Esta agitación nace de las alusiones de algunos dirigentes socialistas que, aunque matizadas, han alarmado al PNV. Pedro Sánchez, secretario general del PSOE, no permitirá que la especie cobre fuerza: “el programa socialista no cuestionará la singularidad de financiación vasca y navarra”. ¿Pero estos no eran los que le iban a dar a catalunya una financiación especial por su “tret diferencial” si se permanecía en España? O se sale por piernas de este estado de cuento y mendacidad, o no hay más futuro que el peor de los pasados. Porque si no, hasta los 16.000 millones anuales expropiados, van a sonar irrisorios.

Y ahí siguen las respuestas a las falacias sobre el cambio del modelo de financiación que habían estado prometiendo para Catalunya. No es solo el que algunos inocentes creyeran en ella sino que ahora toca el turno del oportunismo y señalar a Euskalerría como otro de los infieles. A los comentarios del presidente del País Vasco, la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana y portavoz del Consell, Mònica Oltra, ha afirmado este jueves sobre la revisión del modelo de financiación y el cupo vasco que "la línea roja es que todas las comunidades tienen derecho a tener la misma financiación", por lo que ha asegurado que, a partir de ahí, "todo es revisable". Nada es lo que se promete y se vuelve al bucle político. Eso suelo pasar como tradición hispana y norma, aunque su monarca se encargue una vez más desde el discurso, del miente que algo queda y no podrán quejarse, aseverando que su reino es un pozo de tranquilidad y ejemplaridad europea, "unido y orgulloso de su diversidad” ¿...?

J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

http://in.directe.cat/el-comunicado/...ir-por-piernas