El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

El riu no és nostre

EMPAR MOLINER | | 02/03/2014 21:45

El govern d’Espanya es pensa que el delta de l’Ebre li pertany, perquè també es pensa que li pertany tot allò que hi ha al territori del regne. Per tant, en disposa com li plau. I el que vol fer amb el Delta, que a la pràctica és carregar-se’l, servirà perquè els regants (i sobretot votants) de Saragossa tinguin més aigua (i més ganes de votar-los). Catalunya ja està perduda, deuen pensar. És un territori insurrecte. És com aquell fill que et surt homosexual. Per això faran amb el delta de l’Ebre el que mai de la vida s’atrevirien a fer a Doñana o a Las Tablas de Daimiel (que vindrien a ser els fills estudiosos i heterosexuals). Deuen pensar que si el Delta es converteix en un desert ja hi rodarem pel·lícules de l’Oest, som uns grans emprenedors. Com va dir Mariano Rajoy, “ los catalanes hacen cosas ”. Catalunya pot quedar-se sense turisme, sense ocells i fins i tot sense arròs. No passa res.
Però els catalans no ho podem permetre, perquè el delta de l’Ebre no és nostre. I l’Ebre tampoc. I no és nostre el que conté. Els ocells del Delta no són nostres, i no són nostres els seus nius ni la seva sort. Nosaltres som els dipositaris de tot el que hi ha al nostre territori, però no ens pertany, és un usdefruit, i, per tant, la nostra obligació és preservar-lo per als que vindran. Els que cridem “No al transvasament” no estem pensant a muntar una multinacional aquàtica que molesti els saragossans. No tenim cap animadversió envers ells. Estem defensant un patrimoni que no ens pertany. No és només que el govern d’Espanya fa sempre el que li surt de la carn d’olla i sempre ho farà, no és només que no es pugui confiar en el govern d’Espanya, no és només que cap govern d’Europa faria una bestiesa mediambiental com aquesta. És que el riu no és nostre. Per això l’hem de defensar. Perquè no és nostre!

http://m.ara.cat/premium/opinio/riu-...l#.UxQny3hw18t

[Gamper]

No és orgull, és normalitat

ANTONI BASSAS | | 02/03/2014 20:56

El president Mas deia ahir en l’entrevista a l’ARA que “la partida catalana es juga al món”. És una partida difícil, perquè la vida del que aspira a un estat és dura. Ja pots tenir una llengua, una història i fins i tot una economia, que el món només reconeix les fronteres polítiques. Més encara: són les úniques fronteres que respecta. Perquè són les fronteres mentals. Estan gravades amb foc en la psicologia de les societats. Tan gravades com em va quedar a mi la pregunta que em van deixar anar un dia a Washington: “So, Catalonia doesn’t exist, officially? ” En el món en què vivim, si no ets estat, no existeixes.
Si repassen la premsa en anglès sobre Catalunya sovint toparan amb la paraula pride, orgull. “Els catalans se senten molt orgullosos de la seva llengua, els seus costums…”, diuen. Fan servir orgull, suposo, perquè necessiten explicar aquest plus d’autoconsciència que fa que la gent d’una regió política aspiri a tenir un estat. Mai no m’ha agradat això de l’orgull. Ni més ni menys que els altres. A part que l’orgull pot ser excloent i Catalunya, més aviat, ha acollit a tothom. I perquè ningú no parla el seu idioma per orgull. I celebrem l’Onze de Setembre o el 23 d’abril per la mateixa raó que hi ha països on és festa el 12 d’octubre, el 4 de juliol o el Dilluns de Pasqua.
I si ens revoltem contra l’agressió a l’ensenyament en la llengua del país és per la mateixa raó que s’hi revoltaria un país a qui li vinguessin a dir com ha de portar les escoles. En diuen orgull, però és normalitat. La diferència amb fa trenta anys és que ara una majoria de catalans ha arribat a la conclusió racional que l’estat espanyol no només s’ha quedat petit per aixoplugar aquesta normalitat, sinó que la combat com a estrangera.
En canvi, sí que hi ha una altra paraula que ens defineix: és dignitat. Deia el president Mas a l’entrevista que Catalunya ja no és la que era. Que els partits van amb la llengua a fora per seguir els canvis que s’han produït en la societat catalana, sobretot després de la sentència de l’Estatut, el juliol del 2010. La reacció de milions de catalans de totes les edats, llengües, procedències i ideologies no pot ser qualificada de cap altra manera que de reacció de dignitat, coherent amb la normalitat amb què aspiren a viure. Per això, en la partida, Catalunya té una carta boníssima, que és la carta de la gent. Mentre els catalans i les catalanes vulguin, el procés continuarà.
Però aquesta carta no és del tot imbatible. La societat catalana ha de resistir les amenaces individuals, com les que reben els directors d’escola que no volen aplicar la sentència del 25%. O els intents de divisió avisats per Aznar. O els desànims provocats per la falta d’unitat política interna. O la por, si algun dia, després d’organitzar vies festives, és cridada a protagonitzar un moment o actitud Rosa Parks col·lectiu i ja no es vol posar mai més dreta a l’autobús. I ho haurà de fer sempre en pau i amb un somriure, perquè la partida catalana es juga al món i el món ens està mirant.

http://m.ara.cat/premium/opinio/No-o...l#.UxQohHhw18t

[Gamper]

La Catalunya del futur

NÚRIA BOSCH | | 03/03/2014 00:00

En el recent debat de política general al Congrés, el president Rajoy va dir que li preocupava la sort de totes les persones que viuen a Catalunya i que s’arrisqui el seu benestar i futur. En una democràcia, el futur d’un país el decideixen els seus ciutadans. Per tant, que Rajoy deixi votar lliurement als catalans quin volen que sigui el seu futur, ja sigui dins de l’estat espanyol o fora: aquesta seria la millor manera de preocupar-se pel seu benestar i el seu futur.
Precisament, a fi que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur, cal que se’ls informi de quines serien les conseqüències de seguir formant part d’Espanya o marxar-ne. Des d’un punt de vista econòmic s’ha parlat moltíssim de la viabilitat d’una Catalunya independent, una qüestió sobre la qual no hi ha cap dubte. Ara bé, tot i que segurament encara s’hi haurà de seguir insistint per desmentir missatges que qüestionen aquesta viabilitat, ja és l’hora de començar a parlar del model de país a què haurien d’aspirar els catalans si la majoria decideixen tenir un estat propi.
Catalunya, amb 7,5 milions d’habitants, podria aspirar a assemblar-se a altres països europeus que, per les seves dimensions, podrien ser Àustria (8,5 milions d’habitants), Bèlgica (11,2), Dinamarca (5,6), Suècia (9,6) o Suïssa (8,0). Segons xifres del 2012, tenen un PIB per càpita en poder de paritat de compra entre els 31.000 i 33.000 euros per habitant, no gaire per sobre del de Catalunya, que se situa al voltant dels 30.000 euros. Suïssa és l’excepció, amb un PIB per càpita de 40.300 euros.
Així mateix, es tracta de països altament competitius. El World Economic Forum elabora un rànquing de 148 països ordenats de més a menys competitivitat. Suïssa ocupa la primera posició, Suècia la sisena. Els altres tres països esmentats estan entre la quinzena i la dissetena posició. S’ha de recordar que Espanya es troba en la posició 35.
Catalunya té les potencialitats per arribar a presentar el nivell de PIB per habitant i la competitivitat d’aquests països. La globalització i els acords de lliure comerç han reduït enormement els avantatges de formar part d’un gran mercat interior. Quan el context era el proteccionisme i el comerç poc liberalitzat, les empreses que formaven part de països grans tenien avantatges. Però això deixa de ser així en mercats liberalitzats on les fronteres perden importància, ja que els països petits poden vendre a altres països amb la mateixa facilitat amb què els països grans venen en el seu mercat interior. Per tant, la globalització redueix els costos de la secessió dels territoris que, com Catalunya, formen part d’estats grans. Alhora, l’evidència empírica demostra que la dimensió d’un país no té gaire influència en el seu creixement econòmic, ja que es poden aconseguir economies d’escala en el creixement per una alta obertura comercial.
L’economia catalana és la més oberta i exportadora de l’estat espanyol. El 2012 les exportacions de béns a la resta del món van suposar el 28,3% del PIB català, mentre que les de l’estat espanyol sense Catalunya van representar només el 19,7% del PIB de la resta de l’Estat. D’altra banda, i al contrari del que passava fa pocs anys, Catalunya exporta a la resta del món més que no pas ven a la resta de l’Estat: el 2012 les proporcions eren 57,3% i 42,7%, respectivament. Això demostra que Catalunya depèn cada vegada menys del mercat espanyol i que té les potencialitats per ser molt competitiva. No fa gaire temps, Gary Becker, premi Nobel d’economia el 1993, afirmava al seu blog que una Catalunya independent seria plenament competitiva.
Si Catalunya, doncs, pot aspirar a situar-se al nivell de riquesa i competitivitat dels països mencionats, això també l’ha de portar a tenir el seu nivell d’estat del benestar. Actualment, la despesa pública catalana en els serveis bàsics que configuren l’estat del benestar està per sota de la mitjana d’aquests països. La despesa pública catalana en educació, sanitat i pensions és del 3,7%, 4,7% i 9,2% del PIB català, mentre que la mitjana dels cinc països de referència és del 6,7%, 6,6% i 14,6%, respectivament. Aquestes dades ofereixen per elles mateixes el camí que hauria de recórrer el futur estat català en matèria d’estat del benestar.
Són molts els reptes que s’haurien d’assumir per construir un estat. Entre d’altres, la creació d’una administració pública al servei del ciutadà, eficient, flexible i transparent, i el disseny d’unes polítiques pròpies i d’un nou marc regulador en els àmbits fiscal, laboral o financer més adequats a la nostra realitat social i econòmica.
La construcció d’un estat és un projecte engrescador i alhora una gran oportunitat per tenir un país equiparable als millors estats europeus en matèria de riquesa i benestar.

http://m.ara.cat/premium/opinio/Cata...l#.UxQp7nhw18t

[Gamper]

Calumnieu, calumnieu, que alguna cosa quedarà

Lleigu aquest fragment d'un article aparegut al diari* La Razón el 17 de febrer proppassat: "En palabras de Araceli Oñate, directora general del Instituto de Innovación Educativa y Desarrollo Directivo y experta en acoso escolar, las razones que explican el alto grado de inasistencia son «múltiples»: el fracaso escolar, el alto grado de repetidores, el nivel socioeconómico, etc. Sin embargo, en Cataluña «cuentan con un problema añadido» que podría estar provocando estas ausencias: la lengua vehicular. «Los niños de familias castellanoparlantes se sienten señalados al no tener ese nivel de competencia lingüística», añade Oñate. En su opinión, los menores «están siendo utilizados como escudos frente a batallas ideológicas», lo que no deja de ser un tipo de «mobbing» escolar. Así, opina que muchos menores se sienten frustrados, porque «lo que primero buscan en el colegio es contar con su grupo de amigos, y después, el rendimiento». Hay que apuntar que sólo en el ya mencionado caso de Turquía se supera el porcentaje del absentismo catalán, «empatado» en ausencias con Italia".

Tot plegat, com sempre, contra Catalunya i el català tot s'hi val, d'aquí el títol de l'apunt, encara que aquest cop les dades que va donar el Ministerio de Educación corresponien, com després es va publicar,*a Itàlia. El Ministeri havia donat per a Catalunya i per al País Basc (les dues primeres del rànquing d'absentisme) dades d'altres llocs. Podeu consultar l'article adjunt...

http://blocs.mesvilaweb.cat/pmayans

[Gamper]

Ontinyent planta cara a l'oligopoli energètic espanyol

Fa unes setmanes l'ajuntament d'Ontinyent, capital de la comarca de La Vall d’Albaida, va posar en marxa una iniciativa pionera de consulta a la ciutadania, anomenada "Ontinyent Participa", en la qual els veïns de la localitat podien votar per Internet quines haurien de ser les prioritats en els projectes i actuacions proposades pel Consell de la Ciutat a l'hora de realitzar les inversions amb diners públics, en concret per una quantitat de 350.000 euros.

El resultat d'aquesta iniciativa va ser que més de 5.000 veïns de la localitat van prioritzar amb els seus vots les inversions municipals del seu ajuntament. Des de l'ajuntament es va destacar la "gran acollida" a la iniciativa i l'elevada xifra de vots obtinguda, "i més tenint en compte que és la primera vegada que es fa alguna cosa així. Els veïns han tingut la possibilitat de decidir i involucrar-se en una nova manera d'entendre la democràcia participativa, estem marcant el camí amb un procés històric que ha estat notícia a nivell estatal, i estem molt satisfets ", va dir un dels seus regidors.

Les votacions havien suposat la culminació d'una tercera fase dins d'un procés que donava continuïtat a l'aposta per la participació dels ciutadans prevista a la Carta de Participació Ciutadana presentada pel consistori municipal el gener de 2013. El treball sobre el procés de priorització de projectes havia començat l'octubre de l'any passat, tenint lloc primerament una "fase d'informació" als ciutadans, mitjançant quatre assemblees ciutadanes en diferents barris del poble, per a després en novembre tindre tingut lloc una segona "fase de formació" amb una jornada formativa en què van participar tècnics i responsables polítics.
*I finalment s’havia arribat a la "fase de decisió", que havia permès una participació directa i efectiva de la ciutadania en l'elecció de les inversions a realitzar a càrrec del pressupost municipal de 2014.
Una cosa, per altra banda, que hauria de ser normal en qualsevol societat amb fonaments realment democràtics, però que malauradament en la democràcia de "tot a cent" d'aquesta trista i fosca Espanya "una grande-y-libre”. en què donar la veu i el dret a decidir als ciutadans és motiu de persecució i d'amenaces de tot tipus, resulta sorprenent però que, malgrat la seua excepcionalitat, aporta una mica d'aire fresc en el viciat ambient pseudo-democràtic que es respira en l’estat-nació espanyola (...)


Però aquests dies novament l'ajuntament d'Ontinyent ha pres una decisió de profund calat democràtic i mediambiental, en la qual la aposta ha estat per allò que es considera una energia “més barata i responsable” amb el medi ambient i el territori, com és la generada per les cooperatives.

Aquesta aposta es*materialitzarà en breu amb l’adjudicació del 65% del subministrament elèctric per a serveis i edificis municipals a la Unión Electro Industrial (SLU). L'altre 35% romandrà adscrit a la Tarifa d’Últim Recurs (TUR).
D’aquesta manera l’Ajuntament d’Ontinyent abandona el denominat “oligopoli elèctric”, format per les grans empreses del sector (Iberdrola, Endesa i Gas Natural Fenosa), per a passar a adjudicar la major part del seu subministrament d’energia elèctrica amb una empresa del sector cooperatiu.

L’adjudicació a aquesta cooperativa de distribució d'electricitat es va fer mitjançant un concurs obert, al qual es van presentar tres empreses: Electro Industrial SLU, Endesa Energia SA i Aura Energia SL, presentant aquestes dues últimes ofertes per imports superiors.

L’aposta per la energia de les cooperatives suposarà per al municipi un estalvi directe de 70.000 eures, als quals caldria sumar-hi altres 500.000 euros aconseguits amb altres gestions de la Regidoria de Sostenibilitat.*
Aquesta iniciativa, descentralitzadora i ecològica, vol constituir-se en un exemple perquè altres ajuntaments de la comarca i del País vegen que és possible un model de consum millor i més econòmic.

Segons han reconegut els portaveus municipals, amb aquesta acció també han volgut donar un toc d’atenció a empreses que, com Iberdrola, “han tingut una actitud prepotent i han fet molt de mal a comarques” com la Vall d’Albaida.

El professor Josep Fontana, en una recent conferència titulada "El futur és un país estrany", va dir que “Els caps d’estat i els funcionaris elegits per al congrés (parlava del EEUU, però és extrapolable a qualsevol país) són avui en gran mesura irrellevants. Són els “lobbyists” els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s’aproven. Els “lobbyists” asseguren als polítics els diners per eixir elegits a les urnes i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans empreses”.

I a l’Estat espanyol uns dels principals “lobbyists” que hi han, a hores d’ara, són precisament*les companyies energètiques.

Aquestes companyies s’han constituït des de fa dècades en una “casta”, una élit de poder i d'extraordinària influència sobre el govern espanyol, que té els seus arrels en els mateixos inicis del franquisme i, fins i tot, anteriors.

Antonio María Oriol i Urquijo (Hidroelèctrica, avui iberdrola), Juan March, conegut com el "banquer de Franco", fundador de Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA), absorbida el 1996 per la multinacional Endesa (passant el 2002 a denominar Fecsa-Endesa), i Pedro Barrié de la Maza, el Comte de Fenosa, qui va crear el 1943 l'empresa d'electricitat Forces Elèctriques del Nord-Oest SA (FENOSA), avui part d'Unión Fenosa, són tres dels principals fundadors d'aquesta elit que segueix manejant els fils del poder a hores d'ara en aquest país.*

Com a*pagament als favors rebuts, ací tenim la interminable llista d'expolítics influents que han utilitzat les ben greixades "portes giratòries" creades per aquestes poderoses empreses per acabar treballant com a "assessors" o amb una cadira als seus consells d'administració, cobrant-hi generosos salaris:*

ENDESA: J.M ª Aznar, Rodolfo Martin Vila, Elena Salgado, Pedro Solbes, Miquel Roca.

ACCIONA: Javier Solana, C. Espinosa dels Monteros.

IBERDROLA: Ángel Acebes, M. Amigó.

ABENGOA: Josep Borrell, J. Dominguez, M. de Vicente Tutor, R. Escuredo, R. Martinez Rico.

XARXA ELECTRICA ESPAGNOLA: Ana Cuevas Tello, Miguel Boyer, José Folgado.

REPSOL: Josu Jon Imaz, L.C. Crisser, Mario Fdez Pelaz.

GAS NATURAL FENOSA: Felipe González.

ENAGAS: Marselino Oreja.

HC ENERGIA: Ana Palacio.

ISOFOTON: Teresa Rivera.*

Són els sicaris, molt ben retribuïts, d'una casta extractiva que governa el país des de les bambolines.*

Fa poc més d'un any Muro d'Alcoi es va convertir en el primer municipi de l'Estat espanyol a aplicar dins del seu territori municipal iniciatives de govern basades en l'anomenada "Economia del bé comú", un model d'economia més humana, que muda la competitivitat per la cooperació, i el lucre pur i dur per valors i benestar.
Ara Ontinyent, un altre municipi valencià, està apostant per governar duent a terme pràctiques profundament democràtiques, basades en la democràcia participativa i guiades per principis de sostenibilitat energètica i bones pràctiques mediambientals.
Dos paradigmes que haurien de servir de guia per estendre arreu del nostre País formes de governar i de concebre la política profundament democràtiques i allunyades de les existents en la fallida democràcia espanyola.

Patraix, València, a 1 de març de 2014.*

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/260080

[Gamper]

Van matar Puig Antich per diners
Salvador Cot | Actualitzat el 02/03/2014 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot, Salvador Puig Antich
L'aniversari de l'execució de Salvador Puig Antich ha servit per recordar que l'estat espanyol continua protegint els criminals franquistes, als quals se'ls va assegurar total impunitat durant la transició. No es tracta d'un suport implícit, sinó d'una estratègia activíssima que es manifesta constantment amb una obstaculització permanent davant qualsevol demanda de justícia, vingui de l'interior o de l'exterior.

Tanta protecció dels franquistes no s'explicaria sense la continuïtat estricta del nucli dirigent de la dictadura, que s'ha mantingut en el poder en bloc, més enllà de l'evidència successòria Franco-Joan Carles I. A Puig Antich el van assassinar precisament per demostrar que els franquistes estaven disposats a matar a sang freda per conservar el poder sense haver de donar explicacions. I gràcies a aquesta bestialitat, per exemple, el jutge que va redactar la sentència ara continua cobrant del PP com a advocat. Exhibir la seva crueltat va ser la forma d'intimidar la societat.

Quatre dels ministres que van signar la sentència de mort encara són vius i cap d'ells passa gana. El primer, Licinio de la Fuente. ha format part dels consells d'administració del Banco Gallego, Banco Internacional de Comercio, Banco de Granada, Banco Central Hispano Hipotecario, Española de Zinc i Dragados. En l'actualitat continua a la Junta Directiva de l'asseguradora Ibermutuatur. El segon, Antonio Barrera de Irimo, ha ocupat cadires a Edica, Grupo Serna, Corporación Financiera Hispamer i Compañía General de Aguas, així com la presidència de Telefónica i Bull Internacional, a més de la vicepresidència d'Unión Fenosa.

El tercer dels signants és Antonio Carro Martínez, que ha tingut una llarga carrera política dins del PP, essent diputat durant quatre legislatures i un dels barons del PP gallec. I l'últim és José Utrera Molina, sogre de l'actual ministre de Justícia i membre del patronat de la Fundació Francisco Franco. Aquest és el més desvergonyit.

Entre tots ells van matar Salvador Puig Antich. I ho van fer per càrrecs i diners. Són púrria.

http://www.naciodigital.cat/noticia/.../antich/diners

[caculete]

Detinguts i multats amb més de tres mil euros perquè cantaven 'Els segadors' a les portes de Mestalla


INDEPENCIA!!!

DONEC PERFIDIAM!!!

Cantarían mal, seguro.

Y a las 5 de la matí, seguro.

Me parece poca multa.

¡¡¡Indepencia y perfidia JA!!!

[caculete]

La Catalunya del futur

¿Queda mucho para el futur?

[caculete]

La Catalunya del futur

Ya falta menos.

[Gamper]

Dos empresaris es disputen crear el primer operador català de telefonia

ÀLEX FONT MANTÉ | Barcelona | 03/03/2014 00:00

L’intens moviment corporatiu i la lluita de preus que viu el sector de les telecomunicacions pot acabar tenint un resultat sorprenent a Catalunya, on s’està gestant el naixement d’un nou operador de telefonia. A hores d’ara hi ha dos projectes diferents, liderats pels empresaris Ernest Pérez-Mas i Xavier Vinyals, que competeixen per sortir al mercat. Segons el sector, a Catalunya no hi ha espai per a tots dos i el primer que surti “portarà l’aigua al seu molí”.
Atesa la saturació de l’espectre electromagnètic, les companyies naixerien inicialment com a operadores mòbils virtuals (OMV), que són el tipus de companyies que més línies estan guanyant actualment. És a dir: oferirien serveis utilitzant la infraestructura d’alguna de les grans companyies, seguint el model de Yoigo o Pepephone. El seu objectiu, però, és signar acords més profunds amb les operadores per oferir també serveis de telefonia fixa i internet.
El projecte de Pérez-Mas, batejat com a Parlem, és el que està més avançat, segons han explicat a l’ARA diverses fonts del sector. Pérez-Mas confirma l’existència de Parlem, però diu que actualment està “aturat” i que es podria reactivar en les dues o tres setmanes vinents. Aquest empresari, amb una llarga trajectòria en el món de les telecomunicacions i que actualment treballa a la Mobile World Capital, explica que l’únic que li falta per poder arrencar la companyia és acabar de convèncer els inversors. “Hi ha molt moviment al sector i això frena els inversors”, afirma.
Possible acord amb Telefónica
Dues fonts diferents, però, asseguren que Parlem ja està molt avançat i que l’empresa té l’objectiu de començar a operar a l’abril. Això explicaria per què Pérez-Mas diu que el projecte es reactivarà d’aquí dues o tres setmanes. Una d’aquestes fonts afegeix, a més, que Parlem ja ha tancat un acord per poder utilitzar la infraestructura de Telefónica.
Per llançar l’empresa, Pérez-Mas s’ha aliat amb Carlos Lambarri, director general d’Euskaltel entre el 1998 i el 2000. La companyia basca -que té una quota de mercat del 25% en aquella comunitat entre telefonia mòbil i fixa- és, precisament, la inspiració d’aquestes operadores catalanes.
L’altre projecte, liderat per Xavier Vinyals, està més endarrerit malgrat que, paradoxalment, el seu embrió es va gestar durant l’època en què el tripartit governava a la Generalitat. Vinyals, conegut també perquè presideix la Plataforma Pro Seleccions Catalanes, confirma que “fa anys” que té registrada l’empresa Societat General de Telecomunicacions de Catalunya. Diverses fonts afirmen que la marca comercial del seu projecte es dirà Om, però ell no ho vol revelar. “La marca comercial és secret comercial”, diu.
La inversió necessària per iniciar una companyia així varia molt en funció de si necessita infraestuctura nova. Un expert calcula que una OMV -que no necessita tenir torres pròpies- pot requerir uns 6 milions d’euros els dos primers anys. Per a una OMV, el principal cost són el finançament dels terminals que els clients comprin i també, molt important, el màrqueting.
El sector dóna per descomptat que a Catalunya “no hi ha espai per a les dues companyies” i es considera que el més lògic seria que es fusionessin. Xavier Vinyals es mostra obert a parlar-ne “si els projectes són compatibles”, però Ernest Pérez-Mas no ho preveu de cap manera. “Om no es farà”, afirma.
La sacsejada que viu el sector de les telecomunicacions ha influït decisivament en aquests projectes. Segons Pérez-Mas, sense aquests moviments Parlem ja hauria sortit al mercat i deixa entreveure que abans de l’estiu passat va estar a punt de fer-ho. Un dels factors que ha sotragat el sector són les possibles fusions: Telefónica ha estudiat comprar Yoigo i Jazztel -unes companyies amb qui ja col·labora- i Vodafone ha explicitat el seu desig d’adquirir Ono. Al mateix temps, Vodafone ha denunciat a Competència alguns dels acords entre Yoigo i Telefónica.
I un altre factor d’inestabilitat són les dures lluites de preus. Totes les operadores s’han llançat a oferir tarifes combinades de mòbil, telefonia fixa i internet, cosa que ha rebaixat dràsticament la factura global. “Ara mateix un projecte que neixi només oferint telefonia mòbil naixerà coix”, explica un expert del sector. Per tant, malgrat que neixin com a operadores de telefonia mòbil, la companyia que aconsegueixi sortir al mercat previsiblement haurà d’acabar oferint telefonia fixa i internet si vol tenir èxit.
El mateix expert diu que al mercat hi ha espai per a una operadora catalana “perquè la gent se la sent més seva” que les altres companyies, com passa al País Basc amb Euskaltel.

http://m.ara.cat/premium/economia/Do...l#.UxR03Hhw3eh

Ya toca, hace años que espero justo eso. Me iba a cambiar de compañía pero voy a esperar a ver si es verdad que sale en Abril, y si es razonable en precios me apuntaré.