Originally Posted by gamper
¿Quéeeeee? ¿No hay más doctrina?
Los he visto más rápidos.
Mira que te cuesta copiar y pegar. Si por lo menos los leyeras, tendrías una pequeña disculpa por tu retraso.
'Aznaresa': carta a Rosa Díez
ALBERT OM | Actualitzada el 18/04/2014 00:00
El 1979, l’any que va néixer Albert Rivera, Rosa Díez ja era diputada. Podria ser un microconte d’Augusto Monterroso -“ Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí ”-, però no. És la targeta de presentació de la dona que diuen que ha de regenerar la democràcia espanyola.
Avui, que és Dissabte Sant, voldria parlar de la seva miraculosa i admirable resurrecció política. La regeneració democràtica es basa en el lideratge de persones joves -David Fernàndez, el mateix Rivera-, que no tinguin un passat lligat a l’aparell de cap dels partits tradicionals. Vostè no compleix aquestes condicions: té 61 anys, ha estat tota la vida en càrrecs públics i va arribar a presentar-se a unes primàries del PSOE, on va quedar quarta amb només el 6% dels vots, darrere de Zapatero, Bono i Matilde Fernández.
Aleshores, quins són els seus mèrits? El primer és evident: en temps de lideratges tous, com els de Zapatero i Rajoy, vostè ha alimentat els somnis humits de tots els que cada dia es lleven trobant a faltar José María Aznar. És la seva Aznaresa, la dona implacable, enèrgica i malhumorada que està disposada a barallar-se amb qui sigui per defensar una idea d’Espanya. Té allò que es diu sempre de la fe dels conversos: ha arribat de les últimes a la caverna, s’ha apropiat del seu discurs i el repeteix com si ningú l’hagués dit mai abans.
L’altre mèrit que l’ha fet destacar és haver exportat al Congrés de Diputats un llenguatge i unes formes més propis de les tertúlies nocturnes d’ El gato al agua que no pas del parlamentarisme clàssic. Sap allò d’“es pot dir més alt, però no més clar?” Doncs, en el seu cas, les coses efectivament no es poden dir més clares, però sobretot no es poden dir més altes. Parla sempre com si no tingués un micro al davant, esgargamellant-se en cada frase, amb aquella veu irritant i estrident que se’t clava al cervell. El coll sempre tens, amb les cordes vocals musculades de tant portar-les al límit.
Té el posat dels que sempre tenen raó. Quan diu una frase i s’agrada -cosa que passa bastant sovint- la repeteix dues o tres vegades seguides, satisfeta d’haver-la dit. Puja a l’estrada i explica les coses als seus interlocutors com si no disposessin de les facultats mentals suficients per poder-la entendre. M’estranyaria molt, senyora Díez, que algú l’hagi pogut convèncer alguna vegada d’alguna cosa.
P.D .
No recordo haver-la vist mai relaxada. Per mi que els nervis no deixen que s’engreixi i li han acabat dibuixant un cos prim i estilitzat, elegant i glamurosament vestit. Aquest potser és un altre dels seus mèrits: competir amb Duran i Lleida per veure qui porta les ulleres més modernes.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Az...6.html#rlabs=3
Os puso en vuestro sitio la Rose ¿no?. Os puso más a su derecha, digo.
jijijijijijijijiji
Legitimitat democràtica i 9-N
FERRAN REQUEJO | Actualitzada el 20/04/2014 00:00
En el disseny d’algunes democràcies hi ha problemes, sovint d’arrel històrica, que estan mal resolts en el seu disseny institucional o en el seu funcionament pràctic. El tema clau no és, òbviament, la legitimitat dels estats de dret en general, que avui resulta indiscutible, sinó quin tipus d’estat de dret resulta més legítim i adequat en un context democràtic determinat.
Un aspecte decisiu de la qualitat d’algunes democràcies és la regulació del seu caràcter plurinacional. Quan hi ha nacions minoritàries permanents, és a dir, quan hi ha minories nacionals que sempre seran minories demogràfiques en un estat, la legitimitat liberal-democràtica i l’experiència pràctica apunten que han d’estar protegides de les decisions de les majories. Es tracta d’una derivació del tema clàssic del perill de la “tirania de la majoria” que, en un sentit més general, obsessionava teòrics com Tocqueville, Otto Bauer, Bertrand Russell o Isaiah Berlin. La discussió normativa i institucional de les democràcies (i del federalisme) s’ha refinat molt en les dues últimes dècades. Avui no es pot parlar d’aquests temes amb la lògica decimonònica que encara apliquen alguns partits liberals, conservadors o socialistes. A partir dels mateixos valors democràtics, els drets col·lectius, la divisió de poders, les solucions institucionals i els procediments no poden ser del mateix caràcter si es tracta de democràcies uninacionals o plurinacionals.
La situació actual a Catalunya està presidida per les deficiències mostrades per l’estat de dret espanyol en la regulació de la seva plurinacionalitat interna. Es tracta d’un problema estructural, històric, en el qual el desenvolupament pràctic de l’estat de les autonomies ha fracassat estrepitosament.
En democràcies plurinacionals, els acords sobre regles institucionals són de caràcter pragmàtic. Les tècniques existeixen. Però perquè els acords estiguin dotats de legitimitat han de ser acceptats pels ciutadans de les nacions minoritàries, i no només pel conjunt dels ciutadans de l’estat. Els drets col·lectius han de permetre que les nacions minoritàries puguin actuar al seu país i al món a partir de les seves característiques i institucions pròpies, i no com una subunitat diluïda d’una unitat més gran. Aquesta és la base del reconeixement i l’acomodació política de la plurinacionalitat.
Això s’ha revelat impossible en l’estat de dret espanyol. De fet, es tracta d’un estat que no tan sols no protegeix els drets col·lectius de Catalunya, sinó que permet desenvolupar lleis, polítiques i sentències hostils cap al país i la majoria dels seus ciutadans.
Com he dit altres vegades, de raons per a la independència de Catalunya no és que en faltin, precisament. En sobren. Crec que les coses s’estan fent raonablement bé tant des de les institucions i els partits com des de la societat civil. La majoria de la ciutadania impulsa les mobilitzacions i els actes que l’emmarquen i hi respon de manera efectiva i entusiasta. Aquesta és la gran força de la Catalunya actual. El lideratge és avui en les institucions, en el Govern i el Parlament, però aquest lideratge seria inoperant sense l’acció dels ciutadans. És el moviment ciutadà el que va impulsar i constitueix la base del procés actual.
Previsiblement, després de les eleccions europees assistirem a una teatralització d’ofertes del PSOE i potser del PP. Entrarem en la que podem anomenar estratègia Findus : ofertes de pastanagues congelades i insípides que no deixaran, però, de banda el bastó de les amenaces amb l’arrogància habitual. L’experiència fa pensar que seran ofertes molt insuficients per solucionar el tema de fons en termes polítics, econòmics i culturals, tant a escala interna com internacional. A Catalunya, l’escepticisme constitueix un ingredient inevitable de la racionalitat política. Especialment després del que mostren la història i el desenvolupament unitarista del model constitucional.
Per ser preses seriosament, les propostes de reforma haurien de venir conjuntament dels dos principals partits espanyols, un cop ho tinguessin pactat amb els líders territorials de cada partit. Difícil, molt difícil. En cas que aquestes propostes vinguin només d’un partit, seguirem dins de la història interminable de les autonomies de fotocòpia. Si finalment es concreta aquesta oferta conjunta, caldrà estudiar-la, però, coneixent els actors, tot apunta que estarà basada en lògiques antigues, obsoletes, fins i tot en el llenguatge emprat. Per exemple, avui esdevé simplement ridícul dir que la clau és la “reforma del Senat” -en termes simètrics de disset unitats-, o un augment de certes competències sense que s’estableixi un reconeixement explícit de la plurinacionalitat, sense que hi hagi garanties eficients contra les invasions del poder central, o sense canviar la divisió de poders en termes confederals o asimètrics en els àmbits de la política econòmica, fiscal, lingüística, social, educativa, comunicativa, cultural, europea i internacional.
D’aquí la importància d’aconseguir la consulta del 9 de novembre com a primer objectiu col·lectiu del país. Ho repetiré per evitar malentesos (que, naturalment, és l’última cosa que desitjo provocar): la consulta del 9-N és la prioritat política actual. Ho és com a via de legitimitat democràtica, com a expressió del desig del 75% de la ciutadania, i com a mostra de la unitat de la majoria de les forces polítiques i socials dels país. Tot i que la seva implementació pràctica no depèn només de les institucions i dels ciutadans de Catalunya, aquesta és la via democràtica més civilitzada. La via del Regne Unit. Però la cultura política dels partits nacionalistes espanyols és molt diferent, més assilvestrada, diguem-ne, que la dels partits britànics. Cal tenir estratègies preparades en escenaris polítics alternatius. Seria un error no fer-ho. En poc temps decidirem sobre moltes coses. El món i les generacions futures ens estan mirant.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Le...123687675.html
Democracia = Respetar las leyes.
9N = Tinte para el pelo.
Por mucho que intentéis teñir la democracia no engañaréis al mundo.
Venga Gaymper, ya te dejo tranquilo por hoy...
.... pero volveré, jijijijijiji
Como tú, tú también volverás con tus...
... cuescos catalibanes.
Abur, doña.
Jojo cojonuda carta del om a la aznaresa. Te daria un graciès pero desde el movil no puedo.
Estaria bien que la leyese heitinga via traduccion de google.
Estos dias he conseguido 2 votos indepes prestados de españoles que viven en bcn y se volveran el año que viene a españistan. Hay que tener amics per sempre oh my love you oh my friend en todo el mundo jeje.
Espero que me condecoren con la creu de sant jordi por estos 2 si-si el 9n juas
Muy bueno el del toni soler tambien
Last edited by guevofrito; 20th April 2014 at 12:02.
El esquizoide alférez recopilando votos para ni se sabe cuándo.
Seguro que son de dos colegas funcionarios. Seguro. O tal vez estén en el mismo sanatorio.
jijijijiji
¡¡¡Indepencia y votis comprados JA!!!
Last edited by caculete; 20th April 2014 at 12:22.
Posting Permissions
Reply With Quote
