Originally Posted by Gamper
---------------------
¡¡¡Pón, pón, pón, pón...
Cataluña es Aragón!!!
De Mercè Rodoreda a Franco i José Antonio
"El franquisme va ser un cop contra la civilització catalana del que encara no ens hem recuperat"
Quim Torra
La guerra civil a Catalunya no va aturar la celebració del Dia del Llibre. L’any 1937 va celebrar-se del 3 al 5 de juny; l’any 1938, el 15 de juny, quan ja parts de Catalunya eren ocupades pels feixistes.
A Barcelona, Carles Riba donava una conferència titulada “Sinceritat i expressió literària”. Alfons Maseras, dies abans, per ràdio, parlava de “Honorem el llibre” i Francesc Pujols de “Els llibres i els pobles”. Pere Calders acabava de publicar “Unitats de Xoc”, Joan Oliver “La fam” i Ferran Soldevila “Hores angleses”, però el gran best-seller del 38 va ser Mercè Rodoreda amb Aloma, premi Crexell de l’any.
Després de la desfeta, va tornar-se a organitzar, celebrant-se la setmana del 23 al 29 d'abril de 1939. La Vanguardia Española va fer-ne la crònica:
"Los barceloneses recorrieron los puestos de venta buscando los libros que necesitaban en estos momentos: los de nuestros héroes y mártires, los que cantan el orgullo de la Patria por sus hijos mejores, los que indican el camino del porvenir, los que dan el aguafuerte de la guerra y la revolución.
El Alcalde de la ciudad, acompañado del Teniente de Alcalde, señor Bonet del Río, y del Jefe de Ceremonial, señor Ribé, recorrió los puestos de venta, mostrando visiblemente su satisfacción por el aspecto de los mismos y por la gran afluencia de compradores.
La venta alcanzó cifras importantes, destacando, entre los libros más solicitados, «Palabras del Caudillo», «Discursos de José Antonio», «Cisneros», de Luys Santa Marina; «Tribunales rojos», de Gabriel Avilés; «España y Francia», del Capitán Vázquez Saris, etc.
Entre las notas a destacar figura el mercado instalado en el Paseo de Gracia, cruce con la calle Consejo de Ciento, a cargo de señoritas de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, destinado a recibir los donativos y libros para la utilísima obra «Lectura del Soldado», que dirige la distinguidísima señora del Generalísimo.
Por su parte, los empresarios del Teatro Principal, Palace y de los cines Astoria, Avenida y Victoria destinaron, generosamente, los ingresos de las sesiones de ayer a la expresada obra «Lectura del Soldado».
Capítulo aparte, en la reseña, corresponde a la Sala de Exposiciones de la Provincial de Propaganda, cuya inauguración tuvo efecto ayer tarde. Ya desde la mañana se habían instalado en la puerta diversas mesas ante las que se acercaba sin cesar el público, en busca de los libros del Movimiento, fotografías y demás documentos relacionados con nuestra Causa.
Los escritores señores Santa Marina, Gabriel Avilés y Capitán Vázquez Sans estuvieron algunas horas dedicando sus libros a los compradores y los altavoces contribuían a dar la nota de animación que ha distinguido la Feria de hogaño. Señoritas de F. E.T. y de las J. O.N.S. se encargaron de la venta, así como de la recogida de libros y donativos para las «Lecturas del Herido».
Por la tarde, a las cinco, se procedió a la apertura de la sala de exposiciones, donde, magníficamente colocados, se alineaban los libros de la doctrina del Nuevo Estado y de nuestros claros precursores, presidido el conjunto por un escudo imperial bordado, de grandes proporciones, y las efigies del Caudillo y de José Antonio. En el acto inaugural, en presencia de las Autoridades de la ciudad y Jerarquías y representaciones del Movimiento, amén de un gran número de invitados, el camarada Santa Marina explicó concisa y llanamente cómo fue liberada Valencia por los falangistas, que tenían minada la organización roja, incluso desde las cárceles.
A continuación, el concertista Begino Sáinz de la Maza interpretó a la guitarra, con su probada maestría, algunas composiciones españolas y el poeta Sebastián Sánchez-Juan recitó parte de un libro de poesía religiosa y de guerra, escrito bajo el terror rojo. Presentados ampliamente por el camarada García Venero, fueron muy aplaudidos y gustados por los asistentes y por el público, que se agolpaba a las cristaleras del local, así como por los radioyentes, que pudieron seguir el acto gracias a estar conectado el salón con los estudios de Radio Nacional en Barcelona.
El acto terminó a las ocho de la noche, prolongándose venta y exposición hasta las nueve, habiendo manifestado la población un entusiasta y enorme interés por la doctrina de la Nueva España . En definitiva, el día de ayer, Fiesta del Libro del Año de la Victoria, nos ha dado un anticipo brillante y explícito de lo que será esta Fiesta de las Letras en los años sucesivos, bajo el signo de España, que cuida hoy del libro como debe atenderse uno de los resortes más potentes de su ascensión nacional".
La història de Catalunya es resum en el que va d’Aloma de Mercè Rodoreda a les Palabras del Caudillo i els Dicursos de José Antonio.
Va caldre esperar a 1977 perquè s'igualessin els 865 títols que s'havien publicat en català l'any 1936. La llarga nit dels vidres trencats de la cultura catalana va durar quaranta anys. Per a la literatura catalana va ser una autèntica commoció i un daltabaix colossal. Els escriptors de l’interior, emmordassats, no podien escriure el que volien escriure; els de l’exili, lliures però desarrelats, no podien fer arribar els seus llibres al que hauria d’haver estat el seu públic normal; els editors, col•lapsats en el laberint d’Eugène Ionesco de la censura, maldaven per esgarrapar engrunes; els lectors, balancejant-se entre el temor i la resistència, veien convertit el plaer de llegir en un acte heroic i gairebé de confrontació amb el règim.
Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la reculada de la nostra llengua siguin fets que s'han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 50% de la població. Quines coses. Devem ser l'únic poble sense història del món.
A veure si ens entenem. El franquisme va ser un cop contra la civilització catalana del que encara no ens hem recuperat. Som com som perquè el feixisme –encara avui impune- ens ha fet així. Per això parlem precisament de “normalitzar”, perquè una monstruosa i salvatge desnormalització, un intent de genocidi nogensmenys, va remoure els fonaments d’una cultura i d’un país.
http://www.elsingular.cat/cat/notice...nio_100190.php
2 imágenes de la visita del dictador a Barcelona...
Bonus track...
Sin comentarios.
El risc de tenir un estat propi
Hi ha poques coses que desitgi més que tenir un estat per als catalans. Ara mateix tenim dos estats que ens van en contra. Ni França ni Espanya no ens convenen gens ni mica. Són estats que s'han forjat en el convenciment de la nostra desaparició com a poble. I no ho han pas aconseguit. La ineficàcia del seu esforç és ben visible. Bé, a la part que resta sota domini francès es nota una miqueta més, però no pas gaire més que a segons quins punts del País Valencià, les Illes, la Franja i el Principat. Sí, ja sabem que l'estat francès ha estat una mica més eficaç en la liquidació dels pobles i llengües del seu territori administratiu.
Però fixem-nos que els catalans hem aconseguit d'arribar a la situació actual contra tots els pronòstics. Ho he dit alguna altra vegada: la qüestió catalana, quan s'estudiï amb una certa distància temporal, serà considerada un autèntic miracle. Però, com ens ho hem fet per arribar fins aquí? És clar que l'explicació ha de considerar molts factors diferents. La cosa és complexa i no vull que ningú m'acusi de simplificar massa. Però estic convençut que hi ha un factor predominant: una societat civil forta, rica i extensa. De fet, aquesta característica de la societat catalana no me la invento pas jo; s'ha explicat manta vegada en estudis sociològics fets a casa nostra i a l'estranger.
Per què tenim una societat civil tan forta? La resposta de segur que també demana molts matisos i moltes més explicacions que no donaré ara. Però penso que hem teixit aquesta societat civil forta perquè no teníem estat propi, sinó que en teníem dos a la contra. És a dir, l'absència d'estat va fer desenvolupar en els catalans una estratègia de subsistència consistent a reforçar els lligams entre la gent del poble per fer front comú. I no parlo tan sols de societat civil política o reivindicativa, sinó d'entitats culturals, socials, econòmiques, veïnals, etc. És a dir, hem creat les nostres xarxes de protecció i benestar enfront de l'hostilitat d'aquells que en teoria ens les havien de facilitar.
Simplificant-ho així --com ja he reconegut--, hem arribat als nostres dies amb una societat articulada, preparada, constructiva i amb voluntat de canvi. I ara tot això que havíem forjat contra les urpes d'Espanya i França per evitar de desaparèixer, correm el risc de perdre-ho. Aquella riquesa cívica que s'ha amassat des de la base per protegir-se dels estats hostils, ara no l'hem de perdre en favor d'un estat amic. Vull dir que l'eufòria del nou estat --que de moment tan sols abastarà una part del territori nacional-- podria relaxar aquesta mentalitat de societat civil forta. No dic que passi tant sí com no. Tan sols que és un risc greu que hem de tenir molt present i ens ha de forçar a pensar com l'evitarem. Si ara creiem --com volen alguns-- que l'estat ens ho ha de resoldre tot, per què haurem de menester tantes entitats i tant teixit social? Potser d'entrada no tancarem totes les associacions i fundacions, però el risc que deixin de tenir utilitat --o que deixem de percebre-la-- i acabem abandonant-les és massa gran, i demana que hi rumiem una bona estona.
Per lògica pura, els estats omnipresents tendeixen a crear ciutadans irresponsables --que no es preocupen del seu entorn perquè ja hi ha qui té l'obligació de fer-ho i que esperen que l'estat els resolgui els problemes. Per contra, hi ha estats que afavoreixen la creació d'intenses xarxes de solidaritat i comunitat, amb ciutadans que s'esforcen i que cerquen les solucions dels problemes que troben. Quan l'estat ho controla tot, el ciutadà --i la societat, per extensió-- s'empetiteix, s'afebleix i entra en el cicle de la dependència. Ara que anem alliberant la nació, no tindria cap sentit que empresonéssim els ciutadans. No demano pas de bastir un país nou amb una societat civil contra el nou estat, però em sembla que ens faríem un gol a la pròpia porteria si no sabéssim fer una nació de ciutadans lliures, crítics i independents. No hem de voler una societat-ramat que vagi a toc de xiulet del pastor-estat. En conclusió, que la nova joguina no ens faci perdre les ganes de jugar.
[email protected]
http://m.vilaweb.cat/mailobert/41871...nir-propi.html
Pep Guardiola defiende el catalán en la sala de prensa del Santiago Bernabéu
- El entrenador del Bayern permitió al periodista de Catalunya Ràdio, amonestado por la UEFA el día anterior, que le formulara la pregunta en su idioma
Pep Guardiola fue el protagonista de la anécdota en la sala de prensa después del partido entre el Real Madrid y el Bayern de Munich.
El periodista de Catalunya Ràdio, Francesc Garriga, le empiezó a formular la pregunta en castellano porque el día anterior la UEFA le amonestó por preguntar en catalán. Garriga dio la explicación pertitente a Pep Guardiola del porqué no se dirige a él en su lengua común. El entrenador le contesta rápidamente: "te equivocas, puedes hacerlo en catalán".
Así, el periodista de Catalunya Ràdio pudo utilizar el idioma de su medio de comunicación y seguidamente la tradujo al castellano para el resto de colegas presentes en la sala. Del mismo modo actuó el técnico del Bayern.
Se trata de una defensa más de Guardiola por la lengua catalana. De hecho, el técnico ya ha reivindicado su catalanismo en numerosas ocasiones.
http://www.mundodeportivo.com/201404...406280619.html
Més que un entrenador!
Pep Guardiola: "Catalunya és la meva pàtria i Catalunya no és Espanya"
ARA | Munic | 24/04/2014 00:04
Segons explica Isaac Lluch, Pep Guardiola, entrenador del Bayern Munic, és el protagonista d'un reportatge de la televisió pública ZDF. El programa, que inclou declaracions dels pares del tècnic i de l'alcaldessa de Santpedor, s'ha emès aquest dimecres després del partit contra el Reial Madrid amb el títol de 'Pep i la política'. La televisió ha posat la frase "Catalunya és la meva pàtria i Catalunya no és Espanya" en boca del català per promocionar el reportatge, però l'expressió no és textual.
El periodista Andreas Weise ha visitat el poble natal de Pep Guardiola i fa un resum sobre la seva passió pel futbol, el seu sentiment nacional i la seva visió sobre la política. El reportatge emet un fragment del vídeo de l'ANC i recupera una entrevista de LaSexta en la qual l'extècnic blaugrana deia que "el meu país és Catalunya i vaig jugar amb Espanya perquè la selecció catalana no podia jugar competicions internacionals".
A més, el tècnic del Bayern Munic ha instat aquest dimecres el periodista de Catalunya Ràdio al qual la UEFA va renyar per preguntar en català a tornar-ho a fer avui. "Com la UEFA em va reprendre ahir per preguntar en català, ho faré avui en castellà", ha dit Francesc Garriga. "T'equivoques, pots fer-ho en català", ha contestat Pep Guardiola. Esport3 ha resumit el diàleg que s'ha produït a la sala de premsa del Santiago Bernabéu en aquest vídeo.
http://m.ara.cat/esports/futbol/Pep-...l#.U1jLtnh8JPM
¿De verdad ha dicho eso?
No me lo puedo creer.
¿Ya estás manipulando al más puro estilo franquista las palabras del gurú Pepi?.......
SSSÍÍÍ
Posting Permissions
Reply With Quote
