El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

La gran coalició ja existeix
"Així s’ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d’alternança"
Jofre Llombart
Felipe González ha llançat un dard enverinat contra "l'Aturem Rajoy” del PSC-PSOE en plantejar la possibilitat d’una gran coalició entre el seu partit i el PP. No és la primera vegada que els socialistes fan una campanya a la contra: encara es recorda el cèlebre “Si tu no hi vas, ells tornen” però el lema del 2012 era encara més explícitament negativista: “No a la independència, no al centralisme”. No és la primera vegada que ho fan però sí podria ser la última: si al PSOE se li ocorregués donar suport a un govern del PP, els estrategues de comunicació del PSC hauran d’imaginar-se nous missatges.

El cas és, però, que la gran coalició entre el PP i el PSOE ja existeix des de fa anys. Només cal rememorar l’estiu del 2011, aquell mes d’agost en què Merkel truca a Zapatero i Rajoy i els diu que el deute espanyol el decidirà la Unió Europea, és a dir, els bancs alemanys. Espanya perdia sobirania en favor d’Europa i aquesta pèrdua quedava consagrada a la Carta Magna. I aquesta retallada la van segellar PP i PSOE junts.

Però després va venir “el desafío soberanista” i el pacte tàcit -però profund- entre PP i PSOE avui dia es manté. Cada dia l’amic @eduardvoltas ens diu “bon dia” publicant una portada de l’ABC en què es titula una entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba: “Rajoy sabe que para temas de estado siempre puede contar con el PSOE”. Evidenment no basaré la teoria d’aquest article en aquest tuit quotidià, però sí és la foto que ho ilustra. I només cal recordar la última demostració científica: el 8 d’abril, i malgrat tots els matisos que hi vulguin posar uns i altres, el PP i el PSOE van votar junts, coaligats, associats, en bloc, contra el traspàs a Catalunya perquè pugui convocar referèndums. A vegades cal repetir les coses perquè la memòria tuitera és molt curta: el PSOE va votar juntament amb el PP perquè Catalunya no pugui convocar referèndums; ni independència, ni autodeterminació: el traspàs d’una competència.

A Madrid hi ha una tradició no escrita que es palpa a molts edificis públics; la tradició de passadissos o despatxos. Es tracta de milers i milers de persones de l’administració que fa molts anys que no s’han mogut de tots dos llocs, però hi van en funció de qui governa. Si són persones pròximes al PSOE, quan el PSOE mana ocupen càrrecs. I quan el PSOE perd, mantenen la seva plaça pública al passadís, sense cap feina assignada i amb el consentiment del seu cap, que serà de l’equip contrari. I passa exactament igual, però en sentit invers, amb simpatitzants del PP incrustats en ministeris, direccions generals, empreses públiques i altres ressorts de poder. I quan hi ha canvi a La Moncloa, tot torna a canviar. I així des del 1978. Aquesta gent és molt nombrosa i molt poderosa perquè els ministres passen però els alts funcionaris no. I són aquests els principals interessats amb què no es trenqui el bipartidisme espanyol perquè els hi va l’status quo: o quatre anys manant i cobrant plus o quatre anys rebent un sou sense saber ben bé a canvi de què.

Però no cal anar a aquest detall: The grand coalition, Die Grosse Koalition, La Gran Coalición és un fet a Espanya des que el 1978 Alianza Popular i PSOE van pactar que per fer i per canviar la Constitució cal el concurs de tots dos. La reforma constitucional es va fer d’una manera molt fèrria però fins ara, quan el PSOE ha hagut de simular que vol un estat federal, no se n’ha visualitzat aquest hermetisme.

I així s’ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d’alternança. Formalment, uns estan al govern durant un temps i els altres estan a la oposició, però en grans qüestions (lluita contra ETA, reforma alemanya de la Constitució o oposició al dret a decidir) la coincidència és plena, que per això són “partits d ‘Estat”. Això vol dir que no es fan tasca d’oposició? I tant, però només per accelerar aquesta alternança: els casos GAL, Filesa, Prestige, Bárcenas i Gürtel busquen forçar el canvi o endarrerir-lo una mica, però en el fons de l’Estat, la fortalesa de l’entente PP-PSOE és igual de forta com ho és entre socialdemòcrates i conservadors a Alemanya. Allà, però, són més transparents.

Fixeu-vos que quan dilluns se li va preguntar per aquesta qüestió a Alfredo Pérez Rubalcaba va rebutjar la fòrmula del govern de coalició però perquè a Espanya “no hi ha tradició”. No per motius polítics, sinó perquè “no hi ha tradició”. Heus ací el quid de la qüestió: a Espanya “no hi ha tradició” de gran coalició, per tant no se’n fa. A Espanya “no hi ha tradició” de fer mocions de censura, per això no se’n fan. A Espanya “no hi ha tradició” de plegar i per això Rajoy i Rubalcaba continuen actius 30 anys després. I evidenment, a Espanya “no hi ha tradició” de deixar votar a les nacions i per això no ho han permès mai.

http://www.elsingular.cat/cat/notice...014_100624.php

[Gamper]

Navarro ha de plegar
Salvador Cot | Actualitzat el 13/05/2014 a les 22:59hArxivat a: Nació.cot
Pere Navarro ha de dimitir perquè ha mentit. Ara sabem que quan va negar a Josep Cuní que la dona entrés a la catedral estava mentint ell, i no pas La Torre i també sabem que la senyora en qüestió és una persona de caràcter inestable que ara fa un any va organitzar un episodi semblant quan no li va funcionar el caixer automàtic d'una entitat bancària. Sembla que en aquell cas el director de l'oficina no li va dir "ja t'has pres la pastilla?" i la cosa no va anar a més.

Però ha de plegar, també, perquè ha aprofitat un cas ínfim i sense relació amb el procés polític per acusar el conjunt de les forces sobiranistes -i fins i tot el president Artur Mas- de crear un "clima de crispació" on només hi havia oportunisme de partit per part del propi Navarro. Quan a la cadena SER li van preguntar sobre les motivacions que atribuïa a la dona que el va agredir, Navarro va dir, literalment, que "aquest clima de crispació, quan es mou, quan determinats partits alimenten un discurs que no és de diàleg, sinó justament el contrari, quan s'enroquen les posicions..., hi ha persones que són molt sensibles que es fanatitzen, i quan veuen algú que crida al diàleg, a la concòrdia, a l'acord, creuen que és un enemic del procés. O com quan uns energúmens assalten la seu de la Generalitat a Madrid, també pensen que ataquen a un altre enemic". La comparació de la senyora de 63 anys amb l'assalt dels falangistes a Madrid és d'antologia.

Navarro ha de plegar perquè, en cas contrari, s'haurà d'aferrar a que una dona sexagenària li va dir fa molts anys que la bandera catalana estava bruta i que aquest fet trivial demostraria que el clima està crispat per culpa de la consulta del 9-N. I això no s'ho mereixen ni la societat catalana, ni els votants del seu partit, ni tan sols els delegats del PSC que el van elegir.

Per cert, passaran a la història les declaracions de Navarro, vint-i-quatre hores després, assegurant que encara li feia mal la plantofada d'una senyora de 63 anys i 1'60 d'alçada. De debò que vol acabar així, el socialisme català?

http://www.naciodigital.cat/noticia/...navarro/plegar

[caculete]

el 90 por ciento de las visitas son de Gamper....

Y el otro 90 por ciento son visitas mías y de los que vienen a descojonarse de los incomprensibles y "muy ilustrados" frangollos del alférez.

Al César lo que es del César.

jiji

[Gamper]

Com queda Navarro?
«I, sobretot, haurà de demanar perdó i disculpar-se pel mal que ha fet a la imatge del país i de la seva gent»

Marta Lasalas | Actualitzat el 14/05/2014 a les 00:02h
Caldrà pensar que Pere Navarro va cometre un error de precipitació; que no va rumiar prou bé l’efecte de les seves declaracions quan va denunciar públicament –i no als Mossos, als quals va recórrer més tard i a instàncies del conseller d’Interior- que havia patit una agressió arran el seu posicionament en el debat sobiranista; que no tenia cap voluntat de generar la imatge de crispació social i violència que ha acabat projectant sobre Catalunya; que no tenia intenció de desprestigiar les aspiracions de milers i milers de catalans –alguns del seu partit- que defensen una idea amb un tarannà absolutament pacífic i democràtic... En definitiva, caldrà pensar que Navarro no pretenia mentir, ni tergiversar la realitat. Ni evitar col·laborar en la feina dels Mossos, com s’ha donat a entendre des de l’entorn de la investigació.

Perquè en cas contrari, si el primer secretari del PSC tenia el més mínim dubte sobre la raó de l’agressió que va patir i denunciar; si la seva reacció va respondre a una motivació purament oportunista; si pretenia desprestigiar amb una suposada –i aïllada- agressió la veu de milers de persones pacífiques; si la seva voluntat no era sincerament la d’alertar sobre una situació que considerava real; si no estava del tot convençut que davant la catedral de Terrassa havia sentit l’alè de la intransigència i el totalitarisme que va denunciar... seria tan greu i tan injust per a la societat catalana, el tarannà democràtic i pacífic de la qual ha posat en qüestió, que el seu paper com a líder polític i la seva credibilitat quedarien molt seriosament i irreversiblement tocats.

Ara hem sabut finalment que la senyora que se suposa que va donar un cop de puny –també es posa en qüestió que sigui aquesta l’agressió- era una dona d'Ullastrell d’uns 63 anys, amb un conflicte pendent de molts anys enrere –relacionat amb l’estat de la senyera que onejava a l’Ajuntament- que, per alguna raó, del tot reprovable, va perdre el control en veure l’abans alcalde i avui primer secretari. Ell sabrà què va passar a la catedral de Terrassa. Ell i aquesta senyora. Però, el que resulta evident és que ara Navarro haurà d’explicar que no era cert, que a Catalunya la gent no va repartint cops de puny als qui pensen diferent, que hi ha un debat molt important però que transcorre de manera exemplar i pacífica. Ho haurà de fer amb la mateixa contundència amb què va defensar la seva primera denúncia i amb un pelegrinatge per tots els mitjans catalans i estatals com el que va desplegar aleshores. I, sobretot, haurà de demanar perdó i disculpar-se pel mal que ha fet a la imatge del país i de la seva gent, tant la dels qui estan a favor com la dels qui estan en contra del procés. Un dany que, a hores d’ara, és ja irreparable.

http://www.naciodigital.cat/opinio/8307/queda/navarro

[caculete]

[B]Quines ganes que tengo, que hi hagi violència

Ya lo sabemos.

[Gamper]

Tres branques que no es poden serrar

Per als berguedans, el Pi de les Tres Branques és un lloc més que especial. És un lloc on el pare t'ha portat a buscar bolets. Un dia o altre, hi has anat a córrer, a peu o amb bicicleta. O t'hi has afegit el dia de l'aplec. O hi has pensat durant hores, preparant l'acte, els discursos, el servei de bar i el dinar de després. El Pi és país, és política; però també és natura, també són records d'infantesa. És una mena d'espai màgic.

Per als que entenem el país com un ens nacional, el Pi té una càrrega intensa, elèctrica. Una càrrega apaç d'aplegar-nos al peu de l'arbre sagrat de la pàtria, i capaç d'enfrontar-nos entre germans. Costa passar pàgina de les batusses que hi van haver en diversos moments dels anys noranta. Instants que ens recorden el caràcter anàrquic dels catalans, i com costa de posar-nos d'acord. Però la intensitat que s'hi respira és la que també fa que, any rere any, continuï sent un dels símbols que ha mantingut encesa la flama d'aquest país.

Que hi acabaria passant alguna cosa, al Pi de les Tres Branques, es veia a venir. Periòdicament, organitzacions espanyolistes i d'ultra dreta hi han pujat a fer pintades. Però, tot i això, el sentiment que et desperta saber que n'han serrat una branca és d'humiliació, de ràbia i de tensió. Especialment en el nostre cas, el dels berguedans, perquè t'ho han fet a casa teva.

El que, molt possiblement, no han tingut en compte els personatges que han fet això és que, tot plegat, se'ls hi pot girar molt en contra. Els catalans necessitem constantment que ens recordin on és l'enemic per plantar-li cara. Tota la intel·ligència militar la devíem gastar amb els Almogàvers, però encara en queda un polsim. I serrar una de les tres branques que simbolitzen la unitat de la pàtria és una bona manera de cridar l'atenció. Estaria bé que algunes organitzacions berguedanes i de la resta del país comencessin a pensar en l'aplec d'enguany en majúscules, perquè després d'aquesta acció i de com està el pati, pot fer un salt qualitatiu.

I sobre el futur del Pi de les Tres Branques, és difícil opinar-ne a cop calent, quan encara et sents rabiós. Fa molt anys que va començar a morir-se, però malgrat tot no va deixar de ser un símbol. Perquè, per a molts, forma part del nostre imaginari col·lectiu. El Pi són records, són sensacions, són dies d'estiu, són dies d'hivern, són somnis, són il·lusions. I potser no és indispensable que sigui de fusta.

S'està parlant de tornar a unir la branca serrada al tronc. De ben segur, estarà més deteriorada arran de la caiguda. Això s'haurà de sumar a les pedres que se li van posar fa dècades per voler-lo protegir i que en van matar les arrels. S'haurà de sumar a la carretera que hi van fer al costat. I potser serà la manera de recordar-ne les ferides i que, malgrat tot, segueix mirant al cel. Però també és possible que altres solucions, com ara una recreació de metall o el que n'opinin els entesos, siguin més majestuoses que l'arbre ferit.

Ara bé, sigui com sigui, tant és la decisió que es prengui. Perquè les tres branques del Pi, dins nostre, no ens les serraran mai.

*

Pere Gendrau, periodista

http://m.vilaweb.cat/opinio_contunde...en-serrar.html

[Gamper]

El poder que tenim

El poder es pot expressar de moltes maneres, però n'hi ha una d'incontestable: el poder és l'absència de por. Per això proven de fer-nos-en. Amb amenaces verbals, amb insults, amb agressions de baixa intensitat. Com siga.

Ahir van serrar el Pi de les Tres Branques. Tothom sap que moltes de les estelades que hi ha a les entrades dels pobles han intentat tallar-les també --i per això moltes ara tenen peanyes reforçades. A la redacció de VilaWeb, constantment ens hi arriben testimonis personals d'insults, d'amenaces per carta, de pintades... L'agressivitat política de l'espanyolisme és des de fa mesos el pa de cada dia també al Principat. Llanos de Luna per dalt i l'escamot de la serra per baix. L'objectiu és canviar la realitat no per la via del convenciment, batalla que saben perduda, sinó per la via del temor. Però hi fracassen: no se'n surten i el temps va passant, molt de pressa.

Tot això creixerà i no crec que ningú sàpiga on acabarà. Ens esperen unes setmanes de provocacions i d'agressions, que segurament cada vegada seran més a la desesperada. Però la calma amb què el país les entoma, aquesta consciència que per més que ens furguen no en trauran res, és a parer meu el símptoma més evident i notable que som molt conscients de l'enorme poder que hem acumulat. I que sabem que n'hem de fer ús amb molta cura.

Clar i ras, volen desviar-nos del camí, fer-nos eixir de la ruta. Perquè saben que mentre ens hi mantinguem ells tenen la batalla perduda. Fixeu-vos com han canviat les coses tan sols aquestes darrers dies: l'editorial del Financial Times, la resolució de la Internacional Liberal, el suport explícit al procés per part dels candidats europeus dels liberals, els verds i l'esquerra anticapitalista, les declaracions de Desmond Tutu, la reacció del govern de l'Equador a l'intent del govern espanyol d'impedir una conferència de Pilar Rahola, fins i tot la lliçó pública que Cameron es va permetre de donar a Rajoy... I ara que ja tramuntem la carena, també en el front internacional, és just quan ens sentim més forts a casa.*

Avui som més poderosos que no ho havíem estat mai i, en conseqüència, estic cert que sabrem aguantar les provocacions. No perquè no ens enutge la seua actuació. No perquè no ens irriten. No perquè no ens faça enrabiar el seu cinisme. Tot és més senzill: sabrem aguantar les provocacions simplement perquè hem decidit que aquesta vegada és a nosaltres que ens toca guanyar. Tic-tac, tic-tac...

http://m.vilaweb.cat/editorial/4191018/poder-tenim.html

[caculete]

11 de maig: "Nosaltres parlem de separacions i ells d’amputacions..."

La factura de l’AVE es multiplica

'Quan la independència és immediata, la UE hi troba una sortida'

El corredor mediterrani: en quin punt es troba?

El govern espanyol ja té també l'informe de l'Institut Geològic i Miner sobre el Castor, però no el vol fer públic encara

Alfredo i Mariano es queden sols a Catalunya

La Hisenda catalana recopila des d’avui les dades fiscals dels ciutadans que ho vulguin

El negoci ruïnós del projecte Castor

Castor és nom de terratrèmol

Res no és igual

El ventilador de totes les contradiccions

PP i PSOE, amics per sempre

Fons d'inversió alemanys ja pregunten per la Catalunya independent

Escapcen el Pi de les Tres Branques

Històrics militants i exdirigents del PSC, amb 'Súmate'

[Histèria al PP per la visita de Platini a Gibraltar [/URL]

El món empresarial està perdent la por

L’AVE, la corrupció i l’espanyolisme

[h=5]fenandez-diaz-vol-netejar-la-xarxa-de-miserables"]

Consell General del Poder Judicial. Igual que el d'abans?

13 de maig: "Els fets de l'Ucraïna de l'Est han posat al mateix sac referèndum i violència..."

Fernández Díaz i la taronja

Ànec que vola, a la cassola

L’hora dels fantasmes

El puny i la mà

El fracàs de Llanos de Luna

[B]El "fracking" colonial

La gran coalició ja existeix

Navarro ha de plega

Com queda Navarro?

Tres branques que no es poden serrar

El poder que tenim

Resumiendo...

[caculete]

Així sona la sardana de Leo Messi

Nota: La sardana hay que oírla con el volumen de los altavoces a tope.

[Gamper]

Joan Guasch:*Hem de respirar fondo, deixar que la ràbia passi i es dissolgui i anar capgirant les seves agressions. Ens han tallat el Pi, però ens han deixat el símbol de la victòria.