Banderes, jutges i el 9-N
ANTONI BASSAS | | 22/12/2014 19:51
Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona i ha descobert el Mediterrani: “Sobirania no és el color de les banderes, sinó ser sobirà per decidir sobre la sanitat pública”. Què diu ara. Ves que no fos per això que 2,3 milions de catalans van anar a votar el 9-N. Sí, té més nivell discutir sobre sobiranies que escoltar un discurs amb “caca” com el del nou portaveu del PP, però el líder de Podem ha receptat un remei impossible: la refundació d’Espanya, quan a Espanya no hi ha una majoria que vulgui reconstituir-se. De fet, l’estat espanyol s’ha querellat contra un president que va posar les urnes per preguntar per més llibertat, sense que hagi arribat cap missatge de solidaritat democràtica. Senyors Mas, Junqueras i constel·lacions respectives: ¿de debò que ara fallarem nosaltres?
http://m.ara.cat/firmes/antoni_bassa...tml#.VJh0880GA
Nova oportunitat per a Espanya?
DAVID MIRÓ | | 22/12/2014 00:10
Recapitulem. L’independentisme era minoritari abans del 2006 i tenia el suport d’entre un 15% i un 25% de la població. A partir d’aquell any, el del recurs contra l’Estatut del PP, i impulsat per l’agònica negociació del finançament i el desencís zapaterista, escala posicions fins a assolir, el 2010, el 40%, i supera per primer cop el no en alguns sondejos. La recentralització del PP provoca una altra empenta i el suport al sí s’enfila fins al 50% i, en alguns moments, el sobrepassa. I som aquí. Ara hi ha una part de la societat catalana que confia en Podem per donar una última oportunitat a Espanya. Si el partit de Pablo Iglesias decep Catalunya, la independència podria ser ja inevitable i amb un suport molt més ampli. El problema és que per a aquest nou pas encara queden, pel cap baix, dos anys.
http://m.ara.cat/tema_del_dia/Nova-o...tml#.VJh5u80GA
Les aventures de Super Ratón a Ratolàndia
FRANCESC CANOSA | Barcelona | 22/12/2014 00:10
Pablo Iglesias escriu amb un Bic d’aquells de quatre colors. Quan deixa d’escriure el mossega. Bolígraf dels vuitanta. Ara, objecte*vintage. Blau, vermell, verd, negre. Colors és el que busquen aquestes persones que omplen un Pavelló de la Vall d’Hebron enxubat de lot de transició. Gent d’anunci de Loteria de Nadal a qui mai ningú els ha guardat el dècim premiat. Cicatrius econòmiques a les cares. Persones tristes. Colors foscos. Públic postindustrial. Públic PSOE. L’esperança als dits fent fotos amb telèfon mòbil. El desig nerviós, infantil, de dia de Reis, de pitjar els piuets del bolígraf i que surtin colors. Ratllen amb la mirada la camisa nuclear d’Iglesias. Blanc d’anunci de rentadora. Abans de sortir algú li parla a l’orella. I ell es posa bé la camisa segrestada pel cinturó. Vola.
“*El Pablo al lado de mi marido es chiquito*”, diu una dona que fa acotacions com un aspersor. “Guapo!” I ell: “Gràcies!” Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona a mossegar. Hi ha una gana immensa. Un rum-rum d’estómacs i neurones que se senten estafades per l’estofat de sempre. “*Sí, se puede. Sí, se puede...*”. Olla a pressió. Mossega. Amb un català. Cita Manuel Vázquez Montalbán: “Tots podríem ser subjectes històrics del canvi”. “Això és Podem!” Quan Iglesias pensa en Barcelona veu la criatura de ficció de Montalbán: Pepe Carvalho. El detectiu que combat la foscor. Ho diu: la Barcelona d’Iglesias és més llegida que viscuda. Per això explica un conte. Obre la boca i fot mossada. Hi havia una vegada Ratolàndia. El país de gats i ratolins. Però esclar, n’hi ha uns que manen. El gat Mas. El gat Rajoy. I els pobres ratolinets morts de por, de gana, pels gats dolentots: “Els gats són gats que governen per a gats”. Els ratolins aplaudeixen amb cues, bigotis i mòbils d’alliberament del jo. Iglesias va mutant i torna a fer queixalada: “Els demostrarem que som molts més, que els ratolinets tenim consciència de ser ratolinets”. Orelles punxegudes dels ratolinets amunt: “*El pueblo, unido, jamás será vencido...*”
Iglesias es transforma dalt de l’escenari en Super Ratón. Aquella paròdia de Superman de dibuixos animats de melmelada. El ratolí “supervitaminat i mineralitzat”. Els superpoders gràcies a mossegar formatge. La capacitat del dibuix de la superhipnosi: moure objectes inanimats. Supermossegades. Iglesias mossega la CUP per haver abraçat Mas. Mossega CiU, el PP, la casta espanyola, la catalana, els milers de catalans que volen la independència... Mossega. Hi ha gana. Ranxo per a tothom. Tothom pot tenir un bocí de coloret de bolígraf Bic. Tothom pot. I mossegada final cantant*L’estacade Lluís Llach. Abraçats com colors barrejats de boli rebentat. Balancejant-se com un vaixell cap a una Ítaca de mossades. Com una metàfora marinera pispada a Artur Mas.
I la gent a terra ferma recollint les pancartes que afirmen que són de Cerdanyola, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat... I recordant com Super Ratón Iglesias deia amb orgull que és de Vallecas i que se sent com a casa a Cornellà, a l’Hospitalet. I a fora, gent de Cuba, l’Equador, Colòmbia mostrant amb emoció les seves banderes. Cridant “*Viva Cuba libre y todos los países del mundo*”. I, novament, Catalunya com a subjecte el·líptic, virtual, país de dibuix inanimat. Mentre neix el país de Super Ratón amb una gana de pàtria de sidral i sideral.
http://m.ara.cat/tema_del_dia/aventu...tml#.VJh6P80GA