Page 1641 of 2154 FirstFirst ... 6411141154115911631163916401641164216431651169117412141 ... LastLast
Results 16,401 to 16,410 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #16401
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Bauzá, un balanç de final d’any

    SEBASTIÀ ALZAMORA | | 29/12/2014 00:00

    El Govern Balear que presideix José Ramón Bauzá tanca un any que és per fermar-lo amb un llaç. En realitat els escassos però llarguíssims anys d’aquesta legislatura catastròfica han estat per llogar-hi cadires, però com que l’espiral d’absurd i d’incompetència no ha fet més que anar en augment, enguany Bauzá i els seus han aconseguit fins i tot superar-se en capacitat de desgovern i de vergonya aliena.

    Per començar, el projecte estrella de l’executiu, aquest decret TIL que suposadament pretenia implantar el trilingüisme però que només buscava arraconar la llengua catalana de l’escola pública, s’ha estavellat repetidament contra diverses sentències jurídiques que el declaren directament il·legal. Políticament, s’ha carregat dos consellers d’Educació (Rafael Bosch i Juanamari Camps), un secretari d’Educació que semblava indestructible però que també va acabar cremat de cap a peus (Guillem Estarellas) i un director general d’Universitats que ha durat de Nadal a Sant Esteve (Miquel Deyà). Tots, gent absolutament sotmesa al Partit Popular però que ni així aconsegueixen satisfer els deliris de grandesa del gran capità Bauzá. I socialment, el projecte -diguem-ne així- ha causat la contestació civil més gran que s’ha vist mai a les Balears. Un èxit rotund.

    Han fet la puta i la Ramoneta de manera descarada amb les prospeccions petrolieres que els illencs (fins i tot els del PP) no volem, però que el ministre Soria i el president Rajoy sí que desitgen. A Bauzá li va costar mesos ser rebut per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, i quan el fet feliç es va produir, només va ser per ajupir el cap davant la que òbviament manava. Bauzá també ha tingut un problema de salut (no greu, afortunadament) que va intentar dissimular de la manera més ridícula possible, i davant de la coronació de Felip VI va tenir dues idees fabuloses: comparar-se amb el nou rei per edat (“Ens entenem molt bé perquè som de la mateixa generació”) i suplicar-li que no deixi de passar les vacances d’estiu al Palau de Marivent.

    Bauzá comanda un gabinet d’incapaços i de vividors de la política que poden arribar fins a extrems tan aparatosos com l’absurda discussió sobre el model lingüístic de la televisió pública o com el setge a l’encara alcalde de Palma, Mateu Isern (que és un mediocre com qualsevol altre però que fins i tot així és capaç d’obtenir més bona valoració de tothom que Bauzá, cosa que el president no suporta). O una llei agrària que es presenta com un èxit però que no és més que obrir les portes de l’agricultura per aprofitar-la de manera descaradament especulativa. La llista de despropòsits és encara molt més llarga, i s’ha perpetrat tota a un ritme frenètic. Ells diran una vegada i una altra que lideren la recuperació econòmica, perquè als mesos d’estiu es varen crear, com sempre, uns quants milers de llocs de treball precaris i efímers que ara ja estan extingits. Per al nou any, desitgem que s’extingeixin també els llocs de treball d’aquest govern.

    http://m.ara.cat/opinio/Bauza-balanc...tml#.VKEbi80GA

  2. #16402
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L’electoralisme de Montoro

    MARTA ESPASA | | 28/12/2014 18:24

    Que l’actual model de finançament autonòmic presenta greus problemes és una evidència que ja no discuteix ningú. És urgent que el model es revisi a fons, que es repensi tota l’estructura d’ingressos de les comunitats, que se’ls atorgui més autonomia i responsabilitat fiscal, que es garanteixi el principi d’ordinalitat i que s’evitin les actuals arbitrarietats en relació als recursos que reben. Però no sembla que el govern central tingui cap mena d’interès a afrontar aquest repte i prefereix apedaçar el model abans que reformar-lo.

    Un dels problemes més importants que tenen actualment les comunitats de règim comú és el de la insuficiència financera. Els governs autonòmics tenen greus dificultats per finançar les competències que l’Estat els ha traspassat. Les comunitats autònomes gestionen la sanitat, l’educació i els serveis socials: no es pot traspassar una competència si no es traspassen, alhora, els recursos necessaris per executar-la correctament. És una qüestió de lleialtat institucional. Actualment, però, els ingressos que el model de finançament proporciona a les comunitats són insuficients i, per tant, aquestes comunitats només poden emprendre tres accions: reduir la despesa, augmentar els ingressos o endeutar-se. Però amb l’actual marc de finançament, cap d’aquestes tres actuacions permet millorar raonablement la seva insuficiència financera.

    D’una banda, reduir més la despesa autonòmica posa en risc l’actual estat del benestar. De l’altra, que les comunitats autònomes augmentin els seus ingressos és molt difícil. En algunes, com Catalunya, s’ha tocat sostre amb uns tipus de l’IRPF dels més elevats d’Europa. Pel que fa a altres impostos importants en termes recaptatoris, com l’IVA o els impostos especials (hidrocarburs, alcohol i tabac), les comunitats autònomes no tenen capacitat per augmentar-los, i quan l’Estat ho ha fet, no ha traslladat l’increment de recursos corresponent al finançament autonòmic. Pel que fa a la resta d’impostos en què les comunitats tenen més capacitat de decisió -els de patrimoni, successions o transmissions patrimonials-, són de segon ordre en termes recaptatoris, i en alguns casos que s’havien eliminat s’han reincorporat. Alhora, quan algunes comunitats han intentat aplicar nous impostos, com el de dipòsits bancaris, l’Estat ha legislat d’urgència per impedir-ho. I quan les comunitats han intentat obtenir altres tipus d’ingressos basats en el copagament, com l’euro per recepta o les taxes judicials, l’Estat els ha recorregut davant el Tribunal Constitucional.

    Finalment, l’accés a l’endeutament és també una via poc factible, perquè qui fixa el límit del dèficit en què poden incórrer les comunitats és l’Estat. Per al 2015, és de només el 0,7% del PIB, un percentatge molt reduït i difícil de complir. I el Sr. Montoro ho sap.

    ¿Com es poden quadrar els comptes autonòmics davant d’aquesta situació? La resposta tècnica és clara: amb una reforma profunda del model de finançament que aportés als governs autonòmics més capacitat tributària i més responsabilitat fiscal, i que eliminés l’excés de redistribució que actualment hi ha entre comunitats. Ara bé, el que tècnicament és viable pot no ser-ho políticament. Així, davant d’un 2015 atapeït de convocatòries electorals, el govern central ha decidit no incloure la reforma del model de finançament en la seva agenda i proposar una nova mesura per apaivagar el problema. Es tracta que el govern central, aprofitant que darrerament s’està finançant a uns tipus d’interès molt baixos, emeti el deute que les comunitats necessitin sense cobrar-los interessos, és a dir, a un tipus del 0 per cent. D’aquesta manera a les comunitats se’ls redueix la partida de pagament d’interessos, cosa que farà més fàcil que puguin complir amb l’objectiu de dèficit.

    Òbviament, es tracta d’una mesura que dóna oxigen a l’asfíxia financera que pateixen les comunitats autònomes i, per tant, serà àmpliament acceptada. Però això és una clara actuació electoralista, ja que, d’una banda, davant de les properes convocatòries electorals, mira d’evitar els típics conflictes territorials que es produeixen cada vegada que hi ha una reforma del model de finançament i, de l’altra, permet al govern del PP presentar-se com el gran garant de les comunitats autònomes. Però que no ens enganyin, es tracta d’una mesura pedaç, que no soluciona el problema de fons, sinó que l’ajorna per més endavant. I pitjor encara, pot ser una nova mesura recentralitzadora si s’articula de manera que impedeixi a les comunitats autònomes accedir -quan la situació els ho permeti- als mercats financers, de manera que l’únic accés al crèdit que tinguin sigui a través del govern central -que, d’aquesta manera, les controlarà més.

    http://m.ara.cat/opinio/Lelectoralis...tml#.VKEef80GA

  3. #16403
    Banned Balón de oro
    Join Date
    Feb 2013
    Location
    Abuelo, cule, indepencio franquista de la CUP y jijijijijiji (mucho jijijijijiji)
    Posts
    27,231
    Thanks
    987
    Thanked 842 Times in 791 Posts



  4. #16404
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Sobre els dubtes 29.12.2014 15:00

    Vicent Partal

    A voltes pense que dec ser molt rar. Per exemple, aquests dies observe amb molta sorpresa la por que s'ha instal·lat per la irrupció de Podem. No és que no entenga el valor del fenomen. És que no entenc per què una cosa tan elemental com aquesta ha de fer témer a la gent que l'independentisme s'acabarà, com si tot allò que hem bastit aquests anys fos un castell de cartes.

    Veig que hi ha qui pensa que cada bandera que hi ha als balcons, cada samarreta que ha aparegut els Onze de Setembre i cada vot del 9-N perillen tan solament perquè ha nascut Podem. I açò em sembla poc seriós. Però cride l'atenció sobre el mecanisme i sobre l'eficàcia que té. Perquè darrere aquest pessimisme només s'amaga la marca de l'esclau.*

    Quan ells creen la por --afavoreixen la por-- que Podem liquide l'independentisme fan ús de la mateixa tècnica que abans, però ara amb un subjecte diferent. I quina és aquesta tècnica? Una de les que ha funcionat més bé en la història de la humanitat: negar que siguem capaços de pensar per nosaltres mateixos.

    Que feien justament això quan l'espanyolisme afirmava que els catalans en realitat no volíem la independència, sinó que érem manipulats per l'escola i la televisió. Han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

    I passa això quan l'espanyolisme diu que si hi ha milions de persones implicades en la independència no és perquè hi creguen, sinó perquè tenen por de ser assenyalades, pel clima que s'ha creat. Han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

    I fan també això quan ens diuen que ara sí, que finalment Podem ens salvarà i ens farà veure com n'anàvem, d'errats. Amb Iglesias n'hi hauria d'haver prou per a apartar-nos de pensaments impurs, perquè ells han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

    Són extremadament coherents. Tres-cents anys de poder deixen un pòsit indeleble. Ells manen fins i tot mentre dormen. I nosaltres dubtem de nosaltres mateixos fins i tot mentre dormim: tres-cents anys d'opressió també deixen una marca indeleble. Ara, és una condició ineludible que per a ser independents, abans i tot de tenir un estat, entre tots, eliminem la mentalitat que ens fa pensar com un ésser inferior. I això ho ha de fer cadascun de nosaltres. Seure en una taula no et fa dinar, necessàriament. Ni haver nascut espanyol no et fa espanyol obligatòriament. Alliberar-se'n, entendre-ho, és feina de cadascú. Íntima i privada.

    I el cas és que, contra allò que ens volen dir alguns, aquest país pensa i pensa en llibertat. Mireu si no què ha passat aquest 2014: només pensant lliurement podríem haver arribat a la conclusió que érem iguals que els altres. Només perquè ja pensem lliurement, hem sabut actuar com una nació lliure.*

    Ens queden marques del llarg trajecte que hem hagut de passar d'ençà que els espanyols van trencar les defenses del Regne de València, a Almansa. Naturalment. A qui no li quedarien marques després de tres-cents anys? Però el gran canvi és que aquestes generacions que som, ara, hem après a pensar soles i per primera vegada en tres segles hem decidit, conjurats per milions, que un estat propi i nostre és l'única garantia que serem iguals i que viurem amb dignitat. Per això fem això que fem, per això els sorprenem com els sorprenem, per això hem anat tan lluny com hem anat, ja. I per això no entenc que hi haja qui dubte encara que hem canviat el curs de la història, no entenc que alguns trontollen amb el primer colp de vent, no entenc com pot ser que hi haja qui vacil·le, vist tot això que hem vist aquests darrers anys, vist com ha reaccionat aquest país, cada vegada que ha estat cridat a reaccionar.

    http://m.vilaweb.cat/article.html?se...70/dubtes.html

  5. #16405
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La causa de la llibertat

    SALVADOR CARDÚS | | 29/12/2014 18:47

    Ara que entrem a la darrera fase del procés sobiranista i a favor de la independència de Catalunya, es veuen amb més claredat les seves fortaleses, però també les febleses que hauria de corregir. Entre les fortaleses, una de les qualitats més admirades de les mobilitzacions sobiranistes ha estat la cordialitat amb què s’han desenvolupat. En contra de les advertències de crispació i divisió de la societat catalana, l’expressió de l’aspiració a la independència no tan sols ha estat pacífica, sinó que ha creat un marc de bon rotllo exemplar. Bon rotllo i, de passada, una sensibilitat especial per filar molt prim en la seva fonamentació, de manera que s’evités l’identitarisme excloent, l’antiespanyolisme agressiu o el mercantilisme egoista.

    ARA BÉ, ÉS AQUESTA MATEIXA*virtut allò que es pot transformar en feblesa. I és que, a mesura que el desafiament a l’estat espanyol avanci, les dificultats creixeran de manera exponencial. S’ha vist amb la celebració del procés participatiu, quan s’ha convertit una festa democràtica en un cas de desobediència a l’Estat i causa d’una querella al president i dues conselleres de la Generalitat. Imaginem-nos, doncs, tot el que vindrà en el moment de la ruptura definitiva! Llavors, les expressions festives i simpàtiques ja no seran suficients per avançar. La pregunta és: quina és la capacitat del sobiranisme per resistir un clima de confrontació amb l’estat espanyol, si resulta que ja fa senyals de desmoralització cada vegada que hi ha dificultats per a l’acord intern?

    ÉS EN AQUEST SENTIT*que em sembla ingenu que esperem dels partits que han de liderar aquest tram final que es comportin amb el mateix estil que ho ha fet la societat civil. No els podem demanar que deixin de pensar en el suport electoral que necessiten per seguir liderant el procés. Ni que valorin de manera distinta quines són les formalitats democràtiques que ens han de garantir el reconeixement internacional. Ni podem esperar que els lideratges abandonin la prudència política que ha de portar a l’èxit final. Per seguir endavant ja no n’hi ha prou ni amb el bon rotllo. Cal molta astúcia, càlcul i estratagema.

    TAMBÉ CREC QUE HI HA*un excés de susceptibilitat emotiva tant en la impaciència davant la complexa negociació dels acords que han de permetre avançar, com un excés d’inseguretat davant l’aparició de noves formacions polítiques a les quals es dóna, per anticipat, un lloc que encara han de guanyar-se. Si tot el suport a la independència fos tan insegur com es dóna a entendre, voldria dir que ens hem estat enganyant a nosaltres mateixos i, finalment, que tindrien raó els que ho descrivien com un suflé que tard o d’hora es desinflaria.

    PERSONALMENT, I MALGRAT*els alarmismes, segueixo pensant que la força del sobiranisme és profunda. I m’ha reafirmat en aquesta confiança una frase de Ramon Trias Fargas -enguany ha fet vint-i-cinc anys que va morir- citada fa poc per Joaquim Ferrer, actual president de la Fundació CatDem. En una conferència de 1984, fa trenta anys, Trias Fargas deia: “Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la de la llibertat. [...] No voldria que oblidéssim que som una nació d’homes i dones lliures, units per una llengua comuna, ferms d’unes fondes arrels històriques que s’enfonsen en la terra catalana, mare de tots, i units per una il·lusió de futur que mira enllà cap un demà de modernitat i progrés, que s’adreça a Europa, que respecta a tothom, que vol millorar la vida de tots els qui viuen aquí”. Impossible de sintetitzar-ho millor. I ens en sortirem, abans o després, perquè per als catalans la causa de la llibertat mai no ha estat un suflé: ha estat la raó i la força de la nostra supervivència com a nació.

    http://m.ara.cat/opinio/causa-lliber...tml#.VKKFm80GA

  6. #16406
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Les agendes, com més pròpies millor

    CARLES CAPDEVILA | | 29/12/2014 22:27

    HI HA UNA TEMPTACIÓ d’algunes parelles amb el primer fill que és intentar planificar quin mes de l’any és millor que neixi la criatura. Si és millor de primers d’any, o de finals, o que el tercer trimestre d’embaràs no coincideixi amb l’agost, que fa molta calor. Quan ja ha nascut t’adones que allò era anecdòtic, que el nen és per a tota la vida, i que posats a fer potser hauria sigut millor calcular quants anys tindràs tu quan ell en tingui 16 i les negociacions de dissabte a la nit s’endureixin. Hi penso ara que sembla que els calendaris polítics s’han de coordinar, i discutim què és millor. Ja parlàvem de si el referèndum escocès condicionava el procés, si ajudaria que fos abans o després, ara parlem de si les eleccions gregues van bé per a Podem, de si convé esperar el resultat del novembre a Espanya... Són observacions tàctiques interessants, semblants a les del corredor que va mirant enrere i va calculant les forces dels altres i administra les seves. Però aquesta obsessió pel calendari, per si esperem això o allò, igual que la fixació amb elements que condicionen el teu projecte, poden posar en evidència que el teu projecte depèn de tants factors que en el fons és oportunista. Si tens clar on vas, i què vols, si allò que busques és per a tota la vida, em sembla molt més recomanable portar la iniciativa, liderar. Tenir en compte el context, com canviarà l’entorn, però no condicionar-ho a elements que no depenen de tu. Tornant a l’exemple de l’embaràs, n’hi ha que diuen que sí, que i tant que volen ser pares, però quan hagin conegut món, tinguin feina estable i un pis ben gran. Que és una manera de dir que no els ve d’un any ni de tres: pot esperar, i no depèn del tot d’ells.

    http://m.ara.cat/firmes/carles_capde...276072438.html

  7. #16407
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    2015«2014 ha estat any per plantejar grans reptes. 2015 serà l'any en què han de començar les resolucions»Dídac Boza | Actualitzat el 31/12/2014 a les 00:00h2014 ha estat un any de plantejaments, 2015 haurà de ser any de resolucions. Durant els darrers mesos s'han obert, com mai fins ara, debats tan essencials com el de la possible independència de Catalunya, la imprescindible regeneració democràtica o la reforma d'un sistema econòmic que s'ha demostrat com a gran generador de desigualtats socials. L'any nou no podrà ser -de cap manera- un any de continuïtat en cap d'aquests àmbits. El pols social i el dens calendari electoral dels propers mesos –el de Catalunya, el d'Espanya i fins i tot del Grècia- actuaran com a antídots contra qualsevol manera d'immobilisme. És clar que la vida no s'acaba el 2015 i que ningú no no ha d'esperar solucions definitives a tot en un període de 365 dies. Però és evident que aviat moltes coses començaran a no ser com les hem conegut en les darreres dècades.En pocs dies sortirem de l'impàs de les últimes setmanes en el procés català. Previsiblement tindrem nova data per les urnes i amb la fórmula i amb els diferents accents polítics que –amb més o menys acord i fortuna- acabin determinant els dirigents dels partits. Ells, els líders, són els primers que hauran de gestionar una realitat que és més complexa que no pas voldrien. Ha quedat clar que no és possible plantejar el debat de la independència fent abstracció de la resta de coses, com va plantejar fa setmanes el president Mas i que tampoc no sembla gaire factible actuar des del minut 1 com si l'Estat hagués desaparegut i com si el calendari electoral espanyol no tingués influència en el procés i en els passos a donar a Catalunya, com es llegeix en l'horitzó dibuixat per Junqueras. El repte, no fàcil però imprescindible i urgent, és definir una estratègia guanyadora a Catalunya i nítidament clara a ulls del món.Aquest 2015 no hi haurà gaire espai per al negacionisme. Tot i la previsible retòrica electoralista que fan i faran servir els uns i els altres en aquesta llarga marató electoral, arguments com “Artur Mas no és interlocutor polític per a Podemos” (Pablo Iglesias), o “Podemos pot ser el cavall de Troia del sobiranisme” (Josep Rull) no serviran de gaire i no portaran enlloc. Tant els representants polítics del sobiranisme, com els dirigents de la força política emergent en el mapa polític espanyol i català estan abocats a reconèixer l'altre amb qui haurà de negociar, discutir, acordar o discrepar. L'actitud i les intencions de Podemos pel que fa a Catalunya i al dret a decidir són confuses i més aviat dubtoses, però la seva previsible irrupció amb força a la política espanyola i una probable representació –més discreta però segurament destacada- al Parlament de Catalunya suposa l'entrada d'aire nou en l'àmbit de l'unionisme. L'independentisme també necessita que hi hagi algú a l'altre costat que plantegi propostes que vagin més enllà de manifestacions amb banderes “rojigualda” i de declaracions d'amor buides de contingut, rònegues i sospitoses d'impostació com la frase “llevamos a Catalunya en el corazón” (rei Felip VI, en el seu missatge de Nadal) Les successives convocatòries electorals dibuixaran un mandat democràtic complet.Els vots diran quin és l'estat que volem, com volem que es gestioni el nostre municipi, quina ha de ser la resposta social a la crisi i a les desigualtats o quina és la relació que volem tenir amb els nostres veïns espanyols i europeus. 2014 ens ha demostrat que una societat es mobilitza i respon de manera activa davant plantejaments de transformació que siguin reals clars i entenedors. En moments de canvi com els que vivim la gent vol dirimir qüestions bàsiques i simples: dret a decidir si constituïm un estat independent o si seguim a Espanya, clam per un país net de corrupció, exigència d'un nou model de justícia social. L'any 2015 ens ensenyarà que els grans conflictes col·lectius es poden plantejar de manera simple però que la resolució dels mateixos és, forçosament, complexa.http://www.naciodigital.cat/opinio/9837/2015

  8. #16408
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L'any de la llibertat«Per fer-ho cal generositat de tothom, amagar les sigles dels partits tot el que calgui i més, fer-se seu el discurs del company del procés»Jordi Finestres | Actualitzat el 31/12/2014 a les 00:02hEn uns dies el jutge Vidal i un equip de juristes ens presentaran una Constitució catalana que ha de ser la carta magna que regeixi el futur de Catalunya. Però tanmateix encara no tenim data per les eleccions/referèndum just en la cruïlla històrica que tenim una majoria política i social a favor de la independència. Una greu contradicció en els ritmes entre l’anhel popular majoritari i els moviments polítics que no ajuda gens ni mica a fer prosperar un procés que fins ara s’ha fonamentat bàsicament en exercitar una acció política després de cada acció ciutadana.Com que em sembla que ningú pot demostrar que l’anomenada llista unitària sumi més que l’anomenada llista paraigües –i viceversa- i com que el calendari és el que és –el maig hi ha eleccions municipals- ara és l’hora (ara sí) que els dos principals actors de la política catalana, Artur Mas i Oriol Junqueras, arribin a un acord que no es pot demorar més. Començo a entreveure símptomes d’esgotament per part de molta bona gent que vol que el procés culmini de l’única manera que pot culminar –no hi ha marxa enrere ni terceres vies possibles-. Però ens cal un mandat parlamentari referendat pel poble. I davant aquest repte nacional majestuós, el més gran de la nostra història, és grotesc que els que volem el mateix ens passem hores i hores discutint-ne la fórmula.No hi ha enquestes que ho desvelin ni estratègies partidistes acceptables ens aquests moments, insisteixo. I desconfieu de qui cregui tenir la veritat absoluta en aquesta qüestió. El que cal són eleccions plebiscitàries/referendàries, treballar les estructures d’estat i declarar quan got estigui ben a punt –especialment la Hisenda pròpia- la independència per la via parlamentària, és a dir, democràtica. Per fer-ho cal generositat de tothom, amagar les sigles dels partits tot el que calgui i més, fer-se seu el discurs del company del procés sense manies, incorporar tothom que vulgui fer el gran viatge cap a la llibertat i deixar-nos, permeti’m l’expressió, de punyetes. Oblidi’ns de si aquell no votarà tal llista perquè hi és tal qual. Estem a unes hores del 2015. L’etapa autonòmica s’ha acabat i els prejudicis de si el viratge cal fer-lo tombant una mica cap aquí o cap allà també s’hauria d’enterrar en aquests moments decisius. Fora dogmes! Fora sectarismes! Fora sigles i fora tota misèria pròpia d’uns temps potser necessaris, ara ja obsolets. No som ni la demagògia ni la casta, no som la porqueria corrupta que ha generat l’autonomisme i les males ànimes d’alguns ni som els guardians de la puresa. No som ni serem millors ni pitjors que els altres. Volem ser un poble quer visqui en normalitat els seus encerts i les seves errades, que foragitem amb tot el pes de la llei qui robi i aplaudim qui gestioni amb excel·lència els béns dels altres.Volem ser un poble integrador que acabi amb l’autonomisme que ha arribat a fabricar ciutadans de primera i de segona en funció d’uns paràmetres que rebutgem. Volem ser els ciutadans de la Constitució catalana democràtica que ens estan preparant. I la volem votar i referendar en un Parlament sobirà que volem escollir en les properes setmanes. Imagineu-vos si el repte és gran i la feina és magna que ara només ens faltaria perdre el temps en com farem la llista, com si fóssim al segle XX. Ni parlar-ne. Que es posin d’acord. I si no en són capaços que en vinguin uns altres. De ciutadans amb capacitat de lideratge i amb anhels de llibertat no ens en faltaran. Però m’agradaria que, per trajectòria, per capacitats i per compromís amb el país, els miralls fossin avui els senyors Artur Mas i Oriol Junqueras. L’ordre és el del menys. Ja ho decidirà el poble, que ara calla, però tot ho veu.Bon any!http://www.naciodigital.cat/opinio/9835/any/llibertat

  9. #16409
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Sense unitat som una autonomiaSalvador Cot | Actualitzat el 30/12/2014 a les 23:59hArxivat a: Nació.cot"En aquestes properes setmanes caldrà prendre noves decisions complicades i no exemptes de risc", deia ahir Artur Mas en el missatge de Cap d'Any. Aquesta és la clau. Cal arriscar i cal fer-ho ara perquè, en cas contrari, Catalunya tendirà a desaparèixer de l'agenda internacional. Alguns mitjans importants, com The Economist, ja comencen a considerar que el procés català s'està reconduint cap a una hipotètica devolution que deixaria empantanegada la política catalana durant anys. Hi ha pressa.Però també hi ha una oportunitat. Com deia el president de la Generalitat, "la unitat és el que més tem l'estat" perquè permet fer visible i explícita la voluntat d'emancipació política de Catalunya. Sense unitat d'acció, som una comunitat autònoma de règim comú. És més, si no hi ha un acord solidíssim serà impensable convocar unes eleccions i, pitjor encara, es farà impossible imaginar un Govern posterior amb marge de maniobra suficient com per buscar suport internacional.Els 1'9 milions de persones que van votar sí-sí el passat 9-N tenen un objectiu prioritari i molt ambiciós, com és la conformació d'una República Catalana. No es tracta d'unes eleccions autonòmiques, ni tan sols d'un canvi d'hegemonia dins del catalanisme polític. Estem parlant d'una revolució democràtica. No intentar-ho seria infinitament pitjor que perdre.http://www.naciodigital.cat/noticia/.../som/autonomia

  10. #16410
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La unitat té molts camins*31.12.2014 15:00Vicent Partal

    El missatge anual del president de la Generalitat, Artur Mas, no va servir per a convocar les eleccions, com ERC li demanava. Era previsible. Si ho hagués fet molta gent ho hauria interpretat més com un signe de feblesa, com una cessió davant els republicans, que no pas com un gest responsable. Tanta pressió mediàtica, tanta interpel·lació pública, tanta exigència verbal i escrita no faciliten pas les coses ni a l'hora de negociar ni encara menys a l'hora de presentar acords públicament; uns acords que a mi em sembla que s'assoliran.

    I s'assoliran simplement perquè no hi ha cap més remei. L'amenaça dels convergents de governar tots sols fins el 2016 és poc creïble. I Mas ha restat com presoner d'un bumerang. És ell qui proposa eleccions per a proclamar la independència en un període curt de temps i li seria molt difícil d'explicar que no ho fa i abocar tota la culpa als altres. Mas és cert que ha demostrat que s'ho juga tot per tot, quan creu necessari fer-ho. I per tant no es pot descartar res: si creu que és millor esperar al 2016 ho farà. Però Mas també és conscient, ho va dir en el seu discurs, de com d'especial és l'oportunitat. I això l'ha de moure a aprofitar-la.

    A més, per les informacions que en tinc, els problemes gruixuts, els de debò, estarien resolt pràcticament tots. O s'han encarrilat a través de propostes diverses d'una manera acceptable, tant per CiU com per ERC. Com serà el govern de transició, quines polítiques haurà d'aplicar i durant quants mesos. Els enginyers de la política han bastit aproximacions que podrien compartir fàcilment els uns i els altres i que situarien aquest país en l'estadi polític completament nou i revolucionari que tants esperem.

    No diré que, amb això, el problema de com ha de ser la llista siga menor. No ho és, de cap manera. Però si ve un moment que la llista és l'únic problema, serà inevitable de resoldre'l. Ningú no ho entendria altrament.*

    I per a fer-ho tenim tècniques a l'abast, tantes com n'haguem de menester. Fins i tot si al final és inevitable de presentar-se en llistes separades, aquestes llistes es poden comprometre a formar un únic grup parlamentari. O es poden esquivar al màxim les arestes partidistes creant llistes ideològiques en comptes de llistes de partit --per exemple, amb algun socialdemòcrata de CiU presentant-se a la mateixa llista que Junqueras o algun liberal d'Esquerra posat oficialment, amb sigles i tot, a la llista on hi haja Mas. Els independents de tot tipus, evidentment, poden tenir-hi també un paper determinant i ser majoritaris. I encara queda el recurs de fer-ho tot a l'inrevés: que siga la societat civil que presente candidatura i els partits que s'hi sumen. De tècniques per a no convertir el combat electoral en una batalla fratricida n'hi ha a cabassades. Perquè la qüestió és aquesta: sobretot que les eleccions no es convertesquen en un combat entre les forces que l'endemà han de menar-nos juntes cap a la independència.

    No tenim tota la vida per a anar pensant-hi, però un parell de setmanes, sí, encara. O ens n'anirem ja a l'escenari de les eleccions el 2016...

    http://m.vilaweb.cat/article.html?se...ts-camins.html

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •