Page 1651 of 2154 FirstFirst ... 6511151155116011641164916501651165216531661170117512151 ... LastLast
Results 16,501 to 16,510 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #16501
    Banned Balón de oro
    Join Date
    Feb 2013
    Location
    Abuelo, cule, indepencio franquista de la CUP y jijijijijiji (mucho jijijijijiji)
    Posts
    27,231
    Thanks
    987
    Thanked 842 Times in 791 Posts
    Quote Originally Posted by Gamper View Post
    La constitució per a la República Catalana del jutge Vidal, a punt de sortir a la llum 07.01.2015 06:00
    ¡¡¡Qué bueno!!!

  2. #16502
    Banned Balón de oro
    Join Date
    Feb 2013
    Location
    Abuelo, cule, indepencio franquista de la CUP y jijijijijiji (mucho jijijijijiji)
    Posts
    27,231
    Thanks
    987
    Thanked 842 Times in 791 Posts
    Quote Originally Posted by Gamper View Post
    Un rei jove amb un discurs ranci
    Mi vena indepencia cree que nos iría mejor con Melchor, Gaspar y Baltasar.

    Nos han traído la jove i rancia Constitució Catalibán.


  3. #16503
    Banned Balón de oro
    Join Date
    Feb 2013
    Location
    Abuelo, cule, indepencio franquista de la CUP y jijijijijiji (mucho jijijijijiji)
    Posts
    27,231
    Thanks
    987
    Thanked 842 Times in 791 Posts
    No sé si lo he puesto alguna vez...


  4. #16504
    Banned Balón de oro
    Join Date
    Feb 2013
    Location
    Abuelo, cule, indepencio franquista de la CUP y jijijijijiji (mucho jijijijijiji)
    Posts
    27,231
    Thanks
    987
    Thanked 842 Times in 791 Posts


    Yo que los charnegos HanSS Gaymper, el alférez GuevvelSS y el tragaSSables me preocuparía.

  5. #16505
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Pablo Iglesias: el nou Azaña«És per això que, si Catalunya ha d’assolir la independència ha de ser ara, amb el govern del PP. O ara o mai»Francesc Puigpelat | Actualitzat el 08/01/2015 a les 00:02h“El seu gest era diligentment oportunista. Postulà la reforma, no pas per satisfer uns drets –uns drets elementals per al poble del Principat-, sinó per evitar un mal més gros: el separatisme possible. Obrava, encara aleshores, com un jacobí, com un jacobí intel·ligent que prefereix “perdre” a “més perdre”. L’autonomia impedia la fuga de Catalunya”. La frase és del mestre Joan Fuster al seu Dietari cívic, i explica l’actitud de Manuel Azaña en el moment de donar suport a un primer Estatut, retallat com tots, el del 1932. Azaña era el jacobí intel·ligent, contraposat a la dreta cavernícola de l’Espanya del moment. Va entendre que, amb quatre paraules amables i una propina, els catalans callarien o, com a mínim, tindrien tema per esbatussar-se entre ells una bona temporada. La va encertar de ple. I, com ell, l’han encertat posteriors dirigents de l’esquerra espanyola, com Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero, que han assolit cotes insòlites de popularitat a Catalunya. Aquestes esquerres són les jacobines espanyols intel·ligents. Per oposició, hi haurà d’haver els jacobins espanyols rucs: la dreta, des de la CEDA de la República fins al PP actual. Cal remarcar-ho: el catalanisme s’inflama en contacte amb la dreta troglodítica espanyola. Es va inflamar contra Aznar i ho ha tornat a fer contra Rajoy. El mèrit de l’enorme creixement de l’independentisme és del PP, i no dels febles, dubitatius i dividits partits catalanistes. És per això que, si Catalunya ha d’assolir la independència ha de ser ara, amb el govern del PP. O ara o mai. Cal votar d’una vegada en unes plebiscitàries. Que no surten els números? Ningú no ho sap, però mala sort, però la democràcia és exactament això. Es pot guanyar o perdre. I no vull morir-me sense, almenys, haver-ho intentat un cop. D’aquí a un any hi haurà a Espanya un govern de PSOE i Podemos. A partir d’aquell moment, el suflé català sí que es desinflarà, perquè començaran a arribar-nos els cants de sirena de Madrid, les promeses buides i les rialles amables. Pedro Sánchez ja no se’l creu ningú. Però Pablo Iglesias és el nou Azaña. Les paraules que Joan Fuster li va dedicar al dirigent republicà encaixen exactament en la ideologia del líder de Podemos. És llest: sap que és millor donar-nos una propina que no pas que declarem la independència.http://www.naciodigital.cat/opinio/9...sias/nou/azana

  6. #16506
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Llengua i casta«És sobrer de dir, en aquest cas, quin únic idioma va emprar el monolingüe president del govern espanyol»Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 08/01/2015 a les 00:01hNo sé on he llegit, no fa gaire, que quan el llavors príncep d’Espanya, Juan Carlos, va demanar a un català destacat què li aconsellava de fer, en relació a Catalunya, aquest li digué: “Si mai té un fill, no li posi Felip de nom”. No li va fer gens de cas, clar, tal i com ha anat l’experiència reproductora de la monarquia espanyola, si més no en qüestió de noms. Llavors encara no havia sortir el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. Ben mirat, encara que hagués sortir, tampoc no se l’hauria llegit... Cas d’haver-ho fet, hi hauria trobat què en pensava el gran filòleg de “l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els segles XVIII i XIX, com el més gran enemic de la pàtria. És sabut que (...) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip”. M’ha vingut al cap, tot plegat, arran del discurs nadalenc del nou rei, un discurs en què la sola llengua emprada per a adreçar-se a tots els ciutadans de l’Estat espanyol va ser el castellà, malgrat que hi hagi, en aquests territoris, fins a cinc llengües oficials des del punt de vista de la legalitat espanyola. El nou rei parla –o llegeix- un català prou correcte, com hem pogut comprovar en diferents ocasions, en viatges a Catalunya. No tinc present, però, si fa el mateix quan va a les Balears o al País Valencià. Si és capaç de parlar català aquí, vol dir que no hi ha cap impediment tècnic, fonètic, lingüístic, que li impedeixi de fer-ho també allà. El problema, doncs, no és filològic sinó polític. El castellà és bo perquè el sentin en un discurs els ciutadans de tot l’Estat, sigui o no aquesta la seva llengua, però el català no, ni el basc, ni el gallec, ni l’occità, per no esmentar l’asturià o l’aragonès que no són oficials. El rei, per tant, ha fet una opció política clara i en comptes d’optar per contribuir a visualitzar la diversitat lingüística com una riquesa i donar-li rang d’estat, ha optat pel de sempre: un estat, una sola llengua. Ha desaprofitat una oportunitat magnífica per a demostrar que, amb ell, les coses anirien de manera diferent i que s’iniciava una etapa nova. Però no. La casta és la casta i no té espai reservat per a més d’una llengua.Unes setmanes abans, Mariano Rajoy s’havia desplaçat a Barcelona a predicar als seus, en una visita llampec, sense cap contacte ni relació, ni tan sols de caire protocol·lari, amb les autoritats del país. És sobrer de dir, en aquest cas, quin únic idioma va emprar el monolingüe president del govern espanyol. Doncs, exactament el mateix que el va fer servir, a la mateixa ciutat, Pablo Iglesias, en un míting multitudinari que recordava la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall. No era a l’acte en qüestió i, en conseqüència, prenc com a referència el fet que cap mitjà d’informació no destaqués que, en algun moment, hagués tingut la cortesia i la sensibilitat d’adreçar-se als assistents en la llengua pròpia del lloc que visitava i on era tan afablement acollit. Aquesta és una pràctica que, habitualment, fan tots els polítics quan van a un altre lloc. Ho fan els de fora de l’stat quan vénen aquí a donar suport en campanyes i ho fan els catalans de tots els partits de tradició democràtica quan, a Galícia o al País Basc, hi pronuncien uns mots de salutació en el seu idioma. Els usos lingüístics per part de personatges públics i en actes públics, més encara si aquests ocupen llocs destacats de responsabilitat o bé tenen l’aspiració d’ocupar-los, no són mai detalls menors. En realitat, són l’expressió de com cadascú valora, positivament o no, el plurilingüisme i veu les diferents llengües com un patrimoni que enriqueix o bé, en realitat, com un obstacle o una nosa que irrita. En aquest terreny, doncs, pel que fa a la llengua catalana, tenen la mateixa actitud la casa reial espanyola, la dreta espanyola de sempre i l’esquerra espanyola regeneradora, alternativa i antisistema. Per a dir-ho en expressió per a ells familiar i fàcilment comprensible, “tanto monta, monta tanto”. La casta és la casta i sempre es comporta exactament igual a tot arreu.http://www.naciodigital.cat/opinio/9873/llengua/casta

  7. #16507
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Crònica d’una negociació discreta sota pressió civil

    ROGER MATEOS | Barcelona | 08/01/2015 00:00


    El fins ara estèril estira-i-arronsa entre Artur Mas i Oriol Junqueras manté en permanent neguit l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Turmentats pel risc que el procés embarranqui a causa del xoc d’estratègies entre el president de la Generalitat i el líder d’ERC, els caps visibles de les tres entitats del sobiranisme civil van decidir moure peça. Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal es van reunir al desembre per debatre com ajudar a desencallar les plebiscitàries. La trobada es va celebrar en ple onatge polític, després que Mas i Junqueras contraposessin els seus plans en públic: llista unitària al voltant del president o candidatures separades. Davant d’aquest bloqueig, Forcadell, Casals i Vila d’Abadal van convenir veure’s amb Mas i Junqueras per exigir-los una sortida que permeti convocar eleccions per al primer trimestre del 2015. Tots dos s’hi van avenir i van reservar a les seves agendes el dissabte 27 de desembre.

    La cimera a cinc va tenir lloc aquell matí a la Casa dels Canonges, adjacent al Palau de la Generalitat. Durant una hora i 45 minuts, Mas i Junqueras van reproduir davant dels seus interlocutors el seu pols negociador. Segons fonts coneixedores de la trobada consultades per l’ARA, va ser Casals qui va encetar els torns de paraula i els va emplaçar a arribar a una entesa. Vila d’Abadal els va transmetre la preocupació dels alcaldes de l’AMI pels efectes de la divisió sobiranista. Forcadell va fer una crida a no malbaratar l’oportunitat de celebrar ara unes eleccions per posar rumb cap a la independència.

    La solució mixta

    Mas i Junqueras seguien enrocats en les seves posicions. La pugna per les llistes arrossegava la conversa cap a un punt mort. Mas va deixar clar que no avançaria eleccions si no havien de ser diferents d’una contesa electoral clàssica amb llistes tradicionals de partits competint per alterar l’actual equilibri de forces al Parlament. Va subratllar que, sense una fórmula heterodoxa, un avançament electoral comportaria massa riscos: amb l’espai independentista dividit i afeblit, Podem podria fer perillar la majoria parlamentària de què ara disposa el sobiranisme. Mas fins i tot va suggerir a Junqueras que, si no hi hagués eleccions aviat, una opció seria formar un Govern d’unitat i aprofitar la majoria CiU-ERC per anar bastint noves estructures d’estat.

    Mas va deixar caure que, si no fos possible l’acord, les eleccions quedarien postergades fins al primer trimestre del 2016. L’horitzó d’un any d’espera no va agradar gens als tres representants de la societat civil, per qui les plebiscitàries són inajornables. Una altra possibilitat que sospesava Mas era convocar per a la tardor del 2015. Junqueras no s’hi va oposar frontalment, però les entitats civils insistien: les plebiscitàries, abans de les municipals del 24 de maig.

    Per mirar d’acostar posicions, Vila d’Abadal (amb l’aquiescència de Forcadell i Casals) va posar sobre la taula una solució mixta: dues llistes separades, però només una d’elles, la del president, de caràcter transversal, sense sigles de partit i farcida de noms propis de la societat civil. Els dos destinataris de la proposta, segons les fonts consultades, van quedar desconcertats. Mas va expressar les seves reserves pel fet d’haver de prescindir d’actius del seu partit. Junqueras encara ho va veure menys clar: no estava disposat a confegir una llista estrictament d’ERC, sense incloure-hi independents.

    Semblava que el desllorigador proposat per les entitats civils s’havia estavellat contra les trinxeres negociadores. Dos dies després, però, Mas va discutir-ho amb el seu cercle i tot va fer un gir. Tal com va avançar l’ARA, es va obrir per primer cop a concórrer amb una llista pròpia sense ERC, sempre que es respectessin les condicions plantejades per les entitats. Dilluns Mas va traslladar a Junqueras la seva predisposició a competir en llistes separades, sempre que ell pogués aglutinar en exclusiva el suport de personalitats civils. A ERC ho consideren una “condició impossible” d’assumir i s’oloren que Mas pretén estirar la legislatura fins al 2016 amb alguna remodelació de govern aviat per guanyar temps. A la negociació, però, encara li queden els últims cartutxos. Sobre la base de la proposta híbrida de les entitats, hi podria haver un últim acostament si Mas i Junqueras acotessin l’abast dels suports civils que podria reunir cadascú al voltant de les seves candidatures. En una setmana, el desenllaç.

    http://m.ara.cat/politica/Cronica-ne...l#.VJ07C3hw18s

  8. #16508
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Museu MilitarCom que assumeixo la meva Mauvaise Réputation em sento plenament identificat amb Georges Brassens que assumia que per la festa nacional preferia restar al llit perquè la musique qui marche au pas /cela ne me regarde pas. Com bona part dels lectors, l’autor d’aquest post va fer el que va poder (i se’n va sortir!) per estalviar-se el pas per l’exèrcit espanyol, percebut més com una ofensa que com a un instrument de defensa. Ja se sap, haver de servir en una institució que havia llençat bombes contra la casa del meu pare, no resulta precisament estimulant.Tanmateix, la proposta d’ahir de reobrir un museu militar a Catalunya mereix un debat en profunditat. Devia ser a la dècada dels setanta quan em van portar a la col·lecció que hi havia al sinistre castell de Montjuïc (estàtua del caudillo inclosa). També m’he pogut passejar per algunes de Toledo i Madrid, de la mateixa manera que he pogut veure alguns dels objectes dipositats al Castell de Sant Ferran de Figueres. A diferència de l’Imperial War Museum de Londres (un museu que té una visió més contemporània”, les col·leccions militars espanyoles desprenen una olor de naftalina. A més, el paper militar de Catalunya, dins de l’exèrcit, ha estat exercir de blanc militar o camp de tir. M’agradaria que algú fes l’estadística, encara que sospito que l’exèrcit espanyol, des del segle XVIII ençà, deu haver tirat més bombes a Barcelona que a tota la resta de conflictes on ha participat. Si més no, és on els bombardejos artillers deuen haver fet més baixes. Aquest és un problema greu que, per moltes accions suposadament de pau on ha intervingut l’exèrcit contemporani, no pot amagar que la institució ha tingut com a paper principal tasques de repressió interna i de defensa dels interessos de les classes dominants.Costa muntar un museu de l’exèrcit, perquè caldria un gran esforç de guionistes per justificar el seu paper. Espanya no ha guanyat cap guerra internacional des del segle XVII. Els seus escenaris de batalles es redueixen amb conflictes colonials (en general desatrosos) i un corol·lari de guerres civils. De fet, el seu propi paper de repressió interna promovia una estructura que el feia només apte per enfrontar-se a gent desarmada o amb escassos recursos, és així en bona mesura com s’explica la neutralitat en les dues grans guerres mundials.Ara bé, jo sí sóc partidari de comptar amb un museu de l’exèrcit. Encara que no el que els empleats dels Godó voldrien. Penso que caldria un museu on expliqués la relació entre els catalans i la guerra, des dels seus orígens fins a l’actualitat. Al cap i a la fi, tenim una rica tradició militar, tal com constaten els historiadors Xavier Hernández o Gabriel Cardona. Això implicaria la capacitat de rellegir el paper militar de l’era medieval i moderna, fins a 1714, i també explicar els diversos conflictes en els quals els catalans hem actuat militarment. Això implica coses no massa ben explicades, com les milícies ciutadanes de la guerra del francès o de les revoltes del XIX, els diversos grups informals de Miquelets o Somatens, els carlins, la intervenció catalana a la Primera i Segona Guerra Mundial, les milícies llibertàries o nacionalistes de la guerra civil, l’exèrcit republicà de Catalunya o el maquis urbà i rural. Esclar que això representa una memòria polèmica, perquè en aquests casos, i a partir del constatable en la història militar contemporània catalana, hi ha hagut un oponent habitual: l’exèrcit espanyol, aquest que pretén reivindicar el seu paper aquí (el paper d’agressor, esclar).Farien bé els militars, i molt especialment el seu ministre, de dedicar-se a coses molt més útils des del punt de vista museogràfic. Concretament a donar accés total i absolut a la documentació militar, de difícil, per no dir impossible accés per als historiadors. El problema, esclar, és que així podríem documentar les innombrables misèries d’una institució que ha tingut Catalunya com a l’enemic habitual.http://in.directe.cat/com-els-llance.../museu-militar

  9. #16509
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Jutges contra el valencià: el cas del valencià d'origen xinés. Per Sal·lus HerreroL’Audiència ‘Nacional’ Espanyola ha denegat la nacionalitat espanyola a un ciutadà xinés que ha sigut incapaç d’aprendre a parlar castellà en els onze anys que duu a l’Estat espanyol. La sala de Madrid considera que el sol·licitant de nacionalitat espanyola no ha justificat prou el grau d’integració a la societat ‘madrilenya’ o castellana, a pesar que està casat amb una ciutadana de l’estat espanyol des del 2001 i s’expressa en valencià. El sol·licitant, que treballa a la cuina d’un restaurant, va al·legar que podia comunicar-se també en valencià, per no li ha servit de res. Perquè per als jutges madrilenys, el valencià o català del País Valencià, tot i que a la seua Constitució diga, sense esmentar-la, que la nostra és també llengua oficial ‘en les respectives comunitats aut nomes’. És evident, per , pels discursos polítics, per la prohibició perquè es parle al parlament de Madrid, al Congrés i al Senat, per la llei Wert, pel tacament de RTVV, la censura de les TV en català i per algunes d’aquestes impresentables sentències i pràctiques concretes, la realitat és que el català (basc o gallec) és molt menys que el castellà. Es diu i es proclama que és oficial, per en realitat és només ‘cooficial’, una cooficialitat que considera el castellà objecte de prioritat, privilegi i preeminència i al català (èuscar i gallec) de consideració molt menor, subalterna, subordinada i perfectament prescindible. A excloure del tot. A eliminar.La sentència contra el xinés que només sap valencià adverteix que la ‘nacionalitat’ concedeix un estatus i uns drets superiors als derivats de la mera residència legal a Espanya pel que les lleis exigeixen els sol·licitats un grau d’adaptació major. En realitat la sentència és una vegada més, un insult contra els valencianoparlants o catalanoparlants, euskalduns o gallegoparlants, perquè, des de Madrid, es considera que el valencià no té cap valor, com si encara visquérem en una dictadura castellana.Des de València Acull, recorregueren la denegació de la sol·licitud de nacionalitat presentada el 4 de febrer de 2009 i denegada el 22 d’abril de 2013 perquè deien que “es pot mantenir una conversa per amb dificultats, i li costa entendre i respondre prou”, va diagnosticar el magistrat del Registre Civil, el 2009. No obstant aç , des de València Acull, en recurs, indiquen que pel seu treball com a cuiner “coneix i parla el valencià”, a més que compleix el requisit legal de residència legal en haver-se casat amb una persona de nacionalitat de l’Estat espanyol el 2001. Consideren els jutges de Madrid, que la manca de coneixement del castellà justifica i és causa suficient per a la denegació de la nacionalitat espanyola, i no consideren que en saber valencià hi ha prou perquè entenen que el valencià és una llengua que no té valor jurídic per a la integració social a l’estat espanyol. Al meu parer, és un ‘puntelló’ als catalanoparlants en el cul del xinés que sap valencià. Encara hi ha qui es pregunta per què volem el dret decidir per a exercitar la independència? Des de Madrid ens diuen que les classes de valencià-català, èuscar o gallec no tenen cap valor jurídic per a la integració a l’estat espanyol.Des res val tampoc que València Acull diga que des del 2013 assisteix “amb profit a quatre hores setmanals a les classes de castellà de nivell inicial des d’abril de 2013”. La integració al País Valencià en valencià-català no la contemplen els jutges de Madrid, ni tindran preparat personal competent per comprovar-ho i certificar-ho. Catalanofobia. Com podem veure que inclús els jutges valencians progressistes, quan arriben a jutges deixen de fer servir la seua pr pia llengua als espais públics i privats i fan servir -únicament i exclusivament- el castellà. La mentalitat en la judicatura de tot l’estat, tret de casos excepcionals, és que aix de “las otras lenguas”, no serveix per a res. A Espanya només es reconeix el castellà o espanyol, les altres llengües, inominades, els jutges les llancen al femer, tot i que sense un reconeixement igualitari de la diversitat lingüística que hi ha a l’estat espanyol no hi ha democràcia que valga. Hi ha qui diu que han mancat “afectes”, el que ha sobrat i sobra és l’opressió, un odi infinit i immens que ens tenen des de Madrid; un odi i autoodi que s’ha inoculat després de segles d’opressió lingüística, cultural, jurídica i nacional i que arriba fins a tots els mitjans de comunicació en espanyol i afecta inclús les clavegueres sucursalistes perifèriques; un odi incommensurable contra les altres llengües i cultures distintes a l’espanyol, des d’un monolingüisme castellà continuador del la idea de l’Espanya castellana del franquisme.Per últim, si deixar de parlar i entendre l’espanyol és objecte de pèrdua de nacionalitat espanyola, la independència dels països de parla catalana té fàcil solució: parlem sempre i només la nostra llengua; fem com el valencià d’origen xinés: mostrem dificultats per a entendre l’espanyol, parlem només en el català de València. No és una solució ideal perquè saber llengües és molt positiu, per ens forcen a aix , a desaprendre el castellà com a manera de sobreviure. En defensa pròpia.http://in.directe.cat/pel-dret-a-dec...sallus-herrero

  10. #16510
    Senior Member Crack Heitinga's Avatar
    Join Date
    Sep 2008
    Posts
    6,427
    Thanks
    0
    Thanked 952 Times in 535 Posts





Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •