El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Voler«Al final no serà el que pensin diplomàtics i periodistes estrangers, sinó el que vulguin i pensin els catalans»

Xavier Graset*| Actualitzat el 20/02/2015 a les 00:00h

Al final és tracta de voler. De voler fer les coses. De creure-se les de debò i apostar-hi a fons. Sembla sorprenent per fins ara no sentida mai, la que explica en el seu llibreAmb ulls estrangers*l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, que després de deu anys de recerca i amb l’aportació documental que fa constata que durant la Guerra Civil, Catalunya era vista a ulls de diplomàtics i periodistes com un futur estat independent.

Els de fora veient la desconnexió, i la possibilitat real que Catalunya fos independent. I a més en algun moment com un estat soviètic, vist els aires de revolta social que també hi havia en aquella època.* “Es pot proclamar un Estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d'Estat soviètic”, alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King, al seu homòleg francès a finals del 1937, escriu Arnau Gonzàlez al seu llibre.

I també ens sorprèn que França*pogués fer el pas endavant per facilitar el seu suport d’armes i diner si arribava el cas que la Generalitat podia tenir al cap si (cap l’any 1937) el govern de la República perdia la guerra. Una brama que corria per França, Itàlia, Belgica i Portugal. L'ambaixador italià havia alertat Roma, a finals d'agost del 1936: “És de preveure l'eventualitat que els catalans, pràcticament separats de la resta d'Espanya, no dubtin a proclamar l'estat separat, recorrent a l'ajuda francesa, que el comte Welczek pensa que no seria negada ni en homes ni en armes, ni en diners. Les conseqüències d'una eventualitat tal serien molt serioses, també en relació amb les Balears”.

Aquest escenari però, com bé sabem, no va arribar, i segons l’autor d'Amb ulls estrangers*ERC, Acció Catalana Republicana, Estat Català, la Generalitat i els sectors demòcrates liberals d’esquerres nacionalistes finalment no acceptaren l’aposta. No van jugar aquesta carta.

El pes internacional que sempre ha comptat en la vida*i evolució política catalana cap on es decanta ara mateix? És clar que l’Estat espanyol juga les seves cartes, i ahir sentíem que Alemanya veu la solució de les aspiracions catalanes dins d’Espanya. O que no acabem de saber què pensen obertament els governs europeus. Potser només ho sabrem si l’actitud dels partits catalans és una altra. Si la represa del discurs com ha fet aquesta mateixa setmana el president Mas és una altra. Si s’aparquen picabaralles electoralistes i internes, i s’agafa la mirada d’alta volada, i la voluntat. Perquè al final no serà el que pensin diplomàtics i periodistes estrangers, sinó el que vulguin i pensin els catalans.

http://www.naciodigital.cat/opinio/10200/voler

[Gamper]

Operació Riverista

Salvador Cot*| Actualitzat el 19/02/2015 a les 23:59h

Arxivat a:*Nació.cot

El 22 de juny de 1986, Miquel Roca va comprovar*com dos anys d'esforços i un dineral s'escolaven per la claveguera la mateixa nit electoral en què l'Operació Reformista fracassava rotundament. Un 0'96 per cent dels vots per a un dels redactors de la Constitució del 78 va ser prou humiliació com per allunyar, definitivament, Miquel Roca de la política espanyola. Per dir-ho en termes*podemites, havia quedat clar que els espanyols no necessitaven la casta catalana per a res perquè ja en tenien una de pròpia. Igual de paràsita, però sense aquelles eles palatals.

Han passat trenta anys i hi tornen.*Amb una diferència. Ara és la pròpia casta madrilenya la que ha adoptat Albert Rivera de forma autodefensiva. No es tracta de dos grups de poder competint pel BOE, sinó de salvar el règim del 78 d'un PSOE en descomposició accelerada i un PP amenaçat des de tots els jutjats. Ja no confien en Díez ni Díaz, perquè se les veu massa a prop de la porta giratòria i massa lluny de la renovació. Albert Rivera és jove, parla bé i defensa el que ha de defensar. A sobre és el català ideal, què més poden demanar?

Però tant se val.*A Albert Rivera li aplicaran la mateixa medicina que van fer empassar a Miquel Roca. Des del PP l'assenyalen amb el dit i l'acusen de*ser català, implacablement. Ciutadans ha*eliminat*la versió catalana de la web del partit i, últimament, Rivera només intervé en castellà al Parlament. Podrà assemblar-se a ells, però mai no serà un d'ells.

http://www.naciodigital.cat/noticia/...acio/riverista

[Gamper]

No és un cabreig«Podemos treu el cap a les enquestes i Ciutadans millora resultats, sí, però no penetren al nivell que ho fan a Espanya»

Eduard Voltas*| Actualitzat el 20/02/2015 a les 00:02h

L'Ibex 35, propietari directe*(via endeutament) i indirecte (via inversió publicitària) dels grans mitjans de comunicació d'Espanya, ha decidit que ara toca Albert Rivera. El telefonista (sic) del club de les cotitzades ha passat la consigna i diaris, ràdios i televisions s'han afegit a la promoció del nostre petit Lerroux, candidat in pectore a la Moncloa a les eleccions de la tardor.

Diria que els amos d'Espanya han encertat el diagnòstic. El cabreig social és monumental i moltíssima gent té ganes d'etzibar una coça al tauler de joc. I tot i que Podemos està fent esforços ben visibles per centrar-se i resultar menys agressiu, l'establishment*veu en els nois de Pablo Iglesias un perill de desestabilització massa gran. Cal, doncs, dividir el vot del cabreig oferint a la gent una opció política que també cotitzi en el mercat de la novetat i la regeneració però que sigui més controlable que Podemos.

El bombardeig ha estat tan intensiu*des de la tornada de les vacances de Nadal, que els sondeigs d'opinió ja mostren Albert Rivera com a quart home i pujant a gran velocitat. Una correspondència tan immediata entre pressió mediàtica i intenció de vot no s'havia vist en molt de temps (cal recordar que Podemos es fa un lloc per ell mateix i des de les xarxes socials, i l'estrellat mediàtic de Pablo Iglesias és posterior; la prova és que la nit de les europees la majoria es preguntava qui coi eren aquests que havien tret un milió de vots). I és que hi ha tanta gent orfe de vot que ara mateix és relativament fàcil col·locar una mercaderia nova. Si es disposa dels mitjans, és clar. Fa un any a Espanya hi havia PP i PSOE. Ara hi ha PP, PSOE, Podemos i Ciudadanos. Dos actors polítics nous en dotze mesos en el país del bipartidisme, Déu n'hi do.

I a Catalunya, què? Estabilitat dins de la revolució. Podemos treu el cap a les enquestes i Ciutadans millora resultats, sí, però no penetren, ni de lluny, al nivell que ho fan a Espanya. I la suma dels partits proindependència es manté al voltant dels 74 escons actuals en totes les enquestes. Què passa, que a Catalunya no hi ha cabreig? Sí, sí que n'hi ha, però fa temps que una part molt important de la societat catalana va passar del cabreig sideral al projecte concret, i possiblement per aquest motiu es mostra tan resistent al tsunami mediàtic de Podemos i Ciudadanos. Aquesta és la principal fortalesa del procés: ha superat la fase de la indignació i s'ha convertit en una decisió. És la meva impressió, i em fa l'efecte que el 24 de maig començarem a certificar-ho en vots.

http://www.naciodigital.cat/opinio/10198/no/cabreig

[caculete]

¿Quéeee?

¿Cómo va la indepencia?

Viene al trote ¿no?

Parlar espanyol és de pobres. A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats.

[Gamper]

Catalanofòbia com a estratègia electoral

L’espanyolisme pretén incrementar l’odi a tot el que sona català i algun eixelebrat encara no entén perquè som independentistes.

Mentre el partit majoritari a Espanya menysté un partit polític anomenant-lo en català, aquest en qüestió, elimina la llengua catalana del seu portal web per a rapinyar algun vot. Ser català o respectar la llengua de milions de persones no és positiu ni atrau al seu electorat. Així és Espanya, així ho volen els polítics que seguiran governant en aquesta fosca, desolada i moribunda Espanya.

El PP ha demanat als seus líders que facin referència el partit de “Ciutadans” en català i deixin d’anomenar-lo “Ciudadanos”. D’aquesta manera el PP ataca a Ciutadans presentant-lo com un partit català. Quin desastre, són catalans!

Per altra banda, i no menys greu, el partit que fa uns dies deia que ensenyaria a pescar als espanyols del sud, se li han pujat els colors perquè els han desemmascarat, són catalans! I per rebaixar la tensió han fet allò que mai els hi ha costat fer; desdir del que són (o diuen ser aquí), catalans.

Ciutadans ha ocultat la versió catalana del seu portal web perquè a Espanya això no està ben vist. Ha silenciat el català perquè allò de l’Espanya plurinacional ja queda molt lluny i ara es porta més l’enyorada Espanya monolingüe de Franco.
Avui l’Espanya que coneixem és enemiga, però l’Espanya que s’apropa també ho seguirà sent. Juguen a crear i potenciar l’odi al català i s’estranyen quan la majoria de catalans volem segar cadenes.
Què fan els catalans que no es declaren independentistes? No tenen un xic d’orgull? No els importa que els menystinguin per ser catalans, per parlar en català?

http://in.directe.cat/lluis-feliu/bl...egia-electoral

[Gamper]

Cosmopolites de províncies

"Es veu que essent espanyol ets cosmopolita per definició, però si vols ser català no"

Quim Torra

Fa un parell d'anys es presentava a la societat catalana un manifest, "300 intelectuales de izquierda y federalistas” amb el que es criticava "la ola secesionista alimentada desde CiU", acusant els independentistes de "convertir España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos lo malestares", etc, etc., ja s'ho imaginen. També els deuen venir al cap els noms habituals: Mario Vargas Llosa ("de izquierdas y federalista", Verge Santa), Martínez Reverte, Elvira Lindo, etc. Aleshores, un paràgraf del Manifiesto va cridar-me l’atenció: “La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado”.

Fa pocs dies que hem sabut que s'ha constituït una nova associació de vocació provincial, en la línia de les SCC i la Tercera Via, el Centro Libre Arte y Cultura / Centre Lliure Art i Cultura. Gent que parla de cosmopolitisme, però que ho fan des de la seva adhesió inefable a continuar essent part de les 4 províncies catalanes dins del Regne d'Espanya. Es veu que essent espanyol ets cosmopolita per definició, però si vols ser català no. És una lògica aparentment estranya, però porten anys dient-ho. Alabat sigui Déu.

La tesi és que avui Barcelona és una ciutat avorrida, "ensimismada", sotmesa al poder polític i que des del Born (!) s'inflama l'odi a la població. Bàsicament crec que és això. Els seus signants proposen, en canvi, una Barcelona irreverent, insubmisa, "abierta a los tiempos", que obri les portes i deixi respirar.

Algun dia parlarem de la "marginació" de tots aquests intel.lectuals i professionals catalans, amb tribunes als principals mitjans de comunicació, càtedres, premis catalans de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona i emparats per l'Estat espanyol a través de les seves variades ramificacions (premis espanyols, Instituto Cervantes, ambaixades, fundacions, universitats, empreses públiques, etc.).

De debò que un escriptor en castellà a Catalunya es pot sentir marginat? De debò que els senyors i les senyores que signen aquell manifest no es poden guanyar la vida? De debò que no tenen altaveus? I, en canvi, a un escriptor català, com li va? quin futur li espera? en quins mitjans de comunicació de masses pot intervenir? qui el pot escoltar? el 15% de share de TV3? com pot aspirar a omplir el carro de la compra produint cultura en català?

Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la ruïna cultural del país i la desfeta i la reculada de la llengua catalana siguin fets que s'han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 40% de la població, compren llibres en català 1 de cada 10, és impossible veure cap pel.lícula doblada en català als cinemes i de canals de TV en castellà m'he descomptat.

Avui, que podem mirar enrere, ens enlluerna la Catalunya republicana. El projecte noucentista, basat en la cultura i en l'ensenyament, que bevia de les arrels del país per projectar-se al món. En paraules de Pompeu Fabra: "Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.”

De quin cosmopolitisme parlem, de Fabra, Gaudí, Llimona, Toldrà, Casas, Casals, Pla, Carner, Xammar o de què caram estem parlant? I per què Catalunya assoleix aleshores, justament aleshores, la seva edat d'or? Perquè tots aquells artistes, escriptors i intel·lectuals es basaven en un projecte de país, sobirà, lliure, intensament civilitzat, normal, que ens connectava al món, sense passar, ai las, per Madrid.

Però tot allò va desaparèixer. El feixisme s'encarregà de donar el cop precís allà on calia. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així, deia la Roig, a qui m'agradaria llegir què diria avui de tot plegat. Per això, per acabar amb el franquisme i la província volem la independència, precisament. I per això parlem de “normalitzar”, perquè una monstruosa desnormalització, un intent de genocidi nogensmenys, va remoure brutalment els fonaments d’una cultura, d'una història i d’un país. Avui intentem recuperar-los, com podem, amb el que podem, conscients del desequilibri bestial que hi ha en joc, i angoixats per la batalla contra el temps que ens encalça. Ens hi juguem el futur com a poble. Sí, ens hi juguem ser realment cosmopolites, tenir una Barcelona capital d'un estat, participar com a catalans en l'obra de millorament i progrés de la humanitat.

http://www.elsingular.cat/cat/notice...ies_106517.php

[Gamper]

Rivera, a pensar«Difícilment podran inventar que als patis de les escoles de Sevilla s’obliga els nens a parlar en andalús per arrencar vots»

Manel Lucas*| Actualitzat el 21/02/2015 a les 00:01h

De tots els elements que es desprenen de l’operació per dur Albert Rivera*a la política espanyola, un que em sembla complicat de resoldre és que, ara, haurà de pensar un programa polític de debò. Ciutadans és un partit identitari, que se situa exclusivament en l’eix nacional, a la banda unionista, és clar. Això té un sentit a Catalunya, on pot anar fent camí limitant-se a criticar la política lingüística, TV3, el procés sobiranista, i “ancha es Castilla”. En termes de política social, sanitat, ensenyament públic o privat, pensions, etcètera, no sabem exactament què defensa. Dubto fins i tot que hi hagi una opinió ni tan sols mínimament homogènia.

En canvi, ara, aquest partit pensat en termes genuïnament catalans*–és a dir, basat en les peculiaritats pròpies de la política catalana- vol ser una alternativa a Espanya. Un terreny on la defensa de la unitat nacional no és un tret gaire diferencial. Rivera i companyia hauran de prendre partit per una colla d’assumptes que, segurament, hores d’ara ni tan sols els ocupen un minut del seu temps. Vull dir que difícilment podran inventar que als patis de les escoles de Sevilla o Granada s’obliga els nens a parlar en andalús per arrencar vots.

Les primeres passes del Rivera candidat espanyol no prometen*molta concreció política. Ha tirat del tòpic més suat amb el símil del peix i la canya. Demagògia passada de moda (hauríem d’inventar alguna altra metàfora, perquè, seriosament, algú creu que saber pescar amb canya ens trauria de la pobresa al segle XXI?). En tot cas, si alguna cosa demostra la frase del líder de Ciutadans és que manté el vell complex de superioritat respecte d’Andalusia. Algun polític catalanista ha caigut en aquest complex temps enrere i ha hagut de rectificar. Que algú li expliqui a Rivera que, quan patina, també ho fa com a polític català.

http://www.naciodigital.cat/opinio/10212/rivera/pensar

[caculete]

Catalibanofòbia com a estratègia electoral

Pues vaya vaina.

Con lo demócratas y no excluyentes que somos los catalibanes.


Parlar espanyol és de pobres. A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats.

[caculete]

Las matrículas universitarias catalanas suben el 47%. Gràcies, nacionalisme.

Todo el dinero va al prusés.



El Economista nos cuenta que “tal y como se desprende del estudio ‘La financiación de las universidades públicas en Cataluña’, 1996-2014 del Observatorio del Sistema Universitario (OSU), los estudiantes han pasado de cubrir un 21,6% del coste de la docencia en 2008 al 41,6% en 2012″. Y agárrense: “los precios que pagan los estudiantes en concepto de matrículas y tasas han aumentado un 47%”.

Recordin: això és la Catalunya nacionalista. El pressupost de Santitat el 2015 augmenta només un 2%; el de propaganda, un 13%.

Dolça i maleducada Catalunya…

[Gamper]

País nuevo y más justo al final de la escalera



"Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo, la insurrección es el más sagrado de los derechos y el más indispensable de los deberes." Marqués de La Fayette. General francés, considerado uno de los heroes en la Guerra de Independencia de los Estados Unidos (1757 - 1834).

Se ha hecho un esfuerzo para construir un espacio común en el que puedan trabajar juntos todas las formaciones poiticas y sociales en el proceso soberanista. Cierto que en el trayecto hemos percibido tensiones entre ERC y CiU de las que no se contemplaba su necesidad. Y se ha visto que la conocida discrepancia de posiciones por los habituales y hasta lógicos intereses de los partidos, ha existido, pero no ha llegado a más. Nadie tiene que rasgarse las vestiduras por ello, ni por las recientes, ni por las futuras desavenencias que pudieran surgir. Se ha llegado a un replano en la ascensión de la escalera del proceso catalán y ahora quedan otros tramos por subir. Hay que trabajar para destacar todo lo que nos une y no lo que nos separa.

Pero si la exposición pública con la exaltación soberanista de las gigareuniones/concentraciones de los catalanes en las diferentes diadas cruzando un país o llenando las calles ha sido un éxito rotundo, a partir de ahora toca el siguiente tramo de la escalera. Y como son de subida bien harían los partidos políticos en tomar nota, otra vez, de la forma que lo afrontará por ejemplo, la ANC. Desde ahora hasta el 27 de Septiembre no va a bastar con explicar cuáles son las ventajas económicas, culturales, etc., que puede alcanzar Cataluña con su independencia de España. Si se quiere llegar al dubitativo catalán, al que no le importa en demasía los macro números económicos o el hecho de que el idioma catalán pueda ser el ‘idioma oficial’ en el cine, hay que aclarar, desembrollar, dilucidar y sobre todo, hacerlo de manera persuasiva, de que Cataluña va a ser un país nuevo y más justo. Eso que por otro lado, el partido de Pablo Iglesias no se cansa de repetir y por el que cada día gana más adeptos. Pero que se haga de verdad. Ilustrando y justificando el cómo y el por qué va a ser así.

Como daba a entender, la ANC, Asamblea Nacional Catalana, ya está por la labor a ‘pie de calle’ y se suma a la iniciativa en coherencia con su Full de Ruta, para empezar ya el cambio real que supondrá lograr un país nuevo, más justo y democrático. Y lo hace entre otras decisiones sumándose a la ILP, nueva entidad contra los desahucios y la pobreza energética, (algo que personalmente admiro). Según Carme Forcadell, presidenta de la ANC, "No entendemos el avance nacional sin el avance social. Son dos caras de la misma moneda". Si no matizamos las grandes mejoras en asuntos sociales que se pueden hacer desde aquí, en contra de las que se hacen ahora desde Madrid, sobre todo a aquellos a los que no están por la labor de concurrir en los comicios del 27 de Septiembre solo por los motivos de 'identidad catalanista’ que hasta ahora se pueden haber planteado, se habrá perdido peldaño a peldaño, a una gran ciudadanía que no entiende bien el por qué de todo esto.

J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado
http://in.directe.cat/el-comunicado/...de-la-escalera