El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Torna el clam per recuperar papers confiscats de la Generalitat republicana

La Comissió de la Dignitat demana al ministre de Defensa que retorni documentació del govern català interceptat pels nazis a París

---

A la lluita pel retorn del material confiscats a Salamanca, ara se li ha de sumar la reivindicació per la recuperació de la documentació del govern català a l’exili. La Comissió de la Dignitat ha enviat al ministre de Defensa, Pedro Morenés, una carta exigint que l’Estat retorni a Catalunya papers de la Generalitat republicana confiscats pels nazis a París i que ara es troben a l’Arxiu Militar d’Àvila.

En paraules de l’entitat, el gest seria “un acte de justícia democràtica” que serviria per restablir “un acte de violència contra una institució catalana". A més, també serviria d’homenatge al President Companys quan enguany se celebren 75 anys de la seva mort. D'altra banda, la Comissió de la Dignitat justifica el seu clam dient que “la restitució immediata de béns, obres d’art, o documents quan es té coneixement que van ser requisats per la policia nazi” és un deure general assumit escrupolosament per tots els països democràtics a Europa.

La carta enviada a Pedro Morenés explica que els papers s’han localitzat recentment a l’Arxiu Militar d’Àvila, després que l’any 1940 els nazis ocupessin París i la Gestapo precintés la seu de la Generalitat a l’exili a la capital francesa. Els invasors van intervenir la documentació del govern català que van trobar només dos dies després de detenir Lluís Companys, la van lliurar a l’ambaixada espanyola franquista i després es va traslladar a Madrid.

http://www.directe.cat/noticia/39597...at-republicana

[Gamper]

Tancs de paper

Salvador Cot | Actualitzat el 02/04/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

Descartada la política, una de les línies d'actuació que s'obren pas a Madrid és la d'inhabilitar Artur Mas i Oriol Junqueras. Una acció suau, sense èpica ni presó. Alguna cosa semblant a una sanció administrativa que escapcés els líders dels dos partits, ara que han demostrat que són capaços de posar-se d'acord per materialitzar un projecte polític compartit. No es tractaria d'exemplaritzar, sinó d'esquerdar.

Aquesta proposta és transversal al PSOE i al PP, i té una bona acceptació entre els despatxos de l'entramat institucional i financer que exerceix el poder real a Madrid. Complementàriament, aquests mateixos sectors veurien amb bons ulls que la renovació dels lideratges de la dreta i l'esquerra espanyoles projectés al primer pla els noms d'Albert Rivera i Carme Chacón. Susana Díaz, des d'Andalusia, aposta fort per l'exministra de Defensa, cada cop més identificada amb l'anticatalanisme clàssic.

En definitiva, la resposta amaga la força i es disfressa de rutina burocràtica, de document amb escut oficial, de carta certificada. Tancs de paper.

http://www.naciodigital.cat/noticia/85085/tancs/paper

[saatii2012]

Hence, you have the option of picking out some of the finest in branded varieties.

When you are deciding on inexpensive sunglasses, you require to fork out unique focus to the vendor from whom you are paying for these sunglasses. This is incredibly important due to the fact if you do not buy sunglasses from any efficient supplier, you might be duped into getting fake sunglasses. It is quite important to differentiate concerning fake sunglasses and cheap sunglasses since until finally you know the big difference concerning the two you wont be ready to make the suitable choice in sunglasses. Fake oakleys

Sunglasses are accessible in abundance today generally as a end result of the online. You can come across sunglasses in just about any model and brand name imaginable just by undertaking a basic search on the internet. You can count on to shell out wherever from a very few bucks to a couple of thousand dollars for the best notch sunglasses online. It is incredibly vital to know what you are getting nevertheless in advance of you decide to buy.
fake oakley sunglasses
The explanation it is so significant to know what you are having to pay for is since lots of websites these days present sunglasses that claim to be a selected brand but genuinely are nothing but replicas. It is alright to invest in a great looking replica at discounted selling prices, but you by no means want to shovel out major dollar for a nice pair and finish up getting a knock off of the genuine point.

So how do you know what you are gaining?

Well, in all honesty you really don't. The only way to know for guaranteed if you are receiving the actual factor or not is to go to the real brand site of the sunglasses you are hunting at. If you are making an attempt to by a serious pair of Ray-Ban sunglasses, I would advise shopping for from Ray-Bans webpage. If you wished a brand name new pair of Oakley Gascan sunglasses, go to Oakley's web page...and so on and so forth. Even while you might not be capable to get them at discounted costs through their web pages, at minimum you know you are receiving the actual point.
fake oakley wholesalers
To get discounted prices on genuine brand identify web sites, look and feel for people today selling these sunglasses on other "known" and trustworthy web pages like Amazon.com. In some cases warehouses and other firms by far too numerous pairs of sunglasses and are unable to offer out their stock. Therefore they are inclined to part with these sunglasses at the price tag that they paid out instead than the marked up amount you would ordinarily see.
replica oakley sunglasses
You can also come across great prices on sunglasses by searching for them in the off time. If you shop for sunglasses in the winter season time right after the Xmas holiday season, this is the time when you will locate them at the lowest rates probable.

[Gamper]

És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat

A Catalunya s’han fet sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català. Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un article intitulat «Es la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad», com a procedents d’«independentistes identitaris» radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons aquest autor hi ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns aspectes de l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar breument la nostra història recent.

La transició entre el règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser una revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l’Estat (l’Exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una inèrcia postfranquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat anomenada consens constitucional, i els partits nacionalistes d’àmbit estatal hi recorren per impedir l’autèntica transformació democràtica de la societat espanyola, que passa per l’eliminació de la monarquia postfranquista i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques, entre molts altres aspectes.

El desenvolupament de l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens, va ser un mitjà per impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les amenaces colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb divers grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions que va supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del consens, cal considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una vegada desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.

Sens dubte, el règim de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la realitat sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de persecució del català i imposició del castellà particularment cruenta i efectiva durant el franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la defensa de la llengua pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de la política franquista de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament, per exemple, en l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà llengua oficial, per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne d’Espanya, i si l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà en una part i, per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó evident: perquè la llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua oficial de Catalunya en el seu Estatut.

Així doncs, a Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia. D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la llengua dominant en el seu territori, Catalunya.

A Catalunya mateix s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta línia, la qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern centralista per adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les iniciatives que qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits importants, com ara l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu habitual és la política de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat pels representants del poble català, que majoritàriament el van confirmar després de les deliberacions pertinents i el van adoptar amb totes les garanties democràtiques. Per descomptat, la societat catalana és plural, i no tots els representants hi van votar a favor. Però la veritat és que una majoria sí ho va fer i, per tant, aquesta majoria reflecteix la majoria del poble català. Els qui no hi estan d’acord i prefereixen que existeixin dos models d’escolarització a Catalunya, un en català i un altre en castellà, poden defensar-lo al Parlament i intentar convèncer la resta de parlamentaris que cal substituir el model majoritàriament aprovat per aquest altre —que, segons el meu parer, és un model de divisió lingüística—. Però, en comptes d’això, el que alguns ciutadans catalans fan és usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per intentar guanyar per la via judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya heretades de la falsa transició postfranquista, el que van perdre al Parlament, amb què actuen en contra de la voluntat majoritària, democràticament constituïda, del poble català.

Aquesta batalla legal es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya amb l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps lliure una constitució per a la república catalana.

Per tant, la cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a cap intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple: per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió, l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.

La perspectiva d’una possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE, sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes internacionals, etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb possibilitats de governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del poble català a l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la nació espanyola que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit estatal sembla qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens constitucional.

A la vista de les actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta d’una cooficialitat de castellà i espanyol en una Catalunya independent. Però no es tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de Catalunya, sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.

En el seu article, Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han renunciat que el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa aquesta constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els catalans no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en l’àmbit de l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny tenint en compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora de Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs («Mai no va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se’l va obligar mai a parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme lingüístic i de la imposició.

Si per ventura els catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com afirma Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per què els habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic han renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas l’espanyol.

Dues de les més importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument plenament apte per als diversos aspectes de la vida.

Davant d’això, em pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez, no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants llocs del món.

La idea que el català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?

El que proposa Jose Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació lingüística actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues llengües oficials, una de les quals necessita protecció perquè està minoritzada. I per a defensar aquesta proposta presenta aquest model com a fruit d’un consens convivència de la societat catalana, utilitzant un recurs semblant a l’al·lusió al consens constitucional a què m’he referit en començar l’article, adduït, com s’ha vist, per mantenir una situació de domini polític que es considera desitjable. És a dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del consens com a subterfugi per perpetuar la situació en què el català continua subordinat al castellà en molts àmbits, tot i que Catalunya sigui un Estat independent. El lògic seria suposar que si el poble català decideix fer passos cap a la independència, ho farà amb l’objectiu de canviar la situació legal i política actual, incloent-hi la lingüística, i no pas per continuar en la mateixa situació que en l’època de la subordinació a l’Estat central.

Jose Rodríguez admet també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent així, no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en què el català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï segons la llei.

Així doncs, el qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir una Catalunya independent.

La raó que alguns qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades, tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien de demanar compte els ciutadans catalans que s’asseuen indignats, molestos o amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una Catalunya independent.



[Trastocant és un col·lectiu format per lingüistes, traductors, sociòlegs, pedagogs i activistes que, amb la col·laboració de Contrastant, pretén obrir un espai de crítica i reflexió sobre la qüestió de l’estatut, gestió i ús de les llengües a la Catalunya actual i futura, des d’una posició d’absolut compromís amb la plena normalització del català.]


http://www.vilaweb.cat/opinio_contun...icialitat.html

[Gamper]

El 2017 serà per als valents

"No és que l'independentisme s'hagi desinflat, és que ha assumit la gravetat dels riscos i la necessitat de jugar-s'ho tot"

Odei A.-Etxearte

El desànim dels vells il·lusionats i la bilis dels opositors han rebregat l'acord sobre el full de ruta sense saber mesurar prou que ha estat l'avenç més rellevant que han fet els partits del sí d'ençà del 9-N. De la nit al dia, CDC, ERC i les entitats sobiranistes han transformat l'anomenat procés. Fa vergonya dir-ho, de tan obvi, però la majoria sembla haver-ho volgut passar per alt: s'ha passat del dret a decidir a la defensa nítida de la independència, amb terminis i compromisos inequívocs. És absurd lamentar-se de la pèrdua de suports quan respon a la lògica de la credibilitat. Un pacte així només el poden avalar les formacions independentistes. El lament, per tant, ha de ser pel viratge que algun partit ha deixat a mig fer, confiant en el miracle de Podemos en les pròximes eleccions espanyoles, encara que Pablo Iglesias no hagi assumit mai un compromís ferm per tirar endavant un referèndum a Catalunya que no sigui el d'una reforma constitucional espanyola. El fet que els partits que no s'han definit com a independentistes no s'hi adhereixin reforça l'ambició de la proposta. La independència, el 2017. Implica l'inici de la via unilateral; guardar al calaix tots els permisos i peticions reiterades de pas; rebentar la barrera.
La consulta no vindrà mai regalada, si és que ha d'arribar. Fins i tot els federalistes incorruptibles saben que, si algun dia la Moncloa s'avé a acceptar les urnes, serà perquè els independentistes hauran tensat la corda fins al final, sense plegar-se per les conseqüències jurídiques o penals d'un projecte que requereix el màxim risc, com Miquel Iceta sap molt bé encara que alguns s'escandalitzin amb la seva constatació amenaçadora. CDC i ERC hauran d'abandonar la zona de confort. La CUP també. Ningú no pot preveure si el 27-S serà un èxit o un fracàs rotund, però abans regnava el caos i almenys a hores d'ara hi ha un projecte consensuat. Tot madura, i és lògic que ningú festegi la gravetat de les decisions. Potser els líders que van iniciar aquest procés no el podran acabar. Però si en les eleccions catalanes, amb el preludi de les municipals, no es forma una majoria absoluta independentista amb prou fortalesa per tirar endavant el programa de què s'ha dotat amb aquest full de ruta, difícilment es formarà al Parlament una majoria alternativa per tirar endavant un projecte polític comú.

El punt més dèbil no és, per tant, el projecte. Mariano Rajoy ho té molt clar. Ho continuen sent els odis atàvics, la falta de confiança mai recuperada entre Artur Mas i Oriol Junqueras i les hostilitats soterrades de les respectives direccions. És l'eterna lluita de poders: l'ànsia de mantenir-se en el govern o d'assolir-lo, la llibertat de fer les coses a l'estil de cada casa, la resistència a admetre que des del primer dia aquest és un procés concertat que només avançarà a còpia de pactes entre els múltiples actors. La falta de generositat de tots els partits del vell bloc sobiranista va enfonsar el 9-N en el fang, tot i que va ser l'acte de desobediència política i civil més ambiciós des del restabliment de la democràcia. No és que l'independentisme s'hagi desinflat, és que ha assumit la gravetat dels riscos i la necessitat de jugar-s'ho tot. I això no admet lleugeresa ni proclames, sinó responsabilitat i resistència. Quan el mal d'estómac dels partits deixi pas a l'acció valenta i al retorn del debat ciutadà per definir l'estat, els anomenats indecisos, ara inabastables, potser s'hi aniran acostant. En política no hi deu haver res més atractiu que sentir que compten amb tu per repensar-ho tot.

http://www.elsingular.cat/cat/notice...nts_107723.php

[Gamper]

FENT CAMÍ



Han passat les eleccions andaluses i a aquella gent que a Catalunya s'han activat els darrers mesos per prioritzar el canvi a Espanya, els ha pujat la mosca al nas. Resulta que de canvi, res. Només un simple transvasament de vots de l'esquerra comunista al populisme d'esquerres de Podemos. I una bifurcació del vot de la dreta tradicional entre PP i C's. El suport al PSOE ni es mou, malgrat tenir imputats dos expresidents i desenes d'alts càrrecs pels casos de corrupció en ocupació, formació, subsidis...El pacte de la Transició andalús continua blindat pels seus principals beneficiaris: renúncia a la reforma agrària per a tranquil·litat dels latifundistes; cessió al PSOE de les plantacions de vot clientelar mantingut amb fons europeus i amb el dèficit fiscal de Catalunya, València i Balears; regionalisme andalusista de greuge comparatiu destinat a contrarestar sistemàticament les demandes catalanes.Per tant, quan innocentment la gent es pregunta per què fa 40 anys que voten el mateix, malgrat la corrupció estesa i l'economia de bombolla immobiliària de la costa i l'agrària dels latifundis, la resposta és que voten els seus i que els diners malbaratats no són dels seus i, fins i tot, els beneficien.Encara que l'extrapolació electoral no es pot fer a la península, es veu a venir un triomf relatiu del PP, en el seu terreny nacional propi, la Gran Castella i Galícia. I per contra, es veuen possibilitats de canvi real a Balears i València. I continuïtat del mapa electoral diferencial a Catalunya i Euskadi.L'esperança de canvi a escala espanyola es pot desinflar electoralment o per l'evidència creixent que els que es presenten com a alternatius no qüestionen ni l'Estat unitari ni la seva forma monàrquica. És, doncs, un bon moment per tornar a la tasca de captació d'indecisos cap al procés d'independència. La base electoral amb voluntat de canvi social ha estat tradicionalment a l'esquerra. Per això, està en mans d'Esquerra i la CUP una ingent tasca d'aproximació als postfederalistes, als federalistes en trànsit i als neofederalistes. Les eleccions municipals, enfocades amb programes socials nítids i positius, i amb la voluntat d'incorporar els millors actius de la societat civil organitzada, són una gran ocasió per eixamplar la base social de l'esquerra independentista.A la banda del centredreta cal una tasca similar entre la població reformista moderada. Per tant, no es tracta per part dels opinadors convergents de tornar a introduir el debat sobre llistes úniques al Parlament, només amb la intenció d'erosionar l'altre pilar fonamental del procés. La feina prioritària que tenen és que les bases de CiU majoritàriament optin per l'opció sobiranista. I minoritàriament, per la nova oferta post-Unió: Construïm, que s'ha posat de llarg aquesta setmana. Aquest federalisme de centre-dreta seria l'equivalent al residual del PSC, i tindria una funció que podríem valorar positivament: evitar que el vot moderat antiindependentista se'n vagi a l'ultraespanyolista Ciutadans; i, per contra, que es quedi en els llimbs dels que no desitgen la independència, però que la veuen inevitable, si Espanya no fa aviat una oferta de bilateralitat generosa.Llavors, el mapa català es compondrà aviat de tres àmbits que contenen des del centredreta a l'esquerra alternativa, passant per la socialdemocràcia: un de sobiranista amb Mas, Junqueras i Fernàndez; un de federalista amb Duran, Iceta i Ubasart; i un d'espanyolista amb Sánchez-Camacho i Rivera situat només a la dreta i l'extrema dreta.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/ar...93-.html?cca=1

http://in.directe.cat/josep-huguet/b...22/fent-cami-1

[caculete]

toma Gamper , creo que hay para ti y para los de ese diario.

Complementando:

[Gamper]

Sortim al camp quan abans

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

---

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Discret i decisiu. Aquests són els trets fonamentals de l’entesa confegida entre els dos principals partits (de moment) de la política catalana i les grans entitats del sobiranisme organitzat. El preacord del 30 de març acabarà passant amb lletres majúscules a la història del país i aferma les bases per posar en marxa d’una vegada la intensa campanya del sí que hem de desplegar en els propers sis mesos. Tenim poc menys de mig any per arribar al cap i al cor de tots els catalans. Per convèncer-los que només, només, només hi ha un futur digne possible. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.




Altafaj, Amadeu(representant de Catalunya davant la Unió Europea).
Sembrar i sembrar.
Mentre el president Mas aprofitava una visita del primer ministre eslovac a algunes empreses del seu país establertes a Catalunya per conrear la llavor de les relacions internacionals a peu de pista (encara, avui, sense banda de música ni revista de tropes), la coalició fàctica radical-dependentista Partido Popular-Ciudadanos (PPC’S) llançava una veritable ofensiva parlamentària, a l’Eurocambra i a la CIutadella, contra el delegat de la Generalitat a Brussel·les, exigint-ne el seu cessament immediat. La sobtada intensitat i la trenada combinació de forces demostra que l’espanyolisme (el vell i el nou, que són, en el fons, la mateixa cosa) identifica Altafaj com un veritable risc pel seu prestigi a la capìtal europea. Així que tranquil·litat, exactament com fins ara: mai entrar al drap de les provocacions i anar fent feina de la bona, de formigueta.

Bauzà, Josep Ramon(president de les Illes Balears).
Punt i final.
Per tancar de manera gloriosa el seu mandat i a l’espera que tornin a parlar les urnes, d’aquí menys de dos mesos, el president balear ha procedit aquesta setmana a decretar el blocatge de les emissions del Super 3/Canal 33 i el 3/24 a les Illes. Es tracta, naturalment, de sacsar novament, en el moment electoral oportú, l’espantall catalanista. Després de destrossar el sistema públic de comunicació en la llengua pròpia, el Partido Popular clama contra la suposada voluntat dels catalans d’aixecar fronteres, mentre, simultàniament, procedeix a impedir les emissions de televisió entre territoris veïns que comparteixen (a banda d’altres moltes coses) llengua i cultura. Des del Principat, hem esperat debades que els nostres acèrrims defensors del bilingüisme i l’elecció de llengua parléssin per criticar semblant atemptat a l’ús del català, una de les parles que ells tant i tant s’estimen.

Bosch, Alfred(candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona).
Furgar les ferides.
El candidat republicà a governar la ciutat de Barcelona continua la seva intensa campanya. Cal compensar la força dels dos grans protagonistes: l’alcalde Trias i l’aspirant Colau, la candidata d’intens sentit social i desconeguts mitjans per dur a la pràctica les seves polítiques des d’un país devastat per la dependència. A principis de setmana, Bosch cometia l’error de reobrir el debat que, durant tres mesos soterrat i altres tres a l’aire lliure, ha estat a punt d’endur-se el procés en orris. Crec que la llista única aportaria menys vots, però l’acceptaré si els protagonistes l’anuncien un dia, per sorpresa, sense llançar-se ni una pedra més entre ells en públic. Exactament com han fet amb el full de ruta. Treballem sobre el que ens posa d’acord i no per fomentar la divisió interna que tan mal ens ha fet fins ara.

Bustos, Manuel (exalcalde de Sabadell).
Pràctiques digitals.
Crec que els ciutadans, en particular aquells que treballen a l’administració pública, poden estar satisfets de la sentència sobre la peça separada del cas Mercuri que afectava a l’assignació per vida digital (a dit, vaja), amb ficció de concurs públic, de la plaça d’arquitecta municipal de Montcada i Reixac. No ens enganyem, els Bustos, Daniel Fernández i Elena Pérez paguen els plats trencats d’una pràctica massa generalitzada durant dècades. El seu és l’exemple d’un delicte que tota una generació havia convertit en normal: el de, acostumats a un domini electoral de llistes tancades i fidelitat absoluta del votant de l’àrea metropolitana (ep, com els convergents en altres àmbits) privatitzar les institucions, convertir-les en una autèntica àrea reservada de caça per al gaudi gairebé exclusiu d’amics i familiars. Confiem que sentències com aquesta ajudaran a un veritable canvi de mentalitat sobre el servei públic.

Gasol, Pau(jugador de bàsquet).
País normal.
Qui, probablement, és el millor esportista català de tots els temps ha dit a la portada d’ABC una realitat com un temple: als Estats Units, patriotes de mà al pit com són, mai es xiularia massivament el propi himne. Lluny de desafortunada, tot al contrari, em sembla una afirmació demolidora contra els qui l’exhibeixen. Algun dia els espanyols es preguntaran perquè això, desconegut pràcticament arreu del món, només els passa a ells? Per tolerants? De fet, l’afirmació de Gasol la sentim repetida una vegada i una altra en tot el que fa referència al procés, amb menció especial per a l’autodeterminació. Que no està prevista a cap constitució del món: naturalment, perquè cap país (més enllà dels casos d’Escòcia i el Quebec) viu processos d’emancipació nacional d’una part dels seus ciutadans de la intensitat i el recolzament social el que es porta a terme a Catalunya!

Hollande, François(president de la República Francesa).
República i dignitat.
Setmana dolenta per als socialistes francesos. Només als departaments del sud han pogut aguantar l’estrebada d’un Sarkozy en procés de resurrecció. Els nordcatalans han triat un govern cantonal d’esquerres. I posats a valorar, cal dir que el paper d’Hollande i del primer ministre Valls durant la crisi de la catàstrofe de Germanwings ha estat realment remarcable, tant pel que fa al desplegament de mitjans posats en la recerca de les restes de la tragèdia, com en l’atenció als familiars de les víctimes. La premsa ha destacat la col·locació d’un monòlit en el seu record que ha esdevingut un element de memòria molt valorat. Per a molts dels catalans, però, ha representat un escarni el fet que la nostra identitat no hagi estat respectada ni tan sols després de morts. Vaja, per si algú encara en dubtava, que sense un estat que ens faci valdre no ens en sortirem.


http://estaticos.sport.es/resources/...8093747035.jpg

[Gamper]

Setmana paranoica

«Fins a 600 dirigents del PP estan citats, poca broma. De quòrum n'hi haurà. I sembla que de ball de bastons, també»

David Bassa | Actualitzat el 04/04/2015 a les 00:02h

Dimarts que ve, el PP ha convocat tots els seus barons, baronesses, comtes i comtesses per fer una mena de catarsi col·lectiva. Fins a 600 dirigents del PP estan citats, poca broma. De quòrum n'hi haurà. I sembla que de ball de bastons, també. Perquè ja se senten sorolls de sabres pels passadissos populars. Hi ha sabres apuntant a la número dos del partit, de Cospedal. Hi ha sabres apuntant a la número dos del govern de l'Estat, Sáenz de Santamaría. I hi ha sabres apuntant directament al número u, Rajoy, que d'aquests sempre n'hi ha.

L'aquelarre popular no només promet pel soroll de sabres. També promet pels precedents. L'última gran cita de tota l'aristocràcia popular va acabar amb en Rajoy sentenciant que "el cas Bárcenas serà, en breu, història passada". Així parlava el número u l'abril del 2013, en plena tempesta Bárcenas. I no cal estar gaire al dia per concloure que Rajoy la va vessar amb el seu pronòstic.

El cas Bárcenas està més expansiu que mai. El número d'imputats del PP no para de créixer i les perspectives polítiques i electorals no paren de baixar. Si no fos així, no hi hauria aquelarre, vet-ho aquí. Malauradament, però, no hi ha gaires motius per pensar que aquest cop Rajoy afinarà més en el seu pronòstic. Això sí, els intents per intentar acostar la realitat als desitjos són constants.

Aquesta setmana hem vist com la justícia ajornava el segon judici de la Gürtel. Que el judici afectés seriosament el ja tocat PP valencià és casualitat. I que l'ajornament s'hagi postposat fins després de les eleccions municipals també és casualitat. És el que té la justícia espanyola: moltes casualitats, que mai, mai dels mais, són causalitats.

Que hi hagi centenars de càrrecs imputats tampoc no és un problema. Només al País Valencià es compta que hi ha una cinquantena d'imputats que continuen en els seus càrrecs municipals. I a les Corts Valencianes, el PP hi ha arribat a tenir fins a deu diputats imputats. Per no parlar de Madrid, o de Castella... O de Catalunya.

A Catalunya, mentre Rajoy estarà arengant els seus barons, al Parlament s'hi escoltarà el CD de la Camarga, amb la gravació de la conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i Maria Victòria Álvarez. Una audició que serà la prèvia de la compareixença de la presidenta del PP davant la comissió d'investigació, divendres, tancant la setmana.

Sánchez-Camacho ja ha aconseguit escapolir-se molts cops de l'escomesa de la Camarga. Per tant, tot apunta que ho tornarà a fer. De la mateixa manera que Rajoy tornarà a tancar el seu aquelarre amb un pronòstic triomfant. Les posades en escena les fan bé. Tenen bons decoradors i tenen també un exèrcit d'apuntadors entregats a la causa. El risc de tot plegat és que l'excés d'instint de supervivència pot portar un partit a creure que la veritat és pura conspiració i que la fantasia és la realitat autèntica. I això, en psiquiatria té un nom: paranoia. Tornant de la Setmana Santa, doncs, arribarà la setmana paranoica.

http://www.naciodigital.cat/opinio/1...mana/paranoica

[caculete]

Setmana paranoica

¿Solo una semana paranoica?

Creo que llevas toda una vida paranoica, Gaymper.

¡¡¡Qué pobreza la tuya!!!