El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[saatii2012]

Leverage tracking data to send emails to small, targeted groups of your email subscribers. You can track what links or emails are especially interesting to your readers and use that knowledge to send them only the stuff that they might like. Doing this will not only keep them happy, but it can also substantially increase your sales. replica oakley sunglasses
The beginning and conclusion of your marketing email should include a call to action for your customers. Be clear about what you want your customer to do, and include at least two obvious links to your site. Use clear suggestions that direct your customers to the offer your email is promoting. Fake oakleys
One way to keep your email readers engaged is to ask them questions. These should not be rhetorical questions, either. Provide a feedback channel they can use to send you answers. You could ask for direct replies via email, or send your readers to your social networking pages. However you arrange it, asking for two-way communication is a great way to cultivate loyalty in your subscribers. fake oakley sunglasses
Be sure to utilize welcome emails in your email marketing campaign. Welcome emails have the highest open rates, which means getting customers to open and read them. You capture your customer's attention when they are most interested, right after they sign up, so use your welcome email to thank them for subscribing, give them some important information and start to form a relationship with them. fake oakley wholesalers
What worked for you before might not work for you the next time around. That is why it is vital to always look into new email marketing strategies, and constantly seek new advice. Learn from others in your business niche, and always try out new methods to add to your arsenal of what works for your business.
When constructing your opening lines, it is vital that you exclude any words that could be interpreted as "spam." Phrases such as "Make millions," "Free," or any other terms that are gimmicky or offer too-good-to-be-true expectations. Using these types of terms or offers could land your email in a spam folder, thus wasting it entirely.

[Gamper]

Rato«Era el model a seguir, era el favorit d'Aznar per succeir-lo, el més ben posicionat. Ell era el que transmetia la sensació de rigor»

Xavier Graset*| Actualitzat el 17/04/2015 a les 00:00h

I Rato era el bo, era el model a seguir, era el favorit d'Aznar per succeir-lo, el més ben posicionat. D'entre Rajoy, Acebes i Rato, ell era el que transmetia la sensació de rigor, garantia i seguretat. En benefici propi pel que sembla i ara l'investiga Hisenda. D'on venien aquests diners que va aministiar fiscalment? Ara se l'investiga per pressumpte blanqueig, i això se suma a una mirada enrere que fa feredat. Especialment si arrossegues alguna preferent de Bankia, o similars. Quins líders! Quina fàbrica de valors no estan fets tots plegats.

Però la gent té els índexs de la indignació*tan elevats que ara se l'esbronca a un avió que el duia de Ginebra a Madrid, que es veu que l'atracció per Suïssa ja li ve de nissaga familiar. De la mateixa manera que gent crida gent, també el diner està pel reagrupament familiar. La geografia del diner ocult té llocs comuns, paradisos. Que de perduts poden passar a retrobats com va escriure el propi Milton.

Sovint ens sentim insignificants, gotes en un oceà, o grans d'arena en un desert, i el paper d'illes o d'oasis individuals els juguen aquests grans patricis, formats en grans universitats i escoles de negocis, capaços de dirigir organismes com l'FMI, el Banc Central Europeu, governs, grans multinacionals. Grans gestors, grans cervells. També Mario Draghi ha tingut la seva protesta en forma de confeti llençat damunt del cap per una activista enfilada a la taula des d'on parlava. Segur que aquella taula devia valer una pila d'euros que devien fer gruix en el pressupost desfassadament vergonanyant de la nova seu del BCE. Les gotes i els grans d'arena es revolten. Insignificants però amb ganes d'agafar les regnes i de dir prou.

És clar que ara Montoro diu que se sabrà tot, que donarà a conèixer la llista de tots aquells que s'han acollit a l'amnistia fiscal, i si ho fan de ben segur és que hi sortiran, a més dels Pujol, alts càrrecs socialistes. Perquè això va així. és l'i tu més!. Aquest és un dels mecanismes de resposta davant la caiguda d'imatge que els suposa als populars la biografia de Rato, que al costat de la de Bárcenas no desmereix gens.

Si no reaccionen Ciutadans, més que no pas Podem, deurà rebre una pila de simpatitzants de nova fornada, que passaran el seu vot de PP a Rivera. Creixement dia a dia, des que s'ha descobert que poden trencar el monopoli de la regeneració a Pablo Iglesias que està més pel Joc de Trons.

I si això no els funciona, sempre tenen l'essència Constitucional, que si cal refer dictamens, ressolucions i sentències, sempre hi és a temps. L'última, la Llei d'acció exterior de la Generalitat. Potser si que acaben refrormant la Constitució com demana el propi president del TC Pérez de los Cobos. Ja veurem en quina direcció. En tot cas ja ho va dir el ministre Margallo, que això i TV3 ens ho haurem de pagar amb impostos nous. Tot ho haurem d'acabar pagant amb impostos nous, si volem un país nou.

http://www.naciodigital.cat/opinio/10583/rato

[Gamper]

17/4: Espanya tornar a negar-se a exercir d’estat dels catalans

VICENÇ VILLATORO | 16/04/2015 20:02

Segueix-me

Mentre no en tinguem un altre, figura que Espanya és el nostre estat. Però no vol exercir-ne. Se’n desentén. Tracta les institucions catalanes com si fossin alienes. Evita que arribi a la policia catalana la informació internacional que necessita per fer el paper que li atorga la legalitat vigent. Considera que garantir l’oferta de televisió pública en català no és una obligació de l’Estat sinó un vici que els catalans s’han de pagar a part, sense que es pugui ni discutir si hem de pagar també la part que ens toca de la televisió pública en castellà. Els alts càrrecs del govern espanyol es neguen a comparèixer al Parlament de Catalunya, com si fos un Parlament exterior. Es queixa de l’independentisme, però tracta la policia, la televisió o el Parlament com si li fossin estrangers (o pitjor), institucions davant de les quals no té cap obligació, que es poden ignorar o boicotejar. Si diuen que són l’Estat dels catalans i de les institucions catalanes, que n’exerceixin. No tan sols a l’hora de recaptar. Si no en volen exercir, que permetin que en construïm un altre. El que és inadmissible és la política punitiva: no us deixem marxar, però us tractem com si ja fóssiu fora.

http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villa...340865919.html

[Gamper]

Rato i la sandàlia de David Fernàndez

CARLES CAPDEVILA | 16/04/2015 21:59

Segueix-me

UN CATALÀ molt influent en l’establishment em va renyar una vegadaperquè a l’ARA no havíem criticat la vergonya, segons ell, de David Fernàndez ensenyant la sandàlia a Rodrigo Rato. Va arribar a dir-me que “a sobre que Rato dignifica el nostre Parlament acceptant venir a la comissió, no se li pot fer això”. I m’ho deia creient-se el que deia, fet que em va semblar preocupant i revelador del grau de pèrdua de la noció de realitat d’algunes bombolles i despatxos de poder. Ha passat el temps, David Fernàndez s’ha anat guanyant crèdit i Rodrigo Rato l’ha perdut tot. De fet, el diputat de la CUP ha presidit la comissió pel cas Pujol, per exemple, un altre signe dels temps. Es va fent evident que s’acaba sabent tot. Però encara s’insisteix a fer crítica dels espectacles i no del fons. Encara hi ha més preocupació estètica que ètica. Ens hem posat vermells, esclar, escoltant Jordi Pujol Jr., i Sánchez-Camacho, i Vicky Alvárez. Però el més greu són els seus escàndols, una manera de fer política i diners consistent a tapar-se les vergonyes. Que ara calgui passar vergonya és una conseqüència lògica, un tràmit trist i necessari, perquè hem de conèixer coses que es feien d’amagat. I quan des de la complicitat amb aquestes pràctiques algú vol donar lliçons estètiques del que és educació i el que és respecte, convé recordar que robar i estafar és el més maleducat que hi ha, i que això no ho dissimulen cap sabates de marca. I que aquesta mena de*fair playmalentès no és*fair play*si consisteix a amagar pràctiques delictives. La caiguda lliure de Rato, exvicepresident d’Aznar, exdirector de l’FMI, expresident de Bankia, acaba donant tota la raó a aquella innocent sandàlia.

http://m.ara.cat/firmes/carles_capde...340865946.html

[Gamper]

Percebre la corrupció

La primera cosa que els experts t'expliquen quan t'acostes de manera crítica al fenomen de la corrupció és que és una percepció. És important d'entendre-ho, això. La corrupció no és cap mecanisme transparent amb una pauta comptable, assentada en llibres i contrastable. La corrupció, per definició, és una cosa opaca que només apareix quan hom la descobreix i la fa aflorar. Ahir van entrar a regirar la casa de Rodrigo Rato. Fa quatre dies que enxamparen el totpoderós Cuatrecasas, del Puente Aéreo espanyolista. Ahir també unes estranyes filtracions atribuïdes a Javier de la Rosa posaven al descobert episodis relacionats amb la casa reial espanyola, amb CiU, amb el PSOE, amb el PP, que si es poden demostrar deixarien en bolquers tot això que hem vist fins ara. La corrupció hi era, corrompien o es deixaven corrompre ells quan tothom els adulava i els temia, quan la societat fins i tot els acceptava com a model? Doncs les proves diuen que sí. Eren acusats de corrupció i posats contra la paret aleshores? Sí i no. Perquè un problema que té la corrupció, i que retorna ara, és que és molt llaminera si se'n vol fer ús per perjudicar un oponent polític. Com que la corrupció és una percepció, no pas una figura, és fàcil de manipular-la, fins a un cert punt. I això fa que la intencionalitat de la denúncia sovint tape la realitat que es vol denunciar.

Segona reflexió: la corrupció necessita diners. Molts diners. La corrupció desvia molts diners de l'economia real, elimina molta riquesa pública per al gaudi indecent d'uns pocs privilegiats. Seguim el cas Rato: més de set-cents alts funcionaris de l'estat, segons les informacions, s'han acollit a la mateixa regulació de Rato. Això vol dir que set-cents alts funcionaris de l'estat espanyol tenien uns ingressos impossibles d'explicar d'una manera honrada. I parle només dels qui, pel que siga, van sol·licitar de regularitzar-los. La cúpula de l'estat, tota sencera, era podrida? Doncs ens ho hem de demanar, en vista dels fets. I d'on eixia el riu de bitllets que inundava les seues butxaques? Fa mesos que ho escric: què és el PP? Veient tot això que veiem ara, no podem preguntar-nos si no es tracta d'una organització criminal creada i engreixada per a corrompre, sota la forma de partit polític? I si la corrupció afecta tant la cúpula de l'estat, per què ha passat això?

Doncs per la tercera i darrera cosa: el riu de bitllets que inundava les butxaques d'aquesta gent, l'alimentava un sistema ineficaç i gens rigorós, ple de forats: des del finançament dels partits a l'especulació urbanística dels ajuntaments. En un país o la justícia és extraordinària i hi ha unes lleis fetes amb una cura extrema o la corrupció troba la manera d'escolar-se. La clau per a posar fi a la corrupció no és la mentalitat de la gent només —en la famosa ètica del protestantisme hi ha molt de mite, també. Contra la corrupció solament funcionen dues claus estretament coordinades i necessàriament poderoses: un marc legal implacable i un sistema judicial net, transparent i decidit. La resta són mites. Els finlandesos eren russos fa cent anys i ho podrien ser avui encara. Els uns i els altres tenen una mirada sobre el món i una mentalitat molt paral·leles. Però en qüestions de corrupció treballar a Hèlsinki o a Sant Petersburg és absolutament diferent, per bé que fa poc més de cent anys eren dues ciutats bessones en un territori veí. Les lleis i els controls han fet que els uns, els finlandesos, siguen diferents.

I arribem al rovell de l'ou. La corrupció --comencem a tenir dades per a demostrar-ho-- ha estat la marca clau de l'Espanya de les autonomies. El règim sorgit de l'acceptació de Juan Carlos s'ha aguantat sobretot a base de gastar quantitats ingents de diners en totes les formes possibles de corrupció. Diners espoliats a Catalunya o estafats a la Unió Europea, però destinats sobretot a regar una administració de la cosa pública colpidorament ineficaç.

La propaganda espanyolista vol atiar la percepció de la corrupció a Catalunya, però d'aquest conill ve aquella paella. Com que la corrupció és una percepció, no la pots fer servir, només, contra una part del galliner. I quan arribem al punt que l'escàndol és tan gruixut que no es poden tapar més les vergonyes i la ciutadania percep --'percep' és la paraula clau-- que la corrupció és la manera de funcionar i subsistir de l'estat, aleshores és l'estat que té un problema, i greu. I ací és objectivament on som.

Hi ha corrupció a Catalunya? S'ha demostrat que sí. Hi ha corrupció al País Valencià? Sí. N'hi ha a Espanya? Més que enlloc. Ho torne a dir: més que enlloc. I de què discutim, doncs? Ben senzill: de què farem demà, de com podem aturar aquest balafiament, de com rescabalar la societat, com retornar-li allò que és seu. Si hi ha ningú que es crega que Espanya pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història, que analitze la realitat, que comprove que és un estat inviable tal com és construït i que comence a pregar, que deu ser l'únic remei que queda. Nosaltres, mentrestant, al setembre tenim una oportunitat única i això sí que no ho pot discutir ningú. I, menys que ningú, els qui ens acusen a nosaltres d'embolicar-nos amb la bandera per tapar allò que tapen ells embolicant-se encara més fort amb la seua.

PD. Llisc que, sense cap impediment --i això em sembla especialment significatiu--, sense cap classe de crítica per part dels seus companys, el mandarí Jordi Borja i alguns altres notables ex-governants socialistes de la ciutat formaran part de la llista de Barcelona en Comú. Com si ells no haguessen trencat mai cap plat, com si a Barcelona no s'hagués especulat mai, posem per cas, a la vila olímpica, com si…

http://www.vilaweb.cat/editorial/424...corrupcio.html

[Gamper]

En marxa

Publicat el 16 d'abril de 2015 per raulromeva


(Foto d’Eva Vázquez / El País)
EN MARXA
En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatger. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.
La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Per a molta gent, només es percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i pas massa, aquesta opció sí semblava que existia.
Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Des de la mutilació de l’Estatut, no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?
La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).
És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.
El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.
Del cas escocès vàrem aprendre com el debat sobre l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit van obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.
La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.
La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix, s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar del si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.
Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva/?p=270073

[Gamper]

La reputació de Carles Vilarrubí

Ramon Barnils va ser el primer que em va parlar de Carles Vilarrubí. Enmig de grans rialles, explicava l'últim 'cromo' de la Mercantil Radiofònica: en Vilarrubí havia robat l'amiga al seu amic Jordi Pujol Ferrusola. Llavors Barnils no podia endevinar que aquella befa contra el primogènit dels Pujol era premonitòria de com la poca traça de l'hereu per a triar dona impactaria, talment una bomba de rellotgeria, en la política catalana.

Això passava a principi dels anys vuitanta i l'anècdota tenia categoria de transgressió per a anar obrint escletxa contra un poder absolut, en què la família del president jugava a 'cuinetes' a la 'Corpo', com si fos a casa seva. En Vilarrubí, d'amic del noi gran i servicial xofer del pare en èpoques de militància, va passar a ser secretari general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. I més tard 'quefe' --per dir-ho en llenguatge de l'època--, de la Direcció General del Joc de la Generalitat.

Per saber què va venir després només cal repassar les hemeroteques. El nom de Vilarrubí surt barrejat amb els casos de corrupció més sonats dels governs pujolistes: el cas Casinos amb Artur Suqué, Tibigardens i Port Aventura amb Javier de la Rosa, les operacions amb Colón de Carvajal, especulacions immobiliàries... Després d'aquesta època de gran intensitat, Vilarrubí es veu afavorit pel pacte de CiU amb el PP i passa a formar part de consells d'administració d'empreses com ara Telefònica. Això significa un canvi de lliga que també rep l'impuls del seu segon casament amb Sol Daurella, la mestressa de Coca-Cola i una de les dones més poderoses del país. Li queda temps per donar un cop de mà a Urdangarin a MotorPress. Actualment, les seves principals tribunes d'actuació són la vice-presidència de la Banca Rothschild, el consell d'administració de la Fira de Barcelona, la vice-presidència del Barça i la presidència de la corredoria d'assegurances Willis S&C (la companyia que Laporta tenia contractada quan era president del Barça). Evidentment, n'hi ha moltes més.

Hem de suposar que aquesta trajectòria que trobem a la premsa és 'la presència significativa en la vida econòmica i social catalana' que el decret de lliurament diu que cal reconèixer. Malgrat que fa anys que la Creu de Sant Jordi va a preu de saldo, aquest reconeixement remou. Fa angúnia, sobretot perquè ara que ens omplim la boca de transparència no hauria de ser moment de rentar la roba bruta amb lleixiu i estendre-la al terrat a veure si enlluerna les veïnes. Ara parlem de regeneració i no pas de netejar consciències. Fa dies que els drapets han sortit al sol i que la majoria de ciutadans hem renegat dels valors que representa Vilarrubí. Que ningú dels qui decideixin no s'hagi sentit interpel·lat per la pressió social i hagi evitat aquesta pantomima fa sentir vergonya i pensar en mals presagis. Ni qui mana no s'ho pot permetre, ni nosaltres tampoc.

És fàcil d'imaginar que en el pensament de la màquina del poder es miri amb menyspreu el valor de l'honestedat i es doni prioritat a la utilitat. Tot té un preu i la vida no és cosa d'ingenus. Si ara toca fer content Vilarrubí no cal posar-hi entrebancs. Segurament necessita alguna dosi de dignitat. Fa temps que ho persegueix i que ha dissenyat una estratègia per a restablir l'honorabilitat. D'això, precisament, a VilaWeb en sabem una mica perquè sense adonar-se'n el poder sempre encega. Carles Vilarrubí ens va ensenyar el forat del pany des d'on mirar la seva feblesa.

Era el 2010 i estrenàvem local al carrer de Ferlandina. Un afable Carles Vilarrubí va trucar a la porta. Deia sentir-se admirat per aquell local tan bonic i per la feina que fèiem. Desconcertats, ens vam limitar a pensar que era estrany de veure passejar gent de Pedralbes pel Raval. Però l'interès va anar creixent i cada vegada volia saber més sobre el diari, volia dinar. No enteníem res. Ell potser ja havia dit què volia, però, poc avesats a llenguatges subtils del poder, no vam entendre res de res. Les subtileses no eren fetes per a nosaltres. S'hi va haver d'esforçar i ho va haver de dir explícitament. Estava preocupat i nosaltres el podíem ajudar.

Caram, vam pensar? Quina era la preocupació? Doncs VilaWeb, el bloc del Barrinaire i la importància que hi donava Google. Cada vegada que algú posava el nom de Carles Vilarrubí al cercador apareixia el magnífic bloc del Barrinaire, de Josep Arasa, amb un apunt en què explicava les ombres del personatge, acompanyat d'un article al Triangle. A partir d'aquell moment, els subterfugis, les bones formes, les subtileses van desaparèixer. Les amenaces de querelles judicials van fer-se persistents. Nosaltres continuàvem apel·lant a la llibertat d'expressió. La irritació del personatge anava creixent. Nosaltres xiulant. Totes les estratègies de l'empresa contractada per netejar la seva reputació a internet continuaven entrebancant-se amb el bloc del Barrinaire, de MésVilaweb. Com si Google s'hagués posat a favor de David i contra Goliat. Fins que un dia el seu poder va aconseguir d'eliminar l'article del Triangle. I vam veure que ja no podíem resistir més. I tota aquella feblesa es va fer transparent.

Tan transparent que la veurà tothom quan vagi a recollir la Creu de Sant Jordi. Mentre l'aplaudeixin es veurà un home obsessionat amb la imatge, decidit a tot per esborrar els rastres d'un passat i d'una manera de fer que vol enterrar. Però res de tot allò que té no li servirà, per més que s'hi esforci. Ni la Daurella, ni els Rothschild, ni casar la filla a la Cerdanya com si fos un príncep de Mònaco, ni els concursos d'hípica frec a frec amb els Ortega no li donaran la dignitat que desitja i que potser somniava quan ensabonava els poderosos: som el que sembrem. I això no ho esborra cap Creu de Sant Jordi, ni cap pla de recuperació de la reputació digital. Amb nosaltres mateixos, sempre hi topem.
[email protected]

http://www.vilaweb.cat/opinio_contun...vilarrubi.html

[Gamper]

Alerta, que ens coneixen

"Sempre que lluitem per un salt en l'autogovern a una part dels nostres compatriotes els agafa per fer la revolució"

Lluís Bou

El procés sobiranista passarà en les eleccions municipals per un moment delicat. Cada país té els seus patrons històrics i en el català hi ha escrit que sempre que lluitem per un salt en l'autogovern a una part dels nostres compatriotes els agafa per fer la revolució. Al final naturalment ens quedem sense ni una cosa ni l'altra. Creem forces que es contraresten, que s'anul·len, una suma zero. No és predeterminació, però cal estar vigilants.

Ni som marcians ni tenim tota la culpa d'aquest patró històric. En realitat, Catalunya només ha tingut capacitat de plantejar la sobirania i grans objectius polítics en moments de crisi institucional a Espanya. Va succeeir així en la primera i segona República, i ha estat també d'aquesta manera arran del desastre del segon Estatut i el bloqueig institucional espanyol provocat per la recessió econòmica. Primer es desperta l'anhel català de secessió, i al cap d'uns mesos s'hi suma l'efervescència d'un suposat projecte revolucionari espanyol. Ara també ha succeït, amb Ada Colau, Podemos i fins i tot Ciutadans, que s'ha consolidat com la versió regeneracionista passada per l'IBEX35. Carn de plató de televisió.

I és que al final, com tothom sap, Espanya no és revolucionària. Pablo Iglesias hores d'ara ja rendeix pleitesia al rei Felip VI i li regala DVD's. Però el perill és que amb tants pseudorevolucionaris al final ens carreguem el procés cap a la independència que tant ha costat construir; aquest sí que va de veritat i té solidesa. Alerta doncs, que l'Estat i el seu aparell mediàtic ens coneix. Sap fins a quin punt ara ha de tractar bé els pseudorevolucionaris. Se'n faran creus de com els arriba a cuidar el sistema.

http://www.elsingular.cat/cat/notice...res_108084.php

[Gamper]

Extremadura independent

Comparativa de les mesures socials aprovades per Monago amb les anul·lades a la Generalitat

Jofre Llombart

No m’agradaria amargar el cafè amb llet al personal però aquesta setmana el president d’Extremadura, José Antonio Monago, ha anunciat dues mesures:

- Amb caràcter immediat, les dones de més de 75 anys cobraran una paga de 300 euros anuals. Té naturalesa universal, és a dir, ho cobraran totes les dones nascudes a partir del 1941 independentment dels ingressos que tinguin. La mesura s’aplica ja, a un mes i mig de les eleccions autonòmiques del 24 de maig.

- En plena precampanya electoral, Monago ha promès que si surt reescollit construirà escoles bressol per als fills dels funcionaris autonòmics als que podran inscriure de franc. Hi tindran dret totes les famílies amb nens de 0 a 3 anys per així, diu el president extremeny, conciliar la vida laboral i familiar.

Aquestes dues mesures s’afegeixen a d’altres preses durant aquesta legislatura que ara se li acaba a Monago:

- Una paga de 1.400 euros per cada nen nascut a les famílies amb rendes més baixes a les localitats de menys de 3.000 habitants (el 83% dels municipis extremenys).

- Una deducció en l’impost de la renda d’entre 100 i 200 euros per a vídues.

- Reducció del tram autonòmic per a rendes inferiors als 24.000 euros (el 43% dels extremenys).

- Ajudes fiscals per l’escolarització 0-3 anys amb una deducció del 10% de les despeses a la següent declaració de la renda.

- El 2012 el govern espanyol va treure una paga extra a tots els treballadors públics. Tots. Monago va suplir aquesta retallada amb el pagament d’un complement equivalent a 44 dies d’aquesta paga extra només per als funcionaris de la Junta d’Extremadura.

Paral·lelament, el govern espanyol ha paralitzat -a través del Tribunal Constitucional- les següents decisions de la Generalitat:

- Pobresa energètica: El govern català es va inventar una fórmula per evitar que a cap llar catalana es tallés la llum, l’aigua o el gas per impagament. La llei està suspesa perquè el TC ho considera que hi ha discriminació territorial.

- Euro per recepta: El TC també ho va trobar discriminatori respecte altres ciutadans de l’estat. En aquest cas, la mesura estava pensada com a font d’ingressos i com a dissuasòria per contenir la despesa farmacèutica.

- Taxa d’impostos bancaris: Pensada per promoure la circulació de diners i penalitzar els grans estalvis en un moment en què s’havia d’incentivar el consum i per tant la creació de llocs de treball. Quan Catalunya va crear el tribut, el govern de Rajoy va crear una taxa d’àmbit estatal que tenia més rang que l’autonòmica i el TC es va carregar la catalana. L’espanyola no s’aplica.

- Llei d’acció Exterior: no és cap secret que aquesta llei busca que Catalunya tingui veu pròpia al món per garantir un reconeixement internacional quan vingui l’hora H. Però aquesta llei també buscava inversions empresarials d’anada i de tornada: atraure empreses estrangeres perquè inverteixin a Catalunya i facilitar les coses a empreses catalanes que vulguin ampliar negoci a l’estranger. El TC l’ha tombat aquesta setmana.

- Taxa audiovisual: La pròxima en caure: el govern espanyol ja té a punt aquesta taxa que es vol cobrar per cada ADSL instal·lat i així poder ajudar el sector audiovisual.

Més coses:

- En el pitjor dels casos, Catalunya aporta 11.000 milions d’euros cada any a les arques de l’Estat que mai torna a veure ni en forma d’inversions, ni en forma de serveis ni en forma de pagues. Aquests 11.000 milions són els que admet Ángel de la Fuente, el catedràtic a qui el govern espanyol va encarregar l’estudi de les balances fiscals. Segons els càlculs de la Generalitat la xifra puja a una mitjana de 16.000 milions d’euros.

- La Generalitat tenia prevista una partida de 25 milions d’euros per satisfer aquell decret contra la pobresa energètica. O el que és el mateix: l’equivalent a dotze hores de dèficit fiscal Catalunya/Espanya.

- A l’altre cantó de les balances hi és Extremadura. Estalvio grans xifres. Vaig a la microeconomia perquè s’entengui. Per cada 1000 euros que paga un català en impostos (hagi nascut on hagi nascut, també els catalans nascuts a Extremadura) en rep de l'Estat en 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l'estat 1170. La diferència és de 300 euros per ciutadà i any.

- Sobre la discriminació territorial: cadascuna de les mesures de Monago es podrien tombar pel mateix motiu jurídic que el TC ha anul·lat les mesures de la Generalitat. S’apliquen a Extremadura i només a Extremadura, enlloc més de l’Estat.

- Parlant de discriminació territorial. Què es diria de si aparegués una notícia amb aquest titular: “Los funcionarios de la Generalitat tendrán guarderías gratis para sus hijos y los funcionarios del Estado en Cataluña no”

Conclusió:

- “Els sobiranistes només parlen de la independència i descuiden les prioritats socials”. Massa poc.

http://www.elsingular.cat/cat/notice...ent_108149.php

[Gamper]

Montoro i l’engany als ciutadans

ANTONI BASSAS | 17/04/2015 19:25

Segueix-me

Rato encarnava el poder polític i representava els interessos financers de l’establishment. Rajoy l’ha deixat caure davant de les càmeres i Montoro s’hi refereix amb aire greu. Podria repetir, però no ho farà, el que va dir al setembre, quan va exhibir el cas Pujol al Congrés amb una delectació indissimulable: “Cap dirigent polític sensat pot tolerar la manipulació i el cinisme dels que sostenen un discurs polític i en privat treballen per l’interès d’uns pocs”. Va referir-se a Mas: “És normal que els ciutadans es preguntin si els hereus polítics no estaran contaminats per aquesta presumpta herència”. I va rematar-ho amb un “confio que els ciutadans catalans, que tenen raons per sentir-se enganyats, sabran valorar el que ha passat”. En pot estar ben segur.

http://m.ara.cat/firmes/antoni_bassa...341465902.html