El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

27S Nada va a ser lo mismo

Decía Napoleón Bonaparte que, “el primer bien de las naciones reside en su independencia y en su existencia política.”

Estamos ante las decisivas elecciones del 27S, si no hay unas próximas con referéndum explicito, algo que se intuye imposible, las de este domingo van a ser las que determinen el futuro devenir de Catalunya. Y el presente, porque a partir del día 27 nada va a ser lo mismo, ocurra lo que ocurra en las urnas. Estos días hemos sido testigos del desorden por no llamarlo caos, proveniente de Madrid o desde sus interesados compinches político-económicos de cualquier lado. Hemos visto y oído de todo en contra del proceso soberanista catalán, desde la mentira dicha mil veces que por eso no va a convertirse en verdad, que Catalunya se abocaría a salir fuera de Europa, a corralitos, a bancos que se irían, a más paro, a catástrofe económica, a no poderse cobrar las pensiones, etc., etc., etc.

Este tipo de manifestaciones producían hace unos años solemnidad al analizarlas, hace meses ya empecé a ver que los argumentos eran vacios y siempre los mismos. Hoy provocan alguna sonrisa que otra, he intento plasmar esa ironía aquí. Solo hay que ver la postrera entrevista a Rajoy donde el periodista Carlos Alsina de Onda Cero le preguntaba sobre la inmediata pérdida de la nacionalidad española o europea para los catalanes de una Cataluña independiente. Volveremos a recordarla:

Alsina: Pero la nacionalidad española no la perderían los ciudadanos de Cataluña.
R: ¡Ah!, no lo sé, es decir, ¿por qué no la perderían? ¿Y la europea tampoco?
A: Porque la ley dice que el ciudadano nacido en España no pierde la nacionalidad aunque resida en un país extranjero si manifiesta su voluntad de conservarla.
R: Pues... eh... ¿Y la europea?
A: Y la europea la tiene porque tiene la nacionalidad española.
R: Me parece que estamos en una disquisición que no conduce a parte alguna.

Surrealista, ¿verdad? Es lo que tiene la campaña del miedo. Que tarde o temprano se desmorona y puede caer en el ridículo. Solo quedaba por ver a Rajoy y Santamaría hablando en catalán. Ahora que han percibido que esto va en serio.

Y ese es el principal dilema sobre la reivindicación de Catalunya. Desde Madrid o los unionistas españoles nunca se han tomado las demandas catalanas con seriedad. Nunca. La ‘élite española’ (tanto gobernantes como medios) nunca han creído que las reivindicaciones catalanas sean realmente para tomarlas en serio. Su actitud ante las reclamaciones de la periferia es que estas son o bien una pataleta sentimental basada en un excesivo aprecio al terruño o la tradicional reivindicación caciquil de pedir más dinero disfrazada de forma creativa. La respuesta desde el centro a las protestas catalanas siempre se han movido entre el forofismo sarcástico como si fuera una extensión de la rivalidad deportiva de un Barça-Madrid cualquiera o montar otra subasta de patronazgo autonómico, dando más dinero a quien más llora.

La cuestión es, que el “soberanismo catalán” no es ninguna de las dos cosas. Es una demanda y necesidad real, basada en hechos si no objetivos, que llegan para su resolución al punto álgido en este 27 de septiembre. Y le compete a todos los catalanes. No es una cuestión sobre cuáles son sus procedencias, el idioma que utilizan principalmente para comunicarse o sus ideologías, es una cuestión de sentido común, de alcanzar la soberanía de una Catalunya, más libre y mejor para todos. Para que todo empiece a cambiar, serena pero segura, a partir del lunes de forma democrática. Ya nada va a ser lo mismo, hagamos que sea distinto. Las futuras generaciones hablaran sobre este día…

J L Herrera Vega

http://in.directe.cat/el-comunicado/...a-ser-lo-mismo

[Gamper]

1. Què és Espanya?

“Mas será imputado tras el 27S”. Aquest ha estat el titular més escandalós que ha pogut treure La Razón per intentar distorsionar el procés durant el dia de reflexió. Demà serà bonic veure les portades dels diaris cridant al ‘No’. I La Razón no se n’ha sortit. La imputació per haver posat les urnes el 9 de novembre és l’acte més honrós pel qual algú pot ser assenyalat per la justícia. Això és el que farem demà, exercir la democràcia, després d’un periple que començava el desembre de 2012 amb l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació que l’Estat, en el qual encara vivim, va bloquejar. Però... què és això que anomenem ‘Espanya’ –definició etimològica a banda? Un Estat? Una Nació? Si li preguntéssim a Mariano Rajoy segurament diria que "ETA es una gran nación".
Fa més de deu anys, el 2001, vam formular aquesta pregunta a un noi de la comarca de l’Anoia que va respondre: “Espanya és un invent feixista”. Així, tal com sona, ni més ni menys. I es va quedar tant ample. La resposta ens va quedar gravada per sempre més. Just en aquell moment, José María Aznar estava posant a bullir a foc lent una olla que esborraria el record vague de la lluita armada de Terra Lliure de l’imaginari col·lectiu del nou independentisme modern que poc a poc aniria fent xup-xup a l’olla. Avui, gairebé 14 anys després, aquella peculiar definició carregada d’ideologia, i segur que de ràbia continguda, ens segueix fent reflexionar després d’haver acostumat l’orella a sentir definicions similars per part de diputats de la CUP en referència a l’Estat espanyol’: “mafiosos”, “gàngsters”, “feixistes”, “franquistes”, “lladres”, “corruptes”... la llista és llarga i realista.
Com definirien vostès aquest Estat –que no bona part de la seva ciutadania-, que després d’aquests 14 anys de peticions, trucades i propostes només ha sabut respondre a cop de tribunals, amenaces i joc brut? Per què no ens han deixat votar? Per què no ens escolten ni ens comprenen? Avui estem en la jornada de reflexió més important de la història de la ‘democràcia’ recent espanyola. Avui decidirem –els que encara s’hagin de decidir- si demà volem que Catalunya surti d’aquest carreró sense sortida saltant el mur i donant la majoria absoluta a dues formacions que han apostat explícitament per la independència de Catalunya. El 27S és, com diu l’ANC, “On tot comença”.
El més sorprenent de tot és que en aquest procés d’independència hi hem trobat abans a Convergència –i sense UDC- que a Iniciativa. Els “camaradas” i els “compañeros”, malauradament segueixen ancorats en la idea de principis de segle XX de revolucionar Espanya. No els estranyi, segueixen confiant en els dirigents del país veí abans que en els companys d’aquí, o en el seu propi potencial. Abans es deixarien estavellar el cotxe amb 1.000 Pablo Iglesias, que emprendre la sortida cap a la llibertat amb un David Fernández. És tant lamentable com real. Encara no han entès que Espanya és un bucle sense fi del qual mig món s'ha independitzat. I ara és el torn que ho faci Catalunya, perquè som com aquell cotxe que vol córrer i sempre té el motor ofegat, perquè algú el frena. Som aquell poble obert a la mediterrània i obert al món que inhala llibertat. Hem patit molt, però ara és l’hora de deixar-ho de fer.
La reflexió d’avui ha de ser la victòria de demà. “Nosaltres som el vent” diuen des de Junts pel Sí. “Volem el pa sencer. Ho volem tot”, diuen des de la CUP. No hi ha poble que no vulgui ser si no és lliure, i nosaltres ho volem ser. Durant el darrer mes, la gent no parlava pràcticament de res més, la proximitat de les eleccions, el compte enrere, la Diada... El pas ferm de les candidatures independentistes cap a l’objectiu de l’Estat independent ha espantat un Estat espanyol que arriba absolutament despullat, vegin si no quins són els seus arguments, els de la por, les amenaces i els insults. Fixin-se què se n’ha fet d’aquell gloriós imperi que als segles XVI-XVII era el puto amo del món i, avui, en ple segle XXI, s’ha reduït a les animalades d’un sòmines sense gaire intel·lecte que a 600kms de distància dicta el nostre destí a través dels seus tribunals tot representant la Corona de Castella, el que avui molts anomenen ‘Estat espanyol’.
Ahir i sobretot avui molta gent ens ha dit que està nerviosa però alhora il·lusionada, d’altres ens diuen que tenen els petards a punt (s’imaginen que guanyem? Bé ho haurem d’anar a celebrar tots junts, oi?). La gent és moderadament optimista amb la possible victòria de JxSí i la CUP, però com a poble patidor que som, mai les acabem de tenir totes fins que no veiem el sondeig de TV3 i, després, els resultats. En el fons Catalunya manté aquell esperit “tribunero” forjat d’entre tantes derrotes patides. Però gràcies a totes aquestes derrotes, molt probablement demà guanyem. I ho hem de fer, Catalunya ho demana i la gent ho respira. La gent diu amb molt de convenciment que té el vot molt clar, l’ANC i el president de la Generalitat fa dies que apel·len a l’èpica del 9N, a la rebel·lió democràtica dels catalans. Demà segurament veurem molta gent anant a votar i fent-se una fotografia al costat de la urna. És el moment, per fi, de dipositar un vot per la independència de forma absolutament legal. No fallem als nostres avantpassats ni, sobretot, als fills de la terra que vindran.
Tant és el que sigui Espanya, el més important és què volem que sigui Catalunya, i des d’aquest punt de vista, no hi ha pas cap dubte que volem esdevenir independents, per estar un pas més a prop de la llibertat. Programem-nos per culminar demà la revolució amb el vot de la nostra vida, i fem-ho.



http://in.directe.cat/dietari-2014/b...que-es-espanya

[Gamper]

Risto Mejide
Publicista
Aquest és el nivell

@ristomejide


Ja n'hi ha prou. A mi m'han convençut. Si aquest és el nivell, voto independència

Aquest és el nivell. Un president del Govern que pretén donar lliçons descobrint-nos que un got és un got i un plat és un plat. Cony, ara ho veig, gràcies presi. Els plats tenen fons, i els vasos, cul. I en el fons, és just per allà per on ens està donant des que va guanyar les eleccions, o més ben dit, des que l’altre les va perdre. Un president tautològic que amb prou feines donaria la talla com a guionista de la primera temporada de Barri Sèsam. Un president que per no saber-se, no se sap ni la llei del país que governa. I el que és pitjor, que quan algú l’hi recorda, entra en bucle i només se li acut preguntar estupideses. «¿I l’europea?».

Aquest és el nivell. Un portaveu d’ERC que penja per sorpresa una bandereta independentista al balcó de l’Ajuntament de Barcelona durant la celebració de la festa major de tots els barcelonins. El seu homòleg del PP que es baralla amb ell per penjar una bandereta espanyola. I tot un ministre de l’Interior a qui no se li acut altra cosa que treure la bandereta d’ETA a passejar. Volia dir que em resultava pornogràfic, però almenys la pornografia aconsegueix excitar-me. En aquest cas, l’únic que sento és una profunda vergonya pròpia i aliena.

Aquest és el nivell. Que ja no és que hi hagi corrupció, és que començo a pensar que ens l’hem guanyat. Encara n’hi ha poca per la que hi hauria d’haver. Poques coses ens passen, que deia aquell. Abans que existís la corrupció, al corrupte li vam donar el poder per ser-ho. El vam elegir tots nosaltres. Així que quan sento vergonya, la sento sobretot per mi. Això és el que vaig votar. Això és el que vam votar tots. Aquí i allà. Ningú els va exigir res més. I així ens va.

Ja n’hi ha prou. A mi m’han convençut. Si aquest és el nivell, voto independència. Ep, i no perquè em pensi que puguin ser més competents. Ni de bon tros. Ni menys corruptes. I ara. Ni tan sols perquè cregui que estarem millor. Però si només cal veure’ls, home.
Primer, és per un tema de massa crítica. En cas d’independència, n’hi haurà menys com ells tocant els nostres diners. Els de Catalunya i els d’Espanya. I això ja m’està bé. Si se m’ha de caure la cara de vergonya, almenys que ho faci per menys casos, ja ni tan sols demano que ho sigui en proporció. Si m’han de robar la cartera, que sigui com a mínim en menor quantitat.

Segon, perquè si la banca no vol la independència i tracta de dissuadir-nos-en, és que alguna cosa bona deu tenir per a nosaltres. Com sempre, ells saben coses que nosaltres descobrirem d’aquí uns anys. La banca sempre guanya. Mira Rato.

Tercer, també estic fart que no passi res. Aquests comicis no són unes autonòmiques contra unes plebiscitàries, són els de l’immobilisme contra el nyap. I entre quedar-se quiet i cagar-la, jo sempre he sigut dels que s’estimen més demanar perdó. No et negaré que a més em va de gust fer-la grossa. La meva vena anarquista nihilista a vegades se’m posa al volant, què hi puc fer. I què me’n dius de donar a tots aquests el poder. Passar de penjar banderetes a l’ajuntament a penjar-los al coll tot un país. Apa, aquí el portes.

Pero sobretot, perquè la matussera campanya de la por mai vencerà qualsevol il·lusió, per il·lusa que sigui. I ningú, insisteixo, ningú, en aquests més de 10 anys ha sigut capaç de vendre als catalans un projecte il·lusionant o una simple actualització de la relació Catalunya-Espanya. Ha arribat el moment de rebentar-ho tot. Tornem a començar, amb el que m’agrada a mi clavar una puntada al tauler. Tot i que el nou joc sigui una merda, dubto que sigui pitjor que aquest.

Ah, l’argument definitiu. No caldria tornar a trobar-se amb el Celta de Vigo en competició oficial.

A la merda la jornada de reflexió. Jo ja he reflexionat. Sí, ja ho sé que la meva decisió només compta un vot. I també sé que no puc obligar ningú a seguir els meus passos. Déu me’n guard. Però prefereixo utilitzar el meu vot per treure’m de sobre Rajoy que seguir donant excuses a la Generalitat. I si al final a sobre no s’aconsegueix la independència, poder dedicar la resta de la meva vida a retreure’ls-ho a Romeva, Junqueras i sobretot a Mas.

Si aquest és el nivell, apartin-se que l’armem.

Si aquest és el nivell, apartin-se que em voto a sobre.

http://www.elperiodico.cat/ca/notici...mejide-4540691

[Gamper]

26/9: Per reflexionar, comencem apartant les mentides

VICENÇ VILLATORO25/09/2015 18:11

Segueix-me

Diu una sàvia màxima periodística que les opinions són lliures i els fets són sagrats. Aquest dissabte, dia de reflexió, escoltem totes les opinions, perquè totes són legítimes. Dues opinions poden dir exactament el contrari i cap és mentida. L’opinió és subjectiva i lliure. En canvi, els fets són sagrats. Els fets són o no són. I quan es vol presentar com un fet una cosa que no ho és, és una mentida. Per reflexionar, comencem esborrant les mentides. Era mentida que Juncker hagués negat la possibilitat de proclamar la independència (i Margallo encara ho repetia com si fos veritat). Era mentida la profecia sobre el*corralito, i el seu propi autor se la va haver d’empassar. Era mentida la pèrdua automàtica de la nacionalitat espanyola per a tothom, i Rajoy va fer el ridícul quan la va mantenir. És mentida que no es pagaran les pensions. Tot això, esborrat. Prenguem la decisió que vulguem, sense escoltar les mentides. Escoltant totes les opinions. Sense por. Perquè diumenge no ens preguntaran què volen els bancs o Brussel·les o Obama o els diaris o la Constitució. Ens preguntaran què volem nosaltres. Perquè som nosaltres els que manem. Tots nosaltres. (I, en alguns països, els electors castiguen els mentiders.)

http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villa...438056218.html

[caculete]

Queda 1 día, 13 horas y 48 minutos para la DUI.

Y van botando botando hacia la indepencia.

[caculete]

Exjugador del Barça a la BBC sobre el nacionalismo del club:
“es muy cercano al racismo”

Emmanuel Petit lo vió claro.

Así se carga el nacionalismo nuestro prestigio. Y esta es la opinión de tantos expatriados extranjeros que viven en Cataluña, franceses, ingleses, holandeses, italianos, alemanes, estadounidenses…:

“Política y nacionalismo fue demasiado para mí en el vestuario. Estaba feliz de estar en el Barcelona, pero quería concentrarme en el futbol. Cada día manejaba cosas que se suponía que no debía. En cuanto llegué la gente me decía ‘no intentes aprender castellano, tienes que hablar catalán’. Yo decía ‘Estoy en España, ¿no?’, y ellos decían ‘No, estás en Cataluña’. Estoy harto de esta cosa. Entiendo su identidad, pero cuando es demasiado es muy cercano al racismo. Hablamos de fútbol, no de religión o política. Quería irme”.

Dolça i desprestigiada Catalunya…

[caculete]

La número dos del Juntsx3%, pillada pidiendo el voto en jornada de reflexión...

Hay penas de cárcel previstas para éstos casos:

Creo que el alférez entra dentro del apartado 2 del artículo 144.

Aunque creo que el alférez tiene hoy "boda" en el cuartel.

[pacopina]

joer caculete...

que no te enteras...

que las leyes no existen para ellos....

bueno si ... solo las que les interesan.

[Gamper]

Avui és el dia de guanyar

27/09/15 02:00 -*DIRECTOR DE VILAWEB*-*VICENT PARTAL

Hi ha un moment en què es concentra l'esforç de tota una vida. Jesse Owens corrent com una gasela a l'estadi olímpic de Berlín davant de la mirada rabiosa de l'home que portaria el món a la catàstrofe. Sócrates dirigint el darrer diumenge d'aquell meravellós Corinthians de 1982, un club autogestionat i revolucionari en el camp, en aquella Amèrica Llatina farcida de dictadors. Sam Ramsamy a Munic plantant cara a l'apartheid que incendiava la seua Sud-àfrica.

Hi ha un dia que sabem tots que cal que tots estiguem junts, junts de veritat, per provocar que una cosa meravellosa passe. Aquell esforç per retornar l'orgull a un país que van fer els Bocks comandats per

Mandela mateix en la copa del món de rugbi de 1995. Aquella*ikurriña*que Iribar i Kortabarria van ensenyar al món quan encara era una bandera prohibida, encapçalant l'Athletic i la Real. Aquella final, als vuitanta entre el Zalgiris Kaunas i el CSKA que acabaria amb la primera gran mostra d'oposició a l'ocupació, just a les portes d'un pavelló inquiet i

revoltat. Hi ha una hora en què tots ens posem nerviosos. Ens ha passat sempre. Quan un gran partit, quan una competició major se'ns atansa i vegem passar els minuts amb tanta lentitud com ens estan passant avui. Jure que vaig veure flotar Messi a l'estadi olímpic de Roma durant uns segons eterns, que no s'acabaven mai. Conten que el temps es va aturar durant aquell segon màgic en què Jordan va encertar la cistella mentre aixecava el dit, allà al pavelló dels Utah Jazz, en el darrer partit de la sèrie, dient-li al món que sempre seria el número 1. Avui és el moment, és l'hora i és el dia. Avui és el dia de guanyar. De guanyar amb la rotunditat de Jordan i l'elegància de Sócrates, amb el talent de Messi i la ràbia d'Owen, amb la dignitat de Ramsamy i la valentia d'Iribar. Hem esperat molts anys que aquest dia arribés, així que aneu a votar i feu el gol definitiu a la por.

http://www.lesportiudecatalunya.cat/...e-guanyar.html

[caculete]

Queda 1 día, 7 horas y 17 minutos para la DUI.

Y la casa sin barrer.