El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Tenim molt clar que no votarem Podemos

Divendres 18.12.2015 01:28








1. Perquè la independència és l’única via per a trencar amb l’status quo i obrir un veritable procés constituent que permeti l’apoderament del nostre poble i la construcció d’una societat més justa, d’una república al servei de la majoria.
2. Perquè ens pretenen fer tornar tres pantalles enrere amb la promesa d’una entelèquia: un referèndum que tothom sap que no es farà, i menys encara amb la correlació de forces present i futura dins l’estat espanyol. És la tàctica del dilacionisme i matar d’avorriment.
3. Perquè l’única via per a la construcció de la República Catalana és l’obertura d’un procés constituent unilateral a partir de la declaració de desconnexió del Parlament de Catalunya del 9 de novembre, declaració a què Podemos (CSQP), com el PP, PSOE i Ciutadans, es va oposar.
4. Perquè a l’estat espanyol, les forces compromeses amb la plena sobirania són les que van signar el manifest ‘els pobles tenim la paraula’ en què es comprometen a treballar ‘per la Ruptura amb el model d’estat consagrat per la Constitució’ i per la posada en marxa de ‘processos constituents populars, radicalment socials i democràtics’ en cadascun dels seus pobles, nosaltres des dels Països Catalans. Entre aquestes forces, òbviament, no hi ha ni Podemos ni les seves marques blanques.
5. Perquè en el seu discurs inconcret en termes polítics, econòmics i socials, que no qüestiona cap dels poders establerts, s’hi afegeix el discurs de vegades neolerrouxista en termes nacionals, com va passar durant la campanya electoral de fa dos mesos al Principat.
6. Perquè, a diferència de les veritables opcions rupturistes, Podemos ha estat publicitat per poderosos grups mediàtics, darrere els quals hi ha en darrer terme l’oligarquia espanyola, que hi veu una de les possibilitats de regenerar-se sense ruptura, donant pas a una nova generació de gestors de les engrunes del règim. El paper històric de Podemos (com en el seu temps el del PSOE de González i Guerra) és, d’una banda, evitar la construcció d’una veritable alternativa d’esquerres a l’àmbit estatal i, d’una altra i molt especialment, diluir, desvirtuar o frenar els únics moviments populars amb capacitat real de ruptura: l’independentisme de les nacions ocupades per l’estat espanyol.
7. Perquè pensem que la coherència ens hauria de dur a desconnectar, a no votar el 20-D i centrar els nostres esforços a desplegar declaració de desconnexió del 9 de novembre, esmentada abans.
Malauradament, durant aquests dos mesos això no ha anat així, i ara molts independentistes d’esquerres, molta gent que està per la República Catalana i per visualitzar els Països Catalans com a eina de transformació social anirà a votar. Esperem almenys que si ho fa, no sigui a favor de Podem.

Aquest article el signen Laura Alegre, Guillem Fuster i Antoni Infante, els tres portaveus nacionals de Poble Lliure.



http://www.vilaweb.cat/noticies/teni...tarem-podemos/

--------------------------------------------------

Tenemos muy claro que no votaremos Podemos

Viernes 12/18/2015 01:28
Pueblo Libre

1. Para que la independencia es la única vía para romper con el status quo y abrir un verdadero proceso constituyente que permita el empoderamiento de nuestro pueblo y la construcción de una sociedad más justa, de una república al servicio de la mayoría.
2. Para que nos pretenden hacer volver tres pantallas atrás con la promesa de una entelequia: un referéndum que todo el mundo sabe que no se va a hacer, y menos aún con la correlación de fuerzas presente y futura en el estado español. Es la táctica del dilacionisme y matar de aburrimiento.
3. Para que la única vía para la construcción de la República Catalana es la apertura de un proceso constituyente unilateral a partir de la declaración de desconexión del Parlamento de Cataluña del 9 de noviembre, declaración a que Podemos (CSQP), como PP, PSOE y Ciudadanos, se opuso.
4. Para que en España, las fuerzas comprometidas con la plena soberanía son las que firmaron el manifiesto 'los pueblos tenemos la palabra' en el que se comprometen a trabajar 'por la Ruptura con el modelo de estado consagrado por la Constitución 'y por la puesta en marcha de' procesos constituyentes populares, radicalmente sociales y democráticos 'en cada uno de sus pueblos, nosotros desde los. Entre estas fuerzas, obviamente, no hay ni Podemos ni sus marcas blancas.
5. Para que en su discurso inconcreto en términos políticos, económicos y sociales, que no cuestiona ninguno de los poderes establecidos, se añade el discurso a veces neolerrouxista en términos nacionales, como ocurrió durante la campaña electoral de hace dos meses en el Principado .
6. Porque, a diferencia de las verdaderas opciones rupturistas, Podemos ha sido publicidad por poderosos grupos mediáticos, detrás de los cuales hay en último término la oligarquía española, que ve una de las posibilidades de regenerarse sin ruptura, dando paso a una nueva generación de gestores de las migajas del régimen. El papel histórico de Podemos (como en su tiempo el del PSOE de González y Guerra) es, por un lado, evitar la construcción de una verdadera alternativa de izquierdas en el ámbito estatal y, de otra y muy especialmente, diluir, desvirtuar o frenar los únicos movimientos populares con capacidad real de ruptura: el independentismo de las naciones ocupadas por el estado español.
7. Porque pensamos que la coherencia debería llevar a desconectar, a no votar el 20-D y centrar nuestros esfuerzos en desarrollar declaración de desconexión del 9 de noviembre, antes mencionada.

Desgraciadamente, durante estos dos meses esto no ha ido así, y ahora muchos independentistas de izquierdas, mucha gente que está por la República Catalana y para visualizar los Países Catalanes como herramienta de transformación social irá a votar. Esperamos al menos que si lo hace, no sea a favor de Podemos.

Este artículo lo firman Laura Alegre, Guillermo Fuster y Antonio Infante, los tres portavoces nacionales de Pueblo Libre.

[Gamper]

Les renúncies econòmiques de les terceres vies

*

per*Pere Torres16 de Desembre 2015 a les 19.48 h

Les eleccions al Parlament de Catalunya van deixar les terceres vies en una posició molt marginal, tot i que els seus defensors intenten revifar-les en les espanyoles del 20 de desembre. Vista la història dels últims segles i, en especial, dels últims decennis, qualsevol aproximació racional al tema obliga a adoptar una actitud escèptica davant les propostes que volen trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. L'empírica els va en contra: no n'hi ha cap que hagi funcionat.



A banda d'aquest hàndicap bàsic,els detecto un problema addicional encara major: el seu contingut propositiu. En general, hi ha quatre punts de coincidència: algun tipus de reconeixement simbòlic de la personalitat diferenciada de Catalunya, algun mecanisme per a reduir el dèficit fiscal, alguna fórmula per a evitar interferències en l'àmbit lingüístic i cultural i algun sistema de delimitació nítida de les competències de cadascú.*

Ni tan sols si aquests quatre punts fossin adoptats en els termes més favorables a Catalunya,*cap encaix d'aquesta mena podria considerar-se prou satisfactori per al nostre país. Li mancaria un element essencial: la capacitat d'autogovern en un ventall ampli de matèries que incideixen en la nostra economia productiva.*

Ja hem vist aquests últims temps les dificultats per a disposar d'unes infraestructures essencialscom el corredor mediterrani; per a gestionar de manera competitiva els ports i els aeroports; per a establir un marc administratiu i fiscal favorable a autònoms i pimes; per a construir un sistema d'innovació amb les capacitats i els recursos necessaris a la dimensió industrial de Catalunya; per a ordenar el comerç de manera que hi hagi unes regles equitatives de competència; per a aplicar un model energètic que sigui més segur i sostenible i alhora més barat; per a dissenyar un entorn realment estimulador de l'emprenedoria; per deslliurar-nos de les traves que limiten les nostres potencialitats formatives, sobretot a nivell mitjà i superior; per a oferir uns serveis de control fronterer de mercaderies que no siguin una dificultat afegida a importadors i exportadors...*

No són temes nous. Fa desenes d'anys que*s'intenten reformar sense èxit*i res no permet augurar canvis significatius en el futur: la concepció de l'economia a la capital espanyola difereix de la realitat econòmica catalana en 180 graus. Per això, qualsevol solució que deixi en mans de les institucions estatals els aspectes fonamentals de l'economia productiva és un mal negoci per a Catalunya. La sistemàtica ignorància d'aquest element en les propostes de terceres vies que circulen és una deficiència tan flagrant que les invalida.*

Mirant d'entendre-ho,*només hi trobo tres possibles explicacions. La primera és que no li atorguin al tema la importància que té, la qual cosa indicaria un profund desconeixement per part seva dels problemes reals de Catalunya. Una segona possibilitat seria que ja els estigui bé que l'economia catalana estigui supeditada als interessos de les grans oligarquies espanyoles, que són les que influeixen en la definició de la política econòmica en funció d'allò que més els convé. La tercera opció és que comprenguin aquesta necessitat però que es resignin a aparcar-la perquè saben que l'Estat mai no deixarà que Catalunya desenvolupi el seu propi marc econòmic i, en conseqüència, prioritzin la unitat d'Espanya a la prosperitat econòmica dels catalans.*

Cap d'elles no és prou convincent. Per això, les renúncies econòmiques de les terceres vies són un acte de subordinació a interessos aliens al país, un acte que esdevé incompatible de facto amb la defensa de l'empresa catalana i del benestar col·lectiu.

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/...ies_155344.php

[Gamper]

Més que un tren, un tren de vida


"Ja està tot previst per començar les obres de l'eix de la Rioja: Miranda de Ebro-Logroño-Castejón, amb la variant de Rincón de Soto inclosa"



per Salvador Cot 17 de Desembre 2015 a les 21.48 h



Aquest dijous, un comboi de l'AVE va transportar 30 persones de Zamora a Madrid en el viatge d'estrena d'aquesta nova línia. Si els haguessin assegut junts haurien ocupat una mica menys de mig vagó, tot i que el preu del bitllet era de només 20 euros. La notícia, tot i aquestes dades esgarrifoses, ha estat reflectida positivament pels mitjans de comunicació espanyols, especialment pels de la ciutat castellana. "Los zamoranos otorgan una excelente acogida al convoy" escrivia La Opinión de Zamora. Enhorabona, doncs.

Però el fet que les línies de l'AVE siguin catastròficament deficitàries no atura ni un sol projecte d'expansió. A tall d'exemple, ja està tot previst per començar les obres de l'eix de la Rioja: Miranda de Ebro-Logronyo-Castejón, amb la variant de Rincón de Soto inclosa. La línia inclou el soterrament de les vies per sota de Logronyo, a més de 36 passos superiors i 19 passos inferiors. També està planificada la construcció de 16 viaductes, el més llarg dels quals arriba als 1.150 metres. Tot això per a una comunitat autònoma que té bastants menys habitants que la comarca del Maresme.

En fi, que totes aquestes dades potser els podran mantenir distrets durant una estona. Especialment si les llegeixen des d'algun vagó atapeït de Rodalies, ara que sembla que tornen a funcionar.



http://www.mon.cat.prx2.unblocksit.e..._un_155408.php

-------------------------------------------

Más que un tren, un tren de vida

"Ya está todo previsto para comenzar las obras del eje de La Rioja: Miranda de Ebro-Logroño-Castejón, con la variante de Rincón de Soto incluida"

por Salvador Cot 17 de Diciembre 2015 a las 21:48 h

Este jueves, un convoy del AVE transportó 30 personas de Zamora en Madrid en el viaje de estreno de esta nueva línea. Si los hubieran sentado juntos habrían ocupado un poco menos de medio vagón, aunque el precio del billete era de sólo 20 euros. La noticia, aunque estos datos escalofriantes, ha sido reflejada positivamente por los medios de comunicación españoles, especialmente los de la ciudad castellana. "Los zamoranos otorgan una excelente acogida en el convoy" escribía La Opinión de Zamora. Enhorabuena, pues.
Pero el hecho de que las líneas del AVE sean catastróficamente deficitarias no detiene ni un solo proyecto de expansión. A modo de ejemplo, ya está todo previsto para comenzar las obras del eje de La Rioja: Miranda de Ebro-Logroño-Castejón, con la variante de Rincón de Soto incluida. La línea incluye el soterramiento de las vías por debajo de Logroño, a más de 36 pasos superiores y 19 pasos inferiores. También está planificada la construcción de 16 viaductos, el más largo de los cuales llega a los 1.150 metros. Todo ello para una comunidad autónoma que tiene bastantes menos habitantes que la comarca del Maresme.

En fin, que todos estos datos quizás los podrán mantener distraídos durante un rato. Especialmente si las leen desde algún vagón abarrotado de Cercanías, ahora que parece que vuelven a funcionar.

[Gamper]

L'Estat repercuteix 101 milions d'euros del Castor a la factura del gas

Organitzacions socials demanen amb la campanya #NoPagoCastor que es congeli el pagament fins que es resolgui el cas als tribunals

Política Energètica no va demanar avaluar el risc sísmic del Castor

Redacció | 18/12/2015 a les 14:19h


Imatge d'arxiu de la plataforma marina del Castor. Foto: Escal UGS


La factura del gas inclourà aquest 2016 el pagament de 15,72 milions d'euros en concepte dels costos d'operació i manteniment provisionals del magatzem de gas Castor i 80,66 milions d'euros més, que per decret llei han de compensar part de la indemnització mil milionària, de 1.350 milions d'euros, que els bancs van avançar per pagar, el novembre de 2014, a ESCAL UGS. En total, són uns 101 milions d'euros que els usuaris hauran de pagar l'any vinent.

Paral·lelament, una vintena d'organitzacions socials han impulsat la campanya #NoPagoCastor denunciar de la situació i ironitzar sobre "la loteria" que ha tocat a la ciutadania havent d'assumir els costos del fallit projecte d'emmagatzematge de gas. Les entitats exigeixen que es congeli aquest cobrament mentre no es resolguin els processos judicials oberts.

Procés d'hibernació

La companyia Enagás està concloent el procés d'hibernació de l'emmagatzematge subterrani Castor pel qual s'adopten mesures urgents en relació amb el sistema gasista i la titularitat de centrals nuclears. Explica que el procés d’hibernació implica que no hi hagi gas en superfície, ni en la plataforma, ni en el gasoducte ni en les instal·lacions de terra.





http://www.naciodigital.cat/noticia/...or/factura/gas

-----------------------------------------

El Estado repercute 101 millones de euros del Castor en la factura del gas

Organizaciones sociales piden con la campaña #NoPagoCastor que se congele el pago hasta que se resuelva el caso a los tribunales
Política Energética no pidió evaluar el riesgo sísmico del Castor
Redacción | 12/18/2015 a las 14: 19h

Imagen de archivo de la plataforma marina del Castor. Foto: Escal UGS

La factura del gas incluirá este 2016 el pago de 15,72 millones de euros en concepto de los costes de operación y mantenimiento provisionales del almacén de gas Castor y 80,66 millones de euros más, que por decreto ley deben compensar parte de la indemnización mil millonaria, de 1.350 millones de euros, que los bancos avanzaron para pagar, en noviembre de 2014, a ESCAL UGS. En total, son unos 101 millones de euros que los usuarios tendrán que pagar el próximo año.

Paralelamente, una veintena de organizaciones sociales han impulsado la campaña #NoPagoCastor denunciar de la situación y ironizar sobre "la lotería" que ha tocado a la ciudadanía debiendo asumir los costes del fallido proyecto de almacenamiento de gas. Las entidades exigen que se congele este cobro en tanto no se resuelvan los procesos judiciales abiertos.

Proceso de hibernación

La compañía Enagás está concluyendo el proceso de hibernación del almacenamiento subterráneo Castor por el que se adoptan medidas urgentes en relación con el sistema gasista y la titularidad de centrales nucleares. Explica que el proceso de hibernación implica que no haya gas en superficie, ni en la plataforma, ni en el gasoducto ni en las instalaciones de tierra.

[Gamper]

Fi de cicle

"No és del tot congruent estar amb la CUP i no votar l'opció independentista més radical, com tampoc no ho és votar per un partit que, en el fons, no és independentista"

per Ramón Cotarelo 19 de Desembre 2015 a les 19.45 h



Avui diumenge es tanca un cicle d'un any tumultuós amb quatre eleccions i se n'obre un altre d nou. El que es tanca va començar amb les eleccions andaluses del març, va continuar amb les municipals i autonòmiques del maig, després amb les catalanes del setembre i les generals d'avui consagraran el que a s'evidencia que pot veure's ja com un canvi substancial i per varis conceptes de l'Estat espanyol. En realitat, el canvi es va iniciar l'any anterior, el 2014, en els dos punts més conflictius del dèbil equilibri de la segona restauració: el sistema espanyol de partits en les eleccions europees de maig de 2014 amb la sobtada emergència de Podemos i la relació de Catalunya amb la resta de l'Estat, amb la consulta del novembre i l'afirmació d'un acte de sobirania català que va encarrilar el procés cap a la independència.


El resultat de les eleccions generals espanyoles farà cristal·litzar aquests canvis que s'han anat acumulant i ens interessen a tots.

Hi ha un parer bastant estès entre els independentistes catalans en el sentit que el que passi a Espanya ja no és rellevant per a Catalunya, que és un país diferent. No és cert. Si fos així realment, els catalans no podrien votar en unes eleccions espanyoles, com no poden fer-ho en les franceses. Precisament, per a ser un país diferent, cal votar en aquestes eleccions. I que s'aconsegueixi aquesta finalitat dependrà en bona mesura de com es reaccioni ara i de si s'entén o no aquesta retroalimentació mútua entre Espanya i Catalunya. Un parell d'exemples ho aclarirà:

En les eleccions europees de 2010, en efecte, va emergir un partit nou, Podemos, amb el que ningú no hi comptava a Espanya, que pot ser determinant en l'Estat però també a Catalunya. Configura una oferta peculiar i única, que no és pròpiament de tercera via, però que se li assembla. Tot i que afirma reconèixer el dret a decidir sense embuts (el que el separa dels altres partits unionistes tradicionals), vol implementar-lo via referèndum (el que el separa dels partits independentistes), essent impossible que ignori que, en realitat, mai podrà posar en marxa aquest referèndum perquè el govern espanyol, qualsevol govern espanyol, no el permetrà pas. És a dir, proposa una mesura radical sabent que no sortirà. I té una altíssima intenció de vot a Catalunya i a Barcelona en concret, que només pot anar en detriment de les opcions independentistes.

El segon exemple fa referència a les eleccions andaluses de març del 2014, aparentment quelcom molt apartat i amè al debat de Catalunya. Tot i això, aquelles eleccions van ser al bateig de foc d'un partit català unionista que per primera vegada sortia del marc autonòmic i obtenia un resultat molt apreciable. La consulta va actuar com unes primàries per a Ciutadans que, tot i tenir un resultat desastrós a Catalunya en les municipals de maig, va emergir, per sorpresa, amb 25 diputats en les plebiscitàries catalanes del setembre, és la segona força al Parlament i aspira a condicionar la política catalana dels propers temps.

Òbviament, mentre les coses segueixin com estan, tot influeix en tot.

Tret de comptades i molt específiques circumstàncies, l'abstenció no és en general una bona opció. Quien calla, otorga, i si algú no vota, altres sí que ho fan i influeixen en el resultat en sentit favorable als seus interessos. Si el vot independentista té sentit a Catalunya, també el té a Madrid i per les mateixes raons. El debat a la CUP sobre l'abstenció no s'entén gaire bé. En l'ordre de preferències d'aquesta organització, la independència nacional i l'emancipació social ocupen indistintament el primer lloc en idèntic nivell de prioritat. Així com no es desaprofitaria cap ocasió de fer avançar l'objectiu de la transformació social, no es pot ignorar la que apunti a un avançament de la independència nacional. Sobre tot tenint en compte que es presenten dos partits independentistes, un conservador i l'altre més radical. No és del tot congruent estar amb la CUP i no votar l'opció independentista més radical, com tampoc no ho és votar per un partit que, en el fons, no és independentista.

El nou cicle és una oportunitat única per a Catalunya, una que mai no s'ha vist en el passat i és possible que no es vegi en molts anys en el futur en cas que aquesta es desaprofiti. La conjunció d'un govern independentista a Catalunya amb la falta d'un govern o l'existència d'un de dèbil a Madrid obre una possibilitat extraordinària per a compensar la desigualtat i el desequilibri estructural que es donen en les relacions entre Catalunya i l'Estat. En aquella hi ha un govern que, segons la legalitat vigent, és de segon ordre i competències molt limitades però que compta amb la força d'un suport popular majoritari. L'Estat compta també amb un suport popular majoritari (sempre és així quan es tracta de tallar les ales a Catalunya) i un aparell legal, militar, judicial, administratiu, repressiu aclaparador que, tot i això, serà menys efectiu si està dirigit per un govern sense majoria parlamentària o per cap govern.

Aquesta és l'oportunitat catalana per assegurar un nou cicle a l'Estat. Desaprofitar-la no constituint un govern a Catalunya i anant a unes eleccions anticipades al març que, a jutjar per la força de C's i Podemos, són de resultat molt incert, serà incórrer en una enorme irresponsabilitat.

Sigui de qui sigui aquesta responsabilitat.

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/...cle_155495.php

----------------------------------------------

Fin de ciclo

"No es del todo congruente estar con la CUP y no votar la opción independentista más radical, como tampoco lo es votar por un partido que, en el fondo, no es independentista"

por Ramón Cotarelo 19 de Diciembre 2.015 a las 19.45 h

Hoy domingo se cierra un ciclo de un año tumultuoso con cuatro elecciones y se abre otro de nuevo. Lo que se cierra comenzó con las elecciones andaluzas de marzo, continuó con las municipales y autonómicas de mayo, luego con las catalanas de septiembre y las generales de hoy consagrarán lo que en evidencia que puede verse ya como un cambio sustancial y por varios conceptos de España. En realidad, el cambio se inició en el año anterior, en 2014, en los dos puntos más conflictivos del débil equilibrio de la segunda restauración: el sistema español de partidos en las elecciones europeas de mayo de 2014 con la repentina emergencia de Podemos y la relación de Cataluña con el resto del Estado, con la consulta de noviembre y la afirmación de un acto de soberanía catalán que encarriló el proceso hacia la independencia.


El resultado de las elecciones generales hará cristalizar estos cambios que se han ido acumulando y nos interesan a todos.

Hay un juicio bastante extendido entre los independentistas catalanes en el sentido de que lo que pase en España ya no es relevante para Cataluña, que es un país diferente. No es cierto. Si fuera así realmente, los catalanes no podrían votar en unas elecciones españolas, como no pueden hacerlo en las francesas. Precisamente, para ser un país diferente, hay que votar en estas elecciones. Y que se logre este fin dependerá en buena medida de cómo se reaccione ahora y de si se entiende o no esta retroalimentación mutua entre España y Cataluña. Un par de ejemplos lo aclarará:

En las elecciones europeas de 2010, en efecto, emergió un partido nuevo, Podemos, con lo que nadie contaba en España, que puede ser determinante en el Estado pero también en Cataluña. Configura una oferta peculiar y única, que no es propiamente de tercera vía, pero que se le parece. Aunque afirma reconocer el derecho a decidir sin rodeos (lo que lo separa de los demás partidos unionistas tradicionales), quiere implementarlo vía referéndum (lo que lo separa de los partidos independentistas), siendo imposible que ignore que, en realidad, nunca podrá poner en marcha este referéndum para que el gobierno español, cualquier gobierno español, no lo permitirá. Es decir, propone una medida radical sabiendo que no saldrá. Y tiene una altísima intención de voto en Cataluña y en Barcelona en concreto, que sólo puede ir en detrimento de las opciones independentistas.

El segundo ejemplo se refiere a las elecciones andaluzas de marzo de 2014, aparentemente algo muy apartado y ameno al debate de Cataluña. Sin embargo, aquellas elecciones fueron el bautizo de fuego de un partido catalán unionista que por primera vez salía del marco autonómico y obtenía un resultado muy apreciable. La consulta actuó como unas primarias para Ciudadanos que, a pesar de tener un resultado desastroso en Cataluña en las municipales de mayo, emergió, por sorpresa, con 25 diputados en las plebiscitarias catalanas de septiembre, es la segunda fuerza en el Parlamento y aspira acondicionar la política catalana de los próximos tiempos.

Obviamente, mientras las cosas sigan como están, todo influye en todo.

Salvo contadas y muy específicas circunstancias, la abstención no es en general una buena opción. Quien calla, otorga, y si alguien no vota, otros sí lo hacen e influyen en el resultado en sentido favorable a sus intereses. Si el voto independentista tiene sentido en Cataluña, también lo tiene en Madrid y por las mismas razones. El debate en la CUP sobre la abstención no se entiende muy bien. En el orden de preferencias de esta organización, la independencia nacional y la emancipación social ocupan indistintamente el primer lugar en idéntico nivel de prioridad. Así como no se desperdiciaría ninguna ocasión de hacer avanzar el objetivo de la transformación social, no se puede ignorar la que apunte a un adelanto de la independencia nacional. Sobre todo teniendo en cuenta que se presentan dos partidos independentistas, un conservador y el otro más radical. No es del todo congruente estar con la CUP y no votar la opción independentista más radical, como tampoco lo es votar por un partido que, en el fondo, no es independentista.

El nuevo ciclo es una oportunidad única para Cataluña, una que nunca se ha visto en el pasado y es posible que no se vea en muchos años en el futuro en caso de que ésta se desaproveche. La conjunción de un gobierno independentista en Cataluña con la falta de un gobierno o la existencia de un de débil en Madrid abre una posibilidad extraordinaria para compensar la desigualdad y el desequilibrio estructural que se dan en las relaciones entre Cataluña y el Estado. En aquella hay un gobierno que, según la legalidad vigente, es de segundo orden y competencias muy limitadas pero que cuenta con la fuerza de un apoyo popular mayoritario. El Estado cuenta también con un apoyo popular mayoritario (siempre es así cuando se trata de cortar las alas en Cataluña) y un aparato legal, militar, judicial, administrativo, represivo abrumador que, sin embargo, será menos efectivo si está dirigido por un gobierno sin mayoría parlamentaria o por ningún gobierno.

Esta es la oportunidad catalana para asegurar un nuevo ciclo en el Estado. Desaprovecharla no constituyendo un gobierno en Cataluña y yendo a unas elecciones anticipadas en marzo que, a juzgar por la fuerza de Ciudadanos y Podemos, son de resultado muy incierto, será incurrir en una enorme irresponsabilidad.

Sea de quien sea esta responsabilidad.

[Gamper]

Perquè acabaràs anant a votar diumenge


"Perquè si tu no hi vas, ells hi tornen. Perquè si tu no hi vas, ells s'hi queden. Perquè si tu no hi vas, ells hi van".

per Jofre Llombart 18 de Desembre 2015 a les 20.53 h



Perquè et fa mandra però saps que no votar acabarà sent pitjor.
Perquè diumenge obren les botigues i acabaràs sortint de casa.
Perquè diuen que farà bon temps.
Perquè si hi ha alguna cosa en què està d'acord el 80% dels catalans és que això passa per les urnes.
Perquè votar mai hauria d'esgotar.
Perquè si no votes et posaran al mateix sac que la resta d'abstencionistes.
Perquè no sigui dit.
Perquè al vespre voldràs saber qui ha guanyat.
Perquè al vespre voldràs saber qui ha perdut.
Perquè en el cas de Catalunya, passi el que passi, es tornarà a fer veure que és un plebiscit.
Perquè Catalunya aporta 47 diputats al Congrés i diumenge es faran sumes i restes.
Perquè d'un sol vot pot anar la victòria de l'independentisme, de l'autonomisme, del regionalisme o del reformisme federal.
Perquè si van a votar els votants de Bildu i els del PP, no hi aniràs tu?
Perquè per bé o per malament els resultats repercutiran en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP.
Perquè fins ara t'han comptat com a indecís i el que acabis fent pot ser decisiu.
Perquè si tu no hi vas, ells hi tornen.
Perquè si tu no hi vas, ells s'hi queden.
Perquè si tu no hi vas, ells hi van.
Perquè potser és la última vegada que votes en unes eleccions espanyoles.
I sobretot, perquè ja saps a qui li interessa que no votis i no li acabaràs donant aquest gust.



http://www.mon.cat.prx2.unblocksit.e...ege_155473.php

---------------------------------------------

Porque acabarás yendo a votar el domingo

"Porque si tú no vas, ellos vuelven. Porque si tú no vas, ellos se quedan. Porque si tú no vas, ellos van".

por Jofre Llombart 18 de Diciembre 2015 a las 20:53 h

Porque te da pereza pero sabes que no votar acabará siendo peor.
Porque el domingo abren las tiendas y acabarás saliendo de casa.
Porque dicen que hará buen tiempo.
Porque si hay algo en que está de acuerdo el 80% de los catalanes es que esto pasa por las urnas.
Porque votar nunca debería agotar.
Porque si no votas te pondrán en el mismo saco que el resto de abstencionistas.
Para que no sea dicho.
Porque la noche querrás saber quién ha ganado.
Porque la noche querrás saber quién ha perdido.
Porque en el caso de Cataluña, pase lo que pase, se volverá a hacer ver que es un plebiscito.
Porque Cataluña aporta 47 diputados en el Congreso y el domingo se harán sumas y restas.
Porque de un solo voto puede ir la victoria del independentismo, del autonomismo, del regionalismo o del reformismo federal.
Porque si van a votar los votantes de Bildu y los del PP, no irás tú?
Porque para bien o para mal los resultados repercutirán en las negociaciones entre Juntos el Sí y la CUP.
Porque hasta ahora te han contado como indeciso y lo que acabes haciendo puede ser decisivo.
Porque si tú no vas, ellos vuelven.
Porque si tú no vas, ellos se quedan.
Porque si tú no vas, ellos van.
Porque quizás es la última vez que votas en unas elecciones españolas.
Y sobre todo, porque ya sabes a quién le interesa que no votes y no le acabarás dando este gusto.

[Gamper]

Gràcies, ERC

"Gràcies per fer que el nostre país no sigui com voldria Xavier Garcia Albiol"

per Eduard Voltas 18 de Desembre 2015 a les 20.54 h



Feia dies que em rondava pel cap un article sobre ERC i agraeixo al líder del PP català, Xavier Garcia Albiol, que m'hagi ajudat a acabar-me de decidir. Ha dit avui Albiol sobre Gabriel Rufián, en to de crítica i retret: "parla un 90% en castellà perquè no sap parlar en català; si fos un candidat del PP, ens haurien dit de tot". La crònica periodística no especificava si després ha fet el rotet.


Entenc el desconcert i la ràbia d'Albiol. L'espanyolisme, el de dretes i el d'esquerres, necessita que l'independentisme sigui monolingüe, agressiu amb el castellà i presenti candidats amb cognoms catalans de vuit generacions. Ho necessita perquè així podria encaixar la realitat amb el desig, podria sembrar (més) zitzània, fer discurs identitari i etnicista, i jugar més eficaçment la carta de la divisió interna de la societat catalana. Rufián, l'existència de Rufián, l'independentista de Santa Coloma que fa mítings en castellà i parla en català als seus fills, els trenca les oracions i els treu de polleguera.

He dit que feia dies que em rondava aquest article, concretament des que ERC va anunciar el seu candidat. Vaig pensar ja ho tenim aquí, per primera vegada un candidat independentista s'adreçarà amb normalitat també en castellà a l'electorat. L'últim mur que calia enderrocar. Abans va ser el primer president de la Generalitat nascut fora de Catalunya, també de la mà d'ERC. I abans, la formulació doctrinal d'un independentisme no nacionalista de valors laics i republicans. I abans, la contribució decisiva al final de l'activitat armada de Terra Lliure. És una constant de la història d'ERC des de finals dels anys 80: enderrocar tòpics i prejudicis, neutralitzar qualsevol factor de divisió de la societat, cosir el país. I fer-ho assumint costos de vegades molt alts i provocant incomprensions.

Encara no he decidit què votaré diumenge (he decidit votar), però aprofito la jornada de reflexió per donar gràcies a ERC. Gràcies per fer que el nostre país no sigui com voldria Xavier Garcia Albiol.


http://www.mon.cat/cat/notices/2015/...erc_155458.php

---------------------------------------

Gracias, ERC

"Gracias por hacer que nuestro país no sea como quisiera Xavier Garcia Albiol"

por Eduard Voltas 18 de Diciembre 2015 a las 20:54 h

Hacía días que me rondaba por la cabeza un artículo sobre ERC y agradezco al líder del PP catalán, Xavier García Albiol, que me haya ayudado a acabarme de decidir. Dijo hoy Albiol sobre Gabriel Rufián, en tono de crítica y reproche: "habla un 90% en castellano porque no sabe hablar en catalán; si fuera un candidato del PP, nos habrían dicho de todo". La crónica periodística no especificaba si después ha hecho el eructo.


Entiendo el desconcierto y la rabia de Albiol. El españolismo, el de derechas y el de izquierdas, necesita que el independentismo sea monolingüe, agresivo con el castellano y presente candidatos con apellidos catalanes de ocho generaciones. Lo necesita para que así podría encajar la realidad con el deseo, podría sembrar (más) cizaña, hacer discurso identitario y etnicista, y jugar más eficazmente la carta de la división interna de la sociedad catalana. Rufián, la existencia de rufián, el independentista de Santa Coloma que hace mítines en castellano y habla en catalán a sus hijos, los rompe las oraciones y los saca de quicio.

He dicho que hacía días que me rondaba este artículo, concretamente desde que ERC anunció su candidato. Pensé ya lo tenemos aquí, por primera vez un candidato independentista dirigirá con normalidad también en castellano en el electorado. El último muro que había que derribar. Antes fue el primer presidente de la Generalitat nacido fuera de Cataluña, también de la mano de ERC. Y antes, la formulación doctrinal de un independentismo no nacionalista de valores laicos y republicanos. Y antes, la contribución decisiva al final de la actividad armada de Terra Lliure. Es una constante de la historia de ERC desde finales de los años 80: derribar tópicos y prejuicios, neutralizar cualquier factor de división de la sociedad, coser el país. Y hacerlo asumiendo costes a veces muy altos y provocando incomprensiones.

Todavía no he decidido qué votaré domingo (he decidido votar), pero aprovecho la jornada de reflexión para dar gracias a ERC. Gracias por hacer que nuestro país no sea como quisiera Xavier García Albiol.

[Gamper]

La lliçó de Còrsega

"Ha començat l'efecte dòmino del procés català, i començarà a canviar la mirada internacional. La pressió ja no serà per evitar-ho sinó per no enquistar la situació, per no allargar-ho, per anar a una solució dialogada"

per Lluís Bou 19 de Desembre 2015 a les 19.59 h



Els independentistes corsos van guanyar les eleccions regionals de diumenge passat, i això ha provocat un veritable terratrèmol polític a França. La victòria del sobiranisme a Còrsega té causes domèstiques, però tambe una significativa influència del procés independentista català. A Còrsega es mira d'a prop el catalanisme i aquest hi té influència, hi veuen una force de frappe política, que dirien a París.


Jean Guy Talamoni, un dels guanyadors dels comicis, va fer un discurs en cors en l'obertura de la nova legislatura i això ha encès totes les alarmes en l'elit política francesa. Les reaccions han estat molt enceses. L'exministre Jean Pierre Chevènement ha assegurat que el nacionalisme cors posa de manifest "la desintegració de l'Estat". I l'esquerranista Jean Luc Mélenchon no ha dubtat a proclamar que se sentia "ofès" perquè el president d'una assemblea regional francesa "parla en una llengua que no entenc".

Ha començat l'efecte dòmino del procés català, i això tindrà importants conseqüències, que encara no veiem. No és pas per cap intervenció directa de catalans sobre Còrsega, sinó per irradiació d'influència. L'efecte dòmino tenia una lectura negativa per a Catalunya abans d'iniciar-se, que era una certa prevenció internacional amb el procés per evitar que altres zones en disputa s'hi vulguessin apuntar.

Però un cop iniciat l'efecte dòmino, la pressió actua a la inversa i modifica la mirada internacional. Amb el debat que està començant a França, la pressió d'aquí a pocs mesos ja no serà per evitar la reivindicació catalana -ja no és possible- sinó perquè no s'allargui, perquè no s'enquisti, per tal que no segueixi projectant un model democràtic d'insubordinació. L'Estat espanyol intentarà desactivar el procés ras i curt, però si no ho aconsegueix -i fins ara no ha pogut-, llavors la pressió internacional serà per dialogar una solució. L'efecte dòmino fa por a França, Itàlia i fins i tot la Gran Bretanya. I comença a no ser correcte des de diumenge passat que, per la tossuderia de l'Estat espanyol, es creïn problemes a Europa.

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/...ors_155489.php

-------------------------------------------------

La lección de Córcega

"Ha comenzado el efecto dominó del proceso catalán, y comenzará a cambiar la mirada internacional. La presión ya no será para evitarlo sino por no enquistar la situación, para no alargarlo, para ir a una solución dialogada"

por Lluís Bou 19 de Diciembre 2015 a las 19:59 h

Los independentistas corsos ganaron las elecciones regionales del pasado domingo, lo que ha provocado un verdadero terremoto político en Francia. La victoria del soberanismo en Córcega tiene causas domésticas, pero también una significativa influencia del proceso independentista catalán. En Córcega se mira de cerca el catalanismo y este tiene influencia, ven una force de frappe política, que dirían en París.


Jean Guy Talamoni, uno de los ganadores de los comicios, hizo un discurso en curso en la apertura de la nueva legislatura y esto ha encendido todas las alarmas en la élite política francesa. Las reacciones han sido muy encendidas. El ex ministro Jean Pierre Chevènement ha asegurado que el nacionalismo corazones pone de manifiesto "la desintegración del Estado". Y la izquierdistas Jean Luc Mélenchon no ha dudado en proclamar que se sentía "ofendido" porque el presidente de una asamblea regional francesa "habla en una lengua que no entiendo".

Ha comenzado el efecto dominó del proceso catalán, y esto tendrá importantes consecuencias, que aún no vemos. No es por ninguna intervención directa de catalanes sobre Córcega, sino por irradiación de influencia. El efecto dominó tenía una lectura negativa para Cataluña antes de iniciarse, que era una cierta prevención internacional con el proceso para evitar que otras zonas en disputa se quisieran apuntarse.

Pero una vez iniciado el efecto dominó, la presión actúa a la inversa y modifica la mirada internacional. Con el debate que está empezando en Francia, la presión dentro de pocos meses ya no será para evitar la reivindicación catalana -ya no es posible- sino porque no se alargue, porque no se enquiste, para que no siga proyectando un modelo democrático de insubordinación. El Estado español intentará desactivar el proceso raso y corto, pero si no lo consigue -y hasta ahora no ha pogut-, entonces la presión internacional será para dialogar una solución. El efecto dominó da miedo en Francia, Italia e incluso Gran Bretaña. Y empieza a no ser correcto desde el pasado domingo que, por la tozudez de España, se creen problemas en Europa.

[Gamper]

Cartes creuades: quatre governs independentistes a Europa*20.12.2015 02:00

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Des de dijous la Unió Europea compta amb quatre governs d’orientació independentista, partidaris de crear nous estats al seu interior. Els governs ‘regionals’ d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Còrsega estan en mans de partits que propugnen la independència a curt termini o que tenen com a projecte final la independència i la formació de repúbliques pròpies.

Els quatre casos, a més, són fenòmens polítics recents. A Escòcia l’SNP mana des del 2007. A Flandes la NV-A controla el govern flamenc només des l’any passat. L’independentisme català té com a màxim tres anys i a Còrsega la victòria del front de sobiranistes i independentistes és de la setmana passada. Està clar que les reivindicacions nacionals en aquests països vénen de lluny i que el nacionalisme polític no és un invent recent en cap dels quatre. Però l’expressió concreta que han adoptat i la manera en que han arribat al poder, això si que ho és.

Evidentment són quatre casos diferents entre ells, fins i tot ideològicament divergents. Però la sola existència, simultània, dels quatre casos indica que una cosa molt profunda s’està movent, també. Potser com a reacció a la crisi tan intensa que viu la Unió Europea.

Una reacció que podria ser més clara encara si obrim el focus. Perquè encara que no enarboren ara mateix el compromís de la independència és evident que en els vostres dos governs o en els altres dos governs del meu país els sobiranistes tenen ja una presència destacada. Com ho és el pes dels moviments sobiranistes o independentistes en altres territoris de la Unió, des del nord d’Irlanda o Gal·les al el Tirol del Sud o Galícia.

El fenomen, per això, és molt interessant i supose, a més, que el cas cors ho és particulamente a Euskalherria. Supose.

*

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

‘Els estats i els governs democràtics no negocien res amb els terroristes; els detenen’, Quantes vegades haurem escoltat aquestes paraules als líders dels principals partits polítics d’Espanya quan han estat instats a parlar amb ETA sobre un final ordenat i consensuat?

Una de dues: o el Govern de Colòmbia no és democràtic, o les FARC no són un grup terrorista. És motiu d’alegria veure com avança el procés de pau colombià, encara que no sense dificultats. També en aquest cas ha resultat essencial l’ajuda i l’impuls d’agents internacionals, i no només el d’organitzacions no governamentals. Igual que en altres casos, certs estats han impulsat el procés des del seu inici: Noruega, Cuba, Veneçuela … Alguns han ofert el lloc, i altres, l’experiència i el prestigi internacional.

El procés ha passat i està passant per molts i grans daltabaixos. Ambdues parts s’han atacat, hi ha hagut bastants morts durant el procés de negociació, encara no hi ha una treva absoluta … Però la voluntat i la necessitat de les dues parts principals per posar fi d’una vegada per totes al conflicte està per sobre de totes les dificultats.

Aquesta setmana a l’Havana s’ha acordat què fer amb les víctimes, amb els terroristes de la guerrilla que han comès delictes i amb els terroristes de l’estat, i s’ha consensuat, així mateix, la gestió dels delictes comesos. De moment es tracta d’un acord sobre el paper, però resultarà interessant seguir de prop com ho fan.

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...stes-a-europa/

[Gamper]

Dels avis andalusos a Colau i la consulta

ANTONI BASSAS*Barcelona21/12/2015 00:47

Segueix-me

Catalunya no va desconnectar gaire. Van ser set punts menys de participació en relació a l’Everest del 27-S, sí, però ahir, sense desafiament plebiscitari ni enviats especials de tot el món, van votar un 70% dels electors catalans, contra un 65% el 2011.

Una bona part de la majoria independentista va anar a les urnes sense passar pels mítings. Ho va fer sense entusiasme, dolguda per tres mesos absurds i ofensius després dels seus esforços, però una ciutadania hiperpolititzada i supermobilitzada com la que s’ha anat formant durant els últims cinc anys no podia quedar-se a casa per estranya que li fos aquesta campanya, i per malament que l’haguessin fet els partits. El resultat és una digna representació sobiranista i la constatació que mai hi haurà hagut tants diputats independentistes al Congrés com a partir d’ara. Una altra cosa és què hi faran.

Segur que miraran cap a la nombrosa bancada de Podem. Per primera vegada, al Congrés hi haurà desenes de diputats espanyols favorables a un referèndum per la independència de Catalunya, la majoria dels quals van de morat. Podem ha fet bons els pronòstics a Catalunya, s’hi ha endut una quarta part dels vots, ha guanyat a les demarcacions de Barcelona i de Tarragona, i a Barcelona ciutat ha guanyat en 8 de 10 districtes (incloent-hi l’Eixample) i només n’ha cedit dos, Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, a mans de Democràcia i Llibertat.

I és que Iglesias ha trobat el missatge (defensant el dret a decidir a tot Espanya i oblidant-se dels ancestres del personal) i, sobretot, ha trobat la companyia. Ada Colau és, ja, un factor decisiu en la política barcelonina, catalana i espanyola. La involucració sense reserves de l’alcaldessa de Barcelona ha convertit En Comú Podem en el relleu del PSC catalanista que va dominar les eleccions generals durant dècades. A Catalunya ha guanyat una barreja potentíssima: el 15-M i el dret a decidir.

I quedarà també per a la història que els electors catalans, alliberats de l’eix nacional-plebiscitari, han enviat a la cua els partits de l’unionisme més ranci: Ciutadans i el Partit Popular. Amb el mal resultat de Rajoy a Catalunya ja hi comptàvem. Amb el de C’s no hi comptàvem gens. Fracàs. I adéu Duran. Això també queda per a la història.

Diumenge torna a haver-hi votacions a Catalunya, les de la CUP a Girona. Quina influència tindran els resultats d’ahir per valorar la proposta d’investidura d’Artur Mas? I quina unitat d’acció es pot acabar coordinant entre el sobiranisme i el dret a decidir? Que llegeixin Goethe: “No ens preguntem si estem d’acord en tot, sinó tan sols si marxem pel mateix camí”.

http://m.ara.cat/politica/Dels-avis-...489651079.html