El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Deixin d’invocar la Transició en va

ANTONI BASSAS24/01/2016 22:08

Segueix-me

EL PP FA*pressing*Sánchez invocant la Transició. Deixin d’usar aquest nom en va. Primer, perquè la Transició, amb totes les seves insuficiències, va portar Espanya d’una dictadura a una democràcia, i el que ara el PP insinua al PSOE i Ciutadans sembla més aviat una Loapa disfressada de reforma constitucional. Segon, perquè aquella Transició va ser atacada pel terrorisme, tant d’ETA com dels dos extrems, que va deixar la seva signatura en forma de centenars de morts. Massa greu perquè ara Rajoy es permeti fer servir termes com “batalla contra l’Estat” per referir-se a un procés que es vol decidir a les urnes. I tercer, perquè avui em mirava una foto de Suárez donant la mà a la Passionària el 1977 i, en canvi, no trobo la del rei rebent Forcadell.

http://m.ara.cat/firmes/antoni_bassa...510648970.html

-------

[Gamper]

Memòria.cat treu a la llum pública els ‘papers a Àvila’

L’Associació de Memòria i Història de Manresa (memòria.cat) publica els documents confiscats més rellevants de l’Arxiu d’Àvila

---

No tota la documentació confiscada pel règim franquista va anar a parar a l’Arxiu de Salamanca. Hi ha d’altres indrets que alberguen importants escrits de l’època de la II República i la Guerra Civil. L’Associació de Memòria i Història de Manresa n’ha tret a la llum els més rellevants de la ciutat d’Àvila (Castella i Lleó).

L'arxiu de documents catalans espoliats d'Àvila

La tasca de recuperar la documentació que el feixisme espanyol va espoliar tant a la Generalitat de Catalunya com a molts particulars i moltíssimes entitats, s’ha tornat una obsessió pels catalans del present. No tota la documentació va anar a parar a Salamanca, n’hi de molta i substancial que ho va fer a d’altres indrets com és l’Arxiu d’Àvila. L’Associació Memòria.cat s’ha dedicat durant aquests anys a regirar aquest arxiu i a publicar la documentació imprescindible.

Es tracta de més de cent documents confiscats a la Generalitat de Catalunya corresponent en la seva major part a l’any 1937. La majoria d'aquests papers –d’un gran interès històric- es van obtenir l’any 2004 quan, després que la premsa de Madrid en fes pública l’existència, Memòria.cat va consultar-los a Àvila i va demanar còpia dels més significatius.

Entre els documents més significatius hi ha per exemple actes de sessions de l'executiu català de 1936-1937, i documents múltiples de diverses entitats

Entre els més destacats figuren 21 actes de les sessions del Consell Executiu de la Generalitat que van tenir lloc entre novembre de 1936 i febrer de 1937. També podem llegir-hi informacions confidencials sobre la marxa de la guerra i instruccions del Gabinet de Censura sobre les notícies que no passaven el seu sedàs, a més d'un estudi sobre el problema del sanejament del nucli antic de Barcelona. Un altre document de molt interès és la relació de "militars facciosos executats" (com és el cas del general Manuel Goded), empresonats o donats de baixa.

La part més extensa correspon a l’àmbit cultural i educatiu. Destaca en aquest sentit un valuós document del Departament de Cultura amb més de cent pàgines d’adreces, el projecte de creació d’un Institut de les Lletres Catalanes, un projecte d’estatut de l’Institut de Ciències Naturals de Catalunya, uns estatuts de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur i uns altres de l’Associació Professional de Concertistes. També hi figuren papers relatius al salvament del patrimoni artístic durant la guerra, als arxius, al panorama teatral i fins i tot un detall de pressupost del Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha també documents de l’Escola Nova Unificada, del vaixell-escola President Macià, del Conservatori del Liceu i sobre pedagogia musical. Molts papers no tenen data, per bé que la majoria de la documentació correspon a l’any 1937.

L’associació manresana ha facilitat el web http://www.memoria.cat/avila mitjançant el qual la gent podrà consultar tots aquests papers. En col·laboració amb la revista Sàpiens, la publicació editarà alguns d’aquests documents en diversos números.

http://www.directe.cat/noticia/47190...papers-a-avila

[Gamper]

Acuamed ha rebut 800 milions de fons europeus en 13 anys

ESTHER HERRERA*Brussel·les01/02/2016 00:00

El cas Acuamed ha arribat fins a Brussel·les. L’empresa d’aigües de les conques del Mediterrani ha estat llargament beneficiada pels fons estructurals europeus. Entre el 2000 i el 2013 la companyia dependent del ministeri espanyol d’Agricultura i Medi Ambient va rebre 800 milions d’euros. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) també li va oferir el 2012 un préstec de 450 milions d’euros. L’Oficina Antifrau Europea (OLAF) ja ha avançat que està estudiant el cas per decidir si obre una investigació. L’executiu comunitari també està analitzant quines mesures prendrà, però assegura que ja ha demanat explicacions al govern espanyol. Brussel·les s’ha adreçat al ministeri d’Hisenda perquè l’informi de la situació.

“En qüestió de dies, més que setmanes”, diu un portaveu comunitari a l’ARA, esperen rebre una resposta de les autoritats espanyoles. “Després de les informacions publicades per la premsa espanyola, la Comissió es va adreçar immediatament a les autoritats competents perquè informessin de la situació”, confirmen altres fonts. Brussel·les vol que Madrid expliqui què ha passat amb el cas Acuamed perquè el govern espanyol és qui “té la responsabilitat d’evitar que es faci un ús indegut dels fons europeus”.

Els fons regionals (Feder), dels quals Acuamed es va beneficiar durant anys, es destinen a cofinançar amb els estats membres tota mena de projectes per al desenvolupament de les regions, però Brussel·les recorda que és el país qui n’ha de verificar la gestió. “Si se sospita que hi ha hagut frau en una companyia que ha rebut ajudes, ho clarificarem. Tindrem tolerància zero”, avisen des d’Europa.

La Comissió Europea confirma que, de moment, les autoritats espanyoles s’han mostrat disposades a col·laborar, i que són aquestes les que han decidit suspendre el finançament europeu a l’empresa fins que la informació s’hagi clarificat. Una vegada Madrid hagi fet arribar a Brussel·les tota la informació sobre el cas, l’executiu comunitari decidirà la manera de procedir i si obre o no una investigació formal. “A ningú li interessa arrossegar aquest tema, no podem perdre el temps”, asseguren des de la Comissió. Per això, Brussel·les està estudiant portar el cas a l’OLAF perquè l’investigui. L’Oficina Antifrau, que analitza possibles casos de corrupció o mal ús dels fons europeus, ja ha començat a avaluar l’assumpte, segons expliquen fonts consultades de l’organització. Tot i això, no s’obrirà una investigació formal fins que ho demani l’executiu, tret que hi hagi prou indicis per sospitar de l’empresa.

Fins ara, sempre que hi ha hagut sospites s’han interromput els fons europeus en casos sota investigació. Si les sospites es confirmen, els fons se suspenen definitivament. A més, l’executiu comunitari també pot exigir la devolució íntegra de les ajudes que s’han donat a la companyia.

Però el cas no només afecta els fons, ja que podria esquitxar també la mateixa UE pel comissari espanyol d’Acció pel Clima i Energia i exministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete. Segons diversos mitjans, Cañete va intentar afavorir la constructora FCC, una de les empreses relacionades amb Acuamed en la construcció d’una dessalinitzadora a Almanzora (Almeria). Aquesta, però, es va danyar el 2014 després d’una riuada i FCC va reclamar a l’Estat que li pagués els desperfectes. Tot i que un informe intern del ministeri ho va desaconsellar, Cañete va voler continuar endavant amb l’ajuda a l’empresa, tot i que finalment la negociació es va frustrar. Des que va sortir el seu nom a la premsa, Cañete ha mantingut un silenci absolut. Preguntat per la qüestió, l’executiu comunitari tanca files i tampoc opina.

El cas Acuamed fa créixer la llista de casos de corrupció lligats al Partit Popular. De moment, hi ha cinc persones en presó condicional i vuit més amb fiances de fins a 50.000 euros. Entre els detinguts hi ha el director general de l’empresa, Arcadio Mateo, i el president de la branca de construcció de FCC, Miguel Jurado. L’Operació Frontino també s’ha saldat amb la dimissió del sotssecretari de Presidència, Federico Ramos de Armas, mà dreta de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria.

La Fiscalia Anticorrupció sospita que Acuamed hauria falsificat certificacions inflant les quantitats que havien de pagar les empreses adjudicatàries. L’empresa espanyola se centra en la construcció d’obres hidràuliques a Catalunya, Múrcia i una part d’Andalusia i el País Valencià. Ha sigut sobretot aquesta última la que més projectes ha engegat. Després de l’escàndol, també està a l’aire la descontaminació del pantà de Flix (Ribera d’Ebre), adjudicada a FCC el 2008 amb un pressupost de 155 milions d’euros i pel qual el representant legal d’Acuamed a Flix, Pablo Martín, és a la presó. Segons les investigacions, se l’acusa de frau en la contractació d’obres públiques, a més de delictes contra el medi ambient. Així, l’última fase de la descontaminació està paralitzada perquè FCC encara no ha presentat cap projecte.

http://m.ara.cat/societat/Acuamed-re...514848541.html

----

[Gamper]

La troca espanyola

"La independència té un full de ruta, teòricament alliberat del que passi a Madrid: però la realitat és que de Madrid depenen encara massa coses"


per Melcior Comes 30 de Gener 2016 a les 20.01 h


Sembla, tanmateix, que estem pendents d'Espanya. Potser no hi ha altra alternativa: del govern espanyol i del Congrés en depèn que tot això de l'autodeterminació de Catalunya no sigui més que una altra cara de la frustració, un gest impotent que acabi als tribunals, un plegat de papers que s'impugnen d'una forma o de l'altra, sense descartar que amb la reforma de la llei del TC que van aprovar fa uns mesos es pugui enviar la policia al Parlament i dissoldre els organismes que es considerin disconformes als dictats del Sacrosant Tribunal Constitucional.

La independència té un full de ruta, teòricament alliberat del que passi o no passi a Madrid: però la realitat és que de Madrid depenen encara massa coses. Les forces independentistes a Madrid intenten condicionar la política d'allà, perquè saben que en penja fatalment la política d'aquí. No arriba cap divendres, així, que no facin a Madrid una reunió del Consell de Ministres on impugnin, pledegin, amenacin o persegueixin alguna cosa relacionada amb el sobiranisme, ara aquesta Comissió Constitucional, la feina de la qual és elaborar un esborrany de Constitució per a la República Catalana.

La formació d'un govern a Madrid no està sotmesa a terminis, vull dir que podem arribar a la primavera i més enllà i encara no saber si hi haurà un govern progressista o conservador; si el PP repeteix gràcies a l'abstenció del PSOE o si el PSOE governa amb Podemos i l'abstenció del independentistes, els quals sempre condicionaran qualsevol ajut al referèndum, com ho haurien de fer els del Podemos, almenys si no volen enganyar-nos a tots definitivament. Podemos i els seus socis catalans podran al final abaixar-se els pantalons amb la proposta —o diluir-la amb alguna fórmula buida de contingut—, però la força de l'independentisme, sigui el de DL o d'ERC passa per no acceptar res que no sigui això: un referèndum legal i acordat, i potser fins i tot la retirada de la querella contra Mas i els consellers 'responsables' del 9-N; Errejón ja ha dit que si formen Govern instarà la sempre 'independent' fiscalia per a retirar la demanda (canviarien el Fiscal General de l'Estat: òbviament). Ens agrada pensar que amb una justícia independent del poder executiu estaríem millor, menys quan de les querelles se'n pot fer mercadeig polític, etc.

La clau de tot, ara mateix, no la té el PP, que està sent cada vegada més arraconat, víctima del seu sectarisme, la seva putrefacta corrupció i la seva curtesa de mires. El PP és una organització muntada per ocupar cadires, distribuir la riquesa entre els seus socis de forma legal i il·legal i fomentar una cultura de l'homogeneïtzació cultural basada en la por i la distracció; quant més espanyolistes més lladres.

La nova esquerra dels Podemos i les seves mil marques 'confederals' és la que pot aportar la llum que li falta a tot plegat; serà la prova de foc que ens mostri que vertaderament són reformistes i no tan sols una altra forma d'embolicar la troca (la tuerka). Podemos i els seus companys de viatge poden formar govern a Madrid, i aquí a Catalunya poden sumar-se al procés constituent —cosa que portaven al seu programa...—, a canvi que els independentistes de Madrid els ajudin a fer-se amb el govern d'Espanya. Per fer tot això els cal cintura política, i deixar de banda un sectarisme que ja els fa assemblar-se massa a aquells que volen desplaçar. El sectarisme de PP i PSOE ja és una cosa horrorosa.

Aquesta setmana, Rajoy es queixava que els seus milions de votants quedarien desatesos amb un pacte 'progressista', sense pensar en els milions de catalans que només troben frustració política, governi qui governi. A Espanya tothom governa 'pels seus', i als altres que els bombin... La cultura política espanyola es troba ara forçada a canviar, empesa pel repte que se'ls ha plantejat des de Catalunya. Podríem esperar que en un parell de mesos s'abonin a la cultura del pacte —governar per tothom—, però de moment és més probable el paisatge amb noves eleccions que no l'arribada de l'entesa.

Si aquesta acabés arribant, però, només seria per a deixar clara una nova decepció: la d'aquells catalans que encara esperen que Espanya faci un pas i pacti un nou acord amb Catalunya, sigui en forma de referèndum o d'algun succedani fiscal o aquell ministeri de la plurinacionalitat, cosa grotesca. Els pròxims mesos —que seran mesos llargs— serviran per a portar cap El Procés tots aquells ingenus que encara creuen que els reis màgics poden repartir totes les joguines en una sola nit, i portar la igualtat, la prosperitat i la meravella en un món en què sempre s'ha de triar entre dos mals igualment fastigosos. Ja ho veurem. Salut, etc.



http://www.mon.cat/cat/notices/2016/...ola_157897.php

--------------------------------

La madeja española

"La independencia tiene una hoja de ruta, teóricamente liberado de lo que pase en Madrid: pero la realidad es que de Madrid dependen todavía demasiadas cosas"

por Melcior Comes 30 de Enero 2016 a las 20:01 h

Parece, sin embargo, que estamos pendientes de España. Quizás no hay otra alternativa: del Gobierno y del Congreso depende que todo esto de la autodeterminación de Cataluña no sea más que otra cara de la frustración, un gesto impotente que termine en los tribunales, un plegado de papeles que se impugnan de una forma u otra, sin descartar que con la reforma de la ley del TC que aprobaron hace unos meses se pueda enviar a la policía en el Parlamento y disolver los organismos que se consideren disconformes a los dictados del Sacrosanto Tribunal Constitucional.

La independencia tiene una hoja de ruta, teóricamente liberado de lo que pase o no pase en Madrid: pero la realidad es que de Madrid dependen todavía demasiadas cosas. Las fuerzas independentistas en Madrid intentan condicionar la política de allí, porque saben que cuelga fatalmente la política de aquí. No llega ninguna viernes, así, que no hagan en Madrid una reunión del Consejo de Ministros donde impugnen, pleitean, amenacen o persigan algo relacionado con el soberanismo, ahora esta Comisión Constitucional, el trabajo es elaborar un borrador de Constitución para en la República Catalana.

La formación de un gobierno en Madrid no está sometida a plazos, quiero decir que podemos llegar a la primavera y más allá y aún no saber si habrá un gobierno progresista o conservador; si el PP repite gracias a la abstención del PSOE o si el PSOE gobierna con Podemos y la abstención del independentistas, los cuales siempre condicionarán cualquier ayuda al referéndum, como deberían hacerlo los del Podemos, al menos si no quieren engañarnos a todos definitivamente. Podemos y sus socios catalanes podrán al final bajarse los pantalones con la propuesta -o diluirla con alguna fórmula vacía de contenido-, pero la fuerza del independentismo, sea el de DL o de ERC pasa por no aceptar nada que no sea eso: un referéndum legal y acordado, y tal vez incluso la retirada de la querella contra Mas y los consejeros 'responsables' del 9-N; Errejón ya ha dicho que si forman Gobierno instará la siempre 'independiente' fiscalía para retirar la demanda (cambiarían el Fiscal General del Estado: obviamente). Nos gusta pensar que con una justicia independiente del poder ejecutivo estaríamos mejor, menos cuando de las querellas se puede hacer mercadeo político, etc.

La clave de todo, ahora mismo, no la tiene el PP, que está siendo cada vez más arrinconado, víctima de su sectarismo, su putrefacta corrupción y su cortedad de miras. El PP es una organización montada para ocupar sillas, distribuir la riqueza entre sus socios de forma legal e ilegal y fomentar una cultura de la homogeneización cultural basada en el miedo y la distracción; cuanto más españolistas más ladrones.

La nueva izquierda de los Podemos y sus mil marcas 'confederales' es la que puede aportar la luz que le falta a todo ello; será la prueba de fuego que nos muestre que verdaderamente son reformistas y no sólo otra forma de liarla (la tuerka). Podemos y sus compañeros de viaje pueden formar gobierno en Madrid, y aquí en Cataluña pueden sumarse al proceso constituyente -lo que llevaban en su programa ...-, a cambio de que los independentistas de Madrid les ayuden a hacerse con el gobierno de España. Para hacer todo esto les hace falta cintura política, y dejar de lado un sectarismo que ya les hace parecerse demasiado a aquellos que quieren desplazar. El sectarismo de PP y PSOE ya es algo horrible.

Esta semana, Rajoy se quejaba de que sus millones de votantes quedarían desatendidos con un pacto 'progresista', sin pensar en los millones de catalanes que sólo encuentran frustración política, gobierne quien gobierne. En España todo el mundo gobierna 'por sus', ya los demás que les den ... La cultura política española se encuentra ahora forzada a cambiar, empujada por el reto que se les ha planteado desde Cataluña. Podríamos esperar que en un par de meses se abonen a la cultura del pacto -gobernar para todos-, pero de momento es más probable el paisaje con nuevas elecciones que no la llegada del entendimiento.

Si esta acabara llegando, sin embargo, sólo sería para dejar clara una nueva decepción: la de aquellos catalanes que todavía esperan que España dé un paso y pacte un nuevo acuerdo con Cataluña, sea en forma de referéndum o de algún sucedáneo fiscal o aquel ministerio de la plurinacionalidad, lo grotesca. Los próximos meses -que serán meses largos- servirán para llevar hacia El Proceso todos aquellos ingenuos que todavía creen que los reyes mágicos pueden repartir todos los juguetes en una sola noche, y llevar la igualdad, la prosperidad y la maravilla en un mundo en que siempre hay que elegir entre dos males igualmente asquerosos. Ya lo veremos. Salud, etc.

[Gamper]

Diumenge, 31.1.2016. 19:11 h

AIXÒ ÉS CORRUPCIÓ





Hi havia un temps on el Partit Popular volia contra programar el govern d'esquerra catalanista de Catalunya, titllant Pasqual Maragall d'independentista, i reunia els presidents de les Comunitats Autònomes de Madrid, València i Balears per llançar el concepte 'El eje del progreso'./

Matas, Camps i Aguirre devien progressar en persona o els seus immediats col·laboradors, perquè la majoria estan a la presó, han estat imputats o en vies de judici. /

Enguany la Nit del Foc ha arribat dos mesos abans i la traca valenciana ha esclatat en tota l'estructura de direcció del Partit a València. Ja només falta que es sol·liciti el desaforament de Rita Barberà i s'acomplirà aquella frase de Rajoy en el míting multitudinari en terres valencianes: "Éstas son mis credenciales: la gestión de Valencia (Rita), la Comunidad (Camps), Xátiva (Rus), Castellón(Fabra)". /

Per fi, ha tingut càstig la poca vergonya d'un dels testimonis de la compareixença del cas Noos que digué que la frase "Hacienda somos todos" era publicitat i d'aquí no es podia deduir un mal col·lectiu de les maniobres de la Infanta. Les jutgesses del cas jutjaran la germana del Rei. Aquí també només falta que algú acabi d'estirar de la manta per conèixer on és i d'on procedeix la fortuna de l'anterior rei. /

No és estrany doncs que en l'informe de Transparència Internacional conegut fa pocs dies, Espanya aparegui a la cua de tot Europa. En el mapa estàtic on el roig representa els territoris més corruptes, els estats de l'exURSS tenen un roig intens; i després ve el bloc mediterrani i balcànic; i aquí Espanya retrocedeix inadequadament i es tenyeix de roja; i no per culpa de Podemos. /

La tendència, però, encara és pitjor. La posició d'Espanya en el índex de corrupció mundial és la que més ha baixat de tots els Estats de la UE. En el mapa, mentre Grècia és l'Estat que destaca en l'evolució positiva en verd fort, la resta d'Europa també avança positivament en verd clar, l'únic Estat que empitjora ostensiblement és Espanya en roig intens. / Mentre Grècia puja 25 punts, Irlanda, 9 , Itàlia, 5, Portugal, 0 i Espanya perd 11 punts o sigui que de tots els estats que han rebut l'apel·latiu menyspreatiu de PIGS (porcs), el cada vegada més porc és Espanya. /

En aquest ambient pútrid, després d'haver acusat CiU d'embolicar-se en la bandera estelada per tapar els seus problemes, la casta i els seus partits del règim s'emboliquen amb una immensa bandera espanyola i apel·len a la unitat davant de l'amenaça secessionista, per ocultar autèntiques trames mafioses que encara dominen molts dels territoris governats pel PP i en part pels socialistes. /

Aparentment només els uneix Espanya, en la realitat comparteixen la corrupció i la repartidora de les prebendes de l'Estat entre la seva fidel base social que els continua votant. I que si es va a eleccions un altre cop els tronarà a votar. /

Macedònia
Les autoritats europees han fet públic aquesta setmana que es perden entre 50 i 70 mil milions d'euros a causa de la evasió fiscal./
El nou president del Suprem català es posa en línia d'accelerar el xoc entre legitimitat popular i democràtica, i legalitat partidista i repressiva./
Inés Arrimadas va rebre un allau de crítiques a la xarxa després d'afirmar que no calia donar suport a la internacionalització de l'empresa catalana perquè ja s'espavilava sola. (Catalunya és 3a Comunitat Autònoma en pressupost absolut, i molt més endarrere en pressupost relatiu, dedicat a això que tant preocupa Madrid de les ambaixades – només les catalanes, però-).

http://www.economiadigital.es/cat/no...pcio-80913.php

http://in.directe.cat/josep-huguet/b...o-es-corrupcio

--------------------------------------------

Domingo, 01.31.2016. 19: 11h

ESTO ES CORRUPCIÓN

Había un tiempo en el que el PP quería contra programar el gobierno de izquierda catalanista de Cataluña, tachando Maragall de independentista, y reunía los presidentes de las Comunidades Autónomas de Madrid, Valencia y Baleares para lanzar el concepto 'El eje del progreso './
Matas, Camps y Aguirre debían progresar en persona o sus inmediatos colaboradores, porque la mayoría están en prisión, han sido imputados o en vías de juicio. /
Este año la Noche del Fuego ha llegado dos meses antes y la traca valenciana ha estallado en toda la estructura de dirección del Partido en Valencia. Ya sólo falta que se solicite el desafuero de Rita Barberá y cumplirá aquella frase de Rajoy en el mitin multitudinario en tierras valencianas: "Está son mis credenciales: la gestión de Valencia (Rita), la Comunidad (Campos), Xátiva (Ruso), Castellón (Fabra) ". /
Por fin, ha tenido castigo la poca vergüenza de uno de los testigos de la comparecencia del caso Noos que dijo que la frase "Hacienda somos todos" era publicidad y de ahí no se podía deducir un mal colectivo de las maniobras de la infanta. Las juezas del caso juzgarán la hermana del Rey. Aquí también sólo falta que alguien termine de tirar de la manta para conocer dónde está y de donde procede la fortuna del anterior rey. /
No es extraño pues que en el informe de Transparencia Internacional conocido hace pocos días, España aparezca en la cola de toda Europa. En el mapa estático donde el rojo representa los territorios más corruptos, los estados de la ex-URSS tienen un rojo intenso; y luego viene el bloque mediterráneo y balcánico; y aquí España retrocede inadecuadamente y se tiñe de rojo; y no por culpa de Podemos. /
La tendencia, sin embargo, todavía es peor. La posición de España en el índice de corrupción mundial es la que más ha bajado de todos los Estados de la UE. En el mapa, mientras Grecia es el Estado el que destaca la evolución positiva en verde fuerte, el resto de Europa también avanza positivamente en verde claro, el único Estado que empeora ostensiblemente es España en rojo intenso. / Mientras Grecia sube 25 puntos, Irlanda, 9, Italia, 5, Portugal, 0 y España pierde 11 puntos o sea que de todos los estados que han recibido el apelativo despreciados de PIGS (cerdos), el cada vez más cerdo es España. /
En este ambiente pútrido, después de haber acusado a CiU de envolverse en la bandera estelada para tapar sus problemas, la casta y sus partidos del régimen se envuelven con una inmensa bandera española y apelan a la unidad ante de la amenaza secesionista, para ocultar auténticas tramas mafiosas que aún dominan muchos de los territorios gobernados por el PP y en parte por los socialistas. /
Aparentemente sólo los une España, en la realidad comparten la corrupción y la repartidora de las prebendas del Estado entre su fiel base social que los sigue votando. Y que si se va a elecciones de nuevo los tronara a votar. /
Macedonia
Las autoridades europeas han hecho público esta semana que se pierden entre 50 y 70 mil millones de euros debido a la evasión fiscal. /
El nuevo presidente del Supremo catalán se pone en línea de acelerar el choque entre legitimidad popular y democrática, y legalidad partidista y represiva. /
Inés Arrimadas recibió un aluvión de críticas en la red después de afirmar que no era necesario apoyar la internacionalización de la empresa catalana porque ya arreglaba sola. (Cataluña es 3ª Comunidad Autónoma en presupuesto absoluto, y mucho más atrás en presupuesto relativo, dedicado a esto que tanto preocupa Madrid de las embajadas - sólo las catalanas, pero-).

[Gamper]

Mos veiem a l'Ebre

Carles Ribera - [email protected]



La mandra és una de les raons principals que s'amaguen darrere molts fracassos col·lectius. Hi ha moltes derrotes que s'haurien pogut evitar si la majoria d'implicats s'haguessin arremangat en comptes de quedar-se a casa quan era necessari mobilitzar-se o sortir al carrer.
“El país sencer té una cita diumenge vinent a Amposta

Ho dic en general, però també per un cas concret. Perquè a molts ciutadans d'aquest país generalment els fa molta mandra, per exemple, baixar fins a les terres de l'Ebre. Queden molt avall, depèn des d'on t'ho miris. Si t'ho mires des de la resta de Catalunya queden avall t'ho miris des d'on t'ho miris. A més, són lluny de l'àrea més poblada del país i encara més lluny del lloc on els de les àrees més poblades del país tenen tendència a anar a passar el cap de setmana.
Personalment, no em fa pas cap ànsia baixar al Delta de tant en tant, tot i que em queda a gairebé tres-cents quilòmetres. El viatge val la pena perquè el paisatge i la gent et fan sentir l'estada com si no haguessis sortit de casa. Bàsicament perquè anar l'Ebre, en realitat, no és pas sortir de casa sinó simplement travessar el corredor de cap a cap i canviar d'habitació.
No és només una qüestió de lleure o turisme. Aviso amb temps perquè cap lector no pugui dir que no ha tingut prou dies per organitzar-se. La gent de l'Ebre està mobilitzada contra el pla hidrològic que l'Estat espanyol ha tornat a reactivar. El malson per a aquelles comarques retorna. L'Ebre, encara que flueixi en una punta del país, és el riu català per excel·lència en un país amb una xarxa fluvial poc cabalosa. Lo riu és vida molt més enllà de la seva conca. Tots som l'Ebre, com tots som Pirineu encara que la immensa majoria només el veiem de lluny.
Els incansables combatents de la Plataforma en Defensa de l'Ebre han convocat la gran manifestació, o la manifestació que s'espera que sigui gran, per diumenge vinent, 7 de febrer, a Amposta. Ells, tot i que es fan sentir molt, numèricament són pocs. Per això el lema de la convocatòria ens interpel·la a tots: “Natros pugem sempre, ara baixeu vatros.” A ells els he vist al passeig de Gràcia, a la Diagonal i a la Gran Via fent la V i a la Meridiana. Per defensar el seu país. Diumenge, per defensar el nostre país, que és el mateix que el seu, la cita és a Amposta. Ja us esteu espolsant la mandra, doncs. Mos veiem a l'Ebre.


http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...m-a-lebre.html

-----------------------------

Nos vemos en el Ebro

Carles Ribera - [email protected]

La pereza es una de las razones principales que se esconden detrás muchos fracasos colectivos. Hay muchas derrotas que se habrían podido evitar si la mayoría de implicados hubieran arremangado en vez de quedarse en casa cuando era necesario movilizarse o salir a la calle.
"El país entero tiene una cita el próximo domingo en Amposta
Lo digo en general, pero también para un caso concreto. Porque muchos ciudadanos de este país generalmente los hace mucha pereza, por ejemplo, bajar hasta las tierras del Ebro. Quedan muy abajo, depende desde donde lo mires. Si lo miras desde el resto de Cataluña quedan abajo lo mires desde donde lo mires. Además, están lejos del área más poblada del país y aún más lejos del lugar donde los de las áreas más pobladas del país tienen tendencia a ir a pasar el fin de semana.
Personalmente, no me hace ninguna ansia bajar el Delta de vez en cuando, aunque me queda a casi trescientos kilómetros. El viaje vale la pena porque el paisaje y la gente te hacen sentir la estancia como si no hubieras salido de casa. Básicamente porque ir del Ebro, en realidad, no es salir de casa sino simplemente atravesar el corredor de punta a punta y cambiar de habitación.
No es sólo una cuestión de tiempo libre o turismo. Aviso con tiempo para que ningún lector no pueda decir que no ha tenido suficiente días para organizarse. La gente del Ebro está movilizada contra el plan hidrológico que el Estado español ha vuelto a reactivar. La pesadilla para aquellas comarcas devuelve. El Ebro, aunque fluya en una punta del país, es el río catalán por excelencia en un país con una red fluvial poco caudalosa. El río es vida mucho más allá de su cuenca. Todos somos del Ebro, como todos somos Pirineo aunque la inmensa mayoría sólo lo vemos de lejos.
Los incansables combatientes de la Plataforma en Defensa del Ebro han convocado la gran manifestación, o la manifestación que se espera que sea mayor, para el próximo domingo, 7 de febrero, en Amposta. Ellos, aunque se hacen sentir mucho, numéricamente son pocos. Por eso el lema de la convocatoria nos interpela a todos: "Natros subimos siempre, ahora baje vatros." A ellos los he visto en el paseo de Gracia, en la Diagonal y la Gran Vía haciendo la V y en la Meridiana. Para defender su país. Domingo, para defender nuestro país, que es el mismo que el suyo, la cita es en Amposta. Ya os estáis sacudiendo la pereza, pues. Nos vemos en el Ebro.

[Gamper]

Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis*02.02.2016 22:00

La revista Interviú publicava ahir un article que deia que, segons la policia espanyola, la família Pujol havia pagat sis milions d’euros el 2013 al primer ministre letó d’aleshores, Valdis Dombrovskis, perquè fes unes declaracions amables respecte del procés d’independència de Catalunya. La filtració provenia de la ‘unitat d’intel·ligència’ de la policia espanyola i, com sempre, era plena d’ambigüitats i llacunes. De fet, la policia mateix diu que només es basa en allò que anomena ‘fonts fiables’*(no hi ha ni un trist paper) i reconeix que la vinculació amb els Pujol ‘no és pas confirmada’. Tot amb tot, avisa que ‘el presumpte corrupte’ pot continuar ‘fent a mal a Espanya’, ara des del càrrec de vice-president de la Comissió Europea.

Em va deixar tan esbalaït que vaig haver de tornar-me a rentar la cara. La policia d’un estat membre es permet el luxe d’acusar de corrupció, de manera pública i sense cap prova, ni més ni menys que el vice-president de la Comissió Europea, responsable d’Economia? Que s’han tornat bojos?

Evidentment, Brussel·les va reaccionar no tan sols negant-ho, sinó fins i tot negant-se a comentar-lo. L’oficina de la Comissió digué a l’agència EFE: ‘Aquestes al·legacions no tenen cap base.’

El 2013, poc després de la Via Catalana de l’11 de setembre, Dombrovskis, aleshores primer ministre de Letònia,*va ser entrevistat*per l’ACN. En aquella entrevista es va mostrar partidari de reconèixer la independència de Catalunya. El govern espanyol es va enfurismar i va reclamar-li una correcció que ell no volgué fer.

Des d’aleshores, Espanya s’ha mirat amb lupa totes les intervencions d’aquest polític. Quan deia coses que agradaven a Madrid, que també n’ha dites, i quan deia coses que a Madrid no volien escoltar.

Però com s’explica una acusació com la que Interviú ha destapat? Des d’un punt de vista polític, és un despropòsit. No tan sols enutjarà notablement el vice-president de la Comissió, sinó que molt probablement molestarà molt en totes les institucions comunitàries. Quin sentit té, per tant, entrar en aquesta batalla?

Ahir des de Brussel·les em parlaven de desesperació. L’única explicació que trobaven a un tal comportament era que fos una mena d’amenaça contra importants dirigents europeus, per enviar el missatge que si es mostren conciliadors amb Catalunya els empastifaran sense contemplacions. Una mena de pressió a la desesperada.

A la desesperada perquè Catalunya ha entrat en el famós període de resolució dels divuit mesos, perquè Espanya no té govern ni se*sap quan en tindrà, perquè el PP ja es veu al carrer i sobretot perquè cap dels esforços diplomàtics espanyols per a amenaçar Catalunya no ha reeixit.

Evidentment, alguna explicació ha d’haver-hi a una actuació tan poc assenyada com aquesta d’ahir. La desesperació seria, efectivament, un bon argument. Sumant-hi la marginació evident que Espanya viu a la Unió Europea d’avui, on no ocupa ni un sol lloc d’importància, tal com explica tan bé en el seu darrer llibre Ramon Tremosa. En un altre moment, Espanya hauria pressionat als corredors, entre bambolines. Tanmateix, ara sembla que ha de fer-ho de la manera més barroera i forassenyada que hom es pot imaginar. De fet, disparant-se un tret al propi peu.

(Anem bé, anem bé…)

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...e-dombrovskis/

[Gamper]

Això de la corrupció anava de debò

CARLES CAPDEVILA02/02/2016 22:41

Segueix-me

Recordo haver escrit ja fa anys aquí mateix*que no era cert que un cas de corrupció en tapés un altre, i que l’estratègia dels grans partits d’anar dient “I tu més” era nefasta i suïcida. I també que els moments d’enorme incomoditat quan ho coneixes tot acabarien tenint la cara positiva: algun dia ho pagarien. Era anar contra corrent, els analistes deien que la corrupció no penalitzava i tenien raó. Tenien. Hi ha bombes que exploten amb retard, però quan ho fan tenen efectes devastadors.

Ara comencem a ser aquí. Sí, el PP va guanyar les eleccions, però no sap com governar, i costa pactar amb l’home que té tants vídeos penjats estimant Rita Barberá i batejant-la com el model a seguir. És cert que encara ens escandalitzem més per casos anecdòtics que per grans estafes, que els ventiladors estan molt teledirigits, que la transparència a vegades es confon amb un pim-pam-pum obscè i massa personalitzat amb qui té el pis més gran, i que els poders econòmics tenen sempre encara caps de turc a les seves ordres en polítics tan ambiciosos com poc curosos amb els sobres.

I ara què? Doncs en l’interregne toca patir. I anar sabent més casos antics, i lamentar que arribessin tan avall fins fa tan poc, però celebrar que Mónica Oltra, per exemple, ha expulsat del govern aquells homes a qui va fer suar amb les seves samarretes i la seva valentia. Com la menystenien i insultaven, i mira.

Aprenguem a distingir quin fang és del passat per mantenir l’esperança en el futur, treballem perquè els culpables tornin el que han robat, i als còmplices els caigui la cara de vergonya. I ocupem-nos que qui vagi dient que la corrupció no es paga s’equivoqui del tot.

http://m.ara.cat/firmes/carles_capde...516048438.html

[Gamper]

Pagar l’IVA a Catalunya

EMPAR MOLINER03/02/2016 20:39

Segueix-me

Ve el lampista, t’arregla la rentadora, que perd aigua, i al final et diu: “Doncs tu diràs…”, i es refereix a si ho vols “en blanc o en negre”. És una rentadora. No és pas una conferència en una biblioteca, un article, un llibre, en què no tens cap altre remei que fer-ho legal. Aquí pots triar. Li preguntes què prefereix. Somriu. “Mira ——, ara són les tres de la tarda. He vingut a aquesta hora perquè tu, abans, no podies ser-hi. Hauré de dinar, però no podré desgravar-me el dinar com a dinar de feina perquè el Montoro m’ha inspeccionat i no m’accepta dinars de feina”. S’encongeix d’espatlles. “Per tant, a mi, que em paguis en negre ja m’està bé”.

Aquest lampista, com tu mateixa, no sent cap empatia pel ministeri d’Hisenda espanyol. Com tu, paga 260 euros d’autònoms cada mes. Una exageració. Si fos anglès en pagaria 50. Desgrava el que li diu el gestor que desgravi, però això no serveix de gaire perquè quan li fan una inspecció totes les despeses són “interpretables”. No hi ha una llei concreta, intel·ligible, païble, que li digui què és “despesa d’empresa” i què no ho és. Depèn de cada inspector. I, com et confessen en privat, també depèn de la “comunitat autònoma” on cotitzis. Tu pagues el gestor, que en sap, però ell “interpreta” la llei com Moisès les taules.

Per tant, com que els diners d’IVA que pagues diries que no reverteixen en equipaments per al teu barri, en serveis socials per als teus avis, en autobusos per als teus nens, sinó que van a Madrid per pagar AVEs d’Espanya, no et sents compromès amb Hisenda. I com que la llei la interpreten com volen cada dia, saps que si tens una inspecció hauràs de pagar. I si no hi estàs d’acord, perquè tu has fet el que et deia el gestor, hauràs d’anar a judici avalant el que et demanen amb casa teva. Al final ho perdràs tot. Tu no tindràs casa. El gestor continuarà desgravant despeses dels altres clients. Hisenda fa més inspeccions que mai a Catalunya. Perquè a Catalunya, més que mai, tothom se sent abocat a no pagar l’IVA. Per què pagar-lo?

http://m.ara.cat/opinio/Pagar-lIVA-C...516648356.html

[Gamper]

Les raons

"Aquest és el nostre problema estructural bàsic: ens manca poder d'Estat"



per Ferran Mascarell 4 de Febrer 2016 a les 19.59 h

Una de les coses que més neguitegen als opositors del procés polític català són les nostres raons. Sembla mentida, però passa el temps i lluny d'anar polint els seus arguments, cada dia semblen més patològicament predisposats a explicar-lo en termes de maldat individual i col·lectiva. Afirmen que els que estem favor de la independència som gent sense criteri, que ens deixem prendre l'enteniment per líders sense escrúpols. En el millor dels casos som gent sense personalitat que sucumbim davant d'un nacionalisme romàntic passat de moda. En un article recent, Javier Cercas ens oferia una connotació més: la pasta. Som una gent tant maligna que sublimen la identitat, la llengua i cultura en benefici de la pasta. La cultura ens importa poc, ens importen els diners.


Tots aquests tipus d'argumentaris no són massa nous. S'empelten perfectament amb el plantejament entre burlesc i paternalista que Ortega i Gasset va desplegar a les Corts espanyoles, l'any 1932, en el debat de l'Estatut d'Autonomia català. És allà on va defensar que amb els catalans només hi cabia una actitud, la de la conllevància vista la nostra irrefrenable tendència al particularisme. Era -deia l'insigne pensador- una cosa de caràcter. Els catalans som particularistes i tothom que ens entabana particularisme ens té al darrere, més o menys com un ramat que desitja ser enredat.

El pensador espanyol deixava clar que ell, com a signe de pertinença a una cultura espanyola, superior i tolerant, estava disposat a conllevar l'esperit primitiu dels catalans. Acte seguit aclaria, però, que els catalans no ens havíem de confondre perquè una cosa era conllevar el nostre particularisme i una altra era compartir el poder. Va acabar la seva intervenció recordant als catalans presents a l'hemicicle que la sobirania no era discutible. El particularisme podia ser una propietat dels catalans, però la sobirania era propietat de l'Estat espanyol.

Han passat els anys, però la base argumental és similar. Els catalans estem obtusament orientats a mirar el passat, tenim un caràcter líquid que ens posa a disposició de qualsevol líder sense escrúpols. És clar, a més, que tot el que fem està guiat sempre per l'egoisme econòmic.

Em costen d'entendre les raons de tanta banalitat interpretativa i de tants prejudicis. Suposo que d'una manera són una manifestació més del llenguatge tergiversador que els propietaris de la nostra sobirania han construït al llarg del temps. Crec que les raons de la majoria dels sobiranistes són relativament senzilles: volem abandonar un Estat que considerem impropi i francament perjudicial per als nostres drets i interessos com a ciutadans. I, en conseqüència, no cal dir que desitgem dotar-nos d'un Estat nou i necessàriament més virtuós. Aquestes són les raons de la revolta democràtica que han protagonitzat centenars de milers de ciutadans durant pràcticament un lustre.

Hem decidit que no tenim per què aguantar la desgavellada realitat política que ens envolta. Hem resolt que no hi ha cap llei de la naturalesa que ens obligui a malviure per decisió d'uns pocs que es consideren propietaris de la nostra sobirania. Hem conclòs que una part substancial dels nostres mals van associats a la nostra pertinença a un Estat francament ineficient, jeràrquic, centralista i autoritari que està molt lluny del que hauria de ser, i del que podria haver estat. És un Estat construït en benefici d'una elit -i els corresponents coaptats- que se'n considera propietària i que perjudica de manera notable els drets i els projectes de vida dels ciutadans.

Em pregunto si no seria molt més engrescador per a tots que els nostres opositors aprofundissin les nostres veritables raons. No és difícil de comprendre. Hi ha motius per a lluitar per la nostra prosperitat, contra l'estigma brutal de l'atur, contra la creixent desigualtat, contra la brutal corrosió social que ens envolta. Lluitem per a fer créixer les rendes familiars tan brutalment disminuïdes per polítiques inadequades. Lluitem per regenerar les nostres tradicionals virtuts cíviques, amb la capacitat creativa i emprenedora al capdavant. També per a defensar un sentit d'identitat favorable a la cultura de l'esforç, a la innovació, a la participació, a la singularitat i al universalisme. Lluitem perquè tenim dret a posseir un Estat més eficient, una justícia més justa i una democràcia més democràtica.

Vist el que molts de nosaltres volem i els que molts dels oponents diuen que ens motiva, tal vegada, seria bo exigir-nos a tots, especialment als que escrivim i parlem en tribunes públiques, que donem exemple. No siguem reduccionistes. Recordem que, acabi com acabi, el pacte, el consens i la cooperació seran eixos imprescindibles en la dinàmica interna de la nostra comunitat i en la relació entre països. Donem gruix a les idees. Una societat dóna valor a la cultura quan admet la seva complexitat. Posem-nos d'acord en tres idees bàsiques. La primera: tothom te dret a habilitar ideals i somnis. Per a molts de nosaltres una Catalunya independent és un ideal. La segona: la bona política -nova o vella- està per harmonitzar les divergències. No ens atabalem. La diferència alimenta les opcions. I la tercera sigui com sigui no deixem de banda mai el mètode democràtic. És la millor manera de resoldre les diferències. De res serveix dir als altres que son curts i ximples o portar-los als tribunals.

Que té d'estrany que tants catalans ens haguem revoltat contra una determinada manera d'entendre l'Estat? Que té de mal que tants vulguem treure la nostra sobirania d'un Estat jeràrquic, autoritari i ineficient? Que te de particular que tantíssima gent vulguem construir un Estat propi? Estic fermament convençut que gestionar la pròpia sobirania no és només un dret, és també la via més directa a la millora social. Sobirania, democràcia i justícia tenen en l'Estat el seu principal instrument d'acceleració, o segons com el seu principal fre. Tenim dret a pensar que a Catalunya hi haurà una millora social significativa quan disposem d'un Estat modern, fet a mida, eficient i controlat democràticament. I estic convençut, fins i tot, que els espanyols aconseguiran un Estat homologable quan els catalans haguem aconseguit el nostre.

El problema d'Espanya no és el particularisme o l'egoisme català. És el seu Estat. És l'enroc polític de les elits que han benviscut parapetades darrere de l'ideologisme unitarista i que han actuat quasi com un sistema de castes extractives. Per a elles unitat, rendes fiscals i benestar propi van lligades de la mà. Unitarisme, extracció de rendes i monopoli de poder són la mateixa cosa. El seu maldestre Estat, monopolitzat, ineficient, excloent i exclusiu, no és el nostre. I de fet bo seria que no fos el de gaire gent per que se'm fa difícil de comprendre com gent progressista pugui compartir la defensa quasi numantina d'un Estat del qual ha brollat la crisi política, institucional, social, econòmica que viu Espanya quasi de manera perenne.

M'hauran d'explicar com la gent que es diu d'esquerres pot validar un Estat que no prioritza el bé comú, que provoca malestar social i nacional, que genera la major part de la corrosió social que ens envaeix. Se'm fa difícil d'entendre com poden defensar un Estat que no és capaç de plantejar un mínim projecte de país que puguem compartir, que ha substituït la defensa del benestar per l'obsessió de l'unitarisme i la homogeneïtat. Se'm fa impossible d'entendre com algú pot encara defensar un Estat que es proclama defensor dels interessos d'una elit minoritària que hi viu emboscada, disposada a defenestrar a qui en qüestioni el seu dret a usufructuar-lo a lliure disposició.

El principal problema de Catalunya, la mare i el pare de tots els altres, no és el nostre malaltís particularisme, no ni tant sols -com diuen les esquerres radicals- la lluita cobdiciosa dels burgesos contra els proletaris. Tenim problemes comuns a totes les societats del planeta: l'acumulació brutal de riquesa en mans exclusives d'una casta del 1%, que provoca l'empobriment del 99% restant o les dificultats propiciades pel capitalisme global. El problema no és tampoc el govern català. Ni el d'ara ni el d'abans, ni l'anterior. Poden haver fet les coses millor o pitjor, però cal entendre que el marge de maniobra de les institucions catalanes és lil·liputenc. I aquest és el nostre problema estructural bàsic: ens manca poder d'Estat.

Per tant, més enllà dels problemes del món, que òbviament compartim, en posseïm un d'exclusiu: és diu Estat espanyol! És aquest el problema que ens diferencia de la majoria dels nostres compatriotes europeus. Vivim en un Estat impropi, apropiat en exclusivitat per una petita elit enrocada dins de les seves institucions. I en aquest nus estem. La nostra lluita per a fer un país millor xoca frontalment els privilegis de la minoria que el monopolitza.

Les elits estatals saben que aquesta és la raó per la que tantíssims catalans volem marxar-ne. Saben, com sabem nosaltres, que la nostra lluita per la sobirania és la nostra lluita per la prosperitat, per la igualtat, per la cohesió i per la llibertat. I saben, per tant, que es la lluita contra els seus privilegis. I per això s'hi oposen de manera tant ferotge.

Seria bo que aquells que desqualifiquen a l'engròs el moviment sobiranista català recapitulin. Potser seria més intel·ligent pensar que hauran de conviure amb una gent que no estem disposats a tirar enrere. Potser els seria més convenient acceptar una conllevancia no paternalista i veritablement democràtica. Potser seria bo que admetessin que els que reivindiquem un Estat propi no desapareixerem per molt que se'ns repeteixi que no tenim dret a existir. Sé que els unionistes difícilment deixareu de ser-ho. Compartim, almenys, un principi democràtic bàsic: la sobirania es del poble, i s'expressa a les urnes.



http://www.mon.cat/cat/notices/2016/...ons_158256.php

---------

Las razones

"Este es nuestro problema estructural básico: nos falta poder de Estado"

por Ferran Mascarell 4 de Febrero 2016 a las 19:59 h
Una de las cosas que más preocupan a los opositores del proceso político catalán son nuestras razones. Parece mentira, pero pasa el tiempo y lejos de ir puliendo sus argumentos, cada día parecen más patológicamente predispuestos a explicarlo en términos de maldad individual y colectiva. Afirman que los que estamos a favor de la independencia somos gente sin criterio, que nos dejemos tomar el entendimiento por líderes sin escrúpulos. En el mejor de los casos somos gente sin personalidad que sucumbimos ante un nacionalismo romántico pasado de moda. En un artículo reciente, Javier Cercas nos ofrecía una connotación más: la pasta. Somos una gente tan maligna que subliman la identidad, la lengua y cultura en beneficio de la pasta. La cultura nos importa poco, nos importa el dinero.


Todos estos tipos de argumentarios no son demasiado nuevos. Injertan perfectamente con el planteamiento entre burlesco y paternalista que Ortega y Gasset desplegó en las Cortes españolas, en 1932, en el debate del Estatuto de Autonomía catalán. Es allí donde defendió que con los catalanes sólo cabía una actitud, la de la conllevancia vista nuestra irrefrenable tendencia al particularismo. Era -decía el insigne pensador- algo de carácter. Los catalanes somos particularistas y todo el mundo que nos embauca particularismo nos tiene detrás, más o menos como un rebaño que desea ser enredado.

El pensador español dejaba claro que él, como signo de pertenencia a una cultura española, superior y tolerante, estaba dispuesto a conllevar el espíritu primitivo de los catalanes. Acto seguido aclaraba, sin embargo, que los catalanes no nos habíamos confundirse porque una cosa era conllevar nuestro particularismo y otra era compartir el poder. Terminó su intervención recordando a los catalanes presentes en el hemiciclo que la soberanía no era discutible. El particularismo podía ser una propiedad de los catalanes, pero la soberanía era propiedad del Estado español.

Han pasado los años, pero la base argumental es similar. Los catalanes estamos obtusamente orientados a mirar el pasado, tenemos un carácter líquido que nos pone a disposición de cualquier líder sin escrúpulos. Es claro, además, que todo lo que hacemos está guiado siempre por el egoísmo económico.

Me cuestan de entender las razones de tanta banalidad interpretativa y de tantos prejuicios. Supongo que de una manera son una manifestación más del lenguaje tergiversador que los propietarios de nuestra soberanía han construido a lo largo del tiempo. Creo que las razones de la mayoría de los soberanistas son relativamente sencillas: queremos abandonar un Estado que consideramos impropio y francamente perjudicial para nuestros derechos e intereses como ciudadanos. Y, en consecuencia, no hace falta decir que deseamos dotarnos de un Estado nuevo y necesariamente más virtuoso. Estas son las razones de la revuelta democrática que han protagonizado cientos de miles de ciudadanos durante prácticamente un lustro.

Hemos decidido que no tenemos por qué aguantar la descabellada realidad política que nos rodea. Hemos resuelto que no hay ninguna ley de la naturaleza que nos obligue a malvivir por decisión de unos pocos que se consideran dueños de nuestra soberanía. Hemos concluido que una parte sustancial de nuestros males van asociados a nuestra pertenencia a un Estado francamente ineficiente, jerárquico, centralista y autoritario que está muy lejos de lo que debería ser, y lo que podría haber sido. Es un Estado construido en beneficio de una élite -y los correspondientes coaptats- que se considera propietaria y que perjudica de manera notable los derechos y los proyectos de vida de los ciudadanos.

Me pregunto si no sería mucho más estimulante para todos que nuestros opositores profundizaran nuestras verdaderas razones. No es difícil de comprender. Hay motivos para luchar por nuestra prosperidad, contra el estigma brutal del paro, contra la creciente desigualdad, contra la brutal corrosión social que nos rodea. Luchamos para hacer crecer las rentas familiares tan brutalmente disminuidas por políticas inadecuadas. Luchamos para regenerar nuestras tradicionales virtudes cívicas, con la capacidad creativa y emprendedora a la cabeza. También para defender un sentido de identidad favorable a la cultura del esfuerzo, a la innovación, a la participación, a la singularidad y el universalismo. Luchamos porque tenemos derecho a poseer un Estado más eficiente, una justicia más justa y una democracia más democrática.

Visto lo que muchos de nosotros queremos y los que muchos de los oponentes dicen que nos motiva, tal vez, sería bueno exigirnos a todos, especialmente a los que escribimos y hablamos en tribunas públicas, que damos ejemplo. No seamos reduccionistas. Recordemos que, acabe como acabe, el pacto, el consenso y la cooperación serán ejes imprescindibles en la dinámica interna de nuestra comunidad y en la relación entre países. Damos grosor a las ideas. Una sociedad da valor a la cultura cuando admite su complejidad. Pongámonos de acuerdo en tres ideas básicas. La primera: todo el mundo tiene derecho a habilitar ideales y sueños. Para muchos de nosotros una Cataluña independiente es un ideal. La segunda: la buena política -nueva o vieja- está para armonizar las divergencias. No nos agobia. La diferencia alimenta las opciones. Y la tercera sea como sea no dejamos de lado nunca el método democrático. Es la mejor manera de resolver las diferencias. De nada sirve decir a los demás que son cortos y tontos o llevarlos a los tribunales.

Que tiene de extraño que tantos catalanes nos hayamos rebelado contra una determinada manera de entender el Estado? Que tiene de mal que tantos queramos sacar nuestra soberanía de un Estado jerárquico, autoritario e ineficiente? Que tiene de particular que tantísima gente queramos construir un Estado propio? Estoy firmemente convencido de que gestionar la propia soberanía no es sólo un derecho, es también la vía más directa a la mejora social. Soberanía, democracia y justicia tienen en el Estado su principal instrumento de aceleración, o según como su principal freno. Tenemos derecho a pensar que en Cataluña habrá una mejora social significativa cuando disponemos de un Estado moderno, hecho a medida, eficiente y controlado democráticamente. Y estoy convencido, incluso, que los españoles lograrán un Estado homologable cuando los catalanes hayamos conseguido nuestro.

El problema de España no es el particularismo o el egoísmo catalán. Es su Estado. Es el enroque político de las élites que han benviscut parapetadas detrás del ideologismo unitarista y que han actuado casi como un sistema de castas extractivas. Para ellas unidad, rentas fiscales y bienestar propio van ligadas de la mano. Unitarismo, extracción de rentas y monopolio de poder son la misma cosa. Su torpe Estado, monopolizado, ineficiente, excluyente y exclusivo, no es nuestro. Y de hecho bueno sería que no fuera el de mucha gente para que se me hace difícil de comprender como gente progresista pueda compartir la defensa casi numantina de un Estado del que ha brotado la crisis política, institucional, social, económica que vive España casi de manera perenne.

Me habrán de explicar cómo la gente que se dice de izquierdas puede validar un Estado que no prioriza el bien común, que provoca malestar social y nacional, que genera la mayor parte de la corrosión social que nos invade. Se me hace difícil entender cómo pueden defender un Estado que no es capaz de plantear un mínimo proyecto de país que podamos compartir, que ha sustituido a la defensa del bienestar por la obsesión del unitarismo y la homogeneidad. Se me hace imposible entender cómo alguien puede todavía defender un Estado que se proclama defensor de los intereses de una élite minoritaria que vive emboscada, dispuesta a defenestrar a quien cuestione su derecho a usufructuar a libre disposición.

El principal problema de Cataluña, la madre y el padre de todos los demás, no es nuestro enfermizo particularismo, no ni siquiera -como dicen las izquierdas radicales- la lucha codiciosa de los burgueses contra los proletarios. Tenemos problemas comunes a todas las sociedades del planeta: la acumulación brutal de riqueza en manos exclusivas de una casta del 1%, que provoca el empobrecimiento del 99% restante o las dificultades propiciadas por el capitalismo global. El problema no es tampoco el gobierno catalán. Ni el de ahora ni el de antes, ni el anterior. Pueden haber hecho las cosas mejor o peor, pero hay que entender que el margen de maniobra de las instituciones catalanas es liliputiense. Y ese es nuestro problema estructural básico: nos falta poder de Estado.

Por tanto, más allá de los problemas del mundo, que obviamente compartimos, poseemos uno exclusivo: se llama España! Es este el problema que nos diferencia de la mayoría de nuestros compatriotas europeos. Vivimos en un Estado impropio, apropiado en exclusiva por una pequeña élite enrocada dentro de sus instituciones. Y en este nudo estamos. Nuestra lucha para hacer un país mejor choca frontalmente los privilegios de la minoría que monopoliza.

Las élites estatales saben que esta es la razón por la que tantísimos catalanes queremos marcharse. Saben, como sabemos nosotros, que nuestra lucha por la soberanía es nuestra lucha por la prosperidad, por la igualdad, por la cohesión y por la libertad. Y saben, por tanto, que es la lucha contra sus privilegios. Y por eso se oponen de manera tan feroz.

Sería bueno que aquellos que descalifican al por mayor el movimiento soberanista catalán recapitulen. Quizás sería más inteligente pensar que tendrán que convivir con una gente que no estamos dispuestos a echar atrás. Quizás les sería más conveniente aceptar una conllevancia no paternalista y verdaderamente democrática. Quizás sería bueno que admitieran que los que reivindicamos un Estado propio no desapareceremos por mucho que se nos repita que no tenemos derecho a existir. Sé que los unionistas difícilmente dejará de serlo. Compartimos, al menos, un principio democrático básico: la soberanía es del pueblo, y se expresa en las urnas.