Page 2053 of 2154 FirstFirst ... 1053155319532003204320512052205320542055206321032153 ... LastLast
Results 20,521 to 20,530 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #20521
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El metro guanya el TAV, en anys de retard

    Carles Sabaté

    L'arribada del metro a qualsevol espai urbà el potencia, ja sigui una barriada, un equipament, una infraestructura o un polígon empresarial. Connectar l'aeroport, encara que sigui fent giragonses en el traçat i encara que no s'enllaci amb els intercanviadors grans de la xarxa, promou encara més l'aeroport i la ciutat. Arriba tard, però serà benvingut. Madrid va connectar Barajas amb la xarxa de metro fa 16 anys. Un bon retard si tenim en compte que queda més lluny del centre que no pas el Prat. Però el retard és la tònica habitual en aquesta mena d'infraestructures bàsiques per a Catalunya, com ara l'alta velocitat a França, que es
    va estrenar 21 anys després de la línia de Sevilla. El metro al Prat ha guanyat el TAV a França.

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...de-retard.html

    --------------------------

    El metro gana el TAV, en años de retraso

    Carlos Sabaté

    La llegada del metro a cualquier espacio urbano lo potencia, ya sea un barrio, un equipamiento, una infraestructura o un polígono empresarial. Conectar el aeropuerto, aunque sea haciendo eses en el trazado y aunque no se enlace con los intercambiadores grandes de la red, promueve aún más el aeropuerto y la ciudad. Llega tarde, pero será bienvenido. Madrid conectó Barajas con la red de metro hace 16 años. Un buen retraso si tenemos en cuenta que queda más lejos del centro que no el Prat. Pero el retraso es la tónica habitual en este tipo de infraestructuras básicas para Cataluña, como la alta velocidad en Francia, que se
    estrenó 21 años después de la línea de Sevilla. El metro en el Prat ha ganado el TAV en Francia.

  2. #20522
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El metro guanya el TAV, en anys de retard

    Carles Sabaté

    L'arribada del metro a qualsevol espai urbà el potencia, ja sigui una barriada, un equipament, una infraestructura o un polígon empresarial. Connectar l'aeroport, encara que sigui fent giragonses en el traçat i encara que no s'enllaci amb els intercanviadors grans de la xarxa, promou encara més l'aeroport i la ciutat. Arriba tard, però serà benvingut. Madrid va connectar Barajas amb la xarxa de metro fa 16 anys. Un bon retard si tenim en compte que queda més lluny del centre que no pas el Prat. Però el retard és la tònica habitual en aquesta mena d'infraestructures bàsiques per a Catalunya, com ara l'alta velocitat a França, que es
    va estrenar 21 anys després de la línia de Sevilla. El metro al Prat ha guanyat el TAV a França.

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...de-retard.html

    --------------------------

    El metro gana el TAV, en años de retraso

    Carlos Sabaté

    La llegada del metro a cualquier espacio urbano lo potencia, ya sea un barrio, un equipamiento, una infraestructura o un polígono empresarial. Conectar el aeropuerto, aunque sea haciendo eses en el trazado y aunque no se enlace con los intercambiadores grandes de la red, promueve aún más el aeropuerto y la ciudad. Llega tarde, pero será bienvenido. Madrid conectó Barajas con la red de metro hace 16 años. Un buen retraso si tenemos en cuenta que queda más lejos del centro que no el Prat. Pero el retraso es la tónica habitual en este tipo de infraestructuras básicas para Cataluña, como la alta velocidad en Francia, que se
    estrenó 21 años después de la línea de Sevilla. El metro en el Prat ha ganado el TAV en Francia.

  3. #20523
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La resposta de la bèstia negra irrita una Espanya feble, desprevinguda i impotent

    La resposta de Carles Puigdemont a la pregunta de Catalunya Ràdio de quina és la notícia que desitjaria com la que més que l’emissora donés, ha irritat profundament una Inés Arrimadas que fa dies que estava callada. Puigdemont ha respost "la sentirem: la proclamació de la independència de Catalunya". A Espanya molesta molt que Catalunya hagi canviat d’estratègia i hagi posat de president al Puidemonio ése. L’Estat està cremant aquests dies tots els neulers contra Jordi Pujol i, per extensió –creuen ells- Convergència, però s’estan començant a adonar que el principal enllaç amb el pujolisme efectiu era Artur Mas, i amb Carles Puigdemont al capdavant del timó, la ciutadania catalana ha diferenciat força el que és Pujol i el que és la Convergència en procés de refundació i amagada en una coalició independentista que advoca clara i netament per la independència de Catalunya, com està demostrant la bèstia negra d’Espanya, el president tapat de la melena cupaire.


    Això els desconcerta, i més quan malgrat tots els esforços: portades, tertúlies i d’altres mecanismes, es troben de cop amb l’esclat de la trama de corrupció més gran de tots els temps –coneguda- a la política espanyola: la imputació de tot el PP de la ciutat de València. Això es suma a les ramificacions que poc a poc es van descobrint a Madrid i al pòsit de partit corrupte amb el qual una gran majoria de ciutadans ja identifica mentalment al Partit Popular. La veritat és que fa feredat saber que hi ha molta més corrupció en aquest partit del que pensàvem. Sembla ben bé que en algun moment algú hagi de seguir pitjant botons i es vagin destapant força més trames a totes les circumscripcions territorials del partit. Ben bé la desfeta popular és un símptoma clar de la desintegració de l’Estat espanyol, i més ara que hi ha una situació tant clara de desgovern, i el PSOE –l’altre partit de la corrupció- passa, fins i tot tenint l’excusa de Catalunya per pactar.


    Els catalans no fem res que no hàgim de fer, marxar d’aquest Estat que ara que aquesta setmana tothom parla de forats negres, ens atrau indefectiblement cap a la seva ratera per mirar de xuclar-nos i seguir alimentant aquesta maquinària infernal de podriment. Ahir va fer tot just un mes que Puigdemont va ser oficialment nomenat president de la Generalitat. Queden, per tant, 17 mesos –en el pla teòric- per tenir-ho tot enllestit i començar a fer els passos grossos. De moment anem bé, el govern va avançant amb fermesa i voluntat i la reacció de l’Estat, impotent per formar govern, no és altra que el marc ideal per culminar aquest procés. L’illa d’Ítaca és cada vegada més a prop i hem de fer-hi arribar la nau sobiranista com sigui, perquè persones que han lluitat tant com Muriel Casals, de qui avui hem sabut que el seu estat de salut ha empitjorat de manera greu i pràcticament irreversible, ho mereixen.

    Article escrit per Oriol Jordan

    http://in.directe.cat.prx2.unblocksi...uda-i-impotent

    -------------------

    La respuesta de la bestia negra irrita una España débil, desprevenida e impotente

    La respuesta de Carles Puigdemont a la pregunta de Cataluña Radio de cuál es la noticia que desearía como la que más que la emisora ​​diera, ha irritado profundamente una Inés Arrimadas que hace días que estaba callada. Puigdemont ha respondido "la sentiremos: la proclamación de la independencia de Cataluña". En España molesta mucho que Cataluña haya cambiado de estrategia y haya puesto de presidente al Puidemonio ESE. El Estado está quemando estos días todos los neulers contra Jordi Pujol y, por extensión -¿Crees ellos- Convergencia, pero están empezando a darse cuenta de que el principal enlace con el pujolismo efectivo era Artur Mas, y con Carles Puigdemont al frente del timón , la ciudadanía catalana ha diferenciado fuerza lo que es Pujol y lo que es la Convergencia en proceso de refundación y escondida en una coalición independentista que aboga clara y limpiamente por la independencia de Cataluña, como está demostrando la bestia negra de España, el presidente tapado de la melena cupaire.


    Esto les desconcierta, y más cuando a pesar de todos los esfuerzos: portadas, tertulias y otros mecanismos, se encuentran de golpe con el estallido de la trama de corrupción más grande de todos los tiempos -coneguda- a la política española: la imputación de todo el PP de la ciudad de Valencia. Esto se suma a las ramificaciones que poco a poco se van descubriendo en Madrid y el poso de partido corrupto con el que una gran mayoría de ciudadanos ya identifica mentalmente al PP. La verdad es que da miedo saber que hay mucha más corrupción en este partido lo que pensábamos. Parece muy bien que en algún momento alguien tenga que seguir apretando botones y se vayan destapando fuerza más tramas a todas las circunscripciones territoriales del partido. Muy bien la derrota popular es un síntoma claro de la desintegración del Estado español, y más ahora que hay una situación tan clara de desgobierno, y el PSOE -el otro partido de la corrupción- pasa, incluso teniendo la excusa de Cataluña para pactar.


    Los catalanes no hacemos nada que no tengamos que hacer, marchar de este Estado que ahora que esta semana todo el mundo habla de agujeros negros, nos atrae indefectiblemente hacia su ratonera para tratar de chupar y seguir alimentando esta maquinaria infernal de pudrición. Ayer hizo apenas un mes que Puigdemont fue oficialmente nombrado presidente de la Generalidad. Quedan, por tanto, 17 meses -en el plano teórico para tenerlo todo listo y empezar a hacer los pasos grandes. De momento vamos bien, el gobierno avanzando con firmeza y voluntad y la reacción del Estado, impotente para formar gobierno, no es otra que el marco ideal para culminar este proceso. La isla de Ítaca es cada vez más cerca y tenemos que hacer llegar la nave soberanista como sea, para que personas que han luchado tanto como Muriel Casals, de quien hoy hemos sabido que su estado de salud ha empeorado de manera grave y prácticamente irreversible, lo merecen.

  4. #20524
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L’Estat espanyol és campió d’Europa de càrrecs públics i de persones aforades

    Em referesc tant a càrrecs polítics elegits, com a l’acompanyament de tota aquesta maquinària política que suposen els digitats i els col·locats. Les persones aforades són les que gaudeixen d’una jurisdicció privilegiada, a vegades no poden esser empresonades i d’altres, no poden esser jutjades pels tribunals ordinaris. Tota una elit que s’escapa de les normes democràtiques de qualsevol territori. Aquests polítics que han tengut les tisores com a instrument principal des de fa sis o set anys, demostren la seva incapacitat, quan després de guanyar un bon sou, tenir dietes per qualsevol cosa que facin, i el futur assegurat, a més a més, han de tenir un grapat de persones al seu servei, que no han estat seleccionades pels seus mèrits, sinó que han estat digitades pel seu parentiu, per la seva amistat o per les seves idees. La ferida està ben infectada i no sé si hi ha ningú que la vulgui curar.

    Ah, i a la Unió Europea no estan gens contents que l’Estat espanyol lideri aquest campionat. Contínuament li demanen que redueixi el nombre de càrrecs, que guanyar aquesta competició no servirà per adquirir més honors. Són tants els col·locats, que és la principal raó perquè els partits de sempre, no vulguin abandonar el poder. Quan prometen millorar l’economia i la governació de l’Estat, en realitat pensen que han de continuar atenent la menjadora dels seus acòlits, que són molt abundants i que garanteixen milions de vots. Esser el número 1 a Europa suposa que hi hagi entre 400 i 500.000 càrrecs públics. Els polítics contractats com a càrrecs de confiança superen els 40.000. Una xifra multimilionària per mantenir tanta gent que suposadament hauria de resoldre els problemes del poble i que sembla que només serveixin per resoldre els seus.

    Els càrrecs polítics a les empreses públiques o de participació estatal són al voltant de 140.000, i els polítics jubilats que cobren pensions pel fet d’haver estat polítics, són uns 1.600. Càrrecs de designació directa a l’ensenyament i a la sanitat, són al voltant dels 20.000. I com a exemple de llocs més concrets, tenim el cas de l’Institut Cervantes amb més de 80 i els que s’ocupen de la Casa Reial, al voltant de 130. Però s’ha de tenir en compte que a tots aquests càrrecs públics els assisteixen altres persones, que multipliquen aquestes xifres, i que bàsicament són funcionaris públics, i altres persones que tenen la professió requerida. S’ha de tenir en compte que el segon estat amb més càrrecs polítics és l’Estat italià, que en té més o menys la meitat que l’espanyol. Una xifra semblant a la que tenen els francesos. I l’Estat alemany en té una quarta part que el campió. Si s’haguessin dedicat a retallar càrrecs polítics no haurien hagut de fer-ho ni a la sanitat ni a l’ensenyament. Però havien de mantenir la seva màquina de fer vots, perquè si no fos així no s’explicaria que el partit que té més corruptes per kilòmetre quadrat fos sempre el partit més votat.

    L’aforament és una altra de les vergonyes d’un estat que no acaba d’aplicar una democràcia real. El fet vergonyós de mantenir aforada l’exbatlessa de València, Rita Barberà, és un altre cas vergonyant d’allò que significa una jurisdicció privilegiada per evitar la imputació, mentre no s’hagin superat els problemes als tribunals ordinaris. Va ser el cas de Jaume Matas, i ara ho és de la nova senadora del Partit Popular, que té imputats quasi tots els regidors que varen dirigir l’Ajuntament durant massa anys.

    La “xampions”, la guanya també l’Estat espanyol i no hi ha cas. Sembla l’aforament d’una dictadura. 10.000 són els aforats entre fiscals, jutges, diputats estatals i autonòmics, senadors, alts càrrecs de l’Administració, el Govern central, el rei, la reina, etc. La comparació amb els països europeus més coneguts també és denigrant. A Itàlia i a Portugal només està aforat el president de la República; a França, el president de la República, el primer ministre i el seu Govern; a Alemanya, al Regne Unit i als Estats Units no hi ha ni una sola persona aforada. Fins i tot els reis europeus que abdiquen perden la protecció judicial; aquí s’ha creat un fur especial per a don Joan Carles i dona Sofia. Tots aquests que hem nomenat són els que han ajudat a augmentar la crisi que patia el poble, mentre ells ni se n’adonaven.

    http://in.directe.cat/joan-lladonet/...sones-aforades

    ------------------------------

    El Estado español es campeón de Europa de cargos públicos y de personas aforadas

    Me refiero tanto a cargos políticos elegidos, como el acompañamiento de toda esta maquinaria política que suponen los digitados y los colocados. Las personas aforadas son las que gozan de una jurisdicción privilegiada, a veces no pueden ser encarceladas y otros, no pueden ser juzgadas por los tribunales ordinarios. Toda una élite que se escapa de las normas democráticas de cualquier territorio. Estos políticos que han tenido las tijeras como instrumento principal desde hace seis o siete años, demuestran su incapacidad, cuando después de ganar un buen sueldo, tener dietas para cualquier cosa que hagan, y el futuro asegurado, además, deben tener un puñado de personas a su servicio, que no han sido seleccionadas por sus méritos, sino que han sido digitadas por su parentesco, por su amistad o por sus ideas. La herida está bien infectada y no se si hay nadie que la quiera curar. Ah, y en la Unión Europea no están nada contentos que España lidere este campeonato. Continuamente le piden que reduzca el número de cargos, que ganó esta competición no servirá para adquirir más honores. Son tantos los colocados, que es la principal razón para que los partidos de siempre, no quieran abandonar el poder. Cuando prometen mejorar la economía y la gobernación del Estado, en realidad piensan que deben seguir atendiendo el comedero de sus acólitos, que son muy abundantes y que garantizan millones de votos. Ser el número 1 en Europa supone que haya entre 400 y 500.000 cargos públicos. Los políticos contratados como cargos de confianza superan los 40.000. Una cifra multimillonaria para mantener tanta gente que supuestamente debería resolver los problemas del pueblo y que parece que sólo sirvan para resolver sus. Los cargos políticos en las empresas públicas o de participación estatal son alrededor de 140.000, y los políticos jubilados que cobran pensiones por haber sido políticos, son unos 1.600. Cargos de designación directa en la enseñanza y la sanidad, son alrededor de 20.000. Y como ejemplo de lugares más concretos, tenemos el caso del Instituto Cervantes con más de 80 y los que se ocupan de la Casa Real, alrededor de 130. Pero hay que tener en cuenta que todos estos cargos públicos los asisten otras personas, que multiplican estas cifras, y que básicamente son funcionarios públicos, y otras personas que tienen la profesión requerida. Hay que tener en cuenta que el segundo estado con más cargos políticos es el Estado italiano, que tiene más o menos la mitad que el español. Una cifra similar a la que tienen los franceses. Y el Estado alemán tiene una cuarta parte que el campeón. Si se hubieran dedicado a recortar cargos políticos no habrían tenido que hacerlo ni a la sanidad ni a la enseñanza. Pero tenían que mantener su máquina de hacer votos, porque si no fuera así no se explicaría que el partido que tiene más corruptos por kilómetro cuadrado fuera siempre el partido más votado. El aforo es otra de las vergüenzas de un estado que no acaba de aplicar una democracia real. El hecho vergonzoso de mantener aforada la ex alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, es otro caso vergonzante de lo que significa una jurisdicción privilegiada para evitar la imputación, mientras no se hayan superado los problemas a los tribunales ordinarios. Fue el caso de Jaume Matas, y ahora lo es de la nueva senadora del PP, que tiene imputados casi todos los concejales que dirigieron el Ayuntamiento durante demasiados años. La "xampions", la gana también el Estado español y no hay caso. Parece el aforo de una dictadura. 10.000 son los aforados entre fiscales, jueces, diputados estatales y autonómicos, senadores, altos cargos de la Administración, el Gobierno central, el rey, la reina, etc. La comparación con los países europeos más conocidos también es denigrante. En Italia y en Portugal sólo está aforado el presidente de la República; en Francia, el presidente de la República, el primer ministro y su Gobierno; en Alemania, el Reino Unido y en Estados Unidos no hay ni una sola persona aforada. Incluso los reyes europeos que abdican pierden la protección judicial; aquí se ha creado un fuero especial para don Juan Carlos y mujer Sofía. Todos estos que hemos nombrado son los que han ayudado a aumentar la crisis que sufría el pueblo, mientras ellos ni se daban cuenta.

  5. #20525
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Perdeu tota esperança

    TONI SOLER Actualitzada el 13/02/2016 20:06


    POSTURES. El provincianisme fa que el que aquí es considera ridícul, a Madrid sembli alta política. Però no. Si l’agònica investidura de Puigdemont va ser una mala versió dels Pastorets, la negociació per la investidura de Sánchez és un sainet de la pitjor espècie. La mediatització inherent a la nova política ens ha acostumat a un enfilall de posturetes i renuncios, a la Moncloa i al Congrés, a la Zarzuela i a la gala dels Goya. Com a resultat, l’aritmètica i la retòrica buida s’han ensenyorit del debat, i ningú no parla dels dos grans reptes que Espanya haurà d’enfrontar aquest 2016: la nova onada de retallades i la qüestió catalana. En aquests dos temes la maniobrabilitat és mínima, en el primer cas per la fredor de la macroeconomia i en el segon pels fogots de l’essencialisme ibèric. Però el cas és que, coincidint amb l’impàs espanyol, Catalunya té un govern i un projecte. Un projecte complicadíssim, explicat de forma erràtica, si es vol; però ningú no podrà dir que no hi ha una iniciativa de reforma en profunditat.

    SÁNCHEZ. Per això em sorprèn que s’alcin veus de tota mena, des de l’establishment fins a la CUP, que demanen a convergents i republicans que adoptin un paper “més actiu” en la política espanyola. Que jo sàpiga, uns i altres han fet a Madrid el que havien de fer. Primer: defensar l’acció del nou govern català. Segon: exigir a qualsevol aspirant a la presidència que respecti el dret a decidir (algú ha de reivindicar el referèndum, ara que Podem l’ha retirat de la llista de línies vermelles). Això ja s’ha fet i tant ERC com DL han obtingut, com a premi, l’aïllament propi dels empestats. Rajoy i Rivera han firmat un Pacte del Tinell invers, i Pedro Sánchez, que n’és la cara amable, ha arribat al punt de convocar Homs i Tardà anunciant abans a la premsa que no vol els seus vots (o abstencions) ni regalats. ¿Cal que Homs i Tardà perdin el temps en una cerimònia pública de rebuig? ¿S’han de prestar al joc de Sánchez, que només els vol per demostrar que és tan patriota com el qui més? Jo no sé si m’hi arriscaria; que no passi que Sánchez faci com Rajoy i deixi els dos representants catalans amb les mans suspeses a l’aire.

    EN GUÀRDIA. El sobiranisme ha d’estar present a Madrid i ha de mantenir sempre la voluntat de diàleg. Però cal posar-se en guàrdia davant dels entabanadors. Se’ls reconeix ràpid, perquè acostumen a invocar el sentit d’estat. Catalunya és un país amb complex d’inferioritat política, per raons històriques, sobradament conegudes; per això, sempre que ens han aixecat la camisa ha estat en nom del sentit d’estat. Però les coses han canviat. Si algú troba a faltar les maniobretes d’antany, els intercanvis de favors i els peixets misèrrims al cove foradat, deu ser perquè continua ocultant que el seu sentit d’estat és, de forma més precisa, el sentit d’estat espanyol. I si el govern català acaba de proclamar davant de tot el cos consular la seva voluntat d’assolir la plena sobirania, deu ser perquè l’estat que té sentit és el que està per construir.


    http://www.ara.cat/opinio/Perdeu-tot...522647767.html

    -----------------------------

    Pierdan toda esperanza

    TONI SOLER Actualizada el 02/13/2016 20:06


    POSTURAS. El provincianismo hace que lo que aquí se considera ridículo, en Madrid parezca alta política. Pero no. Si la agónica investidura de Puigdemont fue una mala versión de los Pastorets, la negociación para la investidura de Sánchez es un sainete de la peor especie. La mediatización inherente a la nueva política nos ha acostumbrado a una sarta de posturitas y renuncios, en la Moncloa y el Congreso, en la Zarzuela y en la gala de los Goya. Como resultado, la aritmética y la retórica vacía se han adueñado del debate, y nadie habla de los dos grandes retos que España deberá enfrentarse este 2016: la nueva ola de recortes y la cuestión catalana. En estos dos temas la maniobrabilidad es mínima, en el primer caso por la frialdad de la macroeconomía y en el segundo por los sofocos del esencialismo ibérico. Pero el caso es que, coincidiendo con el impasse español, Cataluña tiene un gobierno y un proyecto. Un proyecto complicadísimo, explicado de forma errática, si se quiere; pero nadie podrá decir que no hay una iniciativa de reforma en profundidad.

    SÁNCHEZ. Por eso me sorprende que se alcen voces de todo tipo, desde el establishment hasta la CUP, que piden a convergentes y republicanos que adopten un papel "más activo" en la política española. Que yo sepa, unos y otros han hecho en Madrid el que tenían que hacer. Primero: defender la acción del nuevo gobierno catalán. Segundo: exigir a cualquier aspirante a la presidencia que respete el derecho a decidir (alguien tiene que reivindicar el referéndum, ahora que Podemos lo ha retirado de la lista de líneas rojas). Esto ya se ha hecho y tanto ERC como DL han obtenido, como premio, el aislamiento propio de los apestados. Rajoy y Rivera han firmado un Pacto del Tinell inverso, y Pedro Sánchez, que es la cara amable, ha llegado al punto de convocar Homs y Tardío anunciando antes a la prensa que no quiere sus votos (o abstenciones) ni regalados. ¿Es necesario que Homs y Tardío pierdan el tiempo en una ceremonia pública de rechazo? ¿Se prestarán al juego de Sánchez, que sólo los quiere para demostrar que es tan patriota como el que más? Yo no sé si me arriesgaría; que no pase que Sánchez haga como Rajoy y deje los dos representantes catalanes con las manos suspendidas en el aire.

    EN GUARDIA. El soberanismo debe estar presente en Madrid y debe mantener siempre la voluntad de diálogo. Pero hay que ponerse en guardia ante los embaucadores. Se les reconoce rápido, porque suelen invocar el sentido de estado. Cataluña es un país con complejo de inferioridad política, por razones históricas, sobradamente conocidas; por ello, siempre que nos han levantado la camisa ha sido en nombre del sentido de estado. Pero las cosas han cambiado. Si alguien echa de menos las maniobretes de antaño, los intercambios de favores y los pececillos misérrimos en mano agujereado, será porque sigue ocultando que su sentido de estado es, de forma más precisa, el sentido de España. Y si el gobierno catalán acaba de proclamar ante todo el cuerpo consular su voluntad de alcanzar la plena soberanía, será porque el estado que tiene sentido es lo que está por construir.

  6. #20526
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    ‘El fantasma de Franco encara recorre Espanya’, alerta la televisió francesa

    Un reportatge de France 24 deplora que la transició espanyola acabés tapant crims del franquisme
    Dissabte 13.02.2016 19:48


    franquistesfrance24

    ‘Quaranta anys després de la mort del dictador Francisco Franco, Espanya continua essent incapaç de fer el dol del seu passat’, diu la cadena pública France 24 en un reportatge que acaba de publicar i que es titular ‘El fantasme de Franco encara recorre Espanya’. Un reportatge en què constaten, recorrent la capital espanyola, que ‘malgrat les nombroses condemnes internacionals i la pressió de la societat civil, Madrid té pendent d’investigar el període franquista i reobrir velles ferides.’

    I destacat que ‘quaranta anys després de la seva mort, la memòria del “caudillo”, sovint comparat amb Adolf Hitler, encara persegueix els espanyols. Fins i tot els seus partidaris continuen honorant-lo, per glorificar el seu paper en la història i la intenció de rehabilitar-lo com a heroi’. I rebla que ‘el procés de recerca de la veritat en els anys foscos d’Espanya segueix sent encara una gran tasca pendent de realitzar’.

    El reportatge de France 24 també posa l’accent en com la transició espanyola va servir per deixar impunes molts crims de la dictadura. ‘L’endemà de la transició democràtica del 1977, Espanya va aprovar una polèmica llei d’amnistia que permetia als condemnats durant la guerra civil i la dictadura de netejar els seus registres. Una llei que va ser aprofitada pels torturadors de la dictadura. Cap dels governs no va tenir el valor de desafiar aquest text que impedeix qualsevol procés judicial. El 2007 el govern socialista de Zapatero va aprovar una llei de reconciliació nacional que permetia el reconeixement de les víctimes i l’obertura de les fosses comunes, però molts l’han considerada massa tímida i ineficaç’.

    De fet, el reportatge recorda que, ‘segons l’ONU, Espanya és, després de Cambodja, el segon país del món que ha tingut més casos de desaparicions forçoses. Més de 150.000 persones van desaparèixer durant aquells anys foscos, d’acord amb les xifres oficials. Desenes de milers van ser torturats, milers de nens van ser robats a les seves mares, sovint comunistes o d’esquerres, per a ser lliurats a ‘bones famílies catòliques’.

    Podeu veure el vídeo del reportatge en aquest enllaç


    http://www.vilaweb.cat/noticies/el-f...isio-francesa/

    -----------

    El fantasma de Franco aún recorre España ', alerta la televisión francesa

    Un reportaje de France 24 deplora que la transición española acabara tapando crímenes del franquismo
    Sábado 02/13/2016 19:48


    franquistesfrance24

    'Cuarenta años después de la muerte del dictador Francisco Franco, España sigue siendo incapaz de hacer el duelo de su pasado', dice la cadena pública France 24 en un reportaje que acaba de publicar y que se tituló 'El fantasme de Franco aún recorre España '. Un reportaje en el que constatan, recorriendo la capital española, que 'a pesar de las numerosas condenas internacionales y la presión de la sociedad civil, Madrid tiene pendiente de investigar el periodo franquista y reabrir viejas heridas.'

    Y destacó que 'cuarenta años después de su muerte, la memoria del "caudillo", a menudo comparado con Adolf Hitler, aunque persigue los españoles. Incluso sus partidarios continúan honrando-lo, para glorificar su papel en la historia y la intención de rehabilitarlo como héroe '. Y remacha que 'el proceso de búsqueda de la verdad en los años oscuros de España sigue siendo todavía una gran tarea pendiente de realizar'.

    El reportaje de France 24 también hace hincapié en cómo la transición española sirvió para dejar impunes muchos crímenes de la dictadura. 'El día después de la transición democrática de 1977, España aprobó una polémica ley de amnistía que permitía a los condenados durante la guerra civil y la dictadura de limpiar sus registros. Una ley que fue aprovechada por los torturadores de la dictadura. Ninguno de los gobiernos no tuvo el valor de desafiar este texto que impide cualquier proceso judicial. En 2007 el gobierno socialista de Zapatero aprobó una ley de reconciliación nacional que permitía el reconocimiento de las víctimas y la apertura de las fosas comunes, pero muchos la han considerado demasiado tímida e ineficaz '.

    De hecho, el reportaje recuerda que, 'según la ONU, España es, después de Camboya, el segundo país del mundo que ha tenido más casos de desapariciones forzosas. Más de 150.000 personas desaparecieron durante aquellos años oscuros, de acuerdo con las cifras oficiales. Decenas de miles fueron torturados, miles de niños fueron robados a sus madres, a menudo comunistas o de izquierdas, para ser entregados a 'buenas familias católicas'.

    Puede ver el vídeo del reportaje en este enlace

  7. #20527
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Se'ls gira feina

    Xevi Xirgo - [email protected]

    “El govern espanyol no es reuneix amb Puigdemont; el cos consular, en canvi, sí. Volen una radiografia millor?

    Just quan es complia un mes del ple d'investidura del nou president català, Carles Puigdemont ha fet aquesta setmana un dels actes des del meu punt de vista més importants, estratègicament més importants, des que ha pres possessió del càrrec: reunir-se amb el cos consular acreditat a Barcelona. Puigdemont no s'ha reunit encara amb cap representant del govern espanyol (de fet, a hores d'ara és com si no n'hi hagués) però ja s'ha reunit amb el cos diplomàtic acreditat a la capital catalana. I no deu pas ser per casualitat que Barcelona sigui la tercera ciutat de tot el món on hi ha més cònsols. Puigdemont sap la importància d'aquest cos, perquè és el que s'encarrega de fer arribar als seus països els informes sobre el que està passant. I és per això que un acte protocol·lari com el de dijous passat té més importància de la que pugui semblar inicialment. “Tindran feina, en els propers mesos”, els va advertir Puigdemont, i en un discurs breu, concís i absolutament respectuós, els va deixar clar el missatge que volia transmetre i que transmetessin: “Aquest és un país que camina cap a la independència.” I els va demanar rigor, professionalitat i actitud positiva. I els va parlar de cultura democràtica, de diàleg i del paper de Catalunya al món. El món ens mira. Puigdemont ho sap i a hores d'ara ho sabem tots. Per això és important què fem i com ho fem. Perquè a ningú se li escapa que la internacionalització del procés ha de ser una de les claus del seu èxit. Els necessitem, aquests cònsols. De moment, ens miren i fan informes. Què pensen quan els ho preguntes i els ho repreguntes? En primer lloc, que no desitgen que la situació derivi en cap conflicte. En segon lloc, que no desitgen que la situació derivi en cap conflicte. I en tercer, que no desitgen que la situació derivi en cap conflicte. Són diplomàtics, és clar. Però saben què? Al mateix temps que diuen això, estan perplexos de la situació, de l'actitud xulesca i poc democràtica d'Espanya i de la seva manca de diàleg. Aquesta batalla, la de fer-nos escoltar, ja els l'hem guanyada. El món ens mira i comença a entendre'ns. Per això cal fer-ho bé.

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...ira-feina.html

    ------------------------------

    Se gira trabajo

    Xevi Xirgo - [email protected]

    "El gobierno español no se reúne con Puigdemont; el cuerpo consular, en cambio, sí. Quieren una radiografía mejor?

    Justo cuando se cumplía un mes del pleno de investidura del nuevo presidente catalán, Carles Puigdemont ha hecho esta semana uno de los actos desde mi punto de vista más importantes, estratégicamente más importantes, desde que ha tomado posesión del cargo: reunirse con el cuerpo consular acreditado en Barcelona. Puigdemont no se ha reunido aún con ningún representante del gobierno español (de hecho, en estos momentos es como si fuera) pero ya se ha reunido con el cuerpo diplomático acreditado en la capital catalana. Y no debe de ser por casualidad que Barcelona sea la tercera ciudad del mundo donde hay más cónsules. Puigdemont sabe la importancia de este cuerpo, porque es el que se encarga de hacer llegar a sus países los informes sobre lo que está pasando. Y es por eso que un acto protocolario como el del jueves pasado tiene más importancia de la que pueda parecer inicialmente. "Tendrán trabajo, en los próximos meses", les advirtió Puigdemont, y en un discurso breve, conciso y absolutamente respetuoso, les dejó claro el mensaje que quería transmitir y que transmitieran: "Este es un país que camina hacia la independencia . "y les pidió rigor, profesionalidad y actitud positiva. Y les habló de cultura democrática, de diálogo y del papel de Cataluña en el mundo. El mundo nos mira. Puigdemont lo sabe y en estos momentos lo sabemos todos. Por eso es importante que hacemos y cómo lo hacemos. Porque a nadie se le escapa que la internacionalización del proceso debe ser una de las claves de su éxito. Los necesitamos, estos cónsules. De momento, nos miran y hacen informes. ¿Qué piensan cuando se lo preguntas y se lo repreguntas? En primer lugar, que no desean que la situación derive en ningún conflicto. En segundo lugar, que no desean que la situación derive en ningún conflicto. Y en tercero, que no desean que la situación derive en ningún conflicto. Son diplomáticos, claro. Pero saben qué? Al mismo tiempo que dicen esto, están perplejos de la situación, de la actitud chulesca y poco democrática de España y de su falta de diálogo. Esta batalla, la de hacernos escuchar, ya los hemos ganada. El mundo nos mira y empieza a entendernos. Por eso hay que hacerlo bien.

  8. #20528
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    611 - Història de l'anticatalanisme

    24/01/2016

    El blaverisme al País Valencià; les comparacions de les aspiracions catalanistes amb el nazisme; les accions violentes als anys 70 contra figures clau del valencianisme com l'assagista Joan Fuster i el filòleg Manuel Sanchis Guarner; el boicot al cava del 2006; el "Manifiesto de los libres e iguales" de 2014... La forja del catalanisme com a expressió política durant el segle XIX va anar acompanyada des de l'origen per l'esforç institucional a dissenyar un constructe ideològic, polític i cultural contraposat que definís Espanya com un país homogeni, amb el castellà com a única llengua dominant. Francesc Viadel, professor de Periodisme a Blanquerna, doctor en Sociologia per la Universitat de València i autor del llibre "La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol", repassa les proves històriques d'aquest corrent polític consolidat.

    http://www.ccma.cat/catradio/alacart.../audio/906780/

    "En guàrdia!" 611 de CatRàdio

  9. #20529
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Espanya, una estació cap al no res

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.


    El caos viscut dimarts a la xarxa de tren i metro de Barcelona acredita una vegada més el nul interès de l’Estat per oferir-nos uns serveis públics dignes, la seva dimissió a Catalunya. La misèria permanent a la Rodalia de la Catalunya dependent. La deixadesa i l’abandonament d’una vella estació exemplifiquen de forma immillorable el que representa Espanya per nosaltres. Una sortida permanentment congelada en direcció al no res. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

    MINORIA.Mentre la corrupció destrossa la imatge pública del Partit Popular, tot i els esforços del mateix independentisme per rebaixar-lo, el resultat del 27-S, la major victòria democràtica dels partidaris de la plena sobirania de Catalunya en els darrers dos segles, imposa dia a dia la seva llei. La realitat d’un Parlament i un Govern que apliquen el mandat rebut, tal i com el president Puigdemont ha deixat ben clar als cònsols estrangers acreditats a Barcelona. Les tornes han canviat. Els numerets propis de les minories que necessiten cridar l’atenció han passat als nostres adversaris. Ara és Xavier García Albiol qui abandona l’acte inaugural de la Línia 9 del metro quan no li agrada el que s’hi diu o el grup parlamentari del PP qui exhibeix banderetes quan perd una votació. A nosaltres, la majoria, ens correspon tractar-los millor.

    OFEGATS. Les primeres compareixences en comissió al Parlament de Catalunya han posat damunt la taula la precària situació en la qual continua la caixa de la Generalitat. El diputat dependentista Enric Millo acusava el vicepresident econòmic Oriol Junqueras d’actuar com si fos el vicepresident de la República. Què més voldríem. El grau d’ofec al qual ens sotmetrà el Govern espanyol passarà aviat a una nova fase, embogit amb el desplegament de les lleis de desconnexió. Per això, tot i coincidir amb la conveniència d’estudiar molt bé el deute acumulat per les institucions públiques als darrers anys, costa d’entendre la posició de la CUP partidària de deixar de pagarel deute. Per desgràcia, a l’espera de cobrar els impostos que meriten els nostres ciutadans, només tenim un creditor: i si no el paguem, simplement, ens deixarà caure.

    ONADA. Diumenge, a Amposta, emoció per la unió indestriable de les causes del territori i del país. “Lo riu és vida, no al transvasament”. Un mar d’estelades i fins i tot, en alguns moments, crits tímids d’independència. La gent de l’Assemblea, omnipresent. La pancarta del PSC semblava feta d’autèntiques ànimes en pena: ja no es recorda la darrera vegada que el socialisme català ha convocat una manifestació en defensa de res. En un acte de coherència extrema, l’alcalde tarragoní José Félix Ballesteros s’ha aixecat de la taula de govern compartida amb el PP per acudir a protestar contra el Pla de Conca del PP. Altres càrrecs socialistes locals han manifestat rebuig a la presència d’estelades: perquè els farà vergonya a ells portar l’estanquera borbònica que han triat? Algunes ensenyes republicanes i fins i tot alguna de soviètica, anècdotes d’una jornada rodona de lluita per la terra.

    PRESTIDIGITADORS. Els opinadors del dependentisme ens ofereixen, cada dia més, estampes de desinformació ben burdes. Alejandro Tercero, per exemple, jugant a la ràdio nacional amb les dades d’un informe de la Cambra de Barcelona que col·loca les xifres d’inversió per habitant en infraestructures a Catalunya per sobre de la mitjana espanyola entre 2004 i 2014: es tracta d’intentar amagar “petits” detalls, com ara, que la major part d’aquesta despesa correspon a l’execució de l’AVE dissenyat bàsicament per enfortir Madrid com a gran pol central de l’economia peninsular, bàsicament a costa nostra. En paral·lel, què poca inversió d’aquesta mena es pot comptabilitzar a Madrid (la descomunal beneficiària) per una simple qüestió de la seva peculiar relació entre mini-territori i població. Detalls sense importància per amagar l’acció d’un Estat abocat a construir la capitalitat econòmica de Madrid al preu que sigui.

    RÀBIA. Uns quants dels QWERTY embogeixen de ràbia davant la mani d’Amposta en defensa de l’Ebre. Es tracta de negar com sigui que només la independència garanteix una intervenció decisiva de les institucions catalanes en la determinació del cabal ecològic del riu. La solidaritat demostrada i el pes aclaparador de l’independentisme a la marxa els treu de polleguera. Per primera vegada, a més, amb un Govern del país del mateix costat: aquell al que ells donen sistemàticament pel sac al Parlament mentre esperen que els grups independentistes donin suport al seu candidat al “Congreso de los diputados”. Dilluns, el diputat Coscubiela denuncia la manca de mitjans a la sanitat pública amb una foto de la seva pròpia mare amb filtre en blanc i negre, per assolir un efecte més tètric, sense llitera a un passadís de l’Hospital del Mar que, per cert, co-gestiona un govern del seu partit.

    TITELLES. El jutge de l’Audiència Nacional espanyola Ismael Moreno, ara magistrat i abans policia franquista, envia cinc dies a la presó dos titellaires acusats de fer apologia del terrorisme a través d’una obra teatral. Per fer ficció, vaja. Després de tractar una xiulada per la via penal, Espanya continua degradant-se a marxes forçades. La regressió democràtica, al so que toca la dreta hereva del franquisme, a més, no rep cap mena de resposta. Espanya en dins, només Alberto Garzón ha tingut la dignitat d’acarar-s’hi clarament. Entretant, Carolina Bescansa, diputada de Podemos, reclamava càstig per als titellaires i l’alcaldessa de Madrid, superada, dedicava ben poc esforç a defensar la llibertat d’expressió dels artistes. Del cas, certament, no se sap què és més trist, si la histèria inquisitorial de la dreta o el seguidisme patètic de l’esquerra espanyola.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

    Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

    http://www.directe.cat/noticia/47658...-cap-al-no-res

    --------------------------------

    España, una estación hacia la nada

    Cataluña en tiempo de sedición: resumen de siete días entre la agresión y la resistencia.

    El caos vivido el martes en la red de tren y metro de Barcelona acredita una vez más el nulo interés del Estado para ofrecernos unos servicios públicos dignos, su dimisión en Cataluña. La miseria permanente a las Cercanías de la Cataluña dependiente. La dejadez y el abandono de una vieja estación ejemplifican de forma inmejorable lo que representa España para nosotros. Una salida permanentemente congelada en dirección a la nada. Estos son algunos de los grandes temas de la semana.


    MINORIA.Mentre la corrupción destroza la imagen pública del PP, a pesar de los esfuerzos del mismo independentismo para rebajarlo, el resultado del 27-S, la mayor victoria democrática de los partidarios de la plena soberanía de Cataluña en los últimos dos siglos, impone día a día su ley. La realidad de un Parlamento y un Gobierno que aplican el mandato recibido, tal y como el presidente Puigdemont ha dejado bien claro a los cónsules extranjeros acreditados en Barcelona. Las tornas han cambiado. Los numeritos propios de las minorías que necesitan llamar la atención han pasado a nuestros adversarios. Ahora es Xavier García Albiol quien abandona el acto inaugural de la Línea 9 del metro cuando no le gusta lo que se dice o el grupo parlamentario del PP quien exhibe banderitas cuando pierde una votación. A nosotros, la mayoría, nos corresponde tratarlos mejor.

    AHOGADOS. Las primeras comparecencias en comisión en el Parlamento de Cataluña han puesto sobre la mesa la precaria situación en la que continúa la caja de la Generalidad. El diputado dependentista Enric Millo acusaba el vicepresidente económico Oriol Junqueras de actuar como si fuera el vicepresidente de la República. Qué más quisiéramos. El grado de ahogo al que nos someterá el Gobierno español pasará pronto a una nueva fase, enloquecido con el despliegue de las leyes de desconexión. Por ello, a pesar de coincidir con la conveniencia de estudiar muy bien la deuda acumulada por las instituciones públicas en los últimos años, cuesta entender la posición de la CUP partidaria de dejar de pagarel deuda. Por desgracia, a la espera de cobrar los impuestos que devengan nuestros ciudadanos, sólo tenemos un acreedor: y si no lo pagamos, simplemente, nos dejará caer.

    OLA. Domingo, en Amposta, emoción por la unión inseparable de las causas del territorio y del país. "El río es vida, no al trasvase". Un mar de banderas e incluso, en algunos momentos, gritos tímidos de independencia. La gente de la Asamblea, omnipresente. La pancarta del PSC parecía hecha de auténticas almas en pena: ya no se recuerda la última vez que el socialismo catalán ha convocado una manifestación en defensa de nada. En un acto de coherencia extrema, el alcalde tarraconense José Félix Ballesteros se ha levantado de la mesa de gobierno compartida con el PP para acudir a protestar contra el Plan de Cuenca del PP. Otros cargos socialistas locales manifestaron rechazo a la presencia de esteladas: para que los hará vergüenza a ellos llevar la estanquera borbónica que han elegido? Algunas enseñas republicanas e incluso alguna de soviética, anécdotas de una jornada redonda de lucha por la tierra.

    Prestidigitador. Los opinadores del dependentismo nos ofrecen, cada día más, estampas de desinformación bien burdas. Alejandro Tercero, por ejemplo, jugando en la radio nacional con los datos de un informe de la Cámara de Barcelona que coloca las cifras de inversión por habitante en infraestructuras en Cataluña por encima de la media española entre 2004 y 2014: se trata de intentar esconder "pequeños" detalles, como ahora, la mayor parte de este gasto corresponde a la ejecución del AVE diseñado básicamente para fortalecer Madrid como gran polo central de la economía peninsular, básicamente a costa nuestra . En paralelo, qué poca inversión de este tipo se puede contabilizar en Madrid (la descomunal beneficiaria) por una simple cuestión de su peculiar relación entre mini-territorio y población. Detalles sin importancia para ocultar la acción de un Estado abocado a construir la capitalidad económica de Madrid al precio que sea.

    RABIA. Unos cuantos de los QWERTY enloquecen de rabia ante la mani de Amposta en defensa del Ebro. Se trata de negar como sea que sólo la independencia garantiza una intervención decisiva de las instituciones catalanas en la determinación del caudal ecológico del río. La solidaridad demostrada y el peso abrumador del independentismo en la marcha los saca de quicio. Por primera vez, además, con un Gobierno del país del mismo lado: aquel al que ellos dan sistemáticamente por el saco en el Parlamento mientras esperan que los grupos independentistas apoyen a su candidato al "Congreso de los Diputados". El lunes, el diputado Coscubiela denuncia la falta de medios en la sanidad pública con una foto de su propia madre con filtro en blanco y negro, para lograr un efecto más tétrico, sin litera en un pasillo del Hospital del Mar que, por cierto, co-gestiona un gobierno de su partido.

    TÍTERES. El juez de la Audiencia Nacional española Ismael Moreno, ahora magistrado y antes policía franquista, envía cinco días en prisión dos titiriteros acusados ​​de hacer apología del terrorismo a través de una obra teatral. Para hacer ficción, vaya. Después de tratar un silbido por la vía penal, España continúa degradándose a marchas forzadas. La regresión democrática, al son que toca la derecha heredera del franquismo, además, no recibe ningún tipo de respuesta. España en dentro, sólo Alberto Garzón ha tenido la dignidad de cotejo se claramente. Entretanto, Carolina Bescansa, diputada de Podemos, reclamaba castigo para los titiriteros y la alcaldesa de Madrid, superada, dedicaba muy poco esfuerzo a defender la libertad de expresión de los artistas. Del caso, ciertamente, no se sabe qué es más triste, si la histeria inquisitorial de la derecha o el seguidismo patético de la izquierda española.

    Miquel Pérez Latre (Granollacs), archivero, historiador y bloguero.

    Puede seguir otras reflexiones del autor de Tiempo de Sedición en su blog Para buenos patricios.

  10. #20530
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Franco, a Joan Carles I: "Només li demano que preservi la unitat d'Espanya"


    El pare del rei Felip VI es confessa en un documental francès que s'emetrà aquesta nit






    per A.L 15 de Febrer 2016 a les 14.21 h

    Aquesta nit, el canal francès France 3 emetrà un documental biogràfic sobre la vida del rei Joan Carles I de 90 minuts de durada. "Jo, Joan Carles, rei d'Espanya" es va començar a gravar a principis del 2014 pels periodistes francesos Laurence Debray i Miguel Courtois. En el documental, Joan Carles explica, entre altres coses, els moments més difícils que va viure durant el seu mandat i la seva relació amb el dictador Francisco Franco.


    La revista Point de Vue s'ha fet eco de les seves declaracions més destacades. Joan Carles confessa, en una de les entrevistes, que Franco, just abans de morir, el va agafar de la mà i li va dir: "Només li demano que preservi la unitat d'Espanya".

    En aquest sentit, el rei també explica que els pitjors moments de la seva vida són 800, el nombre de víctimes assassinades pels terroristes d'ETA. Sobre el rei Felip VI, Joan Carles assegura que està "molt orgullós d'ell. Ha fet estudis importants, no com jo". I de la reina Letizia diu que és "molt bona mare".

    En el vídeo també hi apareixen Mario Vargas Llosa, Alfonso Guerra, Alfredo Pérez Rubalcaba o la Infanta Pilar, entre altres, per parlar d'ell.
    TVE no emetrà el documental

    Per la seva banda, Televisió Espanyola no ha volgut emetre el documental, encara que n'és coproductora. Segons TVE, la pel·lícula tracta "d'un rei que ja no és rei", i justifiquen que no s'emeti perquè "el plantejament que fan és del passat".


    http://www.mon.cat.prx2.unblocksit.e...nya_158902.php

    -------------------------------------------

    Franco, a Juan Carlos I: "Sólo le pido que preserve la unidad de España"

    El padre del rey Felipe VI se confiesa en un documental francés que se emitirá esta noche

    [Img] http://www.mon.cat.prx2.unblocksit.e...tge_503441.jpg [/ img]

    por A.L 15 de Febrero 2016 a las 14:21 h

    Esta noche, el canal francés France 3 emitirá un documental biográfico sobre la vida del rey Juan Carlos I de 90 minutos de duración. "Yo, Juan Carlos, rey de España" se comenzó a grabar a principios de 2014 por los periodistas franceses Laurence Debray y Miguel Courtois. En el documental, Juan Carlos explica, entre otras cosas, los momentos más difíciles que vivió durante su mandato y su relación con el dictador Francisco Franco.


    La revista Point de Vue se ha hecho eco de sus declaraciones más destacadas. Juan Carlos confiesa, en una de las entrevistas, que Franco, justo antes de morir, lo cogió de la mano y le dijo: "Sólo le pido que preserve la unidad de España".

    En este sentido, el rey también explica que los peores momentos de su vida son 800, el número de víctimas asesinadas por los terroristas de ETA. Sobre el rey Felipe VI, Juan Carlos asegura que está "muy orgulloso de él. Ha hecho estudios importantes, no como yo". Y de la reina Letizia dice que es "muy buena madre".

    En el vídeo también aparecen Mario Vargas Llosa, Alfonso Guerra, Alfredo Pérez Rubalcaba o la Infanta Pilar, entre otros, para hablar de él.

    TVE no emitirá el documental

    Por su parte, Televisión Española no ha querido emitir el documental, aunque es coproductora. Según TVE, la película trata de "un rey que ya no es rey", y justifican que no se emita porque "el planteamiento que hacen es del pasado".
    Last edited by Gamper; 15th February 2016 at 20:01.

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •