El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

28/2: No és una victòria contra l’independentisme

Vicenç Villatoro27/02/2016 18:38

Segueix-me

Alguns mitjans han presentat, en els textos i en les fotos, l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’unes recomanacions favorables a l’ús del català en l’administració com un triomf contra el procés sobiranista. No hi té res a veure. Segons com, és tot el contrari. Aquestes recomanacions són anteriors al procés. No pertanyen al debat sobre la sobirania de Catalunya, sinó al debat sobre quines polítiques de protecció de la llengua catalana permet i quines impedeix la llei espanyola. Quina oferta fa Espanya, a través de les seves lleis, per garantir la presència del català en l’espai públic. El que ens diu aquesta anul·lació és que la llei espanyola permet un paper públic per al català fins i tot inferior al que té a hores d’ara. Obliga el català a recular. Això no té res a veure amb la independència. O sí, però per l’altra banda: bona part dels independentistes catalans ho són perquè estan convençuts que la llei espanyola no permet ni el ple reconeixement de la llengua catalana ni la defensa dels propis interessos econòmics, sinó que els va en contra parlant de llengua i parlant de diners. En aquest sentit, l’anul·lació del TSJC no fa altra cosa que donar-los una mica més la raó.

http://m.ara.cat/premium/del-Catalun...531046908.html

---

[Gamper]

L’altre dia, a Madrid

JOAN FUSTER 1976*Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús29/02/2016 00:00

Vaig anar a Madrid, l’altre dia: el 5, exactament. [...] En Raimon cantava allí, i valia la pena d’observar què passava, què podia succeir o no succeir. [...] En arribant a la Villa y Cortevaig observar múltiples compareixences: “periodistes” de -pel cap baix- una quarta part del món, enviats expressament per informar de la “reaparició” del nostre cantant. No n’hi havia ni un del País Valencià. ¿He de confessar que em vaig avergonyir? Doncs, sí. Perquè, carat!, en Raimon és de Xàtiva. Mentre no es demostri el contrari, i el divertit búnker de la catalanofòbia local -i de les altres fòbies- no ho sabrà demostrar. L’acte, d’entrada, era impressionant: de sis o set mil assistents és, si no m’erro, el còmput de la Dirección General de Seguridad. La majoria eren xicots i xicotes. Vociferaven i aplaudien amb un entusiasme entendridor. La “democràcia” promesa, si no consisteix, com a mínim, que un bocí de multitud vociferi i aplaudeixi ¿què serà? [...] En Raimon es va esgargamellar aquella nit. [...] Algú, algun dia, recollirà, en fer història, l’insòlit, increïble episodi d’uns quants milers de goles carpetovetòniques acompanyant “Al vent” i multiplicant el “Diguem no!” Semblava l’enunciat d’una esperança. ¿Ho és? [...] En Raimon cantava en català, i hi obtingué un eco. ¿Era un eco “conscient”? Eliseu Climent, que era unes quantes butaques més enllà del meu seient, va encreuar una paraules amb no sé quina eminència de l’“oposició” de Madrid. “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los catalanes...” En Climent assegura que va ser una cosa així: quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. “Os concederemos...” Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. “Però en Raimon és valencià -puntualitzà Climent-, i els valencians... Jo...” “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos de sobra...” Amb aquesta “oposición”, Dios nos coja confesados. En Raimon podia cantar dos i tres dies més. Li’n van negar el permís... Era massa perillós per a tots...

http://m.ara.cat/premium/Madrid-Raim...531646829.html

---

[Gamper]

Catalunya rica i plena?

Jordi Angusto06/03/2016 19:16

Segueix-me

Indicadors com el PIB per càpita o les exportacions descriuen Catalunya com un país ric; dels que més a Espanya i entre els més rics d’Europa. En conseqüència, les nostres queixes pel dèficit fiscal passen per reivindicacions egoistes i insolidàries, tant a Espanya com a Europa. Les coses canvien força si en lloc d’agafar el PIB, un indicador tan groller que l’any passat va augmentar en incloure la prostitució, agafem indicadors més sòlids. Per exemple, l’índex regional de desenvolupament social que la UE acaba de publicar, i on Catalunya se situa a la banda baixa del rànquing espanyol i europeu, per sota de l’Aragó, la Rioja, Navarra, el País Basc, Madrid, Astúries i Castella i Lleó.

Per confegir aquest índex s’han tingut en compte tres grans pilars: la cobertura de necessitats bàsiques, les bases de benestar social i les oportunitats de desenvolupament personal. Com a necessitats bàsiques: nutrició, sanitat, habitatge, seguretat, aigua i residus. Com a bases del benestar social: educació, salut, informació, comunicació i medi ambient. I com a oportunitats de desenvolupament: drets individuals, llibertat d’elecció, tolerància, inclusió i educació avançada. No sorprenentment, un conjunt de factors altament relacionats amb el volum i el destí de la despesa pública.

Que Catalunya sigui la tercera comunitat autònoma que més recursos fiscals aporta a Espanya, després de Madrid i les Balears, i la que fa deu a l’hora de rebre’n, explicaria prou bé el nostre baix nivell relatiu de desenvolupament social. I si hi afegim que aquests baixos recursos rebuts afronten un molt més alt cost de la vida a Catalunya (+8,5%) encara s’explica millor i fa més entenedor per què les reivindicacions catalanes tenen més suport entre treballadors i petits empresaris que entre l’alta burgesia.

Al capdavall, qui paga més impostos i, per tant, fa més transferències és el col·lectiu de professionals i treballadors, via IRPF i IVA, i el de petits empresaris, via impost de societats. Per contra, grans empreses i grans fortunes contribueixen molt menys en termes relatius i tampoc veuen afectades les seves possibilitats de desenvolupament personal per la manca de finançament públic. L’exemple més palmari és el de la seguretat social, alimentat per les cotitzacions socials dels treballadors, amb un topall per a sous superiors als 35.000 euros; és a dir, com passa amb les caixes de resistència sindicals, uns treballadors donen suport a uns altres i el capital s’ho mira; pitjor encara: ho administra.

No estranyament, a la UE el mecanisme de transferències fiscals més madur —com a estudi de possible implementació— és el del subsidi d’atur. Una mena d’assegurança per als països amb més atur, que pagarien els treballadors dels que en tenen menys. Solidaritat entre treballadors que molt fàcilment pot acabar amb enemistats si uns pensen que els aturats d’aquí o d’allí ho són per voluntat pròpia. En canvi, ni es parla d’acabar amb l’elusió fiscal de multinacionals o d’implantar un impost a les grans fortunes i amb tot això posar en marxa un veritable pla d’inversions que acabi amb l’atur i serveixi per accelerar la transició energètica.

Tornant ara a Catalunya: a l’alta burgesia ni li va ni li ve res amb el dèficit fiscal i ja li està bé que el superàvit comercial català, que ella fa amb Espanya, es més que compensi amb un dèficit fiscal que ella no paga, per molt que una i altra cosa siguin figues de diferents paners i per molt que Catalunya acabi amb un índex de desenvolupament social inferior al de regions receptores de l’esmentat dèficit fiscal.

També les colònies solen ser netament exportadores i arriben a tenir un gens menyspreable PIB, si bé en benefici de la metròpoli. Malauradament, l’estat espanyol no lliura les dades que ens permetrien conèixer la nostra renda nacional —quina part d’aquest PIB és nostre—, però en tot cas ja sabem que el PIB queda minorat en un 8% pel dèficit fiscal; una minoració, però, que la UE no té en compte a l’hora de distribuir els fons estructurals en funció del... PIB. Tant de bo, doncs, que la confecció d’aquest nou índex regional de desenvolupament social serveixi per modificar aquest criteri de distribució i per fer pensar a qui encara no entén per què Catalunya està fent les maletes.

http://m.ara.cat/opinio/Catalunya-ri...535846406.html

[Gamper]

El PP, anticonstitucional

Sebastià Alzamora06/03/2016 21:06

Segueix-me

Doncs ja ho tenim. Després del doble debat d’investidura de Pedro Sánchez, doblement fracassat com ja sabia fins i tot el meu gat, s’obre un nou període dins la política espanyola que no tan sols no convida a cap il·lusió sinó que més aviat fa pensar en aquella frase de Groucho Marx: “Vàrem sortir del no-res per arribar a la més profunda de les misèries”.

Ara bé, fins i tot dins de la misèria hi ha matisos. Pedro Sánchez i el PSOE s’han tirat de cap a un intent d’investidura sense cap ni peus, sense suport suficient i amb un acord ni més ni menys que amb els Ciutadans d’Albert Rivera, que no ens cansarem de repetir que són l’extrema dreta reencarnada, un nou episodi de lerrouxisme molts d’anys després de Lerroux. En fi, un despropòsit total i complet que només podia acabar com ha acabat, amb dos tios fent-se un petó dins el Congrés de Diputats a la salut dels que no han sabut fer la seva feina. L’esquerra, per molt tradicional i de centre que sigui, no pot formar acords de govern amb la dreta més demagògica i passada de voltes que hem conegut en molts anys. L’excusa que Ciutadans s’ha reinventat per presentar-se davant de la ciutadania espanyola com una força de canvi no serveix per a res, perquè a Catalunya fa una colla d’anys que ens els coneixem de memòria i sabem de sobres que no són el canvi, sinó la involució pura i dura.

Ara bé. Que al PSOE se’ls n’hagi anat la pinça i que Pedro Sánchez i Meritxell Batet no n’encertin ni una, però ni una, no és encara comparable amb l’espectacle penós que ha donat el senyor Mariano Rajoy durant els últims dies. Un home que ve de ser president del govern d’Espanya, que en principi no és qualsevol cosa, no es pot asseure al seu escó i dedicar dues sessions d’investidura a fer bromes barates i a insultar de mala manera el líder de l’única formació amb la qual podria arribar a formar govern, encara que aquesta sigui una possibilitat extraordinàriament improbable. Però, sobretot, el que no pot fer el qui s’ha erigit durant anys i panys com a gran defensor de la Constitució, és rebre directament del rei l’encàrrec de formar govern i respondre que no, que no té els suports suficients i que passa de tot perquè li fa mandra perdre. Pedro Sánchez com a mínim ho ha intentat, tristament però ho ha intentat. Mariano Rajoy, en canvi, ha optat per no posar-se a la feina, burlar-se de l’autoritat del rei i explicar acudits al Congrés de Diputats. En una clara omissió dels deures i les pautes que la Constitució imposa al règim institucional espanyol.

Que Don Mariano és un incompetent manifest i el seu partit una colla de presumptes delinqüents (he dit presumptes) són coses que ja sabíem, però desconeixíem encara la seva faceta anticonstitucional. Si ets tan espanyol i tan patriota, i el rei (es digui Felip o es digui com es digui) t’encarrega formar govern perquè has guanyat les eleccions i tu declines la proposta, aquí hi ha un problema francament seriós. A veure si el Tribunal Constitucional tindrà alguna cosa a dir-hi, tan loquaç com és quan convé.

http://m.ara.cat/opinio/PP-anticonst...535846440.html

[Gamper]

¿Qué Cataluña para Las Kellys?

Miquel Puig04/03/2016 18:33

A través de Twitter recibo un mensaje de @LAS_KELLYS que dice lo siguiente: "He sido camarero de piso 3 años, he sufrido subcontratación... La última oferta que me enviaron podéis publicarla". Y adjunta la siguiente carta: "Buenas tardes. Adecco Outsourcing requiere la incorporación de varios camareros/as para uno de nuestros hoteles de 4* ubicado en la zona de Ciudad Lineal. Se ofrece un salario bruto mensual de 574,47 € por la limpieza diaria de 12 habitaciones, percibiendo 2,5 euros por cada habitación extra que se realice. Si estás interesada/o por favor manda tu cv a [email protected]. Muchas gracias. Un saludo".


Deduzco que la oferta corresponde a un hotel en Madrid y*consulto el convenio colectivo de hostelería*de esa comunidad. Especifica que los camareros de habitación de los hoteles de 4 estrellas percibirán un salario bruto de 17.824 €/año. ¿Qué relación hay entre esta cifra y la oferta de Adecco? Es posible hacer de media 20 habitaciones al día, pero a costa de condenarse a frecuentar el CAP y consumir crónicamente antiinflamatorios y analgésicos. Suponiendo que el trabajador consiga esa media y que no sufra ninguna baja a lo largo del año, la oferta de Adecco permite unos ingresos anuales inferiores en un 30% a lo estipulado por el convenio. Suponiendo una improbable media de 22 habitaciones/día, la rebaja sería del 23%.


El lector puede preguntarse si la oferta de Adecco es legal. Después de todo, la Constitución española dice literalmente: "La ley garantizará el derecho a la negociación colectiva laboral entre los representantes de los trabajadores y los empresarios, y la fuerza vinculante de los convenios" (artículo 37.1).*La fuerza vinculante de los convenios. Sólo podemos concluir que la oferta de Adecco debería ser ilegal.


Pero no lo es, porque el mismo gobierno que ha aprobado el convenio colectivo de hostelería ha aprobado el convenio colectivo de Adecco Outsorcing SAU, el cual estipula que los trabajadores que desarrollen "operaciones de limpieza" (que incluye dentro del "Grupo profesional 1") percibirán 9.260 €/año. O sea que la Constitución dice que los convenios colectivos serán vinculantes, pero eso no impide que un gobierno pueda convertir uno en papel mojado a base de aprobar otro con*un salario un 48% más bajo por hacer exactamente el mismo trabajo.


Es obvio que la aplicación del convenio de Adecco a los camareros de habitación viola al menos el espíritu de la ley, pero no es así como lo interpretan nuestras autoridades. En Madrid y en Cataluña, donde se reproduce exactamente la misma situación.


Dejando de lado consideraciones de orden ético, nos podemos hacer varias preguntas.
La primera,*¿es necesaria esta devaluación salarial para la salud de nuestro sector hotelero?*Nos puede ayudar a responder calcular cuánto permite reducir el coste de una pernoctación el salario ofrecido por Adecco respecto del de convenio: 1,17 €.


La segunda,*¿se dan situaciones similares en el norte de los Pirineos?*En absoluto. En los países del centro y el norte de Europa, porque los gobiernos se toman en serio la protección de los convenios. En el resto de países, porque el salario mínimo interprofesional es, en términos relativos, mucho más elevado que los que establece el convenio de Adecco.


En tercer lugar, ¿cómo prevé la situación de estos trabajadores el acuerdo solemnemente suscrito entre el PSOE y Ciudadanos? De ninguna manera. No hay nada en este acuerdo que lleve a pensar que la investidura de Pedro Sánchez con el apoyo de Ciudadanos hubiera llevado alguna modificación a la situación que hemos descrito.


Las Kellys es una*agrupación informal de camareras de piso del sector hotelero. Toman su nombre de un artículo aparecido en*El País*en 2014 (Ernest Cañada, "Las que limpian los hoteles", 30-7-14), un artículo que dio lugar a su movilización. Aunque en mi libro*La gran estafa*menciono precisamente esta situación y, hasta recibir el tuit, desconocía su existencia. Sin embargo, no dudo que oiremos hablar de ello, aunque sólo sea por el carisma de su líder, Loli Corralero, de Lloret de Mar.


Las Kellys, ya lo hemos visto, pueden esperar muy poco de España, un país cuya clase política está obsesionada desde hace veinte años en reducir los salarios.*¿Y de Cataluña qué pueden esperar Las Kellys?*Si Cataluña pudiera gobernarse de verdad, ¿las seguiría tratando como ahora o como las tratan Austria o Dinamarca? La pregunta es muy relevante. En primer lugar porque la valía de un país se mide por cómo trata a la gente más desvalida. En segundo lugar, porque Cataluña no tiene ninguna opción de autogobernarse de verdad mientras no ofrezca de manera convincente un futuro mejor a la gente como Las Kellys.

http://m.ara.cat/es/Que-Cataluna-par...534046759.html

[Gamper]

Ningú no parlava de la teua pàtria, Pablo…*06.03.2016 22:00

Dissabte, a l’acte d’Anoeta, Arnaldo Otegi es va adreçar unes quantes voltes a Podem i als seus dirigents. Podem s’ha convertit en un competidor terrible de l’esquerra abertzale i la primera missió d’Otegi no serà pas d’aspirar a ser president basc, sinó d’aspirar a passar davant de Podem. D’un Podem –alerta amb això– que a Euskadi no té ni tan sols direcció. Ningú no sap gaire bé qui és el seu candidat ni què representa políticament parlant. I, així i tot, a les passades eleccions espanyoles va arrabassar la gran majoria de l’electorat a l’esquerra abertzale, que deixà amb el pitjor resultat de dècades.

No és estrany, doncs, que Otegi es preocupàs de furgar en les contradiccions d’un competidor directe. El dirigent de Bildu es va adreçar a Pablo Iglesias i els seus dient-los que els independentistes bascs respecten la seua voluntat de fer un procés constituent a Espanya, però que al mateix temps esperen que quan la gent de Podem s’adonen que és impossible se sumen al procés constituent en marxa a Catalunya i al que volen començar ells al País Basc. Perquè aquesta és la manera –va dir Otegi– com ajudaran a fer canvis reals, però també perquè fins i tot és possible, només possible, que la independència de Catalunya i el País Basc siga el revulsiu necessari per a acabar democratitzant Espanya.

L’argument és tan discutible com qualsevol altre, però m’ha cridat molt l’atenció la reacció de Pablo Iglesias. El líder de Podem ha respost Otegi dient-li: ‘Estic orgullós de ser espanyol i és evident que la meua pàtria es pot democratitzar.’

Ja ho sabem, que Iglesias quan no vol parlar d’un tema parla d’un altre, però aquesta declaració sorprèn molt. En primer lloc, perquè ningú no qüestionava el fet de ser espanyol. Ell n’està orgullós: i què? Què hi té a veure, això, amb l’activació d’un procés constituent? Otegi parlava d’un problema de funcionament i ell respon amb les essències. I més: la frase següent és d’antologia: ‘És evident que la meua pàtria es pot democratitzar.’ Tornem-hi: qui caram ho discuteix això? Totes les pàtries del món es poden democratitzar. El problema no és aquest i ningú no l’ha enfocat així. Parlem d’una altra cosa. Parlem d’obrir un procés constituent per canviar el funcionament de l’estat o per fer diversos estats que puguen fer realitat el canvi en favor de la gent.

La resposta de Pablo Iglesias a Otegi, per això, és realment sorprenent, però més que res preocupant. Molt d’orgull nacionalista espanyol i molt poca resposta política a una demanda concreta. Una ziga-zaga més –i tantes que n’acumula ja– en el seu discurs. Al setembre, abans de les eleccions catalanes, cridava ridículament a la insurrecció dels fills dels extremenys contra el nacionalisme català. Després, a les del desembre, es va apropiar la idea de la plurinacionalitat. I ara fa l’ofès en nom de la pàtria espanyola.

La pregunta és quin és el Pablo Iglesias de veritat. O potser la pregunta més real és si Pablo Iglesias ens diu què pensa o si cada vegada diu què pensa que li convé i prou. Sense fons, sense veritat, sense sinceritat.

http://m.vilaweb.cat/article.html?se...-patria-pablo/

[Gamper]

La nosa

Joan B. Culla05/03/2016 18:16

Des de fa cent trenta o cent cinquanta anys, la qüestió catalana —l’especificitat econòmico-social, cultural i política de Catalunya, i les reivindicacions que se’n deriven— ha estat, en la política espanyola, moltes coses: un maldecap (el comte de Romanones va escriure que, si cadascuna de les províncies hagués plantejat a Madrid les preocupacions que suscitava constantment Barcelona, Espanya hauria estat ingovernable); un problema (que, segons digué Ortega y Gasset a les Corts Constituents republicanes, “no se puede resolver, sólo se puede conllevar”); un enemic a doblegar i abatre per la força militar (“la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán” que evocava el decret de Franco d’abril de 193; o, en el millor dels casos, una realitat de formes difícils a la qual calia trobar-li “l’encaix”.

Aquests darrers dies de negociacions i debats d’investidura d’un eventual president del govern d’Espanya, la qüestió catalana ha assolit una nova condició: la de nosa (estorbo, en castellà). Dit d’una altra manera: si Catalunya no existís, ja faria setmanes que l’estat espanyol tindria un nou govern estable i poc o molt coherent.

Fixin-s’hi: si Catalunya no existís —vaja, si no existís la qüestió catalana— Podem no tindria en el seu programa el compromís de convocar-hi un referèndum d’autodeterminació; i, absent aquesta “línia vermella”, els de Pablo Iglesias haurien pogut pactar amb el PSOE un programa d’esquerres sense més dificultat que graduar l’esquerranisme (és a dir, què fer amb la pressió fiscal, amb les consignes d’austeritat provinents del nord, amb la reforma laboral...). Molt probablement s’haurien posat d’acord, sense al·lusions a la*cal viva.

Si Catalunya no existís —com a realitat política que reivindica la seva sobirania—, Ciutadans seria tan sols un jove partit centrista i reformista espanyol, desitjós de despolititzar la justícia, de suprimir el Senat i els aforaments, de carregar-se les diputacions, etcètera, però sense l’obsessió que avui el caracteritza de preservar la*soberanía nacional, de rebutjar qualsevol forma de consulta autodeterminista, de combatre la immersió lingüística en nom d’un macarrònic trilingüisme. Per tant, els d’Albert Rivera no tan sols podrien pactar amb el PSOE —això ja ho han fet— i conviure amb el PSC sense els grinyols que aquell acord suscita, sinó que també tindrien un cert espai de coincidència amb Podem.

Si Catalunya no existís —o fos com Extremadura, Castella i Lleó o l’Aragó— el PSOE no se sentiria moralment captiu del PP en totes les matèries i tots els debats relacionats amb la defensa de launidad nacional; ni s’hauria vist obligat a donar suport al govern de Rajoy en les respostes judicials i els recursos d’aquest davant del Tribunal Constitucional contra iniciatives polítiques del sobiranisme català; ni hauria forçat el PSC a esborrar del seu programa la defensa d’una consulta pactada sobre el futur estatus polític de Catalunya... En definitiva, si la qüestió catalana no existís, el PSOE podria ser una veritable alternativa de govern al Partit Popular, no —com és — una variantlight*diferenciada amb prou feines peltalante, per l’estil menys agressiu, per la retòrica més vellutada.

Si Catalunya no existís com a identitat política forta amb una poderosa pulsió independentista, aleshores al Congrés de Diputats els actuals grups parlamentaris d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat vindrien a ser com els de Coalició Canària o —en el passat— el Partit Socialista d’Andalusia, o el Partit Aragonès Regionalista, si bé més nombrosos. En aquesta hipòtesi els disset diputats d’ERC o de DL serien, junts o per separat, sumands perfectament acceptables pel PSOE —i àdhuc pel PP— de cara a articular una majoria d’investidura o una majoria de govern i no una mena d’empestats polítics aïllats darrere un cordó sanitari, el suport i fins l’abstenció dels quals a la frustrada investidura de Pedro Sánchez havien de ser rebutjats emfàticament per tal que el líder socialista no quedés estigmatitzat com un traïdor capaç de ignorar la*unidad de la patria.

A pesar de la crisi del bipartidisme espanyol, i de la complicada aritmètica parlamentària resultant del passat 20-D, i de l’esgotament del lideratge de Mariano Rajoy, i de les fragilitats del lideratge de Pedro Sánchez, i de les il·limitades ambicions d’Albert Rivera, i de l’aspiració de Pablo Iglesias i Podem a fagocitar l’espai que el PSOE ha ocupat des del 1977..., a pesar de tot això, insisteixo: sense el destorb català, la Moncloa ja tindria un inquilí nou —o revalidat— des de finals de gener, màxim principis de febrer. És una de les grans paradoxes d’aquests darrers dies: absent dels 66 folis del pacte PSOE-C’s, esmentat elusivament en el debat d’aquesta setmana, el*desafío catalánés el principal entrebanc a la formació d’un nou govern espanyol.

El 1993, quan —caigut el comunisme— els txecs van creure que els eslovacs els eren una rèmora i una nosa, promogueren un divorci de mutu acord. Però Madrid no s’assembla gens a Praga.

http://m.ara.cat/opinio/nosa_0_1535246499.html

[Gamper]

Foragitar l'invasorMarta Lasalas*Barcelona
Dissabte, 5 març de 2016
3 minuts

“Els invasors seran foragitats de Catalunya”. Aquesta frase de Carles Rahola publicada a la portada deL’Autonomista*el 6 d’agost de 1938, i que Carles Puigdemont havia utilitzat*en un acte públic, es va convertir en un dels retrets que el candidat va haver d'escoltar de l’oposició durant el ple d’investidura el passat 9 de gener.*Puigdemont va recordar a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que Rahola era un periodista i intel·lectual –“una bona persona que no va agafar mai una arma”- que va morir afusellat set mesos després d’escriure aquell article. Va ser precisament en un acte per commemorar la mort de Rahola, que Puigdemont havia parafrasejat*el text. “Ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que aquest tipus d’invasions, és a dir, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no la volem mai”, va reblar.

Foto: Sergi Alcàzar

En escoltar el candidat, als escons de JxSí es va estendre una sensació d'alleugeriment. En aquell torn de rèplica el candidat acabava de demostrar al seu propi grup i a la resta de diputats que si la seva presidència patia algun problema, segurament, no seria per falta d’habilitat parlamentària.

Aquesta setmana farà dos mesos d’aquell sorprenent ple. Puigdemont ha tingut ja un temps*per fer-se amb les mides del vestit de president. També per sentir on tiben les costures. Mentre accepta disciplinat la sessió fotogràfica de Sergi Alcàzar, es mou amb paciència i desimboltura. És capvespre. Al pati*dels tarongers, les flors blanques dels arbres escanyolits*escampen una olor suau de tarongina i la llum que declina impregna el palau d’un aire irreal. El president confessa que a vegades encara se sorprèn de la situació en què es troba des d’aquell dissabte que*va rebre la trucada d’Artur Mas, que li concedia quinze minuts per decidir si estava disposat a*donar un tomb a la seva carrera política. Les fotografies, però, ja no mostren l’expressió de perplexitat dels primers dies.

Posa per la càmera al saló Torres Garcia que tot just acaba de recuperar l’obra que s’ha exposat durant uns mesos al MoMa de Nova York.*“Lo temporal no és més que símbol”, adverteix la pintura fent-se ressò d’una frase del Faust de Goethe mentre les figures ballen dominades per la flauta d’un immens déu Pan. Allò que és essencial i allò que és transitori. Puigdemont s’ho mira desenfadat. Ni el temps, ni la complexitat del full de ruta semblen inquietar-lo de manera especial. Insisteix que en aquesta legislatura els terminis estan més clars que mai. Un cop transcorreguts els divuit mesos que l’han portat fins aquí tot haurà caducat. Tot serà diferent.

Al despatx del president s’hi accedeix des de l'esplèndida*galeria gòtica i després de travessar el Saló Montserrat. És el mateix despatx que han utilitzat els presidents que l’han precedit. Un despatx petit i auster, que sorprèn i contrasta amb la magnificència del palau, i que a aquesta hora del vespre té una llum molt matisada. Trista.

Puigdemont s’asseu davant d’una taula atapeïda. Carpetes apilades, premsa*internacional, papers manuscrits, llibres, CDs... Hi ha cert aire de desordre. “Recorda molt la taula d’un alcalde –explica-. Sempre amb diversos fronts oberts”.*Al palau s’hi treballa bé, assegura, tot i que encara no ha aconseguit controlar la regulació de la temperatura. També s'hi dorm bé. Malgrat que cada dia es desplaça des de Girona, ha hagut de passar dues nits a la Casa dels Canonges, la residència oficial del president. El silenci que durant la nit envaeix el palau és el que més l'ha sorprès.

Es treu les ulleres per treballar amb l'ordinador.*A la paret de l’esquerra del despatx*hi ha l’original del cartell d’Antoni Tàpies*Catalunya endavant. Un crit en*lletres negres.*Contundent i enèrgic. A la paret de la dreta, no hi ha res. Només dos claus encastats. Són els que sostenien el timó amb què va arribar Artur Mas a aquell despatx. “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”, deia la inscripció del timó que després de viure tempestes que mai hauria sospitat*ha tornat cap al Maresme.

Per ocupar l'espai d'aquesta paret ara buida,*Puigdemont té previst portar la reproducció de la portada de la*L’Autonomista*amb un dels articles de Carles Rahola que van ser utilitzats com a prova de càrrec per condemnar-lo a mort poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona. Un altre el cop el periodista*de Cadaqués*afusellat la matinada d'un 15 de març de 1939. Finalment, i després d'irrompre junts al ple d'investidura, sembla que Puigdemont no serà l'únic gironí que s'instal·larà al despatx del president la resta de la legislatura.

http://www.elnacional.cat/ca/politic...00096_102.html

Tenemos un nuevo medio digital indepe!

[Gamper]

8/3: El linxament mediàtic de Rufián és ‘racialista’

Vicenç Villatoro07/03/2016 18:42

Segueix-me

En el ric debat polític francès s’ha posat en circulació el terme*racialisme. Contra el sentiment actual que no té sentit ni és decent parlar de races en el debat polític, hi ha qui creu que els cognoms, els orígens, la raça, són i han de ser dades polítiques rellevants. Els racialistes, a l’extrema dreta i a l’extrema esquerra de l’espectre polític francès, practiquen una mena de determinisme racial i cultural que vindria a dir que no votem i pensem amb el cap, sinó amb la sang. Que som presoners en els comportaments polítics i ideològics de la nostra pertinença prèvia, inevitable i eterna a un grup ètnic. Si Rufián és xarnego no pot ser independentista i, si ho és, deu ser per alguna síndrome d’Estocolm. Aquesta seria la lectura racialista. Llegir la política a partir dels cognoms. Proclamar, com fan alguns a França, que les races existeixen i que hi ha races culpables, amb una mena de culpa històrica. Personalment, el racialisme em sembla un fenomen enormement inquietant, que cal combatre. Perquè nega l’individu: ens redueix a una etiqueta que no et pots treure mai de sobre, com si només fossis allò. I perquè, en definitiva, entre el racialisme i el racisme només hi ha tres lletres de diferència.

http://m.ara.cat/opinio/marc-linxame...536446348.html

[Gamper]

Qui som els valencians

http://www.youtube.com/results?q=Qui...lencians&sm=12