Page 2083 of 2154 FirstFirst ... 108315831983203320732081208220832084208520932133 ... LastLast
Results 20,821 to 20,830 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #20821
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Això de Renfe no té perdó

    Vicent Sanchis
    Renfe i Adif tenen butlla. I un menyspreu desbocat cap als clients

    Una vegada i una altra, amb obsessió digna de millors causes, se sent el que sembla un últim recurs: “Això no té perdó.” “Això” són moltes coses. Per exemple, el ministre Jorge Fernández Díaz. “Això de Fernández Díaz no té perdó”, es diu i es rediu. “I què?”, replica el funest ministre. I ho diu amb orgull de vencedor. I a més, encara té la malvada insolència d'apel·lar, com va fer fa tres dies, a “l'Estat de dret”. L'Estat és ell. El dret és inexistent. I no passa res. La indignació, al remat, es transforma en indiferència. Fernández ho sap, i en treu profit. “Això” també és la Renfe. En les darreres setmanes l'operadora o cirurgiana del sistema ferroviari espanyol porta encara més de corcoll els usuaris del corredor de l'infern. Fa dies que a Mont-roig del Camp hi ha “causes tècniques” que determinen retards insuportables en aquell tram. Ahir el vesper encara es va embrutar més i una catenària, l'enèsima, va fer figa i va provocar escenes horroroses que va patir el passatge d'un tren. Es van quedar entrampats i van haver de saltar del comboi amb l'ajuda de bombers i policies. No hi va actuar la Interpol perquè “això” els para massa lluny. De fa un temps incert Adif està desdoblant un dels pocs trossos de línia única convencional en aquesta part del món. Ni va avisar quan van començar ni expliquen quan acabaran. Tenen butlla total. I un menyspreu desbocat cap als seus clients. “Això de Renfe no té perdó.” D'acord. I què? Els empara l'“Estat de dret”. El seu Estat sense drets.
    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...-te-perdo.html

    ----------

    Esto de Renfe no tiene perdón

    Vicent Sanchis
    Renfe y Adif tienen bula. Y un menosprecio desbocado hacia los clientes

    Una y otra vez, con obsesión digna de mejores causas, se siente lo que parece un último recurso: "Esto no tiene perdón." "Esto" son muchas cosas. Por ejemplo, el ministro Jorge Fernández Díaz. "Lo de Fernández Díaz no tiene perdón", se dice y se Rediu. "Y qué?", ​​Replica el funesto ministro. Y lo dice con orgullo de vencedor. Y además, todavía tiene la malvada insolencia de apelar, como hizo hace tres días, "el Estado de derecho". El Estado es él. El derecho es inexistente. Y no pasa nada. La indignación, al final, se transforma en indiferencia. Fernández lo sabe, y saca provecho. "Eso" también es la Renfe. En las últimas semanas la operadora o cirujana del sistema ferroviario español lleva aún más de cabeza a los usuarios del corredor del infierno. Hace días que en Mont-roig del Camp hay "causas técnicas" que determinan retrasos insoportables en ese tramo. Ayer el avispero aún se ensució más y una catenaria, la enésima, hizo higo y provocó escenas horrorosas que sufrió el pasaje de un tren. Se quedaron entrampados y tuvieron que saltar del convoy con la ayuda de bomberos y policías. No actuó la Interpol porque "eso" los para demasiado lejos. Hace un tiempo incierto Adif está desdoblando uno de los pocos trozos de línea única convencional en esta parte del mundo. Ni avisó cuando empezaron ni explican cuando acabarán. Tienen bula total. Y un menosprecio desbocado hacia sus clientes. "Lo de Renfe no tiene perdón." De acuerdo. Y qué? Los amparo del "Estado de derecho". Su Estado sin derechos.

  2. #20822
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    En comú amb ells no podem

    Empar Moliner
    08/07/2016 23:21

    Segueix-me

    El govern de l’Ajuntament de Barcelona ha decidit tancar el centre d’internament per a estrangers de la Zona Franca, que ha estat en obres. Ho ha fet aprofitant que, per tornar a l’activitat, li faltaven uns papers. I em sembla d’una coherència màxima, perquè és un centre d’internament de “sensepapers” que no té els papers. Però, com és natural, els papers són l’excusa. Segurament l’alcaldessa no voldria tancar un centre d’ajuda als refugiats (si existís, vull dir) per la mateixa raó. Tancar aquest centre és una prioritat de diversos partits i un acte d’honradesa. No pot ser que hi hagi pollastres que visquin en millors condicions a les granges ecològiques que aquestes persones allà dins.

    Però vet aquí que el govern d’Espanya s’ha passat la decisió de l’Ajuntament de Barcelona per la pebrotera i ha anunciat que tornarà a obrir-lo. La Soraya Sáenz de Santamaría -coneguda de tots nosaltres- ha fet saber a Ada Colau que “pot tenir la política de discursos que cregui convenient” i “dir tot el que vulgui” però que “no és competència de l’Ajuntament decidir la política d’immigració”. D’aquesta manera ha demostrat qui mana i per a què serveix una alcaldessa de províncies a part de -espero- per anar a la festa major de Sants a escoltar el pregó al costat de la Feliu. Per parlar, oh i tant. Per fer discursos. Però que no serveixin per a res, perquè les coses importants, les de veritat, no les decideix ella.

    Qui pot dir, després d’aquest cas concretíssim, que no tindríem més justícia i més llibertat si fóssim independents? Qui pot dir, de l’equip de l’alcaldessa, que és millor seguir sent súbdits d’Espanya? Ponts, fraternitat, diàleg, diuen? ¿Felip VI que fa “una crida a la convivència”? Si almenys ja que manen fossin pietosos i justos... Però no ho són.

    http://m.ara.cat/opinio/comu-no_0_1610239090.html

    ----

  3. #20823
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Dijous 7, independence day


    "Amb el caos de Renfe, Espanya li va dir a Catalunya que els seus ciutadans són de segona"

    per Jofre Llombart 8 de Juliol 2016 a les 22.20 h



    En un sol dia, l'estat li va dir això a Catalunya:
    -Que no sap portar persones en tren des de les Terres de l'Ebre a Barcelona.
    -Que li pot obrir un local sense llicència municipal.
    -Que els diputats d'ERC i de CDC no són benvinguts a la recepció del Rei amb Obama.

    En aquesta llista es podria afegir la sentència del Tribunal Constitucional que, el mateix dia, va tombar les estructures d'estat. Però aquesta decisió no està al mateix pla que la resta, ara ho intentaré explicar. Intentar evitar la creació d'estructures legals paral·leles i pre-estrangeres forma part de la mateixa idiosincràsia del TC. És a dir, sí que fa posar les mans al cap que el Constitucional anul·li el decret contra la pobresa energètica per discriminació territorial, i que per tant prefereixi una España antes fría que rota. Però si la Generalitat vol crear estructures d'un estat propi al marge de les de l'espanyol, era d'esperar que el Tribunal encarregat de garantir que d'estat només n'hi ha un, digui que tot això és il·legal a ulls de la legalitat espanyola.

    Però precisament per tot això, encara resulten més significatives les tres situacions enumerades a l'inici d'aquest article. Si Catalunya és Espanya, Espanya ha de cuidar (o descuidar) les seves infraestructures per igual. Però resulta que a Madrid els passatgers no han de caminar per la via per escapar d'una catenària en mal estat. Si Catalunya és Espanya i la llei espanyola és la que preval, un local sense permís municipal no pot obrir, sigui un bar, una botiga o un Centre d'Internament d'Estrangers (CIE). Si Catalunya és Espanya, també ho són els seus partits polítics elegits a les urnes i per tant els líders d'ERC i de CDC tenen el mateix dret a assistir a un acte d'Estat que els líders del PP, del PSOE, de Podem o de Ciutadans.

    Per tot plegat, doncs, hom arriba a la conclusió que és Espanya la que tracta Catalunya com un ens diferenciat. El tracte que Foment dispensa a la xarxa de transports de Catalunya (Renfe, aeroport del Prat i les diferents carreteres nacionals) s'assembla més a la d'una colònia que a la d'un estat cohesionat. El govern espanyol mai permetria una infrainversió a Cercanías Madrid, ni el caos d'una companyia a Barajas, ni punts negres a les vies que envolten la capital de la metròpoli. Tampoc tindria la necessitat de marcar paquet institucional davant d'un ajuntament que se li rebel·la. Dijous, més que reobrir el CIE, el govern espanyol li va dir a Ada Colau que aquí qui mana és ell i és igual el que digui la llei que tant diu defensar. I com a colofó, la Casa Reial va considerar que Gabriel Rufián i Francesc Homs no són prou espanyols com per anar a veure Barack Obama.

    En un sol dia, dijous, Espanya li va dir a Catalunya que els seus ciutadans són de segona, que creu més en l'imperi que amb l'imperi de la llei i que la pot vetar internacionalment com si ja fossin dos països amb diplomàcies separades. Aquest és el resum: el govern espanyol no fa i el TC no deixa fer. Bon cap de setmana i rebeu una fraternal abraçada.
    http://www.mon.cat/cat/notices/2016/...mis_166066.php

    ----------

    Jueves 7, independence day

    "Con el caos de Renfe, España le dijo a Cataluña que sus ciudadanos son de segunda"

    por Jofre Llombart 8 de Julio 2016 a las 22.20 h

    En un solo día, el estado le dijo esto en Cataluña:
    -que No sabe llevar personas en tren desde las Tierras del Ebro a Barcelona.
    -Que Le puede abrir un local sin licencia municipal.
    -que Los diputados de ERC y de CDC no son bienvenidos en la recepción del Rey con Obama.

    En esta lista se podría añadir la sentencia del Tribunal Constitucional que, el mismo día, tumbó las estructuras de estado. Pero esta decisión no está en el mismo plano que el resto, ahora lo intentaré explicar. Intentar evitar la creación de estructuras legales paralelas y pre-extranjeras forma parte de la misma idiosincrasia del TC. Es decir, sí que pone las manos en la cabeza que el Constitucional anule el decreto contra la pobreza energética por discriminación territorial, y que por tanto prefiera una España antes fría que rota. Pero si la Generalitat quiere crear estructuras de un estado propio al margen de las del español, era de esperar que el Tribunal encargado de garantizar que de estado sólo hay uno, diga que todo esto es ilegal a ojos de la legalidad española.

    Pero precisamente por todo ello, aunque resultan más significativas las tres situaciones enumeradas en el inicio de este artículo. Si Cataluña es España, España debe cuidar (o descuidar) sus infraestructuras por igual. Pero resulta que en Madrid los pasajeros no tienen que caminar por la vía para escapar de una catenaria en mal estado. Si Cataluña es España y la ley española es la que prevalece, un local sin permiso municipal no puede abrir, sea un bar, una tienda o un Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE). Si Cataluña es España, también lo son sus partidos políticos elegidos en las urnas y por tanto los líderes de ERC y de CDC tienen el mismo derecho a asistir a un acto de Estado que los líderes del PP, del PSOE, de Podemos o de Ciudadanos.

    Por todo ello, pues, se llega a la conclusión de que es España la que trata Cataluña como un ente diferenciado. El trato que Fomento dispensa a la red de transportes de Cataluña (Renfe, Prat y las diferentes carreteras nacionales) se parece más a la de una colonia que a la de un estado cohesionado. El Gobierno nunca permitiría una infrainversión en Cercanías Madrid, ni el caos de una compañía en Barajas, ni puntos negros en las vías que rodean la capital de la metrópoli. Tampoco tendría la necesidad de marcar paquete institucional ante un ayuntamiento que se le rebela. Jueves, más que reabrir el CIE, el gobierno español le dijo a Ada Colau que aquí quien manda es él y es igual lo que diga la ley que tanto dice defender. Y como colofón, la Casa Real consideró que Gabriel Rufián y Francesc Homs no son suficientemente españoles como para ir a ver a Barack Obama.

    En un solo día, jueves, España le dijo a Cataluña que sus ciudadanos son de segunda, que cree más en el imperio que con el imperio de la ley y que la puede vetar internacionalmente como si ya fueran dos países con diplomacias separadas. Este es el resumen: el Gobierno no hace y el TC no deja hacer. Buen fin de semana y reciba un fraternal abrazo.

  4. #20824
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    ENERGIA I LLIURE MERCAT?

    REPESCO PER COMPLETAR EL MEU BLOG, D0S ARTICLES, PUBLICATS FA UNES SETMANES, QUE NO HAN PERDUT ACTUALITAT

    ENERGIA

    Tot es precipita. Les converses de Rajoy i Puigdemont, de Saenz de Santamaría amb Junqueras es van produir des de la màxima cordialitat. Crec que a ambdues bandes els interessava la foto. Malgrat la intoxicació prebèl•lica de la premsa espanyolista- que un general serbi titllava de molt més agressiva que la pròpia poc abans del conflicte iugoslau-, les societats espanyola i catalana no són partidàries de la crispació. Si més no, els seus centres sociològics que són els qui donen la majoria, allà al PP, i aquí a Junts pel Sí. Per tant, lluir fermesa ideològica i estratègica s’ha de fer compatible amb fer-ho des de la cordialitat, que eviti la imatge de risc de conflicte descontrolat./ Dit això, la fermesa dels dos bàndols està més en peu que mai. El Govern català i la seva majoria parlamentària han accelerat la seva tasca legislativa amb polítiques socials, educatives, energètiques, mediambientals situades clarament al centre-esquerra, que és el “mainstream” de la societat catalana. I el Govern de Madrid continua implacablement aplicant tots els mecanismes de l’Estat: ministeris, Hisenda, TC contra totes les lleis progressistes de Catalunya, situant-se en el “mainstream” dretà i conservador de la Gran Castella. En una setmana, quatre recursos al TC. I noves amenaces de Montoro a les C.A., malgrat la desautorització de les seves polítiques de dèficit asimètric per part d’organismes propis de l’Estat i d’Europa. I al risc, de bona font, que Europa clavi una sanció a Espanya per l’incompliment dels objectius del dèficit, que té terroritzades les altes esferes de l’Estat./

    En aquest context, em sento especialment satisfet, d’haver presentat aquest divendres passat l’estudi dels experts Sergio Ugarte i Monique Voogt, encarregat per la Fundació Irla: “Un nou mercat energètic per a un nou país”. Què diu en síntesi l’estudi? Que Catalunya és massa depenent de l’energia fòssil i nuclear. Que tenim poca connexió energètica amb Europa. Que som una illa energètica més de l’arxipèlag ibèric, allunyat del continent. Que Girona és el pitjor territori energètic: ni està connectada, ni produeix. Que la mitjana de preus és similar a l’europea, però mal repartida. Els preus a Catalunya i Espanya castiguen als usuaris domèstics, a les pimes i a les indústries grans consumidores de gas. Que els preus d’aquests sectors han crescut darrerament entre un 40% i un 100%. I que la Generalitat no té cap competència per a poder definir un model propi d’energia eficient i just. Ergo, un cop més, un desastre sectorial ens aboca a la necessitat d’un Estat propi./

    Perquè en l’Estat impropi al què estem alienats només 5 grups empresarials (oligopoli) connectats al BOE controlen el mercat energètic. I actuen com a lobbies disfressats com denunciava la Comissió nacional del Mercat i la Competència. Perquè el dèficit tarifari és brutal i fruit d’una mala gestió energètica (deute de 30.000 m€). Perquè vivim a Espanya una autèntica regressió legislativa contrària a les directrius europees, el darrer episodi de la qual és l’impost del sol.

    Què proposen els experts Ugarte i Voogt, per la transició energètica catalana? Abans que res, actuar sota els principis de la Unió Europea, a diferència d’Espanya: 1. Lliure circulació de l’energia per Europa. 2. Participació dels ciutadans en el control de les polítiques energètiques com a bé comú. 3. Foment de l’autoproducció. 4. Innovació i competitivitat antioligopòlica en el sector./

    Sota aquest principis europeus, cal definir els catalans: 1. Seguretat en el subministrament, amb combinació de capacitat de producció pròpia i subministrament internacional que ha de ser suficient i fiable per a totes les necessitats del país, inclosos casos d’emergència. 2. Assequibilitat i competitivitat. Els preus de l’energia han de ser competitius i no han d’afectar la competitivitat de la indústria catalana. L’accés a una energia assequible ha d’estar garantit a tothom, especialment als vulnerables. 3. Sostenibilitat. Avançant cap a un sector energètic descarbonitzat i sostenible. 4. Llibertat d’elecció dels consumidors que han de poder triar el proveïdor inclosa l’opció de l’autoproducció, que ha de ser fomentada. 5. Prevenció dels abusos oligopòlics, garantint una veritable igualtat de condicions a qualsevol operador.

    Aquests principis marquen el camí als 8 objectius energètics per a una República catalana: 1. Augmentar les interconnexions internacionals del gas i electricitat. 2 Diversificació dels subministraments externs de gas i petroli; i desenvolupament de capacitat d’emmagatzematge addicional. 3. Descarbonització i reducció de la intensitat energètica de l’economia. 4. Autoproducció d’energia (renovable) i integració de sistemes descentralitzats al mercat. 5. Marc normatiu modern i flexible per al sector elèctric. 6. Reducció curosa i conscient del nombre de centrals nuclears. 7. Protecció dels consumidors vulnerables. 8. Implementació d’una rigorosa legislació antioligopoli./

    No em diran que aquest no és un programa avançat, homologable als nòrdics. I que a Espanya no veuran mai si han d’esperar que guanyi Podemos. Un programa solvent, redactat per experts, l’un, català d’origen peruà, l’altra, holandesa, que han assessorat a diversos Governs al món. /

    LLIURE MERCAT?

    Anem a noves eleccions i la insinuació del Rei per a què es moderés la despesa electoral ha comportat que els partits del règim facin veure que el tema els preocupa. De fet, el més barat electoralment és tenir una monarquia. No cal elegir-la. Les seves despeses són estructurals./

    En tot cas, després que l'Estat dediqués més de 130 milions d'euros en la campanya electoral del 20-D, ara, davant del bloqueig del panorama espanyol, els grans partits del règim es volen rentar la cara fent veure que els preocupa la despesa electoral. Ara, que hauran de repetir les eleccions a causa d'haver arraconat les opcions sobiranistes catalanes de qualsevol negociació. Així els primers responsables del bloqueig són PP, PSOE i C's, incapaços de demostrar nítidament el que en realitat els uneix: la defensa d'un model d'Estat jacobí on la casta extractiva controla el BOE./

    Quan a Catalunya hi havia un partit majoritari autonomista que jugava a frontissa, l'aritmètica era fàcil. Des de la dreta, des del centre-dreta o des del centre-esquerra del règim es demanava un complement català i Espanya tenia majoria per la governabilitat. A canvi de res pels catalans. Només d’algun favor als amics i coneguts del pujolisme. Ara s'ha acabat aquest equilibri. I als ciutadans se'ns prepara un tediós estiu, no per la suposada xafogor que ens envairà, sinó pel nou espectacle de teatre abarrocat de les tres forces del règim per inventar una trama de la que ja se sap el final: gran coalició de facto per a no canviar res de veritat./

    Per amagar-ho calen maniobres de distracció, com l’estalvi de les despeses electorals. Com que la llei electoral estableix que la quantitat de les subvencions es determina els cinc dies següents de la convocatòria dels comicis, alguns partits proposen un pacte de "cavallers" per estalviar despeses. El 20-D, a part dels 130 milions de l'Estat, el PP hi dedicà oficialment 12 m€, el PSOE 9 m€, Podemos, 3,6 m€ , Ciudadanos 4 m€ i IU 2,5 m€./

    Amb la justícia darrera els talons dels tres principals partits del règim i d'algun de perifèric; i el partit de l'esquerra clàssica (IU) endeutat fins les celles per no haver pogut cobrar els enviaments de paperetes per correu, el panorama no és agradable econòmicament. Però encara hi ha classes. Els partits del règim malgrat l'alè de la policia al clatell continuen tenint vies de finançament extraordinàries. Per això, els grans mai han volgut, per exemple, renunciar a l'enviament de propaganda i paperetes a cada elector. En un territori on s'ha instal•lat una gerontocràcia electoral amb escàs nivell de formació, els votants més fidels són gent gran que porta la papereta des de casa. Els partits que poden inundar les bústies de publicitat i embolicar les seves paperetes en embolcalls atractius tenen ja més avantatge que els que no poden fer-ho, o ho fan amb escassos recursos. /

    La proposta de la tramesa única de totes les paperetes a càrrec de l'Estat l'havia fet jo mateix als anys 90 quan al Parlament de Catalunya es va crear una comissió sobre finançament de partits polítics, arran dels primers escàndols de corrupció i d'un document valent del Cercle d'empresaris, presidit llavors per Gavarró. El resultat de la comissió fou zero. L'advertiment fet pel mateix Gavarró sobre cobrament de comissions irregulars superiors al 3% famós i les propostes de simplificació de campanya no va ser tingudes en compte pels principals partits del règim en aquell moment: PP, PSOE i CiU. Vint anys després estem igual./

    Ara ens faran un paripé mostrant que estan molt preocupats, però tant PP, com PSOE com C's rebran de mil maneres, potser cada cop més alambinades, el suport de l'oligarquia econòmica i del capitalisme parasitari de l'Estat. Per exemple, imputant en períodes fora de campanya, despeses de campanya. Finançant directament amb publicitat o simplement pel poder que donen les accions, influint sobre les cadenes privades de RTV i els periòdics, per tal que afavoreixin uns determinats partits en contra d'altres; en les seves notícies i en les seves enquestes, cada cop més utilitzades com a arma electoral i no com instrument demoscòpic....../

    Les forces polítiques que juguen amb aquestes cartes marcades i que treuen benefici dels suports inconfessables, no competeixen en un lliure mercat polític on guanya el millor. Sinó que parteixen d'una situació d’avantatge oligopòlic que va en detriment de les forces d'esquerra o no addictes al règim que han d'espavilar-se amb els recursos propis que són escassos./

    Algú pot creure que aquestes forces que rebenten el lliure mercat polític actuaran després a favor d'un autèntic lliure mercat econòmic on es premiï l'esforç i la competència pel davant de l'enxufisme i els privilegis? Algú es creu que els finançadors no passaran factura influint o dictant directament les normes, decrets o articles de llei que puguin afavorir els seus interessos oligopòlics? Algú es creu de veritat que els partits que han dinamitat la igualat d'oportunitats electorals treballaran després per la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans?/

    Publicats a Economia Digital
    http://in.directe.cat/josep-huguet/b...-lliure-mercat

    -----------

    ENERGÍA Y LIBRE MERCADO?

    Repesco para COMPLETAR MI BLOG, D0S ARTÍCULOS, PUBLICADOS FA SEMANAS, QUE NO HAN PERDIDO ACTUALIDAD

    ENERGÍA

    Todo se precipita. Las conversaciones de Rajoy y Puigdemont, de Saenz de Santamaría con Junqueras se produjeron desde la máxima cordialidad. Creo que a ambos lados les interesaba la foto. A pesar de la intoxicación prebèl • lica de la prensa españolista- que un general serbio tildaba de mucho más agresiva que la propia poco antes del conflicto iugoslau-, las sociedades española y catalana no son partidarias de la crispación. Por lo menos, sus centros sociológicos que son los que dan la mayoría, allá en el PP, y aquí en Juntos por Sí. Por lo tanto, lucir firmeza ideológica y estratégica debe hacerse compatible con hacerlo desde la cordialidad, que evite la imagen de riesgo de conflicto descontrolat./ Dicho esto, la firmeza de los dos bandos está más en pie que nunca. El Gobierno catalán y su mayoría parlamentaria han acelerado su labor legislativa con políticas sociales, educativas, energéticas, medioambientales situadas claramente en el centro-izquierda, que es el "mainstream" de la sociedad catalana. Y el Gobierno de Madrid continúa implacablemente aplicando todos los mecanismos del Estado: ministerios, Hacienda, TC contra todas las leyes progresistas de Cataluña, situándose en el "mainstream" derechista y conservador de la Gran Castilla. En una semana, cuatro recursos al TC. Y nuevas amenazas de Montoro a las C.A., pese a la desautorización de sus políticas de déficit asimétrico por parte de organismos propios del Estado y de Europa. Y el riesgo, de buena fuente, que Europa pegue una sanción a España por el incumplimiento de los objetivos del déficit, que tiene aterrorizadas las altas esferas del Estado. /

    En este contexto, me siento especialmente satisfecho, de haber presentado este viernes pasado el estudio de los expertos Sergio Ugarte y Monique Voogt, encargado por la Fundación Irla: "Un nuevo mercado energético para un nuevo país". ¿Qué dice en síntesis el estudio? Que Cataluña es demasiado dependiente de la energía fósil y nuclear. Que tenemos poca conexión energética con Europa. Que somos una isla energética más del archipiélago ibérico, alejado del continente. Que Girona es el peor territorio energético: ni está conectada, ni produce. Que la media de precios es similar a la europea, pero mal repartida. Los precios en Cataluña y España castigan a los usuarios domésticos, las pymes y las industrias grandes consumidoras de gas. Que los precios de estos sectores han crecido últimamente entre un 40% y un 100%. Y que la Generalitat no tiene ninguna competencia para poder definir un modelo propio de energía eficiente y justo. Ergo, una vez más, un desastre sectorial nos lleva a la necesidad de un Estado propi./

    Porque en el Estado impropio al que estamos alienados sólo 5 grupos empresariales (oligopolio) conectados en el BOE controlan el mercado energético. Y actúan como lobbies disfrazados como denunciaba la Comisión nacional del Mercado y la Competencia. Para que el déficit tarifario es brutal y fruto de una mala gestión energética (deuda de 30.000 m €). Porque vivimos en España una auténtica regresión legislativa contraria a las directrices europeas, el último episodio de la que es el impuesto del sol.

    ¿Qué proponen los expertos Ugarte y Voogt, para la transición energética catalana? Ante todo, actuar bajo los principios de la Unión Europea, a diferencia de España: 1. Libre circulación de la energía para Europa. 2. Participación de los ciudadanos en el control de las políticas energéticas como bien común. 3. Fomento de la autoproducción. 4. Innovación y competitividad antioligopòlica en el sector./

    Bajo estos principios europeos, hay que definir los catalanes: 1. Seguridad en el suministro, con combinación de capacidad de producción propia y suministro internacional que debe ser suficiente y fiable para todas las necesidades del país, incluidos casos de emergencia. 2. Asequibilidad y competitividad. Los precios de la energía deben ser competitivos y no deben afectar la competitividad de la industria catalana. El acceso a una energía asequible debe estar garantizado a todos, especialmente a los vulnerables. 3. Sostenibilidad. Avanzando hacia un sector energético descarbonizado y sostenible. 4. Libertad de elección de los consumidores que deben poder elegir el proveedor incluida la opción de la autoproducción, que debe ser fomentada. 5. Prevención de los abusos oligopólicos, garantizando una verdadera igualdad de condiciones a cualquier operador.

    Estos principios marcan el camino a los 8 objetivos energéticos para una República catalana: 1. Aumentar las interconexiones internacionales del gas y electricidad. 2 Diversificación de los suministros externos de gas y petróleo; y desarrollo de capacidad de almacenamiento adicional. 3. Descarbonización y reducción de la intensidad energética de la economía. 4. Autoproducción de energía (renovable) e integración de sistemas descentralizados en el mercado. 5. Marco normativo moderno y flexible para el sector eléctrico. 6. Reducción cuidadosa y consciente del número de centrales nucleares. 7. Protección de los consumidores vulnerables. 8. Implementación de una rigurosa legislación antioligopoli./

    No me dirán que este no es un programa avanzado, homologable a los nórdicos. Y que en España no verán nunca si tienen que esperar que gane Podemos. Un programa solvente, redactado por expertos, el uno, catalán de origen peruano, la otra, holandesa, que han asesorado a varios Gobiernos en el mundo. /

    LIBRE MERCADO?

    Vamos a nuevas elecciones y la insinuación del Rey para que se moderara el gasto electoral ha supuesto que los partidos del régimen hagan ver que el tema les preocupa. De hecho, el más barato electoralmente es tener una monarquía. No hay que elegirla. Sus gastos son estructurals./

    En todo caso, después de que el Estado dedicara más de 130 millones de euros en la campaña electoral del 20-D, ahora, ante el bloqueo del panorama español, los grandes partidos del régimen se quieren lavar la cara haciendo ver que les preocupa gasto electoral. Ahora, que deberán repetir las elecciones a causa de haber arrinconado las opciones soberanistas catalanas de cualquier negociación. Así los primeros responsables del bloqueo son PP, PSOE y Ciudadanos, incapaces de demostrar nítidamente lo que en realidad los une: la defensa de un modelo de Estado jacobino donde la casta extractiva controla el BOE./

    Cuando en Cataluña había un partido mayoritario autonomista que jugaba en bisagra, la aritmética era fácil. Desde la derecha, desde el centro-derecha o desde el centro-izquierda del régimen se pedía un complemento catalán y España tenía mayoría para la gobernabilidad. A cambio de nada por los catalanes. Sólo de algún favor a los amigos y conocidos del pujolismo. Ahora se ha terminado este equilibrio. Y los ciudadanos se nos prepara un tedioso verano, no por la supuesta bochorno que nos invadirá, sino por el nuevo espectáculo de teatro abarrocado de las tres fuerzas del régimen para inventar una trama de la que ya se sabe el final: gran coalición de facto para no cambiar nada de veritat./

    Para esconderlo necesitan maniobras de distracción, como el ahorro de los gastos electorales. Como la ley electoral establece que la cantidad de las subvenciones se determina los cinco días siguientes de la convocatoria de los comicios, algunos partidos proponen un pacto de "caballeros" para ahorrar gastos. El 20-D, a parte de los 130 millones del Estado, el PP dedicó oficialmente 12 m €, el PSOE 9 €, Podemos, 3,6 m €, Ciudadanos 4 m € e IU 2,5 m €. /

    Con la justicia tras los talones de los tres principales partidos del régimen y de algún de periférico; y el partido de la izquierda clásica (IU) endeudado hasta las cejas por no haber podido cobrar los envíos de papeletas por correo, el panorama no es agradable económicamente. Pero todavía hay clases. Los partidos del régimen a pesar del aliento de la policía en la nuca siguen teniendo vías de financiación extraordinarias. Por ello, los grandes nunca han querido, por ejemplo, renunciar al envío de propaganda y papeletas a cada elector. En un territorio donde se ha instalado • lat una gerontocracia electoral con escaso nivel de formación, los votantes más fieles son mayores que lleva la papeleta desde casa. Los partidos que pueden inundar los buzones de publicidad y envolver sus papeletas en envoltorios atractivos tienen ya más ventaja que los que no pueden hacerlo, o lo hacen con escasos recursos. /

    La propuesta del envío única de todas las papeletas a cargo del Estado la había hecho yo mismo en los años 90 cuando el Parlamento de Cataluña se creó una comisión sobre financiación de partidos políticos, a raíz de los primeros escándalos de corrupción y de un documento valiente del Círculo de empresarios, presidido entonces por Gavarró. El resultado de la comisión fue cero. La advertencia hecho por el mismo Gavarró sobre cobro de comisiones irregulares superiores al 3% famoso y las propuestas de simplificación de campaña no ser tenidas en cuenta por los principales partidos del régimen en ese momento: PP, PSOE y CiU. Veinte años después estamos igual./

    Ahora nos harán un paripé mostrando que están muy preocupados, pero tanto PP como PSOE como C 's recibirán de mil maneras, quizás cada vez más alambicadas, el apoyo de la oligarquía económica y del capitalismo parasitario del Estado. Por ejemplo, imputando en periodos fuera de campaña, gastos de campaña. Financiando directamente con publicidad o simplemente por el poder que dan las acciones, influyendo sobre las cadenas privadas de RTV y los periódicos, para que favorezcan unos determinados partidos en contra de otros; en sus noticias y en sus encuestas, cada vez más utilizadas como arma electoral y no como instrumento demoscópico ...... /

    Las fuerzas políticas que juegan con estas cartas marcadas y que sacan provecho de los soportes inconfesables, no compiten en un libre mercado político donde gana el mejor. Sino que parten de una situación de ventaja oligopólico que va en detrimento de las fuerzas de izquierda o no adictos al régimen que han de desenvolverse con los recursos propios que son escassos./

    Alguien puede creer que estas fuerzas que revientan el libre mercado político actuarán después a favor de un auténtico libre mercado económico donde se premie el esfuerzo y la competencia por delante del enchufismo y los privilegios? Alguien se cree que los financiadores no pasarán factura influyendo o dictando directamente las normas, decretos o artículos de ley que puedan favorecer sus intereses oligopólicos? Alguien se cree de verdad que los partidos que han dinamitado la igualdad de oportunidades electorales trabajarán después por la igualdad de oportunidades de todos los ciudadanos? /

    Publicados en Economía Digital

  5. #20825
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L'aeroport del Prat sota la dictadura de Madrid

    "Un país que depèn d'un altre per comunicar-se amb la resta del món, no és un país lliure"


    per Víctor Alexandre 10 de Juliol 2016 a les 19.50 h



    El 27 de març de 2007, més d'un centenar d'entitats acadèmiques i empresarials de Catalunya es van aplegar en un acte per reivindicar per al país el control de l'aeroport del Prat i el seu alliberament del dogal al coll amb què l'Estat espanyol l'empresona i el degrada. Va ser un acte insòlit, aquell; un acte que va astorar molta gent, per la barreja de noms, alguns significadament en contra de la llibertat nacional de Catalunya, que van entendre que tampoc ells no podien créixer dins d'un país sotmès a un Estat espanyol que camina en sentit invers a l'evolució dels temps i que ha a arribat al segle XXI sense trobar cap altra manera de reafirmar-se que no sigui intentant empetitir el progrés i la projecció internacional de la nació catalana. I, naturalment, l'aeroport del Prat és una estructura bàsica d'aquest progrés i d'aquesta projecció.

    A l'acte, impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC, van assistir-hi prop de mil persones entre les quals Andreu Mac-Colell, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, que va dir això:

    "Es pot ser una gran ciutat sense port, però no es pot ser una gran ciutat sense un gran aeroport. Les idees que no entren per mitjans electrònics, les idees, per tant, que van amb les persones que viatgen, entren per l'aeroport. I amb les idees hi entren les seus d'empreses i d'organismes internacionals, els centres de recerca, les escoles, els grans congressos... Els aeroports connecten directament amb el sistema nerviós d'un territori i d'un país. [...] En aquest marc, ens convé portar el timó de la navegació. Només així Barcelona podrà assolir el millor aeroport que li sigui estructuralment possible. Per a aquesta fi, no ens ajuda que un altre negociï en el nostre nom, sobretot si, a més, tenim raons serioses per creure que aquest altre no és realment el nostre agent."

    Doncs bé, han transcorregut gairebé deu anys, d'aquell acte, i el més calent és a l'aigüera. Som exactament en el mateix punt on érem, i les perspectives són nefastes, perquè l'Estat espanyol no manté només el dogal al coll de Catalunya, sinó que l'estreny encara més cada dia que passa. L'escàndol generat per Vueling, la companyia de baix cost que controla insòlitament -remarquem-ho; insòlitament- gairebé la meitat dels vols del Prat, que ha causat perjudicis milionaris, que ha menyspreat els usuaris fins a tractar-los com a bestiar, que els ha enganyat i que s'ha negat a donar-los cap mena d'informació, que ha explotat laboralment els seus treballadors i que ha difós una imatge caòtica i tercermundista de Catalunya, forma part d'aquest dogal. I el paper de convidat de pedra, humiliant, diria jo, del govern de Catalunya en tot aquest afer encara ho ha deixat més clar. Sense competències sobre el principal aeroport del país, el govern català només ha pogut tenir-hi un paper que podríem qualificar d'ONG. És a dir, el d'un voluntariat que es posa darrere d'un taulell per assessorar les víctimes del caos sobre com cursar les denúncies i que reparteix entrepans. Realment ignominiós i inadmissible.

    No passarà res, tanmateix. L'aeroport del Prat no és un hub, no és un veritable centre de connexions, com Barajas, perquè Espanya ho prohibeix. Espanya sap que, sense el dogal, Barcelona superaria Madrid en quatre dies. Barcelona, però, és la capital de Catalunya, i Catalunya és precisament el nom que el govern espanyol vol degradar de cara al món. Fins i tot a costa de matar la gallina dels ous d'or. Cal ser molt ruc per voler destruir la imatge de Catalunya, un país que el 2015 es va consolidar com la principal destinació turística de l'Estat al qual va aportar disset milions i mig de visitants. Però la mort de Catalunya és una vella obsessió espanyola, i tot s'hi val; inclosa la irracionalitat. Fins i tot José Manuel Villarejo, alt comandament de la policia espanyola, adscrit a la direcció adjunta operativa del cos, va reconèixer davant el jutge l'existència d'una operació contra Catalunya orquestrada des del ministeri de l'Interior.

    Però què hi ha darrere de Vueling, que afavoreixi una operació governamental espanyola per desacreditar Catalunya internacionalment? Vueling va néixer amb l'objectiu de destruir Spanair -nom ben incongruent, tot sigui dit-, que tenia el suport de la Generalitat a fi de contrarestar l'opressió espanyola en l'espai aeri i que comptava amb una direcció molt allunyada ideològicament de la de Vueling i de tot el que hi ha o hi ha hagut al seu darrere, començant pel grup Planeta, de José Manuel Lara, membre destacat de la caverna espanyola, diversos elements situats en l'òrbita del Partit Popular, un sanejament d'Iberia, que, ves per on, adquireix Vueling per quatre rals i que la utilitza per sanejar-se, una fusió l'any 2010 entre Iberia i British Airways, que creen un dels principals grups aeris del món, una marxa d'Iberia del Prat, que queda, així, a les mans de Vueling, i un aeroport que, emmanillat i captiu de Madrid, esdevé ja una plataforma perfecta per escenificar-hi el caos i llançar el missatge subliminar previst: "Com pot ser un Estat un país bananer que ni tan sols sap gestionar un aeroport?" L'aeroport del Prat, és clar, no el gestiona Catalunya, el gestiona Espanya, però això el missatge no ho diu. L'important és que els mots "Catalunya" i "caos", apareguin junts com més millor.

    Per sort, fins i tot la premsa internacional s'ha fet ressò de l'operació mafiosa de l'Estat, palesada en les reunions de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, amb ple coneixement del president espanyol Mariano Rajoy, que té l'objectiu de criminalitzar les figures polítiques i les entitats més significatives de Catalunya, ANC, Òmnium, Barça..., tot dinamitant-ne també les infraestructures, entre les quals, evidentment, el sistema sanitari. En aquest capítol, per cert, cal incloure el sistema ferroviari de rodalies que tots els governs espanyols -sempre beneficiant Madrid- han mantingut en règim tercermundista fins a extrems al·lucinants, com ara el fet que per arribar a una destinació determinada sigui més ràpid no pas agafar el tren que t'hi porta, sinó esperar-ne un de semidirecte, pujar-hi, passar de llarg per la teva estació, arribar fins al final de trajecte i, tot seguit, fer mitja volta en un tren que, aquesta vegada sí, s'aturi al lloc on anaves. No és estrany que Rodalies, en la darrera dècada, hagi perdut deu milions de viatges, un milió per any, de mitjana.

    La part positiva del cas de Vueling i del clavegueram estatal que hi ha al darrere -d'un gran mal en surt un gran bé- és que ha ajudat molta gent a prendre consciència de la necessitat vital que té Catalunya de ser un Estat, i, en aquet sentit, l'aeroport Internacional de Barcelona, com a nus de comunicacions de referència internacional que hauria de ser, és una estructura d'Estat. Cada dia que l'aeroport del Prat, com tota la resta d'infraestructures, continua sotmès a la dictadura espanyola, és un dia més de pèrdues milionàries per a l'economia catalana i per al progrés i el benestar del país. Un país que depèn d'un altre per comunicar-se amb la resta del món, no és un país lliure.


    http://www.mon.cat/cat/notices/2016/...rid_166356.php

    --------

    El aeropuerto del Prat bajo la dictadura de Madrid

    "Un país que depende de otro para comunicarse con el resto del mundo, no es un país libre"

    por Víctor Alexandre 10 de Julio 2016 a las 19.50 h

    El 27 de marzo de 2007, más de un centenar de entidades académicas y empresariales de Cataluña se reunieron en un acto para reivindicar para el país el control del aeropuerto del Prat y su liberación del dogal al cuello con la que el Estado español lo aprisiona y lo degrada. Fue un acto insólito, aquel; un acto que asustar a mucha gente, por la mezcla de nombres, algunos significadament en contra de la libertad nacional de Cataluña, que entendieron que tampoco ellos no podían crecer dentro de un país sometido a un Estado español que camina en sentido inverso a la evolución de los tiempos y que ha a llegado al siglo XXI sin encontrar otra manera de reafirmar que no sea intentando achicar el progreso y la proyección internacional de la nación catalana. Y, naturalmente, el aeropuerto del Prat es una estructura básica de este progreso y de esta proyección.

    En el acto, impulsado por la Cámara de Comercio de Barcelona, ​​Fomento del Trabajo y el RACC, asistieron cerca de mil personas entre las que Andrés Mac-Colell, catedrático de Economía de la Universidad Pompeu Fabra, que dijo esto:

    "Se puede ser una gran ciudad sin puerto, pero no se puede ser una gran ciudad sin un gran aeropuerto. Las ideas que no entran por medios electrónicos, las ideas, por tanto, que con las personas que viajan, entran por la aeropuerto. y con las ideas entran las sedes de empresas y de organismos internacionales, los centros de investigación, las escuelas, los grandes congresos ... los aeropuertos conectan directamente con el sistema nervioso de un territorio y de un país . [...] en este marco, nos conviene llevar el timón de la navegación. Sólo así Barcelona podrá alcanzar el mejor aeropuerto que le sea estructuralmente posible. Para este fin, no nos ayuda que otro negocie en nuestro nombre, sobre todo si, además, tenemos razones serias para creer que este otro no es realmente nuestro agente. "

    Pues bien, han transcurrido casi diez años, de aquel acto, y el más caliente está en el fregadero. Somos exactamente en el mismo punto donde estábamos, y las perspectivas son nefastas, porque España no mantiene sólo el dogal al cuello de Cataluña, sino que la aprieta aún más cada día que pasa. El escándalo generado por Vueling, la compañía de bajo coste que controla insólitamente -remarquem ello; insòlitament- casi la mitad de los vuelos de El Prat, que ha causado perjuicios millonarios, que ha despreciado los usuarios hasta tratarlos como ganado, que los ha engañado y que se ha negado a darles ningún tipo de información, que ha explotado laboralmente a sus trabajadores y que ha difundido una imagen caótica y tercermundista de Cataluña, forma parte de este dogal. Y el papel de invitado de piedra, humillante, diría yo, del gobierno de Cataluña en todo este asunto aunque lo ha dejado más claro. Sin competencias sobre el principal aeropuerto del país, el gobierno catalán sólo ha podido tener un papel que podríamos calificar de ONG. Es decir, el de un voluntariado que se pone detrás de un mostrador para asesorar a las víctimas del caos sobre cómo cursar las denuncias y que reparte bocadillos. Realmente ignominioso e inadmisible.

    No pasará nada, sin embargo. El aeropuerto del Prat no es un hub, no es un verdadero centro de conexiones, como Barajas, porque España lo prohíbe. España sabe que, sin el dogal, Barcelona superaría Madrid en cuatro días. Barcelona, ​​sin embargo, es la capital de Cataluña, y Cataluña es precisamente el nombre que el gobierno español quiere degradar de cara al mundo. Incluso a costa de matar a la gallina de los huevos de oro. Hay que ser muy burro para querer destruir la imagen de Cataluña, un país que en 2015 se consolidó como el principal destino turístico del Estado al que aportó diecisiete millones y medio de visitantes. Pero la muerte de Cataluña es una vieja obsesión española, y todo vale; incluida la irracionalidad. Incluso José Manuel Villarejo, alto mando de la policía española, adscrito a la dirección adjunta operativa del cuerpo, reconoció ante el juez la existencia de una operación contra Cataluña orquestada desde el Ministerio del Interior.

    Pero qué hay detrás de Vueling, que favorezca una operación gubernamental española para desacreditar Cataluña internacionalmente? Vueling nació con el objetivo de destruir Spanair -nombre bien incongruente, todo sea dicho-, que tenía el apoyo de la Generalitat a fin de contrarrestar la opresión española en el espacio aéreo y que contaba con una dirección muy alejada ideológicamente de la de Vueling y de todo lo que hay o ha habido detrás, empezando por el grupo Planeta, José Manuel Lara, miembro destacado de la caverna española, varios elementos situados en la órbita del PP, un saneamiento de Iberia, que, mira por dónde, adquiere Vueling por cuatro reales y que la utiliza para sanearse, una fusión en 2010 entre Iberia y British Airways, que crean uno de los principales grupos aéreos del mundo, una marcha de Iberia del Prat, que queda, así, a las manos de Vueling, y un aeropuerto que, esposado y cautivo de Madrid, se convierte ya una plataforma perfecta para escenificar allí el caos y lanzar el mensaje subliminal previsto: "¿Cómo puede ser un Estado un país bananero que ni siquiera sabe manejar un aeropuerto? " El aeropuerto del Prat, claro, no lo gestiona Cataluña, lo gestiona España, pero eso el mensaje no lo dice. Lo importante es que las palabras "Cataluña" y "caos", aparezcan juntos cuanto más mejor.

    Por suerte, incluso la prensa internacional se ha hecho eco de la operación mafiosa del Estado, manifestada en las reuniones de Jorge Fernández Díaz y Daniel de Alfonso, con pleno conocimiento del presidente español Mariano Rajoy, que tiene la objetivo de criminalizar las figuras políticas y las entidades más significativas de Cataluña, ANC, Òmnium, Barça ..., todo dinamitando su también las infraestructuras, entre las que, evidentemente, el sistema sanitario. En este capítulo, por cierto, hay que incluir el sistema ferroviario de cercanías que todos los gobiernos españoles -siempre beneficiando Madrid- han mantenido en régimen tercermundista hasta extremos alucinantes, como el hecho de que para llegar a un destino determinado sea más rápido no coger el tren que te lleva, sino esperar uno semidirecto, subir, pasar de largo por tu estación, llegar hasta el final de trayecto y, a continuación, dar media vuelta en un tren que, esta vez sí, se detenga en el lugar donde ibas. No es extraño que Cercanías, en la última década, haya perdido diez millones de viajes, un millón por año, en promedio.

    La parte positiva del caso de Vueling y del alcantarillado estatal que hay detrás -de un mal que un gran bien- es que ha ayudado a mucha gente a tomar conciencia de la necesidad vital que tiene Cataluña de ser un Estado, y , en aquet sentido, el aeropuerto internacional de Barcelona, ​​como nudo de comunicaciones de referencia internacional que debería ser, es una estructura de Estado. Cada día que el aeropuerto de El Prat, como todo el resto de infraestructuras, continúa sometido a la dictadura española, es un día más de pérdidas millonarias para la economía catalana y para el progreso y el bienestar del país. Un país que depende de otro para comunicarse con el resto del mundo, no es un país libre.

  6. #20826
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El que ningú no li ha dit a Rajoy

    Antoni Bassas12/07/2016 21:17

    Deixar de seguir

    CAP LÍDER POLÍTIC ha sigut prou bo per dir-li a Mariano Rajoy que no s’asseuria a parlar amb ell fins que no forcés la dimissió de Jorge Fernández Díaz i el mateix president no oferís explicacions, atès que a les converses amb Daniel de Alfonso el ministre afirma que Rajoy ho sap tot. Són converses en què es parla d’afinar proves per destruir políticament i humanament adversaris polítics, cosa que en qualsevol estat democràtic i de dret suposaria un escàndol tan majúscul que no es parlaria de res més. Aquí s’ha imposat el silenci eixordador de l’Estat i del cor de*hooligans*que l’aplaudeix. Els polítics espanyols han decidit que d’aquest cas no en faran una causa ètica i de regeneració política, perquè, total, era contra el procés català. Potser se’n senten a resguard. Quin error, perquè amb governs així, ningú no ho està.

    http://m.ara.cat/opinio/que-ningu-li...612638769.html

    ----

  7. #20827
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    14/7: De Salamanca a Sixena

    Vicenç Villatoro13/07/2016 19:07

    Segueix-me

    COM POT SER que els catalans exigiu que us tornin els*papers de Salamanca*i en canvi us resistiu a tornar les obres d’art de Sixena a l’Aragó? Si és el mateix! Doncs no és ben bé el mateix. La diferència més important (no pas l’única, perquè tot és sempre més complicat) és la que hi ha entre que et prenguin una cosa a punta de pistola o que te la venguis. Si te l’han presa te l’han de tornar. Si l’has venuda, hi ha com a mínim una discussió possible. Els béns de Sixena van ser comprats des de Catalunya o salvats quan s’anaven a destruir. El criteri de salvar-los sempre va ser present: la major part encara existeixen o són visibles precisament perquè es van comprar des de Catalunya. Però la resistència a desprendre’s dels objectes comprats a Sixena té altres fonaments de sentit comú. Un, que si s’aplica universalment el criteri que totes les coses han de tornar al lloc d’on van sortir, s’han acabat tots els grans museus del món. Ni el Louvre, ni el Prado, ni el British (per no parlar de Quai de Branly). Encara una altra cosa: si s’arrenquen les pintures del MNAC, és molt probable que es facin malbé. Li importa a algú? ¿O val més que et tornin una capsa plena de pols que no pas que les pintures es puguin veure senceres a Barcelona?

    http://m.ara.cat/opinio/juliol-Salam...613238661.html

    ----

  8. #20828
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Operación Barça

    Xavier Bosch

    Actualizado a 12-07-2016 15:15

    Jorge Fernández Díaz negó en el congreso que hubiera una Operación Catalunya para intentar debilitar el proceso hacia la independencia. Un policía lo reveló y ayer ya vimos un documento que probaba la mentira de un Ministro que, incomprensiblemente, sigue en el cargo. La Operación Catalunya tenia una pata policial y una pata mediática. La operación Barça –que nadie ha etiquetado así pero de haberlas, haylas- se sustenta en una pata judicial y otra igualmente mediática, con potentes e influyentes altavoces, al servicio de la propaganda blanca.

    ¿Cuál es nuestro pecado? De las ocho últimas Ligas, el Barça ha ganado seis. El Madrid, una. Y eso no se perdona. Ítem más. Tenemos a Messi, el mejor de todos los tiempos, y a un Neymar que será el número 1 cuando Leo se harte de fútbol. Saben que mientras Messi esté aquí y esté enchufado nuestro ciclo ganador durará y durará y.... Al mejor del mundo, pues, se trata de desgastarle para que se vaya del Barça. Al mejor del futuro se trata de castigarle por no haber querido ir al Madrid y afear al todopoderoso que, además, le ofrecía más dinero que el Barça de Rosell. La operación Barça, tan perversa como sofisticada, utiliza los dos casos como un interruptor. Cuando se apaga un tema se enciende el otro y, luego, se vuelve a empezar. Un ejemplo de la última semana: cuando se cierra el caso Neymar, salen los 21 meses de cárcel para Messi.

    Con los números del fichaje de Neymar, la cooperación inicial y necesaria de un socio del Barça, les bastó para subirse al carro. Aprovecharon el inesperado pase avanzado, no soltaron el tema y movieron los hilos de DIS para envenenarlo todo con un segundo caso. El Barça -primero Rosell, luego Bartomeu- sostuvieron siempre que esto quedaría en nada porqué no había nada. El tema siempre ha sido el mismo. El Barça consideraba los 40 millones pagados a N&N como traspaso y Hacienda creía que era sueldo encubierto del jugador.

    Poco a poco, se han ido desmontando las acusaciones: ni apropiación indebida, ni estafa documental, ni corrupción, ni engaño societario, ni contratos ficticios. Tras tres años de ruido insoportable, el juez De la Mata, de la Audiencia Nacional, concluye que en el fichaje de Neymar no hubo delito. Por su parte, la Fiscalía y la Abogacía del Estado, muy a su pesar, no pueden acusar de nada a Bartomeu ni a Rosell y se cierra un pacto de conformidad que eso sí -y no es poco- condena el Barça a pagar los 5,5 millones, le obliga a reconocer un error fiscal y, lo peor, le pone con la espada de Damocles encima si en el futuro comete un delito del mismo tipo. Con Neymar al fin tranquilo y renovado hasta 2021, el interruptor Messi daba mucho juego.

    Messi regularizó su situación con Hacienda, pagó la multa pertinente y el ministerio fiscal decidió que no le podía acusar porqué no había indicios racionales de criminalidad en su actuación. A pesar de ello, Abogacía del Estado, el brazo judicial de la Agencia Tributaria, sí decidió seguir acusándole por el empecinamiento de Marta Silva Lapuerta, la Abogado general del Estado. Según nos informó esta semana La Vanguardia, ella es la misma persona que pidió penas de prisión para Rosell y Bartomeu por el caso Neymar, la que encontró motivos para acusar de delito fiscal a la Infanta Cristina (ella sí que no sabía nada de lo que le hacía firmar su marido), la que encabezó el recurso al Tribunal Constitucional para anular la resolución independentista del Parlament y la que, detalle nada menor, fue directiva del Madrid de 2000 a 2006 con Florentino Pérez de Presidente. Gracias a la Abogacía del Estado, pues, vimos a Messi pasar su peor trago en el banco de los acusados, escuchamos como el letrado Mario Maza, en fase de conclusiones, le soltaba que Messi era “el jefe de una estructura criminal “y ahí los medios afines tomaron pan y mojaron hasta la saciedad. Y les faltó pan para seguir mojando con la sentencia y hasta se indignaron porque la Pantoja sí tuvo que vivir entre rejas y Messi se escaparía de esa condena.

    Que nadie se engañe. En las retenciones por derechos de imagen de futbolistas la Agencia Tributaria podría pasar el rastrillo por el club que quisiera e iría pillando a jugadores. ¿Por qué? Muy fácil: cambiaron el reglamento a mitad de partido. En la elite del fútbol español, pues, quien más quien menos, está en fuera de juego. Pero cae Messi, cayó Mascherano, pescaron a Alves, ahí está Adriano… Xabi Alonso y Casillas zanjaron su tema con una complementaria, con multa y, sobre todo, con un sintomático y cómplice silencio mediático.

    Entiendo que, por todo ello, el Barça lanza una campaña en defensa de Messi. Yo no la habría hecho. Y menos con ese eslogan-patinazo de “todos somos Messi” que, sin los matices necesarios y mil notas a pie de página, es ofensivo para los contribuyentes de buena fe. No creo que en el Barça tengamos unas mentes tan vacías de querer defender conductas fraudulentas, de nadie, ni de sus mejores estrellas. Se trataba, eso sí, de dar cariño a alguien que se siente víctima de una enorme injusticia y que contempla, al mismo tiempo, como el caso Neymar se salva sin perjuicio alguno para su compañero de gestas. Pero de nuevo, como en el caso de Fernández Díaz, nos quedamos con la anécdota mientras nos cuelan un operación Catalunya, de persecución a una idea legítima, y una operación Barça, de intento de amputación de un Club en sus mejores años, como no pasaba desde que Franco pescaba atunes mientras el Barça de Kubala maravillaba a todos.
    http://www.mundodeportivo.com.prx2.u...ion-barca.html

    "... i s'ha demostrat, s'ha demostrat, que mai ningú no ens podrà tòrcer!!!"

    Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure! //*//

  9. #20829
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    De la refundació a la República Catalana

    "El PDC fa un bloc transversal juntament amb ERC, que equival a un gran front independentista "de tot el poble" o "catch all" amb vocació guanyadora"

    per Ramón Cotarelo 12 de Juliol 2016 a les 20.45 h

    El Rei Felip VI, aquest monarca declarat "persona non grata" en un grapat de municipis catalans, va arribar fa uns dies a Catalunya per predicar la necessitat de la convivència, cosa que no fa a la resta de l'Estat que, segons sembla, no ho necessita. El primer exemple de la seva manera d'entendre la convivència el va donar ell mateix excloent els partits catalans i bascos de la invitació a l'esmorzar que s'havia de celebrar amb el president Obama. En aquells dies encara pensava el monarca que hi hauria un dinar o un sopar amb el president nord-americà i que no li caldria demanar una hamburguesa de McDonalds.


    Aquest gir dels esdeveniments va evitar als representants catalans i bascos el ridícul que van fer els líders dels partits d'àmbit estatal, als quals Obama va despatxar a raó de tres minuts per cap, com si fos un metge de la seguretat social en un ambulatori del PP.

    Per això, perquè cal estar previnguts davant del concepte de "convivència" de la monarquia espanyola, CDC ha canviat el seu nom pel de Partit Demòcrata Català. Després de l'assumpte de Pujol i l'escissió d'UDC, era imprescindible que Catalunya comptés amb una organització partidista que canalitzés cap a la independència uns sectors polítics i socials no representats en les estructures existents. La qüestió del nom va produir desconcert quan els delegats, amb bon encert, van rebutjar el nom de Partit Nacional Català que Puigdemont i Mas afavorien. És molt més inequívoc el terme "demòcrata".

    Però allò definitiu no està contingut en el nom, sinó en el contingut de la definició del partit. Aquest es defineix com a demòcrata, catalanista, independentista, europeista, humanista i republicà. Els factors essencials són l'independentisme i el republicanisme en els quals cristal·litza una evolució històrica del nacionalisme català moderat, de classe mitjana, burgès i tradicionalment acomodat amb la concepció autonomista amb què la Constitució de 1978 va rellevar el vell regionalisme. L'independentisme i el republicanisme sense embuts no solament clarifica un sector important, decisiu, de la política catalana, sinó que també arma un bloc transversal juntament amb ERC que equival a un gran front independentista "de tot el poble" o "catch all", amb clara vocació guanyadora.

    El partit refundat era justament la peça que faltava per fer front als esdeveniments que previsiblement s'acceleraran a partir de setembre i, sobretot, després de la Diada. A partir d'aquest moment, i del resultat de la qüestió de confiança pendent, se sabrà si Catalunya es dirigeix a noves eleccions o si aplica ja la segona part del full de ruta mitjançant un RUI o un DUI, qüestió que està per dilucidar.

    Per descomptat, aquests esdeveniments tindran lloc en un ambient en què caldrà prendre en consideració les decisions que s'adoptin a Madrid, tant en l'àmbit processal com en el polític, és a dir, si els quatre grans partits aconsegueixen o no formar algun tipus de govern a Espanya o han de realitzar unes terceres eleccions. Tot això tindrà influència, sens dubte, en el desenvolupament de la circumstància catalana, però no serà ja determinant. A la tornada de l'estiu, Catalunya haurà de donar les primeres passes per configurar la República Catalana. Per això un Partit Demòcrata Català independentista i republicà és imprescindible per associar a un centre i centredreta que coincideix amb l'esquerra en la voluntat independentista però potser en poc més.

    El proper dia 23 se celebrarà la segona part del Congrés fundacional del PDC, en el qual aquest elegirà els seus càrrecs orgànics.Hi podria haver tres o quatre candidatures per a l'òrgan executiu de coordinació del partit, i se'n perfila una, potser dues, per a la presidència i la vicepresidència, els òrgans personals més importants del partit, sense funcions executives però si de coordinació.

    A l'hora d'escollir els titulars d'aquests càrrecs, el criteri que ha de prevaldre és la provada capacitat de dirigir a Catalunya cap a la independència.
    http://www.mon.cat/cat/notices/2016/...na._166440.php

    -----------

    De la refundación a la República Catalana

    "El PDC hace un bloque transversal junto con ERC, que equivale a un gran frente independentista" de todo el pueblo "o" catch all "con vocación ganadora"

    por Ramón Cotarelo 12 de Julio 2016 a las 20.45 h

    El Rey Felipe VI, este monarca declarado "persona non grata" en un puñado de municipios catalanes, llegó hace unos días a Cataluña para predicar la necesidad de la convivencia, lo que no hace en el resto del Estado que, al parecer , no lo necesita. El primer ejemplo de su manera de entender la convivencia lo dio él mismo excluyendo los partidos catalanes y vascos de la invitación al desayuno que se iba a celebrar con el presidente Obama. Por entonces todavía pensaba el monarca que habría una comida o una cena con el presidente estadounidense y que no le haría falta pedir una hamburguesa de McDonalds.


    Este giro de los acontecimientos evitó a los representantes catalanes y vascos el ridículo que hicieron los líderes de los partidos de ámbito estatal, a los que Obama despachó a razón de tres minutos por cabeza, como si fuera un médico de la seguridad social en un ambulatorio del PP.

    Por eso, porque hay que estar prevenidos ante el concepto de "convivencia" de la monarquía española, CDC ha cambiado su nombre por el de Partido Demócrata Catalán. Después del asunto de Pujol y la escisión de UDC, era imprescindible que Cataluña contara con una organización partidista que canalizara hacia la independencia unos sectores políticos y sociales no representados en las estructuras existentes. La cuestión del nombre produjo desconcierto cuando los delegados, con buen tino, rechazaron el nombre de Partido Nacional Catalán que Puigdemont y Mas favorecían. Es mucho más inequívoco el término "demócrata".

    Pero lo definitivo no está contenido en el nombre, sino en el contenido de la definición del partido. Este se define como demócrata, catalanista, independentista, europeísta, humanista y republicano. Los factores esenciales son el independentismo y el republicanismo en los que cristaliza una evolución histórica del nacionalismo catalán moderado, de clase media, burgués y tradicionalmente acomodado con la concepción autonomista con que la Constitución de 1978 relevó el viejo regionalismo. El independentismo y el republicanismo sin rodeos no sólo clarifica un sector importante, decisivo, de la política catalana, sino que también arma un bloque transversal junto con ERC que equivale a un gran frente independentista "de todo el pueblo" o "catch all" , con clara vocación ganadora.

    El partido refundado era justamente la pieza que faltaba para hacer frente a los acontecimientos que previsiblemente se acelerarán a partir de septiembre y, sobre todo, después de la Diada. A partir de ese momento, y del resultado de la cuestión de confianza pendiente, se sabrá si Cataluña se dirige a nuevas elecciones o si aplica ya la segunda parte de la hoja de ruta mediante un RUI o una DUI, cuestión que está por dilucidar.

    Por supuesto, estos eventos tendrán lugar en un ambiente en el que habrá que tomar en consideración las decisiones que se adopten en Madrid, tanto en el ámbito procesal como en el político, es decir, si los cuatro grandes partidos consiguen o no formar algún tipo de gobierno en España o han de realizar unas terceras elecciones. Todo esto tendrá influencia, sin duda, en el desarrollo de la circunstancia catalana, pero no será ya determinante. A la vuelta del verano, Cataluña deberá dar los primeros pasos para configurar la República Catalana. Por eso un Partido Demócrata Catalán independentista y republicano es imprescindible para asociar a un centro y centroderecha que coincide con la izquierda en la voluntad independentista pero quizás en poco más.

    El próximo día 23 se celebrará la segunda parte del Congreso fundacional del PDC, en el que éste elegirá sus cargos orgànics.Hi podría haber tres o cuatro candidaturas para el órgano ejecutivo de coordinación del partido, y se perfila una, quizá dos, para la presidencia y la vicepresidencia, los órganos personales más importantes del partido, sin funciones ejecutivas pero si de coordinación.

    A la hora de escoger los titulares de estos cargos, el criterio que debe prevalecer es la probada capacidad de dirigir a Cataluña hacia la independencia.

  10. #20830
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La Guerra dels Comissaris

    «Quan et corromps fent servir la guerra bruta per desacreditar el teu adversari, és molt probable que la brutícia et torni com un bumerang»

    Germà Capdevila | 13/07/2016 a les 00:00h

    Des de la impunitat que atorga un Estat on la divisió de poders és inexistent, hom pot dissenyar una operació per desprestigiar l'independentisme, que faci servir les forces de seguretat per maquinar informes que la premsa sotmesa publicarà, la fiscalia afinarà i una justícia controlada pel poder polític farà servir per perseguir els seus líders. Pobre Montesquieu.

    Quan poses en marxa una maquinària tan diversa que funciona per la corrupció dels seus membres i del sistema que la recolza, és inevitable que la podridura acabi afectant-te com una gangrena, que tard o d'hora surt a la superfície.

    Qui fa servir aquests mètodes antidemocràtics i il·legals, acostuma a curar-se en salut, enregistrant converses i fent còpies de documents, que actuen com assegurança si hom cau en desgràcia.

    És exactament el que està passant en les clavegueres de l'Estat. L'anomenada "Guerra dels Comissaris" promet regalar-nos moments memorables. Els episodis del Petit Nicolàs, les gravacions de Fernández Díaz i l'operación Catalunya són només tràilers d'una sèrie que si es fes en prime time rebentaria les medicions d'audiència.

    La misèria d'un Estat en descomposició és una raó més per executar el mandat del 2-7S, millorat si es vol amb un referèndum de ratificació, però que s'ha de fer efectiu tan aviat com sigui possible. Ens hi juguem la supervivència com a poble.
    http://www.naciodigital.cat/opinio/1...els/comissaris

    -----

    La Guerra de los Comisarios

    «Cuando te corrompes utilizando la guerra sucia para desacreditar tu adversario, es muy probable que la suciedad te vuelva como un bumerán»

    Germà Capdevila | 07/13/2016 a las 00: 00h

    Desde la impunidad que otorga un Estado donde la división de poderes es inexistente, se puede diseñar una operación para desprestigiar el independentismo, que utilice las fuerzas de seguridad para maquinar informes que la prensa sometida publicará, la fiscalía afinará y una justicia controlada por el poder político utilizará para perseguir sus líderes. Pobre Montesquieu.

    Cuando pones en marcha una maquinaria tan diversa que funciona por la corrupción de sus miembros y del sistema que la apoya, es inevitable que la podredumbre acabe afectando hacerte como una gangrena, que tarde o temprano sale a la superficie.

    ¿Quién usa estos métodos antidemocráticos e ilegales, suele curarse en salud, registrando conversaciones y haciendo copias de documentos, que actúan como seguro si se cae en desgracia.

    Es exactamente lo que está pasando en las cloacas del Estado. La llamada "Guerra de los Comisarios" promete regalarnos momentos memorables. Los episodios del Pequeño Nicolás, las grabaciones de Fernández Díaz y la Operación Cataluña son sólo trailers de una serie que hacerse en prime time reventaría las mediciones de audiencia.

    La miseria de un Estado en descomposición es una razón más para ejecutar el mandato del 2-7S, mejorado si se quiere con un referéndum de ratificación, pero que se hará efectivo tan pronto como sea posible. Nos jugamos la supervivencia como pueblo.

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •