L'espanyolisme, entre la fúria demòfoba i la violència "constitucional" David González
Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2016
6 minuts
Quin pla té Espanya –és a dir, els seus poders– davant del que anomena el
"desafiament català" sis anys després del cop contra l'Estatut i quan els registres demoscòpics de l'independentisme superen ja el 50% dels "decidits"? Fúria demófoba i violència juridico-política, "constitucional", esclar, a cop d'
ordeno y mando de Consell de Ministres en funcions. A cop d'
ambdoscollonisme contra
Mas, Forcadell, Puigdemont o qui es posi per davant aclamat des dels estómacs i consentit des de la covardia, l'immobilisme essencialista, la vacuïtat del fum suposadament federal o plurinacionalitzant en el millor dels casos, i, sempre, l'orgull de vell imperi ferit cada vegada que el procés –sí, el procés– es mou.
Vet aquí, fruit de tot això, l'explicació del rabent i veloç suport incondicional de
Sánchez i
Rivera a
Rajoy –i l'ambigüitat d'
Iglesias– cada vegada que el president en funcions de president despenja el telèfon per comunicar-los l'última decisió de la brigada jurídica de Soraya davant el "desafiament", per a, minuts després, refugiar-se de nou en la ràbia que els impedeix assolir un acord de govern després de vuit mesos de paràlisi política en la cinquena economia d'Europa senzillament perquè no volen donar-se per assabentats del que han decidit a les urnes els seus propis conciutadans.
Fúria demòfoba. Com la que vomiten cada dia les xarxes socials, cada vegada que a Catalunya el procés –sí, el procés– es mou; i violència jurídica, la que, cada vegada que el procés –sí, el procés es mou– descarrega el Govern de l'Estat –el Govern en funcions d'un Estat en funcions d'òpera bufa– sobre els legítims representants del poble català. O potser no es van celebrar amb totes les garanties de la llei les eleccions del 27S, en les que van ser elegits els diputats independentistes i els que no es defineixen com a tals, i, per descomptat, els que legítimament s'oposen a aquest projecte?
I violència jurídico-política. La d'un Estat que en els últims sis anys s'ha mostrat incapaç de posar sobre la taula res més que microcops d'Estat contra la separació de poders, contra la lletra, i contra l'esperit de la seva pròpia
Llei de Lleis. Aquesta és la dinàmica que va començar el 2010 amb aquell pacte de la Maestranza mitjançant el qual tres magistrats del Tribunal Constitucional es van fumar un
Estatut sencer contra la voluntat del Parlament que constitucionalment el va proposar i el va negociar –amb la corresponent raspallada–, el Congrés i el Senat que el van validar, la ciutadania que el va aprovar en impecable referèndum, i el Rei que el va sancionar com a llei orgànica de les Corts espanyoles.
Es va veure de nou dimecres, quan el Parlament, amb els vots dels independentistes de JxSí i la CUP, és a dir de la majoria d'una Cambra legalment constituïda, i legalment autònoma per prendre i "proposar" –i subratllo el "proposar"– les seves pròpies decisions, va aprovar les "conclusions" de la comissió d'"estudi" del procés constituent. En virtut de quin principi democràtic es pot prohibir a aquest parlament, dipositari de la fracció que li correspon de la sobirania espanyola compartida –si fos única només hi hauria un Parlament a l'Estat espanyol, com sap qualsevol estudiant de primer de Ciències Polítiques– que "estudiï" i arribi a les "conclusions" que bonament arribi sobre un hipotètic procés per a la constitució d'una Catalunya independent?
Orestes perseguit per les Fúries / BOUGUEREAU
Atès que la cosa va de (falsos) juridicismes, m'agradaria saber quin article de la Constitució prohibeix realitzar aquest debat que ha tingut lloc al Parlament d'acord a la mecànica de funcionament de qualsevol parlament democràtic. Em temo que ha de ser el mateix que no aclareix si
Mariano Rajoy pot renunciar a sotmetre's a la investidura una vegada ha rebut l'encàrrec del cap de l'Estat, com, ai, tampoc no aclareix si el Rei pot proposar-lo malgrat no disposar dels suports necessaris. La resposta és simple: cap. No existeix tal article.
En realitat (i per aquí plora la criatura de l'independentisme hiperventilat), on resideix el "delicte" comès? En la redacció de les "conclusions" d'aquesta comissió d'"estudi"? En la petició dels grups citats, perfectament legal, perquè es posin a votació? En la submissió de la presidenta del Parlament al reglament perfectament legal de la Cambra que obliga a permetre que es votin ho vulgui o no la presidenta o la Mesa? Qui està donant aquí, una vegada més, el veritable cop d'Estat que, amb l'hashtag
#72golpistas, es va atribuir de manera vergonyant i vergonyosa, i amb notable èxit a Twitter, la qual cosa explica moltes coses, als diputats que van votar les esmentades "conclusions" i, per extensió, a la Cambra catalana sencera reunida en ple?
O potser el senyor
Iceta, que amb bon criteri ha proposat una solució a la canadenca per a Catalunya, com a últim recurs, creu que el seu no-vot i el seu acord total amb el que decideixi aquest dilluns el
Tribunal Constitucional a instàncies del Govern en funcions del PP, inclòs l'inici de la via penal contra Carme Forcadell, el fa menys sospitós davant del microfeixisme espanyolista tuitaire i els que cada segon i cada minut del dia reparteixen els carnets de bons i mals espanyols des de les més altes magistratures?
Tant li costa al senyor
Coscubiela (el senyor
Rabell passava per allà) reconèixer que la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent, denominació per cert adoptada a instàncies del grup de CSQP, només són això, conclusions i no "mandats", com de manera matussera pretén el Govern en funcions del PP que el Tribunal Constitucional ratifiqui, i, en conseqüència, doni compliment i legitimi jurídicament el que és una pura i dura decisió política: fulminar Forcadell (i qui gosi)? Em pregunto com hauria actuat el vell PSUC, de l'herència del qual vol reclamar-se fins i tot Pablo Iglesias quan visita Catalunya davant d'una situació semblant.
Estrany cop, aquest dels 72 diputats independentistes que, a diferència d'altres de per desgràcia coneguts per aquests verals, es posen reglamentàriament a votació en un parlament democràtic i sense treure al carrer ni un mal mosso amb mosquetó de gala. Quant tardarà la justícia espanyola, que té perfectament regulats els delictes d'odi en actuar contra l'autor d'aquest tuit que demanava –sí, literalment– la resurrecció del camioner assassí de
Niça perquè es passegés pel parc de la Ciutadella? Potser no constitueix delicte d'enaltiment del terrorisme a les xarxes l'hashtag #DaeshSalvanos que van fer circular aquest i altres miserables? El pitjor de no tenir cervell no és mancar-ne, sinó omplir el buit amb la pròpia merda. Espanya, protegeix-te de tu mateixa.
Esclar que, en el fons, i per desgràcia, és el que tenen les democràcies a mitges dels nostres dies en una Europa en la qual continua sent més fàcil anar-se'n si ets Estat (cas britànic) que reintegrar-te lliurement si aspires a ser-ho (cas escocès). Passa en una Europa en trànsit cap a la precarització de la democràcia, en les democràcies de referència davant de l'avenç de la por de l'altre i els microfeixismes d'acció global. I que conviuen i han donat entrada al club amb democràcies de llarga tradició autoritària que porten dècades sent democràcies a mitges. Passa en democràcies sense (prou) demòcrates, com l'espanyola. Democràcies que permeten a un partit sotmetre a l'escrutini dels electors un programa independentista i que fan formar el tribunal màxim i les forces de l'ordre cada vegada que l'elegit democràticament pels seus conciutadans per dur a terme aquest programa intenta complir el contracte democràtic.
Reply With Quote
Dissabte, 30.7.2016. 20:12 h
28.07.2016 14:24 
