El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Màxima unitat entre polítics independentistes davant el desafiament espanyol

Els principals partits i líders fan declaracions similars i d'anar a una per aconseguir la independència

Els tres partits independentistes fan pinya i han fet valoracions molt similars després de la sentència exprés d'aquest migdia del Tribunal Constitucional. Per una banda, Joan Tardà, d'Esquerra, ha avisat que els independentistes es mantindran "fidels al Parlament" i "si ha de desacatar, desacataran". Seguidament, la diputada Mireia Vehí ha explicat que "seguiran endavant" amb el Procés Constituent i que no es contempla la possibilitat de seguir les instruccions del tribunal. Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa o Antoni Castellà també han fet declaracions a Twitter, entre d'altres.

Les mans dels castellers simbolitzen la unió independentista

---

ERC acusa l'Estat d'optar per "la via autoritària i de la violència judicial"

El portaveu d'Esquerra al Congrés i membre de la direcció de la formació, Joan Tardà, ha estat l'encarregat de reaccionar, en nom dels republicans, a la resolució del Tribunal Constitucional (TC) que anul·la les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Per a Tardà, amb aquesta decisió i la petició del govern espanyol de demanar accions penals contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, l'Estat està "optant de forma desvergonyida per la via autoritària i de la violència judicial". En canvi, el republicà assegura que els independentistes no es regiran per les directrius del govern espanyol o el TC. "Nosaltres ens mantindrem fidels al Parlament de Catalunya i si hem de desacatar, desacatarem", ha avisat Tardà en declaracions a Catalunya Ràdio. Per últim, el portaveu d'ERC a Madrid creu que després de la resolució del TC, "s'ha de contemplar totes les possibilitats" i no descartar que acabin per inhabilitar Forcadell.

La CUP assegura que "no s'acatarà" la suspensió del TC

La diputada de la CUP Mireia Vehí ha reaccionat a la suspensió de les conclusions del Procés Constituent per part del Tribunal Constitucional alertant que malgrat les accions preses a Madrid "se seguirà amb el desplegament del Procés Constituent i no acatarem la resolució del tribunal". La CUP s'ha posicionat així amb un comunicat al fet que el TC hagi resolt per unanimitat de tots els seus magistrats aquest dilluns al migdia deixar sense els acords entorn el Procés Constituent i ha donat vint dies al Parlament i a la Fiscalia per presentar al·legacions. Pel que fa a la possibilitat d‘obrir un procés penal a Carme Forcadell, presidenta del Parlament, per un delicte de desobediència, tal com demana l’advocat de l’Estat, el TC no encararà aquest debat fins passat un període d'al menys 20 dies, el temps que tindran tots els membres de la Mesa de la cambra per explicar si creuen que van complir o no el reglament del Parlament.

La reflexió del President

Raül Romeva, Antoni Castellà, Dolors Bassa altres que alcen la veu a Twitter

http://www.directe.cat/noticia/51897...ament-espanyol

-------------

Máxima unidad entre políticos independentistas ante el desafío español

Los principales partidos y líderes hacen declaraciones similares y de ir a una para conseguir la independencia

Los tres partidos independentistas hacen piña y han hecho valoraciones muy similares tras la sentencia expreso de este mediodía del Tribunal Constitucional. Por una parte, Joan Tardà, de ERC, ha avisado de que los independentistas se mantendrán "fieles al Parlamento" y "si debe desacatar, desacato". Seguidamente, la diputada Mireia Vehí ha explicado que "seguirán adelante" con el Proceso Constituyente y que no se contempla la posibilidad de seguir las instrucciones del tribunal. Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa o Antoni Castellà también han hecho declaraciones en Twitter, entre otros.

ERC acusa al Estado de optar por "la vía autoritaria y de la violencia judicial"

El portavoz de ERC en el Congreso y miembro de la dirección de la formación, Joan Tardà, ha sido el encargado de reaccionar, en nombre de los republicanos, a la resolución del Tribunal Constitucional (TC) que anula las conclusiones de la comisión del Proceso Constituyente. Para Tardío, con esta decisión y la petición del Gobierno de pedir acciones penales contra la presidenta del Parlamento, Carme Forcadell, el Estado está "optando de forma desvergonzada por la vía autoritaria y de la violencia judicial". En cambio, el republicano asegura que los independentistas no se regirán por las directrices del gobierno español o el TC. "Nosotros nos mantendremos fieles al Parlamento de Cataluña y si tenemos que desacatar, desacato", avisó Tardío en declaraciones a Catalunya Radio. Por último, el portavoz de ERC en Madrid cree que tras la resolución del TC, "se debe contemplar todas las posibilidades" y no descartó que acaben para inhabilitar Forcadell.

La CUP asegura que "no acatará" la suspensión del TC

La diputada de la CUP Mireia Vehí ha reaccionado a la suspensión de las conclusiones del Proceso Constituyente por parte del Tribunal Constitucional alertando de que a pesar de las acciones tomadas en Madrid "se seguirá con el desarrollo del Proceso Constituyente y no acataremos la resolución del tribunal". La CUP ha posicionado así con un comunicado a que el TC haya resuelto por unanimidad de todos sus magistrados este lunes al mediodía dejar sin los acuerdos en torno al Proceso Constituyente y ha dado veinte días al Parlamento ya la Fiscalía para presentar alegaciones. En cuanto a la posibilidad de abrir un proceso penal a Carmen Forcadell, presidenta del Parlamento, por un delito de desobediencia, tal como pide el abogado del Estado, el TC no encarará este debate hasta pasado un período de al menos 20 días, el tiempo que tendrán todos los miembros de la Mesa de la cámara para explicar si creen que cumplieron o no el reglamento del Parlamento.

La reflexión del Presidente

Raül Romeva, Antoni Castellà, Dolors Bassa otros que alzan la voz en Twitter

[Gamper]

DESCONNEXIÓ?


Desconnexió no és el que ha aprovat el Parlament de Catalunya amb gran escàndol de les opcions espanyolistes i centralistes. Desconnexió és l’acumulació de notícies socials i econòmiques que mostren com la societat espanyola i la catalana graviten dada cop en òrbites més distants.


El creixement en afilats a la Seguretat Social a Catalunya es distancia d’Espanya. Tassa de variació 3,60% a Catalunya, 2,73% a Espanya. Catalunya en ple procés sobiranista i de boicot de l’Estat, creix 14 trimestres seguits més que Espanya.


De gener a maig, Catalunya ha exportat més del doble que la següent Comunitat Autònoma, destacant el sector químic, béns d’equip i automoció. El mes de maig l’exportació s’accelerà en un 4%.


Previsions de l’autoritat en transport sobre moviment mercaderies a la península pel 2030. Eix Madrid-Saragossa de 13 a 23 MT. Eix mediterrani a Barcelona de 50 a 84MT.


El Port de Barcelona torna a batre rècords d’exportació amb Xina com a primera destinació, seguida dels Emirats Àrabs, Algèria i Estats Units. En importacions el rànking és Xina, Corea del Sud, Turquia, l’Índia i els EUA.


Continua el boom turístic. Els problemes a Turquia i altres zones mediterrànies han desviat encara més turistes cap a Catalunya. Només en creuerisme, els viatges en origen o destinació Barcelona, que són els que deixen més diners, han crescut un 15% respecte l’any anterior.


Segons una enquesta elaborada per Barcelona Centre de Disseny, la ciutat és considerada en quarta posició darrera Londres, Nova York o Berlín. I segueixen Milà, Tòquio, París, San Francisco, Amsterdam i Copenhaguen. A la pregunta de quina era la ciutat global emergent més destacada quedava en primera posició Barcelona seguida de Mèxic DF, Seül, Pequín, Dubai Hèlsinki.


Continua de forma discreta la dinamització de tot el territori català i les seves empreses i institucions locals cap els objectius del RIS3CAT, orientant estratègicament unes i altres cap a objectius d’excel·lència que ja tenen i tindran premi en els ajuts europeus i en el mercat.


Aquells àmbits depenent del Govern de Madrid a Catalunya, en canvi també són d’una altra galàxia en relació a Espanya. Una setmana més d’escenes dantesques de gent a les vies o tancada sense aire condicionat en trens aturats a Rodalies, mentre l’estat es gasta 2.642 m€ en 30 nous AVE. Una setmana més de irregularitats en la gestió d’AENA al Prat de Llobregat.


El full de ruta traçat per Brussel·les a Espanya a canvi de no imposar la multa significa retallades de 15.000 m€ (més 5.000, més 9.000 en anys successius), quasi la mateixa quantitat que, segons reconeixien els barons regionals del PSOE i PP, es trobarien a faltar si Catalunya s’emancipés o simplement accedís al concert a la basca.


El centre de estadística Statista destaca que Espanya es el país més corrupte de la Unió Europea. La mateixa setmana on la jutgessa acusa el Partit Popular per la formatació reiterada (30 vegades) del disc dur de Bárcenas per evitar donar pistes de la corrupció. I la mateixa setmana on roben l’ordinador del jutge anticorrupció de Múrcia que estava investigant el Partit popular. Deu ser obra de l’àngel Marcelo.


I no continuo per no abusar d’espai. El què ha passat aquesta setmana al Parlament només és la punta de l’ iceberg; allò que el marxisme clàssic en diria la superestructura. És la infraestructura catalana (l’iceberg sencer: societat i economia) la que fa temps que navega en direcció oposada a la d’Espanya. I la infraestructura és la que, tard o d’hora, acabarà condicionant la política. Sembla estrany que les esquerres de tradició marxista i d’estètica revolucionària no se n’assabentin, votant al Parlament contra els canvis ineluctables.

http://in.directe.cat/josep-huguet/b...90/desconnexio

---------------

DESCONEXIÓN?


Desconexión no es el que ha aprobado el Parlamento de Cataluña con gran escándalo de las opciones españolistas y centralistas. Desconexión es la acumulación de noticias sociales y económicas que muestran cómo la sociedad española y la catalana gravitan dato vez en órbitas más distantes.

El crecimiento en afilados a la Seguridad Social en Cataluña se distancia de España. Taza de variación 3,60% en Cataluña, 2,73% en España. Cataluña en pleno proceso soberanista y de boicot del Estado, crece 14 trimestres seguidos más que España.

De enero a mayo, Cataluña ha exportado más del doble que la siguiente Comunidad Autónoma, destacando el sector químico, bienes de equipo y automoción. En mayo la exportación se aceleró en un 4%.

Previsiones de la autoridad en transporte sobre movimiento mercancías en la península por el 2030. Eje Madrid-Zaragoza de 13 a 23 MT. Eje mediterráneo en Barcelona de 50 a 84MT.

El Puerto de Barcelona vuelve a batir récords de exportación con China como primer destino, seguida de los Emiratos Árabes, Argelia y Estados Unidos. En importaciones el ranking es China, Corea del Sur, Turquía, India y EEUU.

Continúa el boom turístico. Los problemas en Turquía y otras zonas mediterráneas han desviado aún más turistas hacia Cataluña. Sólo en creuerisme, los viajes en origen o destino Barcelona, ​​que son los que dejan más dinero, han crecido un 15% respecto al año anterior.

Según una encuesta elaborada por Barcelona Centro de Diseño, la ciudad es considerada en cuarta posición detrás Londres, Nueva York o Berlín. Y siguen Milán, Tokio, París, San Francisco, Amsterdam y Copenhague. A la pregunta de cuál era la ciudad global emergente más destacada quedaba en primera posición Barcelona seguida de México DF, Seúl, Pekín, Dubai Helsinki.

Continúa de forma discreta la dinamización de todo el territorio catalán y sus empresas e instituciones locales hacia los objetivos del RIS3CAT, orientando estratégicamente unas y otras hacia objetivos de excelencia que ya tienen y tendrán premio en las ayudas europeas y en el mercado.

Aquellos ámbitos dependiente del Gobierno de Madrid en Cataluña, en cambio también son de otra galaxia en relación a España. Una semana más de escenas dantescas de gente en las vías o cerrada sin aire acondicionado en trenes parados en Cercanías, mientras el estado se gasta 2.642 m € en 30 nuevos AVE. Una semana más de irregularidades en la gestión de AENA en el Prat de Llobregat.

La hoja de ruta trazada por Bruselas a España a cambio de no imponer la multa significa recortes de 15.000 m € (más 5.000, más 9.000 en años sucesivos), casi la misma cantidad que, según reconocían los barones regionales del PSOE y PP , se echarían de menos si Cataluña emancipara o simplemente accede al concierto a la vasca.

El centro de estadística Statista destaca que España es el país más corrupto de la Unión Europea. La misma semana donde la juez acusa al Partido Popular para el formateo reiterada (30 veces) del disco duro de Bárcenas para evitar dar pistas de la corrupción. Y la misma semana donde roban el ordenador del juez anticorrupción de Murcia que estaba investigando el Partido popular. Debe ser obra del ángel Marcelo.

Y no sigo para no abusar de espacio. Lo que ha pasado esta semana en el Parlamento sólo es la punta del iceberg; lo que el marxismo clásico llamaría la superestructura. Es la infraestructura catalana (del iceberg entero: sociedad y economía) la que hace tiempo que navega en dirección opuesta a la de España. Y la infraestructura es la que, tarde o temprano, acabará condicionando la política. Parece extraño que las izquierdas de tradición marxista y de estética revolucionaria no se enteren, votando en el Parlamento contra los cambios ineluctables.


-----------

Toneladas de TNT directamente a los cimientos de este Estado heredero del franquismo.

Donec Perficiam //*//

[Gamper]

3/8: El Constitucional crida menys que el govern

Vicenç Villatoro02/08/2016 17:50

Segueix-me

EM FA L’EFECTE QUE el to de l’acord del Constitucional sobre les conclusions aprovades al Parlament no és ben bé el mateix que va fer servir el govern espanyol. El govern tenia un to més cridaner, irat i contundent. Han detectat la diferència els sectors més hiperventilats del nacionalisme espanyol, que troben tou el Constitucional. En part és la diferència entre el llenguatge polític, que admet els excessos, i el jurídic, que és el regne dels matisos. Però pot haver-hi més coses. Pot ser que el Tribunal marqui distàncies davant dels intents del govern d’instrumentalitzar-lo com a muralla i com a ariet. I pot ser un repartiment de papers. El govern necessita exhibir duresa i si cal xuleria davant la seva clientela. Però l’esgrima amb les institucions catalanes es fa en un escenari, amb públic, i l’Estat sap que hi ha fotos que no es pot permetre. Massa turques. No es podia permetre una foto de guàrdies civils retirant urnes, no es pot permetre tancar un Parlament. Per tant, contundència en les declaracions, molts moviments dintre del laberint jurídic de paper -ple d’al·legacions, recursos i advertiments- i molta cura quan arriba l’hora de l’execució. Perquè l’execució té foto. I la foto no és simpàtica.

http://m.ara.cat/opinio/vicenc-villa...625237461.html

---

[Gamper]

Contra les confusions intencionades

Núria Bosch02/08/2016 18:27

Segueix-me

No fa gaires dies van sortir les dades de la liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponents al 2014. Per enèsima vegada es va corroborar que l’actual sistema perjudica Catalunya. Ara bé, tal com els mitjans presentaven les xifres del finançament autonòmic, podia passar que els ciutadans es confonguessin. Es deia que Catalunya aportava a l’Estat 18.207 milions d’euros, uns 2.422 euros per habitant, i en rebia 16.514 milions, que equivalen a 2.196 euros per càpita. Per tant, feia una contribució neta de 1.693 milions, i en termes per habitant, de 226 euros.

En veure aquestes magnituds presentades d’aquesta manera, el ciutadà pot preguntar-se: ¿però la contribució neta de Catalunya a l’Estat, el dèficit fiscal, no és de l’ordre d’uns 15.000-16.000 milions d’euros anuals? ¿I ara aquestes xifres el redueixen a uns 1.700 milions? Com pot ser?

La magnitud del dèficit fiscal és rellevant: més de 2.000 euros per català a l’any, comptabilitzant nens i persones grans

La resposta és que aquests 1.700 milions corresponen únicament a l’aportació feta via el model de finançament que té la Generalitat. Vet aquí una manera més entenedora de presentar les xifres anteriors: la Generalitat, com la resta d’autonomies de règim comú, gaudeix d’una cistella d’impostos. Són tributs estatals, però el seu rendiment generat a Catalunya està cedit totalment o parcialment a la Generalitat. Així, la Generalitat gaudeix del 50% de l’IRPF, del 50% de l’IVA i del 58% dels impostos especials. I percep el rendiment total d’altres impostos, com per exemple el de patrimoni, el de successions i donacions, el de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats. El rendiment total d’aquests tributs l’any 2014 a Catalunya va ser de 18.207 milions d’euros, l’aportació a què ens hem referit anteriorment.

No obstant això, la Generalitat no es pot quedar amb tots aquests ingressos generats perquè el model de finançament conté un sistema de redistribució interterritorial dels ingressos per acomplir el principi de solidaritat. És el que es coneix com a sistema d’anivellament. Un cop s’ha aplicat, a la Generalitat de Catalunya li queden 16.514 milions d’euros, el que va rebre segons les dades anteriors. Així doncs, ha perdut, a efectes de la solidaritat, 1.693 milions.

Per tant, la contribució anterior és només una petita part del dèficit fiscal. Cal recordar que el dèficit fiscal és la diferència entre els impostos que els catalans paguem a l’Estat, no pas a la Generalitat ni als governs locals, i el que en rebem en forma de despesa pública (pensions, transferències a famílies, a la Generalitat i governs locals, despesa en inversió, etc.). Els recursos que no tornen en forma de despesa pública són el que denominem dèficit fiscal, que inclou el generat mitjançant el model de finançament autonòmic explicat abans.

Les últimes dades del dèficit fiscal estimades pel govern català corresponen al 2012, quan s’eleva a 14.623 milions d’euros, un 7,5% del PIB català. La Generalitat disposa actualment de xifres del dèficit fiscal per a una bona sèrie d’anys, des del 1986. La mitjana del dèficit d’aquests 26 anys és del 8% del PIB, amb una desviació estàndard relativament baixa, del 0,9. Si el PIB català és de l’ordre d’uns 200.000 milions d’euros, per això s’ha consolidat la xifra d’un dèficit fiscal de l’entorn d’uns 16.000 milions.

Segurament no hi ha cap altre territori al món on els ciutadans coneguin tan bé el seu saldo fiscal amb l’estat. La necessitat obliga

Arribats aquí fem dues constatacions. La primera és que la magnitud del dèficit fiscal és rellevant: més de 2.000 euros per català a l’any, comptabilitzant nens i persones grans. També vol dir que una família de quatre membres fa una contribució a l’estat espanyol a fons perdut de més de 8.000 euros cada any. Dit d’una altra manera, Catalunya aporta el 19,4% dels recursos de l’Estat i només rep el 14,0% de la despesa. Una diferència de 5,4 punts percentuals, que s’incrementa si només es té en compte la despesa discrecional de l’Estat. És a dir, si s’exclou del càlcul l’administració de la Seguretat Social, s’aporta el 19,6% i es rep l’11,0% i la diferència arriba a 8,6 punts percentuals.

La segona constatació és que el finançament que té la Generalitat contribueix notablement a generar dèficit fiscal. Altres factors rellevants són les polítiques inversores de l’Estat, que castiguen Catalunya any rere any.

Espero haver contribuït a disminuir la confusió que alguns ciutadans podien tenir entre les dades del finançament autonòmic i les del dèficit fiscal. Són temes que tenen una certa complexitat, però si s’expliquen bé poden estar a l’abast de tota la ciutadania. El més llastimós és que alguns mitjans aprofiten la complexitat per crear confusió intencionada i esbiaixar les xifres, com ha passat ara amb alguns mitjans informatius de Madrid, que han aprofitat l’ocasió per dir que el dèficit fiscal de Catalunya es reduïa a l’aportació neta feta mitjançant el sistema de finançament autonòmic. Sort que els catalans ja estem acostumats que es manipulin les xifres. Segurament no hi ha cap altre territori al món on els ciutadans coneguin tan bé la magnitud del seu saldo fiscal amb l’estat. La necessitat obliga.

http://m.ara.cat/opinio/nuria-bosch-...625237464.html

----

[diacritico]

Contra les confusions intencionades


Segueix-me

ajajajajajajajajaja

[Gamper]

Malson

El 'Financial Times' ha descrit Rajoy com “l’home invisible, sense carisma i de perfil baix”



SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 03/08/2016 17:37





Fa temps que el diari econòmic Financial Times manté una línia editorial clara i específica sobre el conflicte de sobirania existent entre Catalunya i Espanya. Atenta com cap altra al dia a dia i a la realitat de les dues parts en lliça, la capçalera de referència per antonomàsia del món financer internacional es mostra partidària d’una tercera via que passa necessàriament per una solució política, negociada i consensuada, que inclogui la celebració d’un referèndum i que certament no es trobarà en el sempitern immobilisme del govern del PP ni en el rocós parapet del Tribunal Constitucional. Ja fa temps, dèiem, que el FT no escatima espai a les opinions sobre el procés català, tant si hi són favorables com contràries, en un esforç de comprensió que seria molt d’agrair que s’encomanés a molts altres mitjans de comunicació. I no és d’ara, sinó de fa un parell d’anys, que la portada i un editorial del diari alertaven de la necessitat que Rajoy es mogués “ja” per trobar un desllorigador a la qüestió catalana, per tal d’evitar que la intransigència espanyola, sumada al que els analistes britànics qualifiquen com “l’aventurerisme” que s’ha apoderat de la política catalana, acabin conduint a un “xoc de trens” de conseqüències imprevisibles però molt possiblement catastròfiques.

Ells, a la seva, encausant la presidenta d’un Parlament i amenaçant amb el 'todos a la cárcel'

Res de tot això no impressiona el sempre impàvid Mariano Rajoy, a qui el mateix FT ha descrit com “l’home invisible, sense carisma i de perfil baix”. A Don Mariano i el seu executiu en funcions, les veus crítiques vingudes de terres estrangeres els inspiren només els vells mantres hispànics del que inventen ellos i del sostenella y no emmendalla. Ells, a la seva, encausant la presidenta d’un Parlament, amenaçant amb el todos a la cárcel i mantenint l’Espanya que tant afirmen estimar com un transatlàntic a la deriva amb vies d’aigua pertot arreu. Terceres eleccions? Per què no, si ens convenen? Mentrestant, Espanya es converteix, cada dia més, en un veritable malson internacional, i ni deu Financial Times podrien fer res per evitar-ho.

http://www.ara.cat/opinio/sebastia-a...625837405.html

-----------

Pesadilla

El Financial Times ha descrito Rajoy como "el hombre invisible, sin carisma y de perfil bajo"

SEBASTIÁN ALZAMORA Actualizada el 08/03/2016 17:37

Hace tiempo que el diario económico Financial Times mantiene una línea editorial clara y específica sobre el conflicto de soberanía existente entre Cataluña y España. Atenta como ninguna otra en el día a día y en la realidad de las dos partes en liza, la cabecera de referencia por antonomasia del mundo financiero internacional se muestra partidaria de una tercera vía que pasa necesariamente por una solución política, negociada y consensuada, que incluya la celebración de un referéndum y que ciertamente no se encontrará en el sempiterno inmovilismo del gobierno del PP ni en el rocoso parapeto del Tribunal Constitucional. Ya hace tiempo, decíamos, que el FT no escatima espacio a las opiniones sobre el proceso catalán, tanto si son favorables como contrarias, en un esfuerzo de comprensión que sería muy de agradecer que se encomendara a muchos otros medios de comunicación. Y no es de ahora, sino de hace un par de años, que la portada y un editorial del diario alertaban de la necesidad de que Rajoy se moviera "ya" para encontrar un desatascador a la cuestión catalana, para evitar que la intransigencia española, sumada a lo que los analistas británicos califican como "aventurerismo" que se ha apoderado de la política catalana, acaben conduciendo a un "choque de trenes" de consecuencias imprevisibles pero muy posiblemente catastróficas.

Ellos, a su, encausado la presidenta de un Parlamento y amenazando con el 'todos a la cárcel'

Nada de esto no impresiona el siempre impávido Mariano Rajoy, al que el mismo FT ha descrito como "el hombre invisible, sin carisma y de perfil bajo". En Don Mariano y su ejecutivo en funciones, las voces críticas venidas de tierras extranjeras los inspiran sólo los viejos mantras hispánicos de lo que inventen ellos y del sostenella y no emmendalla. Ellos, a su, encausado la presidenta de un Parlamento, amenazando con todos a la cárcel y manteniendo la España que tanto afirman querer como un transatlántico a la deriva con vías de agua por todas partes. Terceras elecciones? Por qué no, si nos convienen? Mientras tanto, España se convierte, cada día más, en una verdadera pesadilla internacional, y ni diez Financial Times podrían hacer nada para evitarlo.

[Gamper]

Al costat del Govern

JOSEP SUNYOL I GARRIGA 1936*Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús05/08/2016 00:00

Les circumstàncies greus que travessem, que han imposat a cada català el compliment del seu deure en el lloc des del qual millor podia prestar un servei a Catalunya, no ens havien permès aquests dies de comunicar-nos amb els nostres lectors. Ho fem avui creguts que tenim l’obligació imperiosa de dir el que sentim a aquells que no ens han escoltat altres vegades i que potser ara es decideixin a escoltar-nos. Ens adrecem a tot el poble en general, però en particular ens adrecem a les classes conservadores, per a dir-los que si encara són a temps de fer veure que són una mica intel·ligents, després del desastre a que han dut el país, d’una part amb llur passivitat, o, el que és pitjor, en algun cas per llur activitat, conscient o inconscient, es posin al costat del Govern de la Generalitat d’una manera decidida, donant-li tota mena de facilitats en el compliment de la seva comesa. No els direm res de nou que no els hàgim dit: però els que per sentiment no siguin capaços de sentir els principis de llibertat, de democràcia, de liberalisme social, és a dir, tot el que nosaltres hem vingut predicant i perquè ho predicàvem érem titllats de demagogs, que ho sentin almenys per egoisme. Que s’adonin d’una vegada que contràriament al que els han vingut dient tots els que els dirigien, el seu deure i EL SEU INTERÉS és comprendre d’una vegada per sempre que el món ha evolucionat, que del passat ja no se n’han ni de recordar, que han de pensar en el futur i copsar el present per a saber adaptar-s’hi. Els fem aquests advertiments una vegada més, i creiem que no ens podran titllar de suspectes, perquè repetim només el que ja hem vingut dient sempre. I tenim autoritat per a dir-los-ho, precisament perquè ja els ho venim dient d’anys; no pas que els ho diguem ara, quan molts esporuguits s’acosten a l’aixopluc de les autoritats populars i de govern. Que hi recapacitin, que hi pensin. Llur error ha estat de posar-se davant l’autoritat, del 14 d’abril ençà. Han estat uns suïcides. Encara són a temps de repensar-se. Llur interès, si llur sentiment no, ha d’ésser d’estar al costat del Govern. Per a satisfacció nostra els podem dir que nosaltres no ens hem mogut d’on érem.

http://m.ara.cat/opinio/Al-costat-de...626437406.html

----

[Gamper]

L’ANC denuncia l’actitud de l’estat espanyol amb la pobresa energètica encenent mil espelmes05.08.2016 02:00

Avui a les 21.30 l’ANC farà un acte contra l’actitud de l’estat espanyol amb la pobresa energètica a Balaguer. L’entitat independentista encendrà a la plaça del Pou, al centre històric, més de mil espelmes per denunciar allò que ells consideren ‘l’actitud inoperant de l’estat espanyol amb una situació que posa en perill el benestar de milers de catalans i catalanes’.

Aquest acte forma part de la campanya d’estiu de l’ANC ‘Activa’t per la República Catalana’ i que inclou l’exposició ‘Un Estat insensible’, que també es podrà veure avui a Balaguer.

A més de l’ANC, hi participaran també unes quantes plataformes*socials i hi intervindran els membres del secretariat de l’ANC, Jordi Calvís i Josep Maria Nogué.

http://www.vilaweb.cat/noticies/lanc...-mil-espelmes/

---

[Gamper]

L’Espanya imaginària de Colau

“L’exposició hauria passat sense pena ni glòria si Catalunya fos part d’una Espanya nascuda de la ruptura amb la dictadura, i no d’una transició que va amagar la merda sota la catifa”



per Gemma Aguilera 05/08/2016



L’alcaldessa de Barcelona i el seu equip són demòcrates de cap a peus, antifranquistes i anti qualsevol forma de feixisme o abús de poder. Ningú no en pot dubtar, han fet gestos clars en aquest sentit. Per això l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que plantarà dues escultures del dictador davant del Born Centre de Cultura i Memòria, de cap manera es pot llegir com una provocació a l’independentisme i als humiliats per la Guerra Civil i la dictadura, sinó com la constatació que tant Ada Colau com els seus col·legues viuen en un somni polític en el qual Espanya és l’Alemanya del sud des del punt de vista de la memòria històrica i la salut democràtica d’una societat.

Aquesta exposició –algú entén el títol i el relat?- hauria passat sense pena ni glòria si Catalunya fos part d’una Espanya democràtica nascuda de la ruptura amb la dictadura, i no d’una transició que va amagar la merda sota les catifes. Si l’Estat hagués demanat perdó, si els consells de guerra que van permetre assassinar impunement milers de republicans haguessin estat anul·lats, si no quedessin morts als vorals de les carreteres, si la societat no estigués dividida entre guanyadors i perdedors d’una guerra, si la Fundación Francisco Franco no fos una fundació tan legal com la Fundació Josep Carreras contra el càncer i si la Falange Española no fos un partit polític legal. Però aquesta Espanya d’Ada Colau, tristament, és imaginària. És justament per aquest desfasament entre la realitat i la percepció de la realitat sobre Espanya i la seva història recent que la idea ha generat un rebuig frontal tant d’ERC com del PDC, però també d’entitats de memòria històrica, que la consideren una ofensa a les víctimes del feixisme espanyol.

Una part dels catalans volen desconnectar d’aquesta Espanya real per bastir un projecte democràtic nou en què es puguin fer exposicions com la que proposa el consistori de la capital de Catalunya, pròpies d’una societat madura, sana i en pau amb la seva història. Però mentre això no arriba, retornar al carrer escultures d’un feixista per “provocar el debat i el diàleg” no és una bona idea. Es miri com es miri.

http://elmon.cat/opinio/15231/lespan...naria-de-colau

-------

La España imaginaria de Colau

"La exposición habría pasado sin pena ni gloria si Cataluña fuera parte de una España nacida de la ruptura con la dictadura, y no de una transición que esconder la mierda bajo la alfombra"

por Gemma Aguilera 08/05/2016

La alcaldesa de Barcelona y su equipo son demócratas de pies a cabeza, antifranquistas y anti cualquier forma de fascismo o abuso de poder. Nadie puede dudar, han hecho gestos claros en este sentido. Por eso la exposición Franco, Victoria, República. Impunidad y espacio urbano, que plantará dos esculturas del dictador ante el Born Centro de Cultura y Memoria, de ninguna manera se puede leer como una provocación al independentismo y los humillados por la Guerra Civil y la dictadura, sino como la constatación de que tanto Ada Colau como sus colegas viven en un sueño político en el que España es la Alemania del sur desde el punto de vista de la memoria histórica y la salud democrática de una sociedad.

Esta exposición -alguien entiende el título y el relato? - Habría pasado sin pena ni gloria si Cataluña fuera parte de una España democrática nacida de la ruptura con la dictadura, y no de una transición que esconder la mierda bajo las alfombras. Si el Estado hubiera pedido perdón, si los consejos de guerra que permitieron asesinar impunemente miles de republicanos hubieran sido anulados, si no quedaran muertos en los arcenes de las carreteras, si la sociedad no estuviera dividida entre ganadores y perdedores de una guerra, si la Fundación Francisco Franco no fuera una fundación tan legal como la Fundación Josep Carreras contra el cáncer y si la Falange Española no fuera un partido político legal. Pero esta España de Ada Colau, tristemente, es imaginaria. Es justamente por este desfase entre la realidad y la percepción de la realidad sobre España y su historia reciente que la idea ha generado un rechazo frontal tanto de ERC como del PDC, pero también de entidades de memoria histórica, que la consideran una ofensa a las víctimas del fascismo español.

Una parte de los catalanes quieren desconectar de esta España real para construir un proyecto democrático nuevo en el que se puedan hacer exposiciones como la que propone el consistorio de la capital de Cataluña, propias de una sociedad madura, sana y en paz con su historia . Pero mientras esto no llega, devolver a la calle esculturas de un fascista por "provocar el debate y el diálogo" no es una buena idea. Se mire como se mire.

[Gamper]

La memòria històrica excloent només és propaganda

Xavier Cervantes05/08/2016 12:50

Segueix-me

El manual del bon cosmopolita diu que*el nacionalisme es cura viatjant, com volent dir que això del nacionalisme és una cosa de tribus ignorants, de 'catalufos' provincians, perquè tothom sap que al món no existeix el nacionalisme. Doncs som-hi, viatgem.

Vam visitar*Buenos Aires. Banderes argentines arreu, els colors blanc i blau de la bandera en l’etiqueta de la cervesa més popular… i una anècdota. Som al port des d’on surt el ferri cap a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Demanem quant val el viatge i quanta estona dura. La persona que ens atén ens diu: "Però per què volen anar allà, si és com això però en petit?". Hum, no sé si aquest viatge cura res… Per cert, quan viatgem a un país per primer cop, intentem visitar "el museu nacional", contenidors d’art que expliquen perfectament*el relat que cada país ha volgut escriure sobre la seva història; i de contextualitzacions, les justes. Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, com de fet en els museus equivalents d’altres capitals del món, hi conviuen dues narracions. Una és l’artística, perquè cada país té un artista simbolista, un impressionista, un cubista… L’altra narració és històrica, i a mi m’agrada molt fixar-me en les pintures que expliquen la història de cada país, sobretot perquècadascú pinta la missa segons li convé. Per exemple, a Buenos Aires hi ha moltes pintures de Cándido López dedicades a la guerra de la Triple Aliança, el conflicte que va enfrontar el Paraguai amb la coalició formada per l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. Tot i que no són pintures especialment èpiques, el punt de vista és l’argentí, esclar. Ah, López va pintar molts dels quadres a canvi dels diners que va donar-li l’aleshores expresident argentí, Bartolomé Mitre, el general Mitre que té una ronda al seu nom a Barcelona. Així s’assegura un relat determinat.

Vam visitar*Londres. El nomenclàtor és pura exaltació nacional, en aquest cas imperial. Trafalgar Square. Banderes britàniques arreu, orgull nacional més aviat tronat en els reclams turístics i un museu, el Britànic, que bàsicament explicaque encara sort d’ells, la gran nació imperial, que si no totes aquestes meravelles no es conservarien. Grècia encara espera… Londres, la ciutat dels mil colors, té un motiu nacional a cada cantonada. És la capital d’un estat que no vol saber res d’Europa.*Curiós cosmopolitisme el que s’aprèn viatjant més enllà del canal de la Mànega.

Vam visitar*Turquia. A Ankara, a més del magnífic Museu de les Civilitzacions, hi ha el mausoleu dedicat a Atatürk. I en el museu annex hi ha tot de quadres sobre la guerra entre turcs i grecs on Atatürk va forjar la seva llegenda. La visió del conflicte que donen aquestes pintures podem assegurar que no agrada gens als grecs.*Però, eh, el nacionalisme es cura viatjant, perquè el món no és nacionalista.

Vam visitar*Berlín. Sí, de l’Alemanya actual es diu que ha neutralitzat el nacionalisme. Bé, potser fan servir una altra paraula per descriure la intensitat amb què una colla de berlinesos seguien un partit amistós entre les seleccions d’Alemanya i Anglaterra. Rivalitat? Per cert, banderes alemanyes en algunes botigues per marcar el límit que separa la part alemanya de la part turca en alguns barris. També vam passar un dia a l’Alte Nationalgalerie, sales i més sales amb tot de meravelles i també pintures com les de Christian Sell, que lloen les glòries prussianes; és a dir, que documenten el naixement d’una nació. Per cert,*en cap d’aquests museus nacionals d’arreu del món s’intenta contextualitzar res més enllà del relat oficial. Però, recordeu, els nacionalistes som els catalans, als quals la història reserva el lloc dels pèrfids o dels 'pagafantes'.

Vam visitar*París, la capital d’un estat que considera que la pàtria és la llengua; però només una, el francès. Arc de Triomf, monumentalitat nacionalista aquí i allà, banderes arreu. Sí, tot ben cosmopolita, i Joana d’Arc com a símbol transversal de l’esquerra i la dreta i d’una guerra de significants, perquè a la donzella d’Orleans tan aviat la treu a passejar el lepenisme com l’oficialitat republicana. Coses de França…

Vam visitar*Brussel·les, una de les ciutats més singulars d’Europa. Allà encara estan intentant esbrinar com cal revisar el passat colonialista a l’ombra de l’onerós Palau de la Justícia i de l’estàtua del rei Leopold II, l’explotador a títol personal del Congo. Brussel·les és especial per moltes coses i per moltes contradiccions. L’amo d’un bar va voler-nos atendre en anglès, qualsevol llengua menys el francès. Coses de Brussel·les…

Vam visitar el nord d’Itàlia, perquè l’autèntic paradís europeu va de Torí a Venècia. Banderes italianes arreu, fins i tot en les estovalles dels restaurants. Vam pujar fins a Trento i més amunt, perquè ens agrada caminar per la història i la sociolingüística. El nord, l’Alto Adige, és Tirol del Sud, zona de parla i paisatge germànics, però l’estat italià va pensar que era millor que compartís regió administrativa amb el Trentino, de parla italiana. La cosa es diu Trentino-Alto Adige, i també és una imposició nacionalista, però no a la manera “separatista”; no sé si m’explico.

Vam visitar*Budapest. Hongria exhibeix les glòries nacionals amb orgull, sobretot les culturals, perquè és el país de Liszt, Bartók, Ligeti… Banderes aquí i allà, i la llengua com a element diferencial en un territori envoltat de llengües eslaves i de l’alemany. Sí, els resultats electorals i la manera com han tractat els refugiats parlen amb claredat sobre el nacionalisme essencialista hongarès. I, tanmateix,Hongria no amaga el cap sota l’ala quan toca mirar els seus fantasmes. A Budapest hi ha la Casa del Terror, un museu que explica la violència del segle XX a Hongria: un relat alimentat pel feixisme i l’estalinisme. Allà dins tot està contextualitzat, i encara que una mirada superficial pot fer pensar que els hongaresos es treuen de sobre les culpes assenyalant Hitler i Stalin, en realitat estan explicant la responsabilitat pròpia en tota mena d’atrocitats.

Catalunya, incapaç de fer autocrítica

Quan vam visitar aquest Museu del Terror, vam pensar com de necessari seria un museu d’aquesta mena a Catalunya:*un museu que incorporés com a relat nacional un discurs autocrític. Mentre ho comentàvem, vam adonar-nos amb tristesa que seria impossible. Dubto que siguem capaços de construir un relat museístic que, a més de deixar constància de les atrocitats del franquisme i dels Borbons, també expliqués que els almogàvers eren una colla de bandits a sou del poder i que el PSUC va fer seves les directrius estalinistes, i que a les txeques tant les víctimes com els botxins eren catalans, i sovint de la mateixa classe social. Que les purgues també van afectar les classes populars i que alguns burgesos no van morir per burgesos sinó per catalans, que alguns capitalistes catalans van donar suport al franquisme i que alguns obrers catalans van ser falangistes. Un museu que expliqués que Jordi Pujol ens ha estafat i que uns socialistes ens van prendre el pèl.

Bé, ho vam deixar per impossible, perquè aquí mana una crítica que no deixa espai a l’autocrítica. S’ho van manegar socialistes i convergents als anys 80, quan van repartir-se el pastís de l’hegemonia cultural,*i així seguim, fent del victimisme i la indigència cultural una manera de viure. Uns arrufen el nas davant la senyera i els altres fan cara de pomes agres quan ensumen lluita de classes. Uns no ens volen nacionalistes però fan costat a la nova esquerra espanyola, que no es considera nacionalista però parla de pàtria (l’espanyola, esclar). Els altres voldrien*que darrere la bandera tots anessin a l'una amb determinació cega, però quan toca desobeir miren primer de pactar unes escorrialles institucionals amb Madrid.

I així van fent, perquè els convé, perquètot ve d’un pacte que ens ha condemnat a ser tan hiperventilats com ignorants. És una bèstia amb dos caps que expulsa del diàleg la sensatesa i la revolta. Seguim perpetuant errors perquè la sociovergència, o ara la comunsvergència, s’ha imposat com a relat totalitzador. A Catalunya preval l'estupidesa, quan no la mala fe.*És la pinça cultural bastida per dos essencialismes: el cosmopolita que no qüestiona Espanya i l’identitari que viu obsessionat amb Espanya, i són dues cares de la mateixa moneda. Un i altre no pensen en la societat a la qual representen a les institucions i les tribunes públiques. S’hi enfronten en una comèdia grotesca*fent veure que només pot existir un relat cultural basat precisament en dos relats culturals autoexcloents que ofeguen la possibilitat d’un discurs que aplegui alhora tots els relats.

Vam visitar el*monestir de Ripoll. En la zona museística hi ha un interessant projecte expositiu que explica moltes circumstàncies dels comtats catalans, com ara el paper de les dones i la relació conflictiva dels pagesos amb el poder comtal. És la mena de relat que m’interessa, i explicat des d’un apoderament sensat, sense subordinacions victimistes. En canvi, en uns panells i en tipografia generosa hi ha una retòrica patriòtica que s’adiu poc amb el discurs del material que s’hi exposa. Així,*la política s’imposa a la feina dels historiadors.

Vam visitar Twitter*després de*la patètica picabaralla sobre “la memòria històrica” del Born. Un polític d’ICV, Jordi Guillot, hi ha deixat un tuit per a la història de la infàmia: "El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota".*És pura indigència pensar que la memòria històrica es pot triar a la carta. I és narcisisme, pur egoisme, pensar que només és rellevant allò que has decidit que t’afecta a tu, però no el que és important per a altres. A més, suggereix (o potser sobreinterpreto) que qui se sent interpel·lat pel 1714 no pot sentir-se representat per la lluita antifranquista. Indigència, com la d’aquell polític que anava a les llistes electorals municipals d’ICV per l’Hospitalet de Llobregat i que va escriure que el seu bloc de pisos té més població que la Noguera Pallaresa, un riu! Ignorància, supremacisme urbà, un dels grans mals d’aquest país que no sap pensar-se com a país amb contradiccions i dissidències.

Deien que l’esquerra es defineix per la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, però diria que o molt ha canviat l’esquerra o Guillot no és d’esquerres.*La memòria històrica és i ha de ser incòmoda perquè genera relats complexos que toleren molt malament les simplificacions. El cosmopolitisme d’alguns està obsessionat amb el Born, fins al punt de voler buidar de significat allò que la història ha omplert de significat. Ja poden escarrassar-s’hi, però és evident que el 1714 va ser una data rellevant per a Barcelona: la destrucció provocada pels assetjadors i la posterior imposició del decret de Nova Planta van canviar la fesomia de la ciutat. És un espai lligat a un fet històric, però, ai, aquest fet històric no agrada a gent com Jordi Guillot. I, compte, que no parlem d’un fet infame que no mereixi ser recordat, sinó de l’escenari que simbolitza la resistència de la població de Barcelona a un setge i uns bombardejos.*Sí, el Born està marcat pel 1714, com el Camp de la Bota està marcat per la repressió franquista. No costa tant acceptar-ho; de fet, totes dues coses poden formar part del relat de les agressions que ha patit Barcelona perquè no són excloents, perquè la memòria històrica excloent només és propaganda.

Després vam sentir el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello a la ràdio. Hi aportava el seny que Guillot no coneix. La proposta de Pisarello és que el Born treballi la memòria històrica de la ciutat que ha patit repressions des del 1714, teixint un fil que pugui reconèixer com a propi qualsevol persona. Si més no les paraules semblen convincents. El que cal esperar és que això no dilueixi la rellevància del 1714. I ara que hi penso, potser que el Born anés també una mica més enrere i recordés*la guerra dels Segadors, una revolta de pagesos, de classes subalternes, i d’alguna manera l’origen d’una dinàmica històrica ben curiosa: d’aleshores ençà,*Catalunya és el relat d’un seguit de revoltes derrotades i de perseverança. Els sociolingüistes estudien atentament el cas del català, una llengua europea que ha sobreviscut sense estructures d’estat durant tres-cents anys. Si estic escrivint en català és gràcies a totes les generacions que van resistir els atacs que van dur al caire de l’extermini llengües com l’occità, que fa un segle fins i tot va ser reconeguda amb un premi Nobel de literatura. Això també és memòria històrica.

Hem de viatjar al passat del territori on vivim amb esperit autocrític, sense victimisme i sense sentir-nos subordinats a relats imposats des d’altres territoris, sense perdre de vista la lluita de classes però foragitant el paternalisme. Tenim una oportunitat d’or per fer-ho, però segurament la desaprofitarem perquè som ben estranys i*preferim el confortable brogit del xoc entre dos sectarismes abans que la construcció d’un relat que assumeixi complexitats i contradiccions.

http://m.ara.cat/cultura/memoria-his...626437424.html

---