gamper ladron de mierda como messi un poquito mas de humildad y honestidad
el farsa no se cansa de roba???aprende de cr7 ..catalan igual ladron.catauña igual ladrones
y como va se el 11 esta tempo¡¡¡???
terstegen
pique busquets mascherano
suarez rakitik gomesiniesta
suarez messi neymardo
deberia ser la tempo de 3/4/3
Last edited by Thundercrack; 6th August 2016 at 18:29.
no molestes el hilo de gayper. Ya ha pagado por el foro y por tanto, es completamente suyo y puede escribir lo que quiera aquí.
Este foro ya es de gayper por entero. Pagó su cuota para ello. Y no nos podemos quejar.
Bienaventurado, gayper!!!!! Sigue con tus discursos tan interesantes.....
diacritico (6th August 2016)
Darrere les estàtues del Born
«Tampoc no podem ser tan ingenus com per no entendre que l'actual Ajuntament està intentant minimitzar el significat del Born com a lloc de memòria del 1714»
Patrícia Gabancho | 06/08/2016 a les 00:01h
Com que la guerra del 36 no frega ni de lluny ni de prop la memòria de la família, no tinc la sensibilitat necessària per jutjar fins a quin punt l'exposició de les estàtues al peu del Born ofèn les víctimes. Només apunto que la polèmica em sembla positiva, perquè demostra, precisament, que les ferides estan mal tancades. Determinades exposicions estan pensades per no deixar lloc a la indiferència i, això, en aquesta Espanya acomodatícia, que no sap ben bé què fer amb la memòria, és bo.
Ara bé, tampoc no podem ser tan ingenus com per no entendre que l'actual Ajuntament està intentant minimitzar el significat del Born com a lloc de memòria del 1714 i el que comporta com a punt zero de la reivindicació nacional catalana. Li volen canviar el signe, canviant-li el nom i el contingut. Sembla ser que el primer que van fer va ser preguntar a l'arquitecte de l'obra per la possibilitat de cobrir les runes de manera digna. No m'invento res: Ramon Vinyes, per defensar la seva exposició, va dir que el tema de fons era una "brutal batalla per l'hegemonia cultural". De quines dues cultures? No cal ser massa agut per entendre-ho.
Mireu, fa uns dies vaig publicar un article en què explicava el procés de convertir la classe obrera en agent principal de la política, mitificant lluites passades i excloent-hi qualsevol participació de la classe mitjana il·lustrada: de la classe que va encarnar les transformacions de la democràcia. Una cosa és la pancarta i una altra cosa la planificació i el pressupost. Doncs bé, la persona a la qual jo al·ludia, Marc Andreu –un periodista historiador de l'òrbita colavista—em va contestar que ell defensa l'èpica d'aquests sectors que no pengen estelades (estic simplificant) i que es tracta d'una "batalla per l'hegemonia cultural". Si són les mateixes paraules, vol dir que hi ha una planificació: que es tracta de desplaçar el sobiranisme del centre de l'acció política, per posar-hi el colavisme, el podemisme. La revolució popular per comptes de la "revolució dels somriures" (això també textual). Per això cal destenyir el Born i restar combustible simbòlic al sobiranisme. I això explica molt bé per què el pregoner mercedari d'enguany és Javier Pérez Andújar.
Qui lidera quin projecte: exactament això està en joc. I després hi ha qui somia amb una confluència entre colavistes i sobiranistes....
http://www.naciodigital.cat/opinio/1.../estatues/born
--------
Detrás de las estatuas del Born
«Tampoco podemos ser tan ingenuos como para no entender que el actual Ayuntamiento está intentando minimizar el significado del Born como lugar de memoria de 1714»
Patrícia Gabancho | 08/06/2016 a las 00: 01h
Como la guerra del 36 no roza ni de lejos ni de cerca la memoria de la familia, no tengo la sensibilidad necesaria para juzgar hasta qué punto la exposición de las estatuas al pie del Born ofende a las víctimas. Sólo apunto que la polémica me parece positiva, porque demuestra, precisamente, que las heridas están mal cerradas. Determinadas exposiciones están pensadas para no dejar lugar a la indiferencia y, ello, en esta España acomodaticia, que no sabe qué hacer con la memoria, es bueno.
Ahora bien, tampoco podemos ser tan ingenuos como para no entender que el actual Ayuntamiento está intentando minimizar el significado del Born como lugar de memoria de 1714 y lo que conlleva como punto cero de la reivindicación nacional catalana. Le quieren cambiar el signo, cambiándole el nombre y el contenido. Parece ser que lo primero que hicieron fue preguntar al arquitecto de la obra por la posibilidad de cubrir los escombros de manera digna. No me invento nada: Ramon Vinyes, para defender su exposición, dijo que el tema de fondo era una "brutal batalla por la hegemonía cultural". De qué dos culturas? No hay que ser demasiado agudo para entenderlo.
Mirad, hace unos días publiqué un artículo en el que explicaba el proceso de convertir la clase obrera en agente principal de la política, mitificando luchas pasadas y excluyendo cualquier participación de la clase media ilustrada: de la clase que encarnó las transformaciones de la democracia. Una cosa es la pancarta y otra cosa la planificación y el presupuesto. Pues bien, la persona a la que yo aludía, Marc Andreu -un periodista historiador de la órbita colavista-me contestó que él defiende la épica de estos sectores que no cuelgan estrelladas (estoy simplificando) y que se trata de una "batalla por la hegemonía cultural". Si son las mismas palabras, quiere decir que hay una planificación: que se trata de desplazar el soberanismo del centro de la acción política, para poner el colavisme, el podemisme. La revolución popular en vez de la "revolución de las sonrisas" (esto también textual). Por eso hay desteñir el Born y restar combustible simbólico al soberanismo. Y esto explica muy bien por qué el pregonero mercedario de este año es Javier Pérez Andújar.
Quien lidera qué proyecto: exactamente eso está en juego. Y luego hay quien sueña con una confluencia entre colauistas y soberanistas ....!
lol lol lol lolOriginally Posted by jomersulo
Gamper: "El que no es culé es franquista y anticatalán"
Torriky el friki: El que valora jugadores por estadísticas, no entiende (ni probablemente le gusta) el futbol.
Catalunya gasta més finançant el TC que en ambaixades
ROGER TUGAS*Barcelona08/08/2016 00:00
L’economista i director de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), Ángel de la Fuente, sovint defensa que el càlcul del que va batejar com a “sistema de comptes públics territorialitzats”, una alternativa a les balances fiscals que elabora la Generalitat seguint els dos mètodes avalats internacionalment, aporta com a gran novetat la possibilitat d’identificar a què es destinen els recursos que aporten els ciutadans de cada comunitat, més enllà de saber en termes genèrics el seu saldo fiscal respecte de l’Estat. D’aquesta manera, a més de permetre conèixer aquesta setmana que -sempre segons els càlculs de l’economista de confiança de Montoro, que segueix només el mètode de càrrega-benefici i ignora el de flux monetari- Catalunya va patir el 2013 un dèficit fiscal de 7.189 milions -986 milions més que l’any anterior-, els comptes avalats per l’executiu central detallen com es gasten o de quina manera beneficien als catalans els euros que, segons aquest model, paguen i que sí que tenen un retorn.
Els apartats dels annexos de l’informe de De la Fuente presenten desenes i desenes de taules, amb un gran nivell de concreció, que permeten identificar quants euros senzillament retornen en forma de prestacions socials, transferències o infraestructures. Altres teòrics beneficis per als catalans i els de les seves empreses, però, són més qüestionables o, com a mínim, menys directes. Així, per exemple, el 2013 el cost de l’administració central de l’Estat -concentrada a Madrid- va suposar 973,7 milions per als catalans, mentre que 1.306,4 milions més van destinar-se al ministeri de Defensa i a l’exèrcit, i 424 milions a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, malgrat que a Catalunya tenen gairebé totes les competències traspassades als Mossos. Són quantitats que no computen com a dèficit fiscal, ja que, segons De la Fuente, beneficien els ciutadans de Catalunya.
Administració central
El TC, la Casa del Rei, l’acció exterior, les Corts espanyoles...
El repartiment del cost -o dels beneficis- de l’administració central de l’Estat en el sistema de comptes públics territorialitzats es fa bàsicament amb un repartiment directe en relació amb la població. Així, encara que la immensa majoria d’organismes estiguin a Madrid i, per tant, els seus empleats també hi resideixin i després facin les compres en establiments de la capital espanyola, De la Fuente considera que els beneficis són equitatius per a tots els ciutadans de l’Estat i, per tant, el seu cost s’ha de repartir de manera igualitària. Per exemple, pel que fa a l’apartat sobre alta direcció de l’Estat i del govern central, amb un cost total de 487 milions, el seu finançament es divideix equitativament entre tots els habitants de totes les comunitats, a raó de 10,37 euros cadascun. En conjunt, a Catalunya això va significar una despesa de 78,2 milions d’euros el 2013.
I què inclou aquest capítol? Entre altres qüestions, el Tribunal Constitucional (TC), al qual Catalunya contribueix a finançar amb 3,4 milions d’euros, una xifra superior a la pressupostada en els comptes vigents de la Generalitat -els del 2015- per a delegacions, oficines i missions a l’exterior, les famoses*ambaixades*a les quals el PP o C’s culpen de la falta de recursos del Govern, per bé que tenen un topall de despesa de 3,1 milions. I, de fet, en l’exercici a què fan referència les últimes balances de l’Estat, el pressupost designat era de només 1,1 milions. Igualment, el pressupost total del Consell de Garanties Estatutàries és de 3,3 milions, també menys que els recursos que els catalans destinen a pagar el TC. A més, Catalunya va contribuir amb 2,2 milions a finançar la Casa del Rei, amb 5,5 milions la Presidència del govern espanyol, amb 4,6 milions el Consell General del Poder Judicial o amb 32,3 milions el Congrés i el Senat -no gaire menys, de fet, que el pressupost total del Parlament, de 53,2 milions.
D’altra banda, un altre apartat del sistema de comptes públics territorialitzats indica que l’acció exterior de l’Estat va rebre de les arques catalanes 198,4 milions d’euros, quantitat a la qual s’ha restat la destinada a cooperació al desenvolupament i que no inclou les ambaixades i consolats a l’estranger. Aquesta partida, de fet, costa a Catalunya 50,8 milions i es troba a un apartat d’“altres serveis d’interès general”, juntament amb transports entre ministeris, el*Butlletí Oficial de l’Estat*o el cost d’eleccions i partits polítics -el qual, per cert, va ser d’11 milions per als catalans-. D’aquesta manera, Catalunya destina 16 vegades més recursos a finançar les delegacions espanyoles a l’exterior que les seves pròpies. Sigui com sigui, les balances de De la Fuente indiquen que els catalans van gastar 102,9 milions en aquests serveis d’interès generals, així com 374,7 milions per a gestió financera, tributària i pressupostària de l’Estat -incloent-hi l’Agència Tributària espanyola o l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes- i 31,7 milions en investigació social i econòmica -incloent-hi l’Institut Nacional d’Estadística-. En totes les quantitats s’han exclòs les transferències a altres administracions o entitats i la despesa destinada a organismes reguladors de l’energia, les telecomunicacions, el mercat de valors o el Banc d’Espanya, estructures encara sense cap equivalència a Catalunya.
Ministeris buits
Cultura, Educació i Salut, amb recursos i sense competències
El catalanisme ha reclamat des de fa anys que l’Estat s’aprimi i, assumint que ha traspassat a les comunitats autònomes gairebé totes les competències dels ministeris de Cultura, Educació i Salut, els suprimeixi per estalviar recursos i conflictes competencials. Fins que el procés català en va agafar el relleu, aquesta havia sigut una reivindicació de CiU o fins i tot del PSC. L’alcalde de Lleida i actual president dels socialistes catalans, Àngel Ros, ho va defensar el 2013, any que, segons les balances de De la Fuente, aquests tres ministeris van suposar un cost de gairebé 200 milions per als catalans. Així, tenint en compte només la despesa per al funcionament de l’àrea de Cultura i Esports -i per tant, de nou, restant-hi totes les transferències o les aportacions al Liceu-, aquesta va rebre un finançament de 112 milions des de Catalunya. En el cas de la de Salut, aquesta va costar 57 milions als catalans, i la d’Educació, 18,9 milions.
Defensa i seguretat
Contribució notable a l’exèrcit i als cossos policials espanyols
El desplegament dels Mossos d’Esquadra és complet des de fa anys, i la Policia Nacional i la Guàrdia Civil només retenen poques competències. Tot i això, les balances de De la Fuente consideren que els beneficis d’aquests cossos a Catalunya tenen un cost de 424 milions -quantitat a la qual s’ha restat la part del cost dels Mossos que el càlcul atribueix a les altres comunitats, també beneficiades per la seva actuació-. Finalment, el mètode avalat pel govern espanyol considera que la contribució catalana a l’exèrcit espanyol és de 1.306,4 milions, dels quals 170 són per modernitzar les forces armades i el seu armament.
http://m.ara.cat/politica/Catalunya-...628237197.html
----
Peixos o canyes per pescar?
Jordi Angusto07/08/2016 17:51
Segueix-me
Joan Majó afirmava a l’ARA el dilluns 1 d’agost que, per un principi de solidaritat, és lògic que hi hagi una certa transferència de recursos fiscals des de Catalunya cap a territoris menys rics. Deixant de banda si el terme correcte éslògic*o si potser volia dir*just*o fins i totnecessari, es tracta d’una afirmació que suscita algunes preguntes. La primera de totes seria si seguint la mateixa*lògica*els territoris beneficiaris no haurien de ser veritablement els menys rics, tots ells situats en altres continents o, en el cas d’Europa, en altres latituds. La segona seria esbrinar si són veritablement els més rics els que fan les transferències fiscals, la qual cosa dependrà de l’estructura impositiva: de si és més o menys progressiva o redistributiva. I això té una resposta molt clara pel que fa al dèficit fiscal català: no, no són pas els més rics els que més contribueixen fiscalment ni, en conseqüència, els emissors de les transferències fiscals. En definitiva, en el cas del dèficit fiscal català, ni va a parar als territoris menys rics ni les contribucions són suportades pels més rics. Així com les pensions les paguen els treballadors en actiu, també les transferències fiscals les paguen els treballadors en actiu.
Més sagnant és encara la verificació del segon element que cita Majó, que és el relatiu als objectius. Acceptant que les transferències fiscals han de contribuir a la reducció progressiva de les desigualtats, cal reconèixer el més absolut fracàs de la política de cohesió espanyola. En els més de quaranta anys que fa que funciona, des que es va implantar amb la Transició en substitució del mecanisme de fluxos migratoris propi del franquisme, les transferències fiscals no han fet disminuir gairebé gens les disparitats en generació de rendes, per bé que n’hagin anivellat la distribució fins al límit d’invertir els termes: que tingui més qui menys genera, i viceversa. I la qüestió no és el necessari respecte al principi d’ordinalitat que Majó reclama i que era a l’Estatut que el TC es va carregar; la qüestió és què es fa -i no s’ha fet- amb les transferències fiscals per tal que s’anivelli la generació de rendes. D’aquí el títol d’aquest article: sempre haurien de servir per proveir de canyes per pescar i no pas per simplement proveir de peixos, ja que es creen dependències perverses.
Gaudir d’enormes transferències fiscals pot acabar sent pitjor que haver-les de pagar. Perquè les transferències rebudes mantenen un nivell de demanda més que no hi hauria en la seva absència i, en conseqüència, uns preus i salaris més alts; és a dir, una competitivitat per sota de la que caldria per capgirar la situació i generar prou llocs de treball. ¿D’on surt, si no, el diferencial d’atur de les regions receptores de transferències, ja sigui en temps de bonança o quan van mal dades? Qualsevol redistribució de rendes o bé fomenta la igualtat d’oportunitats o bé esdevé un mecanisme que perpetua i congela les diferències. Com antany l’almoina als pobres a la sortida de l’església; pitjor encara, ja que aquella en ocasions resolia necessitats peremptòries. Al capdavall, això és el que les Susanes Díaz espanyoles han de triar: continuar distribuint almoines a les seves parròquies de votants o bé retornar la dignitat als seus pobles.
Com he escrit en altres ocasions, es tracta també d’un debat europeu; per no dir del debat europeu per excel·lència. D’entrada, perquè la política de cohesió europea ha estat un fracàs molt similar a l’espanyol, amb els principals beneficiaris d’abans-d’ahir -Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya- esdevenint els rescatats d’ahir. ¿Perquè els recursos van ser insuficients o perquè va contribuir a inflar una bombolla pública paral·lela a la privada? En el cas espanyol sabem que els despropòsits que s’hi van finançar no van contribuir ni un bri a millorar-ne la competitivitat; per tant, encara la van empitjorar.
Avui dia la política de cohesió europea, que gestiona menys del 0,5% del PIB europeu, s’ha condicionat a plans operatius directament orientats a millorar la competitivitat dels beneficiaris. Encara més, actualment hi ha en curs d’aprovació al Parlament Europeu una iniciativa per condicionar les ajudes a l’equilibri macroeconòmic i no consentir, com es va consentir, que les ajudes rebudes alimentin dèficits comercials i/o convisquin amb dèficits públics. Una cosa que compta amb el suport de dretes i esquerres dels països contribuents però no amb el dels països receptors; per tant, una cosa que té molt poc a veure amb l’eix dreta/esquerra i molt amb la posició relativa dels països. I una cosa que caldrà resoldre abans d’una integració fiscal més gran, tant per convèncer els contribuents com per construir un mecanisme que no generi les perversions que aquí coneixem tan bé.
http://m.ara.cat/opinio/Peixos-canye...628237169.html
---
La batalla del Born, símptoma i evidència
Per: Vicent Partal
07.08.2016 22:00
Aquests darrers dies això que podríem anomenar ‘la batalla del Born’ ha anat pujant cada volta més en virulència, sorprenentment. Des que es va anunciar que el govern de Barcelona hi instal·laria per a una exposició dues estàtues franquistes, ens van desconcertant cada vegada més. Per tal de mantenir la seua posició, els comuns cada dia pugen un esglaó més de l’escala dels despropòsits. Han arribat a dir coses tan gruixudes que realment costa d’imaginar que ells mateixos no se n’adonen del pou on s’han ficat. I de què significa la seua posició com a símptoma i evidència de la seua manera de fer.
Volien presentar la qüestió des del punt de vista historiogràfic. Però això no té sentit. Afirmar que exposar l’estàtua del dictador a l’espai públic –no dins d’un museu– és contextualitzar la dictadura és senzillament un despropòsit. Posats a fer, per què no aixecaven una estàtua a l’infaust comissari Creix davant la seu de Comissions Obreres? O un monòlit a la Gestapo davant la tomba de Lluís Companys? Per què no plantaven un garrot vil davant la casa on encara viuen les germanes de Puig Antich? O per què no tornaven a anomenar el Camp de la Bota ‘barri de José Antonio’? Les comparacions que han volgut fer per a salvar una decisió tan desafortunada tampoc no s’aguanten per enlloc. A Alemanya una vegada van fer una exposició sobre Hitler. Sí. Dins un museu, no a l’espai públic i evidentment sense posar cap estàtua seua al carrer davant la Porta de Brandenburg. I encara: no és igual una exposició sobre la dictadura en un país com Alemanya, que tant ha lluitat per netejar el seu passat i abolir el feixisme, que una exposició en un país com el nostre, on els morts de la república continuen a les carreteres, on la legitimitat històrica del monarca prové del dictador, on ni tan sols s’han anul·lat els judicis del franquisme i on l’administració continua considerant legals totes les seues actuacions.
Quan l’escàndol ja havia pres cos van començar a aparèixer declaracions molt interessants de gent dels comuns sobre la qüestió. Gemma Galdon va dir que en realitat era una batalla pel relat en què volien enfrontar el 1714 amb el franquisme. Un regidor de Barcelona ho va aclarir més encara quan va dir que el Born era ‘porno nacionalista provincià’. I Joan Guillot va rematar-ho afirmant que la seua memòria històrica era la de la lluita contra el franquisme i no la de la guerra del 1714. Enfrontant-ne l’una amb l’altra. Com si l’una anàs contra l’altra.
Amb aquestes declaracions el relat i la causa última del despropòsit apareix molt nítid. Ho torne a dir: historiogràficament això no té gens de sentit. No trobareu ni un sol historiador que no siga conscient que la història és sempre compacta i que no es pot excloure una part sense que això invalide completament l’explicació del conjunt. La gràcia d’aquesta mena de declaracions, però, és que tot això es contextualitza en la política actual i no en la història. És a dir, allà on s’entén.
La nit de les eleccions espanyoles els comuns van veure que el seu somni era irrealitzable i se’n van inventar ràpidament un altre, que era guanyar la Generalitat. Formar govern a Catalunya. Aquesta és i serà la seua principal ocupació dels pròxims mesos i això sembla que han decidit que únicament ho podran aconseguir si derroten completament l’independentisme. I sembla que qualsevol cosa val, a partir d’aquesta constatació. El frame, el relat, ho és tot per a ells i no importa gens quines barbaritats es poden arribar a fer o dir per mirar d’acorralar l’independentisme. Hem vist com atacaven l’inatacable Amical Mauthausen i tot, que els va demanar que es repensaren la idea. I ahir diumenge ja vam arribar a veure piulades de gent dels comuns, gent encara sense relleu públic, però que afirmaven que ERC tenia un passat ni més ni menys que feixista. Era una campanya, perquè no eren ni un ni dos els qui ho piulaven i deien tots les mateixes frases i posaven les mateixes fotos. Cosa que ens obliga a pensar que algú ha donat l’ordre de seguir aquest camí. I la veritat és que no sé ni si cal expressar com de vomitiva i abjecta és aquesta manera d’intentar imposar el relat. I quant de mal pot arribar a fer.
Però deixant el recurs a la historiografia, i parlant de política, que és el terreny real, crec que hi ha tres coses a destacar d’això que passa. La primera és que aquesta batalla tan sols pot portar que els comuns esdevinguen els més acèrrims enemics del dret d’autodeterminació i de la independència. I atenció que això és important en aquest país: mireu què li ha passat al PSC. La segona és que per aquest camí difícilment no aconseguiran res. Perquè fins i tot amb la hipòtesi que aconseguissen guanyar les eleccions, si es dediquen a esfondrar els ponts més bàsics d’aquesta manera després no serà possible cap acord amb ERC o la CUP. I a veure com pensen governar després en aquestes condicions. I la tercera, la que a mi em sembla la més interessant de totes, és que aquesta polèmica sembla que vulga amagar allò que cada dia es fa més evident: el desgavell de la governació de Barcelona. El govern de Barcelona en Comú i el PSC va fent aigües i bona part de la causa jo diria que té a veure amb la desgana de la batllessa Ada Colau. El contrast entre la seua alegria amb la campanya de Podemos i l’avorriment que traspua cada vegada que toca el carrer de Barcelona és massa evident ja i massa difícil de dissimular. I els errors, dels venedors il·legals als hotels, de pactar un govern amb ‘la màfia’ a l’estàtua de Franco, de dir que tancaria el CIE per a enviar-hi els detinguts per la guàrdia urbana…
Tot això es va acumulant en un any i prou i comença a ser alarmant. Si els comuns volen guanyar el relat, la millor inversió que podrien fer és dedicar-se a fons a redreçar Barcelona. I per això quan hom veu que se’n van tan escandalosament per un altre camí una pregunta legítima és si potser no intenten una fugida cap endavant. Perquè tots sabem que és en aquestes circumstàncies que es cometen els errors més greus i més difícils d’explicar. Com aquest d’ara.
http://www.vilaweb.cat/noticies/la-b...-i-evidencia/-
-------
La batalla del Born, síntoma y evidencia
Por: Vicent Partal
08/07/2016 22:00
Estos últimos días eso que podríamos llamar 'la batalla del Born ha ido subiendo cada vez más en virulencia, sorprendentemente. Desde que se anunció que el gobierno de Barcelona instalaría para una exposición dos estatuas franquistas, nos desconcertante cada vez más. Para mantener su posición, los comunes cada día suben un peldaño más de la escalera de los despropósitos. Han llegado a decir cosas tan gruesas que realmente cuesta imaginar que ellos mismos no se dan cuenta del pozo donde se han metido. Y de lo que significa su posición como síntoma y evidencia de su manera de hacer.
Querían presentar la cuestión desde el punto de vista historiográfico. Pero esto no tiene sentido. Afirmar que exponer la estatua del dictador en el espacio público -no dentro de un museo- es contextualizar la dictadura es sencillamente un despropósito. Ya puestos, ¿por qué no levantaban una estatua al infausto comisario Crece ante la sede de Comisiones Obreras? O un monolito a la Gestapo ante la tumba de Lluís Companys? ¿Por qué no plantaban un garrote vil ante la casa donde aún viven las hermanas de Puig Antich? O por qué no volvían a llamar el Campo de la Bota 'barrio de José Antonio'? Las comparaciones que han querido hacer para salvar una decisión tan desafortunada tampoco aguantan por ninguna parte. En Alemania una vez hicieron una exposición sobre Hitler. Sí. Dentro de un museo, no en el espacio público y evidentemente sin poner ninguna estatua su calle ante la Puerta de Brandeburgo. Y aún: no es igual una exposición sobre la dictadura en un país como Alemania, que tanto ha luchado para limpiar su pasado y abolir el fascismo, que una exposición en un país como el nuestro, donde los muertos de la república continúan en las carreteras, donde la legitimidad histórica del monarca proviene del dictador, donde ni siquiera se han anulado los juicios del franquismo y donde la administración sigue considerando legales todas sus actuaciones.
Cuando el escándalo ya había tomado cuerpo comenzaron a aparecer declaraciones muy interesantes de gente de los comunes al respecto. Gemma Galdon dijo que en realidad era una batalla por el relato en el que querían enfrentar en 1714 con el franquismo. Un concejal de Barcelona lo aclaró más aún cuando dijo que el Born era 'porno nacionalista provinciano'. Y Juan Guillot rematar afirmando que su memoria histórica era la de la lucha contra el franquismo y no la de la guerra de 1714. Enfrentándose su la una con la otra. Como si la una fuere contra la otra.
Con estas declaraciones el relato y la causa última del despropósito aparece muy nítido. Lo vuelvo a decir: historiográficamente esto no tiene ningún sentido. No encontrará ni un solo historiador que no sea consciente de que la historia es siempre compacta y que no se puede excluir una parte sin que ello invalide completamente la explicación del conjunto. La gracia de este tipo de declaraciones, sin embargo, es que todo esto se contextualiza en la política actual y no en la historia. Es decir, allí donde se entiende.
La noche de las elecciones españolas los comunes vieron que su sueño era irrealizable y se inventaron rápidamente otro, que era ganar la Generalidad. Formar gobierno en Cataluña. Esta es y será su principal ocupación de los próximos meses y esto parece que han decidido que únicamente lo podrán conseguir si derrotan completamente el independentismo. Y parece que cualquier cosa vale, a partir de esta constatación. El frame, el relato, lo es todo para ellos y no importa nada qué barbaridades se pueden llegar a hacer o decir para tratar de acorralar al independentismo. Hemos visto cómo atacaban la inatacable Amical Mauthausen y todo, que les pidió que se repensar la idea. Y ayer domingo ya llegamos a ver tuits de gente de los comunes, gente todavía sin relieve público, pero que afirmaban que ERC tenía un pasado nada menos que fascista. Era una campaña, porque no eran ni uno ni dos los que lo piaban y decían todos las mismas frases y ponían las mismas fotos. Lo que nos obliga a pensar que alguien ha dado la orden de seguir este camino. Y la verdad es que no sé ni si es necesario expresar como de vomitiva y abyecta es esta manera de intentar imponer el relato. Y cuánto daño puede llegar a hacer.
Pero dejando el recurso a la historiografía, y hablando de política, que es el terreno real, creo que hay tres cosas a destacar de esto que pasa. La primera es que esta batalla sólo puede llevar a que los comunes se conviertan los más acérrimos enemigos del derecho de autodeterminación y de la independencia. Y atención que esto es importante en este país: mirad qué le ha pasado al PSC. La segunda es que por este camino difícilmente conseguirán nada. Porque incluso con la hipótesis de que consiguiéramos ganar las elecciones, si se dedican a derrumbar los puentes más básicos de esta manera después no será posible ningún acuerdo con ERC o la CUP. Y a ver cómo piensan gobernar después en estas condiciones. Y la tercera, la que a mí me parece la más interesante de todas, es que esta polémica parece que quiera ocultar lo que cada día se hace más evidente: el desbarajuste de la gobernación de Barcelona. El gobierno de Barcelona en Común y el PSC haciendo aguas y buena parte de la causa yo diría que tiene que ver con la desgana de la alcaldesa Ada Colau. El contraste entre su alegría con la campaña de Podemos y el aburrimiento que rezuma cada vez que toca la calle de Barcelona es demasiado evidente ya y demasiado difícil de disimular. Y los errores, los vendedores ilegales a los hoteles, de pactar un gobierno con 'la mafia' en la estatua de Franco, de decir que cerraría el CIE para enviar los detenidos por la guardia urbana ...
Todo esto se va acumulando en un año y bastante y empieza a ser alarmante. Si los comunes quieren ganar el relato, la mejor inversión que podrían hacer es dedicarse a fondo a enderezar Barcelona. Y por eso cuando uno ve que se van tan escandalosamente por otro camino una pregunta legítima es si acaso no intentan una huida hacia adelante. Porque todos sabemos que es en estas circunstancias que se cometen los errores más graves y más difíciles de explicar. Como este de ahora.
http://m.ara.cat.prx2.unblocksites.co/opinio/intellectuals-dilema-nacional_0_1627637249.htmlEls intel·lectuals i el dilema nacional
Suso de Toro
06/08/2016 18:50
Les bones biografies són tan escasses com valuoses.*Espriu, transparent, d’Agustí Pons, és un retrat comprensiu d’una figura literària -l’ésser humà roman al darrere en la penombra- i un relat del procés de canonització i institucionalització d’un escriptor català a la postguerra.
La meva primera lectura, tot i el meu interès. Que poc que en sé del món cultural català. Malgrat haver conegut editors i agents culturals, tot i tenir amics escriptors catalans, reconeixent en les pàgines del llibre una dotzena de persones... m’adono que la cultura en llengua catalana per a mi és la d’un país estranger. És evident que per als espanyols Catalunya és un país desconegut i estranger però, sobretot, ocult. Però aquest és un altre tema, o el mateix de sempre.
La figura de l’escriptor Salvador Espriu és impossible avui. És una figura d’escriptor pròpia d’un temps en què existien literatures nacionals, una creació europea que es va anar extingint amb l’evolució de la Unió Europea i dels estats nació, i que en les últimes dècades ha vist com se n’accelerava la desaparició. Avui hi ha el mercat i les seves novetats. Potser Catalunya és una excepció, momentània, a aquesta desaparició de les literatures nacionals, a causa del procés de mobilització nacional que viu.
La biografia d’Espriu de Pons reflecteix com l’obra i l’escriptor són utilitzats per construir i afirmar identitat nacional i, també, com l’escriptor es val d’això per instituir-se, i com la seva obra és rebuda per un públic que busca identificació. Sota el franquisme, a Catalunya -de manera semblant a Galícia, i imagino que a Euskadi-, aquesta tasca de construcció nacional la feien agents que servien a dues línies polítiques diferents: els catalanistes i els comunistes. Crear o recrear una cultura sense un estat propi i contra un estat existent condiciona la creació mateixa i la seva valoració. A Catalunya aquesta contradicció entre l’autonomia de la literatura, el seu valor en si, i la seva utilitat social, nacional, la van personificar Espriu i Pla.
En la mateixa època també a l’Espanya castellana es dóna una contradicció ideològica entre la literatura oficial, de Pemán a Dámaso, i el cànon de l’oposició antifranquista, de Lorca i Valle a Alberti i Blas de Otero. No obstant això, les contradiccions que es donen en una societat negada multipliquen la creativitat. El creuament de conflictivitats entre esquerra i dreta, catalanisme i espanyolisme, català i castellà, sumades a una ciutat amb tradició cultural com Barcelona, fan que la cultura catalana tingui una densitat molt superior a la castellana d’aquests anys, tot i que aquesta comptava amb el suport i els mitjans d’un estat propi. O, potser, per això mateix.
Espriu, amb els seus matisos i èpoques diferents, és una figura que uneix la nació catalana i l’antifranquisme, és a dir, l’esquerra comunista. El PSUC, el comunisme espanyol a Catalunya o de Catalunya, era bona part del fonament de la nació catalana que reivindicava i havia reconegut en Espriu una representació d’aquesta nació. És interessant preguntar-se on estaria Espriu avui.
Al llarg del segle XX hi va haver diàlegs entre intel·lectuals catalans i castellans, el de Maragall i Unamuno és el més trist i descoratjador, però durant la II República i en la postguerra n’hi va haver intents més seriosos. Espriu els va conèixer i hi va participar. Una obra seva,*La pell de brau, va ser un símbol que expressava aquesta recerca de diàleg. Sens dubte, això el va fer interessant per al PSUC. I tornem a preguntar-nos on estaria Espriu avui.
Potser la resposta és molt simple. Sota el franquisme, ni els catalanistes ni els comunistes tenien un estat que consideressin seu, però des dels pactes de la Transició el PCE va considerar que aquest estat ja era el seu i que els canvis socials que desitjava es podien produir allà dins. Per a Espriu, concretament, aquest encaix mai va ser completament satisfactori, però també el catalanisme va negociar un encaix en aquest estat, encara que sempre va mantenir una reticència última al Regne d’Espanya, que no reconeixia ni reconeix la continuïtat amb la Corona d’Aragó.
Però des d’aleshores sabem que han passat coses en la política i en la vida social. On no han passat és en el camp de la cultura i en el món dels intel·lectuals, o potser sí, però es manifesten en forma d’absència. No hi ha cap diàleg ni reconeixement entre els escriptors i intel·lectuals castellans que s’identifiquen amb l’estat existent i els escriptors i intel·lectuals en llengua catalana. En el debat nacional d’aquests últims sis anys, quan el conjunt de la societat catalana s’ha sentit humiliada i sotmesa, l’únic que hi ha hagut per part de la intel·lectualitat espanyola han sigut dos manifestos: en un es demanava l’ocupació per la força si fos necessària per imposar la sentència del TC i les ordres del govern, i en l’altre s’expressaven desitjos d’amistat i s’afirmava que els catalans eren estimats a Espanya. Hi va haver signants del segon manifest que també havien signat el primer. Hi ha amors que maten. Per la seva banda, el món cultural en llengua catalana va trencar tots els ponts i se sent capaç d’existir fora de la tutela del Regne d’Espanya, esperant la seva República.
Catalunya, com a país, és tractat amb equanimitat a l’estat espanyol? Reben els catalans la consideració i el respecte que mereixen? Se’ls reconeix la seva llengua i la seva cultura? La seva llengua té un estat al darrere que la protegeixi i la senti com a pròpia? Si no és així, ¿hi ha perspectives que això hagi de canviar? Sempre hi haurà opinions i matisos, però, mirant enrere, crec que aquells militants del PSUC que volien un estat que fos seu s’identifiquen avui amb l’existent, en la idea que un dia podrà millorar, i crec que Salvador Espriu no pensaria així. Estic segur que conservaria els seus matisos, la seva obertura a altres llengües i cultures, però que estaria entestat a garantir l’existència de la nació catalana amb un estat propi. M’equivoco?
---
Los intelectuales y el dilema nacional
Suso de Toro
08/06/2016 18:50
Las buenas biografías son tan escasas como valiosas. * Espriu, transparente, de Agustí Pons, es un retrato comprensivo de una figura literaria -el ser humano permanece detrás en la penombra- y un relato del proceso de canonización e institucionalización de un escritor catalán en la posguerra.
Mi primera lectura, aunque mi interés. Qué poco que sé del mundo cultural catalán. A pesar de haber conocido editores y agentes culturales, a pesar de tener amigos escritores catalanes, reconociendo en las páginas del libro una docena de personas ... me doy cuenta que la cultura en lengua catalana para mí es la de un país extranjero. Es evidente que para los españoles Cataluña es un país desconocido y extranjero pero, sobre todo, oculto. Pero este es otro tema, o el mismo de siempre.
La figura del escritor Salvador Espriu es imposible hoy. Es una figura de escritor propia de un tiempo en que existían literaturas nacionales, una creación europea que se fue extinguiendo con la evolución de la Unión Europea y de los Estados nación, y que en las últimas décadas ha visto como se n ' aceleraba la desaparición. Hoy está el mercado y sus novedades. Quizás Cataluña es una excepción, momentánea, a esta desaparición de las literaturas nacionales, debido al proceso de movilización nacional que vive.
La biografía de Espriu de Pons refleja cómo la obra y el escritor son utilizados para construir y afirmar identidad nacional y, también, como el escritor se vale de esto para instituirse, y como su obra es recibida por un público que busca identificación. Bajo el franquismo, en Cataluña -de manera similar a Galicia, e imagino que en Euskadi-, esta tarea de construcción nacional la hacían agentes que servían a dos líneas políticas diferentes: los catalanistas y los comunistas. Crear o recrear una cultura sin un estado propio y contra un estado existente condiciona la creación misma y su valoración. En Cataluña esta contradicción entre la autonomía de la literatura, su valor en sí, y su utilidad social, nacional, la personificaron Espriu y Plan.
En la misma época también en la España castellana se da una contradicción ideológica entre la literatura oficial, de Pemán a Dámaso, y el canon de la oposición antifranquista, de Lorca y Valle en Alberti y Blas de Otero. Sin embargo, las contradicciones que se dan en una sociedad negada multiplican la creatividad. El cruce de conflictividades entre izquierda y derecha, catalanismo y españolismo, catalán y castellano, sumadas a una ciudad con tradición cultural como Barcelona, hacen que la cultura catalana tenga una densidad muy superior a la castellana de estos años, aunque esta contaba con el apoyo y los medios de un estado propio. O, tal vez, por eso mismo.
Espriu, con sus matices y épocas diferentes, es una figura que une la nación catalana y el antifranquismo, es decir, la izquierda comunista. El PSUC, el comunismo español en Cataluña o de Cataluña, era buena parte del fundamento de la nación catalana que reivindicaba y había reconocido en Espriu una representación de esta nación. Es interesante preguntarse dónde estaría Espriu hoy.
A lo largo del siglo XX hubo diálogos entre intelectuales catalanes y castellanos, el de Maragall y Unamuno es el más triste y desalentador, pero durante la II República y en la posguerra hubo intentos más serios. Espriu los conoció y participó. Una obra suya, * La piel de toro, fue un símbolo que expresaba esta búsqueda de diálogo. Sin duda, esto le hizo interesante para el PSUC. Y volvemos a preguntarnos dónde estaría Espriu hoy.
Quizás la respuesta es muy simple. Bajo el franquismo, ni los catalanistas ni los comunistas tenían un estado que consideraran suyo, pero desde los pactos de la Transición el PCE consideró que este estado ya era el suyo y que los cambios sociales que deseaba se podían producir allí dentro. Para Espriu, concretamente, este encaje nunca fue completamente satisfactorio, pero también el catalanismo negoció un encaje en este estado, aunque siempre mantuvo una reticencia última en el Reino de España, que no reconocía ni reconoce la continuidad con la Corona de Aragón.
Pero desde entonces sabemos que han pasado cosas en la política y en la vida social. Donde no han pasado es en el campo de la cultura y en el mundo de los intelectuales, o quizás sí, pero se manifiestan en forma de ausencia. No hay ningún diálogo ni reconocimiento entre los escritores e intelectuales castellanos que se identifican con el estado existente y los escritores e intelectuales en lengua catalana. En el debate nacional de estos últimos seis años, cuando el conjunto de la sociedad catalana se ha sentido humillada y sometida, lo único que ha habido por parte de la intelectualidad española han sido dos manifiestos: en uno se pedía la ocupación por la fuerza si fuera necesaria para imponer la sentencia del TC y las órdenes del gobierno, y en el otro se expresaban deseos de amistad y se afirmaba que los catalanes eran estimados en España. Hubo firmantes del segundo manifiesto que también habían firmado el primero. Hay amores que matan. Por su parte, el mundo cultural en lengua catalana rompió todos los puentes y se siente capaz de existir fuera de la tutela del Reino de España, esperando su República.
Cataluña, como país, es tratado con ecuanimidad en España? Reciben los catalanes la consideración y el respeto que merecen? Se les reconoce su lengua y su cultura? Su lengua tiene un estado detrás que la proteja y la sienta como propia? Si no es así, ¿hay perspectivas de que esto vaya a cambiar? Siempre habrá opiniones y matices, pero, mirando hacia atrás, creo que aquellos militantes del PSUC que querían un estado que fuera su identifican hoy con la existente, en la idea de que un día podrá mejorar, y creo que Salvador Espriu no pensaría así. Estoy seguro de que conservaría sus matices, su apertura a otras lenguas y culturas, pero que estaría empeñado en garantizar la existencia de la nación catalana con un estado propio. Me equivoco?
Last edited by Gamper; 8th August 2016 at 21:41.
lol lol lol lol
Gamper: "El que no es culé es franquista y anticatalán"
Torriky el friki: El que valora jugadores por estadísticas, no entiende (ni probablemente le gusta) el futbol.
‘Spain is different'
Andreu Mas - [email protected] @Andreumasd
“Els estrangers han constatat amb estupefacció que realment Espanya és políticament diferent"
Corria l'inici dels seixanta quan l'aleshores ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga, es va inventar el lema Spain is different, que enterrava l'insípid Visit Spain usat des de la postguerra. El lema de Fraga pretenia posar fi a la fama d'Espanya de país bàrbar i hostil vers els estrangers –a l'Europa de finals del segle XIX es pensaven que les dones portaven punyals a les lligacames i que els homes caçaven lleons, segons havia relatat un diplomàtic espanyol–, una percepció que la Guerra Civil no havia millorat. El fundador d'Aliança Popular va apostar fort per la imatge de país acollidor, de sol, platja, paella, sangria, flamenc i toros, i la jugada li va sortir rodona. Han passat els anys i els estrangers constaten estupefactes que realment Espanya és diferent, sobretot en política. Des del GAL del socialisme fins a la corrupció generalitzada del PP –que va sistematitzar un mètode de pagament a partir de sobres; que fins i tot va pagar en B la pròpia seu!–, passant pel gendre del rei Joan Carles I i la trama recaptatòria organitzada per l'Institut Noós, els polítics espanyols no tenen comparació. El més espectacular és que els implicats –alguns amb judicis oberts i culpabilitats admeses– no dimiteixen. El cas més flagrant és el del ministre de l'Interior, enxampat per telèfon conspirant contra els independentistes. Aquest home pot mirar a una càmera i dir que no ha fet res, malgrat que se li reconeix la veu a les gravacions. Colossal! Per cert, tal dia com avui, el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units Richard Nixon va dimitir per l'afer Watergate, un joc de nens comparat amb la suma d'escàndols del PP. Nixon va dimitir per la pressió dels mitjans i de l'opinió pública. També en això Spain is different. Molts mitjans són extensions del govern; una part de l'opinió pública s'abstrau i prefereix les xafarderies de Sálvame que les polítiques. I una heterogènia majoria no vol canviar res. Uns, per por a perdre el subsidi o que els destapin la pròpia economia en B. Altres, per no perdre concessions públiques... Dues cares: una mateixa moneda.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...different.html
-----
'Spain is different'
Andreu Mas - [email protected] @Andreumasd
"Los extranjeros han constatado con asombro que realmente España es políticamente diferente"
Corría el inicio de los sesenta cuando el entonces ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga, se inventó el lema Spain is different, que enterraba el insípido Visit Spain usado desde la posguerra. El lema de Fraga pretendía poner fin a la fama de España de país bárbaro y hostil hacia los extranjeros -a la Europa de finales del siglo XIX pensaban que las mujeres llevaban puñales en las ligas y que los hombres cazaban leones, según había relatado un diplomático español-, una percepción de que la guerra civil no había mejorado. El fundador de Alianza Popular apostó fuerte por la imagen de país acogedor, de sol, playa, paella, sangría, flamenco y toros, y la jugada le salió redonda. Han pasado los años y los extranjeros constatan estupefactos que realmente España es diferente, sobre todo en política. Desde el GAL del socialismo hasta la corrupción generalizada del PP -que sistematizar un método de pago a partir de sobra; que incluso pagó en B la propia sede! -, pasando por el yerno del rey Juan Carlos I y la trama recaudatoria organizada por el Instituto Noós, los políticos españoles no tienen comparación. Lo más espectacular es que los implicados -algunos con juicios abiertos y culpabilidades admeses- no dimiten. El caso más flagrante es el del ministro del Interior, pillado por teléfono conspirando contra los independentistas. Este hombre puede mirar a una cámara y decir que no ha hecho nada, a pesar de que se le reconoce la voz en las grabaciones. Colosal! Por cierto, tal día como hoy, el 8 de agosto de 1974, el presidente de Estados Unidos Richard Nixon dimitió por el asunto Watergate, un juego de niños comparado con la suma de escándalos del PP. Nixon dimitió por la presión de los medios y de la opinión pública. También en esto Spain is different. Muchos medios son extensiones del gobierno; una parte de la opinión pública se abstrae y prefiere los chismes de Sálvame que las políticas. Y una heterogénea mayoría no quiere cambiar nada. Unos, por miedo a perder el subsidio o que los destapen la propia economía en B. Otros, para no perder concesiones públicas ... Dos caras: una misma moneda.
Posting Permissions
Reply With Quote
