Page 2092 of 2154 FirstFirst ... 109215921992204220822090209120922093209421022142 ... LastLast
Results 20,911 to 20,920 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #20911
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El context

    Pep Riera


    “No és hora de discutir amb qui només vol discussió. És hora de construir"



    Quan aquesta setmana passada es va saber que l'Ajuntament de Barcelona promou una exposició al Born que comportarà l'exhibició d'estàtues franquistes a l'esplanada de davant de l'edifici, el primer que vaig pensar va ser que jo devia estar equivocat quan el més progressista era precisament acabar de treure totes les que hi ha a Catalunya. Això és el que em va semblar quan hi va haver la tan criticada consulta a Tortosa sobre si s'havia de treure o no aquell horrorós monument que hi ha al llit de l'Ebre. Doncs no, de seguida que hi va haver les primeres crítiques a l'oportunitat de l'exposició Franco Victòria República, impunitat i espai urbà, la gent del partit d'Ada Colau i els seus socis van defensar que el que s'havia de fer amb el franquisme per criticar-lo era “contextualitzar-lo” exhibint-ne estàtues eqüestres i altres al carrer.

    Amb aquesta resposta vaig veure que no hi havia gaire res a discutir si del que es tractava era d'arribar a alguna conclusió sobre el franquisme i l'antifranquisme. I que a vegades el que importa és més el perquè que el què. No és el contingut, és per què s'ha planificat aquesta exposició. Una bona part de la finalitat és precisament crear tota aquesta polèmica que ha bullit a les xarxes socials i ha vessat cap als mitjans. Era fàcil crear-la perquè el continent era fins i tot més bon material per a la polèmica que el contingut. Aquest nou progressisme (que no es distingeix del vell perquè són exactament iguals i tenen el mateix esquema mental i comparteixen els mateixos odis) sabia perfectament que situant una exposició com aquesta al centre cultural del Born trepitjaria l'ull de poll de no pocs independentistes que tenen situat un referent en el lloc que simbolitza la lluita dels catalans el 1714. Ja vam assistir, en l'estrena de Colau com a alcaldessa, a l'intent de canviar el nom i l'orientació del Born Centre Cultural. I no s'ha de descartar que ho acabi fent. Però potser ni això, perquè on estan còmodes els comuns és més en la dialèctica que en els fets, en la confrontació simbòlica que en l'assumpció de responsabilitats. Si volguessin canviar realment la societat no es barallarien precisament amb qui té el projecte més ambiciós per canviar-la. No voldrien entrar en conflicte amb els partidaris del procés independentista, sinó amb els aferrats a l'immobilisme. Ells mateixos es delaten. Prefereixen l'statu quo que el canvi.

    En clau independentista, aquest és un conflicte innecessari, perquè respon a la lògica tradicional dels partits. És interessada i de pensament dirigit. El contrari del que ha fet majoritari l'independentisme. No és hora de discutir amb qui només vol això. És hora de construir un país. I si es fa bé, aquí s'hi apuntaran les persones que calguin, dels partits que siguin.

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...l-context.html

    ---------

    El contexto

    Pep Riera

    "No es hora de discutir con quien sólo quiere discusión. Es hora de construir "

    Cuando esta semana pasada se supo que el Ayuntamiento de Barcelona promueve una exposición en el Born que conllevará la exhibición de estatuas franquistas en la explanada de delante del edificio, lo primero que pensé fue que yo debía estar equivocado cuando el más progresista era precisamente terminar de sacar todas las que hay en Cataluña. Esto es lo que me pareció cuando hubo la tan criticada consulta en Tortosa sobre si se había de quitar o no aquel horroroso monumento que hay en el lecho del Ebro. Pues no, enseguida que hubo las primeras críticas a la oportunidad de la exposición Franco Victoria República, impunidad y espacio urbano, la gente del partido de Ada Colau y sus socios defendieron que lo que se tenía hacer con el franquismo para criticarlo era "contextualizarlo" exhibiendo su estatuas ecuestres y otros en la calle.

    Con esta respuesta vi que no había mucho nada que discutir si lo que se trataba era de llegar a alguna conclusión sobre el franquismo y el antifranquismo. Y que a veces lo que importa es más el porqué de que el qué. No es el contenido, es por qué se ha planificado esta exposición. Una buena parte de la finalidad es precisamente crear toda esta polémica que ha hervido en las redes sociales y ha derramado hacia los medios. Era fácil crearla porque el continente era incluso mejor material para la polémica que el contenido. Este nuevo progresismo (que no se distingue del viejo porque son exactamente iguales y tienen el mismo esquema mental y comparten los mismos odios) sabía perfectamente que situando una exposición como esta en el centro cultural del Born pisaría el callo de no pocos independentistas que tienen ubicado un referente en el lugar que simboliza la lucha de los catalanes en 1714. Ya asistimos, en el estreno de Colau como alcaldesa, en el intento de cambiar el nombre y la orientación del Born Centro Cultural. Y no hay que descartar que lo acabe haciendo. Pero quizá ni eso, porque donde están cómodos los comunes es más en la dialéctica que en los hechos, en la confrontación simbólica que en la asunción de responsabilidades. Si quisieran cambiar realmente la sociedad no se pelearían precisamente con quien tiene el proyecto más ambicioso para cambiarla. No querrían entrar en conflicto con los partidarios del proceso independentista, sino con los aferrados al inmovilismo. Ellos mismos se delatan. Prefieren el statu quo que el cambio.

    En clave independentista, este es un conflicto innecesario, porque responde a la lógica tradicional de los partidos. Es interesada y de pensamiento dirigido. Lo contrario de lo que ha hecho mayoritario del independentismo. No es hora de discutir con quien sólo quiere eso. Es hora de construir un país. Y si se hace bien, aquí se apuntarán las personas que sean necesarias, de los partidos que sean.

  2. #20912
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La pitjor presidenta?

    Jordi Creus

    De Forcadell no suporten ni que sigui la cara visible de les mobilitzacions més importants a Europa, ni la seva coherència política

    Sabeu que l'editorial d'un diari espanyol deia la setmana passada que “Forcadell és la pitjor de tots els presidents que ha tingut un parlament des de la restauració de la democràcia, incloent en la llista el xenòfob i racista Heribert Barrera”? El Mundo? La Razón? ABC? No, estimats lectors: El País! Per al que va ser el gran diari de la progressia espanyola, Carme Forcadell és molt pitjor que, per exemple, Juan Cotino, president de les Corts valencianes entre 2011 i 2014 i imputat per prevaricació, tràfic d'influències, malversació de cabals públics, suborn i no sé quantes malvestats més a l'entorn de la trama Gürtel. I, evidentment, també pitjor que el socialista andalús Juan Pablo Durán, sancionat per l'Audiencia Nacional per haver contribuït al desastre financer de Cajasur. O que el mallorquí Pere Rotger, que va presidir en dues ocasions el Parlament balear, imputat per la seva (sempre presumpta) implicació en un contracte manipulat destinat a finançar il·legalment tant el PP com la seva butxaca.

    Són només tres exemples de presidents de parlaments autonòmics amb un full de ruta ben poc honorable. Posar-los per damunt de Carme Forcadell és un insult a la intel·ligència. Tant com si jo, des d'aquesta columna, proclamés una bestiesa tan gran com que El País és el diari més anticatalà publicat des de la mort de Franco. Al davant del colpista El Alcázar, La Gaceta o qualsevol altre experiment de la dreta cavernícola.

    Carme Forcadell –la dona que segons El País es distingeix per “la manca de dignitat en la seva conducta”– ha estat la cara visible de les mobilitzacions més importants de la història d'Europa, i la seva arribada a la presidència del Parlament va ser un gest cap als milions de persones que en els darrers anys s'han manifestat per la llibertat del nostre poble. Això és el que no suporten. Això i la coherència mostrada per Forcadell en la defensa del full de ruta dibuixat per la majoria independentista de la cambra. Oi que pica? Doncs rasquin!

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...residenta.html

    --------





    La peor presidenta?

    Jordi Creus

    De Forcadell no soportan ni que sea la cara visible de las movilizaciones más importantes en Europa, ni su coherencia política
    Sabéis que la editorial de un periódico español decía la semana pasada que "Forcadell es la peor de todos los presidentes que ha tenido un parlamento desde la restauración de la democracia, incluyendo en la lista el xenófobo y racista Heribert Barrera"? El Mundo? La Razón? ABC? No, queridos lectores: El País! Para lo que fue el gran diario de la progresía española, Carme Forcadell es mucho peor que, por ejemplo, Juan Cotino, presidente de las Cortes valencianas entre 2011 y 2014 e imputado por prevaricación, tráfico de influencias, malversación de caudales públicos, soborno y no se cuantas maldades más en torno a la trama Gürtel. Y, evidentemente, también peor que el socialista andaluz Juan Pablo Durán, sancionado por la Audiencia Nacional por haber contribuido al desastre financiero de Cajasur. O que el mallorquín Pere Rotger, que presidió en dos ocasiones el Parlamento balear, imputado por su (siempre presunta) implicación en un contrato manipulado destinado a financiar ilegalmente tanto el PP como su bolsillo.

    Son sólo tres ejemplos de presidentes de parlamentos autonómicos con una hoja de ruta bien poco honorable. Ponerlos por encima de Carmen Forcadell es un insulto a la inteligencia. Tanto como si yo, desde esta columna, proclamara una tontería tan grande como que El País es el diario más anticatalán publicado desde la muerte de Franco. Delante del golpista El Alcázar, La Gaceta o cualquier otro experimento de la derecha cavernícola.

    Carmen Forcadell -la mujer que según El País se distingue por "la falta de dignidad en su conducta" - ha sido la cara visible de las movilizaciones más importantes de la historia de Europa, y su llegada a la presidencia del Parlamento fue un gesto hacia los millones de personas que en los últimos años se han manifestado por la libertad de nuestro pueblo. Esto es lo que no soportan. Esto y la coherencia mostrada por Forcadell en la defensa de la hoja de ruta dibujado por la mayoría independentista de la cámara. Verdad que pica? Pues rasquen!

  3. #20913
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    No tenim banderer

    08/08/16 02:00 - HISTORIADOR - Josep Maria Solé i Sabaté





    Ens els mirem amb esperit olímpic i desitgem que guanyi el millor




    El banderer dels catalans sempre ha de ser un atleta que porti els valors del país, això és, estima a la llengua i la cultura, fair play en esport i que sigui símbol de tots. No pot ser abanderat qui enarbora el símbol d'un estat que impossibilita que puguem competir com qualsevol altre país del món. No pot ser abanderat un milionari esportista que mai no s'ha posicionat a favor de la llengua i cultura que el va parir, ras i curt. Un tennista de prestigi, vol dir, blindat pel que fa a les represàlies, qui en els moments de persecució pels violents dels governs del PP a les Illes Balears –i la complicitat sota mà dels partits espanyols– mai no va defensar la llengua que ha mamat.
    Espanya no ha pogut fer comunitat de res amb les seves antigues possessions a cap lloc d'un imperi on deien que “no se ponía el sol” pel fet de ser un estat entotsolat, eixorc, violent i excloent. No té una Commonwealth, no té una relació fraternal, malgrat els problemes que hi pugui haver, com França, Itàlia, Holanda o Portugal han tingut amb les seves antigues colònies.
    Sentim més nostres els atletes refugiats que no els que competeixen a favor dels qui ens priven de competir amb la nostra bandera, amb la senyera quadribarrada o amb l'estelada. El temps ho dirà. Sí que volem que els nostres atletes triomfin individualment; els catalans sumem, no restem, però no ens agrada que se'n faci un ús polític, d'altra banda inevitable en aquesta cursa global de comptar qui obté més medalles. A tall d'exemple cal recordar que per patriotisme tant Zapatero com Rajoy, aleshores caps respectius del govern i de l'oposició, van avalar com a innocent un presumpte cas de dopatge.
    Volem competir com qualsevol altre país del món; en no poder ser als Jocs de Rio de Janeiro ens els mirem amb esperit olímpic i desitgem que guanyi el millor, per damunt de banderes, estats, races o religions.

    http://www.lesportiudecatalunya.cat/...-banderer.html

    ------

    No tenemos abanderado

    08/08/16 02:00 - HISTORIADOR - Josep Maria Solé i Sabaté

    Nos los miramos con espíritu olímpico y deseamos que gane el mejor

    El abanderado de los catalanes siempre debe ser un atleta que lleve los valores del país, esto es, ama a la lengua y la cultura, fair play en deporte y que sea símbolo de todos. No puede ser abanderado quien enarbola el símbolo de un estado que imposibilita que podamos competir como cualquier otro país del mundo. No puede ser abanderado un millonario deportista que nunca se ha posicionado a favor de la lengua y cultura que lo parió, lisa y llanamente. Un tenista de prestigio, quiere decir, blindado con respecto a las represalias, quien en los momentos de persecución por los violentos de los gobiernos del PP en las Islas Baleares -y la complicidad bajo mano de los partidos españoles- nunca defendió la lengua que ha mamado.

    España no ha podido hacer comunidad de nada con sus antiguas posesiones en ningún lugar de un imperio donde decían que "no se ponía el sol" por ser un estado ensimismado, estéril, violento y excluyente. No tiene una Commonwealth, no tiene una relación fraternal, a pesar de los problemas que pueda haber, como Francia, Italia, Holanda o Portugal han tenido con sus antiguas colonias.

    Sentimos más nuestros los atletas refugiados que no los que compiten a favor de quienes nos privan de competir con nuestra bandera, con la bandera cuatribarrada o con la estelada. El tiempo lo dirá. Sí queremos que nuestros atletas triunfen individualmente; los catalanes sumamos, no restamos, pero no nos gusta que se haga un uso político, por otra parte inevitable en esta carrera global de contar quién obtiene más medallas. A modo de ejemplo cabe recordar que por patriotismo tanto Zapatero como Rajoy, entonces jefes respectivos del gobierno y de la oposición, avalaron como inocente un presunto caso de dopaje.

    Queremos competir como cualquier otro país del mundo; al no poder estar en los Juegos de Río de Janeiro nos los miramos con espíritu olímpico y deseamos que gane el mejor, por encima de banderas, estados, razas o religiones.

  4. #20914
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Ja no els queda res més que la nostra por

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

    La darrera actuació estival del Tribunal Constitucional ha revelat un nivell d’impotència notable. Diríem que la manca de contundència ha cridat fins i tot l’atenció. Després de la diatriba de la vicepresidenta el divendres anterior i de la reunió per via d’urgència dilluns, després de tantes presses, van decidir deixar-ho tot plegat per al setembre. I el cert és que fa tot l’efecte que no saben què fer. La incomoditat per haver actuar com a braç executor de les directrius d’un govern tan covard com el del Partido Popular és patent. Només els queda la nostra por: si la vencem anant-hi junts, de la mà, guanyem. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.




    AGROR. Es percep d’una manera cada vegada més punyent a les seves intervencions públiques als mitjans i a les xarxes socials, els indeterminats, aquells que han fet de la indefinició la seva empremta, estan cada vegada més irritats. Han decidit bolcar tota la seva bilis, preferentment, contra l’esquerra sobiranista que, a diferència d’ells, sap que de l’Estat espanyol nascut del 78 no es pot esperar res. Tot s’accelera i el moment de la veritat és a la cantonada. El temps en el qual hauran de triar entre alinear-se amb l’statu quo i donar suport a les accions de força de l’Estat espanyol o posar-se al servei de les institucions nacionals; voldrien allargar i allargar la indefinició, però no. Tot plegat s’acaba. Neix la República Catalana i ells en seran aliens, perquè així ho han decidit. Els fa ràbia. Els sap greu. I per això es mostren tan agres. Amb el temps encara passaran més vergonya.

    AMENACES. Primer va ser l’Associació de Militars Espanyols (AME) i després comptes de fòrums de professionals de la Guàrdia Civil a les xarxes socials. Un nivell d’amenaça rupestre, amb una imatgeria, un argumentari i un lèxic inundat per la caspa. Gent que viu encara, arnada, entre el segle XIX i 1939. Només els queda jugar amb la nostra por, amenaçar-nos, amb l’ombra del que ens han fet tantes vegades encara present a la retina dels més grans. En realitat, però, les seves amenaces són crits buits que no se sustenten en cap capacitat real ni operativa de controlar un territori en estat de revolta civil, de mobilització i de desobediència. Som més i som els més polititzats, els més mobilitzats. Ens hi hem entrenat molt els darrers anys. I quan calgui ho demostrarem. Ells ja se saben superats a l’avançada. Les seves amenaces són un senyal inequívoc d’impotència.

    DESDOBLAMENT. Les primeres declaracions d’Albano Dante Fachin, secretari general flamant de Podemos a Catalunya, amb el suport de poc més del 5% dels inscrits a l’organització, han estat de traca i mocador. Ha descartat per inviable el referèndum i ha resumit les vies que ens queden en dos: o pacte amb Espanya (que només vol submissió incondicional) o fer una guerra, no se sap amb quin exèrcit. Patètic. En el clàssic màster de doble moral que acostuma a caracteritzar els Comuns, Dante Fachin ha considerat inviable qualsevol pacte amb el Partit Demòcrata Català perquè s’hi assembla massa al PP, partit amb el qual els QWERTY acostumen a coincidir votant cada dos per tres de costat al Parlament de Catalunya. Encara ressonen els aplaudiments del front dependentista a Coscubiela durant el darrer debat sobre el Procés Constituent. Tot i la perversitat exconvergent, els seus vots sí eren bons per fer Patxi López president del Congreso.

    GRUP. Mentre els Comuns se’n rentaven les mans (i aquí no els importava coincidir amb els de Mariano Rajoy), els dos grans grups del Congreso van optar per castigar l’antiga Convergència evitant que pugues tenir grup propi a cap de les cambres espanyoles. Ciudadanos va llançar fins i tot una campanya a les xarxes vantant-se d’haver arranat el grup convergent. De la mateixa manera que justifiquen l’expulsió de cap representació del Partit Demòcrata o d’Esquerra Republicana a la comissió de secrets oficials, amb un desvergonyiment espectacular, el Partido Popular havia exigit prèviament els de Francesc Homs, per concedir-los-ho, que es desmarquessin de la resolució del Parlament relativa al Procés Constituent: en conclusió, que en la modèlica democràcia espanyola, pots gaudir dels avantatges de tenir-hi grup parlamentari o perdre-les del tot en funció de quines siguin les teves propostes polítiques. Tanta fraternitat junta esparvera.

    MONOLINGÜISME. Dijous el grupuscle filofeixista Societat Civil Catalana presentava la seva campanya per a aquesta Diada. Després de l’èxit d’anys anteriors proclamant la seva sagrada veritat sobre l’Onze de Setembre com a simple enfrontament dinàstic que per art de màgia, finalment, ens va fer perdre la sobirania, enguany se centraran en els esforços per denunciar la Catalunya del monolingüisme. El gir copernicà dels de Joaquim Coll ha estat espectacular. Aquí, evidentment, ha d’haver-hi un error, perquè de Catalunya monolingüe només n’hi ha una: la de centenars de milers de catalans que, fins i tot acabats de sortir dels centres d’ensenyament on suposadament es practica la immersió lingüística, són incapaços no ja d’escriure, sinó ni tan sols de mantenir una conversa estàndard en català. El paper d’aquesta organització, a la qual donen suport i finançament intens de manera combinada l’Estat espanyol i l’establishment català resulta cada dia més esperpèntic.

    NEGACIONISME. El subconscient els traeix. Darrerament, de manera recurrent en el discurs del Partido Popular i de Ciudadanos, davant els moments més determinants del procés de creació de la República Catalana, reiteren una vegada i una altra que són els independentistes els qui estan posant en risc les institucions del país, com si l’autonomia concebuda el 1978 no hagués passat ja a la història i com si no estiguéssim treballant per una República Catalana. El moment més patètic és quan arriben a atribuir-se (ells!) la lluita de tantes generacions per la sobirania de Catalunya. De tant invocar el catalanisme és possible que ens acabem fent més anti-catalanistes que ells. Però el subconscient els traeix fins al punt que el patètic Xavier García Albiol va aprofitar un moment de poesia sublim per atribuir a l’independentisme inclinacions encara més perverses que les del franquisme, que segons ell, mai va aniquilar l’autonomia de Catalunya. Espectacular.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

    Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
    http://www.directe.cat/noticia/51946...-la-nostra-por

    ------

  5. #20915
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Posar-se de cul a la llibertat

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

    Hi ha els nacionalistes espanyols francs i sincers, els hereus de l’Espanya de sempre. N’hi ha també, molt més patètics, els dependentistes vergonyants, que pateixen amb cremor d’estómac intensa la constatació que no se’ls recordarà gaire quan Catalunya hagi recuperat la seva sobirania. Cert que fa gairebé mig segle que salten de càrrec en càrrec, però el cert és que aviat ningú se’n recordarà d’ells, tot i haver tingut el privilegi únic, somiat per tantes generacions, de viure un moment fundacional com el que tenim el gaudi de travessar els catalans de la nostra. El seu neguit, ple de ràbia, els fa cercar mil i un flancs on atacar, sense estalviar el sectarisme i la mentida, el camí del nostre país cap a la llibertat. Nosaltres, seguim endavant mentre ells xipollegen en la seva porqueria. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.





    NOTIFICACIONS. Dimarts, dia en què es reuneix el Consell Executiu, el president i una bona part dels consellers mostraven a les xarxes socials les notificacions rebudes advertint-los que no realitzen ni emparin cap acte relacionat amb el desplegament del procés de creació de la República Catalana: és a dir, que no compleixin amb l’encàrrec rebut dels ciutadans el 27-S. El president la va rebre amb un somriure ben ample. Esta bé. Crec, però, que ens falta massa sovint sentit del poder: calia que la mesa del Parlament ordenés presentar i signar la rebuda, personalment, a cadascun dels membres de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d’una notificació de tornada advertint-los que deixin d’amenaçar els membres del Govern de Catalunya. Prou d’acceptar que només l’Estat espanyol és poder. Nosaltres també en tenim i ben aviat caldrà que l’exercim en plenitud. I el poder judicial hauria de ser-ne conscient com abans.

    PITET. Una setmana més i la formació de govern a Espanya continua del tot embarrancada. És un espectacle digne de veure: només Ciudadanos sembla desesperat per salvar espais de poder i evitar l’ensulsiada. Els partits del 78, en canvi, fa l’efecte que estan encantats amb la possibilitat de la repetició d’uns comicis en els quals pensen que tindrien més a guanyar que a perdre. Es tracta, naturalment, de fer veure tot el contrari. Crida l’atenció la desorientació absoluta de la gent de Podemos, amb un Pablo Iglesias en plena depressió i uns Comuns centrats a Catalunya a combinar mesures-espectacle en l’àmbit municipal amb l’atac per terra mar i aire a l’independentisme: escoltar la seva candidata a la lehendakaritza, Pilar Zabala, afirmar que preferiria un nou govern Rajoy a la repetició de les eleccions resulta especialment impactant: a veure si, al final, l’abstenció no vindrà del PSOE sinó d’Unidos Podemos.

    PROVINCIANISME. Daniel Modol, regidor de l’Ajuntament de Barcelona nomenat a proposta de l’actual alcalde accidental judicialment imputat i ex-casta Jaume Collboni, president de la Comissió d’Economia, Urbanisme i Mobilitat de la capital catalana, es despatxava a gust aquesta setmana, enmig de la polèmica sobre l’exposició del Born, titllant el màstil de 17,14 metres ubicat davant del Born de “porno nacionalista provincià”; encara que no sigui gens original, no em resisteixo a deixar constància en aquest resum setmanal de la incoherència que suposa que aquells qui defensem una Catalunya estat siguem titllats de provincians, mentre els qui avalen l’actual autonomia intervinguda i subordinada a la monarquia borbònica puguin presentar-se davant tothom com a ciutadans del món. La veritat, costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula encara pugui colar. El president Puigdemont, àgil al rebot, ha optat per traslladar-hi l’acte oficial de la Diada.

    REVOLTA. A hores d’ara les terceres eleccions a Espanya en menys d’un any semblen l’opció amb més possibilitats. Per més que els mitjans de l’establishment s’hi escarrassin a projectar-los com a una opció solvent, el cert és que el paper de Ciudadanos, atesos els resultats electorals del 26-J, és del tot irrellevant. La seva abstenció o el seu vot a favor de Mariano Rajoy (en cas de produir-se, premi a la coherència!) no serveixen de res sense l’abstenció del PSOE. Tota la pressió, doncs, recaurà sobre Pedro Sánchez i el seu equip. I a hores d’ara, atesa la fermesa demostrada en la determinació de no facilitar un govern de dretes, tot sembla indicar que es tornaran a parar les urnes a finals d’any, a no ser que una revolta dels barons, aplaudida pels mitjans d’ordre, acabi forçant la dimissió i sortida de l’actual líder socialista. En l’èxit o el fracàs d’aquesta operació de substitució, doncs, rau tot plegat.

    SECTARISME. L’ofensiva del govern municipal de Barcelona per rebaixar tot possible valor memorialístic al Born, s’ha vist reforçada aquesta setmana per noves polèmiques que revelen el caràcter, massa sovint sectari, del seu capteniment. Cap diàleg, cap consens, apropiació en solitari de la veritat. Jordi Guillot, exsenador d’ICV, ho expressava de meravella: només forma part de la memòria històrica allò que decideixin ells, que són els bons, encara que ho hagin defensat, com ell, des del consell d’administració d’una Caixa Catalunya en saqueig. I, encara, la prohibició de la sortida des de la casa de la ciutat de la ja tradicional comitiva de la Coronela de Barelona durant la Diada. Un dels elements més dignes i espectaculars, per a qualsevol que hagi tingut el plaer, sobretot, de veure una de les seves descàrregues al Fossar de les Moreres. Però, com que no se la senten seva, no la volen. I això té un nom.

    SUSPENDRE. Mentre mitjans ultres demanaven la declaració immediata de l’estat de setge, un conseller nacional del PSC, sí, sí, dels socialistes catalans reclamava la suspensió de l’autonomia. Al dia següent, la diputada Meritxell Batet ho justificava sense manies. També el director de “La Razón” i catalaníssim “periodista” Paco Marhuenda clamava per la dissolució dels Mossos d’Esquadra i la recuperació de competències per part de l’Estat en diversos àmbits: la pregunta és senzilla, ells que són tant de reduir tot plegat a un conflicte de legalitat (som uns delinqüents contra els quals simplement cal aplicar la llei), amb quin suport legal introduirien tots aquests canvis? Com es priva el Govern de competències perfectament fixades en l’Estatutet en vigor? Amb una llei especial? Encarregant al Constitucional una segona retallada unilateral? S’estan ficant en un autèntic jardí i ho saben: de moment han començat per perdre’s un mes de vacances.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

    Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
    http://www.directe.cat/noticia/51947...a-la-llibertat

    ----

  6. #20916
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Bipartidisme com a mal menor

    Sebastià Alzamora08/08/2016 18:32

    Segueix-me

    El baròmetre del CIS acostuma a oferir previsions fredes, diríem que asèptiques, però que, per això mateix, se solen donar per raonablement fiables, lluny desorpassos*i d’altres sorpreses majúscules que venen alguns cuiners de dades demoscòpiques “qui, per escalf, trespassen veritat”, per dir-ho en paraules d’Ausiàs March. I ahir el CIS ens va oferir un altre sopar fred a base de bipartidisme impassible: la intenció de vot dels espanyols no es belluga, i en cas d’unes noves eleccions, avui el PP de Rajoy en tornaria a sortir clarament vencedor, seguit per un PSOE que augmentaria mig punt el marge de confiança que rep de la ciutadania. Bé, alguna cosa sí que es mou, però per avall: els joves però cerimoniosos representants de la dita*nova políticasegueixen veient com la seva intenció de vot, lluny de cap mena d’onada d’entusiasme, reflecteix una corba flàccida, lenta i inexorable de desinterès.

    Se’n diu vot de la resignació, o si volen, vot covard, i és altament tòxic per a la salut de qualsevol democràcia

    Una vegada més, ens trobem amb Gramsci: el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer (entre altres motius, perquè el que es presenta com a nou en realitat és més vell que l’anar a peu). Algú pot trobar que és una situació desesperant, però en una societat profundament bastonejada, precaritzada, desvertebrada i humiliada (la corrupció és la pitjor de les humiliacions que poden infligir els dirigents democràtics al poble al qual se suposa que serveixen), no deixa de ser comprensible que el personal s’aferri al dolent conegut en detriment del bo per conèixer, ni que el dolent conegut sigui, més exactament, nefast. Aferrar-se al vell bipartidisme com a mal menor: se’n diu vot de la resignació, o si volen, vot covard, i és altament tòxic per a la salut de qualsevol democràcia.

    http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alz...628837106.html

    ----

  7. #20917
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L’estruç

    Joan Tardà08/08/2016 18:14

    Segueix-me

    Fa uns dies el comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes,*va publicar un article*en què, amb el títol*L’intèrpret, m’acusava -ben segur, extensible a tots els d’Esquerra- d’erigir-nos “en intèrprets dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos”. Tot plegat, conseqüència d’un prec a l’alcaldessa Colau perquè no permetés l’exposició al carrer de l’estàtua de Franco arran de l’anunci d’una exposició sobre el franquisme. No he aconseguit entendre el perquè de la virulència de la resposta, atenent al fet que en cap moment vaig qüestionar l’exposició i tan sols opinava que, en exposar al carrer el dictador, es contribuïa a normalitzar l’anomalia. No sé escatir què en treu Vinyes d’esplaiar-se en la befa, bo i fent servir termes adreçats a la meva persona com ara “enrabiat”, “pontifical”, “estirabot atabalat, poc informat [...] imprudent i excessiu”, etc.

    Tanmateix, em vaig sentir alleugerit de no haver estat acusat de sectari, perquè aleshores li hauria d’haver recordat que va ser aquest diputat qui li va proposar (jo mateix li vaig demanar via telefònica si ho acceptava) integrar-se en la comissió de personalitats acadèmiques que havien de concloure què fer amb el Valle de los Caídos, arran d’un acord amb el diputat Jáuregui que ens permetia nomenar un acadèmic. Dono fe que, en el meu partit, de persones preparades com el professor Vinyes també n’hi ha, i que ell no n’ha estat mai afiliat, més aviat s’ha arrenglerat de sempre amb ICV. Però no hi feia res, l’important era refer ponts després de la gran patacada de l’aprovació de la llei de la memòria del 2007.

    El debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes

    Hom entendrà el perquè d’aquesta introducció amb la següent asseveració: el debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes, en la mesura que no s’hi reconeixen jurídicament. La jugada, rodona: aquí teniu la llei... apa! Baralleu-vos per les memòries (que tothom té la seva!), i mentrestant no plantejareu el problema central: els drets jurídics.

    Els mateixos partits polítics que durant trenta anys havien estat incapaços de qüestionar la Transició van dir sí i amén a una llei que convertia l’Estat en l’encunyador de l’anomenat internacionalment “model espanyol d’impunitat”. Una llei insultant per a les víctimes, que no qüestionava la llei d’amnistia de 1977, a través de la qual els botxins perdonaven les víctimes, que declara legals els tribunals franquistes i en conseqüència llurs sentències, que nega les responsabilitats de l’Estat quant a les deportacions de republicans als camps nazis, que encara avui permet atribuir als combatents armats en la resistència antifranquista l’atribut de bandits, que ha negat les responsabilitats de les empreses que van fer grans capitalitzacions gràcies al treball esclau dels presos republicans (que cotitzen a la borsa) i que mai no han reparat res ni ningú...

    I, mentrestant, hem anat enterrant les víctimes i llurs fills sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de*desconflictivitzar*el debat, cosa que contribueix inexorablement a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans i a relativitzar la conquesta dels drets democràtics entre les noves generacions.

    Hem anat enterrant les víctimes sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de 'desconflictivitzar' el debat, cosa que contribueix a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans

    Des del president Pujol, a qui la reivindicació de Companys feia basarda, fins al PSOE, per a qui la reparació de les víctimes ni mereixia ser present en el programa electoral, bo i passant per la convicció amb què ICV va apostar per la llei a redós de la tesi Villarejo segons la qual amb la declaració d’il·legitimitat atribuïda als tribunals n’hi hauria prou per anul·lar les sentències. Des de les acusacions de friquisme per part d’autoritats acadèmiques davant la reclamació republicana d’exigir la demanda de perdó per part del cap d’estat, fins al desinterès de la maçoneria i d’alguns sindicats de classe, que o bé havien rebut un rescabalament de patrimonis espoliats feia pocs mesos (la UGT, 149 milions del ministre Caldera) o bé no volien enfrontar-se a IU-ICV... el fet és que les víctimes van quedar absolutament arraconades. Una veritable anomalia en el món democràtic.

    El professor Vinyes nega rotundament que la normalitat quant a la reparació de les víctimes i llur memòria existeixi, ni aquí ni a Alemanya. Una formulació, aquesta, que he sentit dir moltes vegades als favorables a la llei, bo i oblidant que presidents alemanys s’han agenollat a Auschwitz mentre que aquí Joan Carles sempre es va negar a demanar perdó a ningú en nom de l’Estat. En conseqüència, si es pretén actuar des de l’Ajuntament des d’una normalitat que potser existeix en altres indrets, però que a casa nostra és evident que no, i es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes i tots... és que el cinisme ha fet cim.

    Per això ens vam adreçar a l’alcaldessa Ada Colau, que no té res a veure amb les vergonyes de la llei de la memòria, per demanar-li que no s’exposés (que no s’exposi) Franco a la via pública. Perquè (repetim-ho), vivim en l’anormalitat!

    http://m.ara.cat/opinio/joan-tarda-l...628837109.html

    ---

  8. #20918
    Senior Member Amateur diacritico's Avatar
    Join Date
    Jan 2012
    Posts
    605
    Thanks
    30
    Thanked 22 Times in 22 Posts
    lol lol lol lol
    Gamper: "El que no es culé es franquista y anticatalán"
    Torriky el friki: El que valora jugadores por estadísticas, no entiende (ni probablemente le gusta) el futbol.

  9. #20919
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L’Euromed i una democràcia que no funciona bé

    « Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània»

    Un tren aturat entre Flix i Móra d'Ebre per una avaria d'electrificació (foto: Francesc Barbero)


    Per: Vicent Partal



    08.08.2016 22:00





    Em perdonaran que, per un dia, comence amb una anècdota personal. Dijous passat vaig agafar l’Euromed de Barcelona a València. Com tots els usuaris d’aquest tren, he esdevingut un client absolutament escèptic de Renfe i Adif. Ja ho sé que no arribarà a l’hora. Faig aquesta ruta constantment i no recorde quina és la darrera vegada que vam fer el viatge sense cap complicació i arribant a l’hora estipulada en el bitllet.


    Dijous passat la cosa va ser més greu perquè el tren que havia d’eixir a les sis de la vesprada de Sants simplement no va arribar-hi. Vam acabar eixint prop de les vuit, enmig d’un caos considerable que vaig retratar en un piulet, en què mostrava una fotografia de la gent seient per terra a l’estació.


    Aquell piulet el van respondre el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Tots dos van deixar clar que la situació era insuportable. Un altre usuari, Vicent Arnau, va aprofitar l’ocasió per demanar-los d’impulsar uns Ferrocarrils de la Mediterrània, dels quals s’havia parlat ja en alguna ocasió i van ser molts els qui van aportar més proves i més anècdotes sobre el mal funcionament de Renfe al corredor del Mediterrani.


    El problema és, tots ho sabem, d’una importància colossal. L’estat espanyol inverteix per damunt del que seria raonable en zones geogràfiques que no tenen gens de sentit estratègic i mentrestant desatén els usuaris de la línia més important, tant respecte del trànsit de passatgers com pel sentit econòmic que té. No solament això. Els serveis de rodalia de Barcelona i València són castigats de manera sistemàtica. Baixar de Vic o Manresa en tren a Barcelona és un drama. L’Ebre aguanta una desatenció inimaginable, una autèntica burla per als habitants, pràcticament incomunicats. El viatge entre Castelló i València és un suplici permanent. I quan la Generalitat Valenciana intenta impulsar el ferrocarril de la costa per la Safor i la Marina hem d’aguantar que se’n diga que no hi ha mercat per a una obra així. Alacant, finalment, viu una situació inaudita de desconnexió respecte a la resta del país i del corredor mediterrani.


    L’obvietat del cas és tan gran que no perdré ni un minut més a explicar-ho: El País Valencià i el Principat vivim una situació en termes d’infrastructures, especialment ferroviàries, que només es pot considerar un càstig deliberat. És inexplicable que una planificació racional, basada en criteris de mercat o basada en criteris estratègics, desemboque en una situació com la que vivim. I, per tant, això únicament s’explica per una voluntat política deliberada de castigar-nos. De fer difícil la nostra vida de ciutadans i d’intentar arruïnar el país. No n’hi ha cap més explicació possible per una actuació com aquesta.


    El problema és que tal com estem ara mateix no hi ha cap alternativa possible. I això empitjora greument la qualitat de la nostra democràcia i la confiança de la gent en els polítics.


    No tinc cap dubte que si les dues Generalitats s’uniren i crearen un corredor ferroviari conjunt aquest funcionaria molt més bé que l’actual i seria un gran negoci i tot. Però el règim del 79 ha ofegat expressament les autonomies per convertir-les en administracions de segona fila, sense capacitat de decisió política. Ni la Generalitat Valenciana ni la de Catalunya estan avui en condicions de portar a terme una obra d’aquesta magnitud.


    Més i tot: segur que els impedirien de fer-ho si recorrien al finançament privat. I el contrast històric és enorme: l’autopista que encara avui relliga el país de dalt a baix va ser possible als anys setanta pel finançament privat. Però avui repetir la jugada seria impossible perquè l’estat espanyol ho blocaria immediatament. Imaginem que les dues Generalitats trobassen empreses disposades a crear aquest corredor i operadors interessats a fer-lo –cosa que no tinc cap dubte que passaria. Algú creu que l’estat espanyol no eixiria immediatament com un llop a protegir els privilegis de Renfe i Adif, encara que siga a costa del benestar dels ciutadans?


    Ací és on arribem al nus de la qüestió. Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània. Les proves s’acumulen tant que negar això tan sols es pot fer des del punt de vista del voluntarisme nacionalista espanyol més abrandat. Perquè no parlem de trens i prou. Parlem de l’economia sencera de l’Arc Mediterrani que, malgrat que és el pilar bàsic de l’economia de l’actual estat espanyol, viu en una persecució constant de l’estat espanyol mateix.


    Si això fos tan sols una qüestió macroeconòmica, podríem prendre’ns-ho amb una certa distància i observar-ho amb curiositat i tot. Però resulta que això que passa interfereix greument en la vida diària de la majoria dels nostres ciutadans i, per tant, en la qualitat de la democràcia que tenim. Perquè una democràcia que no té en compte les necessitats dels ciutadans no és una democràcia avançada. I perquè una democràcia que incapacita el govern mateix per a resoldre els entrebancs diaris dels ciutadans no és una democràcia real.


    La impotència amb què els governs valencià i català, i els respectius presidents, sofreixen el desgast permanent de la seua població, veient clarament que és una vergonya el que està passant, és un símptoma clar que no vivim en un règim en què els ciutadans són el centre del servei públic, de que no vivim en una democràcia destinada a millorar la vida de la gent. L’única cosa que ens pot consolar al respecte és que com que l’evidència que som en eixe punt ja no és teòrica sinó que s’expressa en coses tan simples com agafar un tren, ningú no pot estranyar-se que aquest malestar cresca i cresca tant com ho està fent, fins a posar en perill els fonaments mateix d’aquest despropòsit. Perquè és que, simplement, ja no ens queda cap més remei.

    http://www.vilaweb.cat/noticies/leur...o-funciona-be/

    -----------

    El Euromed y una democracia que no funciona bien

    «Estamos en un estado que ni hace ni deja hacer y que no se preocupa por el bienestar de los ciudadanos o al menos por el bienestar de quienes habitamos la costa Mediterránea»

    Un tren parado entre Flix y Mora de Ebro por una avería de electrificación (foto: Francisco Barbero)

    Por: Vicent Partal
    08/08/2016 22:00

    Me perdonarán que, por un día, comience con una anécdota personal. El jueves pasado cogí el Euromed de Barcelona a Valencia. Como todos los usuarios de este tren, he convertido en un cliente absolutamente escéptico de Renfe y Adif. Ya sé que no llegará a la hora. Hago esta ruta constantemente y no recuerdo cuál es la última vez que hicimos el viaje sin ninguna complicación y llegando a la hora estipulada en el billete.

    El jueves pasado la cosa fue más grave porque el tren que tenía que salir a las seis de la tarde de Santos simplemente no llegar. Acabamos saliendo cerca de las ocho, en medio de un caos considerable que retraté en un piuletes, en el que mostraba una fotografía de la gente asiento por tierra a la estación.

    Aquel piuletes le respondió el presidente de la Generalitat, Ximo Puig, y el presidente de la Generalidad de Cataluña, Carles Puigdemont. Ambos dejaron claro que la situación era insoportable. Otro usuario, Vicent Arnau, aprovechó la ocasión para pedirles de impulsar unos Ferrocarriles del Mediterráneo, de los que se había hablado ya en alguna ocasión y fueron muchos los que aportaron más pruebas y más anécdotas sobre el mal funcionamiento de Renfe en el corredor del Mediterráneo.

    El problema es, todos lo sabemos, de una importancia colosal. El estado español invierte por encima de lo razonable en zonas geográficas que no tienen ningún sentido estratégico y mientras desatiende los usuarios de la línea más importante, tanto respecto del tráfico de pasajeros como por el sentido económico que tiene. No sólo eso. Los servicios de cercanías de Barcelona y Valencia son castigados de manera sistemática. Bajar de Vic o Manresa en tren a Barcelona es un drama. El Ebro aguanta una desatención inimaginable, una auténtica burla para los habitantes, prácticamente incomunicados. El viaje entre Castellón y Valencia es un suplicio permanente. Y cuando la Generalitat intenta impulsar el ferrocarril de la costa para la Safor y la Marina tenemos que aguantar que se diga que no hay mercado para una obra así. Alicante, finalmente, vive una situación inaudita de desconexión respecto al resto del país y del corredor mediterráneo.

    La obviedad del caso es tan grande que no voy a perder ni un minuto más a explicarlo: El Valencia y el Principado vivimos una situación en términos de infraestructuras, especialmente ferroviarias, que sólo se puede considerar un castigo deliberado. Es inexplicable que una planificación racional, basada en criterios de mercado o basada en criterios estratégicos, desemboque en una situación como la que vivimos. Y, por tanto, esto únicamente se explica por una voluntad política deliberada de castigarnos. Hacer difícil nuestra vida de ciudadanos y de intentar arruinar el país. No hay otra explicación posible para una actuación como esta.

    El problema es que tal como estamos ahora mismo no hay ninguna alternativa posible. Y esto empeora gravemente la calidad de nuestra democracia y la confianza de la gente en los políticos.

    No tengo ninguna duda de que si las dos Generalidades unieron y crearon un corredor ferroviario conjunto este funcionaría mucho mejor que el actual y sería un gran negocio y todo. Pero el régimen del 79 ha ahogado expresamente las autonomías para convertirlas en administraciones de segunda fila, sin capacidad de decisión política. Ni la Generalitat ni la de Cataluña están hoy en condiciones de llevar a cabo una obra de esta magnitud.

    Más aun: seguro que los impedirían hacerlo si recurrían a la financiación privada. Y el contraste histórico es enorme: la autopista que aún hoy une el país de arriba abajo fue posible en los años setenta por la financiación privada. Pero hoy repetir la jugada sería imposible porque España lo bloque inmediatamente. Imaginemos que las dos Generalidades encontrasen empresas dispuestas a crear este corredor y operadores interesados ​​en hacerlo -lo que no tengo ninguna duda que pasaría. Alguien cree que España no saldría inmediatamente como un lobo a proteger los privilegios de Renfe y Adif, aunque sea a costa del bienestar de los ciudadanos?

    Aquí es donde llegamos al nudo de la cuestión. Vivimos en un estado que ni hace ni deja hacer y que no se preocupa por el bienestar de los ciudadanos o al menos por el bienestar de quienes habitamos la costa Mediterránea. Las pruebas se acumulan tanto que negar esto sólo se puede hacer desde el punto de vista del voluntarismo nacionalista español más inflamado. Porque no hablamos de trenes y basta. Hablamos de la economía entera del Arco Mediterráneo que, a pesar de que es el pilar básico de la economía de la actual España, vive en una persecución constante de España mismo.

    Si esto fuera sólo una cuestión macroeconómica, podríamos tomárnoslo con cierta distancia y observarlo con curiosidad y todo. Pero resulta que eso que pasa interfiere gravemente en la vida diaria de la mayoría de nuestros ciudadanos y, por tanto, en la calidad de la democracia que tenemos. Para que una democracia que no tiene en cuenta las necesidades de los ciudadanos no es una democracia avanzada. Y para una democracia que incapacita el gobierno mismo para resolver los obstáculos diarios de los ciudadanos no es una democracia real.

    La impotencia con que los gobiernos valenciano y catalán, y los respectivos presidentes, sufren el desgaste permanente de su población, viendo claramente que es una vergüenza lo que está pasando, es un síntoma claro que no vivimos en un régimen en el que los ciudadanos son el centro del servicio público, de que no vivimos en una democracia destinada a mejorar la vida de la gente. Lo único que nos puede consolar al respecto es que como la evidencia de que estamos en ese punto ya no es teórica sino que se expresa en cosas tan simples como tomar un tren, nadie puede extrañarse que este malestar crezca y crezca tanto como lo está haciendo, hasta poner en peligro los cimientos mismo de este despropósito. Porque es que, simplemente, ya no nos queda otra.

  10. #20920
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Otegi? Forcadell? Espanya!

    "Ara volen que aquella condemna, grollera i tavernària, els serveixi també per impedir que Arnaldo Otegi encapçali la llista de l'esquerra abertzale a les eleccions basques del mes que ve"



    per Salvador Cot 09/08/2016



    A Arnaldo Otegi el van condemnar perquè, segons la justícia espanyola, dirigia les accions d'ETA. Això quan, justament, tothom sap que es dedicava al contrari, a liquidar l'estratègia violenta per substituir-la per una acció estrictament política. Amb aquesta mentida, flagrant i evident, en van tenir prou per tancar-lo més de sis anys a la presó. No era el primer cop que la justícia espanyola es passava per la porta d'Alcalá els drets d'Otegi; de fet el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg ja va condemnar l'estat espanyol a indemnitzar el líder abertzale, l'any 2011, per haver vulnerat la seva llibertat d'espressió condemnant-lo a un any de presó. Tant se val, Otegi va continuar tancat.

    Ara volen que aquella condemna, grollera i tavernària, els serveixi també per impedir que Arnaldo Otegi encapçali la llista de l'esquerra abertzale a les eleccions basques del mes que ve. Un altre escàndol democràtic que acabarà, d'aquí a uns anys, amb una nova condemna contra l'estat espanyol per part del Tribunal d'Estrasburg. Tant se val, només per tortures al País Basc els han condemnat ja sis vegades. I a Madrid se'ls en refot.


    La justícia, quan és espanyola, és això. Tant se val si es tracta d'Otegi o Forcadell, l'important és que les urnes no alterin el que van pactar ells entre ells el 1978. Ja ho deia el propi Franco, "quan d'altres van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada".



    http://elmon.cat/opinio/15238/otegi-forcadell-espanya

    --------

    Otegi? Forcadell? España!

    "Ahora quieren que aquella condena, grosera y tabernaria, les sirva también para impedir que Arnaldo Otegi encabece la lista de la izquierda abertzale en las elecciones vascas del próximo mes"

    por Salvador Cot 09/08/2016

    A Arnaldo Otegi lo condenaron porque, según la justicia española, dirigía las acciones de ETA. Esto cuando, justamente, todo el mundo sabe que se dedicaba al contrario, a liquidar la estrategia violenta para sustituirla por una acción estrictamente política. Con esta mentira, flagrante y evidente, fue suficiente para cerrarlo más de seis años en prisión. No era la primera vez que la justicia española se pasaba por la puerta de Alcalá los derechos de Otegi; de hecho el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo ya condenó España a indemnizar el líder abertzale, en 2011, por haber vulnerado su libertad de espresión condenándolo a un año de prisión. No importa, Otegi continuó cerrado.

    Ahora quieren que aquella condena, grosera y tabernaria, les sirva también para impedir que Arnaldo Otegi encabece la lista de la izquierda abertzale en las elecciones vascas del próximo mes. Otro escándalo democrático que acabará, dentro de unos años, con una nueva condena contra España por parte del Tribunal de Estrasburgo. No importa, sólo por torturas en el País Vasco los han condenado ya seis veces. Y en Madrid les da igual.

    La justicia, cuando es española, es eso. No importa si se trata de Otegi o Forcadell, lo importante es que las urnas no alteren el que pactaron ellos entre ellos el 1978. Ya lo decía el propio Franco, "cuando otros van hacia la democracia, nosotros ya estamos de vuelta ".

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •