El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Comptes i contes

"De fet, assumir el deute segons els actius de l’Estat a Catalunya és el més just i racional, com van establir al Quebec"

Jordi Angusto | 08/08/2016 a les 00:49h

Amb el títol d'aquest article, Josep Borrell escrivia un pamflet on negava els càlculs del dèficit fiscal que es fan a Catalunya, al voltant del 8% del PIB o 16 mil milions d'euros, a partir de tres arguments que val la pena contestar. Abans, però, recordem que el dèficit fiscal que calculem la majoria d’economistes surt com a diferència entre els impostos que paguem, exclosos els municipals, i els que haurem d’acabar pagant en cas que l’Estat incorri en dèficit, i els que tornen a Catalunya per cobrir despeses i inversions directes de l’estat, de la Generalitat i aquelles que els ajuntaments financen amb transferències de l’estat. Un càlcul net i simple -- d’on surten i on van parar els fluxos monetaris-- que no hauria de donar peu a controvèrsia però que en ser tan gegantí ha donat peu a tota mena de crítiques.





La primera consisteix a defensar que moltes coses que es fan fora de Catalunya la beneficien igualment i que en conseqüència cal emprar el criteri de càrrega i benefici, en comptes del flux monetari, per imputar al territori els beneficis que suposen coses que es fan fora d’aquest. Però si bé és cert que hi ha coses que es paguen fora de Catalunya i poden beneficiar-la, també ho és que hi ha coses que es paguen a Catalunya i beneficien la resta de l'Estat, i que una cosa compensa l'altre i ens porta al punt de partida: només podem comptar objectivament el que es paga i es rep; és a dir, el flux monetari. Altrament, la subjectivitat treu tot valor al càlcul i acaba resultant que allí on s’executa major despesa, com ara Madrid, acaba tenint dèficit puix que tot es fa en benefici de la resta de l’Estat. Fantàstica manera de defensar la centralització: el que us donem només us beneficia a vosaltres, el que fem beneficia tothom!

Fins i tot si aquest fos el cas, que no ho és, on es genera l’ocupació?

La segona crítica de Borrell, derivada de l’anterior, consisteix a dir que part d'allò que comptem com dèficit fiscal són despeses que avui assumeix l'estat espanyol i que en cas de independència hauria d'assumir la Generalitat, com ara l'exèrcit. La qual cosa és certa però en absolut modifica el càlcul del dèficit fiscal, el qual ningú no ha dit que equivaldria al superàvit que tindria la Generalitat. Aquest seria inferior al dèficit fiscal, com ha calculat Mas-Colell amb resultats que Borrell utilitza erròniament; però la diferència no deixarien de ser més diners invertits i/o gastats a Catalunya, generant ocupació a Catalunya.

El tercer argument té a veure amb aquelles despeses que l'estat paga endeutant-se i que segons Borrell no s'haurien d'incloure al dèficit fiscal, com si el deute no s'hagués de pagar; és més, com si no haguéssim contribuït a pagar-lo durant als anys previs a la crisi, quan Espanya va reduir el seu deute. Un altre argument sense solta ni volta i que això no obstant convé tenir molt en compte. Perquè és cert que una part del dèficit fiscal encara no s'ha pagat amb la diferència entre el que hem pagat i hem rebut, sinó que forma part del colossal deute públic espanyol; i així com aquest deute no podríem deixar de pagar-lo com CCAA, podem minorar-lo o encara augmentar-lo amb la independència en funció del repartiment d'actius i passius que es faci. Si assumim passius en proporció a la nostra contribució impositiva actual (19%), pagaríem segons el dèficit fiscal calculat; si per contra ho féssim en proporció als actius de l'estat a Catalunya —un 10%, segons estudi fet per a la Irla juntament amb en Marcel Coderch i la Gemma Pons— o en proporció a la despesa pública executada per l'Estat a Catalunya —12%— encara podríem minorar-lo.

En aquest sentit estaria molt bé acabar donant una part de raó a Borrell i estalviar-nos una picossada. De fet, assumir el deute segons els actius de l’estat a Catalunya és el més just i racional, com van establir al Quebec, puix que deixaria a catalans i espanyols amb la mateixa proporció d’actius amb què fer front a la respectiva motxilla de deute.

http://www.naciodigital.cat/opinio/13611/comptes/contes

-------

Cuentas y cuentos

"De hecho, asumir la deuda según los activos del Estado en Cataluña es el más justo y racional, como establecieron en Quebec"

Jordi Angusto | 08/08/2016 a las 00: 49h

Con el título de este artículo, Josep Borrell escribía un panfleto donde negaba los cálculos del déficit fiscal que se hacen en Cataluña, alrededor del 8% del PIB o 16 mil millones de euros, a partir de tres argumentos que vale la pena contestar. Antes, sin embargo, recordemos que el déficit fiscal que calculamos la mayoría de economistas sale como diferencia entre los impuestos que pagamos, excluidos los municipales, y los que tendremos que acabar pagando en caso de que el Estado incurra en déficit, y los que vuelven a Cataluña para cubrir gastos e inversiones directas del estado, de la Generalitat y aquellas que los ayuntamientos financian con transferencias del estado. Un cálculo limpio y simple - de donde salen y donde pararon los flujos monetaris-- que no debería dar pie a controversia pero que al ser tan gigantesco ha dado pie a todo tipo de críticas.

La primera consiste en defender que muchas cosas que se hacen fuera de Cataluña la benefician igualmente y que en consecuencia hay que emplear el criterio de carga y beneficio, en vez del flujo monetario, para imputar el territorio los beneficios que suponen cosas que se hacen fuera de del mismo. Pero si bien es cierto que hay cosas que se pagan fuera de Cataluña y pueden beneficiarse la, también lo es que hay cosas que se pagan en Cataluña y benefician el resto del Estado, y que una cosa compensa la otra y nos lleva al punto de partida: sólo podemos contar objetivamente lo que se paga y se recibe; es decir, el flujo monetario. En otro caso, la subjetividad quita todo valor al cálculo y acaba resultando que allí donde se ejecuta mayor gasto, como Madrid, acaba teniendo déficit por cuanto todo se hace en beneficio del resto del Estado. Fantástica manera de defender la centralización: lo que os damos sólo os beneficia a vosotros, lo que hacemos beneficia a todos!

Incluso si este fuera el caso, que no lo es, donde se genera el empleo?

La segunda crítica de Borrell, derivada de la anterior, consiste en decir que parte de lo que contamos como déficit fiscal son gastos que hoy asume el estado español y que en caso de independencia debería asumir la Generalitat, como el ejército. Lo cual es cierto pero en absoluto modifica el cálculo del déficit fiscal, el cual nadie ha dicho que equivaldría al superávit que tendría la Generalidad. Este sería inferior al déficit fiscal, como ha calculado Mas-Colell con resultados que Borrell utiliza erróneamente; pero la diferencia no dejarían de ser más dinero invertido y / o gastados en Cataluña, generando empleo en Cataluña.

El tercer argumento tiene que ver con aquellos gastos que el estado paga endeudándose y que según Borrell no deberían incluirse en el déficit fiscal, como si la deuda no se tuviera que pagar; es más, como si no hubiéramos contribuido a pagarlo durante los años previos a la crisis, cuando España redujo su deuda. Otro argumento sin ton ni son y que no obstante conviene tener muy en cuenta. Porque es cierto que una parte del déficit fiscal aún no se ha pagado con la diferencia entre lo que hemos pagado y hemos recibido, sino que forma parte del colosal deuda pública española; y así como esta deuda no podríamos dejar de pagarlo como CCAA, podemos minorar o aún aumentarlo con la independencia en función del reparto de activos y pasivos que se haga. Si asumimos pasivos en proporción a nuestra contribución impositiva actual (19%), pagaríamos según el déficit fiscal calculado; si por el contrario lo hiciéramos en proporción a los activos del estado en Cataluña -un 10%, según estudio realizado para la Irla junto con Marcel Coderch y Gemma Pons- o en proporción al gasto público ejecutada por el Estado a Cataluña -12% - aunque podríamos minorarlo.

En este sentido, sería bueno terminar dando una parte de razón a Borrell y ahorrarnos un pico. De hecho, asumir la deuda según los activos del estado en Cataluña es el más justo y racional, como establecieron en Quebec, por cuanto dejaría a catalanes y españoles con la misma proporción de activos con los que hacer frente a la respectiva mochila de deuda.

[Gamper]

Coses inimaginables

«Perquè ha de saber un català que al País Valencià les misses en català són una excepció. Escasses. Ahir diumenge, com cada diumenge, no se'n va fer cap a la ciutat de València»

Vicent Sanchis | 08/08/2016 a les 00:00h





"Ni us en burleu, ni em menystingueu, ni em compadiu. Sóc com vosaltres i vinc del futur". És la frase que podria dir un valencià a un català. Perquè el futur del català a Catalunya podria ser el present del català al País Valencià. I sent així, encara s'entén menys la indiferència, la displicència, de vegades el desinterès o fins i tot l'hostilitat amb què molts catalans viuen el present del seu idioma al País Valencià. Sense entendre que els ha de ser cosa pròpia. Sense vincular-s'hi per compartir entre tots una defensa que resulta ben lògica en altres llengües i terres.

Ha de saber un català, un català de Catalunya, que l'Església valenciana ha estat històricament el principal baluard de la castellanització del país. Com ha de saber, igualment, que hi ha hagut digníssimes excepcions. Clergues o capellans que han fet la litúrgia en valencià, que l'han reivindicat, que l'han escrit i que l'han cultivat literàriament. Pocs, però.

Ara en són 152, que han subscrit una carta conjunta al cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València. Un document que clama justícia i que denuncia la "la greu anomalia que la santíssima Eucaristia encara no puga ser degudament celebrada pels i per als valencianoparlants en la llengua pròpia, amb textos litúrgics oficialment aprovats i dignament aprovats".

Perquè ha de saber un català que al País Valencià les misses en català són una excepció. Escasses. Ahir diumenge, com cada diumenge, no se'n va fer cap a la ciutat de València. I encara als pocs llocs on se'n fan, se celebren sense textos litúrgics oficials, "amb els de 1974 [El Llibre del Poble de Déu, una iniciativa solitària i valenta de Pere Riutort Mestre, que per poder-lo editar el 1975 es va haver de vendre part del seu patrimoni] i altres adaptats o traduïts privadament, o fent servir fotocòpies i fulls solts".

Per això aquests 152 clergues, que exerceixen arreu del país, s'han dirigit una vegada més al seu arquebisbe demanant-li que resolgui una situació anòmala des del Concili Vaticà II. El cardenal Cañizares, però, com han fet tots els seus predecessors, o encara més, perquè ell no té cap estima per una llengua que considera problemàtica o un instrument "de divisió", no se sentirà al·ludit. I allargarà una situació anòmala i injusta.

La iniciativa dels 152 clergues ha alterat l'anticatalanisme, sempre rescalfat al País Valencià quan el PP no mana a tot arreu. I ha fet que el president de l'absurda i secessionista societat Lo Rat Penat, Enric Esteve, dirigent també actiu del PP, hagi publicat una carta pública on proclama: "La meua sorpresa ve acompanyada de la més fonda indignació quan puc comprovar que al pecat de rebelia hi ha que afegir ad estos sacerdots el de vanitat per la manipulació que fan de les conciències dels feligresos i la presència política, encara que ells ho neguen, oblidant la seua autèntica labor pastoral per convertir-se en instruments d'uns partits polítics catalanistes". El senyor Esteve escriu en un català domèstic carregat de faltes i idioteses. Un català que es pretén secessionista en el qual, per cert, no es fa cap missa al País Valencià. Ni ara i mai. Perquè els pocs que el perpetren no el fan servir mai per res important.

Un valencià pot venir del futur. Però també el futur pot canviar. Per millorar-lo cal que els catalans facin costat al rector de Montesa, Joan Albelda, o al de Sant Josep Obrer d'Alcoi, Josep Lluís Aracil, o al vicari de la Mare de Déu dels Dolors de València, Vicent Bataller. Són 152. El 12'5 del clergat valencià. Però han de tenir al darrere milers d'ànimes que els acompanyin perquè el futur dels catalans sigui millor. Perquè el present dels valencians sigui més digne.

http://www.naciodigital.cat/opinio/1.../inimaginables

--------

Cosas inimaginables

«Porque debe saber un catalán que en Valencia las misas en catalán son una excepción. Escasas. Ayer domingo, como cada domingo, no se hizo hacia la ciudad de Valencia »

Vicent Sanchis | 08/08/2016 a las 00: 00h

"Ni os burléis, ni me desprecie, ni me ten. Soy como vosotros y vengo del futuro". Es la frase que podría decir un valenciano a un catalán. Porque el futuro del catalán en Cataluña podría ser el presente del catalán en Valencia. Y siendo así, aunque se entiende menos la indiferencia, la displicencia, a veces el desinterés o incluso la hostilidad con que muchos catalanes viven el presente de su idioma en Valencia. Sin entender que los tiene que ser algo propio. Sin vincularse a ellos para compartir entre todos una defensa que resulta bien lógica en otras lenguas y tierras.

Debe saber un catalán, un catalán de Cataluña, que la Iglesia valenciana ha sido históricamente el principal baluarte de la castellanización del país. Como debe saber, igualmente, que ha habido dignísimas excepciones. Clérigos o curas que han hecho la liturgia en valenciano, que lo han reivindicado, que la han escrito y que la han cultivado literariamente. Pocos, sin embargo.

Ahora son 152, que han suscrito una carta conjunta al cardenal Antonio Cañizares, arzobispo de Valencia. Un documento que clama justicia y que denuncia la "la grave anomalía que la santísima Eucaristía aunque no pueda ser debidamente celebrada por y para los valenciano parlantes en la lengua propia, con textos litúrgicos oficialmente aprobados y dignamente aprobados".

Porque debe saber un catalán que en Valencia las misas en catalán son una excepción. Escasas. Ayer domingo, como cada domingo, no se hizo hacia la ciudad de Valencia. Y aunque los pocos lugares donde se hacen, se celebran sin textos litúrgicos oficiales, "con los de 1974 [El Libro del Pueblo de Dios, una iniciativa solitaria y valiente de Pedro Riutort Maestro, que para poder editar en 1975 se tuvo que vender parte de su patrimonio] y otros adaptados o traducidos privadamente, o utilizando fotocopias y hojas sueltas ".

Por eso estos 152 clérigos, que ejercen en todo el país, se han dirigido una vez más a su arzobispo pidiéndole que resuelva una situación anómala desde el Concilio Vaticano II. El cardenal Cañizares, pero, como han hecho todos sus predecesores, o aún más, porque él no tiene ningún aprecio por una lengua que considera problemática o un instrumento "de división", no se sentirá aludido. Y alargará una situación anómala e injusta.

La iniciativa de los 152 clérigos ha alterado el anticatalanismo, siempre recalentado en Valencia cuando el PP no manda en todas partes. Y ha hecho que el presidente de la absurda y secesionista sociedad Lo Rat Penat, Enric Esteve, dirigente también activo del PP, haya publicado una carta pública donde proclama: "Mi sorpresa viene acompañada de la más honda indignación cuando puedo comprobar que el pecado de rebeldía hay que añadir ad estos sacerdotes el de vanidad por la manipulación que hacen de las conciencias de los feligreses y la presencia política, aunque ellos lo niegan, olvidando su auténtica labor pastoral para convertirse en instrumentos de unos partidos políticos catalanistas ". El señor Esteve escribe en un catalán doméstico cargado de faltas y idioteces. Un catalán que se pretende secesionista en el que, por cierto, no se hace ninguna misa en Valencia. Ni ahora y nunca. Para que los pocos que lo perpetran no lo utilizan nunca para nada importante.

Un valenciano puede venir del futuro. Pero también el futuro puede cambiar. Para mejorarlo es necesario que los catalanes apoyen al rector de Montesa, Joan Albelda, o al de San José Obrero de Alcoy, José Luis Aracil, o al vicario de la Virgen de los Dolores de Valencia, Vicent Bataller. Son 152. El 12'5 del clero valenciano. Pero deben tener detrás miles de almas que les acompañen para que el futuro de los catalanes sea mejor. Para que el presente de los valencianos sea más digno.

[Gamper]

Revolucionaris de pandereta

Al mateix moment que la CUP escollia el que serà el nou secretariat nacional, encapçalat per Quim Arrufat, amb el 76,23% dels suports, Albano Dante Fachín, el nou líder del Podemos català, intentava una aproximació a l’ànima més anticapitalista cupaire, dient que estava fart de votar al Parlament igual que la CUP mentre CDC ho feia amb el PP. Arguments d’aquesta altura per mirar de seguir obrint bretxa en les diferències entre els independentistes en un moment què tant JxSí com la CUP han fet aproximacions a la cambra catalana que fan pensar que la Qüestió de Confiança se superarà i el Parlament emprendrà la via unilateral.

A CSQEP fa dies que no els surten els números, ni aquí ni a Espanya, i polèmiques estivals com la del Born no hi ajuden gens. Mentrestant, la Candidatura d’Unitat Popular s’ha centrat en el procés de renovació del que seria la seva direcció política en vistes a encarar el que ha de ser la fase final del procés, amb Quim Arrufat al capdavant. Quan la formació va petar, després de la no aprovació dels pressupostos, ja vam dir que en el fons el que havia passat era positiu, no perquè això satisfés les boques upper diagonal, sino perquè això era bo pel procés: tant ERC com Convergència (ara PDC) han passat per processos dramàtics interns, que han servit per depurar les males herbes o, com ha passat amb les escissions del PSC, destriar el gra (Maragall, Comín, Mohedano...) de la palla (Iceta, etcètera).
Aquesta és la feina que no s’ha fet a ICV –exceptuant l’il·lustre cas de Raül Romeva- ni molt menys al nou conglomerat CSQEP, el Podemos català. La formació segueix vivint de teoremes del passat, de samarretes reivindicatives i de revolucions de megàfon. Fachín reclama un acostament en aquest sentit a la CUP, i prova de picar-los l’ullet quan els afalaga dient que els veu més posats en el procés que no pas ERC o PDC, encara que els liles siguin totalment contraris a la independència. Malauradament per ells, una de les coses que aquests mesos han començat a veure també alguns sectors propers de la CUP a les tesis podemites (sobretot després del 26J que, entre d’altres, Pablo Iglesias va provocar), és que ECP no és res més que un PSC 2, diguin el que diguin. El podemita torna a utilitzar l’argument de Pere Navarro del referèndum “legal i acordat”, malgrat reconèixer que ara per ara és impossible, i no dóna cap altra solució que la resignació eclesiàstica i l’entonació del Artur Mas ens roba i el PDC pacta amb el PP.
No caiguem en aquestes i d’altres provocacions i seguim la carta de navegació, que nosaltres sí que estem fent una revolució.

http://in.directe.cat/dietari-2014/b...de-pandereta-1

-----

Revolucionarios de pandereta

Al mismo momento que la CUP escogía lo que será el nuevo secretariado nacional, encabezado por Quim Arrufat, con el 76,23% de los apoyos, Albano Dante hecho, el nuevo líder del Podemos catalán, intentaba una aproximación al alma más anticapitalista cupaire , diciendo que estaba harto de votar en el Parlamento al igual que la CUP mientras CDC lo hacía con el PP. Argumentos de esta altura para tratar de seguir abriendo brecha en las diferencias entre los independentistas en un momento que tanto JxSí como la CUP han hecho aproximaciones a la cámara catalana que hacen pensar que la Cuestión de Confianza se superará y el Parlamento emprenderá la vía unilateral .

A CSQEP hace días que no les salen los números, ni aquí ni en España, y polémicas estivales como la del Born no ayudan nada. Mientras tanto, la Candidatura de Unidad Popular se ha centrado en el proceso de renovación de lo que sería su dirección política en vistas a encarar lo que debe ser la fase final del proceso, con Quim Arrufat a la cabeza. Cuando la formación estalló, tras la no aprobación de los presupuestos, ya dijimos que en el fondo lo que había pasado era positivo, no porque esto satisficiera las bocas upper diagonal, sino porque eso era bueno para el proceso: tanto ERC como Convergencia ( ahora PDC) han pasado por procesos dramáticos internos, que han servido para depurar las malas hierbas o, como ha ocurrido con las escisiones del PSC, separar el grano (Maragall, Comín, Mohedano ...) de la paja (Iceta, etcétera) .

Este es el trabajo que no se ha hecho en ICV -exceptuando el ilustre caso de Raül Romeva- ni mucho menos al nuevo conglomerado CSQEP, el Podemos catalán. La formación sigue viviendo de teoremas del pasado, de camisetas reivindicativas y de revoluciones de megáfono. Hechos reclama un acercamiento en este sentido a la CUP, y prueba de picarlos un ojo cuando los halaga diciendo que los ve más puestos en el proceso que no ERC o PDC, aunque los lilas sean totalmente contrarios a la independencia. Desgraciadamente para ellos, una de las cosas que estos meses han empezado a ver también algunos sectores cercanos de la CUP en las tesis podemites (sobre todo después del 26J que, entre otros, Pablo Iglesias provocó), es que ECP no es nada más que un PSC 2, digan lo que digan. El podemita vuelve a utilizar el argumento de Pere Navarro del referéndum "legal y acordado", a pesar de reconocer que hoy por hoy es imposible, y no da ninguna otra solución que la resignación eclesiástica y la entonación del Mas nos ropa y el PDC pacta con el PP.

No caigamos en estas y otras provocaciones y seguimos la carta de navegación, que nosotros sí estamos haciendo una revolución.

[diacritico]

Gayper, indepre de pandereta.
















































LOL

[Gamper]

11/8: Una allau d’incidents lingüístics

Vicenç Villatoro10/08/2016 18:44

Segueix-me

EN LES DARRERES setmanes acumulem una certa concentració d’incidents lingüístics: persones que denuncien que han estat discriminades per parlar català. Les queixes no són perquè algú els ha parlat en castellà. Són perquè, a Catalunya, se’ls ha negat a ells el dret a expressar-se en català: no se’ls ha volgut entendre. ¿Aquesta acumulació per damunt de la mitjana d’incidents d’aquesta mena és perquè n’hi ha més que mai o perquè n’hi ha tants com sempre però ara la gent gosa queixar-se i denunciar-ho? És impossible saber-ho. Potser per totes dues coses. I totes dues tenen a veure amb el procés. D’una banda, hi ha gent que expressa el seu malestar contra el procés adoptant actituds lingüístiques agressives, amb la confiança que seran defensades com a actituds polítiques, a favor d’una causa que té amplis suports institucionals i mediàtics. Però, d’altra banda, molta gent que en altres circumstàncies no ho hauria denunciat, ara es queixa, convençuda dels seus drets lingüístics i segura també que trobaran defensa i ressò. Un doble desacomplexament. D’una banda es perd el complex, que en alguns moments recents ha existit, per ser agressiu respecte a l’ús del català. De l’altra, es perd el complex per denunciar-ho públicament.

http://m.ara.cat/opinio/Vicenc-Villa...630036981.html

----

[diacritico]

Gayper, indepre de pandereta lingüístic.
















































LOL

[diacritico]

Pandeirante...



LOL

[Gamper]

Sobre memòries

http://www.vilaweb.cat/noticies/sobr...-acomplexades/

---

Excelent article

[diacritico]

Gayper, indepre de pandereta sin memòries.












































Toma tu dosis diaria de Taclaresprofeno, pandeirante Gayper.



LOL

[Gamper]

Demolidora anàlisi de l’antropòleg Manuel Delgado sobre la “tribu” dels comuns

Els acusa de ser l’alternativa “chupiguai” immobilista i de tenir un discurs ple de paraules que no signifiquen res

Aquest agost l’antropòleg Manuel Delgado ha fet diversos apunts al seu compte de Facebook on explica la seva opinió sobre l’essència i l’estratègia política dels comuns. Segons Delgado, En Comú Podem no només no està a favor d’un procés constituent per a una república catalana, sinó que tampoc està treballant per aconseguir un procés constituent d’una república espanyola. L’antropòleg argumenta que els comuns “estan perquè no passi res”, perquè el seu objectiu és el poder i ocupar el lloc de PSC a Catalunya i del PSOE a Madrid. Per això, no són ni republicans ni monàrquics, ni de dretes ni d’esquerres i els terroritza qualssevol cosa que s’assembli a una ruptura.

---

L’excusa que el procés està comandat per la dreta catalanista

Delgado, declarat comunista, reconeix les seves contradiccions, ideològiques, polítiques i sentimentals, i diu que comprèn la desconfiança en un procés que ara sembla comandat per la dreta catalanista, però es mostra convençut que si el procés passés a ser liderat per ERC, cosa que veu probable, l’esquerra anticonvergent tampoc se sumaria al procés.

Nacionalisme espanyol disfressat d’internacionalisme

Finalment, Delgado assegura que l’única alternativa real que té l’estat espanyol d’aturar el procés és amb l’ús de la força i que acabarà aplicant-la i, en aquest sentit, es demana què faran llavors aquells que dissimulen el seu menyspreu vers el catalanisme en nom de l’internacionalisme, que segons ell, és nacionalisme espanyol pur i dur o, com a molt, cosmopolitisme de classe mitjana. Sortiran al carrer a animar la Guàrdia Civil o proclamaran que el seu regne no és d’aquest món i se’n tornaran a jaure? , diu Delgado, que exclou la possibilitat que els comuns plantin cara a l’agressió de l’Estat.

http://www.directe.cat/noticia/51999...bu-dels-comuns

----

Demoledor análisis del antropólogo Manuel Delgado sobre la "tribu" de los comunes

Los acusa de ser la alternativa "chupiguai" inmovilista y de tener un discurso lleno de palabras que no significan nada

Este agosto el antropólogo Manuel Delgado ha hecho varios apuntes en su cuenta de Facebook donde cuenta su opinión sobre la esencia y la estrategia política de los comunes. Según Delgado, En Común Podemos no sólo no está a favor de un proceso constituyente para una república catalana, sino que tampoco está trabajando para conseguir un proceso constituyente de una república española. El antropólogo argumenta que los comunes "están para que no pase nada", porque su objetivo es el poder y ocupar el lugar de PSC en Cataluña y del PSOE en Madrid. Por ello, no son ni republicanos ni monárquicos, ni de derechas ni de izquierdas y los aterroriza cualesquiera cosa que se parezca a una ruptura.

La excusa que el proceso está comandado por la derecha catalanista

Delgado, declarado comunista, reconoce sus contradicciones, ideológicas, políticas y sentimentales, y dice que comprende la desconfianza en un proceso que ahora parece comandado por la derecha catalanista, pero se muestra convencido de que si el proceso pasara a ser liderado por ERC, lo que ve probable, la izquierda anticonvergent tampoco se sumaría al proceso.

Nacionalismo español disfrazado de internacionalismo

Finalmente, Delgado asegura que la única alternativa real que tiene España de detener el proceso es con el uso de la fuerza y ​​que acabará aplicándola y, en este sentido, se pregunta qué harán entonces aquellos que disimulan el su desprecio hacia el catalanismo en nombre del internacionalismo, que según él, es nacionalismo español puro y duro o, como mucho, cosmopolitismo de clase media. Saldrán a la calle a animar la Guardia Civil o proclamarán que su reino no es de este mundo y se volverán a yacer? , Dice Delgado, que excluye la posibilidad de que los comunes hagan frente a la agresión del Estado.