A punt per superar el joc de l'oca
Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 12 de setembre de 2016
6 minuts
Agustí Colomines
Després de reconèixer que els sorprèn la sostinguda mobilització independentista d’aquests cinc anys a pesar de l’acció combinada en contra de reaccionaris i esquerrans, els propagandistes de l’unionisme escriuen coses com aquesta: “L’infortuni dels pròcers independentistes és que, per poder decidir el seu futur, Catalunya necessita reformar Espanya, però si al final aconseguís reformar-la, una immensa majoria dels catalans no tindrien motius per abandonar-la”. Aquesta és la tesi del director d'El Periódico, alineat combativament amb l’unionisme, i també del PSC —almenys d’una part, perquè Núria Parlon s’ha declarat contrària al dret d’autodeterminació, que és el que vol dir el que s’anuncia com a dret a decidir—, i de Podem, expressat amb totes les lletres per Albano-Dante Fachin al míting de les esquerres a Sant Boi. És la més pura reedició de l’eixorc catalanisme dels últims cent trenta i tants anys, comptats des del 1885, quan Valentí Almirall, aquell desencisat federalista d’esquerra, va promoure el Memorial de Greuges i va obrir la porta al moviment de reivindicació nacional català. Aquell catalanisme popular que no ha deixat mai d’existir, malgrat els vaivens de la història.
Cinc anys no són res si ho comparem amb el segle i mig que fa que ara uns, ara uns altres —ara Cambó, ara Andreu Nin, posem per cas—, s’encasten contra la paret del centralisme, la catalanofòbia i els poders polític i econòmic de Madrid, sovint ben assistits per una classe dirigent catalana dependent i espanyolitzada, la qual ja no hauríem de considerar burgesa, atès que la majoria viu de les subvencions públiques, com si visquessin a la Xina del capitalisme comunista. Del que no s’adonen els que esgrimeixen aquesta “famosa” burgesia per declarar-se contraris a la independència des de posicions esquerranes, és que els sectors més immobilistes de la societat catalana són avui els seus aliats per oposar-se a la més gran mobilització popular que hagi hagut mai a Catalunya des de la famosa manifestació d’Onze de Setembre del 1977, la que va aplegar un milió de persones al passeig de Gràcia i els carrers adjacents per corejar, encara, el famós lema de l’Assemblea de Catalunya: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. En aquell temps, Catalunya era la punta de llança de la modernitat. Avui, també ho és, atès que la majoria dels ciutadans d’aquest país clama per la llibertat en un món —però especialment a Espanya— que les restringeix.
Que els defensors a Catalunya del “pactisme” siguin els mateixos que contribueixen al bloqueig espanyol té la seva gràcia. Com ha ressaltat el president Puigdemont, a Catalunya el consens polític és, malgrat les dificultats, molt més ampli que no pas a Espanya: “Qui no té un pacte entre gent tan diversa com poden representar la gent de Junts pel Sí i la CUP és Espanya”. Si tenim en compte que per a la CUP pactar amb el PDC és com si Podem pactés amb el PP, al president no li falta raó. I és que l’aliança nacional catalana per la independència és més forta —insisteixo: malgrat tots els destorbs— que les crides nacionalistes de PP i C’s per combatre el secessionisme català. Si Catalunya estigués bloquejada o la unitat independentista estigués més malmesa del que la malmeten els mateixos partits independentistes, el ministre d’Afers Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo, no sentiria la necessitat d’advertir tothom que el “desafiament sobiranista [de Catalunya] és el problema més important, perquè d’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Es veu que Espanya no podria continuar existint sense Catalunya. En un cert sentit Margallo té raó, perquè, encara que ara se’n parli poc, amb la independència de Catalunya s’acabaria l’espoli fiscal que drena l’economia catalana d’una manera exasperant. Llavors haurien d’esprémer encara més valencians, illencs i madrilenys, i això sí que seria una amenaça de veritat per Espanya, perquè la reacció furibunda de la gent, que ja no podria ser presa de la catalanofòbia escampada des de Madrid, posaria contra les cordes el centralisme, la brigada Aranzadi i, ai!, el concert econòmic basc.
Qui vulgui arribar fins al final ha de ser conscient que sense pressupost l’actual Govern Puigdemont no podrà complir els compromisos adquirits
Quan es va celebrar el primer Onze de Setembre després del retorn de Josep Tarradellas, l’any 1978, un altre dels diaris catalans avui arrenglerats amb l’unionisme incloïa una notícia que, llegida avui, dóna la mesura exacta de com han canviat les coses, atès el pacte d’investidura PP-C’s, que per sort no ha quallat, que pretenia carregar-se el model d’immersió lingüística: “La Vanguardia publica hoy la Orden Ministerial que desarrolla el Decreto sobre la enseñanza del catalán. El Real Decreto, de 23 de junio de 1978, por el que se regula la incorporación de la lengua catalana al sistema de enseñanza en Cataluña fue publicado en el Boletín Oficial del Estado el pasado día 2, sábado. Al día siguiente, domingo, se transcribía íntegramente en este periódico”. La promulgació d’aquell decret i d’aquella ordre havia costat sang, suor i llàgrimes, perquè s’havia hagut de superar, fins i tot, el menyspreu del cap del Govern d’Espanya, Adolfo Suárez, que en resposta a una pregunta de la revista francesa Paris-Match, reproduïda a l’ABC del 25 d’agost del 1976, “¿Es que se podrá estudiar el bachillerato en vascuence o catalán?”, va fer una afirmació que el temps ha demostrat que era tan displicent com errònia: “Su pregunta, perdone que se lo diga, es tonta. Encuéntreme, primero, unos profesores que puedan enseñar la química nuclear en vascuence o en catalán. Seamos serios...”. Al cap de 40 anys, quan ha quedat provat que es pot investigar sobre el càncer, la SIDA o la teoria de jocs en català, continua el combat contra els lingüicides, aquesta espècie d’intel·lectuals i polítics que semblen sortits del paleolític. I és clar, quatre dècades havent de defensar el mateix són més que cinc anys sortint al carrer per reclamar la sobirania. El joc de l’oca cansa, sobretot si sempre caus en una de les caselles que et fan retrocedir o bé en la més temuda, que és la presó.
No sé si després de l’estiu que ve s’acomplirà el full de ruta pactat entre Junts pel Sí i la CUP o bé ens entrebancarem abans, amb la no aprovació dels pressupostos. Qui vulgui arribar fins al final ha de ser conscient, però, que sense pressupost l’actual Govern Puigdemont no podrà complir els compromisos adquirits. Cal que tothom reflexioni fins on està disposat a sacrificar-se per arribar al final de la partida. Si la qüestió és dilucidar qui serà el pròxim president de la Generalitat després d’unes eleccions autonòmiques transvestides de constituents, llavors val més que no perdem més el temps. Si del que es tracta és d’empènyer per assolir la República catalana, el que vol dir independent en un món d’interdependències, seria raonable que deixéssim de coquetejar amb els que només aspiren a reformar Espanya i ens fan perdre el temps. Són “agents de la contrarevolució”, per dir-ho a la seva manera.
Si del que es tracta és d’empènyer per assolir la República catalana seria raonable que deixéssim de coquetejar amb els que només aspiren a reformar Espanya i ens fan perdre el temps
A Espanya la mobilització es redueix a Madrid, capital del 15-M. A Catalunya, com es va veure ahir, la mobilització és general. És per això que els “comuns” es volen aprofitar d’aquesta mobilització per “catalanitzar” Espanya. I això ja van intentar-ho Francesc Cambó, Lluís Companys, Narcís Serra o José Montilla, fins al punt que tots quatre van arribar a ser ministres espanyols, amb uns resultats perfectament descriptibles respecte al reconeixement nacional català. En molts sentits, s’ha anat enrere, especialment en l’intel·lectual, ja que ara a Espanya hi ha un munt d’excomunistes que breguen, al costat dels tertulians del PP, per demostrar que la unitat d’Espanya és extra terrenal. “No way”, com diuen en anglès. Tot és a punt per desconnectar. Serà ara o serà més endavant, però no passin ànsia que no ens caldrà esperar un segle i mig per aconseguir-ho. De moment, allò que preveu el vigent —i pactat— full de ruta del Govern és “celebrar unes eleccions constituents” el 2017 per validar el procés independentista.
Reply With Quote
