Page 2102 of 2154 FirstFirst ... 110216022002205220922100210121022103210421122152 ... LastLast
Results 21,011 to 21,020 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21011
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Operació FdezDíaz

    Xevi Xirgo - [email protected]

    “Rajoy passa pel mig dels casos de corrupció de la mateixa manera que fa esport: corrent ràpid i mirant enlaire

    Jo crec, Mariano, que ara seria el millor moment. Perquè, no m'ho negaran, aquest senyor és molt bo. Mentre que en qualsevol país del món Rajoy a hores d'ara ja estaria en ple procés d'impeachment, a Espanya és tot un heroi. Es passeja per les cimeres com la de Bratislava sense respondre als periodistes i, quan no té més remei, els deixa anar una frase i es queda tan ample. “Ja no és militant del PP, jo ja no tinc autoritat sobre ella”, diu el president, referint-se a l'exalcaldessa de València (“Ets la millor alcaldessa de la història de València” –maig del 2015–), investigada per blanqueig de capital. És bo, aquest home. Passa entremig dels casos de corrupció com ho fa quan fa esport, caminant ràpid i mirant enlaire. I sense manies. Tria l'exministre Soria perquè se'n vagi a treballar al Banc Mundial, és munta un gran escàndol (res, tot plegat perquè havia hagut de dimitir per la seva relació amb el cas dels papers de Panamà) i, tant abans com quan la cosa s'embolica, ell se'n renta les mans. Primer, dient que ja no és cap càrrec polític i que per tant pot presentar-se al càrrec, i després dient que si hi ha renunciat és per una decisió personal i que, per tant, ell tampoc hi té res a comentar. Bo, Mariano. Ets bo. Ets el rei de les pantalles de plasma, del córrer ràpid i del mirar enlaire xiulant. I agafes tothom amb els pixats al ventre. Quan encara estan parlant de Soria, surt el cas de Barberá i ja ens n'hem oblidat. Bona estratègia. Jo de tu, ara que la cosa de Barberá sembla que s'embolica, tornaria a despistar tothom. Ara en tens l'oportunitat. Nomena, Mariano, el ministre Fernández Díaz ambaixador al Vaticà, i si la cosa s'embolica amb tot això de l'operació Catalunya i les explicacions que et demanen (quina mania, aquests catalans, de demanar explicacions per collonades!)... si això passa, deia, ja el tindràs al Vaticà. A ell i al Marcelo, el seu àngel de la guarda. Que et demanen explicacions? “Aquest senyor ja no és ministre, i ara està en assumptes divins”, els podràs contestar. I et quedaràs ben ample. Com sempre. A hores d'ara crec que t'aplaudirien fins i tot els teus.

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...-fdezdiaz.html

    ----

  2. #21012
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El poder contra el procés: història d’un comunicat d’Estat

    Avui fa un any, els sis principals bancs espanyols publicaven un manifest contra la independència en plena campanya del 27-S. Suposadament, les patronals en van ser les responsables. Amb els mesos, les entitats s’han avingut a explicar per què, i per pressions de qui, van redactar el controvertit comunicat



    “Bon vent i banca nova”. “Gràcies, senyor Oliu i senyor Fainé, ara ja sabem quin mercat els interessa més” . “En lloc d’estar al costat de la democràcia i respectar la voluntat dels catalans, amenacen?” “CaixaBank, el Santander, el BBVA, Bankia, el Sabadell i el Popular. Anotats”. “Segur que si un milió de persones traiem els diners de cop els enfonsem”. “Els hauríem de fer saber que els vots no es compren”.

    Aquests són només alguns exemples dels centenars de comentaris que va suscitar entre els lectors de l’ARA el comunicat de la banca espanyola avisant de les conseqüències d’una victòria independentista en les eleccions del 27-S. Va ser una de les notícies més comentades de l’any a la web del diari. El manifest del sector financer avisava que, en cas de “ruptura unilateral del marc constitucional vigent”, els bancs amb presència a Catalunya “obligarien les entitats a reconsiderar la seva estratègia d’implantació”. El comunicat es feia públic avui fa un any, a nou dies de les eleccions plebiscitàries del 27-S. L’encapçalaven l’AEB (la patronal dels bancs) i la CECA (la de les antigues caixes d’estalvis) i venia firmat pels sis principals bancs espanyols, cosa que incloïa els catalans CaixaBank i Sabadell. En aquell moment, ningú no va qüestionar l’autoria del document. Amb els mesos, els diferents bancs s’han avingut a parlar-ne discretament. L’ARA ha volgut reconstruir la llarga història de com es va gestar el comunicat, que va acabar de perfilar-se en una reunió secreta entre els responsables de comunicació de diferents entitats i el director general de l’AEB com la que representa la il·lustració d’aquesta pàgina.
    Amplia la informació
    Catorze versions per a un sol comunicat
    Catorze versions per a un sol comunicat

    La gestació del document té una intrahistòria complexa. En realitat, el comunicat va ser el pla C dels que volien enviar un missatge des del món financer contra la independència. Segons ha pogut saber aquest diari, hi va haver dos intents previs potser més contundents, que proven que el procés català ha sigut un maldecap constant en els cercles de poder madrilenys des de fa molt de temps. De fet, fonts que van viure en primera persona l’elaboració del comunicat del passat 18 de setembre afirmen que la seva gestació havia començat anys enrere.

    Un ministre va avisar un banquer de l'Íbex: "S'està treballant en un document i us demanaran que hi sigueu"

    L’origen cal situar-lo en la multitudinària manifestació de la Diada del 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Si bé el govern de Mariano Rajoy mai no va considerar aquell clam multitudinari motiu suficient per obrir cap negociació, el cert és que la qüestió va començar a preocupar seriosament a la Moncloa. I hi va fer front recorrent als sectors econòmics catalans. I, per ser exactes, al gran banc català.

    “No ens enganyem: quan es parla de Catalunya, la gent mira a La Caixa, al seu president, i és ell qui va rebre les trucades”, expliquen fonts financeres. Les pressions que va rebre Isidre Fainé (que aquest estiu va deixar la presidència de CaixaBank per quedar-se amb la de la Fundació) van ser creixents. “Per entendre-ho cal pensar que a Madrid n’hi ha que creuen que tancant una ràdio i negant el crèdit a determinades empreses s’acaba la independència”, expliquen les mateixes fonts. Així es va arribar a l’estiu del 2015. Hi havia pànic que les opcions independentistes sumessin més del 50% de vots, com apuntaven enquestes internes dels bancs, i van redoblar els seus esforços a l’hora de demanar a Fainé un posicionament explícit contra la independència.

    La pregunta sorgeix sola: ¿qui era “Madrid”? Les fonts consultades responen a condició que els noms no es publiquin. Assenyalen quatre persones. Tres formen part de l’entorn més pròxim al president del govern, Mariano Rajoy. D’ells, dos tenen cadira al consell de ministres. La quarta persona és a la cúpula del Banc d’Espanya i treballa a les ordres directes del governador, Luis María Linde. Segons aquestes fonts, van ser la Moncloa i el supervisor bancari els més actius a l’hora de pressionar Fainé. D’ells va sortir la primera idea: una foto que inclogués els principals empresaris de Catalunya i que explicités el seu rebuig per la via sobiranista. En el càsting per formar part d’aquesta imatge -que hauria evocat les fotos que tradicionalment es fan els candidats en la jornada prèvia a les eleccions- hi havia alguns dels grans directius catalans: el mateix Fainé, Salvador Gabarró (Gas Natural), Josep Oliu (Banc Sabadell), Josep Crehueras (Planeta), Ángel Simón (Agbar) o Salvador Alemany (Abertis) havien de ser en el pòster que volia la Moncloa. La idea es va descartar per massa explícita. CaixaBank va imposar l’opinió que calia un posicionament de caràcter objectiu i amb arguments tècnics.

    Això va activar un pla B. Madrid va plantejar aleshores la possibilitat que les dues grans entitats catalanes emetessin un comunicat conjunt (el BBVA, el segon banc amb més presència al Principat després d’haver absorbit Unnim i CatalunyaCaixa, mai no es va considerar). La idea va ser frontalment descartada des de CaixaBank. “Els clients no ho haurien entès i no ho haurien perdonat”, expliquen fonts del sector. Cal recordar que CaixaBank és líder a Espanya en banca minorista i que té aproximadament un 65% del negoci fora de Catalunya, però el seu pes al Principat és enorme, amb 10.200 treballadors, més el seu control de Gas Natural o Abertis i una força institucional que depassa també la seva Fundació, una de les més dotades del món. El Sabadell, potser el que més creix d’entre els sis grans bancs d’Espanya, també té fora de Catalunya gairebé el 80% del negoci que té a l’Estat. Però té la seu a la Diagonal de Barcelona; aparèixer en solitari en aquell comunicat era complicat per a totes dues. La solució acordada passava per un missatge de tot el sector.
    Els telèfons van treure fum en els dies previs al comunicat.

    Els telèfons van treure fum en els dies previs al comunicat. / ÀLEX SANTALÓ

    Amb la tornada de les vacances, els esforços de la Moncloa i el Banc d’Espanya van quallar i ja hi havia llum verda per a la redacció d’un comunicat de tota la gran banca contra el procés. Per posar en marxa la idea, es va posar en mans d’un segon actor, a més de CaixaBank: el Santander. “A Espanya, des de la mort d’Emilio Botín i de José Manuel Lara, i més encara des de l’adéu d’Alierta, tothom sap que el poder empresarial està en dues mans: Ana Botín i Isidre Fainé”, expliquen fonts del sector. Es dóna la circumstància que, de la mateixa manera que CaixaBank manté el domini sobre la CECA, el Santander mana sobre l’AEB, la patronal dels bancs. Això era convenient per dues raons: la proclama quedava en mans dels dos bancs més importants, que en podrien arrossegar d’altres, i a més s’obria la possibilitat d’atribuir-ho a les dues patronals del sector per donar cobertura a les entitats implicades. “El Santander ho va impulsar fins i tot més que CaixaBank”, explica una altra veu madrilenya que va treballar en primera persona en l’elaboració del document.

    Isidre Fainé va rebre trucades de dos ministres pròxims a Rajoy i de la cúpula del Banc d'Espanya

    Així, l'entitat càntabra i la catalana van apadrinar el document en solitari en un primer moment, i la redacció de la primera versió va anar a càrrec de l’AEB. De fet, dies abans del 18 de setembre en què es va publicar el comunicat, el president d’un gran banc espanyol va rebre l’advertència d’un ministre: “S’està treballant en un comunicat i et demanaran que hi participeu”. Aquest banc no en sabia res però va acabar sent una de les sis entitats que, al peu del document definitiu, apareixen com a membres de l’AEB i CECA. ¿Com és possible que un gran banc de l’Íbex-35 no sabés res, a pocs dies de la seva publicació, d’un document que havia de firmar? La resposta és “Madrid”. Aquesta peculiar forma d’impulsar el comunicat també va afectar els bancs menys importants: entitats membres de cada una de les dues patronals van admetre que mai, ni abans ni després del comunicat, en van ser informades. Triodos Bank ho va dir obertament el mateix dia en què es va publicar el comunicat. I almenys dues destacades entitats més, consultades per l’ARA, confirmen que tampoc se’ls va informar del posicionament de les patronals de què formaven part. Totes dues han demanat no ser citades.

    Hi ha un últim detall que demostra fins a quin punt l’elaboració del document va ser singular: en les versions prèvies del document, a les quals ha tingut accés aquest diari, apareixia com a signàtaria, a més de l’AEB i CECA, la patronal de les cooperatives de crèdit, la Unacc. Aquesta entitat va explicar a aquest diari que mai no va formar part de la redacció del document, que no el coneixia i que ignora les raons per les quals inicialment hi constava com a signatària en les primeres versions. Segons ha pogut saber l’ARA, els bancs promotors del document no van fer partícips les cooperatives de crèdit per la senzilla raó que els va faltar temps per fer-ho.

    Madrid va plantejar primer una foto de directius catalans contra el procés i, després, un comunicat amb el Sabadell i CaixaBank com a únics signants

    Les diferents fonts financeres consultades per aquest diari expliquen així l’origen del comunicat de la banca. Per conèixer els detalls de la seva redacció podeu consultar l’article adjunt, "Catorze versions per a un sol comunicat". El fet és que el document es va publicar i va propiciar irades queixes de part dels clients catalans, que en molts casos van anunciar la retirada dels seus dipòsits. La banca mai va fer públiques dades que confirmessin aquests moviments. Una altra repercussió la van patir els treballadors de les oficines de les entitats a Catalunya, que van haver de batallar amb els clients. Però els autors del comunicat hi treuen ferro.

    “Pot no agradar, però econòmicament no deia tonteries, de fet, deia obvietats”, proclama una de les entitats amb seu a Madrid que va ser en el tram final de la seva elaboració. “Que ningú s’equivoqui: la independència és una animalada i per a la banca seria molt difícil d’encaixar”, afegeix. “El que alguns vam trobar un error monumental és el moment en què es va publicar”, explica un altre dels que van seguir al segon l’evolució del comunicat. “La impressió és que el comunicat era bo per a l’economia i per a la banca”, afegeix una altra entitat de l’Íbex-35.

    Pel que fa al paper de CaixaBank, fonts del sector han explicat que l’entitat catalana “va assumir que el comunicat sortiria, amb La Caixa o sense”. Firmar-lo significava posar-se en contra una part de l’opinió pública catalana. No firmar-lo, posar-se en contra una part de l’opinió publica espanyola, a més del govern central i el Banc d’Espanya. I l’entitat va triar.

    En el seu dia, els dos bancs catalans van evitar fer autocrítica. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, recordava que l’entitat de l’estrella vol ser “el millor banc del territori on opera, que és l’espanyol”, i feia una nova crida al diàleg. Jaume Guardiola, el seu homòleg del Sabadell, afegia que “cadascú és fill del seu pare i de la seva mare i té la seva opinió”, però recordava que el negoci bancari “requereix seguretat jurídica: es tractava de reflectir això en el comunicat”.

    Les entitats més petites que formaven part de l'AEB i la CECA mai van ser informades del comunicat

    El Santander, un altre dels principals impulsors, nega la versió oferida per les múltiples fonts financeres consultades per l’ARA. Atribueix el document a les patronals i no ha aclarit la diferència de criteri que va mostrar amb el 27-S i en la votació pel Brexit. En aquest últim cas, la seva presidenta, Ana Botín, va admetre que la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea era una qüestió que havien de “decidir els votants” i que no posava en risc la presència del Santander al país: “Seguirem al Regne Unit passi el que passi”. Una fórmula antagònica a la que utilitzava en el comunicat català.

    Pel que fa al Banc d’Espanya, tres dies després del comunicat, el seu governador, Luis María Linde, atiava el foc afirmant que existia risc de “corralito” en cas d’independència perquè Catalunya sortiria “automàticament” de l’euro. Malgrat això, la institució ha negat la paternitat del comunicat. “Ens en vam assabentar 30 minuts abans que es publiqués amb un correu electrònic que vam rebre amb el títol «Per informació»”. Aquestes mateixes fonts han reiterat la seva “estranyesa” pel paper que les entitats implicades en la qüestió li atorguen en la gestació del comunicat i asseguren que és “rotundament fals” que hi tinguessin cap paper.

    El lector potser troba a faltar, a l’hora de fer balanç del paper d’uns i altres en el document contra la independència, el paper de la Moncloa. Fonts de la presidència del govern van respondre a les preguntes de l’ARA sobre el paper que diferents fonts financeres li atorguen en el comunicat. Ho van fer amb un breu i contundent missatge: “Ho desmentim taxativament, punt per punt”.
    http://emprenem.ara.cat/proces-histo...652834729.html

    ----

  3. #21013
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Ja no saben què han de fer per anar en contra de la llengua catalana

    Aquest plural del títol, “...saben...”, es refereix als partits que contínuament cerquen la manera de fer que el català quedi reduït a l'àmbit familiar i informal, primer, per a debilitar-lo; i després, per a fer-lo desaparèixer. Els lectors saben bé qui són aquests partits. Són els partits que tenen sectors als quals se'ls va encomanant feines com la de difondre que el Govern actual aconsegueix que a les escoles torni la immersió lingüística, com si la immersió hagués de provocar l'ofegament dels escolars. En primer lloc, no saben què és la immersió lingüística, ja que aquesta es practica a qualsevol lloc del món, quan en una escola hi arriben moltes persones que no coneixen la llengua del territori que els ha acollit. Es tracta d'aconseguir que en poc temps, aquelles persones entenguin la llengua i comencin a practicar-la, perquè després puguin continuar les classes en cursos normals, perquè la llengua ja no és un problema. A qualsevol part de l'Estat espanyol han de fer immersió lingüística al castellà, si tenen grups de nins, fills d'immigrants, que el desconeixen. Aquí, a les Illes Balears, també s'ha fet molta immersió lingüística en castellà, i aquesta és una veritat més gran que la Seu (i no sa Seu).

    Una altra cosa és que la generació jove d'aquest partit es refereixi a les escoles que fan ensenyament en català. Llavors és mentida que el Govern actual hagi fet una política que faci retornar a aquest tipus d'ensenyament. Fan l'ensenyament en català els mateixos que el feien, i que s'ha fet sempre d'acord amb la comunitat educativa, pares, professors i alumnes. Només els enemics de la llengua catalana difonen màximes i consignes contra aquesta llengua i aquest tipus d'ensenyament, com: que no serveix per a res, que és una llengua inútil o que fer ensenyament en aquesta llengua és perdre el temps. Aquestes són les grans mentides, que es dediquen a repetir una i mil vegades, des de totes les edats i des de tot el territori. Treballen a l'uníson en l'espai i en el temps.

    De tant en tant se'ls ocorre acusar els mestres de fer política a l'escola. No sé si és que associen fer política a un acte vertaderament indesitjable; no sé si pensen que fer política és ensenyar a mentir, com fan ells; el que més m'estranya és que no sàpiguen que totes les persones, des del moment que ens aixecam els matins, quan feim alguna cosa per a la comunitat, per a la societat, estam fent política, i si aconseguim millorar la societat, com pretén l'escola, política en majúscules. Altres vegades parlen d'adoctrinament. Tots els que vàrem haver d'estudiar una doctrina sabem de què parles i quins són els seus efectes; però avui, que sembla que han desaparegut els llibrets o quadernets amb el nom de “doctrina”, sabem que adoctrinar és voler inculcar idees, conceptes, consignes, a força de repetir-les i fer-les repetir, i d'això en tenim experiència i sabem que en saben molt els polítics als quals em referesc. No saben o no volen saber que són ells, que per convèncer votants, en lloc de fer política, utilitzen la tècnica de l'adoctrinament, i com que dominen la matèria i saben que és una cosa mal feta, acusen els altres de fer el mateix que ells.

    Ara es posen a criticar una editorial, l'editorial Casals, perquè ha fet un llibre de Llengua i literatura catalanes, que explica a futurs votants de 17 anys i de 18, que durant la legislatura passada va fer retrocedir la llengua catalana i que hi ha esperances que aquest Govern no faci el mateix. Això diu el llibre: “A les Illes Balears saben parlar català dos terços de la població. El català ha viscut una reculada especialment visible a Palma i a Eivissa, que s'explica més per l'allau immigratòria de les darreres dècades, que no per un canvi d'hàbit dels catalanoparlants. El govern autonòmic dels darrers anys ha estat força hostil a l'ús social del català, cosa que n'ha provocat el retrocés a l'àmbit escolar. Però la contestació social d'entitats com l'Obra Cultural Balear a aquesta situació és molt important. El canvi de govern autonòmic de 2015 obre una nova etapa esperançadora en l'ús públic i el foment del català a les Illes.”

    Diuen que això és adoctrinament, quan no fa res més que dir grans veritats, respecte a les onades immigratòries, respecte al Govern de José Ramón Bauzá contra la llengua catalana ben evidents, com és voler-la eliminar de l'Administració, o que no fos obligatòria, atacant les arrels de la nostra Constitució, del nostre Estatut, i l'estatus de llengua oficial, i parla d'una esperança en el Govern actual, esperança que pot resultar frustrada, perquè fins ara no s'ha augmentat l'ús social, només s'ha frenat el retrocés.

    També diuen que en un llibre de text no s'ha de parlar d'això, que és vergonyós i tendenciós; vergonyós i tendenciós és voler impedir-ho. Resulta que ens trobam amb alumnes a punt de ser majors d'edat i votants. Aquests alumnes tenen un llibre, un apartat del qual és la sociolingüística, i un apartat molt important de la sociolingüística és la situació de la llengua, la seva història, les seves vicissituds i la normalització lingüística. És molt important conèixer què fan els governs per refer els ponts destruïts per mor de la persecució i repressió rebudes, que aquest ha estat el motiu pel qual més d'un catalanoparlant ha abandonat la llengua. El text de l'editorial Casals és completament correcte. Dir una cosa diferent és falsejar la realitat i els polítics que ara ataquen fets com aquests queden en evidència davant les futures generacions.
    http://in.directe.cat/joan-lladonet/...engua-catalana

    ----

  4. #21014
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El llarg abandó de Sixena

    La fotògrafa Montserrat Manent va penetrar el 1988 en les ruïnes d'un monument que no havia rebut cap atenció des que va ser incendiat

    Maria Palau - barcelona

    “Feia llàstima. No li importava a ningú: en parlaven amb indiferència i menyspreu”

    La fotògrafa Montserrat Manent (Mataró, 1940), activa des de mitjan anys cinquanta, no havia tingut mai un encàrrec de les proporcions del que va rebre el 1988. Havia de farcir d'il·lustracions una col·lecció de sis llibres de gran format sobre la història de la Corona d'Aragó. Durant un any molt intens, “extenuant” diu ella, va recórrer tots els territoris que havien integrat l'imperi a la recerca dels seus monuments, obres d'art i altres vestigis més insignes. En la llista de llocs que li va facilitar l'editorial Aragó, creada expressament per a aquest projecte, hi figurava el monestir de Sixena.

    “Quan hi vam arribar, vam demanar als veïns del poble que ens indiquessin on era el monestir. Ens en parlaven amb una indiferència i un menyspreu totals. Se sorprenien que el busquéssim, com si la nostra intenció fos anar a la fi del món”, explica Manent, també poeta i traductora, que es va lliurar a aquella aventura amb una ajudant. Un cop al monestir, les van rebre les germanes de Betlem i de l'Assumpció de la Mare de Déu. Amables i sense recels. “Eren molt poques i molt joves. No em van posar cap impediment per fotografiar el que volgués. Però les veies molt perdudes, semblava que no sabessin ni on eren. No ens en sabien dir res, d'aquelles pedres amb tanta història i, malgrat la deixadesa, tan fascinants”, recorda. Aquesta congregació de religioses, de procedència francesa, s'hi havia instal·lat el 1985, quinze anys després que haguessin marxat les últimes quatre monges santjoanistes, l'orde que ocupava el cenobi des dels seus orígens, al segle XII.

    A Manent la impressió que li ha quedat més gravada és la d'“abandó absolut” que presentava el conjunt monumental. L'estampa dantesca que havia quedat després de l'incendi que va arrasar el recinte als inicis de la Guerra Civil espanyola estava intacta. A més, amb el pas dels anys, el procés de deteriorament de les restes que havien sobreviscut a les flames s'havia accelerat d'una manera alarmant.

    Manent, avui ja retirada, amb obra publicada en diferents periòdics, com ara l'Avui i la revista Destino, i col·laboradora de nombroses editorials, com ara Enciclopèdia Catalana, ha rememorat la seva experiència aquestes últimes setmanes d'actualitat endimoniada pel litigi que enfronta Catalunya i Aragó pels béns de Sixena. “Estic indignada amb el que està passant. Aquest interès sobtat a Aragó per Sixena... És un conflicte polític, el patrimoni tant els fa. Jo vaig veure amb els meus propis ulls l'estat del monestir, i feia llàstima. No li importava a ningú.” Aquests dies també ha rescatat del seu immens arxiu, format per 100.000 negatius, el reportatge que hi va fer. Ha tornat a mirar amb deteniment el mig centenar de fotografies captades, que ofereixen una visió descarnada de múltiples racons de la castigada arquitectura. I les ha cedit desinteressadament a El Punt Avui per a la seva difusió.

    El valor d'aquest testimoni gràfic és múltiple. Als no gaire nombrosos documents d'aquesta època negra del conjunt monàstic s'hi afegeix el fet que el de Manent és pràcticament inèdit. Els artífexs de la sèrie de llibres tan sols van reproduir dues fotografies, en concret en el volum quart. La Corona d'Aragó, el títol que es va posar a aquella superproducció, pretenia fomentar els vincles de fraternitat i solidaritat que la història comuna va crear entre tots els territoris de l'antic regne. Els sis volums eren bilingües i estaven il·lustrats amb més de 1.800 imatges, una gran part signades per ella. Manent diu que va tenir una relació “desconcertant” amb els responsables del grup editorial. “Em van pagar molt bé, mai ningú m'ha ofert tants diners per la meva feina”, assegura. Una altra cosa és que mai va acabar de saber ben bé qui hi havia al darrere –l'editorial Aragó tenia la seu a Saragossa i un despatx a Barcelona–, es va desesperar perquè la distribució va ser “un desastre”, fins al punt que ella mateixa va haver d'entrar en un magatzem del carrer de la Junta de Comerç de Barcelona per endur-se els llibres “gairebé a la força”, i quan va veure la línia ideològica dels textos no s'hi va sentir “gaire còmoda”.

    Sigui com sigui, Sixena, un dels símbols de la grandesa de la Corona d'Aragó, nineta dels ulls dels seus reis, que inclús s'hi van fer enterrar, té una presència ben minsa en aquesta edició que va mobilitzar una vintena d'historiadors –sobretot aragonesos– sota la direcció del catedràtic d'història antiga de la Universitat de Saragossa Guillermo Fatás. Fatás és l'autor del polèmic article publicat aquest estiu en un diari aragonès en què fa responsable últim de l'incendi de Sixena el president Lluís Companys, acusació que ha provocat una gran indignació a Catalunya. El conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco va replicar-lo en un altre article a El Punt Avui.

    El reportatge fotogràfic de Manent té interès també perquè és justament la imatge que des d'Aragó no agrada donar a conèixer. La imatge de les ruïnes de Sixena sense restaurar ni posar en valor. La imatge d'un patrimoni històric de primera magnitud totalment oblidat durant el franquisme i, el més sorprenent, fins ben entrada la democràcia. Fins llavors s'havien fet actuacions mínimes per frenar la seva degradació, que era creixent a causa sobretot d'un subsòl amb una presència molt abundant d'aigua. El 1988, la sala capitular, que havia estat l'habitació més important del cenobi, seguia a la intempèrie. Un esquelet de murs i arcs molt fràgils és tot el que va quedar d'aquest edifici després dels tràgics successos del 1936. La història és coneguda: el foc es va empassar el sostre, junt amb l'impressionant enteixinat mudèjar que hi havia, i l'historiador Josep Gudiol va fer una operació d'urgència per rescatar les pintures murals que el decoraven. Els frescos, sense parangó a la Península, van ser restaurats a Barcelona i, uns anys després, es van integrar en el discurs del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

    Tard i malament

    Moltes altres estances tan singulars com el claustre i el panteó reial (aquest, junt amb l'església, es va salvar de les flames) feien la mateixa impressió de desemparament, amb humitats a pertot causants de pèrdues irreversibles. La llarga nit que va passar Sixena al segle XX es va començar a il·luminar tard i malament. El 1991 es va cobrir per fi la sala capitular. Ara bé, la intervenció va ser nefasta per al bon manteniment del ja de per si delicat edifici. Es van deixar unes obertures per on entrava l'aigua de la pluja, de manera que es van acabar de malmetre les restes de pintura que no s'havien arrencat. Encara no fa ni un mes s'han emprès uns treballs per rectificar aquell nyap. A corre-cuita, perquè la sentència judicial del mes de juliol passat obliga a restituir els frescos al seu emplaçament original.

    La recuperació plena del monestir de Sixena segueix pendent. El pla de restauració més important, principalment al claustre i als primitius dormitoris, es va dur a terme entre els anys 2004 i 2008 arran d'un conveni que van signar el govern aragonès i la Fundació Caja Madrid, que van assumir a parts iguals una inversió de 2,5 milions d'euros. Però allò només havia de ser el principi. Estava prevista una segona actuació per valor de 6 milions d'euros. Les obres mai van començar.

    El que és segur que encara no s'ha retornat a Sixena és la dignitat de les seves pedres.





    http://www.elpuntavui.cat/cultura/ar...de-sixena.html

    ---

  5. #21015
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    20/9: Ni neguen ni pleguen

    Vicenç Villatoro19/09/2016 18:07

    Segueix-me

    CADA DIA EN SURT una de nova. Diumenge aquest diari publicava les pressions del govern espanyol i del Banc d’Espanya sobre la banca privada perquè fes un manifest contra els sobiranistes en plena campanya electoral. La vigília, es publicava a Madrid que el govern espanyol havia pagat un milió i mig d’euros a un confident per obtenir informacions (falses) contra Xavier Trias, també en plena campanya. En una democràcia occidental homologable, quan surten coses com aquestes, el govern assenyalat o desmenteix o dimiteix. I desmentir vol dir treure tota l’artilleria documental per demostrar que les acusacions són falses. Si no ho pot demostrar, si l’han enxampat, plega. Per què no passa això a Espanya? La diferència és que al govern no li cal fer cap de les dues coses, perquè no hi ha una opinió pública i publicada que l’empenyi. Desmentir seria una llauna: potser no pot, però potser també ja li va bé davant de la seva clientela aparèixer com l’eina contundent (més enllà de la llei) contra l’independentisme. Ni nega ni plega. Va fent amb tota la calma, perquè sembla que a ningú li preocupa. Ni als qui els hauria de preocupar no pas per simpatia amb l’independentisme, sinó per vetllar per la qualitat de la seva pròpia democràcia.
    http://m.ara.cat/opinio/20-setembre-...654034581.html

    ---

  6. #21016
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L'heroi Homs

    "Hi ha un coixí de seguretat que és la gent, els ciutadans que han invertit massa convicció i massa esforços com per perdonar qualsevol indici de reculada"

    per Salvador Cot 20/09/2020

    S'acostuma a dir que el PP és una fàbrica d'independentistes, i probablement sigui cert. En qualsevol cas, el que és irrebatible és que les institucions de l'estat s'han dedicat, amb insistència i perseverança, a obligar els independentistes a la unitat reactiva. I això és tant o més decisiu. Davant d'una imatge com la de Francesc Homs entrant al Tribunal Suprem per declarar les fissures dins del camp sobiranista, senzillament, es fan impossibles. A Madrid o no ho saben o no els importa, però és així.

    La transversalitat no és un valor prioritari per als polítics catalans, vol unitat -només- qui la necessita i quan li va bé. No tenim estadistes ni en tindrem mentre no tinguem un estat, això és obvi. Però hi ha un coixí de seguretat que és la gent, els ciutadans que han invertit massa convicció i massa esforços com per perdonar qualsevol indici de reculada. I això obliga els partits catalans a anar cremant etapes en una cursa inevitable cap a la desobediència final. Hi haurà trencament per dalt perquè ja fa temps que tot s'ha trencat per baix.

    Fins i tot Francesc Homs, un polític ultrapragmàtic, ha estat reconvertit en heroi per la gent que va empènyer una consulta que podria haver estat feta en capses de sabates. Els funcionaris -temibles- del Tribunal Suprem, jutges i fiscals, s'han trobat davant d'un polític que fa política a través de l'impuls que li confereix la mateixa intimidació. Però l'estat espanyol, tres-cents anys després, comença a perdre la capacitat de fer por. I això sí que els importa, però encara no ho saben.
    http://elmon.cat/opinio/15578/lheroi-homs

    ----

  7. #21017
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Per què cau Espanya?

    «Ja fa temps que Espanya ha entrat en una espiral enfollida en què l'antipolítica ha esdevingut l'única política»

    Per: Vicent Partal
    19.09.2016 19:50

    L’11 de setembre, quan encara érem al carrer manifestant-nos, el sociòleg Jordi Muñoz va fer una piulada molt aguda, sorprès perquè el cicle lògic de les mobilitzacions polítiques no es complia en el cas català. I, més endavant, en un article del diari Ara titulat ‘L’estranya persistència del moviment sobiranista‘, va explicar amb una argumentació molt interessant la raó per la qual estava sorprès.

    Bàsicament, hi explicava la tesi dels cicles de protesta de Sidney Tarrow. Segons aquesta tesi, l’independentisme ja no hauria de mobilitzar-se com ho fa i hauria d’estar en una pendent de baixa. Perquè ja ha passat molt de temps de l’inici del seu cicle mobilitzador i perquè durant aquest temps s’ha esdevingut el fenomen habitual en aquest casos: que en el cim del cicle positiu s’ha establert una lluita per l’hegemonia dins el moviment que ja s’hauria d’haver resolt amb l’assimilació dels uns, amb la radicalització dels altres –castigada amb repressió– i amb el col·lapse i el desinflament del moviment en general. Però tot això, com es va veure clarament l’11 de setembre, no passa. Aleshores, doncs, la pregunta és per què?

    Jordi Muñoz diu amb molt d’encert que l’independentisme desafia la teoria. Té raó. Però, posats a identificar la sorprenent causa d’aquest desafiament, jo diria que cal anar-la a cercar més a Madrid que no pas a Barcelona. Qui té un estrany comportament és la política espanyola.

    En tenim una prova en la declaració de Francesc Homs, l’atac contra Xavier Vinyals i les amenaces contra Amadeu Altafaj, concentrades totes elles en ben poques hores. No passa dia que els ciutadans d’aquest país ens alcem amb una agressió o una altra que remarquen la impossibilitat de fer res dins el marc constitucional espanyol. Ja fa temps que Espanya ha entrat en una espiral enfollida en què l’antipolítica ha esdevingut l’única política. I és això que fa, n’estic convençut, que el sobiranisme desafie les tesis convencionals sobre aquest tipus de moviments.

    Tarrow té raó quan diu que en el moment culminant de qualsevol moviment hi ha una tendència a l’esclat. Tendència que sol implicar l’assimilació institucional d’alguns i la radicalització d’uns altres. I una lluita per l’hegemonia. Això ha passat ací. La Carme Forcadell, l’activista que fa quatre anys reclamava la secessió des del carrer, avui és presidenta del Parlament de Catalunya. L’ANC ha quedat escapçada no únicament en el lideratge, sinó en els quadres, amb la formació de Junts pel Sí. I les baralles per l’hegemonia entre aquest partit o aquell altre fan avergonyir. I tanmateix…

    I tanmateix la política espanyola és tan obtusa que reprimeix els assimilats com si en realitat fossen ells els radicalitzats. I això sí que desafia no únicament els texts de Tarrow, sinó la història de la política mundial. Diria que de la intel·ligència i tot. Amb una audàcia sense parió, Espanya és capaç de tractar com si fossen uns terribles radicals persones moderadíssimes que en unes altres circumstàncies de segur que maldarien per cercar acords o bastir ponts d’entesa, perquè és el seu tarannà i la seua manera de fer. És l’actitud espanyola la que els impel·leix a l’enfrontament necessari i la que fa increïble, als ulls de la població, qualsevol assimilació al sistema. I, doncs, mobilitza.

    El cicle de Tarrow, en aquestes circumstàncies, simplement no pot complir-se. Perquè una presidenta del parlament perseguida per haver autoritzat un debat no pot sentir-se mai assimilada i al mateix temps un president, liberal, centrista, business-friendly i uns quants consellers seus, amb tota la raó del món, se senten represaliats només per haver posat unes urnes. Són represaliats.

    Qui trenca la lògica del cicle, donc, és Espanya. Qui s’equivoca greument amb l’actitud és, evidentment, Espanya. I com que sembla que no hi ha ningú capaç de fer-los canviar, ni de fer-los entendre com funciona el món, ni tan sols fent-los llegir Tarrow, ells sols van corregint els nostres notables errors, amb una fúria tan incomprensible com beneficiosa per nosaltres, que al capdavall és la causa final que explica la seua caiguda. La seua caiguda imparable.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-cau-espanya/

    ----

  8. #21018
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L'estratègia equivocada de l'Estat

    «No hauríem arribat on som sense l'actitud de l'estat espanyol, que té un efecte aglutinador que no aconsegueixen ni les entitats sobiranistes ni les manifestacions més massives»

    Germà Capdevila | 20/09/2016 a les 00:00h

    "Tota la meva solidaritat amb Francesc Homs, cap tribunal pot frenar la voluntat majoritària dels pobles". Aquesta piulada era signada ahir per Arnaldo Otegi. Si fa només quatre o cinc anys algú ens hagués pronosticat que el líder de l'esquerra independentista basca donaria suport públicament a un dirigent del Partit Demòcrata (aleshores CDC), l'hauríem pres per un boig.

    És una conseqüència més de l'estratègia granítica de l'estat espanyol vers el procés català cap a la independència. La negativa a qualsevol negociació, la transformació de la justícia en una eina de persecució política i el buidatge de competències autonòmiques i financeres han aconseguit un efecte aglutinador que cap manifestació massiva, cap crida de les entitats sobiranistes no ha pogut aconseguir.

    Tots els sobiranistes catalans, fins i tot aquells que no veuen amb bons ulls l'actual full de ruta i volen esperar quatre anys més (o 40, o 400) fins aconseguir canviar Espanya, ahir van fer pinya amb les forces que fan majoria absoluta al Parlament, per denunciar un judici polític impensable en qualsevol democràcia avançada.

    En la mateixa línia, és el greuge sostingut de l'Estat vers Catalunya i el País Valencià el que ha fet de catalitzador per a una trobada entre Puigdemont i Puig, que es van dedicar més a fer un memorial de greuges –corredor mediterrani, reciprocitat d'emissions televisives, dèficit fiscal– i pactar "fronts comuns" que no pas a posar en valor tot el que uneix els dos pobles (llengua, cultura, etc.). No pas perquè no volguessin fer-ho, sinó perquè l'agressivitat de l'Estat els obliga a establir estratègies de defensa comunes abans que qualsevol altra cosa.
    http://www.naciodigital.cat/opinio/1...uivocada/estat

    ----

  9. #21019
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    21/9: Obsessionats amb la independència

    VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 20/09/2016 18:52

    DIETARIVV

    ESTÀ MOLT instal·lat el tòpic que la política catalana viu empantanegada i paralitzada pel debat obsessiu sobre la independència, mentre que la vida política espanyola està centrada en qüestions més tangibles i amb impacte en la vida dels ciutadans. Doncs fem una mirada a l’agenda política d’aquest dilluns passat. La vida política de Madrid (no només la judicial) estava centrada en el judici contra l’independentisme en la persona de Francesc Homs, presidit per l’enginyosa teoria que votar és una cosa que va contra la democràcia i que el que és genuïnament democràtic és impedir que es voti. Mentrestant, l’agenda política catalana estava marcada per la cimera d’alt nivell entre els governs català i valencià que tenia com un dels objectius desencallar l’eix mediterrani. No em sembla excepcional. La vida política espanyola està empantanegada, sense govern, i el que anomenen el desafío independentista i la manera de respondre-hi és una pedra a la sabata sempre present, mentre que a Catalunya ja fa tants dies que parlem de la independència que cada vegada hi ha més lloc per parlar d’altres coses, com el corredor mediterrani. Si mesuréssim l’obsessió paralitzadora per la independència, potser en sortiria més allà que no pas aquí.
    http://www.ara.cat/opinio/vicenc-vil...654634530.html

    ---

  10. #21020
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    No vols caldo? Dues tasses!

    Xevi Xirgo - [email protected]


    “La millor resposta a la reacció de l'Estat al 9-N és cada cop més clara: un altre 9-N, però aquesta vegada com a referèndum vinculant

    Si una consulta com la del 9-N del 2014 ha acabat com ha acabat (amb Mas, Ortega i Rigau pendents de judici, i amb Homs declarant ahir al Suprem), queda clar que no hi ha res a fer. Mai, mai, l'Estat obrirà la porta a un referèndum acordat (sembla estrany que a hores d'ara els comuns encara hi creguin, no em cansaré de dir-ho), i tot el que ens pugui dir amb relació a aquest cas serà donar-nos peixet. No només no ens entenen i no fan cap esforç per fer-ho sinó que, com els va dir ahir Homs, ja fa temps que han mobilitzat tots els aparells de l'Estat, tots, inclòs el judicial, per anar-nos a la contra. L'exconseller de la Presidència Francesc Homs ahir es va quedar tan ample. Pit i collons, se'n diu del que va fer ahir. Perquè no recordo gaires casos en què s'hagin dit les coses tan clares, tenint en compte, és clar, que ho deia davant d'un jutge. Va acusar l'aparell judicial d'estar al servei del PP, els va dir que eren poc demòcrates i no va tenir pèls a la llengua ni davant del Suprem ni davant dels periodistes catalans i espanyols que el van escometre amb preguntes en sortir. El govern del PP mai es va arribar a imaginar que faríem un 9-N, i quan s'ho va veure a venir no va tenir nassos d'aturar-ho. Els va produir tanta ràbia, tanta (què s'han cregut, aquests, de no obeir-nos), que van activar els mecanismes judicials oportuns i els FdesDíazGate que calguessin. Arribats a aquest punt, en què la plana major d'un govern s'ha d'asseure al banc dels acusats per haver posat urnes, no hi ha marxa enrere. A hores d'ara, com que mai ens reconeixeran la capacitat de poder-hi negociar de tu a tu, probablement estem davant d'allò del “no vols caldo? Dues tasses!” Vull dir que, si vam fer un 9-N, ara n'hauríem de fer un altre, però aquest cop en forma de referèndum, i vinculant. El mateix Homs deia dissabte que l'experiència del 9-N potser faria possible fer ara un RUI. Junqueras s'hi ha mostrat partidari i de la CUP ja ni en parlem. Analitzin, doncs, molt bé, si la millor resposta no seria aquesta.


    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...es-tasses.html

    ----

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •