El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

Paco, la mòmia i el referèndum (pactat)

David González
BARCELONA. Diumenge, 25 de desembre de 2016

El dia, aquesta cosa de recolliment i melangia còsmica que té el Nadal, no convida a segons quines astracanades verbals, però si la vigília has vist/llegit com celebra certa premsa “El retorn del referèndum pactat”, la premsa autobatejada com “compromesa”, el que et ve al cap, de seguida, abans que el cava (amb perdó) faci l'efecte, és una d’aquelles pel·lícules de por en blanc i negre que posaven a la tele ídem de quan érem petits: El retorno de la momia. Bé. Les sensacions, o com es diu ara, l’experiència, són o és semblant a la que proporciona una altra premsa, la de la caverna espanyola destapant el cava amb els resultats de la cimera del Pacte Nacional pel Referèndum: “Puigdemont assumeix la vía Colau per a un referèndum pactat”. Pactat? Pactat amb qui, Paco?

Els “compromesos” són els mateixos que falsegen les seves pròpies enquestes al crit de “divisió, divisió!”, o bé, “morin els nombres”, que és el mateix: un 84,6% està a favor d’un referèndum (el 49,6% ho vulgui o no l’Estat i el 35,0% només si ho vol l’Estat) i només un 13,8% no el volen “en cap cas”, però el títol diu que “El referèndum unilateral divideix...” i aquí pau i després glòria que ja vindrà la cimera amb Colau. Ara n'hi diuen “postveritat” però la cosa és més vella que l’anar a peu i, com gairebé tot el que ens ha tocat de viure a la gent del segle XX i el post-segle XX, va ser Nietzsche qui, amb el seu martell de filosofar, va establir que no hi ha fets sinó interpretacions (ergo, i portades) i que darrere de “la veritat” hi sol haver no gaire més que falsedat vestida de moral (del ramat). Que la moral, per molt que es vesteixi de veritat, o precisament per això, en moral es queda.

Madrid imposa la “solució” del 13,8% de catalans que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau

Aquesta premsa “compromesa” és la mateixa que va qualificar de “succedani” de referèndum la consulta participativa del 9-N del 2014, com també va fer el Govern de Mariano Rajoy. El mateix succedani en el qual vam participar 2,4 milions de persones i pel qual s’hauran d’asseure a la banqueta dels acusats Mas, Ortega, Rigau i Homs, el febrer de l'any que ve. En el clímax del cinisme, l'aparell politicojudicial espanyol no castiga el 9-N perquè es dugués a terme sinó perquè Mas va desobeir el Tribunal Constitucional. I ho fa després que els partits, sobiranistes i no tant, des de la CUP fins a Unió passant per ICV, una amplíssima majoria del Parlament, plantegessin al Congrés dels Diputats aquest referèndum pactat que aquest Nadal torna com la mòmia per convèncer l’alcaldessa Colau i la comunada que estaria bé que continuessin al lloc que toca (democràticament parlant) quan Madrid torni a dir que no. O sigui, quan Madrid torni a tancar la porta perquè així ho vol el 13,8% dels catalans enquestats per la premsa “compromesa”. Vet aquí com aplica el Govern del PP "el dret a decidir de tots els espanyols" que sempre invoquen Rajoy i Soraya. Mentre el sobiranisme discuteix si el 50 més 1 o el 55%, Madrid, en un nou exercici d’interpretació ad hoc de la democràcia, imposa la “solució” del 13,8%. La del 13,8% que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau al que ara s'apunten alguns diaris del "diálogo, diálogo". La veritat, durant l’època de l’autonomisme tots plegats dissimulaven força millor.

Són dos els problemes capitals del “referèndum pactat”: que Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca i que un referèndum pactat mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N

Són dos els problemes capitals del denominat "referèndum pactat": el primer, que com sap tothom i és profecia, Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca; el segon, que un referèndum pactat amb l’Estat espanyol mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N: serà un referèndum colauista, o podemita, o "compromès", però mai sobiranista. Perquè, per definició, mai no et podran dur als tribunals per fer un "referèndum pactat" amb l'Espanya de Rajoy i de Soraya.

I, en fi, que la premsa de la caverna, hola de nuevo, Paco, aplaudeix que Puigdemont “assumeixi” la via Colau, la recta via cap al bloqueig infinit de la qüestió i, al final, el no-res. Això sí, hi ha tantes postveritats com portades i, al final, algun desig o altre deixa de ser-ho per convertir-se en realitat. Esperem (no perdem l’esperança) que sigui a fi de bé (per a tothom).

Bon Nadal, bones festes, bon solstici, bon any 17 (o sí).

http://www.elnacional.cat/ca/opinio/...28202_102.html

------

[Gamper]

Els Borbons moralitzen la independència

"El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad"

per Salvador Cot 25/12/2016

"Tristeza", era el sentiment que expressava Joan Carles I en el seu primer missatge de Nadal, de 1975. Tristesa per la pèrdua de "nuestro Generalísimo", un personatge a qui atribuïa "enormes cualidades humanas y sentimientos llenos de patriotismo". Al marge d'això, crida l'atenció la mineralitat del missatge nadalenc dels Borbons, que no ha variat gens al llarg de quaranta-un anys. El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad". Res, per a ells -des de dins dels seus palaus- no ha canviat res.

I s'equivoquen. Greument. A Catalunya aquest missatge ha evolucionat des del temor dels anys de la Transició fins a una indiferència total i absoluta, reflectida enguany amb la decisió -ben prudent- d'abandonar el peatge polític d'emetre'l per TV3 i passar-lo al Canal 3/24, suposant-li un cert valor informatiu. A Espanya ha passat a ser carnassa per als usuaris de Twitter, molt motivats per enfotre-se'n d'una monarquia tradicionalment especialment inclinada a imposar el culte a la personalitat dels seus membres. Indiferència o conya. Al Borbó nadalenc ja només li fan la pilota el PSOE i el PP.

Per això ha estat tan patètic el "bon Nadal" del final. Dues paraules en català en quaranta-un anys que només serveixen per ressaltar el menyspreu de la monarquia espanyola a tot allò que no sigui aferrar-se a la cadira. Un tron falcat sobre els crims de la guerra i la dictadura: "Son tiempos para profundizar en una España donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas". Cinisme brutal en un estat on 120.000 persones, amb noms i família, continuen soterrades als revolts dels camins i sota les tàpies dels cementiris. Els Borbons, per si sols, moralitzen la independència.

http://elmon.cat/opinio/18348/els-bo...-independencia

-------

[Gamper]

La internacionalització del cas Forcadell

"Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor"

per Víctor Alexandre 25/12/2016

A hores d’ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l’Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L’Estat pensava que n’hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se’ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s’adonen que el seu camp d’acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.

“I doncs, què faran?”, em preguntava l’altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d’Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se’ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l’esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se’n parla en els parlaments de diferents països. Davant d’això, crec que optaran per fer una d’aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d’inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s’han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l’arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la ‘independència de la justícia espanyola’ i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: “Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?” Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.

Tanmateix, tractant-se d’Espanya, és a dir, d’una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d’un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d’imposició, de sotmetre l’altre fins que s’agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l’altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l’antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.

Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l’estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n’hi ha molts. De Camerons, no se’n veu cap.

http://elmon.cat/opinio/18345/la-int...-cas-forcadell

------

[Gamper]

Voluntat d'humiliar

Germà Capdevila

Oblidem-nos d'aquest fals diàleg i preparem- nos per resistir

A hores d'ara, sembla clar que els destinataris de l'anomenada Operación Diálogo no són a Catalunya, sinó a Espanya i a Europa. L'únic objectiu d'aquesta farsa és poder esgrimir una voluntat de negociació aparent que justifiqui la repressió erdoganiana que desfermaran més aviat que tard. Si de veritat volguessin també canviar la percepció dels catalans sobre la resposta de l'Estat al procés sobiranista, no es produirien alguns fets que demostren que, ans al contrari, l'estratègia de destruir la voluntat democràtica de la majoria del Parlament a cop de resolucions judicials, detencions i amenaces segueix vigent. Fins i tot la posada en escena està pensada amb una voluntat explícita d'humiliar les institucions catalanes i deixar clar qui mana de veritat. Obligar la segona autoritat del país a presentar-se a un tribunal per justificar que el Parlament parlamenti va en aquesta direcció. Enviar un funcionari judicial a interrompre la sessió del Parlament, on s'expressa la sobirania del poble de Catalunya, i fer sortir de l'hemicicle el president, el vicepresident i els consellers per lliurar-los una amenaça penal individualitzada és un acte premeditat d'humiliació als afectats de manera personal, i a tots els ciutadans que els han elegit. Oblidem-nos d'aquest fals diàleg i preparem-nos per resistir. Si ho fem, de manera pacífica però ferma, haurem guanyat.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...-humiliar.html

-----

[Gamper]

Vols intercontinentals d’Iberia al Prat: sana competència o boicot descarat?*25.12.2016 22:00

L’anunci*per part de Norwegian que Barcelona seria un dels seus centres de vols intercontinentals a Europa ha sacsejat l’aeroport del Prat. A partir del pròxim estiu Norwegian anuncia vols barats entre Barcelona i les ciutats nordamericanes de Fort Lauderdale, Nova York, Los Àngeles i San Francisco. La companyia escandinava ha anunciat també el projecte de volar des de Barcelona a Buenos Aires i Santiago i a algunes altres ciutats d’Àfrica i Àsia.

L’aposta de Norwegian és important. Aquesta empresa lidera un nou segment de mercat, que es coneix com low-cost de llarga distància. Fins ara els vols low-cost eren punt a punt i a distàncies màximes de quatre hores. Però els vols llargs i intercontinentals no s’atrevia ningú a fer-los en el format de cost barat. Norwegian ha trencat aquest tabú i actualment vola ja des de tots els països escandinaus i Londres a les quatre destinacions des d’on volarà també des de Barcelona i a Boston, Orlando, Las Vegas i Bangkok.

Si Norwegian aconsegueix consolidar el seu programa de vols de llarg abast a preus barats la seva posició en el mercat europeu serà molt dominant i amenaçarà de forma seriosa a les grans companyies que fins ara monopolitzaven el mercat dels vols intercontinentals.

En el cas de Barcelona el grup IAG ha reaccionat de forma immediata. IAG inclou British Airways, Iberia, Aer Lingus i Vueling. L’aposta de Norwegian és especialment preocupant per a ells perquè aprofitaria la gran xarxa de Vueling, treient pròfit de la competència. Iberia fa anys va decidir que abandonava l’aeroport de Barcelona i només deixava una línia de baix cost per atendre’l. Per a sorpresa de molts aquesta línia, Vueling, ha tingut un èxit espectacular i, en part gràcies a això avui El Prat és un dels aeroports més ben connectats d’Europa. Vueling vola a 137 aeroports europeus més un bon grapat d’aeroports del mediterrani i amb la suma de les altres empreses no hi ha pràcticament cap ciutat important d’Europa que no tingui vols directes a Barcelona.

Convertir Barcelona en un hub intercontinental resulta així senzill. Els passatgers de centenars de ciutats es concentren en un mateix aeroport per alimentar unes dotzenes de vols intercontinentals que els porten a tot arreu. Si, a més, aquests vols són barats més trànsit possible encara.

Això és el que va veure-hi clar Norwegian. L’enorme quantitat de passatgers del Prat tenen poca oferta intercontinental. Treure profit de l’extensa trama de vols europeus creada per Vueling i altres companyies és una decisió lògica que el grup IAG rebutjava però que els seus competidors poden aprofitar.

Això és el que ha passat, de fet. Aena afavoreix sempre Iberia i el grup IAG i la política tant d’Aena com d’Iberia sempre ha estat clarament la de creure que els vols intercontinentals només es poden fer des de Madrid, des d’on la companyia espanyola vola a vint-i-vuit destinacions d’Amèrica, Àfrica i Àsia. Durant anys, en canvi, han menystingut de forma increïble les capacitats d’El Prat des d’on no operen ni un sol vol intercontinental, malgrat que és evident que es tracta d’un aeroport atractiu per a altres companyies. Per exemple, fins l’anunci que acaben de fer, hi havia onze vols directes entre El Prat i els Estats Units, cap d’ells operat per una companyia espanyola. Pitjor i tot: amb onze vols directes d’empreses americanes entre els Estats Units i Europa Iberia seguia afirmant que no hi havia mercat. De sobte, però, ha canviat d’idea.

L’anunci de Norwegian ha posat en alerta màxima el grup IAG i per això aquest ha anunciat aquesta setmana una política molt agressiva de vols low-cost de llarga distància des de Barcelona. Els hi haurà a Los Àngeles i San Francisco (les dues destinacions estrella de Norwegian des de Barcelona), a Buenos Aires i Santiago de Xile (dues de les destinacions que estudiava Norwegian per una segona fase) i La Havana, així com també a Tòquio.

L’anunci ha causat sorpresa, estupefacció i por. Hi ha hagut qui ha dit que és una jugada lògica basada en la competència i en l’amenaça real que Norwegian significa per AIG arreu d’Europa. Però al Prat l’anunci ha remogut velles rancúnies. No seria la primer vegada que Iberia i AENA reaccionen a plans ambiciosos des de Barcelona anunciant operacions destinades només a fer difícil que es consolidin les dels altres. A neutralitzar-les

Això ha passat abans. Quan Vueling va arrencar amb capital català Iberia, que ja havia abandonat El Prat va reaccionar creant una efímera companyia aèria, ClickAir, per fer impossible l’èxit de Vueling. ClickAir la van basar a El Prat i es va dedicar a rebentar tots els mercats on volava Vueling fins que va aconseguir afeblir-la tant que van haver de pactar i integrar-se, convertint Vueling en una filial de fet d’Iberia. Això era el 2006 i ClickAir només va durar tres anys.

Abans, quan Spanair va intentar convertir-se en una empresa global Iberia i AENA també hi van impedir a base de fer-li difícil l’aposta. Spanair va anunciar una ruta a Sao Paulo i Iberia immediatament en va obrir una altra en competència directa. En aquesta ocasió el final va arribar de la mà del govern espanyol que va posar totes les traves possibles a la compra d’Spanair per Qatar Airways, forçant el seu tancament el 2012. Quan Spanair va desaparèixer Iberia va tancar immediatament el vol a Sao Paulo. Curiosament avui Qatar Airways és el màxim accionista d’IAG.

I ara quan Norwegian anuncia el pla d’expansió intercontinental més ambiciós que ha vist mai l’aeroport de Barcelona el grup d’Iberia torna a reaccionar i anuncia els vols intercontinentals que mai no havia volgut fer des de Barcelona. Que molta gent ho interpreti com una maniobra destinada només a fer fracassar els plans de Norwegian, amb els precedents que hi ha no sembla gens estrany.

http://www.vilaweb.cat/noticies/vols...icot-descarat/

-----

De Barcelona al mundo.

Pocos aviones cojo pero cuando lo hago siempre evito volar con Iberia y/o ir a Barajas. No pienso alimentar los planes del nazional-mandrilismo franquista y borbónico para estrangular a Catalunya. Aparte que, cuando he viajado en Iberia en un pasado he recibido un pésimo trato.

//*//

[Gamper]

Urnes o arnes

"Els comuns han de decidir si donen suport al Regne d'Espanya o a la República Catalana i si acompanyen les urnes o es queden amb les arnes del Tribunal Constitucional"

per Salvador Cot 26/12/2016

La repetició de les eleccions a l'estat espanyol va eliminar, definitivament, qualsevol possibilitat de referèndum pactat a l'escosesa. El resultat, després de mig any de bloqueig, va reforçar el PP i va deixar clara la resistència del PSOE, a més de desmentir les enquestes que atorgaven un gran creixement a Podem/Esquerra Unida. Ni sorpasso, ni república, ni referèndum. I de Catalunya ja se n'ocuparà la vicepresidenta.

Per acabar de bloquejar-ho tot, el suport del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy va visualitzar un gran bloc de règim, Ciutadans inclosos, que fa impossible qualsevol canvi substancial en l'engranatge polític espanyol. Al Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats s'hi asseuen majories enfrontades i incompatibles, almenys a mig termini.

Per tot plegat, negar-se a posar data al referèndum equival a eternitzar l'anomenat processisme, només per la conveniència partidista dels comuns. Són ells els que han de decidir si donen suport al Regne d'Espanya o a la República Catalana i si acompanyen les urnes o es queden amb les arnes del Tribunal Contitucional. Urnes o arnes; passat o futur; democràcia o autoritarisme. Queden només uns mesos per decidir-ho tot.

http://elmon.cat/opinio/18354/urnes-o-arnes

-----

[Gamper]

Defensar fins el final les institucions democràtiques

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’anunci de noves decisions del Tribunal Constitucional contra la tasca diplomàtica del Govern i la tramitació de les tres grans lleis de desconnexió se solapa en el temps amb l’acció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amenaçant el Govern sencer i membres del Parlament en el curs mateix de les sessions i amb la fixació del judici contra el president Mas i la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau entre el 6 i el 10 de febrer. Es tracta d’una allau d’extraordinària gravetat que comença a suscitar una àmplia solidaritat internacional. Tots plegats hem de mantenir la serenitat i respondre amb contundència. Com? Per exemple, fent tot allò que haguem de fer per preparar la desconnexió i el Referèndum, i notificant també als membres de la Sala de Govern del TSJC que han de deixar d’amenaçar els representants del poble de Catalunya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

MANIPULACIÓ (I). Començava la setmana a can Planeta (“El Periódico” del comissari Enric Hernández) difonent el seu tradicional Baròmetre del GESOP. La direcció del mitjà va treballar incansablement per donar-li la volta a una enquesta altament favorable a l’independentisme. Fins a un 84,6% dels catalans es mostren partidaris d’un referèndum: poques coses deuen generar un consens tan alt a Catalunya, atenció, amb el 42% dels votants del PP, el 52% de Ciudadanos i el 72% dels del PSC inclosos! En comptes de titular amb aquest fet destacadíssim, el diari dels Lara que ja van entrar el 1939 per la Diagonal es van decantar per un (de primer de manipulació): “El referèndum unilateral divideix els catalans”. Així, al 49,6% dels catalans que el volen encara que sigui convocat de manera unilateral, hi van oposar en bloc tant el 35% que també vol referèndum però exigeix que sigui pactat i el mínim 13,8% que diu que els catalans no podem votar.

MANIPULACIÓ (II). El pamflet espanyolista del comissari Hernández comunicava als catalans a bombo i plateret que només un 18% dels enquestats creu que el procés acabarà amb la independència. En realitat la xifra mai ha estat gaire més alta (però això no toca dir-ho). És com si valoració de la clàssica pregunta (de rang interpretatiu menor) sobre qui creu que guanyarà les eleccions hagués de substituir la que demana què es votarà efectivament demà si hi ha eleccions. Per cert que els gairebé deu punts de diferència entre els qui votarien sí i no a la independència en cas de referèndum, assenyala novament com totes les preguntes ben formulades dels darrers tres anys, que ens trobem amb un 55-45 amb tendència a fer créixer la distància. Quan es pregunta què votaràs efectivament i no si vols la independència en abstracte es passa automàticament de l’empat a aquests deu punts de marge favorables al sí.

MANIPULACIÓ (i III). L’enquesta és important també per un parell més de constatacions que assenyalen que només nosaltres mateixos i/o la força bruta de l’Estat poden aturar aquest corrent d’opinió cap a la llibertat que va activar el binomi Consultes de 2009/2011 – Sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La primera, molt, molt, molt important, que gairebé dos terços dels catalans diuen que aniran a votar en el referèndum peti qui peti (segur, 52,8% i molt probablement un 11,5%). La segona, vital per consolidar una participació que superi clarament els 2,5 milions de catalans a les urnes en el referèndum, que un 60,6% dels votants dels QWERTY hi estan a favor encara que es faci sense permís i que només un terç dels seus votants hi exigeixen un acord previ. Aquest suport tan clar al referèndum o referèndum farà gairebé segur que l’Ada Colau li’n doni suport i deixa en pilotes el discurs de Coscubiela, Rabell i Fachín.

PAGATS. Són tan sapastres que ells mateixos s’incriminen. Tot i que els mou per davant de tot l’amor a Espanya, el cert és que a falta de cap servei
d’intel·ligència dels nostres i d’un periodisme català d’investigació que frega el no res, només són filtracions o declaracions dels mateixos implicats allò que acaba revelant la punta de l’iceberg de la formidable despesa en mitjans que l’Estat espanyol dedica cada dia a ofegar l’anhel de sobirania dels catalans. Després de les converses del ministre Fernández Díaz i dels maletins per pagar informacions falses a Suïssa, ara sabem també que el CNI paga experts en xarxes socials perquè facin de trols contra el procés. Només cal passejar-hi mínimament pels diaris digitals per a constatar l’existència de centenars de personatges ficticis abocats dia i nit i a sou públic espanyol a difondre falòrnies i amenaces. I és així com la campanya pel no la paguem tots.

SEGADORS. Si alguna cosa caracteritza el nacionalisme espanyol és el negacionisme històric. Aquesta setmana n’ha donat novament compte la parella Carrizosa – García Albiol al Parlament de Catalunya. La primavera de 1640, en el seu avanç des del sud cap a Barcelona, després d’un cruel setge ple de destrucció i del saqueig de la vila, les tropes castellanes van assassinar a cops de sabre de cavalleria entre cinc-cents i set-cents defensors de Cambrils rendits i desarmats i van aplicar el garrot vil per via sumaríssima al seu govern municipal en ple. Es tractava de deixar clar a la resta de poblacions que qualsevol resistència comportaria la mort. La vila no va recuperar en un segle i mig la seva antiga esplendor. Els actuals polítics espanyolistes defensen que cal amagar aquesta realitat i que, en paraules de García Albiol, cap espanyol ha matat mai un català. Encara avui volen continuar humiliant els cambrilencs imposant-los l’oblit.

TRIAR. Arriba el temps de triar i els Comuns apareixen cada vegada més i més nerviosos. Rabell, Coscubiela i Colau han assistit a la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum. Xavier Domènech, líder “in pectore” del nou projecte dels Comuns, ha decidit que no. Es tracta d’un estudiadíssim ara sí, ara no, que intenta contemplar totes les sensibilitats d’aquell espai. La Puta i la Ramoneta supervivents. Acostumem a exigir-los definició. No cal. No és difícil endevinar que mai prendran una determinació fins que nosaltres els obliguem a fer-ho. Així que, endavant, a executar el full de ruta traçat. És responsabilitat dels independentistes trencar la indefinició que el 27-S va generar un resultat de 48% a 39%, deixant un 11% al marge: ara no hi pot haver qui se n’amagui. Tothom serà comptat. Referèndum o referèndum: al setembre serem lliures o no tindrem institucions pròpies i ells segur que hauran hagut de triar un dels dos camps.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

http://www.directe.cat/noticia/56392...-democratiques

------

[Gamper]

Joan Coma desmenteix Felip VI

"L’actuació de l’Estat solament 48 hores després del discurs bonista del Rei d’Espanya ha deixat el missatge de Felip VI en un no res"

per Josep M. Torrent 27/12/2016

Des del sobiranisme s’ha criticat el discurs de Nadal del Rei d’Espanya. Alguns esperaven trobar en el missatge reial un gest cap a Catalunya, una certa complicitat amb el moment polític que es viu aquí. No sé perquè hi havia aquestes expectatives. No sé què podia haver canviat que motivés un acostament del monarca al sentiment d’una gran part de catalans.

Però què va dir? Felip VI va parlar de valors, de convivència, de diàleg, d’enteniment, de respecte als demés, a les idees diferents... Fins i tot va dir que no cabien a Espanya la intolerància i l’exclusió, la negació de l’altra o el menyspreu al valor de l’opinió dels altres. I va parlar de construir sobre la diversitat. No sona malament, francament. Sobretot, perquè podria interpretar que el monarca ens està dient que cal acceptar el que opinen els demés, que no s’ha de ser intolerant, ni excloure ningú. Es a dir, amb aquest discurs podria entendre que Felip VI trenca una llança per la llibertat d’expressió i d’opinió; que ens diu que no hi ha una única forma de construir el futur i que cal acceptar la manera que cadascú desitgi vestir-lo, sempre que es faci sota els valors de la convivència, el respecte als demés i a les idees diferents. Francament, un discurs bonic, que sona bé i que fa goig el dia de Nadal. Un discurs que el monarca acomiada amb un “Eguberri on; Bon Nadal; Boas festes; Buenas noches. Y Feliz y próspero 2017”.

La pega és que, tot just dos dies després de tants consells i bones intencions un regidor de la CUP de Vic, Joan Coma, ha estat detingut per una causa oberta per un delicte d’opinió. Aquest regidor va dir en un Ple municipal que per fer una truita (entenguis construir un nou Estat) primer s’havien de trencar els ous (és a dir, s’ha de tallar amb Espanya). El discurs el va fer durant la defensa d’una moció de suport a la resolució del Parlament que fixa l’inici de la desconnexió de Catalunya amb l’Estat espanyol. El regidor va utilitzar la seva llibertat d’expressió i opinió per marcar uns criteris polítics (discutibles o no) sobre el futur de Catalunya i la seva relació amb Espanya. I ho va fer de forma pacífica, amb la paraula, amb respecte però demostrant que pensa diferent.

L’actuació de l’Estat solament 48 hores després del discurs bonista del Rei d’Espanya ha deixat el missatge de Felip VI en un no res; en xerrameca; en parlar per no callar. Perquè és evident que tots els principis que deia predicar el Rei, l’actuació d’ahir els esmicola. O no?

I és que el Rei fa de rei; no és responsable de res i no decideix res. Fa i llegeix el que decideix el govern de torn a Espanya (Art. 64 de la Constitució). És un bust que diu el que altres han decidit que digui. Igual que el seu pare, el Rei Joan Carles. Felip VI parla per boca del president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, igual que Joan Carles va parlar per boca de Felipe González (PSOE), José Maria Aznar (PP) o José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE).

Què podia dir el Rei diferent al que diria Rajoy? Res.

I si hagués dit alguna cosa diferent? Doncs hauria estat alguna cosa que hauria interessat a Rajoy que es digués.

Com diria José Mourinho: “Teatre del bo”.

http://elmon.cat/opinio/18387/joan-c...nteix-felip-vi

------

Diálogo del bueno...

[Gamper]

El problema el tenen ells

"No hi haurà prou furgons policials ni trens per traslladar milers d'independentistes a l'Audiència Nacional, imitació del Tribunal d'Ordre Públic de Franco"

per Ramón Cotarelo 27/12/2016

El nucli del discurs de Felip VI la nit de Nadal, el menys vist de la història d'aquests missatges, va ser que la democràcia descansa sobre el compliment de la llei. En la seva curtesa mental, el monarca no arriba a veure que està repetint com un lloro les paraules de Rajoy, el representant de la dreta neofranquista més obstinat. O potser sí, i li sembli molt bé posar la corona al servei de la perpetuació d'una teoria i una pràctica autoritàries i antidemocràtiques.

Perquè, com sap tothom, excepte un grapat de franquistes governants, la democràcia no sorgeix de la llei sinó de la voluntat del poble de la qual, al seu torn, sorgeix la llei. Si el contrari fos veritat, a Espanya seguiria governant Franco, encara que fos des del més enllà. En certa manera, és el que està passant.

El discurs real tot just vetllava el seu contingut amenaçador per als que no acatin aquests postulats autoritaris. Molt especialment, els independentistes catalans. Són ells els destinataris de l'ordre-amenaça de complir la llei. Una llei iniqua i injusta en el cas de Catalunya, sotmesa a la tirania d'una majoria espanyola fundada en una Constitució, utilitzada com a arma de part i que, en el fons, ningú respecta.

Quaranta-vuit hores després de les amenaces televisades del Borbó, comença l'activitat repressiva de l'Estat. La policia deté al regidor independentista Joan Coma i el trasllada a un furgó a l'Audiència Nacional. Aquest fet té un enorme valor simbòlic. Quan ETA matava, l'Estat assegurava que, si hi hagués pau, podria parlar-se de tot. Mentrestant, la imatge dels telenotícies era el trasllat d'independentistes bascos en furgó a l'Audiència Nacional de Madrid. A Catalunya ningú ha disparat un tret, però tampoc es pot parlar de res. Ja s'ha posat en marxa la llançadora de furgons d'independentistes cap a l'Audiència Nacional de Madrid sense que hi hagi hagut més indici de diàleg que la campanya de propaganda del govern d'estar disposat a emprar-lo sempre que els altres claudiquen.

Darrere de Joan Coma vindran altres, no ho dubteu i, atès l'arrelament de l'independentisme a Catalunya, els repressors hauran de substituir els furgons per trens. Esperem que no de mercaderies.

Coma afirma en un vídeo que són ells, els repressors, l'Estat, el nacionalisme espanyol, els que tenen un problema. És cert, i amb l'agreujant que ho ignoren i, a més, no poden fer res diferent perquè pel seu tarannà franquista i la seva falta de legitimitat (tant del govern com de l'oposició) no tenen marge de maniobra. És veritat que el contenciós català es podria resoldre mitjançant una simple negociació i un referèndum pactat, però el nacionalisme espanyol no negocia perquè no sap, no vol i no pot. No sap perquè no ho ha fet mai; no vol perquè està mogut per una catalanofòbia profunda; i no pot perquè l'oligarquia tem quedar-se sense Estat al qual seguir espoliant.

Per això són ells els que tenen un problema, ja que estan condemnats a posar en marxa les mesures que acaben amb l'escassa autoritat de règim de la tercera restauració que volen defensar. La Corona –ben clar ho ha deixat la intervenció real– descansa en un bloc de poder dinàstic format per dos partits que s'alternen, un de dretes i un altre més de dretes, com sempre a Espanya. La Constitució –que mai ha estat un text en vigor llevat per prohibir, reprimir i oprimir– manca d'autoritat, reduïda a la funció d'una fulla de parra per dissimular les activitats antidemocràtiques del poder central. El Tribunal Constitucional, intèrpret d'aquella, no és altra cosa que la corretja de transmissió de les arbitrarietats del govern al servei del qual es troba. El Parlament, amb una aclaparadora majoria del nacionalisme espanyol, és un altre bloc decidit a preservar el "lligat i ben lligat de Franco". Aquesta és la llei que el Borbó vol imposar.

El problema el tenen ells, sens dubte, per tancar-se en un cercle viciós d'acció / repressió. No hi haurà prou furgons policials ni trens per traslladar milers d'independentistes a l'Audiència Nacional de Madrid, imitació del Tribunal d'Ordre Públic de Franco.

http://elmon.cat/opinio/18378/el-problema-el-tenen-ells

------

[Gamper]

Espanya no pacta

«Ho sabem nosaltres i ho sap la comunitat internacional. Precisament per això és tan important explicar bé per què Catalunya s'autodeterminarà el setembre en un referèndum unilateral»

Quim Torra | 27/12/2016 a les 22:01h

Si alguna cosa coneixem amb certesa és que Espanya no pacta. En tot cas, amb Espanya es pot arribar a negociar, un cop exercida la sobirania, a partir d'una política de fets consumats.

Com a catalans, ni més ni menys que 300 anys d'experiència avalen l'afirmació anterior; a banda de què tots els processos d'independència de les colònies espanyoles van ser unilaterals.

Descartada la darrera reinstauració monàrquica o "transició" com a pacte -l'estafa colossal de l'status quo franquista ja no hi ha qui pugui amagar-la-, l'únic exemple que la història ens ofereix d'un "pacte" entre Espanya i Catalunya és la proclamació de la República Catalana, després d'unes eleccions municipals considerades "plebiscitàries", l'any 1931. Gràcies al cop del president Macià es va poder "negociar" amb Espanya. I tanmateix, el resultat fou clarament decebedor. Degradació a Generalitat, Estatut de Núria retallat i el pacte incomplert per part de l'estat espanyol. És a dir, que ni aleshores.

No cal donar-li cap volta més: és impossible que algú que no considera l'altre un interlocutor hi pugui pactar res.

I no serà perquè no ens hi hàgim esforçat. El catalanisme ha basat de fet, històricament, la seva justificació en reivindicar-se com a nació, com a "entitat amb sobirania", capaç d'autodeterminar-se en la seva relació amb Espanya. Un pacte, doncs, entre iguals.

Naturalment, l'estat espanyol ho nega de manera sistemàtica. Espanya no considera que hi hagi cap altra entitat sobirana amb qui "pactar" res. Només hi ha una sobirania, l'espanyola. I en conseqüència a l'estat espanyol no existeixen "unionistes" -que suposaria que hi ha una entitat capaç d'unir-se a una altra-, sinó "depenents" -que implica que hi ha una entitat que és de l'altra, que li pertany i n'és sotmesa.

Tot això ho sabem i és conegut. El procés cap a la independència ha estat com ha estat precisament perquè si alguna cosa sabem és aquesta. Tota l'estratègia del dret a decidir es basa en aquest pressupòsit. Portem anys "carregant-nos" de raons: l'enviament dels diputats a Madrid per a la delegació de competències; la llei de consultes; el 9-N; el nou 9-N. Fins a la darrera carregamenta de raons: el 27-S, quan es van convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari que van donar lloc, el 9N2015, a l'aprovació de la declaració de sobirania i d'inici del procés de desconnexió.

És perquè Espanya no pacta la raó decisiva del perquè del referèndum d'autodeterminació unilateral. Perquè si tu t'has declarat sobirà, si tu entens que tens el dret a decidir el teu destí, si tu ja no "depens", ja no pots fer una altra cosa. Aquesta és la gran oportunitat del referèndum unilateral, que, esclar, posa terminis perquè sense calendaris i dates ja no seríem sobirans.

No hi haurà referèndum pactat; perquè Espanya no pacta. Ho sabem nosaltres i ho sap la comunitat internacional. Precisament per això és tan important explicar bé per què Catalunya s'autodeterminarà el setembre en un referèndum unilateral. Aquí és on el món ha de saber entendre'ns, aquí és on qualsevol ciutadà lliure del món hagi de semblar-li normal que, senzillament, vulguem ser com ells.

http://www.naciodigital.cat/opinio/1...panya/no/pacta

------