El Barça, un club que reprensenta a una nacion

[Gamper]

La detenció de Coma demostra que el franquisme viu en les institucions espanyoles

«Podeu dir-ne com vulgueu, però aquesta seqüència d'esdeveniments no la veureu en cap règim democràtic del món.»

Per: Vicent Partal
27.12.2016 22:00

La detenció de Joan Coma, regidor de Capgirem Vic – CUP, és d’una gravetat extrema, no tan sols per als independentistes sinó per a tots els demòcrates. Ho és tant que hauria d’ajudar a aclarir què és i en què s’ha convertit l’actual estat espanyol.

1. Joan Coma és un regidor de Vic. Elegit democràticament, com a candidat d’un grup legal, Capgirem Vic – CUP, que va ser la tercera força més votada de la ciutat, amb el 17% dels vots i 4 regidors.

2. Joan Coma ha estat detingut a les ordres d’un tribunal d’excepció, hereu directe del TOP franquista, un autèntic esguerro legal i antidemocràtic que no hauria de funcionar en un estat modern. Només se’n pot explicar l’existència per la repressió organitzada pel franquisme i la posterior amnèsia pactada per les forces polítiques de la transició, amb l’objectiu de salvar les responsabilitats legals de la dictadura.

3. El jutge instructor de la causa, Ismael Moreno, va ser inspector de segona del Cuerpo Nacional de Policia franquista, càrrec a què va accedir l’any 1974, amb el dictador encara viu. Amb el temps, aquest senyor ha acumulat tot d’actuacions polítiques controvertides com a jutge, per bé que el simple fet d’haver exercit un càrrec policíac de la dictadura hauria de ser motiu suficient per a impedir-li d’actuar com a magistrat.

4. Joan Coma ha estat detingut perquè es va negar a declarar davant l’Audiència espanyola, cosa, no declarar, que és un dret. Això ja és una arbitrarietat però el fet extraordinàriament greu és el motiu pel qual l’han encausat. Ha estat encausat simplement per unes declaracions fetes en el ple municipal, en l’exercici del seu càrrec. Declaracions que, a més, eren de suport a una decisió del Parlament de Catalunya.

5. L’acusació formal contra Joan Coma parla de ‘sedició’ i va ser presentada per l’únic regidor d’una plataforma d’extrema dreta, que a la ciutat de Vic va obtenir un 5% dels vots a les eleccions. ‘Sedició’ és un terme militar molt ben definit per tots els règims dictatorials, on és emprat habitualment com un anatema i una eina repressora contra qualsevol moviment democratitzador, ni que siga pacífic.

El terrible resum de tot això, doncs, és que un jutge ex-funcionari policíac del franquisme que ara exerceix en un tribunal d’excepció ha ordenat la detenció d’un càrrec electe català per haver defensat en el ple una decisió del Parlament de Catalunya. I tot això demostra que vivim en un estat on es pot detenir un polític que exerceix les funcions pròpies només perquè defensa verbalment les seues idees, idees que, per cert, no són il·legals d’acord amb l’ordenament jurídic vigent.

Podeu dir-ne com vulgueu, però aquesta seqüència d’esdeveniments no la veureu en cap règim democràtic del món. Heus ací la gravetat real del moment. La detenció de Joan Coma posar en relleu i documenta sense possibilitat de discussió que el franquisme perviu en les institucions espanyoles i en el sistema legal establert. I és un crit d’alerta contra una degradació de la democràcia que ja ens amenaça a tots. Independentistes i no.

PD: Una abraçada gran, Joan Coma, i espere veure’t ben aviat passejant novament per Vic, amb la llibertat personal restaurada i tornant a lluitar per la llibertat de tots.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-d...ns-espanyoles/

---------

[Gamper]

Titelles

Perfil del jutge i ex-policia Ismael Moreno Chamarro, que ha ordenat l'ingrés a presó d'uns titellaires i investiga l'ANC


Ismael Moreno Chamarro

Per: Andreu Barnils
06.02.2016 22:00

[Actualització del 28 de desembre de 2016: El jutge a què fa referència aquest article, publicat originàriament al febrer, és el que ara ha ordenat la detenció del regidor de Vic Joan Coma.]



Una paret. Al fons, un sol home il·luminat amb un sol llum. Acusat d’assassinat frustrat. Som a la comissaria de Chamartín, a Madrid, l’any 1983. Hi ha un sol testimoni de l’assassinat frustrat. I el testimoni, entre els dos policies, no ho veu clar. No l’acaba de reconèixer, aquell senyor. A més, el presumpte culpable té un punt de deficiència mental. El testimoni no ho veu gens clar. Els policies, amb tot, li diuen: ‘Tant és si no n’està del tot segur. No cal. No cal estar-ne al cent per cent.’ L’home, al final, signa. No sols això. Després els dos policies enviaran al jutge una mentida. Diran que el testimoni va reconèixer l’acusat sense dubtar. I que el va reconèixer en una roda de reconeixement. Enmig de més persones. Res d’allà al fons, un sol home, il·luminat. Però per mi la cosa més bèstia és que la seva deficiència, tampoc no la hi van fer constar. L’home es deia Luis Miguel López de las Heras. El jutge el va enviar a la presó. Dotze anys.

Cinc anys després, el 1988, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar la sentència. El tribunal deia que els dos policies havien passat informació erròniament. Aquesta història és a l’hemeroteca d’El País, en dos articles: primera part i segona part. Els dos policies tramposos eren Antonio Rosino i Ismael Moreno Chamarro. El primer, cap d’un dels membres del GAL, el comissari Amedo. El segon va fer de policia des del 1974, sota Franco, fins el 1983, en plena transició. Però l’any 1983 es va fer jutge. De policia a jutge. I de fet ell és el jutge que ahir va enviar uns titellaires a la presó. Per més que sembli increïble, Moreno Chamarro va enviar uns titellaires a la presó… perquè feien titelles!

El cas va passar ahir, dissabte. La companyia es diu Títeres desde Abajo i el que ara és jutge els acusa d’enaltiment del terrorisme. Perquè es veu que els titellaires fan sàtira política, escenifiquen morts, violacions, i fins i tot fan jocs de paraules amb ETA i al-Qaida. De fet, els seus titelles feien servir un cartell que deia ‘Gora Alka-ETA’. Doncs els envien a la presó. Ara hi són. Es va decidir a Madrid, el 6 de febrer de 2016, ben entrat el segle XXI: fer titelles et pot portar a presó.

Suma-hi, i amb part de raó, que s’ha muntat un gran escàndol perquè l’espectacle de titelles es va programar en horari infantil i, per tant, l’humor negre i descarnat va ser presenciat per criatures. ‘Epic fail’. Titelles per a adults mirats per nens. Els pares, indignats, van començar a fotre crits. ‘¡Esto qué es! ¡Aquí hay niños!’ L’un truca a la policia. La policia hi arriba, veu un cartell que posa ETA i deté els dos titellaires. El jutge que els toca és el nostre home, Ismael Moreno Chamarro. L’home que els envia a la presó, on han dormit avui. Llegir-ne la interlocutòria (pdf) és fer un viatge en el temps espectacular. Com explica els detalls, el moment de la detenció, el perquè ha de tancar a la presó els titellaires. Quines lleis ho permeten. I un detall final: acusa els acusats de tenir un llibre titulat Contra la democracia, d’ideologia anarquista. Com si tenir un llibre fos delicte. No és pas la primera vegada que passa, amb aquest llibre. Tot plegat m’ha fet pensar en el títol precís de l’autor Lluc Salellas: El franquisme que no marxa.

El jutge Ismael Moreno Chamarro (1955) va fer la carrera de dret tot treballant de policia. De dinou anys a vint-i-nou, Moreno va ser policia. Als vint-i-nou es va fer jutge. Va fer de jutge a Múrcia, Barcelona, Bilbao i Madrid. També fa classes a la Fundación Ramon Areces (currículum).
Amb els anys, el senyor jutge acabarà en un dels màxims òrgans de la judicatura espanyola: l’Audiencia Nacional. On van a parar els casos de terrorisme i, segons que es veu, també de titellaires.

Repassar més casos del mateix jutge ajuda a situar-se: aquest home va deixar lliures tres falangistes, militants de Fuerza Nueva, a Burgos, segons que informa el Diario de Navarra, sense deixar que les acusacions poguessin apel·lar i contravenint la seva pròpia decisió anterior. També va deixar lliure Francisco Paeasa, acusat de col·laborar amb la banda armada GAL segons que explica aquest bloc, amb una escena de pel·lícula: mentre Garzón investigava Paeasa al pis de dalt, Moreno Chamarro el deixava lliure al pis de baix. Ni el va avisar. La justícia, quin món, ple de detalls: Ismael Moreno va rebre un calorós homenatge de la policia i la Guardia Civil, que recull l’ABC, i en la lluita a mort sobre els drets de televisió i Sogecable es va decantar pel PSOE i les tesis de Cebrián. Ell és el jutge que va fer retirar el jutge Gómez de Liaño del cas. Per parcial.

Doncs ahir ell enviava a presó uns titellaires. Ell, el mateix jutge que ordenava investigar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) per sedició. Aquí ho tenim: el mateix Moreno Chamarro que ha ordenat d’investigar l’ANC i l’AMI per sedició, ara envia a presó titellaires. La transició ben feta suposo que és això. El cercle complet. L’èxit total: el 2016, un jutge investiga independentistes i deté titellaires. I això amb Franco també passava.

http://www.vilaweb.cat/noticies/titelles/

-----

[daviles05]

gamper crack en que foro estáis la mayoría de aquí? gracias tio

[Gamper]

Qui és el jutge que ha interrogat Joan Coma?

El Nacional
Barcelona. Dimecres, 28 de desembre de 2016
1 minut


De policia a la transició a magistrat a l’Audiència Nacional. Aquest matí el regidor de la Cup Capgirem Vic, Joan Coma, ha declarat davant del jutge de l’Audiència Nacional, Ismael Moreno. Després de detenir-lo ahir per portar-lo a Madrid imputant-li un delicte d’incitar a la sedició per les seves paraules en un ple municipal, cal veure qui és el jutge que l’ha interrogat.

Ismael Moreno és actualment el magistrat més veterà de l’Audiència Nacional. Amb una ideologia marcadament conservadora, va iniciar la seva carrera com a inspector de Policia en l'últim any del franquisme i en plena transició, entre 1974 i 1983. Any que va decidir fer el salt a la justícia.

Moreno és l’actual titular del Jutjat Central d’Instrucció número dos de l’Audiència Nacional, on va arribar l’any 1985. Llicenciat en Dret, va combinar els seus estudis amb la carrera policial.

Una de les seves darreres polèmiques decisions van ser la d’empresonar de manera preventiva i sense fiança a dos titellaires acusats de enaltiment del terrorisme. Els detinguts van exhibir una pancarta on es podia llegir ‘Gora Alka-ETA’, en un espectacle infantil a Madrid.

Alhora, Moreno també està investigant diversos casos contra els municipis catalans que van aprovar mocions de suport a la resolució independentista del 9N al Parlament de Catalunya. Fa mesos, al març, va ordenar un informe sobre l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

L’any 2004, el magistrat va decidir arxivar el ‘cas Naparra’ que investigava el segrest i mort i que va ser reivindicat pel Batalló Basc Espanyol, de José Miguel Etxeberria, l’any 1980. Moreno va decidir arxivar el procediment, acatant l’informe de la Fiscalia, al·legant que només es tractava de “suposada desaparició”. 36 anys després i durant l’octubre d’aquest any, familiars i amics, van demanar la reapertura del cas.

http://www.elnacional.cat/ca/societa...28619_102.html

------

[Gamper]

El referèndum ho trenca tot

«Depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència»

Eric Herrera | 14/12/2016 a les 07:35h

El referèndum d'independència que el president Puigdemont amb la majoria parlamentària volen portar a terme és la pedra angular de tot plegat. No en tingueu cap dubte. El referèndum és l'afer que més trenca els fonaments de la idea d'Espanya, és el detonador final de tota quanta mentida sostinguda des de fa dècades -i segles. El referèndum vinculant, pactat o no, que Catalunya vol fer d'aquí a un any és la solució neta i definitiva al problema territorial que, alhora, desemmascara totes les famílies polítiques que viuen en el sistema i del sistema autonòmic espanyol. Per això és tan important que la societat i els mateixos polítics catalans se'l creguin fins a les seves últimes conseqüències.

Malgrat que encara hi ha algunes reticències de certs sectors de l'independentisme, el referèndum sortosament s'ha imposat en el full de ruta sobiranista després d'entendre, finalment, que és l'única eina en el context actual d'Occident que pot esberlar pactes estàtics, presidents i estats fins ara indestructibles. Per diversos motius a Europa i al món, aquest sistema és cada vegada més popular, hi ha una onada de referèndums que obren un nou panorama democràtic en el si de les societats avançades, que veuen el plebiscit com el millor instrument per intervenir directament en els afers polítics que concerneixen als propis ciutadans. Ara els referèndums són mainstream, van a missa, estan a l'ordre del dia del món democràtic i civilitzat, i Catalunya n'ha d'aprofitar el valor actual. En aquest sentit, mentre res s'espatlli a nivell planetari, el vent ens bufa a favor. Si fem un referèndum amb totes les conseqüències, quin estat democràtic que l'ha practicat prèviament tindrà els nassos de fer-ne cas omís? D'això se'n diu política de fets consumats, amics meus.

I doncs, per què el referèndum ho capgira tot? Els exemples els tenim diàriament a la premsa de casa nostra. És l'assot de qualsevol covard i conservador que vulgui impedir el progrés d'una societat tan dinàmica com la catalana. Fixeu-vos en els exemples que exposen aquesta mena de gent per desacreditar el plebiscit. Diuen que crea incerteses, esclar, i que és propi de règims autoritaris. Potser és que hauríem de començar a veure el Regne Unit i Suïssa com a països de tradició despòtica, no ho sé... En qualsevol cas, aquests peixos bullits de la comunicació primer ens haurien d'ensenyar des de quan el referèndum català put a règim tirànic, i després haurien d'explicar-nos també quina és la conseqüència de quedar-nos en un estat cada vegada, ara sí, més autoritari, centralista i antieconòmic.

En el fons, tots ho sabem, són excuses de mal pagador per amagar incapacitats pròpies. Les mateixes incapacitats de certes famílies polítiques a l'hora d'afrontar el referèndum. Com per exemple, una part encara del sobiranisme conservador reticent a posar-se davant del "precipici", o també de la família dels comuns federalistes que, tot i apostar pel referèndum, quan aquest arribi, podria acabar significant el ball de bastons definitiu d'aquest sector ambigu i, en realitat, tan poc revolucionari.

El referèndum ho trenca tot, ens posa davant del mirall i arrasa cagadubtes, engalipadors i retrògrads. Però, sobretot, destrossa el concepte de la unitat de destí universal d'Espanya. És el mecanisme que permet mirar el poder en igualtat de condicions i amb bilateralitat real. El referèndum per la independència territorial és sobirania ja aplicada, i això en un estat indivisible com l'espanyol és la revolució de les revolucions. I deixeu-me que us digui que en aquest context actual que he explicat abans, si els independentistes fem una campanya intel·ligent i efectiva, sense sectarismes ni deliris ideològics personals, la victòria és més fàcil del que ens pensem. Qui és el ximple que vol quedar-se en un estat deficitari, subvencionat, improductiu i amb tics autoritaris constants? Qui es vol quedar en un estat que sempre ha estat la riota del món civilitzat? Per favor...

Puigdemont i Junqueras hauran de posar les urnes sí o sí, per molta Guàrdia Civil que hi hagi. Perquè en definitiva, s'acabi fent o no, el trencament ja s'haurà exercit, i depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència.

http://www.naciodigital.cat/opinio/1...dum/trenca/tot

------

[Gamper]

29/12: Idees il·legals

Vicenç Villatoro28/12/2016 18:55

Segueix-me

FA ANYS, UN DIARI de Madrid entrevistava el cantant cubà Pablo Milanés, que no es pot definir precisament com un anticastrista, i li preguntava per un dissident empresonat pel règim de Fidel. Milanés va respondre amb una frase que el diari va destacar i que es va entendre com un principi bàsic de la cultura democràtica: “Las ideas se discuten y se combaten, no se encarcelan”. En alguna declaració posterior diria que hi va afegir: “Las ideas se combaten con ideas”. Doncs aquests principis tan bàsics i elementals resulta que són aplaudits i compresos quan es parla de Cuba (i em sembla molt bé) i en canvi es busquen mil maneres rocambolesques de matisar-los quan es parla d’Espanya. El sistema polític espanyol ha declarat il·legals algunes idees. Els jutges i els policies, que tenen per missió fer complir les lleis, persegueixen les coses il·legals. Però el veritable problema és l’estructura política que ha pensat, al contrari que Milanés, que hi ha idees il·legals, que contaminen amb la seva il·legalitat fundacional tota acció que es faci en la seva defensa, per pacífica que sigui. La frase que va dir Milanés la va dir per Cuba, però pensant que tenia validesa universal. I per això el van aplaudir, també, els qui ara no la compleixen.

http://m.ara.cat/opinio/Vicenc-Villa...714028599.html

---

[Gamper]

El Dia de la Truita

Sebastià Alzamora28/12/2016 19:50

Segueix-me

En el seu afany d’autosuperació, la justícia espanyola ens permet per fi abandonar el Dia de la Marmota, que ja el teníem gastat (com a metàfora cinematogràfica d’una situació absurda que es repeteix de manera recurrent), i instal·lar-nos en el Dia de la Truita, que es va estrenar ahir i que no endebades coincideix amb la festivitat dels Sants Innocents. Ara bé, un cop més sí que ens veiem obligats a evocar una altra pel·lícula,*La vida de Briandels Monty Python (que en tants aspectes sembla una profecia sobre el procés), aquest cop per recordar aquella escena d’un reu que està a punt de ser lapidat per blasfem, per haver-li dit a la seva dona que havia cuinat un bacallà digne de Jehovà. Quan veu que no hi ha res a fer davant de la desraó per la qual se’l condemna, es posa a ballar i a cantar, burleta, el nom de Jehovà.

Ahir el regidor de la CUP Joan Coma va cantar el nom de la truita davant d’un jutge de l’Audiència Nacional espanyola, i això li va valdre que se li retirés el passaport i se l’inculpés d’un delicte d’incitació a la sedició. Que la fabulosa maquinària judicial de tot un estat es posi en funcionament per l’expressió d’una opinió amb una frase feta amb ous i truites ja ho diu tot sobre l’estat en el qual succeeix tal cosa: ridícul i grotesc són adjectius adequats, però que es queden curts davant de la magnitud del despropòsit. Parlem, en qualsevol cas, d’un estat -l’espanyol- que, més enllà de la riallada que suscita, es mostra ferotgement antidemocràtic i contrari a les llibertats individuals, i això ja no fa gens de gràcia.

Per contra, l’actitud del regidor Joan Coma, en decidir no callar i declarar davant del jutge, s’ha de qualificar d’intel·ligent, digna i valenta. Alguna vegada hem criticat aquí mateix una certa inconseqüència de la CUP en declarar-se desobedients i no voler assumir les conseqüències d’aquesta desobediència. Doncs bé, Joan Coma sí que ha assumit aquestes conseqüències i ha declarat davant d’aquesta justícia tan profundament trastornada que el fa detenir i processar per haver expressat una opinió. Això no tan sols l’honora, sinó que, sobretot, omple de contingut i de raó el seu gest de desobediència. I el fa útil, perquè, com el reu dels Monty Python, posa en evidència davant tothom l’absurditat i l’abús de poder inadmissible que l’estat espanyol comet contra ell i contra qualsevol persona que tingui conviccions democràtiques. Ara sí que hem de dir, i amb veu ben clara, que tots som Joan Coma. I que cada 28 de desembre commemorarem el Dia de la Truita com un dia decisiu en el desenllaç del procés, una fita assenyalada per a la democràcia nascuda com a resposta a una innocentada lliberticida. Mentrestant, els defensors de l’ordre constitucional vigent farien bé de meditar què els suggereix el fet que l’Audiència Nacional no sigui més que una mala adaptació del sinistre Tribunal del Orden Público franquista, i que el denunciant de Joan Coma no sigui altre que Josep Anglada, un neonazi de reconeguda trajectòria.

http://m.ara.cat/opinio/Sebastia-Alz...714028612.html

---

[Gamper]

[Gamper]

Estat de setge

Francesc-Marc Álvaro
29/12/2016 00:12 | Actualizado a 29/12/2016 01:01

Res feia pensar, fa un segle, que Irlanda seria un Estat independent. Era una hipòtesi descartada pels britànics, per la majoria d’irlandesos i per aquells que, des de fora, observaven la vida de l’illa, com Antoni Rovira i Virgili, escriptor, ideòleg del catalanisme i estudiós dels nacionalismes. Hi vaig pensar, en Rovira i Virgili, mentre visitava la magnífica exposició ubicada a l’edifici de Correus de Dublín –conegut per les sigles en anglès, GPO– que explica la insurrecció de Pasqua del 1916, una revolta que va canviar la història del país i que s’ha commemorat aquest any que ara tanquem; el GPO és el principal lloc de memòria de la moderna República d’Irlanda: des d’aquí, Pearse i Connolly van dirigir la resistència contra les tropes de l’imperi més important d’aquella època.

Com és sabut, l’exèrcit britànic va esclafar en menys d’una setmana la insurrecció dels independentistes. Els set firmants de la Proclamació d’Independència van ser executats, igual que nou dirigents més del moviment, entre els quals hi havia Roger Casement, exdiplomàtic que *havia pres consciència del tracte colonialista que patia el seu país. Gairebé dues mil persones van ser deportades i empresonades per haver participat en l’ Easter Rising. El context d’aquells fets –la Primera Guerra Mundial– va propiciar una repressió duríssima, emmarcada en el relat oficial de la traïció a l’imperi; cal recordar que hi havia molts joves irlandesos lluitant a França i Bèlgica contra els alemanys. El nacionalisme irlandès majoritari en aquell moment era autonomista, articulat al voltant del Partit Irlandès, que feia el paper de frontissa al Parlament britànic, com a soci dels liberals. Sota el lideratge de John Redmond, el seu objectiu era l’establiment de l’autogovern o Home Rule, un assumpte que havia quedat congelat en esclatar la Gran Guerra. Els fenians i els seus continuadors –partidaris de la secessió– no marcaven l’agenda, tot i que tenien una forta presència en associacions esportives i culturals.

En l’edició de juliol del 1914 (pocs dies abans del començament de la guerra) de l’obra Història dels moviments nacionalistes, Rovira i Virgili fa aquest vaticini sobre Irlanda: “Creiem que el Home Rule representa la solució o la quasi solució del problema polític irlandès; però no la solució de l’integral problema nacionalista”. El tarragoní indica que els separatistes presenten aquesta sortida com un engany, però afegeix que “la gran majoria del poble irlandès té la seva confiança posada en el partit acabdillat per Redmond i creu en l’eficàcia del Home Rule”. Així mateix, en el seu estudi sobre el nacionalisme català com a factor de modernització, Vicente Cacho Viu ens recorda que el catalanisme que tenia voluntat d’intervenció política a Madrid va cercar vies en l’exemple dels hongaresos i dels irlandesos. Valentí Almirall volia un “gran partit català” que “com els irlandesos, ha de treballar per a tenir representants per tot arreu, des de les Corts de la nació fins al darrer municipi”. Malgrat que Irlanda no era un model interessant per als catalanistes, a causa del pes de la religió i del debat sobre la propietat de la terra, va servir –segons Cacho Viu– per inspirar el moviment unitari –tan breu– de la Solidaritat Catalana, el 1906.

En un primer moment, els insurrectes irlandesos del 1916 van ser considerats uns bojos per part de la majoria dels seus conciutadans. La premsa local i l’anglesa els van tractar amb hostilitat, i el govern britànic va exagerar els contactes dels rebels amb els alemanys per alimentar el rebuig popular. Però la repressió va ser tan extrema que la consideració general dels perdedors va modificar-se en poques setmanes. Les execucions dels líders nacionalistes van generar un canvi gradual de l’opinió pública i els que eren qualificats de fanàtics i traïdors van ser vistos com a herois i màrtirs. La premsa nord-americana i els grups organitzats d’irlandesos a Nova York i altres ciutats van influir en aquest nou enfocament. La derrota militar va transformar-se en una victòria de l’opinió pública. El general Maxwell, responsable d’imposar la llei marcial, pensava que la mà dura posaria fi al pro*blema irlandès per sempre. El primer ministre britànic, el liberal Asquith, va adonar-se que les repre*sàlies havien aconseguit l’efecte contrari i va ordenar que s’aturessin les execucions.

Ara i aquí, un dels més notables fundadors de C’s ha tingut el bonic detall de recordar, tot parlant de Catalunya, que la Constitució preveu l’aplicació de l’estat de setge. En sentir-lo, vaig pensar en la verda Irlanda, salvant totes les distàncies, esclar. L’actual revolta catalana és pacífica. En les primeres eleccions després de la guerra, el desembre del 1918, els independentistes del Sinn Féin van aconseguir 73 dels 105 diputats que Irlanda enviava al Parlament britànic, mentre que els autonomistes van quedar reduïts a la mínima expressió. El poble irlandès va canviar completament de mentalitat en només dos anys i l’objectiu de la independència va deixar de ser un somni de quatre gats.

http://www.lavanguardia.com/opinion/...-de-setge.html

------

[Gamper]

O súbdits del Regne o ciutadans de la República

"Si els comuns s'haguessin esperat a aturar un desnonament fins que li semblés bé al PP i el PSOE, el seu espai polític ni tan sols existiria, asfixiat per la contradicció"

per Salvador Cot 29/12/2016

Ada Colau i els comuns tenen l'origen polític en haver sabut fer una distinció nítida entre legalitat/il·legalitat i legimitimitat/il·legitimitat. El mateix "sí se puede" sorgeix de la contraposició entre la legalitat que dóna cobertura als desnonaments dels bancs i la legitimitat d'oposar-s'hi, si s'escau amb barreres físiques i mobilitzacions al carrer, escraches inclosos. Com és notori, aquest espai polític no va esperar-se a que, en un futur, la majoria que conformen el PP i el PSOE aprovés la dació en pagament, sinó que va tirar pel dret, impedint i deslegitimant uns procediments legals que consideraven injustos i abusius.

En general l'esquerra, si es vol transformadora, ha de donar suport als moviments socials que parteixen de la base i que democratitzen decisions fins aleshores en mans de les elits. Així es va fer, per exemple, en la lluita dels objectors de consciència i els insubmisos contra el servei militar i la prestació social substitutòria. Progressivament, els ajuntaments -sobretot catalans i bascos- van negar-se a reclutar els joves del seu municipi i molts soldats, ja destinats a una caserna, van preferir anar a la presó abans que complir la llei. El resultat va ser una insubordinació prou massiva com per fer que l'estat abandonés la voluntat d'imposar el servei militar/prestació social substitutòria que defineix, negre sobre blanc, la Constitució del 78.

Per tot plegat, resulta insòlita la defensa de la legalitat vigent per part dels comuns quan del que es discuteix és del dret a decidir dels catalans. Si s'haguessin esperat a aturar un desnonament fins que li semblés bé al PP i el PSOE, el seu espai polític ni tan sols existiria, asfixiat per la contradicció. Però, ho vulguin o no, hauran de triar: O súbdits del Regne d'Espanya o ciutadans de la República Catalana.

http://elmon.cat/opinio/18426/o-subd...e-la-republica

------