Page 2134 of 2154 FirstFirst ... 11341634203420842124213221332134213521362144 ... LastLast
Results 21,331 to 21,340 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21331
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El Prat, dades de rècord malgrat AENA

    Barcelona. Dimecres, 11 de gener de 2017
    2 minuts
    Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

    Les dades ofertes per AENA de l'aeroport del Prat demostren que malgrat les dificultats que suposa actuar sense cap autonomia a l'hora de decidir estratègies específiques per a Barcelona, la capital catalana continua sent una destinació creixent pel que fa al nombre de passatgers i operacions. L'any 2016 s'ha tancat amb un augment de l'11,2% en nombre de passatgers quan destinacions com Madrid han crescut el 7,7%. Pel que fa a les operacions fetes en tots dos aeroports, el creixement barceloní ha estat més del doble que el madrileny. Les dades són enormement importants ja que encara que la capital espanyola se situa en 50,4 milions de passatgers, Barcelona s'eleva fins a 44,2 milions i tot això en un context enormement competitiu en què les apostes espanyoles han passat sempre per la radialitat de Madrid a l'hora d'actuar com a centrifugadora de passatgers de tot l'Estat.

    Això ha estat especialment notable en els últims anys amb la concentració de moltes de les destinacions d'Iberia a l'estranger amb única sortida des de Madrid, tant en vols europeus, com als Estats Units o a Sudamèrica. Amb aquesta actitud de la companyia de bandera espanyola, les gestions de l'administració autonòmica han hagut d'anar encaminades, bàsicament, a aconseguir que companyies asiàtiques, americanes o d'altres països europeus creguessin que Barcelona era tant un bon centre d'operacions per transportar passatgers específics de cap a cap com a terceres destinacions. En aquest aspecte, l'any passat i, previsiblement, aquest any acabat de començar ha de ser enormement positiu, ja que diferents companyies aèries han apostat per Barcelona.

    Tot això, amb alguna paradoxa notable com, per exemple, el cas de Norwegian Airlines, que la tardor passada va anunciar que ampliaria les 27 destinacions que ja ofereix des de Barcelona -l'última, a Tel Aviv- i oferiria vols directes des de Barcelona a Los Angeles, San Francisco, Nova York i Miami. Què va passar? Doncs que setmanes després Iberia va anunciar que operaria també amb vols low cost als Estats Units, Llatinoamèrica i Àsia. Que Barcelona era un bon mercat per a una companyia aèria en les destinacions a altres continents estava perfectament estudiat des de feia anys. Així s'havia demandat des de la Cambra de Comerç i altres entitats de la societat civil catalana. Però la decisió no es va adoptar fins que una altra companyia va decidir apostar pel mercat català.

    I aquestes són, la gran majoria de les vegades, les regles de joc. Per això, té enorme mèrit l'evolució del Prat i la feina que s'hi fa, en moltes ocasions, de formiga. Però què succeiria si tota aquesta energia de les institucions catalanes comptés amb el suport decidit d'una administració estatal i que totes juntes empenyessin sempre en la mateixa direcció?
    http://www.elnacional.cat/ca/editori...31082_102.html

    -------

  2. #21332
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Assumiu que estem sols i estareu molt més tranquils

    «Deixeu d'esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força»

    Per: Vicent Partal
    11.01.2017 22:00

    L’editorial d’ahir i sobretot la nota final que vaig escriure sobre el cinisme dels estats m’ha dut un notable bescanvi epistolar que em fa pensar que seria pertinent d’aclarir unes quantes coses. Ho provaré.

    En aquell editorial demostrava que la posició del govern alemany en favor de l’autodeterminació és molt sòlida i raonada. I argumentava que, per tant, Espanya, en compte de fer bromes sobre Baviera, s’hauria de sentir molt preocupada. Però al final advertia que la política internacional és el regne del cinisme. I explicava que en la meua vida havia vist els estats fer tantes coses indecents i amorals que ja no m’estranyava res. Això ha motivat la major part de les respostes que he rebut, moltes de les quals alarmades per saber fins on pot arribar aquest cinisme.

    Ho diré ben clar: el cinisme arriba fins a l’infinit. I afegiré que això té un correlat que crec que és molt important que ens fiquem al cap per evitar malentesos: comptem amb el suport que comptem, per anar bé no hem de tenir mai coll avall que rebrem cap suport exterior. Ni el que tenim segur. Qualsevol il·lusió que ens puguem fer sobre això és un perill.

    La independència s’aconseguirà, l’aconseguirem, contra els interessos dels estats, i no únicament de l’espanyol. Perquè sempre ha estat així. En tots els casos. Ser un estat és ser membre d’un club molt limitat i ningú no vol que el club s’ompli de gent si no és impossible d’evitar-ho. De manera que només t’hi accepten quan no tenen cap més remei. I aleshores sí: aleshores ets tan igual als altres que et costa d’acostumar-t’hi i tot.

    El govern alemany, per a seguir l’exemple d’ahir, no pot ser més clar en el seu informe oficial sobre Kossove. Però si un dia li convé dir el contrari respecte de Catalunya ho dirà. No en tingueu cap dubte. Hores abans de la independència, si creu que cal. L’ONU té el dret d’autodeterminació inscrit des de la seua fundació, però si els interessos dels estats fan que haja de posar-se en contra nostre en un moment determinat s’hi posarà. Hores abans de la independència, si cal. I fins i tot el Comitè Venècia és capaç d’abjurar les pròpies conclusions sobre el referèndum si Espanya fa prou pressió en el moment que toque i als altres tant els fa la seua honorabilitat. Hores abans de la independència, si cal.

    Què vol dir, això? Només vol dir que els estats ens posaran a prova fins al darrer minut i no ens regalaran res. En primer lloc, perquè fins que no s’haja proclamat la independència Espanya és un estat i Catalunya no. I això vol dir que Espanya pot oferir coses tangibles als altres estats. Fer costat a Catalunya ara és un risc i acceptar de no fer-li’n, en canvi, pot significar beneficis. O us penseu, per exemple, que si Espanya aprova justament ara d’atorgar la ciutadania als jueus descendents d’espanyols, després de segles perseguint-los, és perquè miraculosament ha canviat d’opinió?

    Però no és únicament això. No hi ha ni un sol cas d’independència en què els estats existents en aquell moment hagen aplanat el camí al nou. Cap. I, tanmateix, des del dia que jo vaig nàixer fins avui el nombre d’estats independents del món s’ha doblat. El 1960 eren 106, dels quals 99 membres de l’ONU, i avui són 207, dels quals 193 membres de l’ONU. Ix a gairebé dos estats nous cada any de la meua vida. Si aconseguir la independència sense suport exterior fos impossible, avui continuaríem essent 106 estats. Cosa que explica ben clarament que el suport exterior no és el fet cabdal.

    El fet cabdal, i això els alemanys ho repeteixen una vegada i una altra, és que cal constatar l’existència real d’un estat, que la nova república controle el territori i es comporte com es comporta un estat independent. Tota la resta és accessòria, malgrat que, evidentment, com més bé i més adequat a dret, millor i més fàcil serà tot. I com més errors cometa Espanya, i n’ha comesos molt, més fàcil serà que els altres estats ens obrin la porta més de pressa, quan siga el moment.

    En definitiva: deixeu d’esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força. I ho fem de meravella. Ara toca guanyar el referèndum, proclamar la república i controlar el territori, com si estiguérem sols i com si ningú ens hagués de fer cas. I la resta vindrà sola. Com li ha passat a tothom.

    Jo, amb els meus ulls, vaig veure com el govern dels Estats Units, dos dies abans de la independència d’Eslovènia, jurava que no la reconeixeria mai (ací teniu un relat d’aquella època). I jo, amb les meues orelles, vaig sentir com la Unió Europea amenaçava Lituània de no reconèixer-la mai, justament quan més difícil i perillosa era la seua situació. Però, com tots sabem bé, avui Eslovènia i Lituània són estats normals que tothom respecta com si ho haguessen estat sempre. I sabeu per què? Perquè els seus ciutadans es van mantenir ferms i van lluitar contra tot i contra tothom per l’objectiu que perseguien. I perquè no els va fer por res. Ep! però també perquè els estats són cínics però no idiotes i arriba un moment que la realitat cau pel seu pes, tal com van descobrir un dia, desconcertats, els soviètics i els iugoslaus, que s’ho havien ben cregut, que els altres no reconeixerien mai els independentistes que ells no volien deixar anar.

    (I un poc de til·la per als ‘tribuners’ sempre amb tirada al desànim: el mapa dels estats que Catalunya té més a favor.)
    http://www.vilaweb.cat/noticies/assu...mes-tranquils/

    -----

  3. #21333
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Perdona'ns, ‘Chirles'

    Germà Capdevila
    Com a societat, hem de demanar perdó per set dècades d'oprobi

    Avui, dissabte 14 de gener del 2017, serà enterrat al cementeri de Cirat, al País Valencià, el cos de l'exalcalde Vicente Santolaria, mort a mans de la Guàrdia Civil el 12 de desembre de 1948 i oblidat en una fossa comuna de Tremp.

    Gairebé 70 anys de vergonya i d'humiliació personal, familiar i col·lectiva. Una taca indeleble d'aquesta democràcia de fireta que es va dissenyar durant la idíl·lica Transició. Una democràcia on és il·legal un referèndum i també és il·legal perseguir els crims del feixisme. El nebot-net de Santolaria, Juan, va rebre fa pocs dies, de mans del conseller Raül Romeva, la documentació que restitueix la dignitat de Vicente, conegut com a Chirles al seu poble.

    La història de Chirles és la de tants lluitadors per la llibertat i la dignitat dels pobles. Va haver d'exiliar-se de jove per oposar-se a la dictadura de Primo de Rivera i va ser elegit alcalde l'any 1935. Quan la rebel·lió franquista va aconseguir el poder, va patir presó, tortures i humiliacions. Acusat d'ajudar el maquis, va ser detingut a Tremp, on treballava, l'any 1948. Va aparèixer penjat a la seva cel·la, segons la versió oficial. Va acabar a la fossa comuna. Quants centenars de milers de cossos esperen encara a les cunetes? Les famílies de tots i cadascun d'ells tenen dret a una reparació com la de Santolaria. Com a societat, hem de demanar perdó a tots ells per set dècades d'oprobi.
    http://www.elpuntavui.cat/opinio/art...s-chirles.html

    ------

  4. #21334
    Senior Member Balón de oro josardo's Avatar
    Join Date
    Mar 2010
    Posts
    10,354
    Thanks
    2,380
    Thanked 1,271 Times in 1,039 Posts
    Por ahi creo que anda un andalú que se sentirá aludido por esto:

    "Mi obsesión fue ser feliz sin pisar a nadie" Mágico González

    El Salón de la Fama acoge a Mágico González
    INGRESA JUNTO A BARESI y MALDINI


  5. The Following User Says Thank You to josardo For This Useful Post:

    Gamper (16th January 2017)

  6. #21335
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Quote Originally Posted by josardo View Post
    Por ahi creo que anda un andalú que se sentirá aludido por esto:

    Le honra reconocer que se había dejado llevar por los rebuznos generalizados e ignoraba la realidad catalana.

  7. #21336
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Mans enlaire!, que vénen Javier i Susana

    "Javier Fernández, el president asturià, forma part com a funcionari -significativament- del Cos Especial d'Enginyers de Mines de l'Estat. Una ocupació que ha exercit, esporàdicament, en els escassos periodes en què no ha ocupat cap càrrec per designació socialista"

    per Salvador Cot 15/01/2017

    Andalusia i Extremadura no sempre deixen veure Astúries. El principat cantàbric és un dels territoris més beneficiats per les transferències fiscals que provenen del Mediterrani. Concretament -i segons dades del Ministeri d'Hisenda- Astúries aconsegueix incrementar el seu PIB en un 8'4 per cent gràcies als diners que li arriben del que recapta l'Estat i es redistribueix des de Madrid. Tant és així, que mentre cada contribuent català paga, de mitjana anual, 984 euros a fons perdut; els asturians cobren 1.704 euros més del que se'ls ha reclamat en impostos.

    L'economia asturiana, molt depenent del diner públic, encara està marcada per les empreses siderúrgiques i la mineria del carbó, fortament subvencionada. Tot i que el carbó és altament contaminant, i que la Unió Europea en vol reduir l'ús perquè contribueix a l'efecte hivernacle, Espanya és l'únic país europeu que n'ha incrementat el consum -un 4 per cent-, mentre que continua bonificant el carbó asturià i castellà, molt més car que el d'importació.

    Javier Fernández, el president asturià, forma part com a funcionari -significativament- del Cos Especial d'Enginyers de Mines de l'Estat. Una ocupació que ha exercit, esporàdicament, en els escassos periodes en què no ha ocupat cap càrrec per designació socialista. Ell i Susana Díaz -l'andalusa mai no ha treballat en res que no sigui el PSOE- són els que prenen les decisions en el partit que ha facilitat al PP la presidència del govern espanyol. Dos aparàtxics del partit, dues comunitats autònomes hipersubvencionades. Pur 78.

    Total, que Javier Fernández s'ha enfilat al faristol del Comitè Federal, aquest cap de setmana, per dir que no vol una "Europa neomedieval" on hi hagi "repúbliques aristocràtiques" com Flandes, Escòcia o Catalunya"... Als catalans, com sempre, ens acaben de portar carbó asturià mentre, entusiasmats, els delegats del PSC aplaudeixen els mags de les balances.
    http://elmon.cat/opinio/18715/mans-e...avier-i-susana

    ----

  8. #21337
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    17/1: El rei a Riad

    Vicenç Villatoro16/01/2017 18:53

    Segueix-me

    NO EM SÉ IMAGINAR un viatge de cap altre cap d’estat o de govern del món occidental a l’Aràbia Saudita que no digui ni una paraula sobre els drets humans. Com si fos un viatge a Suècia o al Canadà. I si ho fessin, no em sé imaginar cap opinió pública en el món occidental que no discutís i critiqués aquest silenci clamorós. Doncs fins on jo sé, el rei d’Espanya ha anat a l’Aràbia Saudita, en un clima d’enorme cordialitat, i sense dir-ne ni una paraula, directa o indirecta. Ja no parlo de discutir l’oportunitat de la visita (que em sembla discutible). Tampoc de discutir-ne el nucli econòmic: el rei hi ha anat fonamentalment a vendre. Però un cap d’estat no és un viatjant de comerç, només. Té una responsabilitat política, que comparteix amb el govern de torn. I sobta l’absència de debat, la condescendència, la manca de mirada crítica de l’opinió pública espanyola en relació a la seva monarquia. Del rei no se’n parla, si no es per a bé. I això no és normal ni saludable. Sort de la secretària d’estat de Comerç, que ha tingut el gest polèmic de no cobrir-se el cap ni canviar d’indumentària. Si més no, ens ha recordat que Riad no és ben bé Estocolm. I que si creiem que els drets humans volen dir alguna cosa, ho han de voler dir arreu i per a tothom.
    http://m.ara.cat/opinio/vicenc-villa...725427445.html

    ----

  9. #21338
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Comença l’era d’una Catalunya rotundament lliure

    "Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina"

    per Montserrat Candini 17/01/2017

    Aquest dimarts el Senado acull la “VI Conferencia de Presidentes Autonómicos”. A l’ordre del dia, diverses qüestions, moltes d’elles –segurament– d’importància cabdal per a aquelles comunitats autònomes representades però, tots sabem que el que més interès generarà en aquesta convocatòria, la foto més buscada, serà la de la cadira buida del president Puigdemont. Pocs seran els qui pararan atenció al fet de que aquest experiment impulsat durant l’era Zapatero, no és altra cosa que l’enèsima escenificació del caduc Estat del “café para todos”.

    Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina.

    Avui, al Senat, un grup d’homes i dones debatran sobre com es reparteixen les engrunes. Al mateix temps, a Catalunya, un altre grup de dones i homes tenen davant seu el repte de demostrar que sabem estar a l’alçada del moment històric que ens ha tocat viure, portant Catalunya del post autonomisme a la independència, al marge d’expectatives electorals, dotant el país d’un pressupost que no ha de ser ni el dels uns ni el dels altres, sinó el de tots. Toca tirar endavant el pressupost que necessita el Govern, sí, però, per damunt de tot, el pressupost que necessiten les persones.

    Tenim un encàrrec, una feina a fer i un termini definit. Ara toca fer la feina, amb valentia i sense temeritats. Sabem que no ens ho posaran fàcil, igual que estem convençuts que aquells que ens acusen de fer política ficció, no tindran fàcil evitar que s’expressi la voluntat del 80% dels catalans que demanen un referèndum vinculant. De la mateixa manera que són els ciutadans els qui amb la seva assistència a les urnes autoritzaran la celebració d’aquesta consulta, seran els ciutadans qui en legitimaran el resultat.

    Ahir, el president Puigdemont ho va dir ben clar. “el 2017 és l'inici d'una era, d'una Catalunya rotundament lliure, més pròspera i més justa, democràtica i solidària" i, això, no és política ficció. Sabem que, si no ens agrada el camí que seguim, cal començar a construir-ne un de nou. Ho estem fent.
    http://elmon.cat/opinio/18760/comenc...ndament-lliure

    --------

  10. #21339
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Ens preguntaran: on éreu l’any disset?

    «Probablement és la declaració més articulada que Puigdemont pot fer avui des del seu càrrec de president, però també des de la seua persona, compromesa d'ençà de tantes dècades amb el procés cap a la independència»

    Per: Vicent Partal

    El president Puigdemont va fer ahir una remarcable intervenció al Teatre Romea. Ningú no n’esperava grans novetats, no pas precisament ara, en plena negociació del pressupost. Però ja es podia preveure que el discurs d’ahir no seria un discurs comú, un de tants. Perquè era el primer discurs públic, amb públic, del president de la Generalitat en l’any que és, amb majúscules, l’Any.

    És un parlament digne de ser vist i escoltat. Probablement és la declaració més articulada que Puigdemont pot fer avui des del càrrec de president, però també des de la seua persona, compromesa d’ençà de tantes dècades amb el procés cap a la independència. Ens va recordar que a ell el poder no li ha interessat mai si no és per la capacitat que té de transformar la societat. Es va declarar, ell i el seu govern, insubornable i part d’una generació cridada a resoldre un problema de segles. Va dir que volia retornar a la gent la confiança en la classe política. I va afirmar que aquest era l’any que tanta gent havíem esperat tant, en uns minuts de discurs que em sembla que mereixen ser guardats, també, per l’eloqüència que contenen.

    No va amagar ni un dels obstacles que sap que com a país ens trobarem. Però, davant la por i davant els dubtes raonables d’alguns, Puigdemont ahir va voler deixar definitivament clar que ell no en té, ni de dubtes ni de por, i que això és, en bona part, perquè sap que la força que té el país naix de la societat i de la gent. I és, per això mateix, molt difícil de derrotar.

    Puigdemont al Romea va anunciar que la fi del procés era imminent i que hi hauria un canvi d’era per a Catalunya, amb la proclamació de la república. Ho va fer recordant que una era transcendeix el temps curt i va més enllà dels presidents i dels governs, més enllà de les majories parlamentàries, de les persones i dels grups organitzats. I ho va fer interpel·lant-nos a tots amb una fórmula de ressonàncies fondes que realment és una crida a abandonar tota por i a fer allò que hem de fer: ‘Us preguntaran: on éreu l’any disset?’
    http://www.vilaweb.cat/noticies/ens-...a-lany-disset/

    -----

  11. #21340
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Torna el cas rei Joan Carles-Bárbara Rey

    Iu Forn
    Barcelona. Dimarts, 17 de gener de 2017
    4 minuts

    “El CNI va comprar el silenci de Bárbara Rey, amant de Joan Carles I, amb fons reservats a Luxemburg”.

    Aquest és el gran titular que aquest dimarts publica OKDiario, el mitjà digital d’Eduardo Inda. Veurem si els programes de TV encenen més el tema, però de moment la reacció ha estat moderada, sobretot perquè la qüestió és antiga. La diferència és que ara es presenten uns documents bancaris que provarien el que tota la vida s'havia dit i publicat.

    La d'avui es tracta d'una peça de Manuel Cerdán, que quan estava a El Mundo va signar diverses exclusives de les anomenades de “periodisme d'investigació”. Li resumeixo la informació: El CNI va ingressar els anys 1996 i 1997 tres milions d'euros (500 milions de pessetes de l'època) en un compte de l'actriu Bárbara Rey a Luxemburg. A canvi, ella no explicaria res de la seva relació amb el llavors Rei espanyol ni filtraria cap dels vídeos privats on hi apareixien tots dos (“privats” vol dir al llit). Posats en contacte amb l'actriu, ella els ha negat haver obert cap compte i, després de dir que “no en sap res, que s'estima més estar callada i que no vol ficar-se en problemes”, ha explicat que en aquelles dates va reunir-se amb un agent del llavors CESID (actual CNI), enviat per un amic íntim de Joan Carles, que li va proposar silenci a canvi de diners (coi, per no saber res ni voler parlar...). Llavors és quan el diari afegeix que sap de fonts directes dels serveis secrets que la reunió van fer-la a la cafeteria Riofrio de Madrid (que, per cert, havia estat situada al carrer Génova, a pocs metres de l'actual seu del PP) i que, a canvi dels diners pactats, ella es comprometia a lliurar-li un maletí amb cintes d'àudio i de vídeo que havia gravat durant la relació de 20 anys amb sa majestat i que guardava a la famosa caixa forta de casa seva.

    Però, com ha quedat escrit un parell de paràgrafs més amunt, el tema és vell. Li resumeixo el que es va publicar aquells dies a diversos mitjans.

    6 de juny del 1997. Encara no s'havia aixecat la censura sobre les amants del monarca però alguns mitjans publiquen que Bárbara Rey s'havia presentat en una comissaria per denunciar el robatori de “diverses fotografies i diapositives amb una de les persones més importants del país” (les famoses cintes ja citades). També publiquen que ella acusava Manuel Prado y Colón de Carvajal (amic íntim del Rei) d'estar al darrera del robatori, que s'havia reunit amb Mario Conde per parlar del tema i que el periodista Antonio Herrero, llavors periodista estrella de la COPE i veí de l'actriu, estava al cas de tot.

    I llavors arriba el dia 26 de juny i el famós programa “Tombola” del Canal 9 (que també emetien per Telemadrid). Jesús Mariñas, polèmic periodista i amic de l'actriu, explica tots els detalls del cas i ella truca al programa per confirmar-ho i diu que l'han amenaçat, que l'han pressionat, que té la casa plena de micròfons i que “només havia donat afecte a qui ho necessitava”. La bomba havia esclatat i una setmana després s'anuncia la presència de l'actriu a plató. Ella viatja a València, però instants abans de l'emissió en directe, el programa rep “ordres superiors” que prohibeixen l'aparició. Quan li comuniquen la notícia, Bárbara Rey s’amotina i es nega a sortir del plató. Al final aconsegueixen fer-la fora mentre ella crida pels passadissos que ho explicarà tot de la seva relació amb el Rei. Sembla ser, però, que li van pagar els dos milions de pessetes signats al contracte. I va passar el temps i mai més se’n va sentir a parlar, ni de la denúncia, ni de la relació, ni de res. Dos anys després, Canal 9 fitxava Bárbara Rey per presentar un programa de cuina.

    Era l'època en que es deia que Aznar, ja president, havia decidit acabar amb els pagaments a l'actriu, cosa que coincidiria amb les dates dels pagaments apareguts avui.

    Era quan el periodista José García Abad va començar a parlar de pagaments de fons reservats a diverses amants reials i que va començar a circular que Marta Gayà, dissenyadora catalana resident a Mallorca, era “l'amiga especial” del Rei.

    Posteriorment, tot això s'ha documentat i s'ha ampliat en diversos llibres com el d’Andrew Morton o Pilar Eyre.

    Bé, després del repàs, què tal si ens fem unes preguntes sobre l'aparició d'aquesta noticia, precisament ara? Si, com ja ha quedat demostrat, no és nova i, tenint en compte que les coses, sobretot aquestes, mai passen per casualitat, per què surt ara? Quin objectiu té? Què hi ha al darrera? Què es busca?

    ¿Els papers que provarien els ingressos són certs o són falsos, com els del famós compte de Xavier Trias a Suïssa? I la gran pregunta, precisament relacionada amb el Cas Trias: d'on surten aquests documents? Algú amb molt mala idea podria pensar que són l'acompanyament, les patatetes, de l’entrecot Trias-Pujol-Mas-Junqueras. Quan es buscaven proves contra ells per carregar-se el Procés (la famosa Operació Catalunya), els serveis secrets espanyols van comprar (amb fons reservats) gent que tenia a la venda informació de bancs que operen en paradisos fiscals. Una part era certa. Una altra, com la relativa a Trias, era falsa. Ves que per allà al mig no hi apareguessin aquests presumptes comptes de Bárbara Rey i també els d'altres persones. I ves que els pròxims dies no anem tastant la resta de patatetes que estaven sota del tall...

    I, sobretot dels sobretots, ves que algun dia no apareguin els vídeos que estaven en aquella famosa caixa forta i que algú deu tenir. L'original i les possibles còpies.
    http://www.elnacional.cat/ca/opinio/...32231_102.html

    -----------

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •