Page 2135 of 2154 FirstFirst ... 11351635203520852125213321342135213621372145 ... LastLast
Results 21,341 to 21,350 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21341
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Patxi i Susana, dos espavilats

    "Patxi López i Susana Díaz, a més de la proximitat política amb el PP, comparteixen la jerarquització del nacionalisme espanyol per sobre de la ideologia (ideologia?) i una característica de gran tradició en la política espanyola: Són monolingües"

    per Salvador Cot 17/01/2017

    Tot indica que, al final, és probable que la secretaria general del PSOE acabi confrontant les candidatures de Patxi López i Susana Díaz. Dos perfils que s'assemblen com dues gotes d'aigua. López va ser elegit diputat del PSOE, amb 27 anys, després d'escalar tots els nivells dins les Joventuts Socialistes. Des d'aquell càrrec, ha anat saltant de butaca en butaca, arribant a la presidència del Congrés dels Diputats en la curtíssima legislatura anterior. Tot i així, la proesa política més destacable del personatge va ser el seu nomenament com a lehendakari, l'any 2009, gràcies a un pacte amb el PP que va marcar una fita inesborrable: Patxi López té el privilegi d'haver estat el primer lehendakari de la història que desconeixia completament la llengua que es parla en aquell territori des de fa milers d'anys.

    Patxi López i Susana Díaz, a més de la proximitat política amb el PP, comparteixen la jerarquització del nacionalisme espanyol per sobre de la ideologia (ideologia?) i una característica de gran tradició en la política espanyola: Són monolingües. Del biscaí diuen que, més o menys, és capaç de dir algunes paraules en anglès; de l'andalusa, ni això.

    Cap dels dos ha treballat en res que no sigui el PSOE -Susana Díaz cobra un sou institucional, ininterrompudament, des dels 25 anys- i tots dos han estat en totes les conspiracions internes del partit en els últims temps. En fi que, guanyi qui guanyi, guanyaran tots dos i els que són com ells.
    http://elmon.cat/opinio/18775/patxi-...dos-espavilats

    ------

  2. #21342
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Un fracàs que justifica dues absències

    Barcelona. Dimarts, 17 de gener de 2017
    2 minuts
    Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

    Valdria la pena rellegir els acords de la Conferència de Presidents, la sisena reunió de la qual s'ha fet aquest dimarts, i a primer cop d'ull observaríem quin en va ser el més significatiu: impulsar un nou sistema de finançament autonòmic. Parlem del 2 d'octubre del 2012. Per part del govern espanyol, estaven a la reunió Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Cristóbal Montoro i els tres ocupaven el mateix càrrec que en l'actualitat. Sí que hi havia alguns absents i alguns canvis de format en la cimera d'aquest dimarts al Senat: el rei Joan Carles, avui retirat, va anar a la foto de família i a un esmorzar amb els presidents i ho va fer acompanyat del seu fill. Era recent la seva insòlita carta pública en la qual titllava de "quimeres" les reivindicacions catalanes i assenyalava que no era temps per debatre "si son galgos o son podencos els qui amenacen el nostre model de convivència". Aquest any, Felip VI només ha estat a la foto de família. El president Artur Mas acudia circumspecte a la reunió i en aquesta ocasió Carles Puigdemont ha refusat la invitació, com també ha fet el lehendakari Iñigo Urkullu.

    Val la pena situar el context d'aquella reunió perquè dóna una idea de l'eficàcia real d'aquestes cimeres. S'acordava el 2012, repeteixo, impulsar un nou sistema de finançament. No era balder l'acord, ja que el 2013 vencia el model vigent i el malestar de les comunitats autònomes, començant per Catalunya, era alt. Ara som al gener del 2017 i el titular és el mateix. Exactament el mateix: impulsar un nou sistema de finançament autonòmic que substitueixi el vigent des del 2009 -José Luís Rodríguez Zapatero era president-, caducat des del 2013 i sotmès a revisió, això sí, ara oficialment el 2017. Tot, per cert, a ritme Montoro: que una comissió ho estudiï per provar d'arribar a un consens al llarg de l'any.

    Home, sincerament, es pot mirar per davant i per darrere, amb més o menys nivell d'exigència; però profitosa, el que se'n diu profitosa, no sembla que hagi estat la cimera de presidents al Senat. Això sí, ha estat un exercici de diàleg entre formacions polítiques no gaire allunyades. Una altra cosa és que les baronies de PP i PSOE tinguin les seves pròpies dinàmiques al territori i que de vegades els acords s'acaben establint a partir de prioritats compartides. Ara, el que cal esperar és que com més aviat millor Rajoy ofereixi una data a Puigdemont per a la reunió que el president de la Generalitat li ha sol·licitat per abordar qüestions de pes: des del referèndum a la carpeta amb 45 qüestions més que va plantejar fa un any a la Moncloa, que no tenen res a veure amb la independència, i que no han tingut ni una sola resposta positiva.
    http://www.elnacional.cat/ca/editori...32243_102.html

    ------

  3. #21343
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Catalunya no hi era

    Barcelona. Diumenge, 22 de gener de 2017
    6 minuts
    David González

    Si això, és a dir el plet secular entre Catalunya i Espanya fos un llarg partit de futbol, es podria dir que el resultat és una mena d'empat infinit després d'una successió interminable de pròrrogues. Des del punt de vista de les expectatives -que al final és el que compta en la història dels individus i de les col·lectivitats- és cert que el subjecte Espanya, amb una o una altra forma política o d'estatalitat (Monarquia dels Àustries, Regne borbó unificat del XVIII o Estat-nació fallit del XIX i el XX) ha pogut imposar-se a empentes i rodolons quan la pretensió catalana de seguir el seu camí per no quedar-se a la cuneta de la història s'ha manifestat amb més dramatisme. Així ha estat des de la República de Pau Claris (1640) a les proclamacions de l'Estat català per part de Macià i Companys en els anys trenta del segle XX passant, òbviament, pel desastre de 1714. Però la persistència d'aquesta voluntat, malgrat les derrotes, és la prova del cotó fluix que el resultat definitiu, el final del partit, encara està obert. I pot ser que com va dir Puigdemont al Romea parafrasejant aquell famós "aquest any sí" blaugrana, aquest 2017 sí que pot ser "l'any".

    S'apropa el final de l'última (o penúltima) batalla dels catalans i la novetat és que el desenllaç és veritablement incert, però ho és per a tothom, per al sobiranisme i per a l'Estat (i l'unionisme). El "procés" entra en la fase resolutiva i, si bé és cert que ningú o gairebé ningú a Catalunya no sap de veritat on desembocarà, si es quedarà bloquejat a la pantalla de la postautonomia o passarà ja a la de preindependència amb l'inici dels judicis a Mas, Ortega, Rigau i Homs pel 9-N, a partir de febrer, i el referèndum de Puigdemont-Junqueras al juny o al setembre, no ho és menys que, en teoria, on sí que saben com acaba això, és a dir, a les cabines de comandament del Govern de Madrid i els poders de l'Estat, són ja visibles els símptomes de nerviosisme. O sigui, que allà tampoc no saben com s'acaba. Que són conscients que el final del partit està més obert del que fins ara han volgut admetre. Compte, perquè el pitjor que els podria passar en aquesta hora és plantejar-se la nova pròrroga del Catalunya-Espanya com una mera repetició de les anteriors. Pensar que, de nou, els catalans sortiran esquilats sí o sí de la topada, del famós "xoc de trens" o "col·lisió", com es diu ara, pot ser letal per a les seves expectatives.

    Dimarts, al Senat, Espanya, l'Espanya "veritable", es va reunir amb ella mateixa: Catalunya no hi era

    Els símptomes. Dimarts, la cara de Mariano Rajoy era un poema després de la reunió de la gasosa Conferència de Presidents (autonòmics), on es va oficiar l'enterrament definitiu de l'anomenada Operació Diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría fins i tot abans de l'inici dels penosos judicis per la consulta del 9-N. Continuo esperant que algú seriós expliqui en algun lloc com es pot passar de titllar de "xarlotada" aquella votació a portar davant del jutge el president de la Generalitat i tres membres del seu govern. Bé. El cas és que dimarts, al Senat, per primera vegada ni Catalunya -ni tampoc Euskadi, encara que ningú no dubta quina va ser la veritable absència rellevant- van assistir a la cimera autonòmica per antonomàsia. El primer cop que es va convocar, l'octubre del 2004, s'hi van reunir ni més ni menys que Manuel Fraga amb Juan José Ibarretxe i Pasqual Maragall. I a l'anterior, celebrada el 2012, i malgrat que l'anomenat "desafiament" sobiranista català ja havia pres cos, hi va acudir el president Artur Mas. En canvi, dimarts, al Senat, Espanya, l'Espanya "veritable", es va reunir amb ella mateixa: Catalunya no hi era. Bé, sí, hi era la seva bandera, al costat de la de Ceuta o La Rioja i les altres, qui sap si per última (o penúltima) vegada. Un cop de vent, que les va fer rodar totes per terra excepte la castellanolleonesa, va posar la cirereta al quadre de manera premonitòria i Rajoy la cara com de despertar-se d'un mal son. Soraya va encertar: aquesta Conferència de Presidents, la primera, per cert, del regnat de Felip VI, ha obert una nova etapa per a l'Estat espanyol (possiblement irreversible): ara sí que Espanya s'ha retrobat amb ella mateixa.

    Els símptomes. Dimecres, al ministre d'Afers Exteriors d'ara, Alfonso Dastis, se li va començar a posar cara de Margallo, el seu antecessor, alarmat per la conferència que protagonitzaran el dia 24 al Parlament Europeu, a Brussel·les, ni més ni menys que el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras amb la intenció d'explicar a Europa què és això del referèndum. Membres de l'Eurocambra ja havien detectat divendres maniobres de la diplomàcia espanyola per posar traves a la celebració de l'acte. Poc després es va saber que el PP havia cridat a tots els seus eurodiputats a boicotejar l'acte. Aquestes coses no passaven en temps dels Terços de Flandes, però, com venim dient, la història no es repeteix necessàriament, ni com a farsa ni com a tragèdia, encara que Marx (Carles) va sostenir el contrari.

    Ara és l'unionisme "civil" qui prova d'internacionalitzar la seva causa, la qual cosa revela la debilitat dels seus arguments i de qui el patrocina: l'aparell de l'Estat en ple

    Els símptomes. Dijous es va presentar a l'Hospitalet de Llobregat (per variar) l'enèsim intent de l'unionisme civil per articular una plataforma operativa davant de la sobirania després dels sonats fracassos de Societat Civil Catalana i altres. El nou artefacte es denomina Concòrdia Cívica, i, atenció, segons la portaveu, la jurista Teresa Freixes, vol fer escoltar la veu de persones que consideren que no han pogut expressar-se contra l'independentisme no només a Catalunya, sinó a Espanya, a Europa i al món. Això, el món, el món al revés: ara és l'unionisme civil qui prova d'internacionalitzar la seva causa. El que revela no la il·legitimitat de fer-ho, només faltaria, sinó la debilitat dels seus arguments i de qui el patrocina: l'aparell de l'Estat en ple. No havíem quedat que tot això era un suflé que no fa més que baixar?

    Benedict Anderson, un dels grans estudiosos marxistes del nacionalisme, va escriure que les nacions són "comunitats imaginades", col·lectivitats capaces de tenir consciència dels seus límits, i, alhora, de considerar-se sobiranes per regir-se entre les altres sense demanar-les permís per a res. Catalunya ha pogut imaginar-se sense Espanya mentre el contrari ha semblat fins ara més aviat un impossible. La negativa dels poders espanyols no ja a acceptar un referèndum a l'escocesa sinó ni tan sols a obrir seriosament el meló de la reforma de la Constitució, per a desesperació de les terceres vies conseqüents, obeeix, en el fons, a aquesta incapacitat de ser sense Catalunya encara que en el fons s'admeti que Catalunya és "l'altre" intern, que Catalunya no és exactament Espanya. Però pot ser que a partir d'ara el paradigma canviï.

    Catalunya ja no vol aquest cafè que se servia per a tothom, però tampoc no vol arreglar Espanya. S'ha acabat

    Pot ser que Espanya també comenci a imaginar-se sense Catalunya i que, en el fons, ja se n'estigui imaginant perquè sap que, encara que Catalunya no aconsegueixi la seva independència, continuarà havent partit. Com va dir Puigdemont, és evident que els que ja han fet la Declaració Individual d'Independència són molts més que els altres. Espanya sense Catalunya. Aquesta és la imatge que hàbilment va forçar el president de la Generalitat amb la seva negativa a anar al fòrum de presidents autonòmics. Això va ser el que es va visualitzar al Senat. Catalunya ja no vol aquest cafè que se servia per a tothom, però tampoc no vol arreglar Espanya. Catalunya -el catalanisme- s'ha cansat d'explicar-se a Espanya. S'ha acabat. Per bé o per mal o les dues coses. Espanya haurà d'acostumar a quedar-se sola davant de si mateixa. Després dels últims 40 anys de renúncies i autonomisme amb fòrceps, aquesta és la nova pedagogia catalana per a Espanya.
    http://www.elnacional.cat/ca/opinio/...32897_102.html

    ----

  4. #21344
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

    Aquest proper dimarts el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d’exteriors Romeva intervindran en un acte al Parlament Europeu, per explicar la via catalana cap a la independència. Serà un acte privat, sense recepció oficial, però el parlament ha disposat que es faça a la sala més gran de totes ja que es preveu una gran assistència de diputats.

    El govern espanyol s’ha posat molt nerviós per aquest acte i ha assegurat, a Espanya, que no tolerarà que s’hi explique el que es va a explicar. A Brussel·les, però, s’ha limitat a dir que organitzarà un altre acte explicant la seua versió. Cosa que és molt diferent. Entre el no tolerar i l’organitzar un altre acte va un abisme; l’abisme que hi ha entre el respecte a la democràcia a Espanya i a Europa.

    De l’acte en si la diplomàcia catalana no espera res en particular. El model des de fa anys és explicar el que passarà i no demanar mai res a ningú. Però amb tot és evident que serà un acte que mirarà amb lupa molta gent. A l’última conferència de Puigdemont a Madrid hi van acudir vuit ambaixadors i cap membre del govern espanyol -fet ben significatiu. Veurem quines imatges deixa aquest acte de dimarts.

    Catalunya està des de fa anys en l’agenda europea i poca gent dubta que alguna cosa passarà aquest 2017 molt important. Ho han explicat, per exemple, el Deutsche Bank o The Economist. Els últims anys el treball ha estat molt intens i ha donat fruits. Avui es pot fer una llista dels estats europeus que han expressat les seues simpaties per la independència de Catalunya i la llista no és gens anecdòtica: Dinamarca, Suïssa, Bèlgica, Irlanda, Eslovènia, Finlàndia i els països bàltics, amb claredat. D’altres amb molta prudència. Per tant si la decisió final depèn d’Europa està clar ja que hi haurà partit i que Espanya no el guanyarà fàcil, si és que el guanya. Per això, també, la cúpula del govern se’n va a Brussel·les aquesta setmana.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/cart...ardegi-de-nou/

    -------

  5. #21345
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Advocats d'Atocha, 40 anys d'una massacre

    "¡Esas manitas bien arriba!" és el primer que recorda Alejandro Ruiz-Huerta, l'únic supervivent que queda d'aquell atemptat que es va cobrar cinc vides a mans d'un escamot feixista

    Pep Martí | 22/01/2017 a les 09:15h

    Silenci i punys alçats en el funeral per les cinc víctimes mortals d'Atocha. | Arxiu històric del PCE

    “¡Esas manitas bien arriba!”. És la primera frase que recorda d’aquella nit Alejandro Ruiz-Huerta, una de les quatre persones que va sobreviure a un dels atemptats més sagnants de la Transició. Els altres tres ja han mort i ell és l’únic guardià de la memòria d’aquell atemptat. Ja han passat quaranta anys, però no se li ha esborrat cap detall. Eren poc després de les deu de la nit del 24 de gener del 1977 quan van trucar a la porta del despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha, 55, de Madrid, que s’havia destacat per un combat pels drets dels treballadors i a favor de reivindicacions d’associacions de veïns. Els seus integrants estaven estretament vinculats a CCOO i al PCE, encara no legalitzat.

    Dues persones, una encaputxada, l’altra a cara descoberta, van entrar a punta de pistola. Una altra vigilava fora. Hi havia nou persones dins. Anaven a per Joaquín Navarro, que s’havia destacat com a líder d’una vaga exitosa en el sector dels transports de Madrid. Feia poc que havia marxat.



    En el crim d’Atocha hi ha una suma d’instants atzarosos que van condemnar i salvar moltes vides aquella nit. Si Manuela Carmena, actual alcaldessa de Madrid i veritable ànima del despatx, no hagués canviat la seva agenda a darrera hora, hauria estat entre les víctimes. Si Serafín Holgado, estudiant a punt d’acabar la carrera de Dret, hagués finalitzat abans un treball que estava fent…

    Alejandro Ruiz-Huerta: “Va ser un afusellament”

    Els nou treballadors del despatx que s’hi trobaven en aquella hora van ser posats drets al vestíbul i els dos ultres van començar a disparar. “Allò va ser un afusellament”, explica Ruiz-Huerta, que al llarg d’aquests anys sempre compara aquell instant amb el famós quadre de Goya sobre els afusellaments del maig de 1808. Van caure mortalment ferits l’administratiu Ángel Rodríguez, l’estudiant Serafín Holgado i els advocats Francisco Javier Sauquillo, Luis Javier Benavides i Enrique Valdelvira. Ferits de gravetat van ser Miguel Sarabia, Luis Ramos, Dolores González (la dona de Sauquillo) i Alejandro Ruiz-Huerta.

    Alejandro es va fer el mort. Una suma de casualitats va salvar-lo aquella nit: el bolígraf que li havia regalat Ángel Rodríguez el matí va evitar que una bala li perforés el pit. Després, el cos d’Enrique Valdelvira el va protegir: “Va ser una quantitat tal d’atzar que em va deixar destarotat. Només es mor una vegada, però jo he viscut ja una part de la meva mort”. Els primers anys ho va passar molt malament. Després va aconseguir conviure amb aquell record. Ara presideix la Fundació Advocats d’Atocha.

    Un moment dramàtic per a la Transició

    L’atac contra els advocats d’Atocha va ser el moment més difícil de la Transició. El pas de la dictadura a la democràcia a Espanya és un camí estès de cadàvers. Les víctimes d’Atocha representen les “altres” víctimes del terrorisme. Són els morts i ferits que desmenteixen la versió més edulcorada d’una transició modèlica.

    Quan es va produir la massacre, la transició travessava la seva fase més crítica. El govern d’Adolfo Suárez trobava resistències molt fortes entre els sectors més involucionistes, que continuaven forts en els aparells de l’Estat, especialment en les forces repressives. El Grapo havia segrestat a finals del 1976 el president del Consell d’Estat, Antonio María de Oriol y Urquijo, i el president del Consell de Justícia Militar, Emilio Villaescusa –posteriorment alliberats en una operació policial-. La tensió era màxima.

    L’atac al despatx d’Atocha la va dur a un punt quasi bé incontrolable. El govern es va sentir desbordat. El llavors ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, va veure perillar el procés polític. La policia va rebre l’ordre d’investigar i detenir els autors materials. Hi havia por a un enterrament amb incidents. Alejandro Ruiz-Huerta assegura que “el funeral del 26 de gener, amb el comportament esplèndid del PCE, que va organitzar un potent servei de seguretat, va ser clau perquè no descarrilés tot plegat”.

    El PCE, liderat per Santiago Carrillo, i CCOO per Marcelino Camacho, van donar un exemple de responsabilitat. Els cinc taüts van ser duts per companys dels morts enmig d’un silenci que tenia molt d’espectral. Es calcula que prop de 100.000 persones van ser al carrer. Suárez va tenir clar aquell dia que no podria mantenir la seva promesa als generals de no legalitzar el PCE. El partit de la falç i el martell havia d’entrar en el joc polític. La Setmana Santa del 1977, la legalització seria una realitat.

    Criminals en llibertat

    Foren detinguts com a autors materials del crim José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada. Com a inductor, Francisco Albadalejo Corredera, secretari provincial del sindicat de Transports. Dos antics combatents de la División Azul, Leocadio Jiménez Caravaca i Simón Ramón Palacios, ho van ser per haver subministrat les armes, així com Gloria Herguedas, parella de Fernández Cerrá. Aquest i García Juliá foren condemnats a 193 anys de presó cadascun. Però Lerdo de Tejada no va anar a judici. El jutge Rafael Gómez Navarro li va atorgar un permís el 1979, durant el qual va fugir, i mai se l’ha localitzat. Albadalejo va ser condemnat a 63 anys i va morir a la presó el 1985.

    Mariscada a la presó

    Els culpables mai han mostrat cap penediment. Durant anys, cada 24 de gener celebraven a la presó l’“aniversari” amb una mariscada. El govern, que, conscient que no podia deixar sense càstig aquesta mortalitat, va ser àgil a l’hora de trobar els assassins, no va tenir cap interès per esclarir totes les ramificacions de la massacre.

    Ruiz-Huerta assegura que “encara hi ha moltes incògnites entorn els fets: el paper del jutge instructor, Gómez Chaparro, va ser molt tèrbol. I se sap poc del vincle dels assassins amb la trama de l’extrema dreta internacional i el lligam que podien tenir amb els cossos policials. No es va voler investigar fins al final per conèixer tota la veritat”.

    Juan Antonio Bardem va dirigir el 1979 Siete días de enero, una pel·lícula que retrata els fets d’Atocha i el clima que es va viure aquells dies en un Madrid gèlid. La massacre va delatar les complicitats que els involucionistes (falsament anomenats incontrolables) conservaven encara en les estructures del règim. Alhora, ha passat a la història com una de les pàgines tràgiques d’una transició que encara no s’ha interpretat del tot.


    La serenor que va mostrar el PCE va preparar el camí cap a la seva legalització. Foto: Arxiu històric del PCE
    http://www.naciodigital.cat/noticia/.../anys/massacre

    -------------

  6. #21346
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Algú ha dit “extrema dreta”?

    SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 24/01/2017 20:45

    A l’eurodiputat i portaveu adjunt de la delegació del PP a Brussel·les, Esteban González Pons, conegut al Parlament Europeu per no haver-hi fotut ni brot d’ençà que hi va arribar, li ha agafat en els últims dies un atac d’hiperactivitat febril. El motiu ha estat la visita del president Puigdemont a l’Eurocambra per pronunciar-hi la conferència d’ahir sobre el procés i el referèndum, que González Pons ha tingut la missió i el plaer de boicotejar. D’entrada crida l’atenció que el govern d’un estat membre de la UE es mobilitzi amb tant d’afany per posar traves a un acte oficial d’un dels seus representants (el president de la Generalitat ho és), però també és cert que a hores d’ara tothom ja sap de quin peu coixeja Espanya.

    Entre els arguments aportats per González Pons en les seves epístoles a col·legues conservadors i diplomàtics de tot arreu perquè s’abstinguessin d’assistir a la conferència hi destacaven les suposades concomitàncies entre el procés català i el Brexit britànic, la suposada voluntat del govern de Catalunya d’abandonar la UE i les suposades simpaties amb què els partits d’extrema dreta europeus (amb Marine Le Pen i Nigel Farage al capdavant) es mirarien l’independentisme català. Entre això i les informacions lleument desenfocades que se li varen fer arribar a un reporter de l’edició europea de la revista Politico, González Pons deu considerar que ha realitzat una tasca d’intoxicació realment digna del partit en el qual milita, i a nivell internacional.

    Tothom sap que l'independentisme té en l’extrema dreta un dels seus enemics més rabiosos

    Bé, si González Pons i els dirigents del PP llegissin L’art de la guerra de Sunzi (si llegissin res), segurament coneixerien aquella màxima tan repetida: “Coneix el teu enemic i coneix-te a tu mateix”. Ignorar-la és de perdedors: de la mena de perdedors que es pensen que van guanyant fins que acaben sucumbint sota el pes de les seves pròpies falsedats. Tothom que conegui mínimament el moviment independentista (separatista, si ho volen dir a l’europea) català sap que no tan sols no és antieuropeu ni euroescèptic; ben al contrari, proposa la creació d’un nou estat dins Europa, dins la Unió i dins la zona euro. I tothom que conegui una mica la realitat catalana i espanyola sap també que dins aquest moviment no tan sols no hi ha ni rastre de l’extrema dreta sinó que, just a la inversa, té en l’extrema dreta un dels seus enemics més rabiosos, que en més d’una ocasió ha arribat a combatre l’independentisme català amb la violència.

    És més, qualsevol que conegui una mica la política espanyola sabrà igualment que se singularitza pel fet de no comptar amb cap partit rellevant d’extrema dreta: això es deu al fet que l’extrema dreta (que sí que és ultranacionalista, espanyolista per a més senyes) ha estat aglutinada amb gran naturalitat pel Partit Popular espanyol, que no dubta fins i tot a situar alguns dels representants d’aquesta ideologia en alts càrrecs de govern. Tot això se sap, com se sap que mentir sempre a tothom és de perdedors.
    http://www.ara.cat/opinio/sebastia-a...730226995.html

    -----

  7. #21347
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    The Catalan Referendum: èxit sense precedents

    «La cara de crispació de certs corresponsals espanyols era notòria durant l’acte, i adequadament traslladada a les seves cròniques plenes de falsedats»

    Aleix Sarri | 27/01/2017 a les 22:00h

    “Primer t’ignoren, després es riuen de tu, posteriorment t’ataquen i finalment, guanyes”, Mahatma Gandhi.

    Primer van dir que la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva no importava perquè no els rebria ningú. Després, es van burlar dels qui donaven importància a l’acte dient que era com si es fes “en una cafeteria”. Posteriorment, González Pons va enviar una carta a tots els seus col·legues del Partit Popular Europeu demanant “com un amic” el boicot i atacant la conferència sobre el referèndum (descoberta pel gironí Oriol Cases, assistent de Josep-Maria Terricabras, i que va ser denunciada amb valentia per la eurodiputada sueca Bodil Valero).



    I finalment... bé, no sé si se’n pot dir “guanyar” d’omplir una sala amb 500 persones, uns quaranta eurodiputats, una cinquantena de representants d’ambaixades i governs regionals, consultors, assistents i assessors parlamentaris, funcionaris, think tanks, periodistes internacionals i (clar que sí) part de la comunitat catalana de Brussel·les que hi va acudir, però va ser un èxit sense gaires precedents. Tots els catalans que treballen a les institucions europees saben prou bé el preu que té donar suport públic al govern català, no es promociona ràpid quan es té la diplomàcia espanyola en contra. Per tot plegat, totes les persones que conec amb certa experiència al Parlament Europeu em comenten en públic i en privat el mateix “mai havia vist res igual en aquesta sala”.

    L’amic Silvio Falcón, company de mil batalles durant els seus quatre anys i mig al Parlament Europeu, ho resumia així en un tuit profètic el dia abans de l’acte: Ni la campanya de manipulació posterior per part dels mitjans espanyols (que a Brussel·les es comporten com dignes soldats de la diplomàcia espanyola en el tema català) pot tapar el què és una evidència: la conferència va ser un gran èxit de públic, va tenir una bona cobertura internacional i ha enviat un missatge de credibilitat a les institucions europees.

    La cara de crispació de certs corresponsals espanyols era notòria durant l’acte, i adequadament traslladada a les seves cròniques plenes de falsedats com ara que “quasi no hi havia eurodiputats”, que “no hi havia mitjans internacionals destacables”, que “el 90% eren catalans”, que havíem portat autobusos de Catalunya o la fastigosa (però ja habitual afirmació) que la sala era ple de nens.

    Amb tot, la reacció de l’Estat, dels polítics i dels mitjans espanyols és normal. Compten amb un petit exèrcit diplomàtic (3 ambaixades només a Brussel·les), polític (45 eurodiputats afins) i tècnic (120 assistents parlamentaris + alts funcionaris que segueixen ordres infiltrats arreu) destinat a vetar el govern català de qualsevol reunió d’alt nivell, com admetia El Mundo. A l’Estat estan acostumats a fer actes 100% Spanish que després són amplificats convenientment a tota la premsa nacional com un gran èxit. No parlo d’oïdes, jo mateix hi he assistit diverses vegades per comprovar-ho. La presentació de la Marca España, de Societat Civil Catalana, o els actes de C’s-UPyD han estat sempre un fracàs de públic internacional amb 0 eurodiputats no-espanyols.

    Iceta, que diu que “és fàcil fer una conferència a Brussel·les si tens un amic” té tota la raó del món. Fer una conferència al Parlament Europeu és fàcil, el que costa és que valgui la pena i que tingui públic (i de qualitat). En aquest sentit, amb la visita del líder del PSC vaig viure una de les escenes més kafkianes que he viscut al Parlament Europeu: Iceta parlant en francès sobre federalisme davant una pobra audiència de 40 persones 100% PSC-PSOE, la meitat d’ells amb cara de dormir amb els ulls oberts. Tot un “èxit”.

    Explico tot això per posar en valor l’èxit de l’acte de dimarts amb Puigdemont, Junqueras i Romeva. Un èxit que és fruit de molta feina i contactes tant dels eurodiputats organitzadors com dels seus equips, en bona coordinació amb el representant permanent davant la UE, Amadeu Altafaj i el seu cercle de col·laboradors.

    Una sala amb 500 persones no s’omple sola. S’omple a base d’hores de trucades, correus electrònics i acció porta a porta per part tant d’eurodiputats com assistents parlamentaris en jornades de 12 hores treballant fins i tot en dissabte i diumenge; i s’omple sense descuidar ni per un moment la resta de dossiers en curs (Tremosa, per exemple, tenia en marxa la negociació d’un informe sobre la Unió Bancària que es va votar el dia següent de la conferència, i Terricabras organitzava una conferència sobre dones refugiades el dia següent de l’acte). Una sala amb 500 persones s’omple a base de treball en equip i unitat, com la que hem tingut entre tots els equips implicats. El treball conjunt i coordinació immediata, ha estat digna de Junts Pel Sí en el seus millors moments.

    La decisió de dur a terme una conferència al Parlament Europeu i adreçant-se a la opinió pública europea va ser tot un encert amb bona cobertura mediàtica internacional (1) (2) i (3) i nombrosa assistència d’eurodiputats com explicava l’Oriol March. El ministre Dastis està emprenyat, Esteban Gonzalez Pons (que havia intentat blanquejar el seu anticatalanisme amb un acte sobre Ramon Llull la setmana anterior) desemmascarat com un ultra, i la premsa espanyolista, crispada. Els intents de boicot han fracassat (els públics i d’altres que no podem explicar perquè s’esmunyen entre passadissos), i encara més membres de la diplomàcia internacional haguessin fet cap a la conferència si Tajani, nou president del Parlament Europeu, no hagués organitzat una recepció el mateix dia a la mateixa hora. Una feliç casualitat, clar.

    Ha estat una bona setmana doncs per l’atenció internacional del procés d’independència català. Ara els eurodiputats i diplomàtics restaran a l’espera de què farem i decidirem els catalans. Que ningú esperi gaires gestos abans de què es faci el referèndum i/o es declari la independència, però que ningú dubti que els dies i setmanes després que Catalunya faci un acte de sobirania, bona part de la comunitat internacional hi serà.
    http://www.naciodigital.cat/opinio/1...nse/precedents

    ---------

  8. #21348
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Ja tenim pressupostos! Guanyem el referèndum

    El proper 28 de gener la CUP donarà el sí a l’aprovació dels darrers pressupostos autonòmics, pressupostos que duraran uns pocs mesos si es guanya el referèndum, fet que obrirà la porta als primers pressupostos de la República. El sí de la CUP als pressupostos farà esclatar les alarmes entre la classe política espanyola i els mitjans de comunicació espanyols i els catalans partidaris de la tercera via, per ells el sí cupaire serà el botó nuclear de la desintegració de la seva Espanya.

    Cal preparar-se per guanyar, ningú entendria el contrari, que batalles polítiques independentistes facilitessin la victòria d’Espanya, si perdem, els polítics espanyols no ens ho perdonaran mai, mai ens respectaran, si guanyem també guanyarem el respecte d’Espanya.

    Amb l’aprovació dels pressupostos ja no tenim excusa, cal intensificar la campanya per guanyar, amb el sí als pressupostos també trenquem l’ambigüitat del nou projecte del comuns l’estratègia plasmada en els seus documents fundacionals salten pels aires, Ada Colau ja no pot quedar al marge del procés independentista, ja no pot passar del referèndum perquè se li acabaria bona part de la seva credibilitat. Amb els pressupostos, els comuns ja no poden passar del referèndum, estan obligats a jugar-hi.

    El referèndum ja no te excuses, el mateix CNI ho diu en un informe filtrat. Imagineu si tot va pel bon camí i ni tant sols esperem el setembre per celebrar-lo i es trasllada abans de l’estiu? Cal ser agosarats per guanyar, aprofitem que a Espanya encara pensen que la CUP ho farà saltar tot pels aires, comencem la campanya per explicar amb claredat que a la República Catalana tothom hi sortirà guanyant, fins i tot els espanyols descobriran com els han enganyat els seus líders. Sense “la revolució” a Catalunya mai no serà possible “la revolució a Espanya.
    http://www.directe.cat/editorial/571...-el-referendum

    ------

  9. #21349
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Avui, dia clau per arrencar el referèndum

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

    L’acord entre el Govern i els sindicats del sector de l’Ensenyament sembla haver aplanat el camí del difícil sí de la CUP als pressupostos. Tot i que em sembla preocupant la bretxa, que es continua eixamplant, entre les condicions laborals de mestres i professors i els de la resta dels treballadors públics. Però, per davant de tot, l’entesa obre de bat a bat la porta a superar el darrer atzucac intern i afrontar la batalla final. Serà duríssima, ens hi haurem de deixar la pell i hi tindrem gairebé tot en contra, a dins i a fora. Però qui no arrisca no guanya. Quines ganes que comenci d’una vegada la campanya pel sí. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

    AMICS. La carta de principis de setmana d’Esteban González Pons, eurodiputat del PP, als seus col·legues de grup parlamentari europeu resultava xocant: capaç de comparar la presència dels màxims representants del Govern de Catalunya amb la presentació d’un llibre i d’aviar qui assisteixi que avalaria l’exercici de l’autodeterminació dels catalans. Tot alhora no pot ser. El que més gràcia m’ha fet del baix nivell argumental de la missiva és aquell moment en el qual els demanava “com a amic” que col·laboressin al boicot. Realment, fan molta peneta: adreçar-se en aquells termes, de col·lega castís, a gent que sap i practica cada dia que la política internacional només coneix d’interessos. De moment, gràcies a tant escarafall per un afer intranscendent, ara tothom ja sap a la capital comunitària que el diàleg que propugna el govern espanyol consisteix a intentar no deixar-te parlar.

    ANUNCIS. Des de Ciudadanos, mancats penosament d’arguments per justificar l’exercici més bàsic de la democràcia, han hagut de filar prim i ficar-se amb la despesa de l’anunci, a algunes de les capçaleres més importants de la premsa europea, de la conferència del Govern català a Brussel·les. Com de demagògia amb això, en podem fer tots, deixeu-me abonar-m’hi amb la meva quota: amb el que (presumptament) els governs espanyols van pagar de fons reservats a només una de les amants del Borbó perquè mantingués la boca tancada durant dos anys, a raó de 26 milions de pessetes al mes, sense comptar la inflació, la cosa donaria per a molt. En concret, es podrien organitzar una conferència a Brussel·les cada dia. De fet, som més milions que assistents, 24, a l’acte dependentista organitzat per la senyora UPyD, Ciudadanos i Empresaris de Catalunya al dia següent, també al Parlament europeu.

    CANGUELO. El suposat informe del CNI sobre Catalunya que és al damunt de la taula de Mariano Rajoy, filtrat aquesta setmana per Carlos Dávila, avisa que fem forat a Europa. Que els delegats del nostre Govern fan bona feina. Que el monòleg legalista de les autoritats espanyoles és massa difícil de vendre. Els països del nord i escandinaus, de sòlida tradició democràtica i els de l’est, de recent creació, són prou sensibles a respectar la voluntat majoritària que es va expressar el 27-S. I espera. Espera que el control efectiu del territori el duguin a terme les autoritats catalanes: veuran quina és la reacció dels estats, com ara França o Alemanya, amb milers de milions d’euros en inversions i milers d’empreses operant cada dia des de Catalunya. El govern espanyol té cada dia més por, perquè sap que s’acabarà quedant sol i la humiliació serà insuportable. Un altre 1898.

    DENUNCIAR. L’episodi de Mortadelo entrant de nit i per la finestra al despatx del Conseller de Justícia retrata un nou element de l’acció dels serveis secrets espanyols contra el procés. De què es tractava, d’instal·lar micròfons o d’aconseguir informació rellevant? Fins ara semblava dominar la discreció: ara, a punt que esclati l’acarament de legitimitats, és el moment que se sàpiga tot. O de que quedi clar que estan posant tots els mitjans al seu abast per aturar-nos. Centenars, milers d’agents, desplegats al si dels cossos de seguretat espanyols a Catalunya, infiltrats a les organitzacions, a l’administració i a la policia catalana, actius a les xarxes socials, dins i fora de les entitats dependentistes. Tot ben regat de recursos públics al servei d’aturar el procés. És on som. En un punt sense retorn: convé que tots en siguem conscients. O anem fins al final o arranaran el país fins als fonaments.

    DESCOMUNAL. En una nova entrevista per a emmarcar, on s’assenyalava la pluja com a única solució a l’encariment del preu de l’electricitat, Mariano Rajoy admetia dijous que la sola concessió a Catalunya d’un règim econòmic especial, semblant al concert econòmic basc, provocaria maldecaps descomunals al sosteniment de la hisenda espanyola. És la coherència habitual: es nega l’existència de l’espoli fiscal (fins i tot es caricaturitza amb la fórmula ridícula del “Espanya ens roba”), al contrari, s’argumenta que és l’Estat espanyol qui està sostenint a través del FLA la Generalitat de Catalunya (per exemple, Enric Millo a Can Terribas en una entrevista el dia abans), però tot seguit s’avalua com a impossible un règim d’autogestió catalana de la recaptació tributària. Francament, el president espanyol hauria de contactar amb el nou “think tank” que prepara Pepe Borrell, perquè li expliqués “las cuentas y los cuentos” d’aquests maldecaps descomunals.

    ESCRÚPOLS. El nou delegat del Govern espanyol ha fet una pausa en la seva impostada cara amable, pròpia de l’Operació Diàleg, per deixar-les anar de l’alçada d’un campanar. Amb una evident intenció d’insultar, Enric Millo, l’home que representa el Regne d’Espanya a la colònia perquè un dia no va poder representar Esquerra Republicana a Madrid, va dir que el Govern català havia anat a Brussel·les a exercir el dret a fer el ridícul. No content amb l’ocurrència, va decidir, quan ni tan sols havien passat 48 hores des de la tragèdia, reconvertir el cas d’una nena morta en una batalleta contra la independència. La manca d’escrúpols fa venir ganes de vomitar. S’entén que el buit argumental en el que, dramàticament, es mou el dependentisme ha de ser molt i molt angoixant, però tot hauria de tenir un límit.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
    http://www.directe.cat/noticia/57288...-el-referendum

    -----

  10. #21350
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Reivindiquem la sisena república catalana?

    «A part d'honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents»


    Plaça de la República

    Per: Vicent Partal
    26.01.2017 22:00

    Els tres països bàltics acaben d’aconseguir que l’ONU els incloga en la divisió geogràfica escandinava en compte de la divisió geogràfica de l’Europa central. Vint-i-cinc anys després de la independència, Estònia, Letònia i Lituània continuen recuperant d’aquesta manera la seua posició al món i distanciant-se del passat soviètic que els fou imposat.

    Per a arribar-hi van fer una cosa que alguns voldrien repetir ací: no van proclamar la independència, sinó que van restaurar-la. Efectivament, Estònia, per exemple, va proclamar la independència el 24 de febrer de 1918 i la va perdre el 1941 amb l’ocupació alemanya i, després, la soviètica. El 20 d’agost de 1991, seguint aquest esquema, es va limitar a restaurar la que tenia el 1918 en compte de proclamar-la de nou –no va ser ben bé així, però així és com ha quedat.

    La decisió té un punt d’atractiva, però en el nostre cas em sembla molt complicada de defensar. És cert que hi havia els tres estats catalans i que en la guerra de 1714-1717 van desaparèixer. Es podria dir, doncs, que la independència seria una restauració de fet d’aquells estats. Tanmateix, personalment em sembla estirar molt l’argument. Entre l’estat estonià del 1918 i l’estat estonià del 1991 hi ha una continuïtat fins i tot biogràfica i personal que nosaltres, simplement, no podem invocar.

    Ara, sí que podem allargar la legitimitat de la república d’unes altres maneres. Una d’evident és recordant que Josep Tarradellas va ser el 125è president de Catalunya, votat en plena dictadura franquista per diputats elegits pel poble durant la república. El seu reconeixement per part d’Espanya, abans de ser aprovada la constitució, implícitament és un reconeixement de la legalitat del 1931. És un fil a estirar.

    I n’hi ha un altre que és la numeració de la república. Tots hem sentit parlar de la voluntat de proclamar la tercera república espanyola. Però en el cas català seria la sisena, no pas la tercera. Incorporar la xifra a la demanda ‘per la sisena república catalana’, a part d’honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents.

    Algú pot discutir la numeració, però crec que hi ha poc debat, des del punt de vista històric. La primera república catalana, la de Pau Claris amb l’ajut de França, dura onze anys: entre el 1641 i el 1652. La segona, proclamada també amb l’ajut de França, va de l’any 1810 al 1812. El 1873, Baldomer Lostau proclama una república catalana dins Espanya que només dura dos dies. Francesc Macià el 1931 proclama una república independent que dura molt poques hores i que acaba fusionant-se dins la república espanyola durant vuit anys. Amb tot, Lluís Companys el 1934 també proclamarà una república, la cinquena, durant els anomenats ‘Fets d’Octubre’. L’actual línia de presidents de la Generalitat prové directament de la república del 1931 i en serva la numeració.

    Ja ho sé, que tot plegat no és una gran decisió i que ara mateix la votació de la CUP de dissabte és més important que especular sobre el número oficial de la possible nova república. Però a la llarga aquestes coses són importants, per als països. Mireu, per exemple, si no ha donat joc polític la reivindicació oficial de la numeració dels presidents de la Generalitat, oblidada durant anys i ara feliçment rescatada.

    P. D.: Les repúbliques tenen xifres altes, això no és pas estrany. A França, protectora històrica de les repúbliques catalanes, passen per la cinquena.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/reiv...lica-catalana/

    ------

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •