Page 2140 of 2154 FirstFirst ... 11401640204020902130213821392140214121422150 ... LastLast
Results 21,391 to 21,400 of 21540

Thread: El Barça, un club que reprensenta a una nacion

  1. #21391
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Una Infanta a quatre grapes

    "Un sistema sòlid hauria exemplaritzat amb una condemna, seguida d'una fotografia del matrimoni espavilat entrant a la presó. I això no ha passat, ni de lluny"

    per Salvador Cot 23/02/2017

    Aquesta vegada la portada d'El Jueves ha fallat. La Infanta Cristina no anirà a la presó, ni tan sols al vis-à-vis, perquè el seu marit se'n pot tornar tranquil·lament a Suïssa a gaudir dels privilegis que li atorga la seva posició mai no perduda. Queda clar que han robat, és evident que no manifesten cap mena de penediment i, a sobre, se'n tornen a casa impunement i davant de tothom. I els plebeus que treballin i es fotin, com sempre.

    El judici del cas Nóos ha demostrat que les elits de l'estat són fortes, però el règim és molt feble. Un sistema sòlid hauria exemplaritzat amb una condemna, seguida d'una fotografia del matrimoni espavilat entrant a la presó. I això no ha passat, ni de lluny. Però no tot són bones notícies per a la monarquia espanyola. L'any 2007 van ser capaços de segrestar una portada d'El Jueves -a la que es refereix l'actual, ara en venda a ebay- amb la policia requisant revistes pels quioscos de les Rambles, mentre el Col·legi de Periodistes de Catalunya demanava "respecte" per a la monarquia, en un comunicat més vergonyós que covard, en plena era d'internet. Deu anys després, ni s'ho han pogut plantejar.

    Passa el temps i la impunitat dels de dalt continua intacta, però la percepció social ja comença a quedar lluny del culte a la personalitat que va instaurar el règim del 78 en benefici de la família Borbó. Se'n surten, però ja no els aplaudeixen ni al programa d'Ana Rosa. Els catalans ja els han oblidat, els espanyols tardaran una mica més.
    http://elmon.cat/opinio/19603/una-in...-quatre-grapes

    ------

  2. #21392
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    La Justícia, al servei de la ideologia

    Barcelona. Dijous, 23 de febrer de 2017
    2 minuts
    Editorial José Antich - Sergi Alcàzar

    El PP ha pres la Justícia per assalt. Haurà de passar molt, molt temps, per trobar un dia tan nefast com aquest 23-F -deu ser una casualitat- perquè la Justícia espanyola pateixi un abús de dimensions tan colossals per part del poder polític. Del govern i del partit que el sustenta, però també del PSOE i de Ciutadans, que en aquesta espècie de cameo que practiquen a la vista de tothom permeten la vulneració permanent de drets fonamentals. Sense cap pudor i amb els partits com a ostatges d'una investidura que haurien d'haver rumiat dos cops abans de facilitar-la, s'està desmantellant -millor enderrocant- la separació de poders, norma característica de qualsevol Estat i sense la qual la democràcia no pot arribar a funcionar.

    Què es pot dir de l'actuació fiscal amb Undargarin, retractant-se de la petició de presó immediata, corregint-la per una multa menor i posant l'Audiència de Palma el llacet final que torna l'exduc a Suïssa, sense fiança i amb l'única obligació de passar pel consolat espanyol a firmar? O del cessament fulminant dels fiscals de Múrcia que acusaven el president de la comunitat, casualment del PP? O del nomenament de fiscal anticorrupció el fiscal que va intentar enterrar els correus secrets de Miguel Blesa, l'expresident de Caja Madrid? Cadascun per si mateix deixaria a qualsevol altre país molt tocats els diferents estaments judicials, però aquest govern ha après a actuar per acumulació. Desbordant l'imaginable amb un control també mediàtic desconegut en què la patum de la comunicació espanyola es permet parlar de la supressió de l'autonomia catalana, l'empresonament de Mas o l'enviament de la Guàrdia Civil com qui tria una ampolla de vi en un restaurant de cinc forquilles.

    En aquest marc de pèrdua de drets fonamentals la barbàrie de la Fiscalia presentant una querella contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i tres membres de la Mesa i, alhora, exculpant dels mateixos fets el diputat Nuet simplement perquè no és independentista, no fa sinó enfortir la idea que estem davant d'un procés polític. Quan es persegueixen ideologies i no pas fets, la Justícia deixa d'existir. I només hi ha la força en un costat i la resistència en l'altre.
    http://www.elnacional.cat/ca/opinio/...39555_102.html

    -----

  3. #21393
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Sense separació de poders, ens amenaça el poder absolut

    «El govern espanyol, l'executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l'ha despullat de qualsevol credibilitat»

    Per: Vicent Partal
    23.02.2017 22:00

    La gravetat de la situació de la democràcia a l’estat espanyol és majúscula. I, en aquest sentit, ahir va ser un dia que recordarem durant molt de temps. La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta. Si voleu, encara podem afegir-hi la polèmica entorn del fiscal encarregat de perseguir la corrupció a Múrcia, per constatar que el mal que rosega la democràcia espanyola ja s’ha escampat fora dels límits de la persecució de l’independentisme català.

    Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar. I no tan solament el deixen al carrer, lliure, sinó que li permeten de signar davant un jutge suís, perquè puga sentir-se còmode i no haja de donar la cara a Espanya. És tan desmesurat i demostrat el robatori que ell –o ells?– va fer que una sentència com la que vam veure ahir pràcticament no l’esperava ningú. Era impensable. Tots, més o menys, teníem coll avall que la seua dona, germana del rei actual, n’escapava només perquè és qui és. Però Urdangarin també? Ni tan sols ell no entrarà a presó? És veritat que els Borbons no han tingut mai mesura, però aquesta vegada la burla del règim a la societat és d’una dimensió tan colossal que sembla impossible que s’hi hagen atrevit.

    Al costat d’aquest escàndol, fereix molt més encara la condemna contra el raper mallorquí Valtònyc i tots els altres casos semblants que no cessen i que demostren que la justícia espanyola és parcial, submisa al poder i enormement partidista. Ho rebla encara més la nova querella presentada contra la mesa del Parlament de Catalunya. Especialment per la manera com la interlocutòria aparta un digníssim Joan Josep Nuet de la llista d’encausats, a còpia d’interpretacions sobre el seu pensament i sobre què pensen que volia fer. En dret penal, les responsabilitats només es poden dirimir sobre fets, de cap manera sobre intencions i encara menys mirant qui fa què. Això, això que han fet de separar els membres de la mesa segons la ideologia que tenen, simplement és propi de dictadures.

    I al final, la qüestió és aquesta, sí. La situació de la democràcia a l’actual estat espanyol és molt greu. Perquè la tradicional separació de poders que va definir Montesquieu pràcticament hi ha desaparegut. El govern, l’executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l’ha despullat de qualsevol credibilitat i ha demostrat desvergonyidament, sense dissimular, que el manipula com vol i quan vol. I sense poders separats ni contrapesos l’alternativa és el poder absolut.

    Que és el que té Rajoy a les seues mans ara mateix. El PP ha dissenyat un estat que pràcticament només obeeix els seus designis, un sistema pensat per a reduir la democràcia a una simple aparença. I el fa jugar com vol i quan vol. Perquè, qui es pot creure que la sentència contra Rato, que ja veurem com acaba, apareix per casualitat minuts després de l’escàndol Urdangarin…?

    L’amenaça que avui tenim tots els ciutadans de l’estat espanyol és el poder absolut del PP. I crec que no cal pas recordar que aquest és un partit descarnat, que de tants i tants delictes com ha comès ja no tens manera de saber si és una formació política o bé una organització criminal disfressada d’instrument polític.



    [Bon dia]

    -Magnífica notícia el nomenament d’Empar Marco com a directora de la corporació pública de mitjans valenciana. A més de la seua trajectòria i el seu projecte, cal destacar molt que la nova ràdio televisió pública valenciana tindrà com a màxima responsable una periodista. I una periodista com Marco, acostumada a ser al carrer i a donar la cara. Us recomane el vídeo del dia que el PP va tancar Canal 9, narrat precisament per ella en directe, com a corresponsal que era de TV3.

    –Torna la rebentaplenaris. La dreta valenciana retorna al seu lamentable passat. Durant els primers anys de la democràcia un grup de dones capitanejades per un personatge còmic que es feia dir ‘Paquita la rebentaplenaris’ van dedicar-se a insultar impunement i a provar d’agredir les autoritats demòcrates cada vegada que es reunien. El PP ja va servir-se de l’insult des de la galeria de convidats fa pocs dies, quan es parlava de llengua, però el vídeo del que va passar dimarts fa sentir vergonya aliena. Eren convidats seus.

    –Valenta i correcta la decisió de la CUP de demanar ara d’entrar a la mesa del Parlament de Catalunya. Corresponsabilitzar-se, en aquest moment, de l’òrgan que rep la repressió més dura és un gest que cal valorar.
    http://www.vilaweb.cat/noticies/sens...poder-absolut/

    ------

  4. #21394
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    23-F, encara

    En cap lloc com al País Valencià, i molt especialment al cap i casal, es va sentir tan forta la remor de sabres del 23F de 1981. Jo estava a punt de fer els catorze anys i duia la vida de qualsevol adolescent de poble amb unes incipients inquietuds polítiques i culturals. Tot plegat, feia quatre dies que havia descobert tot un món al voltant de la meva menyspreada, gairebé proscrita llengua. Em sentia absolutament fascinat pel moviment de reconscienciació nacional que en aquell moment es vivia al país i, alhora, intentava esbrinar per què les coses eren com eren, per què la societat en la qual havia crescut estava tan lluny d’aquella Europa somiada, tan tenallada per la por, per què era tan desigual.

    Aquella tarda quan vaig sortir de classes de mecanografia em va sorprendre veure com els atemorits botiguers del centre s’afanyaven a tancar. Als carrers a penes es veia una ànima. A la porta d’un dels bars més concorreguts vaig arribar a veure concentrat un grup dels més fatxendes del poble. Se’ls veia amb ganes de gresca, reptadors com mai. En arribar a casa, vaig trobar al meu pare completament abatut, enganxat a la televisió on en aquell moment es retransmetia en directe la presa del Congrés pels guàrdies civils del tinent coronel Tejero. El meu pare temia que el triomf del cop pogués afectar-nos directament o, encara pitjor, la possibilitat que esclatés una altra guerra civil com la que havien viscut els meus avis. Les perspectives eren ben sinistres.

    A València, a poc menys de trenta quilòmetres del nostre poble, el Capità General Jaime Milans del Bosch va decretar l’estat d’excepció i va treure els 40 tancs del Regimiento Vizcaya 21, al carrer. Hauria pogut haver una matança però, a la última, tot va quedar en una grotesca xanxa. Tothom va fer veure que la democràcia havia escapat de l’ombra del franquisme. Altrament, els militars rebels van tenir unes penes lleus si pensem en el drama que van estar a punt de provocar. Al gall de Tejero fins i tot inicialment el van instal·lar en una estança de tres habitacions sense barrots, cuina i bany dins en el castell de La Palma de Ferrol. El visitaven sovint tipus de Fuerza Nueva. De vegades, les visites li portaven mariscs, carn o vi. Molt probablement, Tejero i els seus no s’hagueren mostrat ni de bon tros, cas de triomfar, tan misericordiosos amb els seus enemics.

    Un anys després vaig llegir en un aplec d’articles de Joan Fuster, L’’Operación Valencia’, una peçapublicada cinc dies després de la temptativa militar en el Diario de Valencia. Fuster explicava que li havia agafat la noticia just quan es disposava a sintonitzar en la ràdio una emissora que emetés música lleugera per tal de poder concentrar-se en la lectura d’El rodaballo, de Günter Grass. Llavors, va escoltar el ban militar de Milans del Bosch. No es va amoïnar. “En realitat”, va escriure, “els ‘colpistes’, individus probablement paranoics, potser no comptaven amb un fet obvi: que no són els mateixos que van ser el juliol del 36”. Com sigui, Fuster, que mai no es va mamar el dit ni es va mossegar la llengua, ironitzava sobre el paper de la classe política espanyola en aquell afer, sobre les possibilitats que tenia de construir una democràcia burgesa com les hi havia a tota Europa. I, encara, irònicament, el fracàs del cop havia donat una oportunitat d’or als Fraga i Martín Villa del moment, franquistes de facto per presentar-se com uns autèntics ‘herois de la llibertat’, com unes ‘marianitas-pineda’ rebla l’assagista.

    A Fuster van voler amagar-lo però s’hi va negar. Va acabar la novel·la i es va dormir com un sant. Al capdavall, enraonà, el carnaval del 23 F era una cosa de la classe política de Madrid davant de la qual a un només li quedava que s’arronsar-se de muscles. A Madrid fan el que volen i com volen: “La cosa serà una llei, uns impostos, un capità general, uns ases que s’ocupen del bilingüisme, l’atur, la desemparança de l’Administració Central, les quintes, mil ansietats més. ‘Ells’ manen. I ‘ells’ ordenen i manen. ‘Ells’ ho són tot. Fins i tot la presumpta ‘oposició’ són ‘ells’...”.

    Tants anys després no sembla que les coses hagin canviat gaire. Menys encara que ho vagin a fer. El 1981 va ser un escamot de la Guàrdia Civil el que en nom de l’Espanya eterna va intentar salvar d’una democràcia de pèssima qualitat a la seva particular pàtria de Pelayos, reis i infantes. Avui són una legió d’aprenents d’espia, pinxos, jutges i fiscals els que en nom d’una Constitució arnada intenten salvar-la de nou, ara però del perill dels catalans. Al mes que ve o d’aquí un any qui sap si dels perills del comunisme o d’una invasió de marcians. Ja tenia raó Joan Fuster quan deia que ‘despús-demà’ la temptativa de cop es repetiria, ‘perfeccionada’, és clar... Sense que cap professional de la ‘democràcia burgesa’ –començant per Carrillo- fos capaç de fer res.

    Francesc Viadel
    http://www.directe.cat/de-manars-i-g...02/23-f-encara

    ------

  5. #21395
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    A L’ESPERA DEL CORREDOR

    Aquesta setmana s’ha aprovat per unanimitat al Congrés dels Diputats –per enèsima vegada- una moció instant el Govern de l’Estat a què finalitzi el Corredor del Mediterrani, una infrastructura ferroviària d’ample europeu que en qualsevol estat seriós ja estaria finalitzada. Aquí, no només no està executada, sinó que hi ha trams que encara són de via única i, per suposat, d’ample ibèric. I si avui encara estem així, hem de recordar que no és per les dificultats financeres dels últims anys, sinó que és conseqüència d’una estratègia dels grans partits de l’Estat –PP i PSOE- que ha durat dècades i que ha consistit en dilatar i alentir una infrastructura que requeria una aposta clara i inequívoca dels diferents governs de l’Estat. Aquesta irresponsabilitat és imputable tant al PP com al PSOE. Perquè no estem parlant d’una estratègia de partit, sinó que ens referim a una estratègia d’Estat, a la qual cal també afegir-hi Ciudadanos, malgrat la seva gesticulació.

    Malgrat aquesta estratègia maniquea, al llarg dels últims anys, des de la Unió Europa, Govern de la Generalitat, ara també de la Generalitat Valenciana, així com des del conjunt de les administracions locals, món empresarial i societat civil, cas de Fermed, a qui cal reconèixer el seu treball, s’ha treballat intensament per fer realitat el Corredor del Mediterrani.

    Des del PDEcat, tant al Parlament Europeu com al Congrés dels Diputats, continuarem lluitant perquè les bones intencions que traspuen aquestes mocions acabin materialitzant-se en els Pressupostos Generals de l’Estat, cosa que no ha passat en els últims anys. I quan hi ha hagut consignació pressupostària, mai s’ha acabat executant. Hem d’insistir, però, que aquesta no és una reivindicació d’una sola formació política. En aquesta lluita cal que hi continuï sent de forma decidida el conjunt de la societat d’un territori que vol continuar sent motor econòmic. Els responsables del govern de l’Estat, siguin del partit que siguin, haurien de posar el Corredor al capdavant de les seves prioritats en infrastructures. Estem parlant d’un projecte clau per al desenvolupament i creixement econòmic d’un gran àmbit territorial, necessari també perquè una part del nostre país pugui disposar d’un conjunt de serveis ferroviaris propis del segle XXI.

    Ferran Bel i Accensi
    Diputat a Madrid
    http://in.directe.cat/ferran-bel-i-a...a-del-corredor

    -------

  6. #21396
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Amb rapers i titellaires sí que s’hi atreveixen

    A mi, ni Valtonyc ni cap cantant ni cap titellaire em destorben: si no m’interessa el que fan, en tinc prou de no parar-hi esment

    SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 23/02/2017 19:47

    Després d’haver retirat el passaport al regidor Joan Coma per haver dit allò dels ous i les truites, ara l’Audiència Nacional se supera a ella mateixa condemnant el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, a tres anys i mig de presó per la lletra d’una de les seves cançons, que segons el jutge és constitutiva dels delictes d’injúries contra la Corona espanyola, enaltiment del terrorisme i incitació a l’odi i la violència. Es tracta d’un tema titulat El Borbó, que conté versos satírics (algú dirà insultants) contra la monarquia i, en particular, contra el rei emèrit Joan Carles.

    La sentència contra Valtonyc és tan dura i desproporcionada que supera tots els rècords de la vergonya aliena obtinguts fins ara per la justícia espanyola, començant pel número segrestat de la revista El Jueves i acabant pel titellaire de Madrid que va passar deu dies de presó, sense judici ni res, per haver enaltit també el terrorisme armat amb figuretes de pasta de paper. L’acarnissament amb el raper es completa obligant-lo a pagar tres mil euros al seu denunciant, Jorge Campos, president de l’entitat d’extrema dreta Círculo Balear, per haver-lo ofès també amb una de les seves cançons. No fa tant de temps ens en rèiem que als EUA alguns àlbums de rap, de l’estil diguem-ne dur que segueix Valtonyc, es publiquessin amb una etiqueta que advertia els pares de les “lletres explícites” que contenien. El retrocés que s’ha produït a Espanya pel que fa a llibertat d’expressió és aclaparador, i fa feredat pensar on haurien anat a parar molts grups de rock de la nostra joventut (Kortatu, La Polla Records, Ilegales, La Banda Trapera del Río, Albert Pla i altres cracs de la provocació cantada) d’acord amb els criteris jurídics que ara s’apliquen. El màxim que se li pot qüestionar a Valtonyc és la qualitat de la seva música, amb el benentès que un sol dels seus temes és infinitament més interessant que les discografies completes de David Bisbal i Antonio Orozco.

    El retrocés que s’ha produït a Espanya pel que fa a llibertat d’expressió és aclaparador, i fa feredat pensar on haurien anat a parar molts grups de rock de la nostra joventut

    Per acabar de fer-ho tot més demencial, la sentència contra Valtonyc es va conèixer poques hores abans de la decisió de les jutges del cas Nóos sobre Iñaki Urdangarin, aquest home a qui tots els espanyols devem una disculpa per les molèsties causades amb les nostres maledicències ignorants i plebees (a la seva esposa, la infanta Cristina, no li devem disculpes, sinó un monument a la plaça de cada poble i ciutat, naturalment pagat amb diners públics). Cometré la baixesa de portar les sagrades i inextricables resolucions judicials al terreny personal per dir que, a mi, ni Valtonyc ni cap cantant ni cap titellaire em destorben: si no m’interessa el que fan, en tinc prou de no parar-hi esment. En canvi, em resulta impossible no sentir-me fortament perjudicat quan un lladre em roba, que és el que ha fet el senyor Urdangarin amb mi i amb tots els ciutadans de les Balears i d’Espanya. Amb la seva esposa, la infanta ofesa en el seu honor, com a beneficiària a títol lucratiu. I tot això, en l’aniversari del 23-F.
    http://www.ara.cat/opinio/Sebastia-A...748225170.html

    --------

  7. #21397
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Urdangarin no és igual

    «Una ironia macabra: anirà a la presó qui denuncia les martingales dels corruptes abans que els corruptes per ser-ho»

    Esteve Plantada | 23/02/2017 a les 22:04h

    Només una setmana després de sentir en boca de Miquel Roca que "la justícia és igual per a tots", tenim una nova constatació que això és rotundament fals. La història judicial dels darrers anys a Catalunya i a l'estat espanyol és de traca i mocador, amb casos que clamen al cel com l'espoli al Palau, amb Fèlix Millet fent la migdiada al sofà de casa, o la judicialització del 9-N, amb Artur Mas al banc dels acusats i la persecució incessant a Carme Forcadell, ara amb un nou episodi.

    Per acabar-ho d'adobar, aquest dijous hem sabut que Urdangarin i Torres poden gaudir de llibertat sense fiança, tal i com ha conclòs l'Audiència de Palma. Aquesta sentència encara és més sorprenent si tenim en compte que, un dia abans, coneixíem que el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per injuriar el rei Joan Carles en una cançó. La sentència supera en tres mesos la petició de la Fiscalia contra l'artista, una exaltació de la desvergonya i una bufetada a la llibertat ideològica i d'expressió, per molt que es pugui trobar en el terreny del mal gust. Una ironia macabra: anirà a la presó qui denuncia les martingales dels corruptes abans que els corruptes per ser-ho.

    No valen romanços, ni cap conte d'un dels pares del cadàver de la Constitució: hi ha gent que no és igual que els altres davant de la justícia. Almenys, no igual que Valtonyc, que ha comès el delicte d'injuriar un organisme públic que paguem entre tots, ell inclòs. A l'altra vorera, per aconseguir adjudicacions a dit aprofitant el nom de la corona i per amagar els diners a paradisos fiscals, l'ex-duc de Palma pot mirar-s'ho des d'un retir daurat a Ginebra. Per atzar de la nomenclatura, que la beguda espirituosa ens agafi confessats a l'hora d'impartir aquesta mena de justícia.
    http://www.naciodigital.cat/opinio/1...garin/no/igual

    -----

  8. #21398
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    El mal Estat

    Barcelona. Dijous, 23 de febrer de 2017
    4 minuts
    Joan J. Queralt

    Des que l’esperit de la Transició es va convertir en un mer espectre del Túnel de la Bruixa, hem passat d’un incipient Estat del benestar a un Estat del malestar que culmina hores d’ara en un mal Estat. No és un joc de paraules: és la constatació d'una realitat. L’actual mal Estat no pot fornir les necessitats mínimes dels seus ciutadans (la meitat dels aturats no perceben cap ajut), l’atur arriba al 50% dels joves i els preparats han de sortir a fora, ningú sap si es pagaran les pensions, els recursos es destinen a subvencionar i enfortir els oligopolis: sector financer, sector energètic, sector de l’obra pública, en general el sector que depèn de les contractacions oficials i dels negocis de tarifa publicada al BOE. En resum, el mal Estat és la realització del que en podríem denominar la llotja del Bernabéu, que sí que és una sòlida realitat.

    A sobre, institucionalment, la Transició és més espectral que mai. D’una banda, la Fiscalia és una olla de grills, en part perquè no serveix –encara que sembli mentida- als interessos del govern del PP en no haver afluixat la lluita contra la corrupció. La purga cap als fiscals és conseqüència del fet que, al marge de la seva pròpia i personal ideologia política, el Gobierno creu que no han actuat diligentment per defensar-lo (a ells i al seu partit) i que no han parat de propiciar causes anticorrupció. El nou fiscal general pretén un canvi de rumb. Els fiscals poden passar d’afinadors a afinats: és el que té l’obediència mal entesa. Com a guarniment: declaracions de fiscals fumadores desconsellades pels seus superiors -censurades públicament per altres companys- i tensions a l’hora d’imputar presumptes corruptes. Això sense deixar de veure com el fiscal Horrach, en comptes de tancar-se al seu despatx estudiant quines mesures cautelars demanarà contra Torres i Urdangarin, després d’una sentència que va ser espectacularment contrària a les seves, pel que es veu, poc fonamentades tesis, ha encetat una ronda pels mitjans de comunicació desfullant la margarida de les mesures cautelars possibles. Edificant.

    D’altra banda, la cúpula policial de seguretat espanyola, cessada i en actiu –però com diu l'aforisme, els espies no es jubilen mai-, Eugenio Pino, José Villarejo i cia declaren i declaren als jutjats contra sí mateixos i contra altres, desdient-se i amagant amb estirar la manta (quina?). Un dia sí i altre també apareixen informes policials o USB, tot netejant calaixos (des de quan no feia dissabte la Policia?). Edificant, també.

    Amb el sistema d’instrucció pensat pels lladres de gallines del segle XIX no anem enlloc; i a sobre amb restriccions en la durada de la investigació judicial

    A més, uns processos per corrupció que no acaben de rematar. Ja sigui perquè les instruccions no són prou sòlides, ja sigui perquè les acusacions, públiques i privades, diguem que no encerten el to a l’hora d’aflorar proves de càrrec contundents. Hi ha i haurà condemnes, però em temo que en la línia del cas Nóos –deixant de banda l’absolució cantada de la infanta Cristina davant una acusació delirant-. Amb el sistema d’instrucció pensat pels lladres de gallines del segle XIX no anem enlloc; i a sobre amb restriccions en la durada de la investigació judicial, sense haver posat un sol mitjà més a l’Administració de Justícia. De casual, no res.

    Amb una recuperació econòmica que no arriba a la gent, amb més precarietat, cosa que genera més desigualtat, poc optimisme es pot crear. Ni tan sols les dades macroeconòmiques són bones: més atur general, més atur juvenil, però menys PIB que al 2007, any frontissa de la crisi.

    Semblava, per altra banda, que fer oposició amb majoria absoluta, i més amb l’africanisme polític mesetari, era una feina feixuga. Tot, en conseqüència, són avantatges per al govern. Doncs, ves per on, governar en minoria està resultant més plàcid del que semblava. En realitat, el govern fa pràcticament tot el que vol sense despentinar-se. A l’africanisme li correspon la incompetència. I incompetència és suïcidar-se qui es considera a si mateix principal partit de l’oposició, en viu i en directe, gràcies, en part, a foc amic mediàtic. Incompetència és que la dita nova política continuï amb les formes de la vella: discutint sobre càrrecs i persones i no sobre idees ni estratègies dignes de tal nom. Incompetència és ventar-se de ser el gran regenerador que ha sotmès el govern a un ferri control ètic i deixar-li passar, però, totes les malifetes sense res més que lleus carasses de circumstàncies; al cap i a la fi, no fer res més que el paperina.

    Tot això amaga el que la dita crisi catalana palesa: la incapacitat de l’Estat per afrontar tot el que no sigui deixar-se portar pel corrent. Es podria dir que la crisi ha afeblit l’Estat, i que aquest és el motiu de no poder plantar cara a cap crisi i menys encara al desafiament més gran que ha tingut l’Espanya contemporània. O és al inrevés? L’Estat espanyol té aquest reguitzell de crisis que afecten la seva línia de flotació degut a la seva debilitat institucional, a la seva desestructuració de fons.

    Un cop descartat emprar la força contra Catalunya –el bombardeig de Barcelona cada 50 anys que aconsellava Espartero- la Brigada Aranzadi resol poca cosa

    La crisi –les crisis, més ben dit- no han afeblit res: la feblesa ve d’abans, de molt abans, perquè cap dels problemes eterns d’Espanya no s’ha resolt mai, només s’arrosseguen menys o més maquillats. Un cop descartat emprar la força contra Catalunya –el bombardeig de Barcelona cada 50 anys que aconsellava Espartero- la Brigada Aranzadi resol poca cosa. Quan, a més, el problema polític és de fons, és com donar aspirines per guarir una septicèmia generalitzada. De tota manera, com feia Cebrián dilluns passat, no són rars els que albiren una versió light à la Duc de la Victòria.

    En fi, la crisi actual és la punta de l’iceberg d’una crisi estructural d’un mal Estat. I les solucions, en mans dels de sempre, tindrien el resultat de sempre, si no fos perquè ara hi ha damunt el taulell una fitxa nova: Catalunya. Catalunya, ella sí, ha passat del suflé romàntic a una nova forma d’encarar el seu destí, que una gran part de la població xifra en la independència. Això sí que és una fitxa nova, novíssima. Fitxa gens aliena al mal Estat.
    http://www.elnacional.cat/ca/opinio/...39221_102.html

    ----

  9. #21399
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    Un festival judicial espanyol

    Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

    Els veïns van celebrar un nou aniversari de 23-F “por todo lo alto”: en un sol dia, el fiscal en cap de Múrcia (amb una investigació en marxa contra el president de la comunitat) era apartat de les seves funcions per la Fiscalia General de l’Estat a les ordres del govern del PP; el fiscal Horrach (un ministeri o un consell d’administració, ja!) i un tribunal de Palma arrodonia la seva feina deixant al carrer Iñaki Urdangarín tot i estar condemnat a sis anys de presó; i, el més greu de tot, la fiscalia del TSJC llançava una nova querella contra la presidenta Forcadell i altres tres membres de la mesa posant per escrit sense embuts que així ho feia perquè són independentistes. L’atac contra la democràcia catalana per part del govern espanyol que està podrint totes les institucions ha de tenir una resposta contundent a les urnes. I com abans millor. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

    ÀNIMA. Dilluns, els consellers de Cultura dels tres territoris centrals dels Països Catalans, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, signaven la Declaració de Palma, un compromís de reforçar els seus llaços històrics i culturals de segles en els àmbits de la llengua i de la cultura. Com no podia ser d’altra manera i amb el silenci total dels seus covards companys de files al Principat, el portaveu valencià de Ciudadanos, Fernando Giner, titllava la declaració d’agressió a l’autonomia. L’ànima anti-catalana del partit continua preparada per limitar l’ús i el coneixement de la llengua catalana tant com sigui possible. L’alarma de l’espanyolisme és lògica: l’evidència de l’espoli que es practica contra els Països Catalans i l’acaparament descarat del poder central no faran sinó acréixer durant els propers anys un sentiment de desafecció que en no gaires anys pot portar a escenaris de retrobament que avui no ens podem ni imaginar.

    CONFIANÇA. Si no ho heu fet, us recomano vivament escoltar el gran discurs de la Isabel Clara Simó en l’acte de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Us en faré cinc cèntims d’allò que considero essencial. L’excandidata de Solidaritat Catalana ens va voler recordar que som un gran poble. Que Catalunya sí que pot (aixxx). Tenim alguns dels metges, científics, escriptors, escultors, cuiners, esportistes (i tants, tants d’altres) millors del planeta. Fem una aportació al món d’enorme pes, tenint en compte les dimensions del nostre poble. Així que, ara que hem de fer el pas més important en 300 anys, cal reforçar la nostra auto-confiança. A les amenaces i els menysteniments dels nostres adversaris, que ens apliquen sense pietat la lògica del maltractador, nosaltres hem de respondre amb més seguretat en les nostres pròpies forces. Quin goig escoltar de la Isabel Clara Simó aquesta lliçó fonamental per als temps de revolta que encarem.

    DIVIDIR. Les informacions de la premsa dependentista han mirat aquesta setmana, com de costum, de dividir l’independentisme: és gairebé la darrera eina que els queda. Profundament decebuts per l’aprovació dels pressupostos, el darrer gran port de l’etapa final de la volta, ara intenten sembrar el dubte. “El País”, deformant el contingut de les conferències d’Artur Mas; “La Vanguardia”, generant sospites sobre el president Puigdemont; “El Mundo”, llançant als lleons un Oriol Junqueras suposadament més interessat a anar a eleccions que a celebrar el referèndum. I tret del sector de l’independentisme dedicat sistemàticament a dubtar de les darreres intencions de tot lideratge independentista (què hi farem!), el cert és que l’estratègia, que en altre temps hauria generat acusacions de traïció per tot arreu, ha deixat de funcionar. Aquesta ja ens la sabem. I és que potser l’única bona notícia d’aquest allargament excessiu del procés és que ells han perdut tota capacitat de sorprendre’ns.

    EMBRUTAR. Des dels poders de l’Estat i les tribunes del dependentisme català s’aprecia l’esforç per aconseguir que els fem més fàcil la feina i que siguem nosaltres mateixos els qui renunciem al referèndum. Crec que no coneixen qui va al davant de tot plegat. Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Turull, Arrufat, Rovira o Gabriel. I tants altres. Tota la confiança. Es potser l’acció desesperada de qui sap que no podrà evitar-lo o potser simplement, disposats a usar la força, es tracta d’intentar fer-nos desistir per no quedar malament. I no, l’Estat espanyol ha de saber que s’haurà d’embrutar les mans. Que les cancelleries europees miraran cap a una altra banda, però plenes de vergonya. Que haurà de reprimir i limitar drets fonamentals. Perquè nosaltres no tornarem a fer marxa enrere. I és que alguns s’entesten a no entendre què va passar de debò aquell 27-S de 2015.

    EXPRESSIÓ. La regressió del respecte als drets fonamentals al Regne d’Espanya camina en paral·lel a la impunitat o semi-impunitat dels principals responsables de la corrupció, gairebé sempre (amb l’excepció d’uns quants caps de turc) exonerats de les seves responsabilitats. Aquesta setmana ha estat condemnat a tres anys i vuit mesos de presó Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, raper mallorquí, acusat d’un delicte de calúmnies i injúries greus contra la Corona i enaltiment del terrorisme. Més enllà del mal o bon gust de les seves lletres (aquí no cal entrar) sembla una autèntica bogeria enviar a presó algú per expressar-se a través de simples cançons, mentre tants actes violents del feixisme al nostre país (aquests sí, ben reals) queden impunes i les amenaces de mort (com ara, aquesta setmana, a les xarxes socials) al vicepresident del govern català Oriol Junqueras passen completament desapercebudes per a la fiscalia.

    GELOSIA. El serial del diàleg ordit pel Partido Popular ha tingut aquesta setmana moments de gran surrealisme. Ni setmana. De fet, ha anat d’hores. En només 24, Enric Millo ha afirmat contactes, Xavier García Albiol els ha negat i Mariano Rajoy ha afirmat que no podia dir ni que sí ni que no. Potser el més destacable ha estat l’evident mala llet amb la que el líder del partit a Catalunya ha deixat als peus del cavall el subdelegat del Govern del seu partit. La incomoditat de García Albiol pel paper d’en Millo és evident: amb Llanos de Luna el govern espanyol emprava un perfil baix, ocupat en la lluita als jutjats contra els ajuntaments sobiranistes. L’exportaveu del PP al Parlament, en canvi, vol lluir i es nota massa que García Albiol se sent desplaçat. I pel que es veu, les lluites de fang estan per sobre fins i tot de la unitat d’Espanya.

    Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
    http://www.directe.cat/noticia/58209...icial-espanyol

    -------

  10. #21400
    Senior Member Balón de oro Gamper's Avatar
    Join Date
    May 2007
    Posts
    35,728
    Thanks
    4,518
    Thanked 1,552 Times in 1,315 Posts
    L'Estat és una claveguera

    «Contra la revolució democràtica catalana, Espanya ha llançat el seu exèrcit d'institucions, funcionaris, policies, agents secrets, fiscals i el que faci falta»

    Quim Torra | 26/02/2017 a les 22:00h

    Era a finals de novembre del 2012 i la campanya per les eleccions al Parlament s'acabava. CiU celebrava el seu míting final al Palau Sant Jordi i l'aleshores número dos de la coalició, Josep Antoni Duran i Lleida, deixava anar, amb incontestable coneixement de causa, que: “S'han passat les línies vermelles, perquè no s'han passat els límits de la clavegueres de l'Estat, és l'estat espanyol que és una claveguera". Venint l'expressió de qui venia, amb el profund coneixement i defensa que ha palesat durant tota la seva carrera política de l'Estat i dels interessos que s'hi acomboien, no he oblidat mai aquelles paraules.

    Perquè efectivament, l'estat espanyol -no el govern, sinó l'Estat en conjunt- és una gran, immensa, colossal, fabulosa claveguera. Ha estat el procés independentista el que ha fet saltar en mil bocins els precaris equilibris dels acròbates de la transició espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar.

    Tot un estat en tensió i perbocant; des de la Policia als Fiscals, des del govern a la Monarquia, des de poder legislatiu al judicial, passant per la mastodòntica carcassa estatal de funcionaris i institucions. Consell de Ministres, Consell d'Estat, TC, TS, Fiscalia, Policia, CNI, etc... L'operació Catalunya és un monstre amb desenes de caps i tentacles que es mouen per la superfície -pocs- i per sota terra -la majoria. Les clavegueres baixen tan plenes que han esbotzat l'edifici de l'estat espanyol, que s'ensorra i cau a trossos, deixant surar tota la putrefacció acumulada.

    Ha arribat un punt que ja no es dona l'abast.

    I tanmateix, res que hom no pogués imaginar. Per alguna cosa l'estat espanyol és l'estat espanyol. I contra la revolució democràtica catalana, Espanya ha llançat el seu exèrcit d'institucions, funcionaris, policies, agents secrets, fiscals i el que faci falta.

    Amb la llibertat d'expressió amenaçada i amb les clavegueres de l'Estat impropi abocant tot el seu suc de manera indiscriminada, ja no es tracta de marxar, sinó de desaparèixer. La lluita per al referèndum d'autodeterminació ja no pot ser sinó a ultrança. Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió.

    És evident que aquest és tan sols l'inici del que vindrà. Però d'alguna cosa ens haurà servit: hem conegut tota la fauna animal que es mou en les clavegueres de l’estat impropi i faríem bé de no oblidar aquests dies revolts en els que vam ser tractats com bestiar de les colònies, travessant totes les línies vermelles imaginables i inimaginables.

    L'operació Catalunya 2 vindrà amb les lleis de transitorietat i la convocatòria i execució del referèndum. Tot el que s'ha vist fins ara serà, probablement, un joc de nens. Sens dubte, hem d'estar-ne preparats. Però, sobretot, organitzats.
    http://www.naciodigital.cat/opinio/1...tat/claveguera

    -----

Posting Permissions

  • You may not post new threads
  • You may not post replies
  • You may not post attachments
  • You may not edit your posts
  •