Joc brut sense àrbitre
"D’una banda, prepareu-vos per sessions contínues de bany i massatge a Bartomeu i, de l’altra, per bales i punyalades contra els seus adversaris"
Carles Batalla
Periodista esportiu
Després d’una temporada esportivament immaculada, al Barça li toca fer endreça institucional, el dissabte 18 de juliol. I caldrà optar entre continuïtat o canvi. En el club blaugrana, la vella política no ha estat el bipartidisme, perquè sempre ha existit un únic bàndol oficial i s’ha torpedinat qualsevol alternativa a l’establishment, a la figura mediàtica, al cavall guanyador. Per darrere, una espessa xarxa d’interessos, pactes, ajuts i connivències.
No ens enganyem, la renovació generacional s’ha fet a mitges i tot i que el fum dels puros i l’ambient gèlid/senyorial de Liceu s’ha anat dissipant, en general el soci blaugrana encara és força conservador i, si pogués, votaria Montal o Llaudet: té pànic al canvi, davant del qual reacciona a la defensiva segons aquell refrany castellà del ‘más vale malo conocido que bueno por conocer’.
Només des d’aquesta poruga i còmoda mentalitat es pot entendre que escollís abans Gaspart (autoconsiderat el pitjor president de la història del club) que Bassat, exemple d’elegància i honradesa que va ser el primer en dur Guardiola al seu equip. Lluny d’enorgullir-se’n, sempre s’ha quedat en un discret segon pla (el prestigi internacional en el seu sector li ho ha permès), en un silenci que ningú li ha agraït. Mai se l’ha vist amb els pantalons abaixats en un aeroport o destapant una ampolla de cava enmig d’una discoteca.
Potser per un segon cognom jueu (igual que uns cèlebres germans cineastes) o pel que fos, el publicista va ser víctima d’una barroera i vergonyosa campanya mediàtica en contra que li va fer perdre dues eleccions en què era favorit. En aquest sentit, res ha canviat: pràcticament tots els mitjans de comunicació catalans, -amb els dos diaris esportius més populars al capdavant, no només han abraçat descaradament la causa de Bartomeu sinó que també han hissat conjuntament la bandera del continuisme: la barreja intencional entre èxit esportiu i gestió directiva.
Com si Bartomeu hagués marcat els gols a Berlín. Santi Nolla, director de Mundo Deportivo, assenyalava fa poc que després que Bartomeu “hagi aconseguit el triplet Lucho-Alves-Qatar, les eleccions hauran de tractar sobre coses més avorrides”. Retrobar la pau social i la credibilitat de la marca són qüestions monòtones i menors? En el mateix diari, Francesc Aguilar recordava que Bartomeu “duu un triplet d’avantatge” a la resta de candidats. És simple: o cap mitjà dóna suport explícit a cap candidat o cada candidat té el seu mitjà, però si la immensa majoria dels mitjans s’alineen amb un sol candidat, això no és equitatiu, ni just, ni ètic. Pur servilisme.
L’actual president, que ha convocat les eleccions a mitjans de juliol a veure si coincideixen amb les vacances dels socis, va ser nomenat a dit, està imputat pel cas Neymar (certament les penes de presó són desproporcionades) i ha conduït al Barça a no poder fitxar en un any i mig. Motius més que suficients per haver dimitit. Per bé que en ambdós casos es fa difícil pensar que no hi hagi una mà blanca movent els fils des de l’ombra, és evident que la ineficàcia de la junta actual n’ha estat responsable, amb una lamentable judicialització internacional del club que n’ha danyat la imatge. Afeblint el discurs dels valors, inutilitzat per l’acord amb Qatar, poc compatible amb Unicef.
La manca de sensibilitat cap a les seccions amateurs (algunes de les quals s’han vist forçades a desaparèixer), el descens del Barça B, motivat en bona mesura per la precipitada destitució d’Eusebio o la faraònica i innecessària despesa per a un nou estadi taquen el full de serveis. L’any passat ja va ‘comprar’ el vistiplau d’aquest projecte a la gent gran, els discapacitats i les dones, mitjançant la construcció de rampes i la reforma dels lavabos femenins.
Lorenzo Sanz va perdre unes eleccions després de conquerir una Champions però aquí és difícil que passi, perquè mentre hi hagi bon joc i títols el desgavell institucional sona secundari i llunyà per a la graderia. Ser crític amb el president no converteix algú en menys barcelonista ni el candidat desconegut és automàticament pitjor.
Cal triar entre Bartomeu, que ara s’aferra al triplet per perpetuar-se (com va fer cessant Zubi a Anoeta) i l’esperança de renovació que encarna Agustí Benedito. Fa cinc anys va sortir reforçat com a guanyador moral davant del fracàs d’Ingla i Ferrer, només superat en vots pel teòric ‘know-how’ de Rosell (l’inici del desembarcament de la burgesia catalana), un model basat en el màrqueting estil Florentino Pérez, els contactes a Nike i la reputació per haver fitxat Ronaldinho. Aquella junta amb Bartomeu va posar l’altra galta davant les acusacions de dopatge, la persecució tributària i l’assetjament a Messi i tota la seva resposta es va resumir en un avís de ruptura de relacions amb l’entitat blanca. L’àmplia victòria de Rosell, celebrada de manera altiva pels propis interventors el mateix matí de les eleccions, va desembocar en una sobtada fuga. Encara esperem un trist adéu del fugitiu.
Si, tal i com sembla, Laporta es presenta el 18-J (tret que el reclutin per al 27-S), poques sorpreses: abans d’emprendre una dissortada carrera política de tastaolletes, el seu nom està esquitxat per Uzbekistán (comissions) i Método 3 (espionatge de directius). És mediàtic però no pot fugir d’aquest passat. Freixa denota ressentiment i s’assembla a aquell cantant que està convençut que el grup li queda petit i necessita treballar sol per expandir el seu infravalorat talent.
Benedito proposa un Barça més transversal, plural i popular (dels socis), sense ismes ni accions de responsabilitat social. Però la campanya en contra d’alguns mitjans ja ha començat: no és res personal, senzillament no estan disposats a perdre poder i influència i es regeixen per una altra màxima castellana, ‘calumnia, que algo queda’, tant pròpia de la caverna espanyolista. Intoxicats per la seva atmosfera, l’aire nou els suposa una amenaça.
Així que, d’una banda, prepareu-vos per sessions contínues de bany i massatge a Bartomeu i, de l’altra, per bales i punyalades contra els seus adversaris: draps bruts, ombres de dubte, judicis esbiaixats, enquestes precuinades, falsos informes (si la cosa s’iguala), acusacions de presumptes negocis tèrbols i altres suposades irregularitats escampades per potents altaveus o, millor dit, per enormes ventiladors d’un pseudoperiodisme de claveguera, tan destructiu i trinxeraire quan cal com adulador si convé. Els mateixos que van enfonsar Bassat són els que ara volen enfonsar Benedito i mentre tenen la barra de dir que el soci decidirà, l’aniran condicionant. Haurem de veure què pesa més: si la maduresa democràtica i la capacitat per triar després de comparar propostes o el pensament únic cap al qual alguns ens volen empènyer només per mantenir vés a saber quins privilegis.
http://www.elsingular.cat/cat/notice...tre_109757.php
Reply With Quote
Originally Posted by Gamper
